Barcelona i els amics d’Aznar (Singular)

És entendridor de veure el nivell de crispació que el debat municipal ha assolit a Barcelona. Quan un es mira les enquestes de satisfacció dels barcelonins dels últims anys resulta sorprenent que l’alcalde Trias pugui arribar a ésser descavalcat per un discurs que qualifica el seu govern de mafiós, entre d’altres amables adjectius. El mateix passa quan es ressegueix la política d’inversions per barris, i quan es repassa el currículum de pactes de l’alcalde amb d’altres formacions polítiques. Això per no parlar del bon paper que Barcelona fa en els índexs de desenvolupament urbà que s’han realitzat al món, els últims anys.

Diuen que la ciutat s’ha venut al turisme i al capitalisme descarnat però el model turistic i capitalista que tenim és el mateix que van desenvolupar els governs d’esquerra durant tres dècades. En aquells governs hi havia representats tots els amics i simpatitzants dels grups que ara ataquen Trias com si fos el dimoni escuat. La politica d’habitatge de Barcelona, per exemple, durant molts anys la va portar Iniciativa. Pel que fa al turisme, veient l’evolució dels últims anys, hom diria que el que realment molesta és que els visitants de Barcelona cada cop vagin més ben vestits i comprin en botigues més cares.

Barcelona s’ha convertit en un camp de batalla perquè va millor que mai. Sempre que la capital de Catalunya agafa força entra en conflicte amb Madrid i posa en perill la unitat d’Espanya. És una constant històrica. Ho sabia aquell general que, quan va arribar a la ciutat, el gener de 1939, va preguntar: “quien ha permitido esto?”. I ho sabien els militars del segle XIX que es van oposar a tirar a terra les muralles -amb Espartero al capdavant, dient que calia bombardejar la ciutat cada mig segle. També ho sabia Porcioles, l’alcalde franquista que va salvar Barcelona de ser destruïda, a canvi de no recatalanitzar-la, i que abans de la guerra civil havia escrit:

“L’onze de setembre de 1714 no es una data gloriosa per a Catalunya i es prodigaren, sí, per part dels ciutadans de la noble Barcelona, actes veritablement heroics. Els hi mancava, però, a aquells braus catalans, la consciencia nacional, la voluntat decisiva dels avantpassats, perquè la seva obra es pogués veure coronada amb la victòria. En perdre la nostra pàtria definitivament les seves llibertats i en veure’s completament anorreada, vençuda i humiliada, sentí l’enyorança de la seva personalitat pròpia i la vergonya d’un poble que havia jugat un tan gran paper en el concert mundial es veiés subjecte a un Estat que l’odiava “

Seguint l’exemple porciolista, Pasqual Maragall va creure que podria projectar Barcelona al món evitant el conflicte amb Espanya i al final es va trobar ell mateix embolicat amb la senyera per defensar quatre coses bàsiques. Potser cal recordar que el merder que tenim ara ve, en bona part, de l’obsessió d’Aznar per tancar el debat autònomic i convertir Madrid en el Pequín del món hispànic. Davant d’aquella política, Maragall va protestar amb un article en El País denunciant que “Madrid se va”. Trias va optar per abraçar l’independentisme amb tebiesa i mantenir un perfil baix. Ara es troba que la seva gestió no llueix prou i que, a través de l’Ada Colau, l’Estat sembla decidit a fer bona l’amenaça de l’Aznar que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya.

Barcelona genera el 30 per cent del PIB de Catalunya i ocupa el 34 per cent dels seus treballadors. Si Barcelona creix, tots els habitants de l’àrea metropolitana i de la resta de Catalunya se’n beneficien. No només això, si Barcelona continua guanyant múscul econòmic i projecció al món, com aquests últims anys, les reivindicacions sobre el port i l’aeroport, ara en mans de Madrid, guanyaran força. Una altra cosa que passarà és que Tolosa i Perpinyà miraran cap a Catalunya més del que ja hi miren ara. Com que l’Ajuntament de Barcelona és de les poques institucions que han passat la crisi sense endeutar-se –i alguna cosa hi deu haver tingut a veure l’actual alcalde-, la ciutat és un reforç per a la sobirania catalana.

