Dietari (Despistat)

Dijous (matí)

Quedo amb una estudiosa nordamericana de Pla, que dóna classes a la Universitat de Buffalo. Parla de les beques com si les regalessin, de la vida universitària com si fos alegre i civilitzada, experimento, sense que ella pretengui fer-m’ho notar, la sensació de viure al tercer món. Cada any ve a Catalunya amb una beca o una altra. L’any passat es va estar dos mesos a Calella només per ambientar-se.

–  A l’estiu és una olla insuportable.

–  És veritat que hi ha gent. Però jo estava en un apartament molt bonic dels afores, la mar de tranquila.

Un català excel·lent. Una amabilitat exquisita i aquesta pell desnatada dels blancs nordamericans. Em diu que als Estats Unitys hi ha un interès creixent pel món català i un cert circuit universitari a fer. Li parlo d’ un cronista d’esports anglès, una mica barrut i dandi, de mitjans XIX. El nostre equivalent, Josep Maria Planes, va néixer un segle més tard.  Aquests nordamericans potser trobarien exòtic que algú els expliqués com es forja una tradició sota censura.

Dijous (tarda)

Presentació a Santa Coloma de Farners. Entre el públic l’Anna, el Lluís i el Pere. És el tercer míting que s’empassen. Mentre parlava, pensava en els lectors que em demanen humilitat. Cal ser humil amb les persones que respecten el teu esforç i volen el teu bé; això és una virtut. Fer passar la humilitat per l’ull d’una agulla és humiliar-se. A més, la referència a la universitat on treballo tenia uns ressons inquietants, de plumífer del PCE, de la FAI o de Falange. Hi ha gent que em diu, no contestis: “guarda’t el roc a la faixa”. Es pensen que m’ha ferit l’amor propi, o que vull venjança, però tot plegat és menys artístic. A mi em fa patir la nevera buida. Amb una mica de coixí, la meva filosofia s’elevaria. És el que li vaig dir a un amic meu: “Ben mirat, hi ha gent, que si donés per bo el meu llibre, s’hauria de llençar per la finestra, i tampoc no és això.”  

Divendres

El finançament i l’estatut: tothom diu, encara, que té por que les negociacions fracassin, però, en el fons, això ja és el que la majoria desitja.

Truca el XP per dir-me que la família Ensesa està encantada amb el llibre i que volen deixar-me unes cartes.  Això m’anima perquè coneixien bé Pla i Luján. A la tarda, presentació a Sant Feliu de Guíxols, poble escampat i confús, com si l’haguessin despertat a cops de puny a mig conte de fades; igual que Santa Coloma.

Dissabte

Truca L. molt simpàtica. De sobte aquest diàleg:

–  Fot una calor insuportable

–  Tu rai que tens aire acondicionat

–   Jo, aire condicionat?

–  Si, no? 

– No, on?

– Al menjador…

– [busco amb els ulls]. Ai, sííí!

–  (Ella amb aquell el seu sarcasme trencat) Òstia Vila, tu també. Apunta això al teu dietari: “Visc-a-la-lluna”.

L. ha estat dues vegades a casa meva. Jo fa dos anys i mig que hi visc -em sembla.

Advertisements

5 pensaments sobre “Dietari (Despistat)

  1. Enric, podries penjar una mena d’agenda per saber on i quan faràs les presentacions del teu llibre. M’agradaria molt anar-hi, però sempre és massa tard quan veig que ja n’has fet la crònica…

  2. Divendres / presentació St. Feliu:
    Sant Feliu és la perla perduda, la industria abandonada, la força de treball perduda, el litoral vençut, les G de Gaziel i de Garreta, les classes desclassades, l’antic centre de tot, l’olor de tap i d’impremta. Tot pica avall, i tot en nom de la Costa Brava.
    Per cert, gran espot del Tour: quatre multinacionals ens passen pels morros, i tots fem d’extres de franc. I contents.
    Robert P.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s