El virus català (FCO)

Escric aquest article sense saber què van dir els diputats catalans i espanyols en la pantomima que es va celebrar ahir al Congrés sobre el nostre Referèndum. Molt més important que la cerimònia de la confusió que es va escenificar ahir, han sigut les notícies que ens han arribat del Vènet aquestes últimes setmanes. La celebració d’un referèndum digital i la construcció d’un tanc domèstic per part de suposats nacionalistes venecians ha omplert de satisfacció alguns periodistes i polítics espanyols que no han entès del tot els canvis que hi ha hagut al món els últims anys.

Als diaris, i també en converses amb amics, sovint surt l’argument que França i Alemanya no permetran que els catalans obrin la llauna de les sobiranies nacionals segellada en el vell pacte de Westfàlia. Alguns intel.lectuals i polítics unionistes creuen realment que la proliferació de moviments separatistes per Europa serà un factor que ajudarà l’Estat a aconseguir el suport internacional que fins ara no ha trobat per fer callar l’independentisme català. Però si els dirigents europeus saben història és probable que acabi passant tot el contrari. De fet, no m’estranyaria que algun dia escoltem les converses d’un diplomàtic europeu o americà dient que cal sacrificar Espanya per salvar França, Itàlia o fins i tot potser Alemanya – que també té els seus reductes de ciutadans inadaptats.

Seria bo de recordar que si Escòcia es disposa a votar aviat sobre la seva independència és perquè fa uns anys va admirar la Generalitat de Jordi Pujol i va voler tenir una autonomia com la de Catalunya. També seria bo de tenir en compte que el terrorisme etarra ha estat derrotat i que no trigarem a veure aquests bascos ferrenys que aixequen troncs i pedres agafant-se de les mans com les nostres assenyades marietes en una via per la llibertat que naturalment passarà per Navarra. Els polítics convergents sempre diuen que Madrid no hauria de subestimar la voluntat del poble català. Jo crec que haurien d’anar a fer una reflexió semblant a Brussel.les. Els catalans hem perdut totes les guerres per la nostra llibertat, però abans sempre hem tingut força per posar Espanya de cap per avall.

Si jo fos un patriota de qualsevol país de la Unió una mica artificial correria a donar via lliure a Catalunya per la seva independència. Com abans els catalans haguem de preocupar-nos d’un Estat, abans deixarem d’escampar el virus del cantonalisme i de l’autodeterminació dels pobles. A més, no és per amenaçar, però aquesta vegada juguem a casa perquè la democràcia és el paradigma dominant. Tot i la crisi econòmica que assola el continent, no estem al 1705, ni al 1808, ni al 1870, ni al 1914, ni molt menys no estem al 1936. Els catalans hem tingut la mania de voler tornar a aparèixer al mapa coincidint amb grans esclats de violència fraticida a Europa, per això els unionistes espanyols s’han acostumat a resistir i a esperar que la situació internacional els ajudés a derrotar-nos.

Ara, deixar que Madrid vagi allargant la situació és una tàctica que pot esclatar al nas de tots els europeus, perquè Espanya ja no és una ballena embarrancada a les costes del continent sinó que és membre de la Unió. Els catalans som especialistes en perdre guerres, és veritat; però som els millors organtizant merders i subvertint esquemes. Si a Brussel.les són intel.ligents veuran que, en el context actual, el mal menor és ajudar-nos a assolir la independència perquè estiguem tranquils i callem d’una vegada.

El Rubicó (Avui)

Una lliçó bàsica de les relacions poder passa per entendre que la manera més segura de dominar l’altre és fer-ho a través de la seva força -i, per tant, de la seva identitat. Així ha funcionat la relació entre Catalunya i Espanya: primer l’Estat va caricaturitzar el nostre catolicisme, després va convertir els virreinats en una farsa, després va banalitzar la nostra valentia i així fins al federalisme, el republicanisme, l’europeïsme i el catalanisme. Fins i tot amb el nostre esperit emprenedor ha jugat Madrid, i així hem acabat, en fallida. Quan siguem independents descobrirem que Espanya érem nosaltres passats per la deformació esperpèntica d’un mirall concau. Per això quan Josep Piqué va intentar fer passar el partit d’Aznar per catalanista vaig saber que el catalanisme era mort, i així ho vaig escriure -va ser un dels meus primers articles. Ara l’única sortida que li resta a l’Estat, si no es produeix un canvi d’escenari internacional que avali la violència, és folkloritzar l’independentisme. L’estratègia de CiU passa per donar peixet per aquí. Mas diu que la consulta és Constitucional perquè no serà vinculant -cosa que sempre va insinuar, molt previsorament- i mira de veure aviam si Madrid pica. CiU, que és el partit que realment mana a Espanya -i, per tant, l’únic que pot trencar-la-, guanya d’aquesta manera en qualsevol dels escenaris. Si Madrid accepta l’envit i mira d’adulterar la consulta, segons quin sigui el resultat  sempre podrà passar-se la Constitució pel folre. Si Madrid no juga o no surten els resultats previstos, podrà continuar allargant el discurs a conveniència, fins que la fruita maduri en un sentit o un altre. L’únic que no pot fer Mas és tirar enrera, perquè l’Estat ho aprofitaria per esclafar el país i la mateixa CiU. Es parla dels Tribunals, de la cita del 8 d’abril i de l’opinió de no sé quins empresaris. En realitat Mas ja ha posat la sort de Catalunya en mans dels electors. El president ja ha dit, com Juli Cèsar quan va creuar el Rubicó: “Senyors, deixem que els daus volin ben alt!”

