La ràbia espanyola (El Singular)

Si jo fos un d’aquests diputats convergents, republicans o fins i tot d’Iniciativa que corren pel parlament em posaria, com a mínim un dia a la setmana, un d’aquest videos que l’e-noticies penja puntualment del Jordi Cañas o de l’Alícia Sánchez Camacho. I no me’ls posaria a l’ipad o al portàtil, no. Aquests vídeos s’han de veure en pantalla gran i amb uns bons altaveus per copsar la història política que s’amaga darrera la ràbia que traspuen.

Una cosa que no oblidaré mai és la cara que feien alguns diputats de Ciutadans el dia que el president Mas va anunciar que havia arribat l’hora d’exercir el Dret a l’Autodeterminació, la tardor de 2012. Aquell dia vaig entendre què havia sigut el franquisme i fins a quin punt els discursos ideològics disfressen situacions i tares personals, en la política catalana. Vaig veure una cosa que només sabia en la teoria: que la independència podria tenir efectes dramàtics per l’economia i l’autoestima d’algunes persones que han aconseguit una posició social que difícilment haurien assolit en cap altra lloc d’Espanya.

En les cares que feien alguns diputats mentre el president Mas desgranava el seu discurs, no s’hi llegia una preocupació excessiva per la Pàtria. La cara que feien els concernia només a ells, a la seva situació en el món. Feien cara d’intempèrie, aquesta cara d’estupor que fa la gent quan veu fer-se realitat els seus presentiments mes negres. Quan la càmera els va enfocar em van venir al cap tota la colla d’amics i coneguts que han quedat despenjats o que han hagut de marxar a l’estranger de resultes d’aquesta guerra soterrada que oficialment no s’ha produït mai -i encara menys des que tenim la sacrosanta Constitució.

Aquell dia vaig veure tot el que hi havia de baix, de lluita pel rosegó de pa, en l’anomenat debat entre Catalunya i Espanya. I vaig recordar allò que sempre diu l’Enric Ucelay da Cal, que la guerra civil va ser una guerra de la fam. Paradoxes de la política, Franco va durar tant temps perquè ell i els seus seqüaços van llençar els morts de gana contra les classes mitjanes i menestrals de les grans ciutats. L’empremta que el franquisme va deixar en l’esquerra la vam tornar a veure no fa gaire quan Rodríguez Zapatero li va dir a l’entrevistador aquell del sofà Chester: “Me vas a decir que alguien que no sabe inglés no puede gobernar Espanya?”

A partir d’aquí és fàcil d’entendre que la Inés Arrimadas es vegi en cor de donar-nos lliçons de política lingüística o que el bo del Jordi Cañas, que només és un romàntic que un dia va ensopegar amb un convergent més tonto que ell, faci aquests discursos sobre la democràcia i el nazisme. Sobretot, si a més, es té en compte que, a Catalunya, aquesta política franquista de llençar la gosadia que dóna la gana i la ignorància contra els sectors llegits de les ciutats es va fer amb gent de fora del país. Com ja vaig explicar a Breu història de la Rambla, l’espanyolització de Catalunya no va venir de la immigració; va venir de la situació perversa que va suposar que la memòria i la cultura dels nouvinguts esdevingués, per la força de la llei i la propaganda, el marc de referència de prestigi del país i la seva capital.

La qüestió era plantar en el territori rebel una contramemòria, una contracultura que expulsés de l’espai públic l’imaginari del país, perquè Catalunya anés morint en espais petits, contaminats per passions cada dia més petites. Com intentava d’explicar-li l’Antoni Tàpies a un corresponsal del New Yorker, als anys seixanta, no era només la llengua que Madrid prohibia. El sistema de colonització anava més enllà de les escoles i de la censura. El que estava prohibit -i de fet segueix estant prohibit, però en comencem a prescindir- era pensar seriosament en català. En català només es podien tenir idees subsidiàries i petites. És així com el franquisme va aconseguir socialitzar uns discursos que fins aleshores només havien defensat alguns nobles sifilítics i la policia.

