Dietari (A Masnou, tan ample)

Dimarts

 Acabat de llevar. A Barcelona, el primer trajecte del dia és el que em porta del llit fins al sofà del menjador. Aquí baixo per unes escales nobles fins a la planta baixa, agafant-me al passamà com si fos un avi. A Barcelona, el premi és la vista dels dos edificis gentils de Francesc Macià, darrere els arbres. Aquí el premi és el jardí de l’eixida, que de bon matí és una perfecta combinació de llum i de fresca perfumada de lavanda. Em menjo un croissant –mig sonàmbul, encara–, mirant el nan del fanalet. Ahir tertúlia multitudinària a la terrassa de S, fins a les dues. Parlar amb gent que no viu de la política o la premsa és com dutxar-se. Vam recordar quan les dues famílies passàvem juntes l’estiu, en aquella casa vella del final del poble. Les finestres no tancaven, la pintura queia a trossos, ens dutxàvem amb pots i olles en un terradet interior, a la intempèrie. Era de neorealisme italià, aquella casa amb una dotzena llarga de persones –i dos canaris i un lloro. Un any vaig fer una festa per celebrar el sant i una amiga va preguntar als meus pares: “Vosaltres deveu ser molt pobres, oi?”

 Dimecres

 Cabrils, a dinar. Hi ha una harmonia i una cura pels detalls que se sol notar en els pobles que Espanya no ha arribat a grapejar gaire. L’ocupació i l’autoodi estan perfectament consignats en el paisatge. El prelitoral és ple de pobles com Cabrils, l’encant dels quals consisteix a haver crescut sense massa traumes. La destrucció del litoral ha beneficiat aquests pobles que en el seu moment ja es van instal•lar muntanya endins per protegir-se dels pirates. El restaurant tenia un menjador molt agradable, amb una vista esplèndida, però era més car que bo. Després de dinar passejada: raconets, pins, moreres, parets per sargantanes i vegetals enfiladissos, una masia abandonada i alguns carrers esventrats per obres. Abans de marxar veig que a l’ajuntament només hi oneja la bandera catalana.

Al vespre he acabat la Trilogia de Nova York. La prosa d’Auster, tan senzilla i elegant, naufragant en el barroquisme de l’estructura general. Són molt més bones les frases que el conjunt del relat. Tancat el llibre, sopo a l’eixida i escric una mica. L’abundància convida a l’optimisme –que tristos que es veuen, des d’aquí, els pèsols congelats de casa! El whisky és boníssim –passo d’aixecar-me a mirar  la marca. La casa fosca, l’eixida fosca, només un punt de llum per il•luminar la taula. Els pares han marxat, i ha sortit  el quasimodo.

 Dijous

 Tarda amb els nebots, a la placeta d’Ocata. M’entreno a ser una persona normal –sense gaires esperances. La plaça és plena de nens. D’uns estius ençà, cada any veig més nens i més dones embarassades, a Masnou; sembla que tothom s’hagi posat d’acord. No fa tants anys tothom semblava massa còmode per pensar en criatures. El cartell de la plaça on posa prohibit jugar a pilota semblava que tingués autoritat. Bé, jo no puc parlar gaire. Però si la gent prefereix tenir criatures, vol dir que la utopia hedonista comença a trobar els seus límits, que les panacees individualistes van entrant en crisi, i que la gent torna als camins de sempre, per no avorrir-se.

Una altra cosa que s’observa a l’estiu és el salt biològic de l’espècie: les dones cada dia estan més ben fetes!

He començat la biografia d’Isaiah Berlin, de Micahel Ignatieff, molt bona. És la història d’un nen mimat, grassonet, exiliat, jueu i molt intel•ligent que busca l’acceptació dels cercles benestants de la societat anglesa. No entenc per què l’autor intenta excusar i rebaixar la covardia de Berlín si, justament, aquesta covardia és el motor del seu discurs liberal tan ben travat, la seva sensacional autojustificació. Els defectes són virtuts que no sabem aprofitar (aforisme optimista).

Entrada patrocinada per

lg-cap-ona

Anuncis

6 pensaments sobre “Dietari (A Masnou, tan ample)

  1. Tenir fills per no avorrir-se: això sí que és un defecte sense una altra cara de la moneda! Per avorriment no cal portar petits monstres a poblar el món, i les escoles. Prefereixo de ser cínica que irresponsable. Encara que s’hagi d’acabar l’espècie…

  2. De dones prenyades, ja no se’n veuen tantes, eh? Amb la crisi i la grip dels collons… (Per cert, com es nota que els del porc tenen més poder que els del pollastre: la grip aviària sempre va ser aviària; en canvi, la grip porcina va deixar de ser porcina de seguida.)

    “Parlar amb gent que no viu de la política o la premsa és com dutxar-se.” Hehe.

  3. He acabat El nostre heroi:
    1. Ets un crack, lo puto crack de la literatura actual.
    2. El llibre, com ja sabem, no parla de Pla sinó de com Espanya ens fa la vida impossible, o d’Espanya simplement. I com si fos una “corrida de toros” vas fent passar el toro ara per la dreta i ara per l’esquerra, ara un desplante, ara una estocada. I així capítol rera capítol i de forma magistral vas acorralant el toro. Has preparat la mort pàgina a pàgina, amb un “crescendo” gradual i sense pausa, amb una contundència i agressivitat impressionant. Però incomprensiblement i al final, quan has de rematar la feina i acabar matant, deixes que el toro s’escapi. Però Vila, collons, ets dels pocs que pot matar, per què no ho has fet?

  4. Realment tenir fills et donar una perspectiva nova, té un component de reflexió d’inici i fi bastant considerable ademés d’emprendre una lluita entre la individualitat i la part usurpada per la teva descendència.
    Ben bé s’enten la generositat des d’una nova vessant.
    Amb compromís, dedicació i una gran vitalitat es d’allò més gratificant. Els nens et donen la possibilitat de renéixer i reexperimentar.
    Tenir per tenir.. obviament no.

  5. Ara el dilema és procrear o aburrir-se. Trobo sublim aquesta entrada de temàtica, goso dir, domèstic existencial rematada amb inspiració prestada per Isaiah Berlin, fill únic, jueu, grassonet, mimat i genial. La publicació en castellà de la biografia de Michael Ignatieff, meravellosament escrita, va ser el fet sonat de la temporada, amb polèmiques incloses, com ara passa amb “El nostre heroi Josep Pla” (veieu entrevista de Lluís Foix a Jordi Pujol publicada a La Vanguardia de 22 d’agost de 1999 en que Pujol ha de rectificar a l’entrevistador que ja li estava encolomant que Berlin no era partidari del nacionalisme ni de idees objectives de justicia etc etc)

    Que la utopia hedonista té els seus límits em recorda un principi repetit amb insistència pel mateix mestre Isaiah Berlin per fonamentar la seva defensa del pluralisme i el rebuig al relativisme. Aquest principi diu que les formes de vida humana són molt diverses, però que no són infinites. Tard o d’hora la historia demostra que les possibilitats d’experimentació en aquest camp troben límits en l’entorn i en la pròpia biologia. A França els francesos-francesos porten algun temps de natalitat accelerada. M’agrada que també nosaltres estem en aquesta ona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s