Xarop anglès (El Singular)

Avui parlaré d’un llibre que fins ara només he tingut el plaer de fullejar però que em sembla que serveix per explicar molt bé cap on va la política espanyola, si a Catalunya no hi passa alguna cosa inesperada. El llibre es diu Pompa y circunstancia i és d’un autor de Madrid pacífic, pintoresc, que escriu amb una prosa elegant, una mica barroca i elegíaca, però molt clara i neta. L’obra és un diccionari sentimental de la cultura anglesa de més de mil pàgines. El seu autor, Ignacio Peyró, hi retrata aquest món ple d’anècdotes, estampes i curiositats serenament envellides que qualsevol europeu continental pot arribar a imaginar-se, ni que sigui vagament, si pensa en Peter Pan o en allò que a les Illes Britàniques en diuen l’Old England.

No sé si Peyró hi estaria d’acord. Però jo, com més gran em faig, més penso que l’Anglaterra que estimem en realitat és una fantasia, un mite creat a mitges entre la insatisfacció dels europeus del continent i l’astúcia del Foreign Office. El mite anglès ha sigut un refugi excel.lent per les elits que se sentien impotents davant del populisme o la tirania. La cultura anglesa ha seduit moltes persones que no es veien en cor de millorar la seva societat, o ni tant sols la seva vida, però que tot i així es negaven a sentir-se derrotades. Anglaterra sempre ha sigut una sortida digne i, per exemple, quan les monges franquistes van preguntar a la meva mare quina era la seva pàtria, per no dir que era Espanya –i per no ficar-se en un problema responent que era Catalunya- va afirmar sense dubtar-ho que ella era anglesa.

Explico això perquè, observant el clima polític, fa dies que no deixo de pensar que el llibre del senyor Peyró arriba en un moment immillorable. Ara que tot treballa tan intensament per fer passar els ciutadans de la indignació a la insatisfacció, de la il·lusió a la frustració profunda, trobo que l’aparició d’aquest diccionari per anglomaníacs -que en un ambient d’optimisme potser no hauria sigut tan ben atès-, té una especial força metafòrica. Potser m’equivoco, però si no hi ha una sorpresa agradable és possible que, entre els polítics ensinistrats pel chavisme, els polítics ensinistrats pel franquisme i els polítics ensinistrats pel pujolisme, poc a poc ens anem sentint cada dia més anglesos, igual que en els vells temps. Ja seria ben irònic que ara rebrotés l’anglomania; ara que fins i tot en els millors barris de Londres enyoren la vella Anglaterra i es lamenten que no saben retrobar-se amb els valors que els van permetre ser un país tan important.

Periodisme moribund (Rac 1)

Si no han vist Ciutat Morta vagin a buscar-lo al You Tube. És un reportatge ideal per fer-se una composició de quin moment vivim. La història és dura, digne d’inspirar una pel.lícula, però no és res de l’altre món. No fa gaire vaig llegir al New Yorker un reportatge sobre un adolescent del Bronx que es va passar cinc anys a la presó esperant que el jutgessin per l’assassinat d’un home que no havia vist mai. A Londres o Nova York aquestes històries passen cada dia. El que resulta excepcional és que a Barcelona les tragèdies més reals les hagi de denunciar el periodisme antisistema. L’impacte de Ciutat Morta no s’explica sense el periodisme escleròtic  dels mitjans convencionals. L’onada d’indignació que ha generat és ideal per aquesta Espanya que ha vist com li petaven als nassos tots els oblits de la Transició i que ara va buscant catarsis per canalitzar a favor seu la ira de les seves pròpies víctimes. A Ciutat Morta s’hi enfronten els dos móns que el règim necessita fer xocar per canviar-ho tot sense que res no canvii. D’una banda, unes institucions fosques i corrompudes, i de l’altre una massa de bona gent indignada que diuen voler canviar-ho tot, quan només volen una mica de carinyo. Com ha dit Bernat Dedéu, a Ciutat Morta tothom hi falla menys les víctimes. No és la ciutat que està morta, és el periodisme.