El famós assassinat de Josep Maria Planes (FCO)

La setmana passada el diari Avui portava un article de Xavier Díez que pràcticament justificava l’assassinat de Josep Maria Planes per la seva, diguem-ne, manca de sensibilitat social. És obvi que el periodista manresà va analitzar malament la situació. Si hagués pensat que seria assassinat probablement s’ho hauria repensat a l’hora de descriure amb tan detall les relacions entre la FAI i el món de l’hampa. Sobretot tenint en compte el silenci sepulcral amb què el món que ell defensava va respondre la seva mort. Seixanta anys d’oblit potser és excessiu per un periodista de la qualitat literària de Planes, però també posa en evidència algunes coses. Per exemple que el món que defensava Planes no era la burgesia, com ve a dir el senyor Díez, sinó Catalunya. Planes se la va jugar per defensar una justícia catalana, i no és casualitat que anés sota terra, igual que no és casualitat que els militants de la Lliga tinguessin més baixes a la reraguarda que no pas els dels partits feixistes espanyols, o que la seva figura no es recuperés fins al tombant del segle XXI, quan l’independentisme havia deixat de ser tabú.

Aquesta tendència a confondre la burgesia amb Catalunya és vella i perversa i, valgui la redundància, és la cosa més burgesa que hi ha, encara que sovint vingui de les esquerres. Em sembla que la confusió s’alimenta dels tabús que envolten la història de la immigració espanyola, i el relat per a menors de 18 anys que se n’ha fet. Sovint observo que allà on determinat món obrer veu un burgès acostuma a haver-hi, tant sols, un català arrelat al territori, amb tots els aventatges de base i totes les xarxes de solidaritat que això comporta. Planes era això, un català arrelat, i només des de l’enveja que pot generar aquesta situació en un país que ha rebut tanta gent de fora es poden confondre els seus interessos amb els de la burgesia.

No és casualitat que la burgesia i el món obrer es castellanitzessin durant la dictadura, mentre els saltataulells i els petits botiguers, ni rics ni pobres, aguantaven el país. La confusió entre Catalunya i la seva elit -botiflera per obligació, en un país ocupat com aquest- resulta còmode, perquè mentre el problema sigui Catalunya sempre resultarà més fàcil ser anarquista, socialista o comunista que no pas ser senzillament català. Però deixant de banda que comparar la misèria dels anys 30 amb l’actual és demagògic, hauríem d’entendre que la política no ho pot resoldre tot. Pertànyer a un país vol dir alguna cosa més que tenir uns papers i estar sota l’empara d’unes lleis més o menys justes, sinó les pàtries i les tradicions no tindrien cap sentit i Catalunya ja no existiria. Si el món dels anomenats “treballadors” vol una burgesia més simpàtica, el primer que ha de fer és ajudar a alliberar al país, en comptes de buscar justificacions perverses que només amaguen les ganes de tirar el vei de dalt de l’ase per enfilar-t’hi tu.

Advertisements

9 pensaments sobre “El famós assassinat de Josep Maria Planes (FCO)

  1. Sovint també veig aquest antiburgesisme entre l’ esquerra ilustrada del nostre pais, la de dos cognoms catalans, carnet socialist i fascinació pels contendidors cremats i les causes perdudes (com més lluny millor). Allò que en deien la gauche divine, vaja. No sé a quin farien costat si la cosa és compliqués a Catalunya. Qui més qui menys, els catalans (entesa com a comunitat cultural i linguistica) han mamat Pujolisme, aquest cataplasma ideológic transversal. Vull crure que no demanarien els antisistema perquè els fessin la feina bruta: els antisistema porten la mateixa estelada. Vet aquí la novetat de la Catalunya actual.

  2. Difícil d’explicar-ro més bé, tot plegat. Quant al relat de la immigració, completament d’acord amb tu. Per fi trobo algú que es refereix sense embuts al gran problema que ha representat -i encara representa- el que jo anomeno “l’immigrant ressentit” (quan m’hi refereixo, la gent acostuma a posar cara d’incomoditat). N’hi ha, i n’hi ha que des de fa anys i panys seuen a l’hemicicle del Parlament de Catalunya. És exactament el que dius: persones que han confós riquesa amb estructura de l’entorn personal, o com deia el meu pare que en pau descansi, els collons amb els rosaris.

