Fredolic! (Benzina)

Diumenge

Fins avui, Londres havia estat només un carrer, per mi. Des que vaig arribar fa una setmana que pràcticament no havia fet altra cosa que caminar amunt i avall pel mateix carrer. Cada dia agafo la Central Line i desembarco a Holborn. Si tiro amunt, arribo a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School. Com que sóc una persona de digestió lenta i tinc un cert complexe de patufet, un carrer ha estat suficient per fer-me sentir l’aventura, de moment. Suposo que el fet que sigui ample també hi ajuda. Seriosament, com que no deixaven d’arribar notícies terribles de Barcelona i, a més, he tingut feina a treure carnets i resoldre burocràcia, comptar amb un intinerari fixat fins i tot ha estat una sort. Avui, però, he quedat a Oxford Circus amb l’A.B. i hem anat a dinar. Abans m’ha dut a veure la botiga del National Geographic a Regent Street. És d’un empresari de la Seu. La botiga és enorme, monumental. He sortit preguntant-me qui dimoni comprarà tot això. És una pregunta que m’he fet igual a Berlín, a Viena i a París; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc. Potser perquè no he estat a Nova York, el capitalisme de Barcelona em sembla més raonable. I bé: aprofitant que els dissabtes no hi ha classe d’anglès, ahir ja vaig passejar una mica; però avui la sensació d’ocellet sortint de la gàbia ha estat total. Veig que han començat a guarnir alguns carrers  i que la meitat de Londres porta el poppie clavat a l’abric. El record dels combatents de la I Guerra Mundial es barreja amb la carnisseria que l’exèrcit britànic està patint a l’Afganistan.

Dilluns

L’Abel Cutillas m’escriu amb el seu humor habitual per convidar-me a la presentació del seu nou llibre, que ja vaig  llegir fa un temps. Es titula Per una literatura capitalista i em va agradar molt; sobretot per l’audàcia amb què demostra que l’ofici d’escriptor és el més assenyat que pot triar un home en les societats postmodernes. Em desitja una bona estada a Londres i em diu que no em preocupi si falto a la presentació. Seguint la broma, m’explica que “la tardor ja ha arribat a Barcelona” i, com que Londres sempre va “un pas endavant”, em demana si començo a notar el fred.

“Sr. Cutillas!

Aquí fot un fred que pela, ho enteneu? A la nit, la senyora apaga la calefacció i cada matí m’aixeco com una estalactita. Tinc els ossos glacificats i fa dies que miro de viure entre la biblioteca i el metro per sentir-me circular la sang. Diumenge, vaig anar a dinar amb un amic i la feina va ser meva seguir la conversa sense que el reuma em cargolés. Pla no sabia de què parlava quan deia que els pisos més freds del món eren els de l’eixample de Barcelona. Mai de la vida havia passat tan fred. En un tríptic de l’acadèmia he llegit que això de treure la calefacció a la nit és un costum anglès i recomanen ficar-se mantes a sobre. Què voleu que us digui, el fred em fa sentir vell. Però a la biblioteca s’hi està molt bé i ja sabeu com m’agrada llegir.

Records

Enric”

Dimecres

Estic tan ocupat que encara no he tingut temps de fumar, de beure, ni de pensar en …. Tot i que començo a tenir algunes teories sobre la dona anglesa, of course. Els meus estudis etnològics al metro m’han permès, fins ara, identificar-ne tres tipus: el cavallot de pub amb les cames com les potes d’un piano i la cara gravada; la normaleta que es disfressa de fulana francesa quan vol semblar una senyora; i la bellesa totterreny, d’una naturalitat espaterrant, amb la cara dura i incisiva, les faccions petites i, si els càlculs no em fallen, alhora guapa i intel·ligent.

Dijous

Avui sóc feliç. La mestressa està constipada i ha dormit amb la calefacció encesa. Li he volgut fer notar, discretament, el caliu que la temperatura donava a la casa i m’ha fet una ganyota.

–   Really?

–   Yeah!

Només ha posat la calefacció per raons d’urgència (allò que deia: aquí només l’encenen quan hi ha perill de congelació). Segur que si li demanés la posaria, però m’ha sabut greu:

–   Que tens fred,? Perquè jo no el noto.

–   No és només el fred, és la humitat.

–   Ah, tampoc la noto…

Mentre parlavem m’he adonat  que anava vestida amb una samarreta sense mànigues de camisa. Jo portava la samarreta tèrmica, la camisa i una rebeca. Què hi farem! Hem d’evitar semblar espanyols,  i respectar casa dels altres.

