Context de l’obra de Joan Sales (Conferència)

Divendres vaig donar una xerrada sobre Joan Sales a Girona -en el cicle d’Òmnium que han de tancar Jordi Pujol, Oriol Junqueras i Ramon Tremosa. Un amic que va seguir l’acte per internet va veure que portava uns papers i em va demanar si podia penjar-los al bloc. Com que eren unes notes escrites a raig, i estaven pensades per seguir el fil d’un discurs, la prosa és una mica retòrica. No obstant, després de tocar-ho una mica, em sembla si algú hi té interès potser ja farà el fet.

….

El primer que cal saber d’Incerta Glòria és que travessa tres contextos històrics diferents –durant el segle XX ens van passar moltes coses. El primer context que cal tenir en compte és el de la República i la Guerra Civil, que va estar dominat per l’intel·lectualisme i pels grans dogmes totalitaris. El segon context és el del franquisme i la guerra freda, que va estar marcat per la por i el pessimisme. I el tercer context és el dels últims 30 anys de democràcia, que és un periode que té l’oblit pragmàtic i el progrés material com a pilars de base. Es tracta de tres contextos molt diferents i que s’han endut per davant una colla de llibres i escriptors.

Com és sabut, la República i la Guerra Civil donen a Sales l’experiència necessària per escriure la seva novel·la. Molts escriptors van intentar aprofitar la visceralitat d’aquella època per escriure el llibre de la seva vida. Pocs, però, se’n van sortir. La majoria d’autors van quedar engolits pel context polític o per la força de les experiències que van viure. Evidentment aquesta època ha donat molts llibres interessants: memòries, cròniques, pamflets, llibres que ens impressionen per què ens parlen de situacions que avui ens semblen extremes i llunyanes. En el millor dels casos, la majoria d’aquests llibres avui els llegim com si veiéssim una pel·lícula. Pocs escriptors van ser capaços de pair els anys 30 i fer-ne una lectura que encara avui ens parli de la nostra intimitat. La majoria d’escriptors o bé es van perdre en els seus traumes o bé es van dissoldre en alguns dels dogmes que competien per donar una explicació del món senzilla i completa.

Sales no. Sales forma part d’un club restringit d’escriptors que, com George Orwell o Arthur Koestler, van travessar el foc i van sobreviure. Penseu en 1984 o en El zero i l’infinit. Incerta Glòria NO parla només d’una època tumultuosa i d’unes experiències fortíssimes; Sales se serveix de la política i la història per descriure la condició humana i parlar del sentit de la vida, i ho fa sense caure en la crueltat de l’existencialisme, ni en la banalitat del materialisme. Com dic, Sales escriu a través d’una experiència fortíssima que va devorar molts escriptors. Un escriptor de veritat sempre acaba superant les seves circumstàncies però no totes les circumstàncies són igual de dures, ni se superen amb la mateixa valentia i ni la mateixa profunditat d’esperit. Per exemple: Pla mai no es va atrevir a parlar de la guerra civil. La seva Historia de la II Republica, escrita mentre Sales omplia les pàgines de Cartes a Màrius Torres, no serà inclosa en l’obra completa. Cito Pla perque es uns dels pocs escriptors catalans que em sembla que pair més o menys els anys 30. Ignacio Agustí, José Maria Gironella, i molts d’altres escriptors d’èxit de l’època franquista no ho faran.

Posem l’exemple de Gironella, autor catòlic, com Sales. A Los Cipreses creen en Dios pretén escriure una sociologia de la Guerra Civil des de la imparcialitat. Per fer-ho comença triant uns protagonistes, els Alvear, que viuen a Girona però que venen de Madrid i del País Basc. És a dir, diu que fa una lectura imparcial però planteja el llibre des d’una perspectiva que s’assembla sospitosament al context polític del 1950 –molt marcat per aquell “espanyoles todos” que li agradava tant dir a Franco. En una entrevista, Gironella deia que si hagués triat una família catalana de protagonista li hauria quedat una cosa massa local, però el localisme en qüestions artístiques té més a veure amb el temps que no pas amb l’espai. L’art és una lluita per conquerir el temps no pas l’espai; el que dóna profunditat és la lluita contra l’oblit; la lluita pel públic tendeix a donar només superficie.