Violència (El Singular)

En el vídeo se sent algú que crida: “fill de puuuuta”. I llavors veus Jordi Cañas que es tomba enfurismat i comença a caminar cap als manifestants com si fos un brau que volgués embestir-los. Les enrabiades del diputat de Ciutadans han esdevingut un clàssic. En un altre vídeo vam veure com s’indignava agrament amb Josep Rull i li etzivava: “Me estás haciendo burla? Me lo explicas fuera”. I en un altre vam contemplar com esbroncava a crits un historiador vell i jubilat perquè durant una tertúlia li havia dit que en el seu discurs hi havia actituds franquistes (ell que en privat diu que “el franquismo no fue para tanto” i que no ha tingut una experiència directa ni familiar del que han significat les dictadures per Catalunya).

El moment més pintoresc d’aquesta última performance és quan un parell de membres del comitè d’empresa de TV3 aturen Cañas abans que arribi a la gent i miren de calmar-lo. Canviant al català per donar més dramatisme a la seva condició de pobre màrtir, el diputat li pregunta a un dels nois: “tu tens mare?, tu tens mare?”

Tothom sap que, en l’accepció més utilitzada, fill de puta és un vulgar sinònim de mala persona. Precisament un company seu de partit, Juan Carlos Girauta, va retuitejar fa pocs dies un article que començava citant la Real Académia de la Lengua Española per clarificar aquest matís, abans de començar a insultar un independentista que feia comentaris de mal gust al facebook. El fet que Cañas barregi la seva mare tan fàcilment amb la seva feina de polític no ajuda a fer creïble la imatge de noblesa i dignitat que vol donar amb els seus numerets. És realment còmic que un partit que reivindica la convivència i el radicalisme democràtic tingui uns líders tan susceptibles i inflamables.

Segons la saviesa universal només ofenen les veritats, però es veu que en aquest racó de món els delinqüents com el senyor Millet encaixen molt millor els insults i les desqualificacions que no pas alguns polítics unionistes. Parlem de Cañas però també podriem parlar de Juan Carlos Girauta, que va de polític tolerant i liberal i d’uns anys ençà tampoc no està tranquil si no abandona alguna tertúlia catalana abans d’hora. O de l’Anna Grau i la Inés Arrimadas, que també se senten de seguida personalment ofeses i atacades, sinó les tractes com princeses.

Abans d’increpar Cañas, els treballadors de TV3 havien insultat d’altres polítics i no n’hi va haver cap que tingués l’egoisme d’anar a encendre encara més els ànims dels treballadors. Un polític cobra per no convertir els conflictes en una cosa personal i és poc noble tocar temes sensibles amb un verb esmolat i després emprenyar-te com una mona a la primera de canvi. Si en comptes de buscar merder, Cañas defensés la unitat d’Espanya amb més gràcia i sentit constructiu probablement no li dirien fill de puta tan sovint. Trobo que diu molt de la situació política actual que el partit que reivindica més els valors cosmopolites de l’Estat tingui un discurs tan contaminat per la violència que ha forjat Espanya i tan impermeable al retrocés que aquesta mateixa violència ha experimentat a tot el món, en els últims setanta anys.

Com explica Steven Pinker en el llibre The better angels of our nature, el descens de la violència és una de les notícies més bones de la història des de la derrota del nazisme i, en canvi, és una de les menys valorades i tingudes en compte pels polítics i pels intel·lectuals. No és només que les actituds violentes hagin perdut glorificadors, sinó que els canvis tecnològics, culturals i mercantils la fan cada cop més contraproduent i cara. Sense aquest fenomen que el psicòleg de Harvard descriu amb una profusió tan rica d’exemples -i que s’ha vist tan bé les últimes setmanes a Crimea-, Catalunya no s’hauria atrevit a plantejar-se un procés d’independència. Suposo que és per aquest motiu que alguns polítics unionistes s’esforcen a parlar com si el món no hagués canviat i que, d’altres, s’han convertit directament en un bidó de gasolina amb potes, buscant entre la multitud una espurna que els encengui.

Madrid té prou gent per provocar un merder que desacrediti els partidaris de la independència. Però no està en la situació d’obligar Catalunya a mantenir-se dins d’Espanya contra la seva voluntat a mitjà o llarg termini -si la humanitat segueix evolucionant en la mateixa direcció. A Rússia, la majoria dels ciutadans estaven a favor d’annexionar-se la península de Crimea, però més del 70 per cent estava en contra d’aconseguir-ho per la força. No només ha sigut la comunitat internacional que ha obligat Putin a vigilar les formes en la seva audaç maniobra política. Amb això vull dir que el partit determinant entre Catalunya i Espanya no es jugarà en el Congrés dels diputats, ni al Tribunal Constitucional, si no que es jugarà al carrer entre els nacionalistes catalans que volen mantenir l’ordre com sigui i els no nacionalistes cosmopolites tolerants que, abans que l’ordre sigui català, sembla que preferirien destruir-lo.

