Josep C. Vergés

Dinar amb Josep C. Vergés, el fill de l’editor de Destino. Té la mateixa planta nòrdica, d’home culte i ben alimentat, del seu pare. La mateixa cara angulosa, d’actor de cine, que el fa semblar més alt que no és. Els cabells blancs. Les celles blanques, però frondoses i desordenades, de científic apassionat. Els seus ulls blaus, d’un blau gèlid incandescent i una mica deformats per la graduació de les ulleres també emfatitzen el purità fogós que crema sota la seva sotana de civilització.

Dinem amb un amic comú, bonhomiós, xerraire, una mica despentinat, en un restaurant llardós però de bona cuina casolana, de Gràcia. He entrat amb tanta empenta que Vergés ha hagut de comptar fins a deu, en algun moment, em penso. Però res: les normals dificultats d’ensamblatge entre un home de cultura anglosaxona i un llatí desmanegat com jo. De seguida hem trobat el to, i fins hem demanat el mateix menú: cigrons, peus de porc i peres al vi.

Vergés m’ha regalat un llibre seu, Corruptors i corruptes. M’ha dit que el meu llibre estava molt bé, però que Pla s’hauria fomut una mica de la passió amb què m’agafo les coses.  M’ha fet l’efecte d’una persona d’obsessions molt definides: el liberalisme, la corrupció, la fallida de Destino i l’intent de genocidi cultural contra Catalunya, heus aquí els seus temes preferits, d’estudi i de conversa. En l’àmbit personal, Franco, García Valdecasas, Baltasar Porcel, Pujol, Duran i Lleida i Narcís Serra, són els seus fantasmes principals.

Em sembla que és una persona una mica traumatitzada. Té tots els símptomes del supervivent, de l’individu atrapat en una intimitat més forta que ell, com aquests soldats que tornen de la guerra i no s’adapten a la pau perquè han viscut massa coses que no poden entendre o compartir. És com si hagués viscut el franquisme de massa a prop i no ho hagués paït. Com si no pogués oblidar tota la merda que el seu pare es va empassar per tirar endavant Destino, i necessités redimir-lo. El seu últim llibre, Un país tan desgraciat, està dominat per aquesta dolorosa adoració del pare. El llibre recull les cartes creuades que es van enviar tots dos quan ell estudiava a l’estranger i, llegint-lo, veus que aquest home bull en un deliri d’autoexigències i de records que el sobrepassen, que arrossega la creu d’una infantesa intensa i plena de contradiccions. D’una banda l’amor dels pares; de l’altre la misèria moral de la dictadura.

M’ha parlat de les paelles que s’organitzaven, quan era petit, al jardí de la seva casa de Pedralbes amb els grans escriptors del moment. M’ha parlat de la poca gràcia que li feien els nens a Néstor Luján, de les baralles entre Cela i J.Sender, de la xenofòbia soterrada de Jiménez de Parga: “tothom n’estava encantat -m’ha dit- perquè va ser el primer castellà que tolerava els catalans, però mai li vam arrencar ni un bon dia”. També m’ha fet cinc cèntims de l’odi contra els catalans que el seu pare va tastar en el bàndol franquista durant la guerra.

Al final m’ha deixat anar: “Al meu pare li vaig sentir dir una vegada: els castellans ens ho han robat tot, no ens deixen fer res, però almenys encara som aquí. A Hendaia Franco no es va enfadar amb Hitler per un problema de dominis territorials, com es diu, sinó perquè Hitler no va voler ajudar-lo a solucionar el problema català”.

Ara veig que està explicat literalment al seu llibre. Sigui o no veritat, aquest testimoni de por, donat pel fill de l’editor més important de l’espanya franquista, no és cap broma. Ni tampoc és cap broma que hagi passat desapercebut. Com a mínim referma la tesi del meu llibre que el Pla moralista el forja la repressió castellana. Demostra fins a quin punt els catalans hem fet, en l’Espanya moderna, el paperet dels jueus. Ara, esclar: dient aquestes coses no m’estranya que tanta gent aprofiti el dolor de Vergés per fer-lo passar per un home que no hi toca. Segons m’ha dit, Pla creia en la viabilitat comercial del català força més que no pas el seu pare. “Destino -li deia a Pla- no es pot fer en català. Però estic disposat a perdre diners fent un altre setmanari en català de seguida que la censura em doni permís.” Naturalment, la censura mai no li va donar el permís i aquest setmanari, que s’havia de dir L’observador, va acabar donant nom, previ pagament dels drets registrats, al diari que el Lluís Prenafeta va muntar a primers dels anys noranta, en castellà: El observador.

