Cap de setmana occità (Benzina)

Divendres

Ja som a Albi. Hem evitat l’autopista i hem arribat a la ciutat per una carretera interior, solitària i recollida, que pasava entre dues fileres de plàtans daurats pel sol d’última hora de la tarda. El cel brillava amb un blau puríssim, tan pur que semblava tancat en una vitrina, allunyat del joc de núvols flonjos que la llum morent anava rosant a l’horitzó. Hem admirat les ondulacions sensuals de la terra. Els camps són rics i extensos però la primera impressió és d’una gran familiaritat. Ja sé que no dic cap cosa original, però era com si Catalunya s’hagués anat eixamplant i no trobéssim mai el moment de deixar-la. A banda dels cartells oficials, res no feia pensar que ens estàvem allunyant de casa. Seria graciós descobrir, a aquestes alçades, que els Pirineus no són una frontera, sinó una columna vertebral.

No és la primera vegada que tinc aquesta impressió. Recordo un viatge a Montpellier i una excursió en cotxe fins a Florència, i una anada a Tours amb autocar. La carretera dóna visions panoràmiques. Però la intuïció mai no se m’havia fet tan viva: això sembla el jardí de casa. Estic inquiet, com si m’acabés de trobar a mi mateix, com si acabés de descobrir l’origen del meu gust i de la meva sensibilitat. Ara entenc que la cosa hispànica se m’hagi fet sempre tan estranya. Potser en faig un gra massa però de sobte la barraqueta catalana se m’ha convertit en un palau -un palau gran, un palau fred i enteranyinat, però un palau, al capdavall. Què faré amb tan d’espai? Sí, ja sé que la pregunta sona absurda feta aquí: a la cambra de l’hostal, a les 3 de la matinada, amb l’all del sopar que em torna a la boca i els àcars que em fan estornudar, però és com ho sento. No sé res de trobadors ni de literatura medieval. La paraula meridional, tan usada pels periodistes dels anys 30, sempre se m’havia fet estranya i ara sembla que l’entengui. A la biblioteca he vist un estudi en dos volums de l’August Rafanell titulat La il·lusió occitana. No havia trobat mai el moment d’agafar-lo. Ho faré. No fos que la il·lusió és real.

Sento un grill, no deu ser una ciutat massa gran.

De fet, em sembla que aquesta ciutat és una presa de pèl, com les anques de granota que he sopat. Estaven saturades d’all i em donaran la nit. La hostelera és una dona severa, que està per tot. El francès de la gent que hem trobat de camí cap a l’hotel és clar, sospitosament fàcil d’entendre, però l’occità no se sent enlloc. Potser si donéssim una propineta…

Dissabte (Matí)

Hem esmorzat molt bé. L’hostal és modest però la mestressa és perfeccionista i cuida tots els detalls -excepte la comunicació (quan no ens renya, també és seca com un sargent) Després, hem vist la catedral d’Albi, que és una mole de maó roig, fortificada, d’una pesantor espessa i burocràtica. Diu que la van ordenar construir els francesos després de la croada contra els Càtars per afirmar el seu poder sobre la zona -jo no en presumiria. A tocar de la mole, hi ha les restes d’un temple anterior més discret i humà, que fa més justícia a la dolçor del paisatge. Així enrunat, com una pintura de Lorraine, amb el riu i el pont de fons, és ideal per declarar-se a una noia, una nit d’estiu ben estrellada.

Vista la catedral, hem tirat cap a la riba del riu Tarn. Diseminats per la gespa, una desena de pintors  s’extasiaven amb el pont i la façana riberenca, que fa pensar en la Toscana. Léon Daudet  parlava de l’estúpid segle XIX: què hauria dit del XX? A la seva manera, França és un comunisme. Si vols un comunisme arregladet, oxigenat per la riquesa, però tot fa massa ferum de decorat i propaganda. Tu vas a Albi, vas a Sarlat, vas a Colliure, i trobes el mateix cadàver ben vestit i presentat. No hi ha pols, només un silenci mortal dissimulat sota les rutines de la vida comercial més anodina. Aquesta tarda toca Cordes (Cordes sur ciel, segons els francesos: quins collons). Suposo que trobarem el mateix pessebre.

