Notes

D’una m’estimo el misteri del seu cor i de l’altre el misteri del seu cap. No em pensava que la vida pogués assemblar-se tant a una cançó de la Rosana.

Sé que m’estima perquè els meus defectes la fan somriure.

Sé que no diu la veritat quan diu que m’estima perquè jo feia les mateixes comèdies truculentes quan tenia por de no estar a l’altura del meu destí.

A mesura que el capitalisme vagi buidant de sentit les nostres vides, veurem aparèixer per tot arreu més i més gent que se sent artista.

No hi ha res que consoli ni faci tan mal com la família. Bé, sí: la nació.

Quan llegeixo l’Enric González o el Javier Cercas sempre tinc la sensació que, gràcies a Catalunya, ser espanyol és gratis.

Camus: “Només estimem qui és millor que nosaltres. Rarament confiem en qui és millor que nosaltres”.

Al tuiter no hauríem de repiular mai els elogis. Jo ho faig per por d’acabar en la misèria material. Però si a més de repiular un elogi un dia l’agraeixo, com fan algunes vedets, sisplau insulteu-me: vol dir que la meva misèria s’ha tornat moral “.

Totes les dones condueixen a la mort. Per això l’home tendeix a voler saltar de flor en flor

Arcadi Espada i Rosa Díez són a la democràcia i a la llibertat el que Julio Iglesias és a la música.

A mesura que s”escampi la por i la desconfiança entre els països la globalització es desinflarà

La vida és una lògica cruel al servei d’una finalitat fútil.

Les ànimes petites sempre troben la manera d’ajuntar-se; les grans, sempre acaben anant soles.

La dona pot acostar-se a Déu a través del sexe anal. A diferència de la vagina, l’anus sempre diu la veritat. Si no fa pupa. .

Em sembla que l’única cosa que em sabrà greu quan em mori serà el temps i l’espai mental que m’ha ocupat el sexe.

Quan algú et doni una cosa no miris la cosa, mira qui te la dona.

Al Japó el suicidi pot ser un acte heroic, això són diferències culturals.

Abans de la crisi fins i tot els pobres eren rics, però no n’érem conscients. Ara fins i tot els rics són pobres i tampoc ens n’adonem.

En els bons llibres no s’hi troba res de nou però molta gent que viu i mor de manera miserable per desconeixement del que s’hi pot trobar.

Si no saps -o no goses- posar-te en els teus problemes els altres et posaran en els seus i t’hi encadenaran.

Només quan trobes l’amor dins teu comences a trobar la voluntat per educar-lo.

Es pot morir d’amor però no es pot viure de l’amor

Un solter sempre ha de tenir la casa ventilada i vigilar de no fer pudor de peus.

Candor femení: “Com que l’Enric és l’únic home que no ha intentat res amb mi ja no el considero un home”.

Hi ha amors tan apassionats que només els pot salvar una guerra o una catàstrofe natural.

Suposo que si no sóc un ressentit és perquè sempre he tingut massa feina per disposar del temps lliure que demana ofendre’s i enfadar-se.

Un elogi: “Em pensava que m’estava tornant boig fins que el vaig llegir a vostè”.

Les noies sovint escullen homes que els recorden el seu pare per demostrar que allà on ha fracassat la mare elles triomfaran.

Si no has tingut una infantesa dura es pot dir que l’única cosa que realment millora al llarg de la vida és la capacitat d’adaptació.

La vida és un procés de síntesi.

La saviesa és el pensament fet sentiment.

Normalment les decisions que convenen a la minoria més rica, perjudiquen la majoria més pobre. Per això sovint sembla que els polítics siguin idiotes o que cometin errors de principiant.

Dominar les idees és fàcil, el problema és dominar la vida concreta. Sort que la gent tendeix a pensar que és al revés.

Sense una bona intuició, la intel·ligència és coixa perquè sempre troba arguments a favor i en contra i et fa perdre la referència de la vida i de la gent que es pensa que actua per amor i actua amb la punta de la fava, però en tot cas actua.