Cap de setmana occità (Benzina)

Divendres

Ja som a Albi. Hem evitat l’autopista i hem arribat a la ciutat per una carretera interior, solitària i recollida, que pasava entre dues fileres de plàtans daurats pel sol d’última hora de la tarda. El cel brillava amb un blau puríssim, tan pur que semblava tancat en una vitrina, allunyat del joc de núvols flonjos que la llum morent anava rosant a l’horitzó. Hem admirat les ondulacions sensuals de la terra. Els camps són rics i extensos però la primera impressió és d’una gran familiaritat. Ja sé que no dic cap cosa original, però era com si Catalunya s’hagués anat eixamplant i no trobéssim mai el moment de deixar-la. A banda dels cartells oficials, res no feia pensar que ens estàvem allunyant de casa. Seria graciós descobrir, a aquestes alçades, que els Pirineus no són una frontera, sinó una columna vertebral.

No és la primera vegada que tinc aquesta impressió. Recordo un viatge a Montpellier i una excursió en cotxe fins a Florència, i una anada a Tours amb autocar. La carretera dóna visions panoràmiques. Però la intuïció mai no se m’havia fet tan viva: això sembla el jardí de casa. Estic inquiet, com si m’acabés de trobar a mi mateix, com si acabés de descobrir l’origen del meu gust i de la meva sensibilitat. Ara entenc que la cosa hispànica se m’hagi fet sempre tan estranya. Potser en faig un gra massa però de sobte la barraqueta catalana se m’ha convertit en un palau -un palau gran, un palau fred i enteranyinat, però un palau, al capdavall. Què faré amb tan d’espai? Sí, ja sé que la pregunta sona absurda feta aquí: a la cambra de l’hostal, a les 3 de la matinada, amb l’all del sopar que em torna a la boca i els àcars que em fan estornudar, però és com ho sento. No sé res de trobadors ni de literatura medieval. La paraula meridional, tan usada pels periodistes dels anys 30, sempre se m’havia fet estranya i ara sembla que l’entengui. A la biblioteca he vist un estudi en dos volums de l’August Rafanell titulat La il·lusió occitana. No havia trobat mai el moment d’agafar-lo. Ho faré. No fos que la il·lusió és real.

Sento un grill, no deu ser una ciutat massa gran.

De fet, em sembla que aquesta ciutat és una presa de pèl, com les anques de granota que he sopat. Estaven saturades d’all i em donaran la nit. La hostelera és una dona severa, que està per tot. El francès de la gent que hem trobat de camí cap a l’hotel és clar, sospitosament fàcil d’entendre, però l’occità no se sent enlloc. Potser si donéssim una propineta…

Dissabte (Matí)

Hem esmorzat molt bé. L’hostal és modest però la mestressa és perfeccionista i cuida tots els detalls -excepte la comunicació (quan no ens renya, també és seca com un sargent) Després, hem vist la catedral d’Albi, que és una mole de maó roig, fortificada, d’una pesantor espessa i burocràtica. Diu que la van ordenar construir els francesos després de la croada contra els Càtars per afirmar el seu poder sobre la zona -jo no en presumiria. A tocar de la mole, hi ha les restes d’un temple anterior més discret i humà, que fa més justícia a la dolçor del paisatge. Així enrunat, com una pintura de Lorraine, amb el riu i el pont de fons, és ideal per declarar-se a una noia, una nit d’estiu ben estrellada.

Vista la catedral, hem tirat cap a la riba del riu Tarn. Diseminats per la gespa, una desena de pintors  s’extasiaven amb el pont i la façana riberenca, que fa pensar en la Toscana. Léon Daudet  parlava de l’estúpid segle XIX: què hauria dit del XX? A la seva manera, França és un comunisme. Si vols un comunisme arregladet, oxigenat per la riquesa, però tot fa massa ferum de decorat i propaganda. Tu vas a Albi, vas a Sarlat, vas a Colliure, i trobes el mateix cadàver ben vestit i presentat. No hi ha pols, només un silenci mortal dissimulat sota les rutines de la vida comercial més anodina. Aquesta tarda toca Cordes (Cordes sur ciel, segons els francesos: quins collons). Suposo que trobarem el mateix pessebre.

Dissabte (tarda)

Potser sí que els alemanys haurien d’haver arrasat París, com demanava Hitler. Així la seva guerra hauria servit alguna causa justa. El mercadeig que es fa amb la cultura occitana en aquests pobles em repugna. Suposo que si Catalunya hagués desaparegut, els espanyols de la Rambla també vendrien barretines. El poble queda alçat i té unes vistes magnífiques. El paisatge és d’una bellesa bàsica, classicista, és ideal pels fracassats de París que fugen de la ciutat disfressats de neorurals. Els occitans només els veus a les botigues, en els fotografies que venen de iaios entranyables, sempre amb l’aixada i el carro.

