Dietari (Perfeccionistes)

Dilluns

Llegeixo Converses amb Goethe, d’Eckermann. No dubto que Goethe devia ser tan lúcid com diu la llegenda. Eckermann escriu molt bé i li recull sentències boníssimes. M’ha sorprès la manca de sentit de l’humor de tots dos, però; l’admiració incondicional d’Eckermann i la facilitat amb què Goethe perd el sentit del ridícul, quan es posa transcendental. En determinats passatges, el sento parlar amb aquesta veu de flauta que tenen els esperits capats. Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d’home-estàtua que parla de la Veritat com si donés una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs. 

Dimarts

Presentació a la Llibreria 22, de Girona. El Xavier disserta sobre l’antiespanyolisme de Pla. L’interès brutal que genera el tema no només demostra que som un país ocupat; també ens explica perquè ho estem. La inseguretat, la manca de fe,  la por que ens fa desenvolupar cap pensament que no compti amb un suport extern, és això el que ens esclavitza. L’ocupació es veu en el poc “esperit” de  la gent del país. Com que volem estar segurs de tot, al final no estem segurs de res. Com que volem ser perfectes, al final som una merda. Si escoltéssim més la intuïció, no seríem tan superficials. El meu llibre no va contra Espanya ni contra La Vanguardia, sinó molt pitjor, va contra la por que fan Espanya i La Vanguardia. El meu llibre parla del preu i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Pla, però perquè som un país ocupat s’ha convertit en la pilota d’un partit  Catalunya-Espanya: en un bàndol, tots els que respirarien alleujats si Pla ressucités i digués que no és independentista; en l’altre, tots els que esperen que s’aixequi de la tomba i digui que Espanya no s’aguanta per enlloc, per dir clarament què pensen.

-Però si ja sabies que passaria. No et pots queixar!

– Tens raó, tens raó. Però justament perquè ja ho sabia, encara em dol més. He de madurar. Les decepcions no són bones per la salut mental.

Dimecres

Correu d’una lectora sense pèls a la llengua:

Hola Enric! ja tinc el teu llibre (no és la primera edició, tranquil!). He disfrutat moltíssim el capítol de “les dones de Pla” . Veig que ens descrius com màquines racionals. Dius que la emotivitat només ens desborda amb la maternitat. Els homes, en canvi, tendiu a dispersar-vos i això us fa més creatius i somiadors. O sigui que vosaltres somieu i nosaltres toquem de peus a terra. Completament d’acord. Tot plegat, però, m’ha fet pensar en un amic. Crec que us atribuïu un plus de sensibilitat que us fa impossibles en el terreny sentimental. Busqueu una dona que sigui un estímul tant intel·lectual com sensual. Que a part de ser llegida us desperti les fibres més primàries de la vostra sexualitat, vaja. Ho puc entendre. Però em pregunto si en les teves interpretacions de Pla no has trobat un refugi per justificar aquesta poca capacitat de sacrifici i aquest egoisme tant típics del gènere masculí. Bé, això ho dic pel meu amic… parlar de tu no seria just, oi?, no et conec.

Moltes gràcies, m’ho estic passant molt bé.

A.


Anuncis

5 pensaments sobre “Dietari (Perfeccionistes)

  1. Encara que tot això et dolgui, espero que continuïs així. Necessitem miralls que ens expliquin com som, com per exemple la por que ens esclavitza.

    Ànims i endavant.

  2. Quan les persones no són persones humanes (epítet curiós utilitzat per Miki Moto), deixen de ser persones. De totes maneres, tant com relacionar-lo amb el nazisme, amb el poc convencional que era Goethe, no ho sé, hauria de llegir aquest llibre, que no és pas curt.

  3. Hi ha una entrevista de Gilles Deleuze on aquest afirma que hi ha dues menes d’escriptors: els que es pareixen a(o deriven de, o disfruten amb) Goethe i els que no. I que ell prefereix els segons. Potser haurà de llegir Deleuze!

  4. Enric, he llegit el teu llibre i m’ha agradat força. Al marge dels temes planians, m’ha interessat pel retrat que fas de la vida intel·lectual catalana vinculada a les universitats. Per tu es una cosa ben normal, però vist des de fora m’ha sobtat força i m’ha permès reflexionar sobre unes quantes coses d’aquest país.

    D’altra banda he deixat al llibre a la millor crítica que conec, ma mare, que no només em va descobrir Pla sinó que és de Torroella de Montgrí. Només m’ha dit una frase: “No sé com vol entendre Pla si és un nano de l’Eixample que no n’ha sortit mai”. [Caram, quin ull la teva mare, i tota aquesta intel·ligència l’ha desenvolupada sense sortir del poble o va fer un màster a Chicago?]

  5. Enric, la teva conyeta sobre ma mare m’ha acabat de fer entendre el teu llibre. No m’estranya que siguis professor universitari. D’una universitat catalana, és clar. [Ups, sorry! Però no és una conyeta sobre la teva mare sinó sobre tu.]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s