Dietari (Piranyes)

Dilluns
Em sento com un peix que acaba d’apamar les dimensions exactes de la peixera. Ah!, és això, la vida? I ara què?

– No ho sé, si vols fiquem un tauró ben gros a la peixera perquè et distreguis.
– No cal. Veig que ja tenim piranyes.

Dimarts
Hi ha un sentiment que va per sota i que et commou més enllà de la cuirassa de convencions i prejudicis que et defineixen davant dels altres. Hi ha un sentiment que no fa mitjana amb el món, sinó només amb tu mateix, i que preserva la naturalitat amb què anaves per la vida abans de descobrir la por. És un sentiment molt íntim i fràgil, que parla fluixet i es confon amb d’altres veus. Si en fessis obertament bandera et destruiria, però tot el teatre i tot el pensament que construeixes sense tenir-lo en compte, és buidor i t’endinsa en una vida equivocada.

Dijous
Em truca el meu amic Jordi Amat per veure com m’he pres la crítica del seu amic Jordi Gracia. Sempre em truca, quan em foten una clatellada. Hem tingut aquest diàleg:

– No l’he llegit. Però diuen que és una crítica molt dura.
– Et diu que hauries de llegir els escrits de Fuster sobre Pla.
– Justament avui m’ha trucat el director de la Fundació Fuster  per dir-me que està encantat amb el meu llibre i que em paguen el viatge a Sueca i la conferència, si vaig a presentar-lo. Potser tampoc ha llegit Fuster, aquest noi, i el teu amic Gracia vol anar a donar-los una conferència.

Dissabte

Presentació a l’Escala. La grolleria de la costa a l’estiu. Els vellets quedaven fora de context, enmig de tan mal gust. Parlant dels bunyols arquitectònics, un vilatà em diu: jo sempre procuro tenir el poble a l’esquena i mirar cap al mar.

Diumenge

Article del Segarreta. Quina mala llet! Estic tip que em mosseguin els turmells: perdo massa temps, amb aquest llibre. La gent, però, quedarà decepcionada, si no responc. No sé si sabré ser tan insultant. He pres aquestes notes bastant enfadat.

Esclar que vaig escriure que Sagarra havia entrat a la Real Academia expressament! Volia veure passar de llarg alguns pedants, donar una vessant pràctica al meu llibre; volia veure com s’indignaven tots els que se l’aguanten amb paper de fumar. Volia donar categoria al llibre, que és un llibre d’escriptor i no de rata de biblioteca, amb veritats més fortes que les enciclopèdies. La idea me la va donar aquella biografia del Martí de Riquer que va guanyar el premi Gaziel, tan celebrada per tots els llepaculs de la ciutat. Justament perquè tothom agafa el rave per les fulles. Justament perquè estic tip de discutir la lletra petita, i que m’escorcollin com un delinqüent, mentre d’altres expliquen la seva versió de la història sense que ningú no els discuteixi res; justament per això, vaig fer servir un exemple fals per explicar una obvietat.

Si t’han de venir a buscar les pessigolles, val més posar-s’hi bé. I ara que hem rebaixat la discussió als fets pelats, que el Segarreta ens expliqui perquè va impedir que el seu pare fos enterrat amb una petita senyera com volia el seu amic Joan Alavedra; que ens expliqui perquè Josep Pla va escriure que s’havia tornat “col·laboracionista”; que ens expliqui perquè Martí de Riquer es felicitava, abans de ser demòcrata, que la dictadura hagués “captat” a Sagarra; que ens expliqui quin nivell de desesperació va portar el seu pare a acceptar el càrrec de Conseller de la Sociedad General de Autores, quan era una institució netament franquista; que ens expliqui quina decepció el va portar a recollir el premi d’Alfonso el Sabio, quan era un premi netament franquista; que ens expliqui perquè, a diferència de Pla, Sagarra va acabar col·laborant a La Vanguardia, en la seva etapa més insidiosa. Que ens expliqui perquè Maurici Serrahima va escriure, quan el poeta va morir, que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

Ja es veu que la trapelleria no desmenteix el fons de la qüestió, només la fa més patent. Il·lustra un contrast amb una frase, sense haver d’entrar en detalls més escabrosos. Sagarra no era tan dur com Pla, ni era tan llest. Per això, va perdre els papers i va acabar passant per l’aro, i per això la seva literatura no té el gruix de la de Pla.

