Llibres

Introdueix l’adreça, l’email i el títol del llibre que t’interessi comprar.

Ara mateix tinc disponibles: El Nostre Heroi, Josep Pla; Lluís Companys, la Veritat no Necessita Màrtirs; Salt a la Foscor; i Què pensa Heribert Barrera.

A les llibreries podeu comprar Breu història de la Rambla





Nom(necessari)

	


Correu electrònic(necessari)

	


Lloc web

	


Missatge

	
	
				
		
		
	
Δ

(Rebudes les dades em posaré en contacte amb tu per formalitzar l’operació)

Més informació sobre els meus llibres:

El nostre heroi Josep Pla:

“La millor interpretació de Pla que recordo.” (Àlex Susanna, El Mundo)

“He llegit, he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla,d’Enric Vila.” (Ernest Folch, El Periódico)

“Un text excel·lent, vital, lúcid, punyent… Encara són aquí? Haurien d’estat buscant el llibre!” (Sam Abrams, El Mundo)

“Per entendre què està passant avui a Catalunya s’ha de llegir el llibre de l’Enric Vila.” (Vicenç Villatoro, Avui

“És sobretot un vibrant llibre d’amor.” (Salvador Sostres, Avui)

“Un retrat de la generació que es prepara per dirigir Catalunya.” (Manuel Cuyàs, El Punt)

Una doble bufetada (Ernest Folch, El Periódico)

¿Un dietari a les llistes de llibres més venuts? He intentat indagar en aquest fenomen paranormal i per això he llegit, he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila (A contra vent). En pocs dies me l’havia recomanat tanta gent que gairebé m’havia fet desconfiar, i he tingut la sensació que aquest és el llibre del moment de l’elit catalana que freqüenta el nacionalisme. Polítics, periodistes, escriptors, tothom parla d’aquest assaig, però gairebé tots, sense saber-ho, li fan mal. Perquè aquest no és un llibre que es pugui apropiar cap ideologia, ni hi ha cap ideologia que se salvi en aquest llibre, ni és tampoc un llibre que reflexioni sobre Josep Pla tot i que ho faci, i encara menys és un dietari tot i que en tingui la forma. El més interessant d’aquest llibre és que ens propina una doble bufetada. La primera és divertida perquè és formal: és una desconstrucció radical i valenta de l’assaig, fins al punt que a la meitat del llibre tenim més la sensació de ser en una novel·la que en una biografia. La forma de dietari és només un pretext, i un dels enganys amb què l’autor juga amb nosaltres: com diu ell al final «posats a quedar atrapat en una forma, que la forma sigui meva». La segona bufetada és més dolorosa perquè aquest llibre no és un assaig sobre Josep Pla per molt que ho pretengui un títol que encara no entenc ni l’intent de fer de l’escriptor català el protagonista del llibre. La segona bufetada és una reflexió explícita i implícita sobre el nostre país, la ignorància que tenim del nostre passat i la incapacitat que tenim per anar endavant tots plegats. El llibre comença sent un dietari i acaba tenint una forma nova; comença sent una reflexió sobre Josep Pla i acaba sent una mena de novel.la. Tot és arbitrari i fins i tot capritxós, però almenys és el producte d’algú que se sent lliure i no està disposat a sotmetre’s a cap forma i molt menys a cap idea. Quan el lector arriba al final, respira tranquil perquè se li fa evident una gran paradoxa: no devem estar tan malament com pretén Enric Vila quan ell mateix ha estat capaç d’escriure un llibre com aquest.