L’ombra de 1714 (Singular)

Estic acabant de llegir un llibre sobre la Il•lustració i la Revolució Industrial que m’ha fet pensar en les conseqüències de la derrota de 1714. El llibre de seguida em va interessar perquè l’autor no menysprea el poder de les idees i perquè, tot i centrar-se en el cas britànic, té un enfoc molt europeu. La tesi de l’autor, un tal Joel Mokyr, és que al voltant de 1700 Europa ja estava immersa en la colla de canvis de mentalitat, de progressos tecnològics i de redefinició de les relacions polítiques que acabarien socialitzant la riquesa fins a un punt impensable i fins aleshores desconegut en la història del món.

Mokyr assegura que el fet que els britànics lideressin aquest procés és circumstancial. La revolució industrial l’hauria pogut encapçalar qualsevol altre país del continent i només haurien canviat alguns matisos. Segons Makyr, la Revolució Industrial va ser una obra conjunta dels països europeus promoguda per un ambient intel•lectual i mercantil que es va anar covant a tot el continent. Tal com es planteja el llibre, si la Gran Bretanya es va convertir en el gran taller del món és perquè les idees que van catapultar l’economia europea van trobar a l’Illa el seu millor laboratori.

El llibre explica com la Unió d’Anglaterra amb Escòcia va permetre els britànics d’unificar el mercat interior abans que la resta d’Estats europeus. El fet de tenir unes fronteres protegides pel mar va alliberar l’economia britànica de la destrucció ocasionada per les guerres, i les industries van poder aprofitar millor les innovacions i l’especialització dels treballadors. Per descomptat, el llibre remarca la feina liberalitzadora feta per la Revolució Gloriosa de 1688. L’autor recorda que molts dels instruments que s’associen a la Revolució Industrial s’haurien pogut construir amb el coneixement disponible el 1600. El que va marcar la diferència, insisteix, va ser el clima intel•lectual cada cop més favorable a treure’n rendiment.

Els treballs de James Amelang o de Garcia Espuche han deixat prou clar que Barcelona participava de l’esperit que va permetre Londres desenvolupar el model econòmic que acabaria servint de patró a la resta d’Europa. Fins i tot pel que fa a la importància de l’espionatge industrial, el cas anglès fa pensar en el català. Mokyr dóna molta importància a la revolució gloriosa, però a mi se’m fa difícil no pensar en la guerra de successió i en l’efecte que devia tenir en el procés que descriu el llibre. Diria que, derrotant Catalunya el 1714, Espanya va matar la gallina dels ous d’or i que els anglesos van quedar-se en una situació de privilegi davant d’un continent dominat per una França governada per caps d’Estats tirant a egòlatres i despòtics.

Curiosament, és durant els primers anys del segle XVIII que l’economia anglesa supera per sempre l’holandesa. Els impostos sobre el vi francès que van convertir la cervesa i el whisky en les grans begudes nacionals britàniques s’aproven el 1713 –el mateix any de la Pau d’Utrech. Algunes de les lleis sobre la protecció de la propietat i sobre el control de l’especulació bancària que serviran de base perquè l’economia de les illes s’acceleri també són d’aquests mateixos anys. La Unió entre Anglaterra i Escòcia se signa el 1707, l’any de la derrota d’Almansa. El mateix Mokyr dedica pàgines i pàgines a defensar que les guerres colonials promogudes per Londres i París no sols anaven contra les teories econòmiques dels il•lustrats, sinó que van perjudicar la Revolució Industrial més que no pas afavorir-la, com habitualment es creu.

Tot i que el llibre no esmenta per res la Guerra de Successió, és fa difícil no preguntar-se què hauria passat si els holandesos, els alemanys, els austríacs i els catalans haguessin derrotat, juntament amb els anglesos, les forces borbòniques. Hi ha un mapa d’aquella guerra dibuixat per Vicenç Vives el 1950 del qual ja vaig parlar una vegada. Sobre les fronteres de l’Europa de 1705, el gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és molt fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van defensar amb tanta fúria.

És temptador pensar que, sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar estroncat i que la revolució industrial es va haver de refugiar a la Gran Bretanya, mentre la resta d’Europa quedava dividida entre ultramontans arnats i progressistes dogmàtics. Catalunya és com aquelles peces petites que potser no es veuen però que, si fallen, fan que l’engranatge no acabi de rutllar. Em sembla que si trobo el correu electrònic de Joel Mokyr li enviaré el mapa. El vaig veure en la portada d’un llibre d’homenatge a Vicens Vives titulat El naixement i la construcció de l’Estat modern. El llibre de Mokyr porta el títol de The Enlightened Economy: Britain and the industrial revolution 1700-1850. Llegir-lo fa pensar. I ara que tantes coses ens fan creure que encetem un nou període històric estaria bé ser previsors i mirar de no tornar-nos a quedar en el pròleg.

