La unitat (El singular)

L’impacte que ha tingut la proposta de la tercera via no ve la seva viabilitat sinó justament del fet que és absurda. La seva força radica en la seva absurditat en la mesura que dóna als navegants més actius i espavilats el senyal inequívoc que hi ha una part de la classe dirigent disposada a qualsevol destrossa per evitar la independència. L’actitud dels moderats, rera la seva retòrica conciliatòria, és en realitat una actitud amenaçadora i després de la seva entrada a escena és probable que emergeixin discursos nerviosos i una mica pessimistes. En la mesura que la por es filtri entre les files de l’independentisme, veurem, per exemple, com augmentarà el número de veus que apel·laran a la unitat, que és com apel·lar al federalisme o al comunisme.

Jo penso que cridar a la unitat, en el fons només serveix per nedar i guardar la roba. La unitat és una excusa per si van maldades o bé és un mite que es construeix a posteriori, quan ja has guanyat o ja has perdut la partida. Ni tant sols els discursos de Churchill, que tanta fama tenen, van congriar massa unitat entre el poble britànic fins que es va guanyar la guerra -es poden consultar uns quants estudis sobre el tema-. La independència americana també va ser cosa d’uns quants, hi ha una sèrie dedicada a John Adams que ho explica. La unitat d’una nació, si existeix, no es manifesta en una votació convencional, ni en una declaració, ni en un debat ni en un conjunt d’articles. La unitat és instintiva i només es manifesta en situacions realment desesperades.

Ja sé que molta gent demana la unitat de bona fe però apel·lar als instints amb arguments ideològics a mi em sembla contraproduent i hipòcrita. Gaziel, per exemple, va proposar al president Companys sacrficar-ho tot a la unitat dels catalans, però ell no va sacrificar ni va arriscar res per ajudar a assolir-la. Només quan -per un error de càlcul- ja no va tenir res a perdre va començar a dir què pensava d’alguns temes importants, es va posar a escriure en el seu idioma i es va situar inequívocament en el seu bàndol. Un pot apel·lar a la unitat per fer discursos èpics, o per espolsar-se les responsabilitats de sobre, però val més que tothom tingui ben clar que si un dia assolim realment la unitat voldrà dir que els espanyols ens han tornat a tancar al soterrani. Llavors tornarem a tenir un sol escriptor, un sol poeta, un sol polític i un sol article per escriure. I alguns dels que ara s’obsessionen amb la unitat trobaran que la monotonia del país els engavanya.

Jo miraria de no confondre la unitat amb el poder, ni molt menys amb la capacitat d’uns líders per plantejar-se uns objectius i dur-los a terme. És una forma de tirar-se pedres a la pròpia teulada que es pot pagar molt cara.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s