No passa res, ningú no és perfecte; tot i que, em sembla que qui no perdonarem, és al Segarreta. Tants de fer el pinxo amb l’herència del poeta! Mentre sembli més el fill de Palacio Valdés que no pas fill del seu pare, que no em vingui amb històries. Els collons s’haurien de tocar amb les mans una mica netes. El seu article sembla aquell judici contra Néstor Luján per l’article “El catalán se acaba”. Ja sé què em faig, jo. Sagarra m’agrada molt, però no era tan bo com Pla. Ho sento. I si al Segarreta li preocupa tant l’honor del pare, que deixi de fer el gandul i li dediqui un bon llibre. Que no deixi la seva memòria en mans de gent que no sap escriure ni cordar-se les sabates. Sagarra no va entrar a la Real Acadèmia. Ara, qui podria entrar-hi és Segarreta. Sagarra no va entrar a la Real Acadèmia i per això la font no apareix ressenyada en l’aparell crític del meu llibre -a diferència de la font del cas Palacio Valdés. La font senzillament no existeix. Però hi ha una font d’inspiració i és aquesta:

Carles Santacana. El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), pg. 46

“Creo que es fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino senzillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo… Sagarra ha sido una excelente baza del Estado contra el catalanismo, el cual desea precisamente intel·lectuales perseguidos, y hubiera preferido mil veces un Sagarra encarcelado o incluso fusilado, para tener un mártir al estilo García Lorca””

Això ho va escriure Martí de Riquer en uns informes que Falange va intentar fer desaparèixer. El senyor gran erudit posava Sagarra com a exemple d’intel·lectual captat pel règim. Segarreta ha seguit el mateix camí però sincerament, i sense cap raó ni categoria. Em fa l’efecte, llegint l’article, que en el fons li molesta més el que dic de Pla i de La Vanguardia, que no pas la qüestió de l’Acadèmia. El dia que deixi de parasitar el seu pare, el dia que deixi de donar la raó als que van voler comprar-lo per no reconèixer que va equivocar-se, el dia que vulgui donar al món alguna cosa, quan deixi de fer el fantasma, aleshores que vingui a demanar-me el títol de doctor. Mentrestant, que es fiqui les lliçons de periodisme al cul. Exactament i ben endins al cul.

Anuncis

61 pensaments sobre “Dietari (Piranyes)

  1. N’hi ha que no saben distingir entre realitat i ficció. La grandesa de llibres com el teu és el punt intermedi que aconsegueixen, i aquesta potser és la justificació del que has publicat. El que el fa interessant és la interpretació que TU, Enric Vila, fas de la nostra cultura. I punt. Gràcies.

  2. El pensament del dimarts m’ha semblat collonut. Lo de Segarreta també m’ha fet passar una bona estona. I el conyàs number one per un escriptor ha de ser presentar el llibre per aquí i per allà. Vamos, ha de ser un conyàs. Aquí és quan entra la política i els regidorets de Cdc and company i totplegat ja fa pudoreta. Ara bé, comprenc que per les ventes del teu llibre hagis de passar per aquest trangul.

  3. Mentre escrigui en castellà, en Segarreta és una piranya de la peixera del costat i no de la meva. Si es veu tant lletja i tant grossa es per l’efecte lent que provoca la forma esfèrica de les dues peixeres.

  4. Si ho he entès bé, la idea central del teu escrit és que, al capdavall, ben poc importa si Josep M. de Sagarra va entrar o no a la RAE, perquè el fet de pes és que es va acabar adaptant i fent el joc al franquisme. Personalment no ho veig tan clar, fins és probable que el teu judici sigui injust.
    Durant la postguerra Sagarra col•laborava amb la resistència catalanista i sembla que fins i tot es va jugar la pell acollint a casa seva persones perseguides. Més endavant, preveient que el franquisme anava per llarg, s’acomodà a la situació; probablement perquè li agradava massa viure bé. Però em sorprèn que tinguis en compte paraules del Riquer o el fet que vagi tenir un càrrec al SGAE o que rebés el premi Alfonso per titllar-lo de franquista. Em sembla que caus en l’error que tan sovint critiques: quedar-se amb l’anécdota i no veure el conjunt. Perquè el fet és que Sagarra va continuar fent teatre en català i alhora bastint l’obra literària també en català. Així, doncs, a Sagarra se li podria dir el mateix que dius de Pla: fer com si fossim en un país normal i el franquisme no exixtís.
    Penso que també es pot fer la següent consideració: Sagarra va morir l’any 1961, Pla el 1980. Si Pla és, per molta gent, un franquista, què no es diria d’ell si hagués mort el 1961. I si hagués mort al 1950?
    Sagarra i Pla es van mantenir fidels a la llengua i van procurar fer una obra el més popular possible. Això és el més rellevant de tot. El teu llibre és valuós i te’n felicito, però no crec que per defensar Pla calgui denigrar Sagarra. Fent-ho dónes arguments als sagarretes i companyia i la credibilitat final de l’obra se’n ressent. I és una llàstima.

  5. El problema és que la lluita contra tot el que s’aplega al Tumor Vanguardista és molt desigual. L’article del Sagarreta (quin malnom més bo!) el llegirà molta més gent que no pas aquest, i molta més gent s’emportarà la seva opinió i la seva bilis davant les ‘evidències’ dels errors, encara que no siguin errors.

    Una aposta arriscada. No sé si m’atreviria a fer una cosa com la que has ‘perpetrat’. Encara al·lucino.

    Em trec el barret, mentrestant. Agafem forces, que vénen temps difícils i ens volen submisos.

