Fredolic! (Benzina)

Diumenge

Fins avui, Londres havia estat només un carrer, per mi. Des que vaig arribar fa una setmana que pràcticament no havia fet altra cosa que caminar amunt i avall pel mateix carrer. Cada dia agafo la Central Line i desembarco a Holborn. Si tiro amunt, arribo a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School. Com que sóc una persona de digestió lenta i tinc un cert complexe de patufet, un carrer ha estat suficient per fer-me sentir l’aventura, de moment. Suposo que el fet que sigui ample també hi ajuda. Seriosament, com que no deixaven d’arribar notícies terribles de Barcelona i, a més, he tingut feina a treure carnets i resoldre burocràcia, comptar amb un intinerari fixat fins i tot ha estat una sort. Avui, però, he quedat a Oxford Circus amb l’A.B. i hem anat a dinar. Abans m’ha dut a veure la botiga del National Geographic a Regent Street. És d’un empresari de la Seu. La botiga és enorme, monumental. He sortit preguntant-me qui dimoni comprarà tot això. És una pregunta que m’he fet igual a Berlín, a Viena i a París; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc. Potser perquè no he estat a Nova York, el capitalisme de Barcelona em sembla més raonable. I bé: aprofitant que els dissabtes no hi ha classe d’anglès, ahir ja vaig passejar una mica; però avui la sensació d’ocellet sortint de la gàbia ha estat total. Veig que han començat a guarnir alguns carrers  i que la meitat de Londres porta el poppie clavat a l’abric. El record dels combatents de la I Guerra Mundial es barreja amb la carnisseria que l’exèrcit britànic està patint a l’Afganistan.

Dilluns

L’Abel Cutillas m’escriu amb el seu humor habitual per convidar-me a la presentació del seu nou llibre, que ja vaig  llegir fa un temps. Es titula Per una literatura capitalista i em va agradar molt; sobretot per l’audàcia amb què demostra que l’ofici d’escriptor és el més assenyat que pot triar un home en les societats postmodernes. Em desitja una bona estada a Londres i em diu que no em preocupi si falto a la presentació. Seguint la broma, m’explica que “la tardor ja ha arribat a Barcelona” i, com que Londres sempre va “un pas endavant”, em demana si començo a notar el fred.

“Sr. Cutillas!

Aquí fot un fred que pela, ho enteneu? A la nit, la senyora apaga la calefacció i cada matí m’aixeco com una estalactita. Tinc els ossos glacificats i fa dies que miro de viure entre la biblioteca i el metro per sentir-me circular la sang. Diumenge, vaig anar a dinar amb un amic i la feina va ser meva seguir la conversa sense que el reuma em cargolés. Pla no sabia de què parlava quan deia que els pisos més freds del món eren els de l’eixample de Barcelona. Mai de la vida havia passat tan fred. En un tríptic de l’acadèmia he llegit que això de treure la calefacció a la nit és un costum anglès i recomanen ficar-se mantes a sobre. Què voleu que us digui, el fred em fa sentir vell. Però a la biblioteca s’hi està molt bé i ja sabeu com m’agrada llegir.

Records

Enric”

Dimecres

Estic tan ocupat que encara no he tingut temps de fumar, de beure, ni de pensar en …. Tot i que començo a tenir algunes teories sobre la dona anglesa, of course. Els meus estudis etnològics al metro m’han permès, fins ara, identificar-ne tres tipus: el cavallot de pub amb les cames com les potes d’un piano i la cara gravada; la normaleta que es disfressa de fulana francesa quan vol semblar una senyora; i la bellesa totterreny, d’una naturalitat espaterrant, amb la cara dura i incisiva, les faccions petites i, si els càlculs no em fallen, alhora guapa i intel·ligent.

Dijous

Avui sóc feliç. La mestressa està constipada i ha dormit amb la calefacció encesa. Li he volgut fer notar, discretament, el caliu que la temperatura donava a la casa i m’ha fet una ganyota.

–   Really?

–   Yeah!

