Dietari (A València)

Divendres

Tertúlia de Rac 1 i cap a València. Arribo a l’estació parlant per mòbil i trec el bitllet malament, sense adonar-me’n. Quan ja sóc lluny de la màquina una senyora grassa, uniformada amb el vestit de Renfe, se m’acosta vociferant: “Es tuyo? Es tuyo?” Rebo la interrupcióde mal humor fins que descobreixo que m’havia deixat el bitllet de tornada.

– Es mereix una abraçada, li dic

Pues házmela

I ja em veus abraçant aquella senyora immensa tot suat –perquè feia una calor horrorosa. I tot per redimir la mala consciència!

A València m’esperava l’A.M, que és fill d’immigrants i va ser castellanoparlant fins passada la vintena. De petit llegia Las Provincias i recorda la impressió que li feien els articles anticatalanistes de la Maria Consuelo Reyna. Llegint va anar descobrint la trampa i es va sentir insultat. Tot i que té la meva edat, es va integrar lluitant tot sol contra l’entorn, com molts valencians de finals del franquisme. Ara només parla castellà amb la família. “Jo sóc fill de colons”, em diu, i es queda tan ample perquè és prou intel·ligent per no fer, d’un problema polític, un problema personal. A Catalunya el seu discurs resultaria tan escandalós com imbatible perquè coneix la història, la geografia i l’actualitat millor que qualsevol barceloní de generacions. Però a Catalunya els espanyols no poden anar amb la manca de miraments que gasten aquí i la realitat queda disfressada. Pallisses, vandalisme, impunitat dialèctica, m’escolto les coses que m’explica i em fa sentir vergonya de viure tan tranquil a Barcelona.

A la nit hem anat a sopar amb el Ferran Torrent. Una vegada que un regidor del PP li va recitar, amenaçador, la matrícula del cotxe, li va respondre: “Compte, perquè la gent que trenca les cames a València són tots amics meus”.  Em diu que em faci l’ànim de veure la desaparició del català. “Bé, seria com fer-me l’ànim de veure una guerra perquè no hi ha res important que mori sense fer una mica de sang”. Les persones que no creuen en la justícia es pensen que els morts descansen perquè estan quiets però els alemanys es van venjar dels francesos amb el nazisme, els russos amb el comunisme, els napolitans han muntat la màfia, nosaltres vam muntar una revolució anarquista, etcètera. Sobretot hem parlat de dones, però no transcriuré les millors frases. El Torrent és un homenet prim, baixet, fibrat, nerviós, amb una llengua viperina i pintoresca. Ha compensat la mala vida amb un cert culte al cos i, si no fos tan brillant, semblaria un fatxenda de gimnàs de barri. Quina xerrameca més extraordinària, però. La intel·ligència ho posa tot a lloc i veus l’escriptor que porta dins. En canvi, quan jo obro la boca sempre hi ha algú que diu: espero que no escrigui igual que parla.

Diumenge

Al tren, tornant de València. Penso en Berlin. Fa dies que he acabat el seu llibre i no deixo de rumiar-hi. Com a historiador del pensament, em sembla sensacional. Com a pensador, és el pare espiritual de l’Europa d’avui -d’aquesta Europa poruga i escèptica. Em sembla que el pluralisme de Berlin trontolla per la mateixa base. Penso que justament perquè l’home és un ésser imperfecte, justament perquè li escau la frase de Kant que inspira el seu llibre (“Amb el fustam torçat de la humanitat no es pot construir res recte”), justament per això el seu pluralisme és tan limitat com l’utopisme que critica. És aquell: “si tothom fos tan tolerant com jo no hi hauria guerres”.

-Esclar guapu i si tothom fos tan generós com la meva mare el comunisme funcionaria!

No ho sé, com a justificació de l’estatus quo i de la moral descremada sorgida de la guerra està molt bé. Però no deixo de preguntar-me: ¿que és més difícil posar l’accent en la imperfecció de l’home sense fer-la més significativa, o posar l’accent en un ideal i no avançar una mica? Una part del meu problema, també, és que llegeixo Berlin a través dels seus idealitzadors. De vegades em fa l’efecte que tindré temps de veure tots els pacifistes convertits en criminals.