El meu heroi, Enric Vila (Salvador Sostres, Avui, 4.3.2009)

El nou llibre de l’Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, són 2 biografies llaçades. La primera és de Pla a través de Catalunya i del patriotisme que tantes vegades se li ha volgut qüestionar, quan és l’eix que dóna sentit a la seva obra i a la seva vida. La segona biografia és la de l’Enric, a través de l’obra i la vida de Pla, i de com aprèn amb ell a estimar el país i la literatura. Amb l’Enric ens vam conèixer fa 8 anys. Pla i ell són una mateixa tossuderia, de vegades molt difícil d’entendre i de suportar. Però en tots dos hi ha una fidelitat de fons i una indestructible capacitat de comprometre’s que garanteixen la fertilitat de cada pàgina. El mite de l’espia franquista és d’estúpids i, tal com explica El nostre heroi, tot el que Pla ha d’agrair-li a la dictadura és que la censura li va esmolar l’enginy i que veient com queia la nació va sentir més profundament encara el deure de salvar-nos els mots. I així féu l’acte de contrició: amb glòria i amb dolor. També l’Enric és glòria i dolor, angoixa i gesta. Hi ha un alt sentit del deure en la seva escriptura: el deure amb un sentit de la veritat i la justícia, el deure d’aferrar-se a la seva integritat i de definir els límits de la seva humanitat. Escrivint així t’assegures de no dur mai una via tranquil·la. Quan ens coneguérem no estava encara del tot segur de dedicar-se plenament a la literatura. He assistit, doncs, de ben a prop al procés de convicció. Al seu procés de convicció. Jo ja ho sabia des del principi, que era el meu heroi: de vegades s’enfadava quan l’hi deia, perquè es creia que li prenia el pèl. El nostre heroi Josep Pla parla de literatura, de Catalunya, del Josep Pla i de l’Enric Vila. Però és sobretot una vibrant història d’amor. I de l’honor amb què només viuen i escriuen i moren els que s’ho han estimat molt.

En busca de Josep Pla (Sam Abrams, El Mundo)

Una de las tareas más difíciles que debe realizar el crítico literario -diu Sam Abrams- es la de bifurcar su mirada para ver cada creación de un autor no sólo como una pieza autónoma sino también como una parte integral de una obra general en marcha. Lo digo porque creo que los críticos se han equivocado con El nostre heroi Josep Pla, de Enric Vila, justamente en este punto. Una lectura demasiado precipitada e interesada de los libros anteriores de Vila ha inducido a los críticos a considerarlo un ensayista, un periodista, un historiador, un biógrafo o un investigador. Estos descriptores son ciertos, pero son verdades parciales y, ahora, cuando les ha llegado el nuevo libro de Vila, lo han pasado por su sistema alejado de la realidad y han comenzado a proferir todo tipo de juicios erróneos.

Para aproximarnos correctamente al nuevo libro de Vila, en primer lugar debemos replantearnos su personalidad literaria. Sólo podemos entender la personalidad de Vila si antes aceptamos que estamos ante un escritor que escribe siempre con voluntad literaria, y que, hasta ahora, ha canalizado su talento a través del ensayo, la biografía, la historia o el periodismo. Insisto: Enric Vila es un escritor que publica ensayos, biografías, monografías de historia, artículos, etc.. Y ahora nos ha dado una nueva obra de clara voluntad literaria que es un dietario, un dietario que entrará a formar parte de la gran tradición de dietarios literarios de este país.

A Enric Vila, el dietario como género literario le va como anillo al dedo porque el punto de indefinición natural que tiene le permite reconducir sus talentos parciales de articulista, historiador, investigador, biógrafo y ensayista. La fragmentariedad inherente del dietario favorece el vitalismo desbordante de Vila y su técnica formal de afinado mosaico donde incrusta todo tipo de textos de formatos diferentes como ahora retratos, cartas, crónicas, entrevistas, diálogos, aforismos…

Enric Vila domina perfectamente las reglas del género dietarístico y sabe perfectamente que la fragmentación temática y formal sólo han de ser aparentes porque en el fondo deben operar criterios de unificación y de unidad de texto. Y así es. Una lectura más atenta del dietario revela la combinación harmoniosa de textos más cortos y textos más largos y, a pesar de la intermitencia, el desarrollo de dos grandes temas tratados en profundidad y en paralelo. Los temas son, evidentemente, el retrato de Josep Pla y el autorretrato de Enric Vila, sobretodo si entendemos que el retrato y el autorretrato también incluyen el estudio matizado y completo del entorno de personajes.