    (És com el Carretero, que des que va plegar de l’ex-ERC ha desaparegut de les pàgines del Godó -amb la o tancada-.)

  6. Perdoneu, però jo no veig gaire clar que es pugui escriure en un llibre que Sagarra va entrar a la RAE si això no és veritat, pensant que la gent ja entendrà que només és una exageració de la veritat per accentuar el col·laboracionisme de l’escriptor amb el règim. Que Sagarra entrés o no a la RAE és un fet concret, i si no és veritat, no veig el sentit de dir-ho. M’agradaria veure com surt això exactament dins del llibre, perquè ara mateix no ho recordo. Vaig a veure si ho trobo i ho entenc.

  7. Al diumenge compro l’Avui i la Vanguardia -sorry-, i penso que en Juanitu és de fàcil llegir -sorry- i sap moltes coses. Per x, justamente aquesta setmana no vaig comprar la premsa. Està a la xarxa l’article?

    En quant a la qüestió, només afegiria que cal tenir en compte la dada que els Sagarra provenen d’antiga noblesa catalana.

    Per cert, al 33 van passar La Ruta Blava -bon reportatge- en què el fill rememorava el viatge dels pares a la 1 de la nit!

  8. Noi, no havies d’haver dit que Sagarra va entrar a la RAE si no hi va entrar, per respecte als fets i al lector. No has de dir “Sagarreta” a un senyor que es diu Sagarra. I no li has de dir “gandul” llevat que et degui diners. Et queda molt per aprendre.

    • Totalment d’acord (llevat de la darrera frase, que no estic qualificat per fer-la). Tanmateix, a mi em costa creure que l’autor, conscientment, fes una afirmacio falsa. Em sembla extraordinari i, si es cert, devalua moltissim als meus ulls la qualitat i integritat de la seva obra. Prefereixo pensar que no, que va ser un error. Si aquest fos el cas, el que es de lamentar es que no hi hagi la humilitat d’acceptar l’error, fer un ‘mea culpa’, i demanar disculpes al Sr Sagarra.

      Ben cordialment,

      • Albert,

        Jo no conec l’Enric Vila, però me’l crec. I tant si es tracta d’un joc buscat com si no, l’obra no es devalua gens. L’únic que es podria devaluar és la persona, en cas que afirmés que era un error buscat i en realitat fos una cagada. Però això no ho sabrem mai.

        En qualsevol cas, es tracta d’anècdotes, que és el terreny de joc del Segarreta. La categoria és l’odi dels segarretes cap a la gent que no ens ensenya la gàbia, que en vol sortir i que diu les coses pel seu nom.

        D’afirmacions falses en fan els diccionaris per enxampar els copia-enganxa, per exemple. I diria que no són els únics.

    • Marc,

      Com podem creure’ns algu que et diu que ha publicat una afirmacio falsa sobre algu a proposit, conscientment (afirmacio que a mes suposadament es critica amb la persona)?

      Em preocupa per l’immens respecte i agraiment que sento vers l’obra de l’Enric Vila. La nostra historia s’ha d’escriure des del maxim respecte possible a la veritat (la veritat absoluta no es possible de dir); i amb noblesa, que comporta no mentir i saber demanar disculpes quan s’erra.

      Una cosa es dir una mentida en un article o columna diaria, pero en UN LLIBRE???

      Cordialment.
      [Albert, noi, no entens res. ]

      • Enric, sento no entendre’t.

        Jo no recordo que tu diguessis en el teu llibre que el Sagarra va entrar a la RAE. M’ho tornare a mirar aquesta vespre.

        Si ho vas dir en conya, i pel context del llibre es clar que no ho deies com un fet de veritat, doncs d’acord, no et critico.

        Pero si en el llibre dius una cosa que no es veritat, nomes per crear una “polemica controlada per plantejar un tema d’interes”, com dius en l’entrada del blog, llavors aquesta actitud malauradament rebaixa davant dels meus ulls la credibilitat de TOTA la teva obra.

        I no accepto que amb aixo “rebaixo la discussio als fets pelats”, com tambe dius. O tens credibilitat o no en tens. Un hom es pot equivocar, per no pot dir coses que no son veritat. D’aixo se’n diu ser un mentider o un demagog en el millor dels casos.

        Benc cordialment i amb respecte. [Tu mateix, segueixes sense entendre-ho. El temps posa tothom al seu lloc, cap problema]

      • Soc plenament conscient de la relativa feblesa i les condicions d’inferioritat (numerica, quantitativa) en les quals el nostre combat es desenvolupa.

        Tambe entenc molt be que vulguis delimitar amb nitidat i forca els limits i contorns del debat, i que aixo et porti a dir coses que PODRIEN haver estat certes, per estimular la discussio etc.

        Tot amb tot, no accepto, sota cap concepte, que calgui tergiversar els fets. Si el teu argument es que persones com Josep Maria de Sagarra, i el seu fill, no han estat prou fidels a la idea de pais i justicia en la que tu (i segurament jo) creus, ho pots dir sense haver the dir falsedats.