I d’aquí ve aquesta ràbia de gos que agafa por que un altre gos li robi l’òs, perquè s’ha vist reflectit en un mirall, que traspua l’oratòria d”alguns polítics unionistes. D’aquí ve que Garcia Albiol o Fernández Díaz gosin parlar els immigrants amb un menyspreu que no es va pas utilitzar amb els espanyols de fa unes dècades. O que la Camacho ens acusi de fer-la sentir “estrangera” i que el Cañas doni, a TV3, les lliçons de pluralitat que no tindria els nassos de donar als mitjans públics de l’Estat. No cal escandalitzar-se. Però cal tenir present que aquesta mala llet no té res a veure amb el respecte a la legalitat ni amb l’amor a Espanya. A manca d’un passat decent per explicar, una de les armes de Madrid són aquestes criatures malcriades per la història que per por de perdre els privilegis són capaços de qualsevol cosa.

És la mateixa cultura del saqueig i la superficialitat que portarà alguns socialistes andalusos a demanar, com sempre fan, el mateix que obtingui Catalunya. Probablement fins i tot si aconseguim la independència.

Mucha policía (Singular Digital)

A Espanya tenen tendència a qualificar-nos de nazis. Probablement el pioner va ser Diego Sevilla, tot i que la història no el recordi. El 1963, en plena dictadura de Franco, Sevilla va titllar de nazi el llibre de Joan Fuster El país valenciano. Aleshores Sevilla era el president de la Diputació de València, de manera que l’insult tenia un inquietant aire d’acusació oficial. De fet Sevilla no sols va titllar el famós llibre de Fuster de nazi, també el va qualificar de comunista i de separatista, tot alhora, posant un adjectiu darrera l’altre. Era l’hivern de 1963 i encara no feia vint anys que els supervivents de la División Azul havien tornat de Rússia, on havien anat a ajudar l’exèrcit de Hitler plens d’entusiasme i d’esperit solidari. Les imatges de l’holocaust que havien commocionat el món eren una mica més recents; Goering i els seus amics no van ser penjats fins el 1946.

L’aliança amb els Estats Units havia permès Franco girar pàgina sense problemes i el feixisme estava mal vist fins i tot a Espanya. Malgrat que era prou gran per saber com les gastava el règim, Fuster va quedar esparverat per la campanya que la premsa va muntar contra el seu llibre i especialment per aquest insult que, aleshores, encara no estava tan gastat com ara. L’escriptor de Sueca explica l’episodi en una carta a Pla el febrer de 1963. Jo la vaig llegir en un llibre d’Isidre Crespo dedicat a la relació entre tots dos escriptors, un d’aquests llibres editats a València que aquí llegeixen quatre gats i que em va deixar un amic que no veig gairebé mai -per culpa meva. Fuster escriu a l’autor del Quadern Gris qualificant Sevilla d’energumen i Pla li respon que els atacs demostren que està tenint un èxit que ningú no s’esperava. Crida l’atenció l’èmfasi que posa a recomanar-li que eviti de menysprear els espanyols que l’ataquen. El llibre és una victòria política i la política demana paciència, li diu Pla.

Em sembla que l’escriptor de Palafrugell veia molt clar que un atac sense solta ni volta és tan perillós com un elogi desmesurat. La llibertat comença per la capacitat de pensar al marge de les trampes emocionals que et paren amics i enemics per controlar-te. Per mi, encara que no sigui tan periodïstic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol del año. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta.

Jo, personalment, no he llegit ni tampoc no he conegut mai cap espanyol interessat a tenir raó, tocant a la qüestió de Catalunya. Ni tan sols Ortega i Gasset, amb les seves idees de gran pensador europeu, hi veia gaire clar quan entrava en aquest tema. Quan un espanyol parla de Catalunya li surt el policia; vegades és un policia bo i d’altres un policia dolent, però sempre li surt el policia. Tan se val que l’espanyol hagi nascut aquí, si és un espanyol autèntic li sortirà el policia. Per això el franquisme va funcionar, dintre de tot, encara que alguns fessin veure que hi estaven en contra o que el combatien.