En este sentido, Pla y Vila son claramente vasos comunicantes ya que sus destinos están entrelazados. Para saber finalmente quién es Enric Vila hay que saber quien era i es Josep Pla. Vila descubre las capas de mentiras, falsificaciones i imprecisiones que sepultan Pla y su obra y, a medida que va desvelando el escritor ampurdanés, tambien va aclarándose el autor mismo como persona, intelectual, escritor y patriota. Pla es la herramienta que Vila utiliza para autodefinirse y no es de extrañar que, como gesto de agradecimiento, deje en la tumba de Pla un dietario que podríamos calificar de dietario de formación, en recuerdo del famoso subgénero novelístico, el bildungsroman.

Después de estas cuestiones generales podemos apreciar las mil y una gracias del libro. Por ejemplo, su gran contribución a contrarrestar los grandes vicios del dietarismo catalán actual: la falta de naturalidad, autenticidad, sensatez, precisión, inteligencia, fuerza, solidez, agilidad, realismo, sentido crítico y autocrítica, etc. Prácticamente la mayoría de los dietaristas catalanes actuales son demasiado concientes de la cámara que les está enfocando y, en consecuencia, hacen locuras de todo tipo y acaban con textos irreales y faltos de vida. Enric Vila, no. Él, aún sabiendo que la cámara lo enfoca, acaba con un texto excelente, espontáneo, veraz, vital, vívido, lúcido, contundente, sagaz, exacto, impregnado de ironía…

Aún están aquí? Deberían estar buscando el libro!

El nostre Pla de cada dia (Genís Sinca, Avui, 5.3.2009)

Gràcies a l’Enric Vila fa dues nits que no acluco els ulls. M’ha caigut a les mans, en primícia i per un amic, El nostre heroi, Josep Pla, llibre necessari, sincer, meravellós; la primera vegada que algú traspassa per fi de manera plena, completa i sense complexos, la cortina de fum al voltant de la vida i l’obra del de Palafrugell, sense la incompetència, la immaduresa o com se’n vulgui dir que fa que encara alguns arrufin el nas davant de la figura descomunal de Pla, tan esfumada pels tòpics, la morralla política, l’enveja, la gelosia. Com explica Vila en aquest recorregut biogràfic d’alta dificultat, en forma d’original dietari, l’autor empordanès ha estat sempre “un ase dels cops molt agraït”, quan precisament “Pla és l’autor català que ha cardat més”, reflexió profundíssima, colossal en tota la seva superficialitat.

Perquè, agradi o no, el temps posa tothom a lloc i pertany a la nostra generació entendre en el seu valor real (esforç destacable de Vila, gràcies!) les subtilitats, matisos, circumstàncies i decisions d’una vida tan enrevessada, per reivindicar amb contundència i d’una vegada per totes l’autèntic tresor que suposa tenir un escriptor que permet obrir-lo a qualsevol pàgina sabent que t’atraparà a l’instant. Una obra tan considerable en volum i alçada que, en efecte, quan ja estàs fart de passar nits avorrides, només has de fer que triar un llibre del prestatge i ficar-te al llit amb Josep Pla; adonar-te que sí, que és l’autor català que ha cardat més, i de bon tros.

Els descarats (Manuel Cuyàs, El Punt, 19.4.2009)

Enric Vila (Barcelona, 1972) és el periodista i historiador que fa tres anys es va despenjar amb un estudi sobre Lluís Companys (Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs) on el qui fou president de la Generalitat quedava com un drap brut. Enric Vila no és que no perdonés a Companys el 6 d’Octubre, és que no li aprovava ni la manera de dur el mocador a la butxaca ni el gest de treure’s les sabates.