Hem tornat que el sol es ponia davant nostre. La carretera travessava un paisatge ple de pujols i pujolets, sota un cel enorme que s’anava enfosquint per les vores. L’Anna dormia. El Lluís i jo xerràvem amb un ull posat en l’espectacle. Cada vegada que la carretera enfilava una pujada semblava que, a l’altre banda, el cotxe hagués d’anar a caure en un infern mandarines.

Diumenge

Tolosa. És una ciutat amb nervi, ordenada, neta, limitada pel fet d’haver perdut la llengua. Les cases són de maó i, al vespre, tenyeixen l’aire d’un rosat pastós que fa les delícies dels turistes. Durant el dia, l’arquitectura de maó pelat fa contrast amb el cel, que és molt suau. L’escut històric de la ciutat té personalitat i grapa, la gent no tant. Tenir un riu com el Garona, també dóna un aire d’importància. En un punt d’informació turística ens han donat un tríptic sobre l’exili editat en català. Diu que al metro s’anuncien les parades en francès i en occità, però ja ningú no el parla. La desaparició de la llengua pròpia hi ha deixat una buidor, tot i que no sembla aquella buidor sòrdida de València o Alacant. Arribat a Girona he pres el tren cap a casa i ho he acabat d’entendre: els francesos són conqueridors, els espanyols només saquegen.

Clickeu aquí!

Dietari (Vocació)

Dilluns

Per una mena de llei antimonopoli, quan una societat allibera les dones immediatament comencen a proliferar els homosexuals.

Dimecres

A la Biblioteca de Catalunya a llegir Léon Bloy. Surt retratat a la tapa dels dietaris: front ample, ulls de fanàtic i un bigoti espès d’època –com el de Nietzsche però blanc. El bigoti li acaba de donar l’expressió de ferotgia, sembla l’home del sac. Segur que espantava les criatures però no crec que fos mala persona. La seva doctrina era “l’adoració del pobre”. Té frases tan boniques com aquesta: “No s’ha de pregar per obtenir, sinó per consolar Déu”. També en té bèsties: “El dimoni és un sentimental”. O aquesta: “L’aventatge de la lletjor sobre la bellesa és que la bellesa s’acaba i la lletjor no té final”. El seu somni era liderar una col·lecta per aixecar una creu d’or massis dalt de la torre Eiffel. Volia redimir França, era una andròmina medieval en el tombant del segle XX. Una altra frase que recullo: “El plaer del ric té com a substància el patiment del pobre”. Si ho digués un comunista no tindria la mateixa gràcia. El seu insult preferit és “porc”, que aplica a tort i a dret. De vegades envejo la seva seguretat, la llibertat amb què descarrega l’enuig. Quan mor Curie, el “diabòlic inventor del Radi”, escriu que és una jornada d’alegria i quan apunyalen el president del país -no recordo quin- es lamenta que la mala sort el persegueix perquè això resta protagonisme al llibre que ha publicat. El seu dietari va tan ple d’angoixa i de dolor que  resulta còmic. El seu sofriment arriba a provocar hilaritat perquè és sospitosament literari que algú pateixi tant i estigui sempre de tant mal humor. Un col·lega seu va escriure  que era una gàrgola d’esglesia vomitant insidies damunt dels seus contemporanis. El van insultar, el van marginar, el van ridiculitzar però res no va servir per estovar-lo, deia que era un “enderrocador” voacional. Si la França de primers del segle XX s’hagués imbuït de Bloy com Alemanya ho va fer de Nietzsche, el front de l’Oest hauria sigut encara més bèstia que el de l’Est, durant la II Guerra Mundial. O potser França i Alemanya s’haurien aliat: “Anglaterra és per al món el que el dimoni és per l’home”. Junger tenia una obsessió per Bloy i, de fet, jo he arribat als seus diaris a través seu. Té raó quan diu que per escriure com ell cal ser un boig o un geni.

Dijous

Truca A., que no sap què estudiar: 

Per tenir una vocació –li dic-, primer cal voler donar. La vocació només és un mitjà per donar. Si estàs massa pendent del benefici és impossible que trobis una vocació perquè mai no en tindràs prou i cap feina no et semblarà prou rendible. És igual que si busques parella sense voler-ne: a mi em passa, cada noia em fa somiar amb una de millor. Per això sempre dic que la vocació es troba treballant. Tu esforça’t per aprendre el que sigui, i la vocació ja vindrà.

Divendres

Els dolents sempre t’ataquen en nom d’allò que més estimes. És així com miren de desarmar-te o de rebaixar-te a la seva altura. Per això cal molta més intel·ligència per defensar la raó que la injustícia. És un bon moment per recordar-ho.

Dietari (valencians i xarnegos)

Dilluns

És admirable aquesta gent que sempre sap fer coincidir les seves opinions sobre els altres amb els seus interessos. Si no em fes por acabar d’estupiditzar-me, els imitaria.