Per acabar explicaré una anècdota. Quan l’Enric Juliana va presentar Modesta España a Barcelona -a la seu de RBA- va ser còmic de veure com un inofensiu discurs del conseller Mascarell va acabar amb el Secretari de cultura de l’Estat, José Maria Lasalle, parlant amb gran erudició de la matança de jueus que els romans van fer a Masada, el 73 després de Crist. L’auditori de patums va quedar escandalitzat pel to d’advertència que es desprenia del paral.lelisme. A mi no em va estranyar. L’únic objectiu de tot espanyol quan parla de Catalunya és preservar l’autoritat. És perfectament humà. Els beneficis de la dominació són superiors a la vanitat de demostrar dos dits de front. Però això no vol dir que no el tinguin. De vegades, com el senyor Lacalle, fins i tot aconsegueixen demostrar que la brutalitat i la lectura no són incompatibles.

Antifranquistes de pissarrí (Rac 1)

La vaga convocada pel sindicat de mestres posa de relleu l’evidència que el problema de l’educació no se solucionarà només amb lleis. N’hi ha prou d’escoltar el sindicat per veure el paper que l’antifranquisme té encara avui en els mals del país. La retòrica de l’antifranquisme tenia valor durant el franquisme però ha derivat en un idealisme autojustificatiu que permet totes les inconsistències amb la condició que es perpetrin en nom de paraules boniques -com aquelles que escrivíem amb gumets als murals de l’escola. Jo sóc del parer que el primer que caldria fer per millorar l’educació és endurir la carrera de magisteri, que sempre ha estat la carrera dels tontos. Si la carrera fos tan difícil com la de medicina el percentatge de mestres sense vocació baixaria i també disminuiria el nombre de mestres histèrics i amb tendència a la depressió. Per atraure gent forta i intel·ligent caldria que les escoles paguessin millor. Si paguessin millor potser els mestres no serien tan bones persones però segurament l’educació també hi guanyaria. Ens queixem dels pares, però els responsables de donar exemple a les escoles també es mereixen una bona repassada. Ancorats en els valors i el complex de superioritat de l’antifranquisme, comprenc que no s’entenguin amb el conseller Maragall, que és el prototip d’antifranquista oportunista evolucionat cap al cinisme.

Clica aquí!

Un altre suspens (Rac 1)

Diuen que en l’època feixista, en un examen de medicina, el catedràtic li va preguntar a l’alumne: 

– A ver, digame usted los huesos del cuerpo humano

En aquell moment els exàmens eren orals i, com que l’alumne no podia copiar, va respondre:

– Viva Franco! Arriba España!

El catedràtic va saltar de la cadira, va corejar les patriòtiques expansions i, més desfogat, va reprendre el fil.

– Los huesos del cuerpo humano, por favor.

– Franco, Franco, Franco! José Antonio. Presente!, va respondre l’alumne barrut.

Tots els intents del pobre catedràtic franquista per fer l’exàmen van ser inútils: “España, Una, Grande y Libre. Viva España!”, responia el patriòtic alumne a cada pregunta. I així va aprovar l’examen, sense saber on estava el fèmur ni, per descomptat, l’os de bertran

Doncs bé. Em pregunto què ha de passar a Catalunya perquè l’esquerra deixi d’aprovar exàmens a còpia de retòrica. Ara descobrim que aquesta esquerra tan preocupada pels problemes REALS de la gent, que promet fets i no paraules, que ha de salvar-nos de l’escalfament global i de la dreta, i que ens ho prohibeix tot pel nostre propi bé, té abandonats els protocols per protegir la població d’incendis, nevades, inundacions, vessaments químics i terratrèmols. Que tornin a l’escola i algú els prepari per respondre, com a mínim, aquesta pregunta:  Què és la frivolitat?

Fuster, “nazi”

Llegint la correspondència de Fuster veig que, en una carta, li explica a Pla que el president de la Diputació Valenciana, Diego Sevilla, l’ha titllat de “nazi”. La carta porta data del 7.2.1963. 1963 és plena dictadura. M’ha fet gràcia aquest insult en boca d’una autoritat franquista perquè és un resum perfecte de la base d’indecència damunt la qual s’ha construït la cultura espanyola, i la seva justificació intel·lectual. Hi ha un fons sagrat de les paraules que, a diferència d’altres Estats imperialistes, Espanya mai no ha respectat.