Ara Enric Vila ha agafat Josep Pla (El nostre heroi, Josep Pla, editorial Acontravent) i ha exercit sobre l’escriptor un procés contrari. No l’arriba a mitificar, però contra els que escatimen a Pla el pa i la sal literària i la correcta actuació cívica, i contra els que l’adulen per enfortir tesis espanyolistes, Vila posa les coses a lloc. Aquí hi ha el Pla irreductiblement catalanista, el Pla que per no trair els seus principis es nega a col·laborar a La Vanguardia Española després d’haver-la breument dirigida al final de la guerra, i hi ha el Pla de les millors pàgines. Les millors pàgines, segons Vila, es troben als llibres de l’Editorial Selecta del senyor Cruzet i no tant a les Obres completes de Vergés, on Vila detecta molts articles que són articles d’ocasió o cultivadors de l’autocaricatura. Vila és un gran lector de Pla. Li’n sap els punts forts i els punts dèbils i de la barreja dels uns i dels altres en surt un home i en surt l’heroi de què el títol parla.

Ara bé: el llibre d’Enric Vila, és només un llibre sobre Pla? No, senyor. És també un llibre sobre Enric Vila. De vegades ho és tant que, enmig de les personals divagacions, Pla es perd i es perd i sembla que no hagi de tornar. Escrit en forma de dietari com El quadern gris, Vila posa el propi jo en circulació i parla d’ell i les dones, del que li agrada i no li agrada, dels consells de la mare el dia que va a celebrar el sant al Masnou, del record de l’avi i l’àvia, de les converses amb els amics, de l’olla aranesa, dels llibres que llegeix, d’un paisatge vist, del país… «De vegades penso: quina sort haver patit un règim com el franquista, per poder-lo estudiar! Quina sort haver nascut en un país dominat pel provincianisme on és tan fàcil destacar! Que bé competir amb una cultura com la castellana que ens obliga a estar en tensió. Estimar un món tan minoritari dóna al nostre amor l’exclusivitat dels negocis rodons: ‘Com menys siguem més riurem’, diuen els amos del món.»

Al lector que d’aquí a quatre dies, per Sant Jordi, es pugui preguntar: i a mi què m’importen els pensaments i opinions d’un nap-buf que es diu Enric Vila, jo li responc que li importen molt perquè el llibre de què parlem, senyors i senyores, és el retrat exacte d’alguns dels joves que estan a punt de governar o dirigir Catalunya. La intel·ligència d’Enric Vila brilla sobre la dels seus amics i companys Salvador Sostres, el tremendo de la colla, la deixondida uruguaiana Àstrid Bierge o el pulcre Jordi Amat, biògraf de Trias Fargas. Afegim-hi, sobretot, en Jordi Graupera, que ara tenim a Nova York estudiant, estudiant, estudiant, preparant-se per quan arribi la seva hora, que serà política. Una generació descarada, que planta cara i que de vegades es fa antipàtica perquè és petulant, egocèntrica i en alguns casos poc refinada i injusta, però que al contrari de la nostra, l’anterior, ha llençat moltes manies, complexos i autocensures a les escombraries. Si Pla els agrada diuen que els agrada, i si Companys no els plau, no els plau i prou, i no fan concessions al martirologi perquè la veritat no necessita màrtirs. Vila dedica el llibre a Lluís Prenafeta. Prenafeta, que és molt viu, empara i acull a la seva Fundació Catalunya Oberta alguns d’aquests joves, però encara que no fos així, ¿algú dels meus dedicaria una qualsevol cosa a l’antic secretari general de la presidència de Pujol ni reconeixent que és un agut lector de Pla? Després diuen que l’escola de la plastilina, el macramé i l’espontaneïtat no ha donat bons resultats.

Parlo d’escriptors que a més a més escriuen bé (els agrada molt, que els diguin que escriuen bé), però podríem parlar també d’empresaris, de científics, d’economistes, d’artistes, periodistes, autors o directors teatrals tots de la mateixa edat, tots amb la voluntat de construir un país que sigui un altre i no aquest. «Jo sóc nacionalista perquè el meu fill no ho hagi de ser.» La cita, que no és literal perquè ara mateix no la sé trobar, és al llibre d’Enric Vila. No l’entenc gaire, però em sona bé.