        D’altra banda, no entenc com pots pensar que l’article del Sagarra fill (que he llegit transcrit al teu blog) es “tan insultant”, i amb “mala bava”. Jo nomes hi veig que hi exposa la seva versio de la historia. Tambe li dius “cinic”, i en aquest sentit pots tenir rao, pero aquesta es una altra acusacio que et caldria fonamentar amb raons concretes. I no dic que no te’n faltin.

        Perdona que et faci perdre el temps, i, si us plau, comenca o segueix treballand en el llibre de Pau Casals.

        Bon estiu! I passat’t per aqui algun dia. Potser despres d’algunes guiness t’entendre mes be…

    • Així que, segons en Josep-Maria, l’Enric Vila és un “noi”, però en Joan de Sagarra és un “senyor”. I, sobretot, no se li pot dir “Sagarreta”. És un punt de vista. El meu punt de vista és que l’Enric Vila porta camí de convertir-se en un escriptoràs i en Joan de Sagarra no passarà mai de “gasetillero” més o menys distret. A un l’has de llegir amb tota l’atenció mentres que a l’altre el pots llegir en offline, com si diguéssim. També penso que és correcte, convenient, necessari i terapèutic insultar els pedrots i les pedretes que hi ha en el camí de la llibertat de Catalunya.

  9. En general em sembla genial tot el llibre, les referències que ens dóna de persones, llibres, situacions històriques, reflexions sòcio-polítiques i personals…en fi, què més se li pot demanar? Proposo un altre llibre: “Enric Vila: el nostre heroi”. Si el llibre té repercussió social, com així ho espero, serà un llibre de referència i de tauleta de nit (d’aquells llibres que t’agrada tenir sempre a la vora, i recomanar-lo als amics), un llibre de dir: per fi algú escriu veritats i el recolzem. Endavant Enric, no facis cas dels conqueridors i dels qui en segueixen col·laborant.

  10. M’ha agradat molt l’escrit i com bandejes les rates com tot un Chuck Norris, amb la diferència que tu ho fas de veritat i sense coreografia en els teus escrits, amb la teva veritat nua i honesta n’hi ha prou.

    Només una cosa, picapleits no em sembla correcte, pensant que la forma correcta en català per “pleitear” és pledejar … i a més, “picaplets” tampoc em semblaria correcte. Endavant amb l’incorrecció igualment.

  11. Bé, entenc la teva argumentació i el fons de tot plegat. De tota manera, crec que no hauries d’haver dit que Segarra va entrar a la RAE si no va ser així. És un esquer retorçat que plantes al mig del libre però que pot posar en guàrdia molt gent i fer que dubti si altres dades del text són també (deliberadament) falses. És una mica recargolat, no? Calia donar una informació tan concreta equivocada? A més, això ara t’ha donat mala publicitat a través del segarreta… Valia la pena? En fi, excel·lent llibre en qualsevol cas. Salut!

  12. Sostres:

    “[…]
    I finalment hi ha els que s’han agafat a una imprecisió per desqualificar l’autor i l’obra tot d’una. Joan de Sagarra, diumenge, a La Vanguardia negava que son pare, en contra del que afirma El meu heroi Josep Pla, hagués ingressat a l’acadèmia de llengua espanyola. És possible. El que és segur és que aquest Sagarreta, sòrdid camàlic que viu de posar la paradeta d’encenedors i clauerets amb la fotografia del pare, no ha fet cap aportació a la cultura catalana. Botiguer de collonades, fill de les qualitats d’altri. Cap talent, cap gràcia. Agror, buidor, espanyolada.”

    http://paper.avui.cat/article//cultura/168629/poder/dun/llibre.html

  13. Aquest matí he llegit l’article de Sostres dedicat a las labores del Sagarreta. Estava esmorzant en un cafè de Girona tot sol i, en arribar al clímax final apoteòsic, m’ha agafat un esclat de riure tan incontrolable que una iaieta del costat m’ha demanat si em trobava malament. Impossible asserenar l’esperit. Com he pogut he recuperat la respiració, m’he eixugat les llàgrimes, he pagat i he sortit entre incontinents esclats de rialles.