Dimarts

Em pregunten si el meu amic valencià s’estima els seus pares. No falla: davant d’una frase intel·ligent la majoria sempre prefereix discutir sobre l’autor que no pas sobre la frase.

Jo crec que ser fidel als pares no consisteix en imitar-los en tot, sinó en comprendre el sentit essencial del seu esforç i continuar-lo. A.M diu que és fill de colons justament perquè es pot posar com a prova que aquest no és el tret definitori dels seus pares.

Com he dit sempre, el xarneguisme és un problema de mandra, no de sang. El xarneguisme és la deixadesa protegida pels ministeris de cultura i de defensa. Està ple de xarnegos amb  cognoms catalans -tot i que gràcies a l’Estat espanyol n’hi ha més amb els cognoms castellans. Que el xarneguisme fos un problema de sang és el que voldrien alguns polítics per poder viure eternament de la immigració i del bonisme.

Dijous

Principi: tota dona que estima –aquí el relatiu és important-, estima a través del seu pare, de manera que l’amor d’una dona no sols no depèn de dos sinó que depèn de tres. Val més pendre-s’ho amb calma.

El meu petit Schopenhauer em diu, parlant de les xerinoles sexuals que es claven en algunes conselleries: “El poder és anar a buscar a dalt el que t’ha mancat a baix”. És a dir, fer pagar als contribuents el que no has sigut capaç d’obtenir per tu mateix. Darrera la fira de les vanitats, hi ha el museu dels complexos. Exacte!

Un altre principi important: de vegades per no follar-te una noia hi acabes discutint. Posats a tenir remordiments, que sigui per haver-te-la tirat, animal!

Pensava en el cel de València. Cada ciutat té el seu cel. La característica del cel de París és el dinamisme, no s’està mai quiet. El d’Amsterdam és la desmesura, sembla que hagi de caure damunt de la ciutat, sobre les cases tan estretes i petites, com un gegant adormit damunt d’un nan. La característica del cel de Roma és aquesta profunditat espartana que li dóna el punt de verd, és a dir, el classicisme. La característica del cel de València és la claredat de la llum, em deia A.M. Jo el veig una mica caribeny, el cel de València, d’un blau humit i libidinós. Per això em fa estrany que els valencians vagin tan tocats i posats com a Madrid; aquest encarcarament no casa amb el cel; amb aquest cel, una samarreta senzilla ja queda bé. El cel de Madrid, com és?

Dietari (A València)

Divendres

Tertúlia de Rac 1 i cap a València. Arribo a l’estació parlant per mòbil i trec el bitllet malament, sense adonar-me’n. Quan ja sóc lluny de la màquina una senyora grassa, uniformada amb el vestit de Renfe, se m’acosta vociferant: “Es tuyo? Es tuyo?” Rebo la interrupcióde mal humor fins que descobreixo que m’havia deixat el bitllet de tornada.

– Es mereix una abraçada, li dic

– Pues házmela

I ja em veus abraçant aquella senyora immensa tot suat –perquè feia una calor horrorosa. I tot per redimir la mala consciència!

A València m’esperava l’A.M, que és fill d’immigrants i va ser castellanoparlant fins passada la vintena. De petit llegia Las Provincias i recorda la impressió que li feien els articles anticatalanistes de la Maria Consuelo Reyna. Llegint va anar descobrint la trampa i es va sentir insultat. Tot i que té la meva edat, es va integrar lluitant tot sol contra l’entorn, com molts valencians de finals del franquisme. Ara només parla castellà amb la família. “Jo sóc fill de colons”, em diu, i es queda tan ample perquè és prou intel·ligent per no fer, d’un problema polític, un problema personal. A Catalunya el seu discurs resultaria tan escandalós com imbatible perquè coneix la història, la geografia i l’actualitat millor que qualsevol barceloní de generacions. Però a Catalunya els espanyols no poden anar amb la manca de miraments que gasten aquí i la realitat queda disfressada. Pallisses, vandalisme, impunitat dialèctica, m’escolto les coses que m’explica i em fa sentir vergonya de viure tan tranquil a Barcelona.

A la nit hem anat a sopar amb el Ferran Torrent. Una vegada que un regidor del PP li va recitar, amenaçador, la matrícula del cotxe, li va respondre: “Compte, perquè la gent que trenca les cames a València són tots amics meus”.  Em diu que em faci l’ànim de veure la desaparició del català. “Bé, seria com fer-me l’ànim de veure una guerra perquè no hi ha res important que mori sense fer una mica de sang”. Les persones que no creuen en la justícia es pensen que els morts descansen perquè estan quiets però els alemanys es van venjar dels francesos amb el nazisme, els russos amb el comunisme, els napolitans han muntat la màfia, nosaltres vam muntar una revolució anarquista, etcètera. Sobretot hem parlat de dones, però no transcriuré les millors frases. El Torrent és un homenet prim, baixet, fibrat, nerviós, amb una llengua viperina i pintoresca. Ha compensat la mala vida amb un cert culte al cos i, si no fos tan brillant, semblaria un fatxenda de gimnàs de barri. Quina xerrameca més extraordinària, però. La intel·ligència ho posa tot a lloc i veus l’escriptor que porta dins. En canvi, quan jo obro la boca sempre hi ha algú que diu: espero que no escrigui igual que parla.