En tot cas, Gironella estava convençut que era un geni i que el temps li donaria la raó. Jo crec que Sales és infinitament millor perquè Gironella perseguia l’èxit mentre que Sales perseguia respostes. La grandesa de Sales és que pensa, escriu i reescriu amb independència del que pensen i escriuen al seu voltant. Com que m’heu demanat que parli del context d’Incerta Glòria el primer que s’ha de dir és això: Sales afronta les seves circumstàncies com un escriptor de la primera divisió mundial, pagant amb el cos i l’esperit la lluita per dir alguna cosa que valgui la pena. Em sembla que amb això és únic a Catalunya. La seva obra és fruit d’una força de caràcter que només tenen els grans escriptors.

Cal pensar que quan Sales viu la guerra civil i neix com a escriptor, els exèrcits ja estan mal vistos en les democràcies europees. El pacifisme és un moviment en alça. La Primera Guerra Mundial, amb la seva crueltat inesperada, ha traumatitzat Europa, i la majoria de la gent no vol a sentir parlar d’exèrcits. Quan Sales viu les experiències que el portaran a escriure Incerta Glòria, l’esperit militar s’associa al feixisme. Fins i tot els comunistes, malgrat que en alguns partits tenen milícies uniformades, s’identifiquen amb la pau. La guerra només la fan els fanàtics de dreta i els pollosos que no tenen res a perdre. Em sembla que una manera d’explicar la caiguda de la República espanyola i de la República de Weimar podria ser aquesta: van ser règims que no van ser defensats pels sectors socials que més se’n beneficiaven. Dic això perquè Sales escriurà sobre el significat de la guerra, quan tothom ha decidit que la guerra és absurda. I ho farà des d’aquesta perspectiva: amb la idea que tota llibertat política que no pugui ser defensada fins a les últimes conseqüències és il·lusòria.

En l’europa d’entreguerres, Churchill és un dels pocs polítics que defensa una cultura militar semblant a la de Sales. El salvador d’Europa tindrà un moment brillant, s’enlairarà com un estel en el moment del perill nazi. Però tant abans com després de la II Guerra Mundial és marginat i menyspreat. Ara aniríem lluny però Churchill i Sales beuen de la mateixa concepció de la llibertat i de la nació. Tots dos tenen present l’època medieval i les arrels parlamentàries dels seus països. La seva concepció de la guerra no parteix de la cultura de les lleves obligatòries i del servei militar, sinó de la cultura de la defensa de la terra.

Les concepcions racionalistes de la política que vénen de Lluís XIV i la Revolució Francesa els semblen una gran pedanteria i un gran perill. En una època marcada per la burocràcia i les ideologies universalistes, Churchill i Sales creuen sobretot en la terra concreta; en la relació de l’home amb el territori. Per ells la terra és sagrada perquè és la transmissora de la part del llegat que Déu ha confiat a cada home i a cada tribu per mantenir viva la humanitat. En el seu esquema la guerra forma part de les obligacions dels homes lliures. Anar a la guerra és una obligació que cadascú té amb un mateix, no pas amb l’Estat. Sales i Churchill tenien una concepció mística de la vida, per això poden dir que la llibertat és més important que la democràcia. Dins d’una concepció racionalista del món la política ho és tot, perquè tot es pot organitzar; per Sales i Churchill la política era només un aspecte de la vida de l’home.