L’art és la capacitat de contemplar el món sense perdre l’alegria.

Un urbanita ha de ser, sobretot, un bon actor. El color de les bambes és secundari.

Aquestes frases s’espatllen en el moment que miro d’allargar-les per donar explicacions. Els matisos pertanyen al lector.

Com sempre, es tracta de baixar el nivell fins que el país esclati i el pont aeri es pugui presentar, de nou, com el garant de l’ordre.

La tecnologia farà que l’home hagi de lluitar per la seva ànima.

Durant anys em vaig empassar el seu dolor però a l’hora de la veritat no va voler saber res del meu.

Pel que he vist, hi ha els amics que si poguessin es follarien la teva nòvia i hi ha els amics que si poguessin la posarien subtilment en contra teu. A la llarga és més fàcil entendre’t amb qui només té ganes de follar.

Un líder és un educador.

Al contrari del dolor moral, el dolor físic et fa humil davant de Déu i de tu mateix.

Encara no sé qui va ser més miserable, només sé que la història no s’ha acabat.

En el món que ve no n’hi haurà prou de tenir un bon cervell, també caldrà preparar el cos per resistir el luxe de tenir idees pròpies.

El dolor corre el perill d’acabar sent com una nòvia lletja a la qual t’acabes estimant.

Potser ingènuament, sempre he pensat que dissimular el dolor provoca càncer i per això sempre he mirat d’expressar-lo pel mitjà que fos. Esclar: m’han dit egoïsta.

Spartacus, Revenge, Arrow, els ianquis es fan un tip d’escriure sobre el ressentiment que provoquen les institucions polítiques corruptes. I llavors va i els surt Snowden. No sé de què s’estranyen.

Des que Manhattan és Manhattan la firma d’una ciutat és l’skyline.

La lògica és un miratge de la voluntat. Com més ambiciosa és la voluntat més s’acaben percebent les limitacions del pensament lògic i més misteriós sembla el món

Perucho a Les Històries Naturals: “L’home es forja en la guerra i en l’amor. La guerra ha de ser justa i l’amor ha de ser pur, sinó la virilitat decau i l’home acaba devorat per remordiment i l’abjecció.” Pel record que tinc del dia que el vaig entrevistar no hauria dit mai que fos capaç d’escriure una frase com aquesta.

Això que es diu soft power només és efectiu quan té una base de poder real. Per això miro d’evitar l’humor en els articles. La ironia, sense missils, és una covardia.

La paradoxa és que l’home pràctic, que és hipòcrita per necessitat, a l’hora de la veritat es decanta pels aspectes pintorescos de la vida, mentre que el poeta, que té fama de cap de trons, és capaç es decanta per la pura i freda funcionalitat.

Manar consisteix a transformar el valor d’allò que robes en un valor superior. Per això es diu que la política és un art.

Escriure consisteix a forçar les paraules fins a convertir l’opinió en pensament. Utilitzo el verb forçar perquè està a les antípodes de maquillar: pensar és posseir les paraules.

Vivim a través de les dones, fins que les dones comencen a viure de nosaltres. Aleshores comencem a viure a través de la il·lusió de deixar-les.

La cultureta és fruit de la impossibilitat que el català ha tingut durant molts anys de tenir una relació eròtica amb la seva pròpia llengua i, en el fons, amb les dones del país. Pla es va defensar del ressentiment silenciós que ha produït aquesta castració escrivint i anant de putes. Així no li va quedar temps per transmetre el seu dolor als fills. Josep Maria de Sagarra, que era més purità i escrivia molt més ràpid, va fer el segarreta.

Arcadi Espada és com Karl Kraus, però capaç de convertir la llengua materna en una llengua científica.

Les paraules estan fetes de poder i de tradició. Per això quan algú intenta pensar seriosament se li resisteixen -o se li giren en contra- i és probable que sembli subnormal profund. Amb això vull dir que el món de l’oratòria està ple de rucs que només parlen de memòria.

Els homes que se senten importants responen amb correus curts i freds. Si a més són especialment idiotes signen amb les inicials.