El trencament (FCO)

L ‘altre dia vaig llegir al twitter una conversa molt interessant entre el Jordi Graupera i l’Enric Juliana, que després el Francesc Marc Àlvaro va recollir en un article. Segons em va semblar entendre, els tres columnistes de La Vanguardia estan d’acord que hi ha prou força popular -que hi ha país- per constituir un Estat independent. Després de dues manifestacions multitudinàries, no sé quantes consultes populars i un concert al Camp Nou amb Lluís Llach i Dyango, la major part de l’opinió publicada ja no posa en dubte que el poble català existeix al marge del cognom de les persones i de les opinions que la gent pugui tenir sobre les coses més contradictòries i diverses.

Ara sembla que l’única preocupació que hi ha és com ens ho hem de fer per separar-nos d’Espanya sense prendre mal. L’Enric Juliana, amb el seu estil florentí, va resumir-ho amb aquesta frase: I amb Maquiavel què fem? En el cas dels països ocupats, Maquiavel recomana al Príncep que si no pot exterminar o reduir un país el millor que pot fer per tal de dominar-lo és mimar la seva elit i donar-li privilegis que la facin poderosa i alhora dependent. No sé quina solució donaria Maquiavel en un cas de tossuderia tan extrema com la catalana. Però per poc que se segueixi la política, sembla que l’únic pla de l’actual classe dirigent barcelonina amb casa a l’Empordà consisteix en abaixar el llistó i guanyar temps, esperant que sorgeixi l’ocasió de presentar-se com el garant de l’ordre si el país esclata.

El trencament anunciat per Aznar no és pas el dels Rodríguez contra els Vila, com s’ha insistit des dels temps de la Transició. El trencament, si es produeix, es donarà entre el món que viu de la xarxa clientelar establida per les elits i la resta del poble català. A Catalunya no hi ha un problema ètnic; hi ha un problema social derivat d’una ocupació política que fa més de 300 anys que dura. Si el país corre el perill de trencar-se és per les desigualtats i les confusions que genera l’existència d’un sistema d’interessos que permet que l’elit faci i desfaci amb la condició d’assegurar la desviació de recursos cap a Espanya i la preeminència de Madrid sobre Barcelona. La gestió d’aquest problema, que només durant el segle XX ja va provocar dues dictadures, és la pedra de toc del procés d’independència.

Després de destruir la nostra aristocràcia i la nostra classe popular, ara la unitat d’Espanya exigeix que l’elit catalana ofereixi en sacrifici la classe mitjana del país. És un fenomen que es podia preveure ja fa anys, i que està escrit en els mapes. En una època en la qual l’economia ha substituït l’ús de la força per l’acumulació d’intel·ligència i de velocitat en les comunicacions, el centralisme no té -si mai les ha tingut- les connotacions irracionals que dibuixa Germà Bel en el seu famós llibre sobre Espanya. L’espanyol mitjà intueix que el futur dels seus fills passa per engrandir la capital del seu país, per això cap diari de Madrid no es preocuparà d’entendre què passa a Catalunya. Saben que el problema no es pot arreglar i que hi haurà guanyadors i perdedors com en qualsevol època de canvi.

Explico això perquè la socialització del sobiranisme a la qual estem assistint és instint de la supervivència en estat pur, en el sentit més tràgic i més material del terme. Després d’anys idealitzant Vicens Vives i la seva visió estrafeta del pactisme, poc a poc es va veient que Ferran Soldevila encaixa millor amb els mapes que avui divulguen els economistes i els problemes geopolítics que sempre ha plantejat la llibertat de Catalunya, per no entrar en d’altres consideracions que ara es farien llargues. Jo no crec que Dyango hagi canviat, em sembla que és el món que avui és diferent. Tampoc no som l’únic país amb una classe mitjana descontenta i empobrida, igual que a primers del segle XX no vam ser l’únic país que tenia una classe obrera cada cop més explotada i combativa.

Aquí, com que l’elit dirigent té el cul llogat, és veritat que les coses pengen més d’un fil. Però per salvar la situació jo no comptaria massa amb Maquiavel, que només serveix quan tens míssils, ni molt menys amb els miracles, tot i que en sóc un gran admirador. El perill real de trencadissa no ve de la desconnexió entre Catalunya i Espanya, com diuen els nacionalistes espanyols. El factor que pot desencadenar un trencament, aquest trencament que somien alguns espanyolistes, és que es vagi generant una distància insalvable entre les necessitats de la majoria de la població i la xarxa d’interessos clientelars que tenen escampada pel país els homes que fins ara decidien les regles del debat polític.

Això, com que la gent té consciència, provocarà contradiccions molt comprensibles, que ja veurem com es resolen i que donaran alguns senyals. Perquè el perill que corre Catalunya no és Espanya, que no té quartos ni per pagar el iot del rei. És que la xarxa de gent intel·ligent capaç de fer-se responsable del país més enllà dels seus interessos més concrets no sigui prou forta. És veritat que es pot morir de voluntat de ser, però també es pot morir de murrieria i de passotisme. De fet podem morir de moltes coses, fins i tot de cofoisme, com hem vist últimament. Ara, el que converteix els derrotats en morts vivents no és el fracàs, és la vergonya de no haver fet el que calia. Diria que per això celebrem el 1714 i, en canvi, odiem el 1939. Per això, també, ens trobem que fins i tot ara que tothom elogia Joan Sales encara no sabem com tractar la República i la dictadura sense un indispensable mínim de cursileria.