  14. El 31 demarzo de este
    año recibí una carta
    del señor Quim Torra,
    de la editorial A
    Contra Vent, acompañada
    de un ejemplar del libro
    de DomènecdeBellmunt La Barcelona
    pecadora: “Espero que disfruti
    tant com nosaltres”, me decía
    el señor Torra en su carta. Y
    lo disfruté, tanto como la correspondencia
    de Just Cabot, editada
    también porAContra Vent y que
    el señor Torra me había hecho
    llegar con anterioridad. Disfruté
    de la lectura de ambos librosydejé
    constancia de ello en estas páginas.
    En su carta, el señor Torra
    me hablaba del proyecto de su
    editorial de reeditar La Klaxon i
    el camí (1931), de Carles Sindreu,
    con un prólogo de mi padre, al
    tiempo que se ofrecía para hablarme
    más detalladamente de “altres
    projectes suïcides que ens corren
    pel cap”.
    Al poco de recibir la carta del
    señor Torra, mi buen amigo Narcís
    Garolera, el editor de la Obra
    Completa (Tres i Quatre) de mi
    padre, me hizo llegar un e-mail
    en el que se sorprendía de que Enric
    Vila, el autor de El nostre heroi
    Josep Pla, publicado por A
    Contra Vent (en febrero del
    2009, poco antes de recibir la carta
    del señor Torra), en una entrevista
    aparecida en el diario Avui
    afirmase que mi padre había acabado
    en la Real Academia Española.
    ¿Dónde había pillado Enric
    Vila semejante disparate? Y ante
    todo, ¿quién era Enric Vila? Me
    compré el libro y tras averiguar
    que su autor, nacido en Barcelona
    en el año 1972, era licenciado
    en Historia Contemporánea y
    doctor en Periodismo, comprobé
    que, efectivamente, en él se decía
    que mi padre “va acabar entrant
    a la Real Academia de la Lengua
    Española, mentre que Pla ho va
    rebutjar sense pensar-s´ho ni un
    segon” (página 285 de la segunda
    edición revisada).Yno es esa sorprendente
    entrada de mi padre
    en la Real Academia Española la
    única mención que Enric Vila hace
    de él en su libro, hay bastantes
    más, tan desacertadas como esta,
    lo que tal vez explicaría, en cierto
    modo, que el señor Quim Torra
    no me hiciese llegar un ejemplar
    del mismo.
    La tesis que defiende Enric Vila
    en su libro es que su “heroi”,
    Pla, fue un insobornable independentista
    catalán hasta el día de su
    muerte, tan independentista como
    el propio Vila, y que si no se
    convirtió en el primer escritor europeo
    de su época fue por culpa
    del franquismo. Una tesis que si
    el libro fuese un panfleto aún podría
    resultar divertida, pero que
    tratándose, como al parecer se
    trata, de un libro serio, escrito
    por un doctor en Periodismo y
    con la intención de “fer sang”, se
    me antoja un tanto suicida, como
    diría el señor Quim Torra.
    Pero volvamos a mi padre. En
    la página 292 del libro de Enric
    Vila leo lo siguiente: “Quan va
    morir Josep Maria de Sagarra, el
    subdirector del diari (La Vanguardia),
    Palacio Valdés, va dir:
    “Ese no se merece ni cinco líneas.
    Entradle con una gacetilla”.
    Pues la verdad, no tenía ni idea
    de esa desagradable salida del señor
    Palacio Valdés. Hagamos memoria.
    Mi padre, víctima de un
    cáncer pulmonar con metástasis
    cerebral, entró en coma a principios
    de agosto de 1961 y no falleció
    hasta el 27 de septiembre de
    aquel año. Mientras duró el coma,
    los periódicos se prepararon
    para cubrir la noticia del fallecimiento,
    que podía producirse en
    cualquiermomento. La Vanguardia,
    donde colaboraba mi padre
    cuando cayó enfermo, era uno de
    ellos. A la sazón dirigía el diario
    don Manuel Aznar, un viejo conocido
    de mi padre (Aznar era el director
    de El Sol que envióami padre
    de corresponsal a Berlín en
    los años veinte, por consejo de
    Ortega y Gasset), el cual mucho
    antes de que ocurriera el fallecimiento
    había dado órdenes para
    que le dedicasen unas páginas, incluida
    la portada que apareció
    con diversas fotografías de mi padre.
    ¿De dónde saca, pues, Enric
    Vila las supuestas palabras de Palacio
    Valdés? Misterio.
    Para esclarecer la verdad sobre
    dichas palabras no se me ocurrió
    otra cosa que llamarami hermano
    pequeño, Lluís Permanyer,
    que ha estudiado a fondo la persona
    y el personaje de mi padre (es
    el autor de Sagarra vist pels seus
    íntims, 1982, y sabe muchas cosas
    de La Vanguardia). Según Lluís,
    la frase de Palacio Valdés es una
    invención de Horacio Sáenz Guerrero
    en un intento de atribuirse
    un mérito inmerecido: el de haber
    orquestado (él y no Aznar) la
    información y las páginas necrológicas
    sobre la muerte de Sagarra,
    desbaratando así el intento
    de silenciar su muerte “ordenada”
    por Palacio Valdés (un sicario
    de Galinsoga, llegado con él a
    La Vanguardia). Embustes y “olvidos”
    como este eran frecuentes,
    lo sé por propia experiencia,
    en el bueno de Horacio,yundoctor
    en Periodismo como Enric Vila
    debería, a pesar de su juventud,
    estar al corriente de ello. El
    lector que lea en el libro las supuestas
    palabras de Palacio Valdés
    es capaz de creerse que cuando
    murió mi padre le ningunearon
    en La Vanguardia con una gacetilla
    (como hicieron en Serra
    d’Or con el autor de El poema de
    Montserrat).
    A mi padre no le propusieron
    jamás que se presentase a ocupar
    ningún sillón vacante de la Real
    Academia Española, ni jamás llegó
    a ser académico de esta institución,
    del mismo modo que son
    falsas las afirmaciones de Palacio
    Valdés que Enric Vila sostiene en
    su libro (y en el que el autor define
    a La Vanguardia como uno de
    los peores males de este país).
    Como también es falso que mi
    padre escribiese un artículo contra
    Pla en el que hacía burla de su
    boina (el artículo en cuestión,
    como ya aclaré en su día, iba dirigido
    a don Felipe de Salvador, un
    señor con boina, vecino de la
    Bonanova, que atosigabaami padre
    diciéndole que se quitaba nobleza
    y ofreciéndole, previo pago,
    sus conocimientos en heráldica).
    Lo cual nos lleva a felicitar al
    señor Quim Torra por su acierto
    en publicar el libro de Enric Vila,
    y a los alumnos de la facultad de
    Ciencias de la Comunicación
    Blanquerna por disfrutar de las
    enseñanzas de un profesor tan
    valioso.