Per tant, qui està interessat a introduir les baixes passions en el debat polític sobre Barcelona? Per què una candidata que es presenta amb una llista plena de veterans d’Iniciativa, un partit vinculat a empreses com Agbar, està fent ombra a la CUP? Alguns candidats s’haurien de preguntar si la seva preocupació és la qualitat de vida de Nou Barris o la unitat Espanya, i deixar de fer el joc a l’Aznar. Els qui intenten substituir les bones idees pel ressentiment social haurien de pensar que, a la llarga, ells també hi perderan.

 

Londres – París – Barcelona (Sant Jordi)

Avui no podré signar llibres perquè he d’anar a Nova York a fer un parell de coses. Si voleu comprar el llibre podeu anar a Jaimes, Alibris o la Central Mallorca, que havien tingut l’amabilitat de fer-me un espai a les seves taules i tindran una pila d’exemplars. Si, per aquelles coses del fetitxisme, voleu que us signi el llibre em trobareu a la presentació del dia 30 a la seu de Solidaritat o a la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País el dia 29. Aquí va una crònica i dues crítiques orientatives sobre el llibre -la de l’Ara també estava bé però no tinc manera de recuperar-la.

Moltes gràcies i dispenseu les molèsties. Bon Sant Jordi a tothom!

Crítica Efrem Gordillo

Crítica Jordi Graupera

Crònica presentació FCO

Londres – Barcelona

El Financial Times del cap de setmana portava un article de Simon Kuper sobre el delicat futur de Londres que m’ha fet pensar en Barcelona i en la campanya de les municipals. Kuper hi explica que la capital de la Gran Bretanya corre el risc de morir d’èxit si no és capaç de capitalitzar un espai supra estatal que inclogui ciutats del continent com ara Rotterdam o Lille, o fins i tot Brussel.les i París. 

Com diu Kuper, per evitar que Londres acabi expulsant el talent de la ciutat necessita començar a pensar-se com el centre d’una xarxa que vagi més enllà de les fronteres de la Gran Bretanya. El columnista del FT considera que l’objectiu de Londres hauria de ser convertir-se en el centre d’un territori metropolità d’uns 36 milions d’habitants d’aquí a un parell de dècades. El caràcter multinacional d’aquest espai treuria pressió a les ciutats del nord d’Anglaterra, que podrien construir la seva pròpia esfera d’influència i beneficiar-se de la posició internacional de la capital del seu país. 

 Per una ciutat que fa pagar més d’un milió d’euros de mitjana per pisos de tres habitacions, la manera més eficaç de mantenir el dinamisme és fidelitzar una tribu de treballadors que visqui en ciutats satèl.lits molt ben connectades, amb habitatges i serveis assequibles. La referència que Kuper té pel Londres del futur és el Tòquio dels trens bala, però adaptat a la cultura cosmopolita de Unió Europea. El mateix articulista hi ha dies que deixa els nens a l’escola de París, on viu, i se’n va a King Cross a treballar, gràcies al ferrocarril que travessa el canal de la Mànega. 

 Aquest centralisme ferroviari és el que Madrid està impulsant des del temps del president Aznar, però en la versió de caire més nacionalista i xinesa. Sovint els catalans ridiculitzem els diners que l’Estat s’ha gastat en l’AVE com una inversió inútil. Jo crec que encara sort que, mentre endeutàvem la Generalitat, la crisi financera ens va venir a rescatar dels plans geopolítics de Madrid. La regió metropolitana de Barcelona és una de les àrees del sud d’Europa més importants, juntament amb Milà, Roma i la capital d’Espanya. Només el Gran Londres i illa de França, dinamitzada per París, tenen unes dimensions, una població i una riquesa netament superiors a la nostra capital. 

Barcelona promet molt però és la competència directa de Madrid al sud d’Europa. Sense un estat que li permeti construir un espai de relacions més gran que Catalunya i, sobretot, sense prou capacitat per relacionar-se lliurement amb la resta del món, Barcelona té tots els números per anar-se asfixiant en el turisme, la cultura clientelar i l’imaginari estrafet del Cobi. Si en un context de gran mobilitat i competència Londres pot acabar ofegada pel luxe i l’hedonisme, la capital de Catalunya corre el risc de tornar a perdre el tren de la història per manca d’ambició i d’idees clares. Això no només perjudicaria els barcelonins, també faria mal a la resta de ciutats i pobles del nostre país i de tot l’entorn mediterrani. 