“Les nacions que s’enfonsen lluitant reviuen, les que es rendeixen queden enterrades per la història”. Aquesta frase de Churchill, dita quan tothom li demanava que pactés amb Hitler, em sembla que recull perfectament la idea que travessa l’obra de Sales. O aquesta de George Orwell: Si una nació té dret a defensar la seva sobirania nacional, aleshores totes en tenen i si totes en tenen el pacifisme no té sentit. O aquesta de Sales: “no hi ha res que em faci més fàstic que un covard”.

Incerta glòria parla de l’amor, de l’amistat, de la fe, però sobretot parla de com els enfrontaments bèl·lics posen a prova la consistència dels països i els individus. Per Sales la guerra és una exageració de la vida quotidiana, un fenomen que posa una lupa sobre els defectes i les virtuts de les persones quan la confusió fa la convivència insuportable. La guerra és un caos arbitrat per Déu que recorda als homes que el mal es troba a tot arreu i que sempre va d’un pèl. Fixeu-vos: si els nazis donen a la decadència d’Europa una resposta pagana i materialista, Sales li dóna una resposta humanista i espiritual.  A les altures aquestes les diferències són clares però fa unes dècades no ho eren tant, en bona part perquè el gran vencedor de la II guerra Mundial, no va ser Churchill, sinó Stalin. Churchill només va ser la façana simpàtica de la victòria dels aliats per això fins fa quatre dies un nacionalista que cregués en els exèrcits immediatament era identificat amb el feixisme, sobretot si pertanyia a una nació feble i petita. Doncs bé: Sales va escriure Incerta Glòria en aquest context de pacifisme exacerbat.

Sales és un home que es passarà la vida buscant un sentit a l’existència. Quan té 16 anys el seu pare s’arruïna i ha de triar entre marxar a viure al poble o buscar-se la vida al barri xino. Es casa jove, amb la Núria Folch i de seguida tenen una nena, però, esclar, el matrimoni no devia ser una bassa d’oli. Aleshores es treu les oposicions de mestre de català del govern de la generalitat juntament amb González Alba. Tots dos guanyen el primer lloc exaequo de la convocatòria, però Alba mort combatent contra l’exèrcit espanyol durant el 6 d’Octubre. La guerra civil se li emporta el pare, l’avi, tres germans, dos cosins germans, els seus dos millors amics, i tres quartes parts dels companys de promoció de l’escola de guerra. Els anarquistes li pelen el tiet que més s’estima i un amic catòlic. Per molt menys, molts canviaran de bàndol. Si Sales es manté fidel al seu país és per aquesta concepció mística de l’home que relativitza la importància de la política en el conjunt de la vida.

A primers dels anys 40, perduda la guerra, Sales té l’obsessió de muntar un exèrcit català per lluitar amb els aliats. Creu que si Catalunya participa en la guerra contra els nazis, les democràcies europees ho tindran en compte. Naturalment no se’n surt, i una gran part d’exiliats el prenen per foll. A Mèxic munta Quaderns de l’exili una revista finançada per Cambó, que havia donat suport a Franco. Allà es comença a gestar Incerta Glòria: Sales s’adona de la necessitat de convertir la derrota en un discurs cultural i polític que sigui capaç de superar la decadència de Catalunya.

El 1945, amb tot perdut, el pes del sacrifici inútil se li fa insuportable. Però alhora se sent més lligat que mai als morts i això no el deixa desistir. El 1948, quan ja és clar que els aliats no faran fora Franco, Sales torna a Barcelona. Els comunistes monopolitzen l’oposició contra la dictadura afavorits pel context de guerra freda. El catalanisme clandestí està fet una merda per la desmoralització que suposa la consolidació del franquisme, la castellanització accelerada del país i la manca d’aliats internacionals.