Hem quedat que repetirem. Quan s’ha aixecat de taula m’he adonat que té els peus plans; també he vist que sordeja. Viu a Zurich i ve a Barcelona només de tant en tant. La combinació de bona educació, memòria i patiment, m’ha fet impressió.  Hauria de recollir més testimonis com aquest.

Anuncis

29 pensaments sobre “Josep C. Vergés

  1. Déu n’hi do. Aquestes cròniques teves sobre l’elit o descendents de l’elit cultural i política de casa nostra sempre em semblen sempre, i repeteixo, sempre, sublims. Vull (volem) saber més. Gràcies per la teva feina, gràcies per fer-me (fer-nos) conèixer coses del país que ningú fins avui m’havia explicat. Una pregunta, com és que en Prenafeta va fer El observador i no l’observador, en català? Pensava que així podria destruir la Vanguardia? Recordo haver llegit a gust El observador, mon pare era molt de Destino i de l’enyorat Néstor, i per tant el va comprar amb la consciència molt més tranquil·la que no pas la Vanguardia. Sort que ens queda l’AVUI, que és prou bo.

  2. Vaja home, ha tret l’entrada del “Cambó”. La meva opinió és que Pla veia Barcelona massa hostil a la Lliga i somniava amb que liderés el catalanisme endins. Molt aviat, arribada la Segona República, el pacte de la Unió de Rabassaires amb ERC (la llei de contractes de conreus) també el va desenganyar. Durant els anys trenta va escriure una sèrie sobre el tema amb un títol que ho diu tit: “L’anarquia difusa”. Però la resistència dels pagesos a les col-lectivitzacions durant la guerra civil, com bé descriu vostè al seu llibre, el van reconciliar amb el seu entorn (fins i tot va acabar elogiant el carlisme, que abans titllava d’espanyolista, a “Notes del capvesprol”).

    dominada pels republicans i que

    [L’entrada del cambó està a la web d’El Matí, però era una nota que cal treballar]

  3. Molt bé , segueix amb testimonis vius que ens puguin alliçonar sobre Josep Pla.” el nostre heroi “m’ha fet interesar més per l’escriptor empordanés. Sóc a la pàgina 590 del Quadern Gris i gaudeixo molt. és un gran narrador, sap explicar tots el matissos del paisatge del seu empordanet d’una manera magistral. Insisteix en la seva timidesa i la fa responsable d’algunes mancances. El fet d’haver llegit el teu llibre em va permetre en un dinar familiar, de defensar Pla de la seva fama de franquista..Gràcies Enric . Tu també et consideres un xic tímid?

  4. Potser no tan soterrada:

    “Los catalanes siempre están con el cuento de que son diferentes, cuando la única diferencia entre ellos y el resto de españoles es que ellos no se lavan”

    Manuel Jiménez de Parga.

  5. Perdona Enric, ahir va sortir una crítica al diari “El País” al teu llibre que fa honor a la paraula crítica. Bàsicament el critica i molt. Sembla que tingui alguna cosa personal contra tu i tot… [no l’he llegida, ni em cal. Ja m’imagino què diu.]

  6. Enric,
    Estic llegint el teu dietari i voldria felicitar te i animar te a continuar. Pot ser soc una mica esbojarrat si et recomano la lectura de com han estat i com som els catalans de Rudolf llorens?.
    Soc de la generació educada en el franquisme, adolescent en la transició i que cal deixar de banda per poder donar oportunitats a les noves generacions nascuts en una democràcia malgrat inmadura.

  7. Sàpigues que la carta “EL NOSTRE HEROI”ha estat publicada al diari el Segre el passat divendres. Ara també seràs famós a les terres de Lleida, que em sembla no en coneixin gaire..Sort i coratge!