Valentí Puig és un bon exemple de l’escriptor que cal interpretar en funció de la seva necessitat de calçar uns bons mocasins i de portar la roba a la tintoreria.

Ens eduquem a través de pel·lícules i sèries, més que no pas a través de la família -si és que no hi ha desgràcies. Després, així ens va.

La comprensió és com el sexe oral, a tothom li agrada que el comprenguin però després poca gent té el més mínim interès a comprendre els altres.

L’home és l’únic animal que té l’habilitat de transformar el dolor en bellesa.

Hi ha gent que creu que la importància d’una nació és directament proporcional a la qualitat del seu porno. Encara que costi d’explica, potser no van tan desencaminats.

Amb això de la independència veig molta passió i molt desig, però també veig a tot arreu molta resolució per tal que sigui el veí qui se la jugui.

L’ermità és la resposta de la civilització a l’arribada dels bàrbars a la ciutat. Això és Josep Pla. Acomplexats, ara alguns hereus dels bàrbars pretenen que Pla era dels seus i per dissimular diuen que era heterodox.

Si és massa bonic per ser veritat, és que és fals -tan lògic i tan difícil d’aprendre. Cony!

Quan llegeixo el Times, o penso en algunes idees que han sortit dels països del nord, no puc deixar de preguntar-me si les tribus bàrbares que es van convertir al cristianisme ho van fer empeses per alguna intuïció profunda sobre la condició humana o senzillament els va enlluernar l’escenografia. Això lligaria amb el fet que se’n desfessin quan van començar a assolir el poder.

Tu ja veus que et fot el pèl i és això el que fa que encara te la vulguis tirar més. La pedanteria pot ser una forma de seducció, en una dona. Com més pedant és una dona, més creu l’home que al llit serà una fera.

Quan acabes d’escriure un llibre el cremaries. Després, la gent compara tenir un fill amb publicar un llibre. Es nota que no han escrit mai res.

El saqueig és a l’enamorament el que la compassió és a l’amor.

Comences escrivint per tenir amics i que les noies et facin cas i acabes escrivint perquè la gent et deixi en pau.

La millor manera de no quedar atrapat en la il·lusió d’una mentida és portar-la fins a les últimes conseqüències.

Tal com està el món, potser val més que les noies forniquin tan com vulguin de ben joves i després, arribada certa edat, mirin de no s’escandalitzar-se si el seu marit els fa el salt.

De vegades em fa l’efecte que Déu està gelós dels amants que s’estimen massa i els castiga amb alguna desgràcia. D’altres, que aquells que posen l’amor cap a una altra persona per davant de Déu amenacen l’ordre social i que per això, abans o després, són durament castigats.

El mal està en el gaudi que no es paga i en el sofriment que es disfruta.

Un castellà que se les doni de liberal sempre dirà que entén el català encara que no en sàpiga un borrall. L’altre dia m’hi vaig tornar a trobar.

Res no em fa creure tan que guanyarem com veure que tothom es va situant per al nou ordre.

No només estem assistint a l’emancipació de Catalunya. Estem assistint a la victòria de Spinoza sobre Hobbes i de Polònia sobre França. Per primera vegades des de 1520 tornem a tenir els vents a favor.

Sense límit, no hi ha bé -sembla una obvietat, però per culpa de no recordar-ho de vegades fem el mal creient que fem el bé.

Tota l’obra de Gaudí és una crida a la insurrecció de la naturalesa contra la tirania política. Si és tan obvi per què no es diu? Per què era català.

Al final, el pessimisme que m’ensorrava, quan el tenia davant, era la sensació de notar la bafarada de l’infern sense veure’l. La sensació de trobar-me davant d’una barreja diabòlica d’intel·ligència, de crueltat i de vulgaritat que no podia comprendre em deixava sense aire. Esperava un gest gratuït que em permetés entendre el drama o el dimoni que hi havia darrera. Llavors va perdre el control i va ser com veure sortir un homenet d’una cova de la qual esperes veure sortir un monstre. Només vaig trobar-hi la banalitat habitual multiplicada per una gran intel·ligència. Va ser decepcionant en tots els sentits i per això doblement humiliant.

