Dietari (Piranyes)

Dilluns
Em sento com un peix que acaba d’apamar les dimensions exactes de la peixera. Ah!, és això, la vida? I ara què?

– No ho sé, si vols fiquem un tauró ben gros a la peixera perquè et distreguis.
– No cal. Veig que ja tenim piranyes.

Dimarts
Hi ha un sentiment que va per sota i que et commou més enllà de la cuirassa de convencions i prejudicis que et defineixen davant dels altres. Hi ha un sentiment que no fa mitjana amb el món, sinó només amb tu mateix, i que preserva la naturalitat amb què anaves per la vida abans de descobrir la por. És un sentiment molt íntim i fràgil, que parla fluixet i es confon amb d’altres veus. Si en fessis obertament bandera et destruiria, però tot el teatre i tot el pensament que construeixes sense tenir-lo en compte, és buidor i t’endinsa en una vida equivocada.

Dijous
Em truca el meu amic Jordi Amat per veure com m’he pres la crítica del seu amic Jordi Gracia. Sempre em truca, quan em foten una clatellada. Hem tingut aquest diàleg:

– No l’he llegit. Però diuen que és una crítica molt dura.
– Et diu que hauries de llegir els escrits de Fuster sobre Pla.
– Justament avui m’ha trucat el director de la Fundació Fuster  per dir-me que està encantat amb el meu llibre i que em paguen el viatge a Sueca i la conferència, si vaig a presentar-lo. Potser tampoc ha llegit Fuster, aquest noi, i el teu amic Gracia vol anar a donar-los una conferència.

Dissabte

Presentació a l’Escala. La grolleria de la costa a l’estiu. Els vellets quedaven fora de context, enmig de tan mal gust. Parlant dels bunyols arquitectònics, un vilatà em diu: jo sempre procuro tenir el poble a l’esquena i mirar cap al mar.

Diumenge

Article del Segarreta. Quina mala llet! Estic tip que em mosseguin els turmells: perdo massa temps, amb aquest llibre. La gent, però, quedarà decepcionada, si no responc. No sé si sabré ser tan insultant. He pres aquestes notes bastant enfadat.

Esclar que vaig escriure que Sagarra havia entrat a la Real Academia expressament! Volia veure passar de llarg alguns pedants, donar una vessant pràctica al meu llibre; volia veure com s’indignaven tots els que se l’aguanten amb paper de fumar. Volia donar categoria al llibre, que és un llibre d’escriptor i no de rata de biblioteca, amb veritats més fortes que les enciclopèdies. La idea me la va donar aquella biografia del Martí de Riquer que va guanyar el premi Gaziel, tan celebrada per tots els llepaculs de la ciutat. Justament perquè tothom agafa el rave per les fulles. Justament perquè estic tip de discutir la lletra petita, i que m’escorcollin com un delinqüent, mentre d’altres expliquen la seva versió de la història sense que ningú no els discuteixi res; justament per això, vaig fer servir un exemple fals per explicar una obvietat.

Si t’han de venir a buscar les pessigolles, val més posar-s’hi bé. I ara que hem rebaixat la discussió als fets pelats, que el Segarreta ens expliqui perquè va impedir que el seu pare fos enterrat amb una petita senyera com volia el seu amic Joan Alavedra; que ens expliqui perquè Josep Pla va escriure que s’havia tornat “col·laboracionista”; que ens expliqui perquè Martí de Riquer es felicitava, abans de ser demòcrata, que la dictadura hagués “captat” a Sagarra; que ens expliqui quin nivell de desesperació va portar el seu pare a acceptar el càrrec de Conseller de la Sociedad General de Autores, quan era una institució netament franquista; que ens expliqui quina decepció el va portar a recollir el premi d’Alfonso el Sabio, quan era un premi netament franquista; que ens expliqui perquè, a diferència de Pla, Sagarra va acabar col·laborant a La Vanguardia, en la seva etapa més insidiosa. Que ens expliqui perquè Maurici Serrahima va escriure, quan el poeta va morir, que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

Ja es veu que la trapelleria no desmenteix el fons de la qüestió, només la fa més patent. Il·lustra un contrast amb una frase, sense haver d’entrar en detalls més escabrosos. Sagarra no era tan dur com Pla, ni era tan llest. Per això, va perdre els papers i va acabar passant per l’aro, i per això la seva literatura no té el gruix de la de Pla.

No passa res, ningú no és perfecte; tot i que, em sembla que qui no perdonarem, és al Segarreta. Tants de fer el pinxo amb l’herència del poeta! Mentre sembli més el fill de Palacio Valdés que no pas fill del seu pare, que no em vingui amb històries. Els collons s’haurien de tocar amb les mans una mica netes. El seu article sembla aquell judici contra Néstor Luján per l’article “El catalán se acaba”. Ja sé què em faig, jo. Sagarra m’agrada molt, però no era tan bo com Pla. Ho sento. I si al Segarreta li preocupa tant l’honor del pare, que deixi de fer el gandul i li dediqui un bon llibre. Que no deixi la seva memòria en mans de gent que no sap escriure ni cordar-se les sabates. Sagarra no va entrar a la Real Acadèmia. Ara, qui podria entrar-hi és Segarreta. Sagarra no va entrar a la Real Acadèmia i per això la font no apareix ressenyada en l’aparell crític del meu llibre -a diferència de la font del cas Palacio Valdés. La font senzillament no existeix. Però hi ha una font d’inspiració i és aquesta:

Carles Santacana. El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), pg. 46

“Creo que es fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino senzillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo… Sagarra ha sido una excelente baza del Estado contra el catalanismo, el cual desea precisamente intel·lectuales perseguidos, y hubiera preferido mil veces un Sagarra encarcelado o incluso fusilado, para tener un mártir al estilo García Lorca””

Això ho va escriure Martí de Riquer en uns informes que Falange va intentar fer desaparèixer. El senyor gran erudit posava Sagarra com a exemple d’intel·lectual captat pel règim. Segarreta ha seguit el mateix camí però sincerament, i sense cap raó ni categoria. Em fa l’efecte, llegint l’article, que en el fons li molesta més el que dic de Pla i de La Vanguardia, que no pas la qüestió de l’Acadèmia. El dia que deixi de parasitar el seu pare, el dia que deixi de donar la raó als que van voler comprar-lo per no reconèixer que va equivocar-se, el dia que vulgui donar al món alguna cosa, quan deixi de fer el fantasma, aleshores que vingui a demanar-me el títol de doctor. Mentrestant, que es fiqui les lliçons de periodisme al cul. Exactament i ben endins al cul.