Diumenge

Al tren, tornant de València. Penso en Berlin. Fa dies que he acabat el seu llibre i no deixo de rumiar-hi. Com a historiador del pensament, em sembla sensacional. Com a pensador, és el pare espiritual de l’Europa d’avui -d’aquesta Europa poruga i escèptica. Em sembla que el pluralisme de Berlin trontolla per la mateixa base. Penso que justament perquè l’home és un ésser imperfecte, justament perquè li escau la frase de Kant que inspira el seu llibre (“Amb el fustam torçat de la humanitat no es pot construir res recte”), justament per això el seu pluralisme és tan limitat com l’utopisme que critica. És aquell: “si tothom fos tan tolerant com jo no hi hauria guerres”.

-Esclar guapu i si tothom fos tan generós com la meva mare el comunisme funcionaria!

No ho sé, com a justificació de l’estatus quo i de la moral descremada sorgida de la guerra està molt bé. Però no deixo de preguntar-me: ¿que és més difícil posar l’accent en la imperfecció de l’home sense fer-la més significativa, o posar l’accent en un ideal i no avançar una mica? Una part del meu problema, també, és que llegeixo Berlin a través dels seus idealitzadors. De vegades em fa l’efecte que tindré temps de veure tots els pacifistes convertits en criminals.

Dietari (Escepticisme) V.II

DISSABTE

Acabo la biografia de Berlin i em poso a llegir el seu llibre ‘El fuste torcido de la humanidad’. Tesi: la veritat no és un tot universal, sinó que està constituïda per una pluralitat de valors incompatibles. No tot és relatiu. Ara bé, els homes poden perseguir objectius incompatibles entre ells i alhora igualment legítims. Per Berlin, la veritat no és un problema de conquesta d’absoluts sinó un problema de gestió de la incoherència. Fins al segle XX, diu, tots els grans corrents del pensament occidental, des de Plató, donaven per descomptat l’existència d’una sola veritat i d’un camí segur per arribar-hi. Maquiavel dóna la primera bufetada a la concepció utòpica de la moral i de la societat quan diu que les virtuts de l’estadista i de l’home cristià no tenen res a veure. Després ve el subjectivisme de Vico i de Herder, que discuteix l’universalisme il·lustrat. Mai, però, cap pensador no arriba a negar el sil·logisme ‘Virtut és coneixement’. Aquest principi, diu Berlin, portat fins a l’extrem, és el que condueix fins al nazisme i el comunisme, i entra en crisi després de la II guerra mundial. La idea que es respira en el llibre de Berlin és que la Virtut consisteix a saber conviure amb el dubte, i que no és humà voler guanyar per 6 a 0. Sobre el paper, el raonament és impecable. Però em fa l’efecte que, amb l’esperit de Berlin, ni els jueus  tindrien Estat ni Churchill hauria guanyat la guerra contra els nazis.   

DIMARTS

A la Boqueria a veure el Ramon Carner. Hi ha una gentada de por i fa una calor espantosa però el perfum de les fruites és tan fort que absorbeix els verins generats per la concentració d’humanitat. No se m’hauria acudit mai pensar en les fruites com a desodorant. Trobo el Ramon venent menús precuinats a la parada:  el davantal, el barret blanc de cuiner i  aquell punt d’eufòria populatxera que demana la venda al detall. Serveix unes crestes de pollastre a una parella de Madrid i, per beure, els ofereix Cola-lliure.

–¿I esto qué es? –li pregunta el nano.

–Cola catalana –li diu el Ramon, fingint la sopresa ofesa de qui ha d’explicar una cosa evident.

L’altre se’l mira incrèdul: “¿Cómo?”

–¡Sí, hombre! –li engalta. Es la cola que beben los catalanes! En Cataluña todo lo hacemos diferente y la coca-cola también.

La barreja de barra i de fe en el producte que cal per ser un bon venedor és una excel•lent escola  de vida.

Llegeixo, citat en el llibre de Berlin, un passatge sensacional de Joseph de Maistre. De vegades trobo a faltar escriure amb aquest estil apocalíptic, totalment lliurat als meus fantasmes. I no sé si em manca valor o covardia.