Només retrauria a Vila i la seva plèiade que tenen poc sentit de la ironia i de l’humor. Ja creixeran. De totes maneres tampoc sóc ningú per donar consells a uns joves que saben molt bé el que es pesquen tot i les seves contradiccions, que reconeixen com si res: «Les meves esmenes no són mai a la totalitat», diu ara el «carbonitzador» de Companys. Potser la ironia ha estat la cuirassa dels formats en l’època de la por i les paraules entre línies.

Havíem dipositat esperances en els imparables, però em sembla que el futur serà dels descarats. Va nois, governeu, dirigiu, que això no es pot aguantar.

(Àlex Susanna, El Mundo, 4.5.09)

Enric Vila, que ya había dado pruebas evidentes de su talento en un ensayo sobre Néstor Luján y en una biografía de Companys, acaba de publicar el dietario El nostre heroi Josep Pla, sin duda su obra de más envergadura hasta ahora y, sobre todo, la mejor interpretación de Pla que recuerdo: la más personal, la más inteligente, la más atrevida y salutífera. Una obra con la cual se propone comprobar hasta que punto la cultura catalana está dotada o no de resortes para enfrentarse al futuro. Por desgracia no se suelen publicar obras de tal intensidad y deshinibición de pensamiento, y por eso hay que celebrar su aparición y animar a la gente a leerla. Saldremos todos ganando, como lectores y como miembros de una determinada cultura que somos. Una obra indispensable no solo para replantear una figura gigantesca de nuestas letras sino para reflexionar como cultura: “Toda actitud que no pretenda hacer media con el mundo, que no lleve a la franca colaboración, especiamente en el campo de las humanidades, es pura chulería”.

Parece que nos de miedo pensar más allá del tácito consenso entre las diversas órbitas del poder que nos gobierna y este dietario es una prueba concluyente de la necesidad de hacerlo si queremos salir de la subsidiariedad o minusvalía en que nos encontramos. De la primera a la última pàgina, la obra respira una libertad de pensamiento contagiosa, porque “cuando no se habla claro, el pensamiento se atrofia”, y porque “todavía hoy el catalán es un hombre que no habla claro”. Eso es justamente lo que se quiere combatir: “La dificultad de pensar bien que nos genera la colonización castellana.” Más claro, el agua.

La escritura del libro responde a la necesidad de rescatar Pla -un autor fundacional, el “Shakespare de Cataluña”- de una interpretación muy cómoda para demasiada gente: la de un Pla franquista, bilingüe, escéptico, no nacionalista, socarrón, cínico, sensual, comodaticio, a favor de un Pla que “da una forma inteligente a la herida”; su obra “como un dique, como una muralla contra el alud castellanizador desencadenado por el franquismo”.

Este libro, pero, es alguna cosa más que la historia de un ensayo sobre Pla: es un dietario de Enric Vila que lo acredita como un excelente escritor, como el autor de uno de los dietarios más buenos que se han escrito en el país estos últimos años. Alguien que se moja en cada página, convencido que “en un país que ha perdido sus palabras, el paso más complicado, cuando las armas se retiran, es moderar la autocensura y la ironia.” Una lectura francamente revulsiva. Chapeau y para muchos años.

Altres articles

http://dbalears.cat/uploads/arxiu/espira/20090328/pdf/DB2Les001.PDF

http://paper.avui.cat/article/dialeg/161096/altre/josep/pla.html

http://annapunsoda.wordpress.com/2009/02/28/angels-planians/

http://paper.avui.cat/article/dialeg/157093/enric/vila/herois.html

http://paper.avui.cat/article/cultura/157992/lagressivitat/castellana/va/marcar/josep/pla.html

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_dr_vila_i_mr_pla_34701.php

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_rescat_de_pla_34482.php

****

Lluís Companys la Veritat no necessita màrtirs (L’esfera dels Llibres)

Lluís Companys la veritat no necessita màrtirs