Purgatori (FCO)

A mesura que ens endinsem en “territori desconegut” es fa més i més difícil de comentar l’actualitat sense caure en el ridícul. Veure com els diaris i televisions s’aferren a petites polèmiques per condemnar les bestieses de Madrid o per jutjar l’acció del govern fa gràcia fins que arriba el dia de la setmana que et toca de fer l’article. La situació em recorda quan era petit i sortíem a buscar caragols encabat de ploure -la terra humida, l’aire perfumat i cel encara ple de núvols. Recordo que abans de poder-nos menjar els caragols havíem d’esperar uns dies. En arribar a casa, la mare els rentava amb aigua fresca i els deixava dins d’un pot tapat amb un escorredor perquè alliberessin tota la bava. El procés durava entre 10 o 15 dies. Empresonats per un trist escorredor que feia de tapadora, els caragols s’arrossegaven per l’interior del recipient cada vegada més afeblits i desorientats.

L’única cosa que tenien per recordar la seva vida anterior eren uns branquillons de romaní que la mare els posava per aromatitzar-los abans de bullir-los. Els branquillons anaven quedant arrebossats amb el moc dels animalons i, a mesura que passaven els dies, el pot quedava fet un fàstig. Els caragols després sortien boníssims -tan bons que quan me’ls servien em semblava mentida que dels camins de sorra i les rieres que jo feia amb bicicleta en sortís una delicia com aquella. D’aquest procés tan rudimentari se’n deia purgar els caragols. Es tractava que els animalons anessin alliberant les toxines que poguessin provocar-nos una indigestió, de manera que arribada l’hora de posar-los a la cassola estiguessin ben purificats. Per cert, ara recordo que l’escorredor anava fixat amb una xarxa perquè els caragols tenen més força que no sembla i si et confiaves alçaven l’escorredor i s’escapaven.

I bé, tant que es parla de l’estratègia de Mas com si la política fos una ciència més que un art, i em fa l’efecte que el president només està mirant de dur a terme amb Catalunya el que la meva mare feia amb els caragols. En purga la bava -la mala bava. Abans de creuar el riu deixa que tothom s’esbravi, que els fantasmes aflorin i que les toxines i els confusionismes acumulats a còpia de derrotes vagin quedant al marge de la discussió empesos per la mateixa força de la realitat. Mira que la tropa -i especialment l’oficialitat dubtosa- es trobi en la millor posició per guanyar les batalles, que és aquella en la qual els soldats, a més de tenir motius fonamentats per voler guanyar, no tenen manera de fugir o de rendir-se. Alguns patriotes es queixen de la quantitat d’autonomistes que Mas ha fitxat sense veure que l’alternativa li deixaria l’esquena descoberta. La principal intuïció de Mas, una intuïció que em sembla que el guia des que va començar a fer circular això del Dret a Decidir, és que cap país té dret a esperar que la comunitat internacional protegeixi allò que ell mateix no té la força de defensar pel seu compte.

Aquesta doctrina, que hauríem de tenir més apresa perquè és la que ens van aplicar el 1714, demana que tothom tingui com més clars millors els interessos que hi ha en joc, tant els col·lectius com els particulars, que sovint són els que decanten els conflictes. La transició nacional, suposo que Mas ho té clar, ha de passar, sobretot, per un canvi de caràcter nacional. Tampoc no és res extraordinari. El caràcter és el vehicle de la intel·ligència en un entorn determinat. Quan l’entorn canvia és lògic que nosaltres també canviem -encara que això no sigui una cosa de dos dies i encara que alguns vells interessats es resisteixin a modificar les velles etiquetes. Un lider ha de vèncer l’abisme que s’obre entre l’experiència del seu poble i el futur on vol portar-lo. Això va fer Pujol els primers anys de la Generalitat i això, vull creure, és el que Mas està mirant de fer. Una prova que ho estaria aconseguint és que cada vegada que el Jordi Cañas o la Sánchez-Camacho apel·len a la llei em fa la sensació de veure com els creixen sobre el cap unes petites banyetes. Aquest curiós fenomen també em recorda que la purga dels caragols té un temps establert, passat el qual la indigestió torna a ser tan probable com segura.

Mucha policía (Singular Digital)

A Espanya tenen tendència a qualificar-nos de nazis. Probablement el pioner va ser Diego Sevilla, tot i que la història no el recordi. El 1963, en plena dictadura de Franco, Sevilla va titllar de nazi el llibre de Joan Fuster El país valenciano. Aleshores Sevilla era el president de la Diputació de València, de manera que l’insult tenia un inquietant aire d’acusació oficial. De fet Sevilla no sols va titllar el famós llibre de Fuster de nazi, també el va qualificar de comunista i de separatista, tot alhora, posant un adjectiu darrera l’altre. Era l’hivern de 1963 i encara no feia vint anys que els supervivents de la División Azul havien tornat de Rússia, on havien anat a ajudar l’exèrcit de Hitler plens d’entusiasme i d’esperit solidari. Les imatges de l’holocaust que havien commocionat el món eren una mica més recents; Goering i els seus amics no van ser penjats fins el 1946.