DIJOUS

Rebo correu d’un amic que ha llegit el meu bloc i em diu preocupat: “Veig que tens un estiu escèptic, estàs bé?” Li que respost que l’escepticisme m’ajuda a estalviar. Si em ploguessin els diners del cel, amb molt de gust organitzaria un viatge fantàstic aquest estiu. Si treballant honestament pogués guanyar-me bé la vida, tampoc no em sabria greu tirar la casa per la finestra. Però resulta que ni una cosa ni l’altre no són possibles, de moment. L’escepticisme preserva la meva llibertat, m’estalvia haver de dir coses que no penso i fer la rosca a persones que no m’agraden. Tampoc no és tan horrorós. La mare ha cuinat uns calamars amb cap i pota boníssims. Tinc programat un cap de setmana a Albi i un altre a València a finals d’agost. És un estiu modest, però passable. L’escepticisme és un refugi de bon gust i de sensualitat. A més, i no parlo pel meu amic, els estius de molta gent em recorden massa un passatge de Pío Baroja. Diu Baroja, més o menys. “Fulanet m’ha dit que se’n va amb la dona a la casa d’estiueig. Per la manera com em mirava era evident que li faig pena i que pensa que sóc un desgraciat. A mi també m’agradaria anar de vacances a la seva magnífica casa d’estiueig, amb el seu magnífic cotxe. Però abans d’anar-hi amb la bruixa de la seva dona, em clavaria un tret al cap.”

Ergo: donem gràcies mentre poguem fer els nostres números.

 

Entrada patrocinada per:

Dietari (A Masnou, tan ample)

Dimarts

 Acabat de llevar. A Barcelona, el primer trajecte del dia és el que em porta del llit fins al sofà del menjador. Aquí baixo per unes escales nobles fins a la planta baixa, agafant-me al passamà com si fos un avi. A Barcelona, el premi és la vista dels dos edificis gentils de Francesc Macià, darrere els arbres. Aquí el premi és el jardí de l’eixida, que de bon matí és una perfecta combinació de llum i de fresca perfumada de lavanda. Em menjo un croissant –mig sonàmbul, encara–, mirant el nan del fanalet. Ahir tertúlia multitudinària a la terrassa de S, fins a les dues. Parlar amb gent que no viu de la política o la premsa és com dutxar-se. Vam recordar quan les dues famílies passàvem juntes l’estiu, en aquella casa vella del final del poble. Les finestres no tancaven, la pintura queia a trossos, ens dutxàvem amb pots i olles en un terradet interior, a la intempèrie. Era de neorealisme italià, aquella casa amb una dotzena llarga de persones –i dos canaris i un lloro. Un any vaig fer una festa per celebrar el sant i una amiga va preguntar als meus pares: “Vosaltres deveu ser molt pobres, oi?”

 Dimecres

 Cabrils, a dinar. Hi ha una harmonia i una cura pels detalls que se sol notar en els pobles que Espanya no ha arribat a grapejar gaire. L’ocupació i l’autoodi estan perfectament consignats en el paisatge. El prelitoral és ple de pobles com Cabrils, l’encant dels quals consisteix a haver crescut sense massa traumes. La destrucció del litoral ha beneficiat aquests pobles que en el seu moment ja es van instal•lar muntanya endins per protegir-se dels pirates. El restaurant tenia un menjador molt agradable, amb una vista esplèndida, però era més car que bo. Després de dinar passejada: raconets, pins, moreres, parets per sargantanes i vegetals enfiladissos, una masia abandonada i alguns carrers esventrats per obres. Abans de marxar veig que a l’ajuntament només hi oneja la bandera catalana.

Al vespre he acabat la Trilogia de Nova York. La prosa d’Auster, tan senzilla i elegant, naufragant en el barroquisme de l’estructura general. Són molt més bones les frases que el conjunt del relat. Tancat el llibre, sopo a l’eixida i escric una mica. L’abundància convida a l’optimisme –que tristos que es veuen, des d’aquí, els pèsols congelats de casa! El whisky és boníssim –passo d’aixecar-me a mirar  la marca. La casa fosca, l’eixida fosca, només un punt de llum per il•luminar la taula. Els pares han marxat, i ha sortit  el quasimodo.

 Dijous

 Tarda amb els nebots, a la placeta d’Ocata. M’entreno a ser una persona normal –sense gaires esperances. La plaça és plena de nens. D’uns estius ençà, cada any veig més nens i més dones embarassades, a Masnou; sembla que tothom s’hagi posat d’acord. No fa tants anys tothom semblava massa còmode per pensar en criatures. El cartell de la plaça on posa prohibit jugar a pilota semblava que tingués autoritat. Bé, jo no puc parlar gaire. Però si la gent prefereix tenir criatures, vol dir que la utopia hedonista comença a trobar els seus límits, que les panacees individualistes van entrant en crisi, i que la gent torna als camins de sempre, per no avorrir-se.