Quan torna a Barcelona, Sales es troba que Marius Torres li ha guardat unes cartes que li havia escrit des del front. El poeta mor de tuberculosis abans que Sales torni de l’exili, però li deixa aquest regal, que és una invitació a deixar un testimoni com Déu mana de la guerra i l’ensorrada cultural. Probablement Màrius Torres, que era poeta, era conscient de la quantitat d’ànimes que un bon escriptor pot salvar. La seva novel·la és el producte d’aquestes cartes i del buit que li deixen la traïció i la mort que veu escampar-se al seu voltant.

Incerta glòria és un triomf de la paciència, una reacció del caràcter contra una adversitat avui difícil d’imaginar. Sales comença la novel·la el 1948 i no la dona per acabada fins el 1981. Fa fins a cinc versions del llibre aprofitant cada escletxa nova que anava deixant la censura franquista. L’última versió té més de 900 pàgines i la primera no passava de 300.

Per comprendre l’esforç que fa Sales cal tenir en compte que Franco es proposava de corregir la història d’Espanya des del segle XVII. Com diu Justino Sinova i d’altres esperts en el tema, la censura franquista era més bèstia fins i tot que la nazi i la feixista italiana perquè era prèvia i no deixava rastre. Això volia dir que tot passava per les mans del censor abans de sortir i que si al censor no li agradaven unes línies havies de tornar a escriure-les o suprimir-les, o renunciar a la publicació del llibre. Això pel que fa als llibres. A la premsa, els articles havien de sortir igualment, de manera que calia tornar-los a escriure. Era una violència que no deixava rastre.

Sales afronta l’obra de la seva vida, doncs, immers en un sistema comunicatiu en el qual Francisco Franco té el carnet número 1 de periodisme. Les lleis del règim consideraven que el periodista estava al servei de l’Estat i encara, en algun manual, se’l qualificava de sacerdot de la nació. Calia ser fort per mantenir la serenitat en un clima enverinat com el que el franquisme va forjant a través del fanatisme, el ressentiment, la frivolitat i la por. Superficialment, el règim connectava amb l’Europa de la postguerra a través de l’anticomunimse i les concepcions pessimistes de l’home i això acaba donant al règim una valuosíssima cobertura política. Escriptors tan catalanistes com ara Soldevila cedeixen al pessimisme circumdant; Pla s’hi acomoda. Si agafeu l’obra de Pla veureu com es va barroquitzant. Tot i la intel·ligència amb la qual planteja la carrera, poc a poc va cedint a la pressió de l’entorn i als encants de la màscara que ell mateix s’ha creat per sobreviure. L’escriptor empordanès és el més viu de la seva generació i sobreviurà com a escriptor fent equilibris molt delicats. Pla preserva sempre un espai de coherència interior en el seu retir a l’Empordà, però fa mitjana amb l’entorn.

Sales ni això. Sales és un soldat català abans que un escriptor, i lliga la seva sort a la sort del seu país i les seves conviccions. A més, viu a Barcelona, en un entorn molt més hostil que el de Pla. Barcelona és la capital de Catalunya i per tant el lloc on l’acció política del règim es nota més. Mentre escriu Incerta Glòria, crea el Club dels novel·listes. Com a editor descobreix Mercè Rodoreda i Llorenç de Vilallonga, que tampoc viuen a Barcelona. Ara fa gràcia però La Plaça del diamant perd el premi Sant Jordi, i triga un temps a ser valorada. Si no tinc mal entès, Llorenç Vilallonga escriu en castellà i és Sales qui el convenç que escrigui en català. Encara mentre fa aquesta feinada, tradueix clàssics com els germans Karamazov de Dostoievski i El Crist de Nou Crucificat de Nikos Kazanzakis. Aquest llibre, que explica la història d’un pastor grec que és assassinat pels seus propis compatriotes quan els intenta alliberar dels turcs, va ser molt important per Jordi Pujol. Només cal llegir els llibres de Pujol dels anys 60 i pensar en la política que va fer per veure com el va influir l’obra de Kazanzakis.