Dissabte (tarda)

Potser sí que els alemanys haurien d’haver arrasat París, com demanava Hitler. Així la seva guerra hauria servit alguna causa justa. El mercadeig que es fa amb la cultura occitana en aquests pobles em repugna. Suposo que si Catalunya hagués desaparegut, els espanyols de la Rambla també vendrien barretines. El poble queda alçat i té unes vistes magnífiques. El paisatge és d’una bellesa bàsica, classicista, és ideal pels fracassats de París que fugen de la ciutat disfressats de neorurals. Els occitans només els veus a les botigues, en els fotografies que venen de iaios entranyables, sempre amb l’aixada i el carro.

Hem tornat que el sol es ponia davant nostre. La carretera travessava un paisatge ple de pujols i pujolets, sota un cel enorme que s’anava enfosquint per les vores. L’Anna dormia. El Lluís i jo xerràvem amb un ull posat en l’espectacle. Cada vegada que la carretera enfilava una pujada semblava que, a l’altre banda, el cotxe hagués d’anar a caure en un infern mandarines.

Diumenge

Tolosa. És una ciutat amb nervi, ordenada, neta, limitada pel fet d’haver perdut la llengua. Les cases són de maó i, al vespre, tenyeixen l’aire d’un rosat pastós que fa les delícies dels turistes. Durant el dia, l’arquitectura de maó pelat fa contrast amb el cel, que és molt suau. L’escut històric de la ciutat té personalitat i grapa, la gent no tant. Tenir un riu com el Garona, també dóna un aire d’importància. En un punt d’informació turística ens han donat un tríptic sobre l’exili editat en català. Diu que al metro s’anuncien les parades en francès i en occità, però ja ningú no el parla. La desaparició de la llengua pròpia hi ha deixat una buidor, tot i que no sembla aquella buidor sòrdida de València o Alacant. Arribat a Girona he pres el tren cap a casa i ho he acabat d’entendre: els francesos són conqueridors, els espanyols només saquegen.

3881345469_4d7a41bb743888973553_915572e7d03890903036_c5b2bf71d83891799880_27eaf8d0ce

Clickeu aquí!

lg-cola-catalana

Anuncis

8 pensaments sobre “Cap de setmana occità (Benzina)

  1. Sembla que vas començar el viatge molt engrescat i el vas acabar una mica deprimit.

    Idealitzem Occitània i somiem pensant què haguéssim pogut ser si les coses haguessin anat d’una altra manera, somiem que encara podem fer un nus amb el cordill trencat. Massa poètic. Què en queda, en realitat, de tot allò? Què en podem fer del que queda? A mi em sembla que, malauradament, ben poca cosa. Els fancesos han fet molta feina.

    Salut

  2. Fa set anys que visc per aquestes terres i ho has explicat tot molt bé. Els francesos han conquerit, i amb la conquesta ha arribat la mort anímica d’aquest preciós país. Què bonic! I quin avorriment!

  3. Un escrit molt il.lustratiu. El panorama de la Catalunya Nord ensemble que no és massa diferent del d’Occitània.
    Algú hauria d’escometre d’una vegada contra la camama del republicanisme francès -mirall del republicanisme català i espanyol-, causant de l’anorreament de cultures, xauvinista, “d’un comunisme arregladet”, creador de la mili universal, i altres cosas que la memòria i la ignorància m’impedeixen dir.

  4. L’Enric és el Robert D. Kaplan català perquè, com ell, en els seus escrits transita entre l’immersió en l’ànima humana i la geopolítica. Per això és capaç de detectar la mentida que ens imposen i explicar el que hauria de ser la nostra veritat. Per molts anys, Enric!

  5. Si. Jo també vaig tenir i tinc, les mateixes sensacions quan vaig per aquest “territori”. Es un assumpte intuitiu. Ho flairo pels seus camins, com si de la malessa del bosc, et sortís de sobte el fantasma de un “faidit”, com si revisquessis la fugida d’alguns “bons homes” cap a la meva comarca, veïna a l’altra banda del pirineu. Poser el rastre de la gesta, la por i l’horror, ens parlen en silenci. I els intuïm. Es la nostra Europa, sens dubte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s