Mas i Junqueras

Aquesta obsessió per fer entrar ERC al govern m’ha semblat patètica, pròpia del pais de cagats que som. Si Mas va fer el primer pas sincerament el que ha de fer és seguir endavant i no deixar-se acollonir pels articles que escriuen les quatre mòmies de sempre en els diaris deficitaris espanyols. Ja vaig dir, quan vaig anunciar el meu vot per Mas, que el problema de Catalunya és que l’ocupació ens ha fet malaltissament desconfiats. Durant la campanya, Mas va dir que els catalans havíem de creure en nosaltres mateixos fins i tot si aquesta vegada no ens en sortíem. Aviam si aquesta fe que ens demanava ara li haurem d’anar a reclamar a ell. Hem guanyat. Tothom que tingui dos dits de front pot entendre que la clatellada que s’ha clavat Mas va molt més enllà del que es podia exigir a un líder polític. Qualsevol persona que no sigui imbècil de matar és capaç de veure que els vots que ha perdut CiU no fugien de Mas, sinó de la història, i dels dimonis amb els quals ha hagut de ballar el president per poder posar la independència en el centre del debat.

Un amic que és un gat vell, em va dir fa uns dies que estava convençut que passaria alguna cosa que donaria un tomb al panorama. Bé, ja ha passat. El problema és que no l’hem sabut interpretar perquè hem perdut l’olfacte a còpia de menjar-nos la gasòfia que ens serveixen de Madrid. Mas no ha fracassat, han fracassat algunes elits del país que volien utilitzar la força de la gent pels seus interessos egoistes. Mas ha imposat la seva idea i ara no tant sols té la presidència assegurada sinó que tindrà el suport indispensable per portar a terme els eixos bàsics del seu programa de govern. Quan Mas va començar la seva carrera política era un ninot més, i ara és un líder que ha sobreviscut a la seva circumstància. Només un polític tan fort i tan exigent amb ell mateix podia tractar amb el
Minotaure i sortir viu del laberint. En el fons, el poble l’ha salvat. El poble i l’Oriol Junqueras, que és astut i molt llegit, no s’ha deixat pendre el pèl.

Si ERC hagués entrat al govern, la Generalitat s’hauria convertit en una ratera. La demagògia espanyola, que juga amb el patiment dels més desfavorits, hauria aprofitat la crisi per empastifar-ho tot com ha fet sempre. Ara, l’independentisme és hegemònic al govern i a l’oposició, a l’esquerra i a la dreta. Si jo fos Mas, li donaria al Junqueras un megafon perquè sortís a cridar contra les retallades i després me l’enduria de gira pel món a explicar que volem ser un Estat Independent, si pot ser dins de la Unió Europea. Tenim l’oportunitat de redimir la nostra història i en comptes de queixar-nos hauríem d’estar contents. Mas ha de domesticar la dreta, i Junqueras ha de civilitzar l’esquerra. Només entre tots dos podran curar les ferides de tants segles de conflicte entre l’oligarquia i el poble menut.  En un moment tan delicat, no es podia deixar els desfavorits en mans d’un irresponsable com l’Herrera, i encara menys a un partit d’incendiaris com és Ciutadans. Preocupar-se pels interessos de partit és una mesquinesa inútil perquè quan es transformi el marc polític canviaran les perspectives, i no sabem com es repartiran els premis, ni com es recomposarà el sistema de partits.

Si no badem, jo crec que Mas farà la independència, i que el Junqueras podrà ser el primer o el segon president de l’Estat Català. No hem de patir pels analistes que diuen que Mas està acabat. Si Mas hagués capitalitzat el vot d’Esquerra ara el compararien amb Moisés o amb Adolf Hitler, i en mans dels qui li han fet la campanya amb el toc del càlcul i de carrincloneria habitual tindria molt menys marge d’actuació. A més, amb l’independentisme al govern i a l’oposició, la claveguera de l’Estat tindrà més feina i la xavacaneria dels líders unionistes serà més notòria del que ho ha sigut ja durant la campanya electoral. Mas, Junqueras: com va dir Cruyff, sortiu i divertiu-vos. Nens i nenes no us poseu histèrics. Els electors han dit que cal flexibilitat en els temes ideològics per poder jugar ben fort en els temes de país. Amb dos líders polítics entenent-se, la nostra història serà més elevada i més bonica, i aquest puro que ara ets fumes, Pedro J., ben aviat te’l podràs fotre encès pel cul.

​