Avui m’han dit que l’home en qüestió va dient que està contentíssim de ser pare. Quina mena de pare? N’hi ha per preguntar-s’ho.

Un home casat li diu a una soltera imprudent: “T’estimo, no et vull fer mal i em sembla que tenint una criatura he destrossat la meva vida”. Traducció: “No m’importes una merda, et vull convertir en la meva puta i tenir una criatura ja em va bé perquè sóc d’aquells que diu afarta’m i diga’m moro.”

Escriure t’ajuda a preservar el millor de tu per a les millors coses, perquè t’ensenya a gaudir dels detalls i de la solitud, i t’estalvia cometre els errors que la majoria comet per avorriment.

Al tren, unes iaies d’extraradi parlen dels catalans com d’una nació que de sobte hagués vingut a viure a casa seva.

No hi ha res més pervers i destructiu que la veritat sense amor. Però tot i així una persona que estimi la vida sempre preferira la veritat que la mentida

Toni: “Al carrer Pujades del Poble Nou hi ha el Bar Wang. Fa vint anys era el Bar Juan, i fa setanta, Cal Joan. De Joan a Juan, i de Juan a Wang. Barcelona només és un moret fent-li un massatge semisexual a un panxut blanquet a la platja de Bogatell, davant la indiferència de tothom.”

La independència només la volen els nostàlgics i els idealistes: els que ja han fet la carrera i ara volen posar-hi la cirereta, i els que no tenen cap interès a manar ni a guanyar diners.

La vida social té un fons diabòlic que m’espanta. Quan la gent s’aplega tot són cops de colze. Fins i tot en un grup de tres amics, n’hi ha prou que un marxi perquè la conversa es torni immediatament més tendra i més civilitzada.

D’alguns ambients en surts com de sota l’aigua, cridant: aire!

M’agrada el pop perquè en el món que descriuen les seves cançons sobreviure a l’amor sembla meravellosament fàcil, fins i tot en el pitjor dels casos

Com a molt, només es pot arribar a fer una cosa realment bé. Amb la resta, l’ideal seria ser convencional -però sovint manquen energies.

La dignitat és la coherència que hi ha entre el discurs i l’acció.

Si bé Prim potser se sentia espanyol de cor, Cambó ja era només espanyol de pensament, mentre que Pujol només ha estat un espanyol de circumstàncies i que Mas ja és, clarament, un espanyol desenganyat

Com més temps passo lluny de tu més net em sento. Ficar-te a la meva vida va ser Troia. Si alguna cosa em sap greu és que de vegades em costi tan agrair-te la lliçó que em vas donar.

De tan fonda, sento la tristesa al cos. És com si m’hagués llevat amb l’ànima reumàtica. El món és… Què cony és el món?

En l’amor cal saber veure entre la boira, igual que en la guerra. També cal saber fer mal per evitar mals majors, i vigilar l’emotivitat que és la gran és enemiga de la intuició. Sense respecte a la veritat no hi ha amor, igual que sense honor una guerra es torna una matança.

La màxima hipocresia del marica: primer, quan et deu una disculpa, t’insulta públicament, i després, quan veu que s’ha perjudicat la imatge, diu que li sap greu, però que tot el que ha dit és veritat. A mi dir la veritat no m’ha sabut mai greu. El problema és que em vaig fent gran i fa temps que ja no em veig en cor de posseir-la, com a molt em sembla veure-la passar.

Les grans paraules són a les emocions el que els grans monuments són als turistes: mentre et tallen la respiració, algú et roba la cartera.

Hi ha èpoques que només poden fer-te bé si aprens a recordar-les a través de la lletra petita.

L’amor dit incondicional és l’amor dels que ja han calculat que mai no els faràs el mal que ells creuen que tenen dret a fer-te.

Un noi que juga a bàsquet perquè és alt; un escriptor que escriu per estalviar-se el psiquiatre.