Sales, doncs, viu en una Barcelona on franquistes i antifranquistes estan d’acord en donar per morta la llengua catalana; si més no, com a llengua d’una cultura capaç d’influir al món, d’educar homes fets i drets, i figures d’abast internacional. Sales tampoc no s’entén amb el catalanisme clandestí, cada cop més purità, més covard i més petit, més reclòs en ell mateix; aquest catalanisme que viu de la queixa, que fuig d’estudi fent poemes o escrivint en una llengua cada vegada més desconnectada dels lectors en nom d’un elitisme exculpatori, és còmplice involuntari del genocidi cultural.  Perquè compte, l’intent de genocidi cultural no s’ha de buscar només en les lleis, ni en la censura oficial, sinó en els petits xantatges que van obligant els catalans a amagar-se o a canviar de cultura per parlar de determinades coses. Jo encara he jugat a la guerra en castellà, al pati de l’escola. Si voleu un exemple de com es destrueix una cultura, aquí en teniu un de prou clar. Quan vaig llegir que una de les raons que Pompeu Gener donava per defensar la superioritat del català vers el castellà era que la llengua catalana tenia més maneres d’expressar les accions de matar i de saquejar, vaig quedar de pedra.

Igual que Pla, Sales viu al marge de les cristianíssimes capelletes de la moral i del bon mot, que tan mal ham fet al país, però el seu aïllament és molt més gran, perquè Sales es nega a escriure en castellà i a fer vida de víctima i per tant rep incomprensió i bufetades de tot arreu. Pla pot trobar un espai de tracte còmode amb el món en l’ús del castellà, i en el materialisme que envaeix Europa durant la guerra freda. Les guerres, que havien estat un dels motors dels països europeus, han esgotat el continent després de 1945. Ningú no vol sentir a parlar de guerra, si no és per condemnar-la. L’exèrcit anglès és humiliat a Suez i el francès és expulsat d’argèlia i d’indoxina. El benestar material passa a ser l’única cosa que compta. El pessimisme europeu es compensa amb una eufòria consumista que arribarà a Espanya amb retard però molt inflamada.

He pintat el panorama amb el pinzell gruixut, però em sembla que s’entén. Incerta Glòria és l’obra d’un escriptor que lluita contra un context de decadència catalana i europea. Sales no hauria pogut escriure la seva novel·la si no s’hagués passat la vida nedant contracorrent. Quan el món s’organitza en partidismes viscerals, ell és transversal; quan la majoria és tolerant amb el franquisme, ell es tanca en una defensa numantina del país; quan la majoria ha decidit passar pàgina, ell continua furgant en la ferida. Pla i Dalí trobaran en l’excentricitat una manera de lligar-se al món i tirar endavant sense deixar de dignificar el país. Sales juga molt més fort: opta per la integritat.

Deixeu-me llegir un fragment de les memòries de Carlos Barral, un dels caps visibles de l’escola de Barcelona i de la gauche divine:

Desde una perspectiva más reciente parece curioso que el grupo que constituíamos no lindase por ninguna parte con la literatura en lengua catalana. Y, sin embargo, era así, aunque no sabría como explicarlo. Aparte de la secreta artesania de Joan Brossa, mentor de pintores i conservador clandestino del vanguardismo de anteguerra, y de los doce poemas angélicos del angélico Jordi Cots, que enrojecieron los ponientes sentimentals del catalanismo universitario, no recuerdo a nuestro alrededor, a nuestro nivel de postulantes a la literatura, otras manifestaciones de vocación literaria en catalán. Ni siquiera recuerdo a obsesos de la letra impresa como nosotros, de expresions catalana, En cuanto a la literatura en vigencia, ninguno de nosotros, con la excepción de los Ferrater, que tampoc hablaban mucho de ello, había descubierto aún a Riba –al que Costafreda tradujo unos años más tarde- ni había explorado a Carner, y no sabíamos nada de los escritores de la generacion de la guerra. Y ya dije que  Gabriel Ferrater, el único poeta seriamente apreciable que había de sucederles al cabo de unos lustros no escribía poemas entonces. Definiía pintores en lengua castellana y teorizava ocasionalmente sobre il fatto sapere. La resaca de la guerra civil nos había hecho a todos de lengua castellana, a todos, a los más y a los menos mediocres. Es cierto que existían ignominiosas dificultades para publicar en catalán, pero en aque4l tiempo ninguno de nosotros pensaba seriamente en publicar todavia y si, por no poderse publicar, no existia una literatura viva, el balance de la que se podía encontrar en castellano no privilegiaba, precisamente la lengua imperial. No la escasez de vocaciones en lengua catalana no era imputable a la situacions político-linguística inmediata, sino a la educación que habíamos padecido y a una suma de casualidades que enmascaraban una catástrofe nacional quien sabe si recuperable.