  15. A Catalunya, ja fa molt de temps que no s´hi fa res de bo.Sempre hem estat un país de gent mediocre, amb poc estil i piulant com els ocellets. Som poca coseta i res més.

  16. Crec que la resposta que dones al bloc sobre l’anomenat cas Sagarra converteix un fet nimi i irrellevant per al conjunt del llibre en un fet important pel que respecta a la teva credibilitat.

    Podia haver estat que a l’hora de parlar de Sagarra al llibre haguessis estat pensant amb Martí de Riquer qui efectivament sí va ser membre de la RAE. O podia haver estat que quan parlaves de RAE en realitat t’haguessis confòs i haguessis volgut dir la SGAE que al cap i la fi són noms semblants. Ambdues respostes haurien posat en evidència una falta de cura, pero disculpables al cap i la fi.

    La situació, ara, l’has complicat de mala manera i la pregunta resulta obligatòria: quants fets concrets més que són citats al llibre no responen a la veritat i han estat introduits per, diguem-ne, dramatitzar les tesis principals? Jo he llegit el llibre i no puc ara evitar tenir una sensació de desconfiança sobre el que he llegit. Crec Enric que si has de rectificar, millor fer-ho i “a otra cosa mariposa”.

  17. Enric, pel que he pogut entendre, el llibre és un “emmental” amb forats fets expressament per a que els “neutrals”, les rates, hi caiguin. Posar que Sagarra havia estat membre de l’acadèmia espanyola ha estat l’esquer per fer caure el Sagarreta. La cacera va bé!

  18. Que en penso jo de tota aquesta palla mental

    S’ha creat una polèmica arran de la publicació de l’últim llibre de l’ Enric Vila “Josep Pla el Nostre heroi”. Es veu que l’Enric escriví al seu llibre que Segarra fou membre de la Real Acadèmia Espanyola quan aquest fet no és cert en absolut. El fill de Segarra, una rateta que mai ha destacat en res més que en ser fill de Segarra, va ser qui va destapar l’engany en un article publicat a la Vanguardia. Destapada la mentida per Segarra fill, l’Enric va publicar dies després un article al seu blog dient que aquesta mentida l’havia preparada premeditadament amb l’objectiu de fer lladrar als pedants de sempre. I naturalment ho ha aconseguit, perquè Segarra fill, en el seu article de la Vanguardia, fa una demostració de pedanteria, digne de ser emmarcada. Però tot i així, la polèmica em du a pensar si és lloable que un escriptor enganyi al lector amb l’objectiu de fer lladrar als puretes de sempre. Sembla que menystingui al lector profà fent-li creure coses que no són, amb la idea que tant se val, perquè a fi de comptes el lector profà ni s’empapa de res, ni l’interessa empapar-se de les coses. I sembla que aquest menypreu el justifiqui perquè serveix per quelcom més important , això és, carregar-se als puretes que no són profans i que sí es miren amb lupa certes dades. No sé que en pensareu vosaltres. A mi la veritat és que m’importa un bledo que Segarra fos d’aquí o d’allà i per tant no m’ha molestat que l’Enric hagi usat aquesta enganyifa per mofar-se de Segarra fill. Però crec que aquell lector que disfruta amb aquestes anècdotes pot tenir motius per sentir-se estafat. I això per molt que l’Enric digui amb raó que el llibre és un llibre d’escriptor amb veritats més fortes que les de les enciclopèdies.

  19. L’únic que ha quedat demostrat és que l’Enric Vila és un impresentable. El seu llibre és un cúmul de mentides per presentar-nos a un Pla suposadament “independentista”. És força penós veure que es publiquin llibres plens de mentides com aquest. Primer es va marginar i ocultar a en Pla, i ara ens el volen presentar com “independentista”. Només els fanàtics subvencionats escriuen llibres tant penosos com aquest. I amb insults no arribaràs gaire lluny, per molt que la cort de botiflers continuï dient bestieses…Lamentable. [Si subvencionat per la tieta del sagarra]

    • Pau, no cal que ens mostris tot el “cúmul de mentides”. Només amb, posem-ne 5, jo em donaré per satisfet. Va, estic esperant, assegut, per si un cas.