Només ha posat la calefacció per raons d’urgència (allò que deia: aquí només l’encenen quan hi ha perill de congelació). Segur que si li demanés la posaria, però m’ha sabut greu:

–   Que tens fred,? Perquè jo no el noto.

–   No és només el fred, és la humitat.

–   Ah, tampoc la noto…

Mentre parlavem m’he adonat  que anava vestida amb una samarreta sense mànigues de camisa. Jo portava la samarreta tèrmica, la camisa i una rebeca. Què hi farem! Hem d’evitar semblar espanyols,  i respectar casa dels altres.

Advertisements

7 pensaments sobre “Fredolic! (Benzina)

  1. Ara falta passar a la pràctica. Amb l’estudi etnològic de les dones angleses, dic. També dormiràs més calent i així no passaràs tan fred. Així mates “Dios pajaros de un tiro”. Gràcies, no se m’havia acudit, quina cosa!

  2. 1.-Dormint amb la calefacció encesa no es construeix un imperi, i encara que ja no el tenen conserven els costums.

    2.-Per confort i escalfor ja tenen el pub.

    3.-Vaig estar-hi quinze dies l’hivern passat, en una mena de residència d’estudiants. Em dutxava cada dia en un bany gèlid, fins que vaig descobrir que l’encarregat hi deixava la finestra oberta!, tapada per les cortines, això sí. Aquells dies va nevar i jo vaig tornar a Catalunya amb una calipàndria descomunal.

    4.-Tinc entès que a Sudàfrica els blancs marcaven superioritat racial anant amb poca roba en ple hivern.

  3. Bones,

    aquest cap de setmana hem estat per newcastel amb el jordi, quin fred, quin color més deprimit i depriment tenia el cel!! jo sóc mediterrània i amb un dia núvol en tinc prou per no veure res clar. Amb la llum de girona he llegit el teu bloc i precisament parlaves del fred de Londres així que…càlids i assolellats records gironins.
    T’anem seguint,

    mireia (ens vam conèixer a olot: presentació llibre, sopar cal sastre,…i conversa)

  4. Benvolgut Vila. Carpe diem. Agafa’t a la vida anglesa que t’ha tocat ara. Vale, o sigui conserva la salut. Recorda que la mitificada educació espartana va acabar quan els arribà l’or del gran rei,Pèrsia. No t’encostipis. Explica a la teva mestressa que estalviarà ,segurament, si manté de nit la calefacció al mínim, perquè l’endemà no haurà d’escalfar la casa des de zero. Com has notat és suficient trencar la humitat.
    Ací seguim empantanats entre el Constitucional i la corrupció. Els nostres liders especulen el què treurà la Sentència i el què farem. L’avi Pujol diu que sigui el que sigui “ho acatarem”, però que ens queixarem.
    Si hem de jutjar pel que diuen coincideixo amb el que ve a dir ara el Sr. Montilla . L’estatut nou ha estat discutit i aprovat pel Parlament. Després pel Congrés de l’Estat espanyol i després pel Senat. i després per referèndum de tot el poble de Catalunya.
    Jo dic que ha esdevingut un creixement de la pròpia Constitució i que el Tribunal no té competència retallar la Constitució.
    Ni per menystenir, com no ho ha fet fins ara, el seu article 10, aportació que férem des d’Unió a través de l’Anton Cañellas, per defensar el dret dels ciutadans i la independència del nostre poble català. Que mai no es desfaci.
    De la corrupció ho deixem per un altre dia.

  5. Fredolica, versió Fuga en Do major

    Diumenge
    Ho sento molt pels teus amics –els meus soldats. Posant-nos transcendentals: els convençuts no saben com fer-ho, i els que ofereixen més garanties de saber com fer-ho, no estan convençuts. Mentrestant, la inanitat.

