Londres – Barcelona

El Financial Times del cap de setmana portava un article de Simon Kuper sobre el delicat futur de Londres que m’ha fet pensar en Barcelona i en la campanya de les municipals. Kuper hi explica que la capital de la Gran Bretanya corre el risc de morir d’èxit si no és capaç de capitalitzar un espai supra estatal que inclogui ciutats del continent com ara Rotterdam o Lille, o fins i tot Brussel.les i París. 

Com diu Kuper, per evitar que Londres acabi expulsant el talent de la ciutat necessita començar a pensar-se com el centre d’una xarxa que vagi més enllà de les fronteres de la Gran Bretanya. El columnista del FT considera que l’objectiu de Londres hauria de ser convertir-se en el centre d’un territori metropolità d’uns 36 milions d’habitants d’aquí a un parell de dècades. El caràcter multinacional d’aquest espai treuria pressió a les ciutats del nord d’Anglaterra, que podrien construir la seva pròpia esfera d’influència i beneficiar-se de la posició internacional de la capital del seu país. 

 Per una ciutat que fa pagar més d’un milió d’euros de mitjana per pisos de tres habitacions, la manera més eficaç de mantenir el dinamisme és fidelitzar una tribu de treballadors que visqui en ciutats satèl.lits molt ben connectades, amb habitatges i serveis assequibles. La referència que Kuper té pel Londres del futur és el Tòquio dels trens bala, però adaptat a la cultura cosmopolita de Unió Europea. El mateix articulista hi ha dies que deixa els nens a l’escola de París, on viu, i se’n va a King Cross a treballar, gràcies al ferrocarril que travessa el canal de la Mànega. 

 Aquest centralisme ferroviari és el que Madrid està impulsant des del temps del president Aznar, però en la versió de caire més nacionalista i xinesa. Sovint els catalans ridiculitzem els diners que l’Estat s’ha gastat en l’AVE com una inversió inútil. Jo crec que encara sort que, mentre endeutàvem la Generalitat, la crisi financera ens va venir a rescatar dels plans geopolítics de Madrid. La regió metropolitana de Barcelona és una de les àrees del sud d’Europa més importants, juntament amb Milà, Roma i la capital d’Espanya. Només el Gran Londres i illa de França, dinamitzada per París, tenen unes dimensions, una població i una riquesa netament superiors a la nostra capital. 

Barcelona promet molt però és la competència directa de Madrid al sud d’Europa. Sense un estat que li permeti construir un espai de relacions més gran que Catalunya i, sobretot, sense prou capacitat per relacionar-se lliurement amb la resta del món, Barcelona té tots els números per anar-se asfixiant en el turisme, la cultura clientelar i l’imaginari estrafet del Cobi. Si en un context de gran mobilitat i competència Londres pot acabar ofegada pel luxe i l’hedonisme, la capital de Catalunya corre el risc de tornar a perdre el tren de la història per manca d’ambició i d’idees clares. Això no només perjudicaria els barcelonins, també faria mal a la resta de ciutats i pobles del nostre país i de tot l’entorn mediterrani. 

Per tant, em costa d’entendre que l’alcalde Trias miri de separar el debat independentista de les eleccions municipals. Avui dia no hi ha cap tema que afecti tant el futur de Barcelona com la independència de Catalunya. La capacitat d’atraure empreses i capital humà de qualitat; la capacitat de tenir uns marcs fiscals i legals a la mida de les necessitats; la capacitat de protegir i d’enriquir la resta de ciutats catalanes, i d’establir relacions productives amb d’altres urbs mediterrànies, depèn en gran part de la capacitat de maniobra que li reportaria a Barcelona ser la capital d’un Estat independent. 

Després de dècades d’esgotar el rerapaís per salvar les engrunes de l’imperi, Londres comença a repensar-se per no perdre el tren de la segona globalització. Estaria bé que, després de dècades de viure acomplexada per la història, Barcelona superés els discursos i els debats de diari provincial i és fes responsable de la seva força i la seva posició a Europa. Tot i que avui ens sembli impossible, tenim números per trobar-nos vivint, d’aquí uns anys, pendents dels horaris de l’AVE deMadrid. Si badem, Catalunya pot acabar com la Provença, convertida en una natura morta plena de restaurants, de joves amb xandall i de turistes rics.

Els discursos d’esquerres que diuen que la independència no és una prioritat, senzillament menteixen. Ho poden comprovar en les zones del sud de França on creix el front nacional. Le Pen diu que la culpa és de la immigració. Però no cal ser gaire observador per veure que el problema principal és la manca d’energia de la gent i la poca audàcia dels polítics d’aquests llocs que en comptes de lluitar per fer valdre la seva terra van adormir-se en els llorers de la cursileria i de les excuses vestides de grans paraules tranquilitzadores.

Gihad (Avui)

El dia dels assassinats de Charlie Hebdo un expert en relacions internacionals em va escriure per preguntar-me què passaria amb el procés si hi hagués un atemptat gihadista a Catalunya. Les insinuacions de Fernández Díaz, tan celebrades per alguns articulistes que es pensen que els espanyols són rucs, m’hi han fet pensar. Les declaracions del ministre diria que responen a una estratègia prou clara. Primer de tot complementen les pressions directes que la policia fa sobre la immigració, a través dels permisos de treball i residència, i fins i tot de reagrupament familiar, per evitar que es pronunciïn a favor del sobiranisme. L’Oriol Junqueras pot fer un llibre amb Justo Molinero perquè Franco fa molts anys que és mort i perquè el president de Teletaxi té la vida resolta. Qualsevol observador, però, s’adonarà que ni ERC ni la CUP, ni tan sols CiU, no poden presentar públicament nous immigrants que depenguin de permisos sotmesos a la decisió arbitrària de l’Estat. A banda de la feina que fa l’Àngel Colom, la nova immigració es troba, igual que la immigració del temps de la dictadura, apartada de Catalunya per la policia espanyola. A més d’utilitzar el gihadisme per espantar els nouvinguts i per mediatitzar-los –com Franco va fer amb el fantasma del rojo-separatismo–, l’Estat vol donar el missatge que una Catalunya independent constituiria un forat negre en la seguretat europea. En realitat, el paper d’Espanya en la lluita contra el gihadisme està subordinat al de França i la Gran Bretanya, que tenen experiència i interessos en les seves excolònies. Una altra cosa és que, com va demostrar la gestió de l’11-M, Madrid sigui capaç d’utilitzar qualsevol cosa per acomplir els seus deliris de grandesa. Per això és important que, en comptes de caure en el menyspreu fàcil de l’adversari, tinguem clar que el gihadisme pot esdevenir un aliat valuós de la unitat d’Espanya –o si més no de l’Espanya visigòtica que no deixa votar. Intentaran penjar-nos la llufa del nou terrorisme. El problema d’Europa, però, no s’ha trobat mai a Barcelona.