  20. Tot això em recorda aquest fragment del llibre:

    “Aquest nacionalisme que vol duros a quatres pessetes i que munta sidrals per foteses i després s’empassa totes les humiliacions.” [Sí senyor!, i podríem afegir-hi aquesta frase de Pujols: “Arribarà un dia que els catalans ho tindran tot pagat”.]

    • Jo no accepto aquesta critica. Com collons voleu bastir damunt la mentida una nacio digne dels nostres ideals? Si, hi ha enemics, i cal combatre’ls, pero amb la forca de les nostres conviccions i raons, principis justos, i caracter fort. No ens hem de tornar ni cinics, ni demagogs.

  21. És una fotesa o una merdeta – cosa certa, entre altres coses perquè a mi aquestes tonterietes me la porten fluixa – però atenció perquè el primer partícep de la fotesa ets tú, Enric. Ningú més. Has fet un llibre de puta mare. A mi em sembla que lo de Segarra és una xorrada, em sembla que el llibre és quasi una obra mestra- Sobretot per la qualitat de la prosa – em sembla que els has de tenir molt ben posats per gosar fer un llibre sobre Pla. Però les coses com siguin. Tú ets el protagonista Número 1 de la fotesa i tú ets qui li has donat aire al foc contestant al Segarreta….

  22. Ahir a la tertúlia de als matins d’en Cuní, en Lluís Foix va parlar (sense cap nom) del llibre el Nostre Heroi però el Cuní va saltar de seguida dient que hi havia un error pel que fa a Josep M. de Sagarra que mai havia esta membre de la RAE-i aquí és va acabar la conversa. El Cuní no va semblar ser gaire amic d’ en Vila i és el periodista més influent de la CATALUNYA DEL TRIPARTIT(socialista)T’ha convidat als seus matins a presentar el llibre?
    La propera setmana , signaràs a BARCELONA? contesta’m quan puguis. gràcies.

  23. segueix anterior..
    acabo de veure el video del Cuní-www.tv3.cat/videos
    a partir del minut 21:54 en Foix diu: acaba de sortir un llibre sobre Pla ,ben escrit de l’Enric Vila, un punt d’exageració..el talla immediatament en Cuní .Sí. L’altre dia en Josep de Sagarra se’l carregava dient que havia una seria d’errors històrics considerables.
    Paga la pena veure el video i sobretot escoltar el comentaria de la Lali—

  24. Benvolgut Enric,

    Un fet que em crida l’atenció de tot plegat, i que em sembla que parla per ell mateix, és que aparentment el Segarreta (he-he) no compra llibres. Pel que es desprèn de les seves pròpies paraules, només llegeix allò que els editors li envien, de franc, és clar.

    Simptomàtic també això que explica la Cecília sobre en Foix i la Capona… vull dir, en Josep Cuní. Totes dues coses: que la còpia barata i espanyolitzant de Pla, símbol vivent del que és la Vanguardia, et llegeixi i que el PSC et censuri.

    Per cert, no són els únics que et llegeixen d’amagatotis i sense citar-te. Em jugo un sopar (aquí a Singapur) que ets tu qui l’ha inspirat: http://paper.avui.cat/article/cultura/168829/gracies/porcel.html

    Salut i empenta,

    • A mi em produeix una tristesa molt gran (ho dic de veritat) quan el president Pujol diu coses com: “És difícil [que donin el Nobel a un escriptor català] perquè sempre toparem amb l’obstaculització espanyola.” O que el projecte d’Espanya s’ha esguerrat.

      I què hem de fer, Sr. Pujol? Què collons hem de fer?!

      El Pujol no veu viable la independència però (com bé explica el Cardús a l”Avui’ d’avui) reconeix “que el ‘no independentisme’ també ho té difícil (com l’independentisme)”.

      Per no parlar dels altres, els que encara no s’han retirat. Què pensen fer els senyors Mas i Puigcercós, per exemple? Quin plans tenen? El concert econòmic? O els concerts del festival de Peralada?

      Val la pena l’article del Cardús:
      http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/als_llimbs_64510.php

      De moment només hi ha una proposta clara, la de Reagrupament. Us agradi o no, és l’únic moviment polític que ha marcat un horitzó.

      Només em faltava que sortís el Cuní per aquí perquè em fotés de mala llet, hehe.

      Au, salut i bon cap de setmana.

      • Jo em referia a la insistència amb què Pujol reclama, en aquest article, “out of the blue”, que la literatura catalana necessita novel·listes. De fet esmenta específicament la condició de no-novel·lista de Pla.

        Però des del meu punt de vista tens tota la raó en tots els punts del teu comentari.