L’aliança amb els Estats Units havia permès Franco girar pàgina sense problemes i el feixisme estava mal vist fins i tot a Espanya. Malgrat que era prou gran per saber com les gastava el règim, Fuster va quedar esparverat per la campanya que la premsa va muntar contra el seu llibre i especialment per aquest insult que, aleshores, encara no estava tan gastat com ara. L’escriptor de Sueca explica l’episodi en una carta a Pla el febrer de 1963. Jo la vaig llegir en un llibre d’Isidre Crespo dedicat a la relació entre tots dos escriptors, un d’aquests llibres editats a València que aquí llegeixen quatre gats i que em va deixar un amic que no veig gairebé mai -per culpa meva. Fuster escriu a l’autor del Quadern Gris qualificant Sevilla d’energumen i Pla li respon que els atacs demostren que està tenint un èxit que ningú no s’esperava. Crida l’atenció l’èmfasi que posa a recomanar-li que eviti de menysprear els espanyols que l’ataquen. El llibre és una victòria política i la política demana paciència, li diu Pla.

Em sembla que l’escriptor de Palafrugell veia molt clar que un atac sense solta ni volta és tan perillós com un elogi desmesurat. La llibertat comença per la capacitat de pensar al marge de les trampes emocionals que et paren amics i enemics per controlar-te. Per mi, encara que no sigui tan periodïstic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol del año. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta.

Jo, personalment, no he llegit ni tampoc no he conegut mai cap espanyol interessat a tenir raó, tocant a la qüestió de Catalunya. Ni tan sols Ortega i Gasset, amb les seves idees de gran pensador europeu, hi veia gaire clar quan entrava en aquest tema. Quan un espanyol parla de Catalunya li surt el policia; vegades és un policia bo i d’altres un policia dolent, però sempre li surt el policia. Tan se val que l’espanyol hagi nascut aquí, si és un espanyol autèntic li sortirà el policia. Per això el franquisme va funcionar, dintre de tot, encara que alguns fessin veure que hi estaven en contra o que el combatien.

Per acabar explicaré una anècdota. Quan l’Enric Juliana va presentar Modesta España a Barcelona -a la seu de RBA- va ser còmic de veure com un inofensiu discurs del conseller Mascarell va acabar amb el Secretari de cultura de l’Estat, José Maria Lasalle, parlant amb gran erudició de la matança de jueus que els romans van fer a Masada, el 73 després de Crist. L’auditori de patums va quedar escandalitzat pel to d’advertència que es desprenia del paral.lelisme. A mi no em va estranyar. L’únic objectiu de tot espanyol quan parla de Catalunya és preservar l’autoritat. És perfectament humà. Els beneficis de la dominació són superiors a la vanitat de demostrar dos dits de front. Però això no vol dir que no el tinguin. De vegades, com el senyor Lacalle, fins i tot aconsegueixen demostrar que la brutalitat i la lectura no són incompatibles.

El dret d’intentar-ho (FCO)

Cada vegada és veu més clar que l’únic interès d’aquestes eleccions és veure si el president Mas aconsegueix o no la majoria absoluta. Tot i que hi ha patriotes que volen creure el contrari, com més diputats estiguin al servei de Mas més força tindrà Catalunya per plantejar la independència, dins o fora de la Unió Europea. La millor manera de desgastar Duran i Lleida  és votar Mas, i la millor manera de tornar a deixar en ridícul el federalisme barrut del PSC i d’Iniciativa, és votar Mas. És veritat que el president no diu la paraula independència ni que el matin, però i què? La diuen els diaris espanyols, europeus i nordamericans; la diu la gent del carrer, la diu TV3. La diu Intereconomia. La diu la meva dona de fer feines, que no havia parlat mai el català abans d’entrar a casa meva, i la diu la meva ex, que també és filla d’immigrants i que no va entendre mai que fos tan de la ceba. Ara, quan ens veiem, sempre em pregunta quan serem independents.

El president Mas s’ha compromès a ser un instrument del poble, una corretja de transmissió de la voluntat democràtica del país. Com que vibra més amb la idea de democràcia que d’independència, potser no planteja el pols amb l’Estat com el plantejarien un Laporta, un López Tena o un Oriol Junqueras. No obstant, les accions de les persones cal jutjar-les en funció dels seus principis, no dels nostres. Per exemple, Junqueras diu que és independentista des d’abans de néixer però, des que ell mana, l’única aportació que el seu partit ha fet al procés que estem vivint ha sigut esprémer la qüestió del castellà com Iniciativa esprem les retallades, amb un discurs fatu i paternalista. Cal recordar que mentre ERC va ser incapaç de reaccionar quan el Tripartit portava el país cap a la ruïna, Mas no ha dubtat a donar un cop de timó de seguida que ha vist que s’estimbava. Ja veurem si se’n sortirà, però quan es parla de la covardia de Convergència és bo recordar la llarga agonia del tripartit, i les infinites baixades de pantalons d’Esquerra. I les seves escissions: Reagrupament i Solidaritat.