La foto d’una dona que llegeix és poc interessant, però la foto una dona que llegeix ensenyant les cuixes ja és més suggerent i no només per les cuixes, sinó per les espectatives que obre sobre l’ús que en farà.

El més macabra de cuidar una persona malalta són les coses que aprens a través seu.

Després de més de 10 anys, un bon dia se t’acosta i torna a parlar-te. Mentre et saluda, veus que està embarassada. Te n’alegres, com t’alegraries si haguessis atropellat algú i el cap del temps sabessis que torna a caminar. (Primer l’alleujament, i després tot de coses més complexes que penses però no escrius.)

Si la noia de qui estàs enamorat et diu que no es refia prou de tu li has d’agrair la sinceritat. La confiança, com l’amor, sempre és un afer de dues direccions.

Primer t’ataca i com que no li fas cas et diu que passes de tot. Llavors li respons -educadament- i et diu que barallar-se se li fa costa amunt. Tractar amb Dones cansa, però es veu que quan et maten vas al cel.

Qui ha perdut l’honor sempre acaba buscant els punts febles dels altres -i ensenyant els seus.

A grans trets només hi ha dues manera de viure: una, pensant que la majoria sempre té raó i, l’altre, pensant que sempre s’equivoca. Suposo que triem el punt de vista en funció de la situació que ens fa menys por: estar sols o estar acompanyats.

Hi ha gent que desitja els diners dels altres, i hi ha gent que desitja l’ànima dels altres. Uns i altres sempre s’acaben entenent i bona part de la massa amorfa del poder es fa amb aquesta grisalla. A mi, com que de diners no n’he tingut mai, em fan més por els vampirs que els pobres.

Quan l’audàcia es torna una forma de vanitat no solament acabes ofenent les persones equivocades, sinó que l’enemic que t’acaba castigant és el més ruc de tots. Així es tanca el cercle i els tontos fan la feina als malparits

La intimitat comença allà on cadascú se sent insegur, i això és la cosa més subjectiva i personal que hi ha, perquè depèn de l’experiència i de les cartes que t’han vingut donades.

Cada dia em sembla més que tant sols val la pena tenir fills per Amor a una dona. Si no, al món ja hi ha prou homes que, per vocació, o perquè no saben com omplir el seu temps, poden fer de pares.

Ja comença el temps humiliant d’anar en calçotets per casa.

Una ciutat necessita: educació, perquè la gent pensi; diners, perquè els pensaments es comercialitzin; connectivitat, perquè la vida hi flueixi; distinció, perquè el món se n’enamori.

Abans de la crisi, la llibertat consistia a tenir un cotxe, ara consisteix a tenir un ipad.

Sempre hi ha un català ètnic per dir que les fronteres són absurdes i un fotimer de fills d’immigrants per creure-s’ho. No sé què en pot sortir d’aquesta suma de complexes, però sí que sé que les fronteres no les fa la sang -això ho creien els nazis-, sinó la relació amb el territori. Tota la història de la humanitat va justament d’això.

És lògic -però poc esperançador- que la generació que ha crescut més sobreprotegida de la història trobi que el puenting és excitant i que el matrimoni és una cadena.

Un (bon) periodista de La Vanguardia em diu: “El millor que podria fer el diari és matar-me. La meva feina la podria fer un becari per una tercera part del meu sou.

El pare, amb una resignació dolça i trista: “De seguida que deixes de remar, el corrent se t’emporta.” Abans deia, segur d’ell mateix: “Quan fa poc vent, vela petita.”

L’oblit no consisteix a esborrar imatges fixes, sinó en esborrar-ne la significació. Per això es van inventar els erudits.

Sembla mentida com els costa de morir a determinats amors (és tan subtil i fina, de vegades, línia que separa el vici de l’amor).

Al llit, tot llegint Joseph Brodski, s’atura un moment i em diu mirant-me per damunt de les ulleres: “Per saber si un escriptor va mal follat només has de mirar com utilitza les passives.” Ah!

Una Constitució “catalana” d’Europa hauria de començar dient: “La Pela per qui la treballa”.