        Que tinguis un bon cap de setmana,

  25. hnhl,

    Sí, ja sé a què et referies, però he aprofitat l’ocasió per tirat per un altre costat. (Cadascú per on l’enfila.) No t’hauria d’haver respost a tu directament. Culpa meva.

    Per cert, segur que la nostra literatura necessita novel·listes. Jo no, però vaja. Pla va fer antinovel·la, però en el fons és el mateix que fer novel·la, no?

  26. Jo el que no entenc és: faig un llibre amb una trampa per a puretes. Un pureta hi cau. Jo deixaria anar una sonora riallada i m’hi llançaria a matar. Una riallada.I una resposta irònica o sarcàstica o com vulgui exposant per què no suporto els puretes. No m’enfadaria. Ni tan sols l’enviaria a prendre pel cul. Si he parat una trampa, enxampar-hi algu es una bona noticia. Per això no entenc que s’enfadi i tota la resta. Perquè enfadar-se es mes aviat el que fa un quan l’enxampen.
    Salutacions cordials,
    p.c.

  27. Què vol dir un llibre amb trampes per a puretes? Hom compra un assaig, paga els seus diners, i després resulta que s’hi troven dades errònies, segons se’ns diu posades a posta. Això desacredita totalment el llibre. Torno immediatament a la idea que tinc de Pla derivada de la lectura directa. Quina presa de pèl. [Sí, noi, jo de tu aniria immediatament a canviar-lo per la Bíblia de Montserrat]

  28. Té raó en Sebastià quan suggereix que m’he passat dient “noi” a l’Enric Vila. De fet, però, li ho deia perquè que és bastant jove i que potser d’ací a uns quants anys a ell mateix li semblarà mesquí el que ha fet en aquesta lamentable entrada del seu blog.
    En el fons em sembla que tot ve del fet que Vila no ha tingut prou maduresa, per adonar-se que reconèixer una errada i disculpar-se’n no és cap senyal de debilitat sinó tot el contrari. Ha triat la fugida endavant.

  29. “A la penya de l’Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu altiplada, lleugerament impertinent, de monja enclaustrada:
    -Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació indecent, intolerable.
    -Per què? -sento que diu Pompeu Fabra-. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d’una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d’un criteri més aviat enraonat.
    Sagarra no hi està conforme. S’indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tracta de convèncer-lo; però, com que al cap d’una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar (1919).”

    (Josep Pla. ‘Notes disperses’.)

    Jo també m’adormo. Boranit.

  30. Albert, et passo la defensa (i l’atac a en Segarreta) de l’Enric Vila pel tema de l’entrada d’en Segarra a l’Acadèmica espanyola (cf. dietari (piranyes), diumenge). Com reconeix ell mateix el fet que segarra entrés a l’Acadèmia és fals, però la música no és falsa. Crec que fer l’afirmació savent que era falsa va ser un error d’en Vila (els posava la feina massa fàcil a les piranyes d’orinal). Però estic fart d’aquesta cultura d’invalidar llibres de primera divisió agafant-se-la en paper de fumar, és a dir criticar l’inexactitud d’un detall. Es molt típic del país, i d’intel.lectuals plans i gallinacis.
    Pel que fa a l’article del País estic desitjant llegir-lo, ENVIA-ME’L. De totes maneres ja intueixo què hi trobaré, a la crítica del País. Una crítica dura i intel.ligent del llibre. A aquestes alçades de la pel.lícula ja sabem tots que els nens no vénen de París. Un a de les raons de ser de El País (sociològicament i políticament parlant) és la de desautoritzar d’una manera intel.ligent llibres com el d’en Vila.
    A més crec que això de desautoritzar el llibre d’en Vila es prou fàcil. Per una raó. En Pla sempre va jugar a la puta i la ramoneta (al meyns aparentment), sempre va ser un possibilista (mai un idealista). Per això el que fa Vila (segons el meu parer correctament) és una cosa òbvia, però que ningú no havia fet fins ara: llegir Pla “entre línies”, interpretar-lo, mirar-lo a contrallum per veure què hi havia al darrera. Si una figura com Pla te’l llegeixes literalment (això és el que fan incansablement els espanyolistes, l’Espada, en Puig, etc…) et surt un tio conservador de pedra picada, espanyolista, reaccionari, franquista i més curt que un pal de galliner, un dròpol. Però això de llegir la bíblia literalment, què vols que et digu, forma part d’un joc intel.lectual molt planet i amb fortes motivacins polítques al darrera. No crec que el llibre d’en Vila hagué generat aquest tipus de controvèrsia en el món anglosaxó o francès, on hi ha una gran tradició cultural d’interpretació i contextualització. Però encara estem amb això, llegint la Bíbla literalment (sobretot quan convé, i en el cas de Pla als espanyolistes els convé molt) i repartint garrotades a qui fa un esforç de contextualització d’interpretació.
    fins aviat,
    Lluís

  31. Retroenllaç: Escriure furibundament (digressions i feits) « Palumbus Columbus

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s