Per tant, em costa d’entendre que l’alcalde Trias miri de separar el debat independentista de les eleccions municipals. Avui dia no hi ha cap tema que afecti tant el futur de Barcelona com la independència de Catalunya. La capacitat d’atraure empreses i capital humà de qualitat; la capacitat de tenir uns marcs fiscals i legals a la mida de les necessitats; la capacitat de protegir i d’enriquir la resta de ciutats catalanes, i d’establir relacions productives amb d’altres urbs mediterrànies, depèn en gran part de la capacitat de maniobra que li reportaria a Barcelona ser la capital d’un Estat independent. 

Després de dècades d’esgotar el rerapaís per salvar les engrunes de l’imperi, Londres comença a repensar-se per no perdre el tren de la segona globalització. Estaria bé que, després de dècades de viure acomplexada per la història, Barcelona superés els discursos i els debats de diari provincial i és fes responsable de la seva força i la seva posició a Europa. Tot i que avui ens sembli impossible, tenim números per trobar-nos vivint, d’aquí uns anys, pendents dels horaris de l’AVE deMadrid. Si badem, Catalunya pot acabar com la Provença, convertida en una natura morta plena de restaurants, de joves amb xandall i de turistes rics.

Els discursos d’esquerres que diuen que la independència no és una prioritat, senzillament menteixen. Ho poden comprovar en les zones del sud de França on creix el front nacional. Le Pen diu que la culpa és de la immigració. Però no cal ser gaire observador per veure que el problema principal és la manca d’energia de la gent i la poca audàcia dels polítics d’aquests llocs que en comptes de lluitar per fer valdre la seva terra van adormir-se en els llorers de la cursileria i de les excuses vestides de grans paraules tranquilitzadores.

Gihad (Avui)

El dia dels assassinats de Charlie Hebdo un expert en relacions internacionals em va escriure per preguntar-me què passaria amb el procés si hi hagués un atemptat gihadista a Catalunya. Les insinuacions de Fernández Díaz, tan celebrades per alguns articulistes que es pensen que els espanyols són rucs, m’hi han fet pensar. Les declaracions del ministre diria que responen a una estratègia prou clara. Primer de tot complementen les pressions directes que la policia fa sobre la immigració, a través dels permisos de treball i residència, i fins i tot de reagrupament familiar, per evitar que es pronunciïn a favor del sobiranisme. L’Oriol Junqueras pot fer un llibre amb Justo Molinero perquè Franco fa molts anys que és mort i perquè el president de Teletaxi té la vida resolta. Qualsevol observador, però, s’adonarà que ni ERC ni la CUP, ni tan sols CiU, no poden presentar públicament nous immigrants que depenguin de permisos sotmesos a la decisió arbitrària de l’Estat. A banda de la feina que fa l’Àngel Colom, la nova immigració es troba, igual que la immigració del temps de la dictadura, apartada de Catalunya per la policia espanyola. A més d’utilitzar el gihadisme per espantar els nouvinguts i per mediatitzar-los –com Franco va fer amb el fantasma del rojo-separatismo–, l’Estat vol donar el missatge que una Catalunya independent constituiria un forat negre en la seguretat europea. En realitat, el paper d’Espanya en la lluita contra el gihadisme està subordinat al de França i la Gran Bretanya, que tenen experiència i interessos en les seves excolònies. Una altra cosa és que, com va demostrar la gestió de l’11-M, Madrid sigui capaç d’utilitzar qualsevol cosa per acomplir els seus deliris de grandesa. Per això és important que, en comptes de caure en el menyspreu fàcil de l’adversari, tinguem clar que el gihadisme pot esdevenir un aliat valuós de la unitat d’Espanya –o si més no de l’Espanya visigòtica que no deixa votar. Intentaran penjar-nos la llufa del nou terrorisme. El problema d’Europa, però, no s’ha trobat mai a Barcelona.