  8. Sagarra també carrega contra l’Enric a La Vanguardia d’aquest diumenge. Potser no et cal llegir ni la pentinada del Gràcia al País ni la publicada avui, però crec que també les hauries de publicar al bloc -i en català-, com la resta. Penjar-hi només les bones no s’hi val. No et faci por. No és res dolent. Les crítiques, a vegades, fan més bé que els elogis i les adulacions.

  9. Que sempre consti això , Enric, els espanyols ens ho han robat tot, però els catalans som superiors. El que succeeix, és que mai volem aixecar el to de veu.

  10. Enric, suposo que és evident i no caldria dir-ho, però estem esperant amb candaletes la teva resposta a l’article de Sagarra fill a La Vanguardia.

  11. El Sagarra, quedi clar, és un dels personatges més infames d’aquest país. És com les puces, el corrou l’enveja més insana. Sé el que em dic…saludus. I aviat començaré la segona lectura del “Nostre Heroi” o si més no passatges que considero absolutament brillants. Ole tus huevos!!! [Noctas, si vols amb molt de gust et canviaré l’edició per la bona]

  12. Doncs jo he llegit l’article de Sagarra, i em sembla que l’únic que fa és desmentir les inexactituds que l’Entic escriu sobre el seu pare. Potser l’Enric hauria de donar explicacions al respecte.

  13. Quin menyspreu, Marc? Trobes a l’article cap frase mínimament semblant als estirabots que són tan freqüents als escrits de l’Enric?

    • Si has escrit coses que no són certes i no ho has fet amb cap mala intenció, doncs no trobo justificat el menyspreu, encara que vulguis matisar-ho amb ‘miques’ i ‘lleugereses’. Ja ho explicarà el Vila, si vol.

      Però per mi el menyspreu no ve d’aquí, de les anècdotes del pare difunt, sinó pel que suposa el llibre en el seu conjunt. Tu ja m’entens, oi?

      El menyspreu dels ‘pobres alumnes de periodisme del Vila’, per exemple.

  14. Enric, moltes gràcies per l’oferiment, però a mi la primera em va semblar collonuda, i per altra banda, tú no pots anar regalant llibres, collons, que has de guanyar diners, has de guanyar peles, per així estar tranquil i poder escriure un nou llibre. I consti que l’estic recomanant a molts amics:) saludus crack, que ets un crack!!!

  15. Sobre Vergés fill.

    Tinc un amic, per cert indispensable, a qui una vegada li va tocar passar-se una temporada cuidant porcs. I em deia: “el primer dia penses ecs! porcs!; el segon dia penses avui els porcs no han menjat gaire; el tercer dia… parles amb els porcs”.
    La seva bassa costa de veure mentre hi tens els dos peus a dins. És a dir, la identificació amb el contexte fa que només el poguem percebre en la seva dimensió real si ens el mirem des de fora.

    En Vergés fill té la sort, per ser fill de qui és, per tenir la formació que té, i per viure o viu, de poder veure com a observador privilegiat la gran bassa socio-cultural de l’època Destino i la d’ara, des de dins i des de fora.

  16. Enric Vila, estic llegint el teu llibre i m’encanta, però ahir el senyor Sagarra a La Vanguardia (Española) et va fer algunes acusacions molt concretes. Deixo de banda la irritació genètica que li pot produir l’existència d’un català sense moral d’esclau, etc, i deixo de banda qüestions ideològigues en general, però sí que m’agradaria molt que diguessis si és cert o no que Sagarra pare va ser membre de la RAE, tal com tu assegures i el seu fill nega. Si et vas equivocar, digues-ho i ja està. Tampoc et demanarem la pena capital per això, però estaria bé que s’aclarís aquest punt. [No pateixis que ho faré. Però NO PUC ESTAR RESPONENT-HO TOT AL MOMENT!!!]

  17. L’article del Sagarreta ha desaparegut però he tingut temps de llegir-lo i riure una estona. Ha, ha. Hòstia, Vila, com pots ser tan ‘dolent’ per posar hams com aquest? Que bo, recoi, que bo!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s