Una altra cosa que s’observa a l’estiu és el salt biològic de l’espècie: les dones cada dia estan més ben fetes!

He començat la biografia d’Isaiah Berlin, de Micahel Ignatieff, molt bona. És la història d’un nen mimat, grassonet, exiliat, jueu i molt intel•ligent que busca l’acceptació dels cercles benestants de la societat anglesa. No entenc per què l’autor intenta excusar i rebaixar la covardia de Berlín si, justament, aquesta covardia és el motor del seu discurs liberal tan ben travat, la seva sensacional autojustificació. Els defectes són virtuts que no sabem aprofitar (aforisme optimista).

Entrada patrocinada per

Dietari (El cul de Dalí)

Dijous

Presentació a Figueres. El llibre cada dia va millor i, tenint en compte les ganes de matar-me que els ha agafat a alguns després d’això, val més que sigui així. Abans de la xerrada, el Pere Saló i uns amics seus m’han portat a passejar. He conegut el fisioterapeuta de Dalí. Aquesta anècdota:  

“Un dia li vaig demanar: 

– Senyor Salvador, i Lorca què?

– Era maricón, ves!

– Home, però n’està segur?

– Seguríssim. Va estar tres mesos dient-me: Salvadoooor, lo tienes que provar. Salvadooooor, lo tienes que provar. Salvadoooor, lo tienes que provar. I esclar!, un dia ho vaig provar.

– I què?

– Encara em fot mal el cul!

Dissabte 

Els Quaderns de Malte, de Rilke. L’exemplar que he agafat en préstec de la biblioteca està tot subratllat. M’agrada trobar llibres subratllats, però quina sorpresa, no esperava pas trobar-te aquí. Des de la primera marca he sabut qui eres!, i ara ja no només llegeixo Rilke, també et llegeixo a tu. Això fa el llibre doblement interessant, esclar. La teva vida, els teus fantasmes. La prosa que s’eleva, que s’escapa, que fuig del cor dels sentiments i dels problemes amb pretextos sofisticats. Rilke i tu enfilant-vos com una mongetera amb aquesta consciència tan precisa de la fragilitat i de l’abisme, construint refugis de paraules, amagant-vos com criatures -innocents!- darrera l’arabesc.

Diumenge

Francesc Macià, dos quarts de quatre de la tarda. Trobo la plaça deserta, buida, socarrimada per un sol de mil dimonis que ho satura tot d’una llum primitiva i asfixiant. Ni cotxes, ni persones. Cap ombra, cap moviment. L’únic senyal de vida és el rajolí del surtidor que hi ha instal·lat al jardinet central. M’ha fet pensar que potser allò que dóna poesia als paisatges no és pas que siguin més o menys naturals, o que siguin més o menys bonics, sinó la simple absència de persones. L’altre dia llegia un article sobre la massificació de l’Himalaia. Es veu que fins i tot un cec i un jubilat ja han aconseguit de fer el cim. L’autor de l’article repassava història de la muntanya i dels aventurers que hi han deixat la pell, i es queixava que avui és tan fàcil de pujar, i el trànsit d’escaladors és tan intens, que s’ha tornat un lloc vulgar.

 

 

Dietari (Despistat)

Dijous (matí)

Quedo amb una estudiosa nordamericana de Pla, que dóna classes a la Universitat de Buffalo. Parla de les beques com si les regalessin, de la vida universitària com si fos alegre i civilitzada, experimento, sense que ella pretengui fer-m’ho notar, la sensació de viure al tercer món. Cada any ve a Catalunya amb una beca o una altra. L’any passat es va estar dos mesos a Calella només per ambientar-se.

–  A l’estiu és una olla insuportable.

–  És veritat que hi ha gent. Però jo estava en un apartament molt bonic dels afores, la mar de tranquila.

Un català excel·lent. Una amabilitat exquisita i aquesta pell desnatada dels blancs nordamericans. Em diu que als Estats Unitys hi ha un interès creixent pel món català i un cert circuit universitari a fer. Li parlo d’ un cronista d’esports anglès, una mica barrut i dandi, de mitjans XIX. El nostre equivalent, Josep Maria Planes, va néixer un segle més tard.  Aquests nordamericans potser trobarien exòtic que algú els expliqués com es forja una tradició sota censura.