Fuster, doncs, li explica la polèmica amb Sevilla i, més en general, la campanya que la dictadura ha desencadenat, a través de la premsa, contra el seu llibre El país valenciano. La manca d’una tribuna des d’on defensar-se, angoixa Fuster.  Totalment curat d’espants, Pla li diu que no pateixi. Li diu que les crítiques demostren que està “fent forat” i es posa a la seva disposició. Li aconsella que no sigui displicent: “Tingueu paciència, de la mateixa manera que s’ha d’aprendre a orinar, s’ha d’aprendre a viure en el país. No hi ha més remei.” Abans, en una carta anterior, li diu que el valora com a “ESCRIPTOR, CRÍTIC i HISTORIADOR”, però, sobretot, com a “POLÍTIC”. Fuster es mostra reticent i li respon amb ironia: “Gràcies pels elogis i per les intencions”.

Un dia caldrà parlar dels catalans que van animar -que van empènyer-, Fuster a seguir el camí de la política i després el van abandonar.

Dalí i Pujols

Sms del Víctor Fernández: “T’espero a la redacció”, em deia. Que m’esperin a la redacció de La Razón, em fa certa il·lusió; m’agrada que els automatismes del país no siguin, encara, del tot perfectes, que no estigui tot absolutament dat i beneït.

El Víctor m’havia de donar uns papers de part d’un amic de Dalí i de Pla. Està escrivint un llibre sobre Dalí i les seves relacions amb la dictadura. La tesi del llibre serà que el pintor se’n fotia de Franco i de la mare que el va parir, i que, senzillament, va aplicar davant de la desgràcia  aquest principi de felicitat tant català que és l’humorisme. O sigui que ens divertirem. Diu que té algun paper, i m’ha fet una sèrie d’interpretacions sobre alguns quadres de l’artista que em costaven de seguir perquè no tenia les imatges al cap. Hem parlat de Lorca i de l’afició de Dalí per la filosofia de Montaigne. A mi, de tot plegat, sobretot m’interessa el fet que un periodista de La Razón faci l’esforç d’empatitzar amb la tradició del país. M’agrada que tingui en compte que la història d’una cultura és la història de les seves pors, i que no segueixi l’exemple d’aquests saquejadors de tombes espanyols que dels nostres morts només en veuen el valor de la màscara funerària.

Li he dit al Víctor que es llegeixi una entrevista que Porcel li va fer a Dalí, i que està recollida en un llibre boníssim que es diu L’aguila daurada –no confondre amb L’agulla daurada, de Montserrat Roig, que també és molt bo.  L’entrevista es va publicar a Serra d’Or i hi ha un moment que Porcel explica, com si fos una pocasoltada, que Dalí passa ostentosament al castellà cada vegada que es dirigeix al magnetofon. La comèdia que Dalí li fa a Porcel recull tots els tòpics de l’univers de Francesc Pujols, que no era pas políticament innocent. De Pujols,  ara recordo allò que va dir en un acte, en plena guerra civil: “Como veo muchas medallas y guerreras entre el público daré la conferencia en castellano.” Porcel devia tenir poca notícia de l’obra del filòsof de Martorell,  i deixa Dalí per una barreja de boig i frivolàs. A mi, en general no m’ho sembla gaire, tot i que tampoc no li buscaria compromisos concrets, més enllà del clàssic compromís de l’artista amb  la pròpia llibertat, que aleshores no era poca cosa. Ara que parlo d’aquesta entrevista, recordo que em va frapar perquè s’hi veu molt clarament que Porcel i Dalí viuen en dos móns diferents, separats pel tall de la guerra, i que bona part de la màgia de Dalí ve de com aprofita aquesta llunyania.

I bé: a la mateixa redacció de La Razón, el Víctor m’ha posat  el vídeo d’una trobada entre Dalí i Pujols a la Torre de les Hores. Pujols ja és vellet i està malalt, però parla pels descosits, alliçonant Dalí amb la cara congestionada, una gesticulació de director d’orquestra i uns ulls fogosos, que sembla que llancin llamps. Aquesta ferotgia, combinada amb l’edat i les orelles de follet, i el cabell despentinat, li donen un aire d’ésser mitològic. Desgràciament el vídeo no té so (tant que m’agradaria poder escoltar el català de tota aquella gent!). Però veure Dalí callat, escoltant Pujols amb cara de bon minyó i fent de tant en tant que sí amb el cap, fa bastant efecte. Potser Pla tenia raó quan deia que Dalí era un individu perfectament seriós. Però no crec que hi hagués gaires persones capaces de fer-lo sortir d’ell mateix i parar atenció a algú altre, com sembla que va aconseguir Pujols en aquella trobada a la Torre de les Hores.

