Josep C. Vergés

Dinar amb Josep C. Vergés, el fill de l’editor de Destino. Té la mateixa planta nòrdica, d’home culte i ben alimentat, del seu pare. La mateixa cara angulosa, d’actor de cine, que el fa semblar més alt que no és. Els cabells blancs. Les celles blanques, però frondoses i desordenades, de científic apassionat. Els seus ulls blaus, d’un blau gèlid incandescent i una mica deformats per la graduació de les ulleres també emfatitzen el purità fogós que crema sota la seva sotana de civilització.

Dinem amb un amic comú, bonhomiós, xerraire, una mica despentinat, en un restaurant llardós però de bona cuina casolana, de Gràcia. He entrat amb tanta empenta que Vergés ha hagut de comptar fins a deu, en algun moment, em penso. Però res: les normals dificultats d’ensamblatge entre un home de cultura anglosaxona i un llatí desmanegat com jo. De seguida hem trobat el to, i fins hem demanat el mateix menú: cigrons, peus de porc i peres al vi.

Vergés m’ha regalat un llibre seu, Corruptors i corruptes. M’ha dit que el meu llibre estava molt bé, però que Pla s’hauria fomut una mica de la passió amb què m’agafo les coses.  M’ha fet l’efecte d’una persona d’obsessions molt definides: el liberalisme, la corrupció, la fallida de Destino i l’intent de genocidi cultural contra Catalunya, heus aquí els seus temes preferits, d’estudi i de conversa. En l’àmbit personal, Franco, García Valdecasas, Baltasar Porcel, Pujol, Duran i Lleida i Narcís Serra, són els seus fantasmes principals.

Em sembla que és una persona una mica traumatitzada. Té tots els símptomes del supervivent, de l’individu atrapat en una intimitat més forta que ell, com aquests soldats que tornen de la guerra i no s’adapten a la pau perquè han viscut massa coses que no poden entendre o compartir. És com si hagués viscut el franquisme de massa a prop i no ho hagués paït. Com si no pogués oblidar tota la merda que el seu pare es va empassar per tirar endavant Destino, i necessités redimir-lo. El seu últim llibre, Un país tan desgraciat, està dominat per aquesta dolorosa adoració del pare. El llibre recull les cartes creuades que es van enviar tots dos quan ell estudiava a l’estranger i, llegint-lo, veus que aquest home bull en un deliri d’autoexigències i de records que el sobrepassen, que arrossega la creu d’una infantesa intensa i plena de contradiccions. D’una banda l’amor dels pares; de l’altre la misèria moral de la dictadura.

M’ha parlat de les paelles que s’organitzaven, quan era petit, al jardí de la seva casa de Pedralbes amb els grans escriptors del moment. M’ha parlat de la poca gràcia que li feien els nens a Néstor Luján, de les baralles entre Cela i J.Sender, de la xenofòbia soterrada de Jiménez de Parga: “tothom n’estava encantat -m’ha dit- perquè va ser el primer castellà que tolerava els catalans, però mai li vam arrencar ni un bon dia”. També m’ha fet cinc cèntims de l’odi contra els catalans que el seu pare va tastar en el bàndol franquista durant la guerra.

Al final m’ha deixat anar: “Al meu pare li vaig sentir dir una vegada: els castellans ens ho han robat tot, no ens deixen fer res, però almenys encara som aquí. A Hendaia Franco no es va enfadar amb Hitler per un problema de dominis territorials, com es diu, sinó perquè Hitler no va voler ajudar-lo a solucionar el problema català”.

Ara veig que està explicat literalment al seu llibre. Sigui o no veritat, aquest testimoni de por, donat pel fill de l’editor més important de l’espanya franquista, no és cap broma. Ni tampoc és cap broma que hagi passat desapercebut. Com a mínim referma la tesi del meu llibre que el Pla moralista el forja la repressió castellana. Demostra fins a quin punt els catalans hem fet, en l’Espanya moderna, el paperet dels jueus. Ara, esclar: dient aquestes coses no m’estranya que tanta gent aprofiti el dolor de Vergés per fer-lo passar per un home que no hi toca. Segons m’ha dit, Pla creia en la viabilitat comercial del català força més que no pas el seu pare. “Destino -li deia a Pla- no es pot fer en català. Però estic disposat a perdre diners fent un altre setmanari en català de seguida que la censura em doni permís.” Naturalment, la censura mai no li va donar el permís i aquest setmanari, que s’havia de dir L’observador, va acabar donant nom, previ pagament dels drets registrats, al diari que el Lluís Prenafeta va muntar a primers dels anys noranta, en castellà: El observador.

Hem quedat que repetirem. Quan s’ha aixecat de taula m’he adonat que té els peus plans; també he vist que sordeja. Viu a Zurich i ve a Barcelona només de tant en tant. La combinació de bona educació, memòria i patiment, m’ha fet impressió.  Hauria de recollir més testimonis com aquest.