Dietari (Calçasses a dojo)

Dilluns

És increïble l’èxit que tenen les entrades que escric sobre les dones, deu ser perquè toco tendre; i això que encara no he exposat el gruix de la meva teoria.

Fa dies que hi dono voltes i cada dia ho veig més clar: en aquest país les dones trenquen els homes. Una de les conseqüències de l’ocupació és que els mascles queden atrapats entre Espanya i la cuina de casa seva. Ja vaig parlar-ne una mica en un article sobre Samaranch. La tradició que no s’expressa a través de les ambicions personals és sentimentalisme de pa sucat amb oli, mentre que les ambicions que es desenvolupen al marge de la tradició tenen el vol efímer del cinisme i del joc brut.

A Catalunya les dificultats que la tradició té per projectar-se en la vida pública fa que, sovint, els homes amaguin les seves ambicions sota les faldilles d’una dona. Per no passar per eixelebrats o per immorals els homes acostumen a projectar tot l’amor a casa i, a la llarga, això resulta fatal perquè, després d’educar els fills, no hi ha res que agradi tant a les dones com lluir de marit i atribuir-se els seus èxits. Vull dir que així com els homes estimem les dones per la seva gràcia, les dones ens estimen per la nostra força, per la nostra capacitat de fer sentir al món el seu missatge.

Es digui el que es digui, la dona busca un heroi que la representi i la faci somiar perquè ella també té, a la seva manera, una força heroica. Com que a Catalunya els herois acaben com el rosari de l’aurora, la dona catalana tendeix a buscar un succedani, és a dir, espera que el seu home sigui un sant. En general, una dona és capaç de deixar passar qualsevol cosa a un home que la faci sentir orgullosa i doni ales a la seva vanitat, però a un home que li recordi les seves limitacions no li’n deixa passar ni una. Tot plegat, la quantitat d’amor i d’il·lusions que es concentra a les llars del país genera una frustració enorme i dóna a la vida matrimonial aquesta combinació de dona corcó i d’home asfixiat tan trista i típica del país, i que tan bé explica la nostra baixa natalitat.

La pudor de peus que fa vida de solter no és cap alternativa, esclar, però la situació és aquesta i, de fet, és significatiu que a mesura que l’estat espanyol ha guanyat influència en el país haguem passat del patriarcat al matriarcat. El pare de ventre i bigotis prominents que clavava cops de puny a la taula ha estat substituit pel calçasses amb pantalons curts i cara de boyscout que mira d’evitar com sigui els atacs d’histèria de la seva dona; no em sembla que hi haguem guanyat gaire. La manca d’autoestima de la dona catalana és el mirall de la manca de força de l’home català per fer-se valdre en el seu país. L’auge del feminisme internacional només ha agreujat el problema. Sembla mentida que no t’adonis del clam patriòtic que hi ha rera els esclats de malhumor de la teva dona, burro.

Dimarts

Fa pena de veure, la política. No hi ha cap partit que parli el llenguatge de la gent. Les consultes, l’atur, la hipòcrita campanya contra la corrupció, la sentència de l’Estatut. La gent es fa preguntes que no es feia fa dos dies i tot plegat va gestant una mena de tormenta perfecta. La crisi impedeix a l’estat d’emprar els recursos habituals de propaganda i d’embadaliment col·lectiu per mantenir l’ordre. Hi ha el mundial, d’acord, i tota la retòrica pedantesca sobre el talent dels futbolistes i la bellesa del futbol; però fins i tot si guanya Espanya quan durarà l’eufòria? Les institucions van entrant en una dinamica de descrèdit mentre el tsunami econòmic s’acosta. Diuen que després de l’estiu el daltabaix serà de pel·lícula. Mentrestant, la crisi és atiada per la covardia dels mateixos politics i l’esgotament del discursos de la transició. Por i mandra a Madrid, i por i mandra a Barcelona. Ningú no té pebrots de plantejar els problemes seriosament i ens acabarà caient la casa a sobre.

En un suplement de cultura de la setmana passada hi trobo una crítica dedicada a una novel·la sobre la guerra civil que acaba així: “i el més important: ens trobem amb un llibre de pau, tolerancia i altruisme que et convida a cridar ben alt que mai més a tanta crueltat i vilesa…”  N’hi ha per posar-se a tremolar.

Dimarts

Buscant les sabates com un boig. I allò que deia de la força evocativa dels detalls i la capacitat que tenen d’absorbir-te i no deixar-te veure res més que el teu món immediat. Tot i que recordava la xerrera de la meva dona de fer feines, havia oblidat completament que, per més que parli i parli, mai no em diu on collons em desa les coses.