Dijous (tarda)

Presentació a Santa Coloma de Farners. Entre el públic l’Anna, el Lluís i el Pere. És el tercer míting que s’empassen. Mentre parlava, pensava en els lectors que em demanen humilitat. Cal ser humil amb les persones que respecten el teu esforç i volen el teu bé; això és una virtut. Fer passar la humilitat per l’ull d’una agulla és humiliar-se. A més, la referència a la universitat on treballo tenia uns ressons inquietants, de plumífer del PCE, de la FAI o de Falange. Hi ha gent que em diu, no contestis: “guarda’t el roc a la faixa”. Es pensen que m’ha ferit l’amor propi, o que vull venjança, però tot plegat és menys artístic. A mi em fa patir la nevera buida. Amb una mica de coixí, la meva filosofia s’elevaria. És el que li vaig dir a un amic meu: “Ben mirat, hi ha gent, que si donés per bo el meu llibre, s’hauria de llençar per la finestra, i tampoc no és això.”  

Divendres

El finançament i l’estatut: tothom diu, encara, que té por que les negociacions fracassin, però, en el fons, això ja és el que la majoria desitja.

Truca el XP per dir-me que la família Ensesa està encantada amb el llibre i que volen deixar-me unes cartes.  Això m’anima perquè coneixien bé Pla i Luján. A la tarda, presentació a Sant Feliu de Guíxols, poble escampat i confús, com si l’haguessin despertat a cops de puny a mig conte de fades; igual que Santa Coloma.

Dissabte

Truca L. molt simpàtica. De sobte aquest diàleg:

–  Fot una calor insuportable

–  Tu rai que tens aire acondicionat

–   Jo, aire condicionat?

–  Si, no? 

– No, on?

– Al menjador…

– [busco amb els ulls]. Ai, sííí!

–  (Ella amb aquell el seu sarcasme trencat) Òstia Vila, tu també. Apunta això al teu dietari: “Visc-a-la-lluna”.

L. ha estat dues vegades a casa meva. Jo fa dos anys i mig que hi visc -em sembla.

Dietari (Perfeccionistes)

Dilluns

Llegeixo Converses amb Goethe, d’Eckermann. No dubto que Goethe devia ser tan lúcid com diu la llegenda. Eckermann escriu molt bé i li recull sentències boníssimes. M’ha sorprès la manca de sentit de l’humor de tots dos, però; l’admiració incondicional d’Eckermann i la facilitat amb què Goethe perd el sentit del ridícul, quan es posa transcendental. En determinats passatges, el sento parlar amb aquesta veu de flauta que tenen els esperits capats. Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d’home-estàtua que parla de la Veritat com si donés una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs. 

Dimarts

Presentació a la Llibreria 22, de Girona. El Xavier disserta sobre l’antiespanyolisme de Pla. L’interès brutal que genera el tema no només demostra que som un país ocupat; també ens explica perquè ho estem. La inseguretat, la manca de fe,  la por que ens fa desenvolupar cap pensament que no compti amb un suport extern, és això el que ens esclavitza. L’ocupació es veu en el poc “esperit” de  la gent del país. Com que volem estar segurs de tot, al final no estem segurs de res. Com que volem ser perfectes, al final som una merda. Si escoltéssim més la intuïció, no seríem tan superficials. El meu llibre no va contra Espanya ni contra La Vanguardia, sinó molt pitjor, va contra la por que fan Espanya i La Vanguardia. El meu llibre parla del preu i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Pla, però perquè som un país ocupat s’ha convertit en la pilota d’un partit  Catalunya-Espanya: en un bàndol, tots els que respirarien alleujats si Pla ressucités i digués que no és independentista; en l’altre, tots els que esperen que s’aixequi de la tomba i digui que Espanya no s’aguanta per enlloc, per dir clarament què pensen.

-Però si ja sabies que passaria. No et pots queixar!

– Tens raó, tens raó. Però justament perquè ja ho sabia, encara em dol més. He de madurar. Les decepcions no són bones per la salut mental.

Dimecres

Correu d’una lectora sense pèls a la llengua:

Hola Enric! ja tinc el teu llibre (no és la primera edició, tranquil!). He disfrutat moltíssim el capítol de “les dones de Pla” . Veig que ens descrius com màquines racionals. Dius que la emotivitat només ens desborda amb la maternitat. Els homes, en canvi, tendiu a dispersar-vos i això us fa més creatius i somiadors. O sigui que vosaltres somieu i nosaltres toquem de peus a terra. Completament d’acord. Tot plegat, però, m’ha fet pensar en un amic. Crec que us atribuïu un plus de sensibilitat que us fa impossibles en el terreny sentimental. Busqueu una dona que sigui un estímul tant intel·lectual com sensual. Que a part de ser llegida us desperti les fibres més primàries de la vostra sexualitat, vaja. Ho puc entendre. Però em pregunto si en les teves interpretacions de Pla no has trobat un refugi per justificar aquesta poca capacitat de sacrifici i aquest egoisme tant típics del gènere masculí. Bé, això ho dic pel meu amic… parlar de tu no seria just, oi?, no et conec.

Moltes gràcies, m’ho estic passant molt bé.

A.