Viu (Avui)

Sempre m’havia considerat poc ambiciós. Em semblava que no demanava gaires coses a la vida. No he perseguit càrrecs, ni diners, ni tan sols no m’ha importat caure bé a la gent que es torna perillosa quan no li rius les gràcies. Sempre n’havia tingut prou amb mi mateix per ser feliç. Sortia a caminar per la ciutat, o quedava amb un amic, i la vida ja em semblava collonuda. En general, les fal·leres de la gent em semblaven accessòries, gairebé incomprensibles. No tinc cotxe ni he tingut mai l’obsessió de comprar roba. Viatjar, aquesta mania que hi ha per anar a tot arreu i per fer una fotografia rere una altra, mai no m’havia tret la son. He estat a uns quants països igual que he menjat a uns quants bons restaurants, però això no m’ha fet sentir especialment viu. Jo em sentia viu tornant de Santa Maria del Mar a casa a peu, entrada la matinada, quan els carrers semblaven meus. Em sentia viu amb la meva independència i amb la meva força per nedar contra corrent, quan ho necessitava. Recordo que vaig tenir una parella molt activa: quan arribàvem a casa després d’un cap de setmana fora, m’agenollava davant de la porta del pis amb una bossa de tomàquets a la mà i deia: li podem demanar res més, al món? La cosa no va funcionar, en part, perquè jo sóc contemplatiu i ella volia anar de safari a l’Àfrica. Ara, resulta que des de fa un any, pràcticament no puc caminar. Dono alguna volta pel barri, vaig a la piscina i de tant en tant parlo amb un amic que passa pel costat de casa. A mesura que per un motiu o altre veig que no acabo de fer net no sols perdo la paciència, també em faig preguntes cada dia més sinistres. La televisió va plena de discursos sobre la capacitat de ser feliç de la gent que té dolor o minusvalideses. En principi no m’enfronto a res definitiu, i ja sé que això que ara escriuré és una arrogància tan vulgar i infantil que no pot ser presa com a exemple. Però quan hi penso no veig clar com, arribat el cas, aquests discursos em convencerien; igual que quan estava bé no em convencien els motius que fan que la majoria de gent se senti viva. I sí, ja sé que davant les putades que et poden arribar a passar, el meu mal fa riure.

Advertisements

2 pensaments sobre “Viu (Avui)

  1. Espero que us refeu aviat del mal.
    No sé quin mal teniu, ni vull saber-ho –no serviria de res. Ara, sí que us puc aconsellar de posar-vos en mans d’un metge que practiqui alguna mena de medicina natural. Hauria de ser, és clar, un metge experimentat, que portés prou anys exercint-la, aquesta professió de metge de medicina natural.
    L’homeopatia, per exemple, és molt efectiva, no gens agressiva, i resol fàcilment alguns problemes de salut que la medicina oficial considera complicats i de mal resoldre. I no és gens complicada ni enfarfegosa per al pacient.
    Us ho dic perquè en tinc experiència, en mi i en la meva família.
    La medicina oficial és prou sovint agressiva, i prou sovint no resol el problema sinó que només el tapa.
    Perdoneu el consell. Crec que us ho havia de dir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s