Josep C. Vergés

Dinar amb Josep C. Vergés, el fill de l’editor de Destino. Té la mateixa planta nòrdica, d’home culte i ben alimentat, del seu pare. La mateixa cara angulosa, d’actor de cine, que el fa semblar més alt que no és. Els cabells blancs. Les celles blanques, però frondoses i desordenades, de científic apassionat. Els seus ulls blaus, d’un blau gèlid incandescent i una mica deformats per la graduació de les ulleres també emfatitzen el purità fogós que crema sota la seva sotana de civilització.

Dinem amb un amic comú, bonhomiós, xerraire, una mica despentinat, en un restaurant llardós però de bona cuina casolana, de Gràcia. He entrat amb tanta empenta que Vergés ha hagut de comptar fins a deu, en algun moment, em penso. Però res: les normals dificultats d’ensamblatge entre un home de cultura anglosaxona i un llatí desmanegat com jo. De seguida hem trobat el to, i fins hem demanat el mateix menú: cigrons, peus de porc i peres al vi.

Vergés m’ha regalat un llibre seu, Corruptors i corruptes. M’ha dit que el meu llibre estava molt bé, però que Pla s’hauria fomut una mica de la passió amb què m’agafo les coses.  M’ha fet l’efecte d’una persona d’obsessions molt definides: el liberalisme, la corrupció, la fallida de Destino i l’intent de genocidi cultural contra Catalunya, heus aquí els seus temes preferits, d’estudi i de conversa. En l’àmbit personal, Franco, García Valdecasas, Baltasar Porcel, Pujol, Duran i Lleida i Narcís Serra, són els seus fantasmes principals.

Em sembla que és una persona una mica traumatitzada. Té tots els símptomes del supervivent, de l’individu atrapat en una intimitat més forta que ell, com aquests soldats que tornen de la guerra i no s’adapten a la pau perquè han viscut massa coses que no poden entendre o compartir. És com si hagués viscut el franquisme de massa a prop i no ho hagués paït. Com si no pogués oblidar tota la merda que el seu pare es va empassar per tirar endavant Destino, i necessités redimir-lo. El seu últim llibre, Un país tan desgraciat, està dominat per aquesta dolorosa adoració del pare. El llibre recull les cartes creuades que es van enviar tots dos quan ell estudiava a l’estranger i, llegint-lo, veus que aquest home bull en un deliri d’autoexigències i de records que el sobrepassen, que arrossega la creu d’una infantesa intensa i plena de contradiccions. D’una banda l’amor dels pares; de l’altre la misèria moral de la dictadura.

M’ha parlat de les paelles que s’organitzaven, quan era petit, al jardí de la seva casa de Pedralbes amb els grans escriptors del moment. M’ha parlat de la poca gràcia que li feien els nens a Néstor Luján, de les baralles entre Cela i J.Sender, de la xenofòbia soterrada de Jiménez de Parga: “tothom n’estava encantat -m’ha dit- perquè va ser el primer castellà que tolerava els catalans, però mai li vam arrencar ni un bon dia”. També m’ha fet cinc cèntims de l’odi contra els catalans que el seu pare va tastar en el bàndol franquista durant la guerra.

Al final m’ha deixat anar: “Al meu pare li vaig sentir dir una vegada: els castellans ens ho han robat tot, no ens deixen fer res, però almenys encara som aquí. A Hendaia Franco no es va enfadar amb Hitler per un problema de dominis territorials, com es diu, sinó perquè Hitler no va voler ajudar-lo a solucionar el problema català”.