L’Oriol Junqueras té molt bona fusta però està a mig coure, com el Mas d’aquella etapa en la qual semblava un putxinel·li. Com més independentistes de pedra picada prestin el vot a Mas més marge de maniobra tindrà el president, i més responsable serà del resultat dels seus actes. La gent demanava a Mas que confiés en el país, que tingués coratge, li deien que el recolzava tot un poble. Aquest estiu, abans de la manifestació, cada vegada que el convidaven a sopar en una torre de l’empordà, el president acabava amb el cap com un timbal d’escoltar que deixés estar el pacte fiscal i que anés cara barraca. Bé, ara que ha fet un pas endavant trobo que té dret a intentar-ho a la seva manera i seria just que el país respongués donant-li un vot de confiança. Primerament, perquè si no protegim els líders polítics que s’exposen, no anirem, enlloc. Segon, perquè l’única sortida segura i agradable que té Mas i la generació que l’ha dut fins al poder és portar el país cap a la independència. I tercer perquè si CiU ha de fracassar val més que sigui de manera neta i clara.

Si la temptació de Mas pot ser aigualir el mandat popular, la temptació del votant independentista podria ser deixar-se dur pel purisme i la desconfiança. Ja sabem que en aquest país l’escepticisme i la crítica es porten fins a la petulància més extrema. La llibertat de Catalunya, però, exigirà molta paciència i molta tenacitat, i resoldre una cosa després de l’altra. Tota persona que tingui una visió una mica profunda de la vida veurà que el president Mas no està en posició de perjudicar el país, sinó més aviat de perjudicar-se a si mateix. Per això cal donar-li una oportunitat i recolzar-lo mentre sigui possible. Només si CiU té majoria absoluta la cosa començarà a anar de debò. I si les coses no van per on havíem quedat sempre podem muntar més manifestacions. O votar ERC d’aquí a quatre anys, quan el partit de Junqueras no es pugui destruir amb un parell de titulars de diari i quatre atacs de fatxenderia, com va passar en l’època del tripartit.

Tenint en compte com ha evolucionat el panorama els últims anys,  em sembla que no són els partits els que tenen la paella pel mànec, sinó la voluntat de la gent ben organitzada.

Cap amor no és possible ni cap esperança no es fa realitat, si tens por que t’enganyin.

 

Un altre 6 d’Octubre (Avui)

Cada vegada sembla més evident que una bona opció per CiU seria presentar-se a les pròximes eleccions amb una sola promesa al programa: organitzar un referèndum d’autodeterminació dins la següent legislatura. Tot matís que CiU faci a partir d’ara en els seus plantejaments sobiranistes ja només donarà eines a l’Estat espanyol per desgastar les institucions catalanes i els seus líders. Si les expectatives de vot de CiU es mantenen, malgrat les retallades, no és tant per la proposta del pacte fiscal, com per l’esperança de la independència. Convergència és l’únic partit que sembla prou connectat amb el territori i alhora amb les altes esferes de Barcelona per dur a terme un procés d’autodeterminació sense traumes excessius.

A Catalunya, avui, es manifesta més agudament que enlloc la tensió que hi ha al món entre democràcia i digirisme autoritari. El malson dels pares fundadors dels Estats Units, aquell en el qual la democràcia es girava contra el poble, es fa sentir a Catalunya amb més força que enlloc, però també amb més força que enlloc la gent reacciona  i s’organitza per defensar-se. El fantasma de la fractura fa temps que no amenaça de produir-se entre catalanoparlants i castellanoparlants, sinó entre l’oligarquia governant i les masses desesperades, com va passar als anys 30. El país està més soldat des del punt de vista nacional que no pas social, perquè la consciència de l’asfixia econòmica ha anat creant aquelles fronteres que, en d’altres èpoques, s’aixecaven amb sang.

Una de les pors que més angoixen CiU és la possibilitat de repetir un 6 d’octubre. Però el fracàs del 6 d’Octubre no va venir tant de la manca de força com de la manca de determinació i d’idees clares. El que va portar Companys fins al desastre va ser aquesta política tan catalana d’anar donant peixet a tothom sense resoldre res concret. Madrid sempre ha presentat el 6 d’Octubre com un cop separatista, però ara mateix no hi hauria res més semblant a la declaració que Companys va fer al balcó de la Generalitat, que sortir de la legalitat espanyola per organitzar una hisenda catalana. Compte amb els passos intermitjos perquè podrien convertir-se en una trampa. Ara que tot és tan confús convindria ser més clar que mai, i posar totes aquestes firmes que se citen per pintar la independència impossible davant la tessitura de triar: no pas entre Espanya i Catalunya, sinó entre democràcia o una altra cosa.

Història del bilingüisme (Catalunya Oberta)

Benvolgut Arcadi Espada,

He rebut d’un amic la carta que cada diumenge escrius pel director d’El Mundo, aquesta que encapçales “Querido J”. No sé si Don Pedro et llegeix gaire. Jo et llegeixo poc, i potser per això m’has fet pensar en la primera vegada que et vaig veure. Estava al Tirsa amb uns amics i vas aparèixer amb la teva banda. Tens el cap gros i em vas semblar més baixet que a la tele. Em va impressionar la teva mirada tigresca i fosca, i el teu pit de pollastre del Prat. També recordo l’admiració que et professava el teu seguici, et vaig trobar un autèntic personatge.

