Val més Berlín que Madrid

Cada vegada fa de més mal dir, en aquesta crisi de l’Euro, on comença la propaganda i on acaba la veritat. Només es veuen dues coses segures. Primer que els nordamericans i els britànics estarien encantats de veure la moneda única feta bocins i, segon, que els francesos i els alemanys no sols faran tot el que puguin per salvar-la sinó que la seva aliança cada dia és més ferma. Com en totes les crisis, ara es veuen les relacions de poder, salten les màscares i es posa en evidència qui està en disposició de fer què.

Europa, o més ben dit, França i Alemanya, estan pagant l’última factura de la II Guerra Mundial. Les dues grans potències perdedores del segle XX malden per treure’s del damunt el jou anglosaxó. Liquidat el colonialisme occidental, l’aparició dels nous gegants emergents de l’Àsia i Sudamèrica ha deixat els europeus sols davant del món. En aquesta crisi es veurà si Europa pot existir per ella mateixa com a potència mundial. Europa, com a entitat política autònoma, està naixent amb aquesta crisi.

Quan es critica els alemanys, s’oblida el camí que han fet els últims 20 anys i que encara avui els nordamericans tenen un bon contingent militar en el seu territori. Alemanya és la primera potència econòmica de l’Euro, però l’única potència militar de la moneda única és França. També s’oblida que l’economia especulativa, principalment en mans de Nova York i Londres, faria un negoci rodó amb la destrucció de l’Euro. Avui, això que s’anomena el mercat, és el principal enemic d’Europa. Els dirigents polítics de la Gran Bretanya i els Estats Units sempre preferiran, també, una Europa feble i dominable.

En aquesta conjuntura, res no ajudaria més a Europa que la independència de Catalunya i d’Escòcia. Que els anglesos facin la punyeta als alemanys es pot entendre, però els espanyols han quedat ben retratats amb aquesta crisi. Llegint alguns diaris de Madrid un no pot evitar pensar que tracten els alemanys com tracten els catalans. Se’ls demana que paguin i que liderin, però després se’ls nega la capacitat de decisió proporcional, el poder que els pertoca en funció del seu esforç i compromís.

Aquest pont de la Constitució és un bon moment per recordar que el pacte de 1978 ja es va fer contra el corredor mediterrani, i que Espanya no hauria entrat mai a l’euro sense l’esforç de Catalunya. També estaria bé recordar que la fotografia de les Azores del president Aznar va ser una traïció com una casa a França i Alemanya. El nacionalisme madrileny va utilitzar les subvencions europees per intentar recuperar l’imperi, aliada amb els Estats Units i la Gran Bretanya, els dos països que més han atacat l’Euro. Després d’haver mirat d’avançar els alemanys i els francesos per la dreta, Madrid té poca autoritat per demanar res. Veure columnistes de la caverna comparant Merkel amb Hitler fa posar vermell de vergonya aliena.

Un problema afegit, és que per aturar el comunisme, els Estats Units i la Gran Bretanya van incloure França entre els vencedors de la II Guerra Mundial. Així, l’Europa de la postguerra es va organitzar a partir de la mateixa cultura política, retòrica i centralista, que el nazis havien esgotat portant-la fins a l’extrem. Amb la tradició germànica i mediterrània vençuda pels borbons i per Napoleó encara fora de context, la Unió Europea es va crear amb uns Estats a la francesa, més pensats per a la guerra i les rivalitats nacionalistes, que no pas pel liberalisme econòmic. Si volem anar cap a una Europa unificada i comercial caldrà donar més pes a democràcia i a les dinàmiques dels territoris que no pas al nacionalisme dels estats.

Fa uns dies el politòleg John Gray deia a La Vanguardia que Europa hauria de tornar 300 anys enrera. Com ja he dit moltes vegades, s’està tancant el cicle que es va obrir el 1714 amb la caiguda de Barcelona. Si Berlín i París han après les lliçons segle XX, la crisi de l’Euro serà només una crisi de creixement. I si els catalans fem les coses bé, tornarem a treure el cap.