    Ostres, has d’anar a Nova York!!!! Bé, potser que em moderi i no aixequi massa expectatives, not to spoil the event. L’ideal és que hi anessis per feina, a presentar algun dels teus llibres, per a sentir-te igual d’important, o sinó la ciutat t’aixafarà amb la seva immensitat. El primer cop que hi vaig anar estava allotjada al Hyatt de Jersey City, justament a l’altra banda del riu Hudson, i des dels immensos finestrals de l’hotel tenia emmarcat el downtown de Manhattan. Un dels vespres, vam fer sopar important, va venir el CEO de l’Empresa i va ser el primer cop (i el darrer) que vaig experimentar que certes persones poden tenir una aura que transcendeix. El sopar fou rodó, amb música jazz, clàssica, les presentacions, els speeches, els acudits pertinents, un jueu al cantó que m’explicava que el seu avi havia avançat en la tècnica del radar, i al meu darrera els rascacels enllumenats. Pensava que era la reina del mambo, jo, que he nascut en un poble de 5.000 habitants. Només per això, visca el capitalisme! El capitalisme té molt més d’artístic que qualsevol altre sistema econòmic inventat. Dit millor, els altres sistemes són inventats, el capitalisme és connatural i evoluciona amb nosaltres.

    Dilluns
    Un altre llibre a la llista. Això és inesgotable. Sóc el que aprenc i el que m’inspireu.

    Dimecres
    Avui ha estat un dia complicat. El P. està malalt, no ha anat a l’escola. He intentat treballar, respondre algun email, però tenint-lo assegut a la falda, no només no he pogut fer res, sinó que m’he posat molt nerviosa.
    Jo sí que encara no tinc cap teoria de com educar els fills. El P. em parla un idioma que ni son pare ni jo entenem. Emet sons, tot imitant les meves pauses, entonacions, i gesticulacions, però no entenc un borrall del que m’està dient.

    Dijous
    Ens han instal.lat un forn al vapor d’alta pressió. En tres minuts hem cuinat pebrots i carabassó. Si no vols tornar-te un peix bullit, es dorm millor en un ambient fresc, però no cal viure en tota la barbaritat: si tens una instal.lació moderna, posa’t el termòstat perquè t’escalfi l’habitació una hora abans d’anar a dormir i una hora abans de despertar-te. Això sí, indispensable una flassada nòrdica!
    [ESTÀS COM UN LLUM!! M’has alegrat el dia mala bèstia]

  6. “En els carrers anomenats bons (de Barcelona) hi ha cases que tenen unes entrades aparatoses i espectaculars, amb escales de marbre i paviments de pòrfir, amb ferros artístics, enteixinats, columnes, estàtues i pintures, amb tota mena d’elements decoratius i de matèries que a mi em fan venir una mica els colors a la cara, dintre de les quals hom es gela, hom es gela literalment. Només d’entrar-hi, amb el coll de l’abric alçat, hom queda congelat. En aquestes cases, en un d’aquests immensos pisos d’aquestes cases, hom sol disposar, generalment, només d’una miserable estufa de petroli, de les que tufegen i produeixen mal de cap.
    […]
    Així m’abstindré de parlar més d’aquests baluernes polars de les nostres cases desorbitades, de descriure-us les fases de frigorificació a què hom hi és sotmès, del turment de posar els peus sobre els mosaics o sobre estoretes primes com orelles de gat, […]
    M’he preguntat moltes vegades de què els serveix el diner, als rics d’aquest país —on n’hi ha tants—, si no han resolt el tema del fred.
    […]
    ¿Què pot fer-se de profit davant d’una taula amb els peus gelats, la bufanda al coll i una gota penjada en el nas gèlid?
    Però què hi farem? La gent prefereix, a resoldre el fred, comprar-se corbates rutilants, fer-se enllustrar les sabates cada dia i tenir una mentalitat tropical i ardent.”

    Les hores

  7. Una de les coses que porta a discusions més irades és la controvèrsia entre fredolics i calurosos. Jo no sóc ni d’uns ni d’altres -una de les poques coses en què sóc normal-, o sigui: poca calefacció i encara menys aire condicionat. (quan et vagui bé et -us- convido a llegir el petit treball sobre l’axioma -inèdit- que titulo: El català és pagès -amb alguna cita planiana-)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s