Te’n deus haver oblidat, però vaig venir a felicitar-te pel teu llibreContra Catalunya. Et vaig dir que era una obra patriòtica. Em vas respondre amb un silenci d’estranyesa, et devies pensar que et volia pendre el pèl. Però deixa’m insistir-hi: Contra Catalunya és un llibre patriòtic, és com les xiulades que Julio Camba dedicava a les obres de teatre espanyoles, quan circulava per aquests móns de Déu. Pobre Camba: “¿Cómo convencerlos de que el mal patriota era el autor y de que el patriotismo consistía precisamente en silbarlo?”, es preguntava en un article. He vist que el citaves en la carta de diumenge. Potser tu, quan et sents sol, et preguntes el mateix.

Consti que m’agrada que critiquis les inconsistències del país i que vagis sempre per davant, assenyalant les posicions que prendran els espanyols. En la teva carta a don Pedro deies que el bilingüisme és una càrrega; donaves a entendre que cal ser un pallús o un ignorant per qualificar-ho de riquesa. Felicitats; si bé és curiós, tu que mai no t’estàs de demostrar tot el que saps, que deixessis d’informar a don Pedro de l’article que Pla té sobre el bilinguisme. Pla el va escriure per respondre un elogi enverinat de l’Enrique Badosa, com aquests que tu li has fet quan ja era mort i no es podia defensar. O com aquests que fas als nostres nens intel·ligents abusant de la seva vanitat.

Quan Pla va escriure que el bilinguisme és una tragèdia, el problema tenia una solució relativament senzilla i democràtica. Em sembla que ja saps la història, però te l’explico per si de cas. En un acte d’humilitat i patriotisme, una colla d’intel·lectuals catalans encapçalats per Carles Riba es tapen el nas i juguen l’última carta que li resta al país. Som als anys 50 i el règim no només no s’acaba sinó que està més fort que mai. Aquesta colla sap que el país passa un pont estret i que si la continuïtat es trenca tot anirà pel forat de l’aigüera. Convençuts que han de guanyar temps perquè el país arribi viu a la fi del règim, s’avenen a pactar amb una colla de falangistes espanyols que han sentit la crida de la democràcia, sobtadament.

Aquesta colla, encapçalada per Dionisio Ridruejo, Antonio Tovar i Laín Entralgo, se sent incòmoda amb Franco. S’adona que l’única possibilitat de modernitzar l’Estat passa per Catalunya. El catalanisme és l’única oposició a Franco decent, l’única alternativa liberal. Els comunistes, els monàrquics, tota l’oposició espanyolitzant és una catàstrofe. Si els intel·lectuals catalans necessiten l’ajut dels intel·lectuals castellans perquè el país respiri, els castellans necessiten els catalans per sentir-se espanyols una mica civilitzats. Aquestes són les bases del diàleg i aquesta és la història del bilingüisme. Ridruejo es compromet amb Carles Riba a donar suport a la llengua catalana davant del règim a canvi que els intel·lectuals catalans reconeguin obertament el castellà com una llengua del país.

D’aquí ve la parida que el bilingüisme és una riquesa, que ara tu escarneixes amb tanta valentia. Durant anys, aquest tòpic ha estat una manera de fer de la necessitat virtut. Si durant la dictadura va ser l’argument dels catalanistes, aquests últims 30 anys ha estat la cançoneta hippi de l’espanyolisme interessat en oblidar el passat sense passar per caixa. Naturalment, el gest de Ridruejo va servir de poca cosa. La publicació de llibres en català no va igualar les xifres del 1936 fins al 1977, quan el mercat i la societat de masses havien canviat completament. Tot això està molt ben explicat en un llibre nou que et recomano. Es diu Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor (Acontravent).

“Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo -hi podràs llegir-. Pero a pesar del matiz catalanista de la obra, como la vida catalana se ha castellanizado gracias al Movimiento, y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse.” En un informe sobre Incerta Glòria, es llegeix: “para saber el diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán con pujos filosóficos a todo paso y con memeces”Mirall trencat és vista així: “Novela un tanto confusa y de escaso interès”. De Badia i Margarit, en diuen això: “Defiende el bilingüismo pero no he encontrado nada ofensivo al uso del castellano”. Però el resum de tot plegat em sembla que és aquest: “Novela en la que claramente sobran muchos besos.”

Si el problema hagués estat només la prohibició de l’idioma, rai. El problema de la censura a Catalunya és la cultureta que va escampar a través de les generacions. Havent crescut en un context tan pervertit entenc que la intel·ligència et forgés aquesta mala llet de poll ressucitat. Però tranquil, que no ets l’última coca-cola del desert. Com a molt ets l’última coca-cola del neofalangisme desnatat dels anys 70, rotllo Fernández de la Mora. T’has parat a pensar per què, d’un temps ençà, quan busques joves intel·ligents només trobes independentistes? Trobo molt bé que critiquis el país; però quan la crítica viu més de les febleses i els errors dels altres que no pas de la voluntat d’esmena, acaba sent autodestructiva i banal. Fer el fatxenda és fàcil, per pixar només t’has de posar a favor del vent. Però tard o d’hora arriba la factura, i aleshores queda al descobert quant d’amor i quant de fum hi havia en les coses que has anat fent. Per això, la tradició catalana té encara els seus problemes, però la tradició espanyola, a Catalunya, no val res.

Cordiament,

Enric Vila

Clica aquí!