Ara veig que està explicat literalment al seu llibre. Sigui o no veritat, aquest testimoni de por, donat pel fill de l’editor més important de l’espanya franquista, no és cap broma. Ni tampoc és cap broma que hagi passat desapercebut. Com a mínim referma la tesi del meu llibre que el Pla moralista el forja la repressió castellana. Demostra fins a quin punt els catalans hem fet, en l’Espanya moderna, el paperet dels jueus. Ara, esclar: dient aquestes coses no m’estranya que tanta gent aprofiti el dolor de Vergés per fer-lo passar per un home que no hi toca. Segons m’ha dit, Pla creia en la viabilitat comercial del català força més que no pas el seu pare. “Destino -li deia a Pla- no es pot fer en català. Però estic disposat a perdre diners fent un altre setmanari en català de seguida que la censura em doni permís.” Naturalment, la censura mai no li va donar el permís i aquest setmanari, que s’havia de dir L’observador, va acabar donant nom, previ pagament dels drets registrats, al diari que el Lluís Prenafeta va muntar a primers dels anys noranta, en castellà: El observador.

Hem quedat que repetirem. Quan s’ha aixecat de taula m’he adonat que té els peus plans; també he vist que sordeja. Viu a Zurich i ve a Barcelona només de tant en tant. La combinació de bona educació, memòria i patiment, m’ha fet impressió.  Hauria de recollir més testimonis com aquest.

Qui ens escriu la història? (Who writes our history?)

http://paper.avui.cat/article/dialeg/162526/qui/ens/escriu/la/historia.html

VERSIÓ UNIVERSAL

Some days ago I dined with Josep C. Verges, the son of the publisher of Josep Pla and the magazine Destino. We talked about the difficulty of thinking and writing honestly in this country so infected by propaganda. The conversation turned towards Spanish fascism. I tried to explain the thesis of the book I have published about Pla. Since he knew him personally, I wanted to know his opinion. I said that in my view the moralist Pla, the universal Pla, cannot be understood without the Spanish repression and then Verges added:

-Yes of course. My father who was a well informed person said: «Look how Spaniards have taken away everything from us and there nothing we can do yet we are still here. In the Hendaye meeting Franco did not quarrel with Hitler for territorial ambitions but because he refused to help solve the Catalan Question».

I won’t discuss the statement nor what would have happened to us if Hitler had won World War II nor why did they call us Poles in the period of the Katyn killings. But I do want to point out the importance of this testimonial of the terror and how difficult it fits into the predominant story about the country. When the son of the publisher of Destino, the son of the creator of the Nadal Prize and promoter of the best Spanish writers of the 20th Century (Cela, Delibes, Umbral), remembers this from his father, some more weight should be given than table talk with the coffee.

When I wrote the book about Lluís Companys and the Spanish Civil War, I was astonished with the irresponsible way the officialist version ignored vital elements that would make events understandable. The same when I have written about Pla. How can so many Pla experts read the writer literally at face value as if he had written in a free country? How can a country which has had to say almost everything in a whisper produce historians so obsessed with official statements? In a country so persecuted and oppressed by censorship, which has generated so little writing and what was written often burnt, perhaps more understanding and less bureaucratic and statist methods of knowledge should have been developed.

I did not live through Spanish fascism, but I have grown up hearing stories of fear and small heroisms. I have still experienced threats for speaking in Catalan. I have been told time and again that in Franco’s time newspapers had to be read between the lines. I have also grown up hearing how the dictatorship tried to annihilate the country. Natural would be that all this had coloured our interpretation of the past, and our political and cultural build. On the contrary, despite not reaching the lengths of denying there was repression, it is treated as something independent of any connection to whatever area is studied. Historians act like a doctor telling a patient with a broken leg: “Don’t worry, I will give you some pills for your anxiety and you will see how well you will feel”.

Why is there no course in any faculty about the Spanish repression? Why is it absent in History, Anthropology or Sociology, the main avenues of research on the subject? Why are the few existing studies, for example by Josep Benet and Francesc Ferrer i Girones, so unknown? Why is Spanish immigration so studied and the total loss of territory by farmers around Barcelona so little? Like this it is impossible to construct a balanced and solid knowledge to break the vicious circle we live in after so many centuries. Bernat Dedeu told me some time back that Narcis Garolera’s study about the changes undertaken in Pla’s El quadern gris has found no publisher. Why is he surprised?

(AVUI, 30 April 2009. Enric Vila, historian and journalist, author of El nostre heroi, Josep Pla (A Contra Vent))