Les notes de la presentació

Tot i la forma de dietari, el protagonista d’aquest llibre no sóc jo, és Josep Pla. És veritat que el llibre va començar sent un dietari personal, però de seguida em vaig adonar que no tindria prou força, prou talent, que ni tant sols no tenia prou experiència, per mantenir viu un relat posant la meva vida i el meu pensament en primer terme. Això, juntament amb una colla de ficades de peus a la galleda, va despertar-me uns dubtes i unes inseguretats que es poden resumir amb aquesta pregunta: “Val la pena que continui escrivint?”
 
Pla és el meu pare literari; de demanar-li explicacions a respondre’m la pregunta a través seu només hi va haver un pas. Pla m’ha donat l’estil i m’ha acabat de formar el caràcter, que finalment és el que dóna consistència a tot discurs. Encara recordo, quan començava a llegir-lo, l’angoixa que em provocaven alguns passatges dels seus llibres. Cap altre autor m’ha fet sentir amb tanta força aquesta sensació de vertigen, d’atracció i de repulsió alhora, que dóna tot el que et posa de cara a l’abisme. Un altre potser ho hauria deixat córrer, però a mi em va poder la curiositat i vaig seguir endavant, i es pot dir que tot l’aprenentatge literari l’he fet agafat de la maneta de Pla.
 
Durant tot aquest temps, i ja deu fer uns deu anys, a mesura que anava coneixent Pla, hi havia un sentiment que es feia gran. És el mateix sentiment que vaig tenir quan investigava per fer la biografia de Companys. Parlo d’un sentiment d’estafa. Si en el cas de Companys la sensació va ser d’haver conegut un bandarra que no m’havien presentat, en el cas de Pla em va passar tot el contrari. Em va semblar que ni el retrat del seu egoïsme ni el retrat del seu franquisme o la seva asèpcia nacional no eren justos.
 
L’altre dia vaig llegir una frase d’Ernst Junger que deia que, difícilment trobarem entre els defensors de causes injustes escriptor bons, perquè escriure és sobretot tenir un sentit de la justícia. És veritat: per posar les paraules a lloc, per triar bé els adjectius, que diria Pla, cal tenir un sentit de la justícia molt refinat.
 
Bé, doncs: em sembla que si pla va fer l’esforç de ser just, és just que algú faci l’esforç de ser just amb ell. Jo crec que fins ara aquest esforç s’ha fet molt relativament. I s’ha fet relativament perquè el primer que ha de tenir un país per ser país, o un escriptor per ser escriptor, o una persona per ser persona, és un sentit de la justícia que el representi, una relació sana i forta amb la veritat, que tingui alguna cosa de particular. Un país ha de tenir un sentit propi de la justícia que el justifiqui davant del món, i aquí el sentit de la justícia està massa infectat d’espanyolisme i de provinciancisme (tant li fa si és pedant o sentimental).
 
 Aquest llibre, doncs, seria innecessari en un país normal; com a mínim m’hauria demanat accentuar la nota personal i se m’haurien vist algunes mancances. En canvi, gràcies a les oportunitats que dóna tenir un país a mig fer, crec que és un llibre amb capacitat per interpel·lar el lector, sigui quina sigui la seva ideologia, i a partir del qual es pot construir alguna cosa. El mateix format de dietari, que permet fer d’historiador en primera persona, té la seva gràcia i originalitat, i demostra que també és important saber fer de la necessitat virtut.
 
Per tant, en aquest llibre he construït la imatge de Pla que he trobat a faltar en la infinitat de textos i llibres que s’han escrit sobre ell. Les coses que vaig dient al llarg de les notes són les que m’hauria agradat llegir en les obres dels especialistes actuals.
 
La gota que va fer vessar el got, i que va servir per escriure la nota que obre el dietari, va ser el reportatge de Sàpiens sobre els espies de Franco. Encara no fa una setmana, una alumne em justificava el franquisme de Pla amb l’argument de la seva actuació durant la guerra civil. La manca d’una interpretació catalana sobre la guerra civil i la confusió entre aquell desastre i els 40 anys de franquisme, em sembla una de les proves més contundents del nostre provincianisme, de la superficialitat del pensament intel·lectual i polític català.
 
En aquest sentit, hi ha una manera de llegir Pla que sempre m’ha sorprès molt. Si deixem de banda Xavier Pla, veurem que la majoria d’especialistes llegeixen l’escriptor empordanès com si hagués escrit en un país normal amb un estat propi de tradició democràtica. No tenen en compte que Pla era català i que va viure el caciquisme, la dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil, el franquisme i, encara, el cop d’estat de Tejero. No tenir això en compte és ignorar totalment l’essència de l’escriptura. En el llibre això queda perfectament explicat.
 
Una altre punt sobre el qual posa èmfasi el llibre és el factor determinant que l’agressivitat castellana va constituir en la configuració del món de Pla. En el llibre parlo de la relació de Pla amb les dones, dels seus començaments, del protagonisme que va tenir a Destino, del mestratge que va exercir amb Luján i Baltasar Porcel; parlo de la meva recepció de Pla i la de personalitats relacionades amb la literatura com Amadeu Cuito, Jordi Amat, -Cristina Badosa, Albert Manent o Xavier Pla. Parlo de Pla a través de persones que el van conèixer i a través de cartes, algunes inèdites. Parlo també una mica dels seus viatges, dedico 30 pàgines a situar-lo en la tradició periodística occidental. Pla surt per tot arreu, però darrera, de fons, hi ha el problema espanyol i català i sobretot la meva obsessió pel franquisme i la seva herència, que encara em sembla veure massa viva.
 
Aquest llibre, també, és un intent de desinfectar la meva memòria i la de la meva família de les conseqüències de la guerra civil i la dictadura. Pla és una figura fabulosa per explicar el franquisme. És una ullera magnífica perquè té, com a català, totes les misèries però també totes les virtuts que expliquen que encara siguem aquí després d’una història tan sacsejada.
 
No és curiós que jo hagi acabat explicant la història als meus pares i corregint la versió que me n’havien donat? No és curiós que els meus pares tinguessin Pla per un pagès franquista i Companys per un heroi nacional molt més net de culpa i de defectes del que probablement era? Doncs la necessitat d’explicar-me el per què d’aquest fenomen ha estat un dels tres motors del llibre, juntament amb la meva voluntat de donar la meva visió de Pla i la meva dèria per comprovar què tinc d’escriptor.

Anuncis