Advertisements

3 pensaments sobre “Dietari (A València)

  1. Unes línees sobre el que escrius d’Isaiah Berlin. D’acord amb les conclusions. El projecte polític de l’Europa dels nostres dies és pedant, impotent i marieta i el pacifisme és una façana que utilitzen els frívols. Entesos. Però cal distingir les coses. Isaiah Berlin es va declarar no pacifista en totes les entrevistes en que es va tocar aquest tema, i aquesta confessió s’ha de connectar plenament amb el seu model idealitzat de societat decent i civilitzada, que lògicament era una projecció de la societat anglesa que va conèixer als anys vint del segle passat. I aquesta societat era grisa i avorrida. Avorrida com ho és la vida. Avorrida com ho és la veritat que en paraules seves “si algun dia arribem a descobrir-la no tenim pas garantit a priori que sigui interessant”. Perquè el cert és que la veritat és grisa. I que no necessita màrtirs. Però això no exclou tenir nervi i jugar-s’ho tot per defensar-la, com tenen les societats anglosaxones. Per il•lustrar el que dic, suggereixo la lectura del retrat “Winston Churchill en 1940” que fa Berlin al recull “Impresiones personales”. Els botiguers i els tractants de bestiar anglesos entusiasmats davant la perspectiva de gresca amb l’exèrcit nazi que acabava d’empassar-se Europa. La millor hora d’aquesta gent rústica i amb els peus terra. També Josep Pla es va haver de sentir de tot per defensar les tan parodiades coses petites, reals i concretes. I al igual que Pla, també Isaiah Berlin, en això et dono tota la raó, tenia clar que els trets els havien d’anar a tirar els altres (quina diferència amb el jove Winston Churchill, reporter militar a la guerra del Sudan, que mou la influència de la mare a Londres per poder combatre a la càrrega de la cavalleria britànica de la batalla d’Omdurman i desprès escriu “la pistola és el millor invent del món”). Berlin era covard? Buenu sí, però en els seus esquemes queda clar que la societat pluralista s’ha de defensar, cosa que li fa dir en una altra entrevista “Si Churchill no hagués existit, ara jo seria mort”.

    I tampoc no crec que el pluralisme sigui el signe distintiu que s’estimen més de sí mateixes les societats anglosaxones. Sol derivar en patologies de pluralisme sense subjectes (es diu així?), com ara els nois que en nom de la fraternitat universal i amb intenció política escolten reggae, mengen rotllets de primavera, vesteixen amb mocadors palestins i s’entusiasmen amb qualsevol cosa que no sigui catalana. Això és un frau a l’ideal de Berlin. A més la defensa del pluralisme no és, en absolut, el que m’entusiasma del seu pensament, com sí que ho és la forma de discórrer i d’ordenar els esquemes de pensament que tenen els seus escrits. Berlin tracta com un adult al lector. Apel•la a la seva intuïció. Deixa un pòsit mental que actua com un desllorigador que ajuda a pensar clar i net, cosa que aquest país nostre passa en comptades ocasions, perquè “Catalunya, com país ocupat, té un status que no és el que li correspon i per tant, aquest és un lloc on les aparences no es corresponen amb la realitat”, paraules d’Enric Vila a la presentació del llibre de Pla a l’Escala, 27 de juny de 2009. Com passa, això de pensar clar, amb els teus escrits, Enric. Que en aquest país hi ha un abans i un desprès. I deixo per un altra dia comentar el teu article dels fills de la bullabesa. L’abast de les idees que hi exposes és tan potent i arriba tan certerament al nucli de la teranyina mental que porta el país que únicament et dic que m’ha deixat fet pols. Porto tres dies rellegint-lo. La importància de les llàgrimes per pensar bé. Furgar a les ferides. Treure sang i escriure coses de profit. L’existència del Segarreta i les seves pataletes patètiques per fer-se veure. Tot justificat per aquest article que obra els ulls i tonifica al lector. Adrenalina.

    Acabo i que el mestre Enric Vila em perdoni pel rotllo que he cardat. Robert D. Kaplan analitza a “Viaje al futuro del imperio” la vida política de l’estat de Montana. Falques de radio monòtones, programes polítics adotzenats, actes de recaptació de fons tristots, grisor i poca cosa més i recorda l’Espanya dels anys 30 descrita per Orwell a “Homenatge a Catalunya”, en que feixistes, anarquistes i comunistes lluitaven a mort per conquerir el cor i el cap de la gent i es pregunta en quin món prefereix viure i es contesta a sí mateix que prefereix la grisor civilitzada. Bé, doncs això mateix. Però sense perdre nervi, eh? [Cony Pere, potser que et dediquis a escriure tu també.]

  2. Per un moment m’he imaginat que la senyora grassa que et preguntava a crits “¿Es tuyo, es tuyo?” era la Rita Barberá, amb aquella veu enrogallada, i he somrigut. T’imagines abraçant a tal personatge? Quina por!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s