Susanna té una casa prop de la ribera. Us hi porta a sentir l’aigua i les barques, al capvespre. I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta. I ella us dóna te i taronges d’unes terres estrangeres. I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella, de seguida us capta l’ona. Mira el riu i deixa entendre que ella té un amor per sempre. I voleu fer el camí amb ella. I voleu seguir-la a cegues. Confieu potser per sempre. L’esperit seu s’ajusta al vostre cos (25.5.12)

Els diners sempre han sigut una arma, però ara ho són encara més, la globalització els ha fet més eficaços que un exèrcit. Una prova és que els grans herois d’avui són els emprenedors, no pas els soldats; l’altre és que els banquers alemanys s’hagin enriquit fent trapelleries a l’estranger, però als seus clients compatriotes els hagin deixat totes les plomes. Disparar sobre un altre país cada dia sortirà més car, mentre que la capacitat d’arruïnar-lo calculadament serà una amenaça cada cop més efectiva (24.5.12)

Una rossa dins d’un audi negre esportiu. El color del cotxe fa més esclatant la seva melena lleonada. És un dona d’anunci. Té la cara angulosa i un punt asiàtic als ulls. Porta un jerseiet blanc de punt de llana que no pot ser barat. Veig que està de mal humor. Per què? No sembla que li hagi passat cap gran desgràcia. Suposo que si jo em pogués allitar cada dia amb ella també em posaria de mal humor per qualsevol fotesa. El costum ho desvirtua tot.

Arcadi Espada, a la tele, amb cara de director d’internat: “El nacionalisme es basa en una idea molt primària que consisteix a dir: “Com que jo vaig arribar abans, tinc més dret que tu.” Per ex: Arcadi Espada arriba a Pequín i l’endemà mateix l’espanyol ja és oficial a la Xina (24.5.12)

Una mala persona sempre acaba t’exigint que triïs entre l’amor i l’honor. Per ex: un amic tracta de puta la teva nòvia i, en nom de l’amistat, pretén que ho passis per alt. O dos amics es barallen i un dels dos et deixa de parlar perquè et fas amb l’altre (20.5.12)

El Padrino III mira de netejar el seu nom deixant el crim organitzat: “Com més amunt pujo més corrupció trobo.” No és un defecte exclusiu de Catalunya, a Amèrica també passa. (13.5.12)

 

Anuncis

8 pensaments sobre “Notes

  1. Perdoneu que surti de tema. Deu fer un any que vau escriure que Pickwick, l’obra de Dickens, l’havíeu hagut de deixar, de tan ensopida. I us en vaig manifestar la meva estranyesa.

    Bé. Aquestes vacances me l’he tornat a mirar, i us en faré ara una recomanació de lectura que no crec que falli.

    Pickwick és la primera obra de l’autor, publicada per entregues. Si la comenceu pel principi, és certament estranya. Són aventures deslligades l’una de l’altra, molt diferents, sense gairebé fil conductor que us estiri. Això dura potser entre una sisena i una tercera part del llibre. Posem-hi, per no equivocar-nos, tota una tercera part.

    Però després, l’aparició d’un criat que el personatge principal pren enmig de les aventures, Samuel Weller de nom, en Sam, ho fa canviar tot. A partir d’aleshores, la relació entre el senyor Pickwick i el criat és el fil de la història. I ja no la pots deixar. I com més va més. Fins al punt que, quan arribes al final del llibre, se’t fa estrany que s’hagi acabat. Justament quan diries que es troba en el moment més dolç.

    Tenen raó els qui diuen que aquesta obra és el Quixot de la literatura anglesa.

    Crec que Dickens es va descobrir a si mateix com a autor en la relació d’aquest criat amb el seu amo.

  2. Enric des de l’admiració i el respecte des de fa anys… una proposta…:
    Crec que més persones que les que entenem català haurien de poder llegir els teus pensaments
    Algú et podria ajudar a tenir una versió castellana i, més que mai en els moments actuals, anglesa?
    Oriol

  3. Retroenllaç: Notes | Dietari a Destemps

  4. Retroenllaç: Notes | Dietari a destemps

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s