1714 i la Gloriosa (FCO)

He trobat un assaig sobre la Revolució Anglesa de 1688, signat pel professor de la Universitat de Yale, Steve Pincus, que posa una mica de context i de color a moltes de les intuicions que he anat escrivint sobre 1714. És un assaig que explica la revolució que va consolidar la monarquia parlamentària i el mite de l’excepcionalitat britànica. Pincus critica els historiadors que encara expliquen el conte victorià de la revolució civilitzada portada a terme per una classe dirigent conservadora, d’una serenitat sense parangó al món, que va destronar un rei catòlic mentre prenia el te de les cinc. Pincus fa una cosa que a Espanya seria impensable, perquè destruiria d’una tacada tot el relat nacionalista des del temps dels moros, que és posar les coses en el context internacional.

Vista des d’aquesta perspectiva, la Revolució anglesa de 1688 apareix com un preludi de la guerra de successió. Més que una guerra civil, esdevé un conflicte europeu carregat d’ideologia entre els partidaris de Lluís XIV i els partidaris del model protodemocràtic que imperava a Holanda, que llavors era la primera potència comercial del continent i que tants admiradors tenia a Barcelona. El rei destronat, explica Pincus, tenia un projecte modernitzador. Volia convertir Anglaterra en el principal actor de la política europea al costat de França. El problema és que el seu projecte anava contra la mentalitat i les formes de vida de la majoria dels anglesos. Sovint, raona Pincus, quan un govern emprèn mesures modernitzadores desperta projectes modernitzadors alternatius entre els sectors que se senten amenaçats.

En el fons, això el que va portar Espanya a la guerra de successió i això és el que està passant actualment. Aznar volia fer d’Espanya un país de primer nivell concentrant tot el poder a Madrid per convertir la capital en la gran ciutat global de la península i la resposta de Catalunya ha sigut treure’s la son de les orelles i demanar la independència. Gràcies a Aznar, els catalans estan entenent que l’Espanya castellana sempre serà una amenaça i que Barcelona i Madrid no poden conviure dins d’un mateix estat perquè tenen interessos i cultures diferents. Gràcies a l’últim rei catòlic d’Anglaterra, una bona part dels anglesos va comprendre que França era més que una amenaça militar, perquè el seu universalisme narcisista i colonitzador no respectaria mai els seus costums i les seves institucions.

Tot i que, naturalment, la revolta va ser extraodinàriament divisòria i sanguinària, Pincus qualifica de patriòtic l’alçament dels partidaris de Guillem d’Orange. L’acadèmic prescindeix de les teories que pretenen que el sentiment nacionalista no existia abans del segle XIX. El fet que els orangistes no es posessin d’acord en molts aspectes no li impedeix veure els objectius que compartien. Els anglesos de 1688 van entendre que no era la religió el que estava en joc. Com els catalans de 1705 davant de Felip V, van entendre que era el conjunt dels costums i les institucions que perillaven. El problema no era que el rei fos catòlic, sinó que pretengués que ho fossin tots els seus subdits. Com deia un pamflet de l’època, la nació no te la dóna el lloc de naixement, que és accidental, sinó l’adhesió madura a uns costums i a unes institucions arrelades a una terra.

El rei Destronat, Jaume II, volia enfortir Anglaterra creant un gran exèrcit i concentrant el poder a les seves mans, a la manera de Lluis XIV, que admirava obsessivament. Els orangistes entenien que el sistema francès era un sistema depredador, basat en la guerra i el saqueig. Fins i tot els catòlics anglesos se sentien violentats pel procês de centralització i de burocratització impulsat pel monarca. Els revolucionaris no haurien trobat suport si el seu alçament s’hagués basat només en la qûestió religiosa. Els opositors del rei no van triomfar fins que no es van posar d’acord a propugnar un model d’estat basat en les llibertats civils que s’emmirallava amb Holanda i que s’oposava a l’obsessió del rei per reclutar soldats i funcionaris. Darrera del conflicte hi havia dues idees sobre l’enriquiment de les nacions: la militar, que creia en un món de suma zero, i la comercial, que confiava en l’enginy i en l’intercanvi per fer prosperar la humanitat. (És a dir, la castellana i la catalana, que ja s’havien enfrontat dins dl’imperi espanyol durant dos segles).

Llegint el llibre, i els pamflets publicats pels orangistes, s’entén molt bé l’actitud dels catalans amb Felip V i el discurs de Ferrer i Sitges advertint que la caiguda de Barcelona acabaria esclavitzant tots els pobles d’Europa. El pols entre Holanda i França va convertir la revolució anglesa en un afer europeu. Sense la intervenció holandesa l’exèrcit reial hauria esclafat els revoltats. L’antagonisme entre França i Holanda en aquell moment era comparable al de Rússia i els Estats Units durant la guerra freda. Per això tant els pragmàtics com els idealistes anglesos creien que la seva causa anava lligada a la sort del continent i estaven d’acord que sense un “compromís” amb els països afins no podrien resistir la pressió de França. La Gran Aliança, que combinava països catòlics i protestants, s’ha d’entendre des d’aquest punt vista. Per això els catalans s’hi van sumar durant la guerra de successió, en nom d’Espanya, que havia seguit més o menys una política proholandesa fins a l’arribada dels borbons

A través del llibre de Pincus, doncs, la derrota de 1714 agafa una dimensió dramàtica que va molt més enllà del problema successori. El fet que després del tractat d’Utrech els anglesos substituïssin els holandesos com a gran rival de França, i el fet que monopolitzessin un model que havia estat l’anhel de mig Europa, diu molt de la intel.ligència dels sectors que finalment van controlar la revolució. Tant els orangistes com els partidaris del rei Jaume II eren conscients que Europa es trobava en una cruïlla històrica que marcaria el seu futur. Discrepaven en els mitjans per convertir Anglaterra en una gran potència i en els aliats que havia de buscar . Però, al final, els objectius pràctics es van imposar als ideals i Londres va pactar amb París. França va mantenir la seva influència abassegadora sobre el continent, mentre que Anglaterra va aprofitar per conquerir el món i per gaudir de l’herència de l’Europa derrotada.

Holanda va quedar en un racó; i Catalunya es va convertir en una presó.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s