Copio aquest fragment perquè representa tant la situació de la cultura catalana en la postguerra, com el discurs que succeirà l’espanyolisme agressiu de la dictadura. Després de Franco, tindrem el no nacionalisme, aquesta mena de discurs exculpatori i hedonista que diu: “D’acord, Catalunya és una nació, però la guerra civil va ser un cop irrecuperable i no podem passar-nos el dia mirant enrera”. L’antifranquisme de Barral i companyia servirà per justificar moltes covardies i per això tindrà tan èxit i durarà tan temps. També és veritat que la seva generació va ser insensibilitzada des de molt petita per comprendre  alguns aspectes de l’existència humana, i que va buscar la llibertat pels camins que va poder o va saber. En tot cas, si pensem que la Gauche Divine -amb els seus carnavals, els seus gin tònics i el seu tremendisme adolescent- va monopolitzar el discurs antifranquista dels primers anys de democràcia ens farem una idea de la solitud de Sales.

La resposta de Sales a l’antifranquisme de garrafa que proposava la Gauche Divine no cal dir que és aquesta: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta de deixar de ser catalans? No es tracta de deixar de ser imbècils?” Si Incerta Glòria és una novel·la universal, que diu Julià Guillamon, és perquè Sales no amaga el cap sota l’ala. Per això, a diferència de la majoria d’escriptors catalans, connecta amb el món a través de la profunditat, no pas de la pedanteria. Els catalans fa segles que vivim en un context que no ens va a favor i encara avui amagar el cap sota l’ala és un recurs més temptador que tirar recte.  Ara bé: és gràcies a aquesta integritat tan heroicament mantinguda que, parlant de la decadència de Catalunya, Sales també parla de la decadència d’Europa.

Tota la vida de Sales és una lluita contra la decadència de Catalunya i contra la decadència d’Europa, que comença justament quan ell comença a viure a l’època d’Entreguerres. Buscant respostes Sales passa per damunt dels totalitarismes; per damunt de la febre materialista de l’Europa de la guerra freda. I passa per damunt del cofoisme oblidadís de l’Espanya de la Transició.

L’altre dia vaig llegir  que quan a primers dels anys vuitanta la Generalitat li va donar la creu de Sant Jordi per la seva tasca d’editor, va dir que preferiria haver estat guardonat per la seva contribució a l’exèrcit de Catalunya. Sales era un home que no s’enganyava. Veia que sota dels esforços que l’home fa per dominar la realitat, i fins i tot sota de la mateixa realitat que alguns surrealistes van mirar de controlar, només hi ha una cosa: força. (Perdoneu l’incís: per això Dalí deia que era com els porcs, que mai retrocedeixen). Doncs bé: quan comprens que la força mou el món; quan t’adones que en el fons de la bellesa i de totes les teories i els discursos només hi ha força, força i només força, en qualsevol de les seves disfresses i manifestacions, aleshores deixes de menysprear la guerra i comences a comprendre que la vida és un misteri i que no pots estimar res sense comprometre-t’hi amb fermesa i encomanar-te a Déu.