  3. Benvolgut Enric Vila,

    Com que sóc l’autor de l’article que critiqueu, espero em concedeixi el dret a rèplica. I també que concediu als vostres lectors l’accés a la font original (l’article esmentat) a fi que la valorin per sí mateixos, i que poden trobar a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/534892-barcelona-capital-de-la-dissidencia.html
    En primer lloc, insinueu que justifico l’assassinat de Josep Maria Planes. És molt fort! Planes fou un periodista que he llegit, que l’he descrit d’una manera prou objectiva (un dels periodistes d’investigació dels anys trenta …que demostrà sagacitat en la descripció … tot i que errà en l’anàlisi) i que, com a col·lega de professió sempre he respectat i lamentat la seva tràgica i injusta mort. Que denuncio el seu assassinat. I que si el critico no és per ser o pensar d’una manera determinada, sinó per equivocar-se a l’hora de valorar un fenomen que no fou capaç de comprendre en tota la seva dimensió, i a qui acompanyà en l’error bona part dels seus coetanis, i pel que veig, bona part dels nostres.
    Veig que, com Planes, tampoc vostè l’encerta en l’anàlisi. Fins i tot m’acusa d’una cosa que en cap moment dic, car no parlo de burgesia, sinó de “classes mitjanes urbanes, petits propietaris, empleats de coll blanc, treballadors qualificats amb una certa posició”, una descripció potser més precisa i matisada d’una categoria excessivament arbitrària, i que defineix millor els lectors del “be negre”..
    També vostè simplifica fins a la caricatura el complex món anarquista, tot recuperant la imatge del “murciano” faista. La realitat és que els germans Sabaté d’Hostafrancs, o faieros com Llibert Sarrau, o fins i l’adolescent d’Almeria Abel Paz amb qui vaig conversar sovint amb el seu català barceloní típic d’abans de la guerra no entren dins la caricatura dels “anarquistes violents espanyols” respecte a una pressumpta arcàdia popular catalana.
    No el culpo. En el vostre post reproduïu el mateix discurs que es repetia des d’una versió del catalanisme xenòfob que es difonia des de l’Estat Català recompost el 36 i que repetien intel·lectuals com Vandellós, que denunciaven la “degeneració racial”, d’acord amb les tesis habituals i el llenguatge racista de l’època (en desgreuge, Vandellós fou un excel·lent demògraf figuerenc). Considero estúpid pensar en un antagonisme entre “burgès i català” i “proletari i espanyolista”, idea absurda que no aguanta l’anàlisi rigorosa.
    Dubto que a Planes el matessin “per català”. Tal com indica Jordi Finestres, compilador dels reportatges de Planes “Els gàngsters de Barcelona”, el més probable és que el seu assassinat tingués a veure amb la venjança personal. Alguns faistes coneguts (especialment Justo Bueno, probable assessí dels germans Badia) es devien sentir directament acusats i calumniat pels escrits del periodista. L’odi de classe també devia oferir més munició en un moment de conflictivitat social important. I si seguim casos de “faieros” que es van destacar pels seus assassinats a la reraguarda, veuríem que hi ha patrons similars, i al meu parer, ben estudiats pels llibres de José Luis Oyón, Josep Maymí o Toni Orensanz.
    No nego que hi hagués una animadversió mútua entre una part del catalanisme i una part del sector més dur de la FAI. Els primers contemplaven als segons com a una perillosa versió de lerrouxisme (alhora que els catalogaven dins la categoria “subpersones degenerades”, mentre que els segons devien contemplar el nacionalisme català (força ètnic, per cert, el de Dencàs i Badia) com a expressió de la petita burgesia que, per ser un sector pròxim, coneixia i denunciava de més a prop llurs petites misèries. Tanmateix, també hauríeu de reconèixer que anarquisme i republicanisme catalanista tenien més acords que discrepàncies. Com demostren les recerques d’Eulàlia Vega i Anna Monjo, una immensa majoria de cenetistes (i molts faieros) votaven ERC, i bona part dels republicans (fins i tot aquells de grups socials menys obrerers, com passava al món de l’espectacle, eren part de la CNT i col·laboraven a la premsa àcrata. I no era l’únic. Francesc Macià cercà la col·laboració dels anarquistes als seus complots independentistes i Companys defensà, com a advocat laboralista, una munió de llibertaris.
    Per tant, benvolgut col·lega, li prego que sigui més matisat en els seus judicis. I estaré encantat de debatre públicament sobre aquesta qüestió, que, tot i polèmica, encara és per explorar.
    Cordialment,

    Xavier Diez

    • Benvolgut Xavier Díez,

      1.- Jo no dic que a Planes el matessin per ser català sinó per defensar una justícia catalana, que és diferent, implica una policia, un exèrcit i uns jutges del país.

      2.- Vostè cita la classe mitja i els saltataulells, sí, però al final de l’article, identifica l’anàlisi que van fer de la situació i els interessos qe defensaven amb la burgesia.

      3.- Tot article s’escriu en el marc d’un context i un relat establert, la literalitat rera la qual vostè s’amaga, típica del país, és un infantilisme o és mala llet.

      4.- Al meu llibre sobre Josep Pla hi ha una colla de pàgines dedicades a explicar què penso del llibre del Jordi Finestres. Per cada llibre que vostè em citi jo li puc parlar de l’experiència d’un familiar. Això no és anglaterra: els llibres, tenint en compte d’on venim, val més relativitzar-los.

      5.- Dir que estat català era un partit xenòfob és com dir que els anarquistes eren un moviment de gàngsters. D’altra banda, el fet que insinuï que sóc xenòfob -espero que no es faci l’ofès, ara- és un recurs bastant pobre i espanyol. (Sap perquè encara hi ha tantes cartes de Joan Sales inèdites? Per analistes com vostè.)

      6.- La idea que justificava l’assassinat de Planes no és meva, sinó d’uns quants amics del facebook indignats. Em va semblar que anava prou bé per il·lustrar de què serviria el seu article.

      7.- Qualsevol que necessiti l’enllaç directe per anar a mirar l’article, segur que té idees com les seves. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/534892-barcelona-capital-de-la-dissidencia.html

      8.- Pel que fa a l’arcàdia catalana, és un altre tòpic espanyol. En canvi, potser cal recordar que mentre Peiró va fer crides a respectar les esglesies i la gent, qui va poder escriure les seves memòries de psicòpata va ser Garcia Oliver -o la desarrelada Montseny . etc

      Cordialment,
      Enric

    • Com sempre, amb un parell i amb honestedat. Gràcies Xavier, molt interessant el que expliques. Ja saps que el Vila és el dels que li agrada veure les imatges de l’entrada dels nacionals a Barcelona. Se sent molt identificat amb els que besaven les mans dels generals feixistes. Amb moc o sense. JEJE.

  4. El Sr. Díez sembla escandalitzar-se més amb els ideòlegs “racialistes”, que amb els assassins d’escolans. Dic sembla.
    Escolteu, sigui quina sigui, una opinió no és condemnable, en tot cas rebatible. Bé, a menys que l’opinió justifiqui assassins -no dic que ho féssiu, Sr. Díez..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s