Dietari (Calçasses a dojo)

Dilluns

És increïble l’èxit que tenen les entrades que escric sobre les dones, deu ser perquè toco tendre; i això que encara no he exposat el gruix de la meva teoria.

Fa dies que hi dono voltes i cada dia ho veig més clar: en aquest país les dones trenquen els homes. Una de les conseqüències de l’ocupació és que els mascles queden atrapats entre Espanya i la cuina de casa seva. Ja vaig parlar-ne una mica en un article sobre Samaranch. La tradició que no s’expressa a través de les ambicions personals és sentimentalisme de pa sucat amb oli, mentre que les ambicions que es desenvolupen al marge de la tradició tenen el vol efímer del cinisme i del joc brut.

A Catalunya les dificultats que la tradició té per projectar-se en la vida pública fa que, sovint, els homes amaguin les seves ambicions sota les faldilles d’una dona. Per no passar per eixelebrats o per immorals els homes acostumen a projectar tot l’amor a casa i, a la llarga, això resulta fatal perquè, després d’educar els fills, no hi ha res que agradi tant a les dones com lluir de marit i atribuir-se els seus èxits. Vull dir que així com els homes estimem les dones per la seva gràcia, les dones ens estimen per la nostra força, per la nostra capacitat de fer sentir al món el seu missatge.

Es digui el que es digui, la dona busca un heroi que la representi i la faci somiar perquè ella també té, a la seva manera, una força heroica. Com que a Catalunya els herois acaben com el rosari de l’aurora, la dona catalana tendeix a buscar un succedani, és a dir, espera que el seu home sigui un sant. En general, una dona és capaç de deixar passar qualsevol cosa a un home que la faci sentir orgullosa i doni ales a la seva vanitat, però a un home que li recordi les seves limitacions no li’n deixa passar ni una. Tot plegat, la quantitat d’amor i d’il·lusions que es concentra a les llars del país genera una frustració enorme i dóna a la vida matrimonial aquesta combinació de dona corcó i d’home asfixiat tan trista i típica del país, i que tan bé explica la nostra baixa natalitat.

La pudor de peus que fa vida de solter no és cap alternativa, esclar, però la situació és aquesta i, de fet, és significatiu que a mesura que l’estat espanyol ha guanyat influència en el país haguem passat del patriarcat al matriarcat. El pare de ventre i bigotis prominents que clavava cops de puny a la taula ha estat substituit pel calçasses amb pantalons curts i cara de boyscout que mira d’evitar com sigui els atacs d’histèria de la seva dona; no em sembla que hi haguem guanyat gaire. La manca d’autoestima de la dona catalana és el mirall de la manca de força de l’home català per fer-se valdre en el seu país. L’auge del feminisme internacional només ha agreujat el problema. Sembla mentida que no t’adonis del clam patriòtic que hi ha rera els esclats de malhumor de la teva dona, burro.

Dimarts

Fa pena de veure, la política. No hi ha cap partit que parli el llenguatge de la gent. Les consultes, l’atur, la hipòcrita campanya contra la corrupció, la sentència de l’Estatut. La gent es fa preguntes que no es feia fa dos dies i tot plegat va gestant una mena de tormenta perfecta. La crisi impedeix a l’estat d’emprar els recursos habituals de propaganda i d’embadaliment col·lectiu per mantenir l’ordre. Hi ha el mundial, d’acord, i tota la retòrica pedantesca sobre el talent dels futbolistes i la bellesa del futbol; però fins i tot si guanya Espanya quan durarà l’eufòria? Les institucions van entrant en una dinamica de descrèdit mentre el tsunami econòmic s’acosta. Diuen que després de l’estiu el daltabaix serà de pel·lícula. Mentrestant, la crisi és atiada per la covardia dels mateixos politics i l’esgotament del discursos de la transició. Por i mandra a Madrid, i por i mandra a Barcelona. Ningú no té pebrots de plantejar els problemes seriosament i ens acabarà caient la casa a sobre.

En un suplement de cultura de la setmana passada hi trobo una crítica dedicada a una novel·la sobre la guerra civil que acaba així: “i el més important: ens trobem amb un llibre de pau, tolerancia i altruisme que et convida a cridar ben alt que mai més a tanta crueltat i vilesa…”  N’hi ha per posar-se a tremolar.

Dimarts

Buscant les sabates com un boig. I allò que deia de la força evocativa dels detalls i la capacitat que tenen d’absorbir-te i no deixar-te veure res més que el teu món immediat. Tot i que recordava la xerrera de la meva dona de fer feines, havia oblidat completament que, per més que parli i parli, mai no em diu on collons em desa les coses.

Advertisements

14 pensaments sobre “Dietari (Calçasses a dojo)

  1. Enric:

    Com sempre les teves anàlisis sobre la familia, el marit i la muller de Catalunya actual són excel.lents ! llàstima que tothom fa el mec i mira a una altra banda, i així ens va.

    Abraçades

  2. La dona hauria de dedicar-se a mirar aparadors i a prendre xocolata desfeta amb les amigues. Aquí al despatx són elles i només elles les que compliquen les coses. Barrejar dones amb patria és el summum de la trempera…aquí i a Segovia els homes som uns caganers!

  3. És ben bé cert que la dona catalana té una baixa auto-estima, perquè sinó no s’entén com ha permès tota cofoia que durant segles s’hagi casat pel règim de separació de béns, un règim que només té sentit per a les pubilles. La dona castellana, molt més llesta, amb la seva comunitat de béns, està molt més protegida. Voleu que us pugem els fills, que ens hi deixem la pell (abans ens moríem durant el part), que sacrifiquem els millors anys de la nostra vida per la família, mentre vosaltres us dediqueu a fer tertúlies, viatges de negocis i sopars d’empresa? doncs pagueu.
    I si em surt un corrector, ja sé que en cas de divorci i desigualtat la dona té dret a una compensació, però el perjudici ja està fet, i ja pots anar empaitant i pagant advocats per calcular quina serà aquesta compensació.

  4. Un heroi. Fa anys una companya de feina em va comentar que la seva fantasia era que la segrestés l’heroi de l’antifaç i se l’endugués a un paradís desconegut.

    • El problema és que, seguidament, el denunciaria a la primera comissaria dels Mossos (o de la policia que hi hagués al país on anés a parar). Aquest és el problema: Quan assoleixen el que desitgen comencen una demencial lluita per destruir-ho.

    • Jo ho veig justament a l’inrevés. El feminisme de fa anys tenia un sentit igualitari. L’actual feminisme té un sentit castrador. I no. Un servidor prefereix l’equilibri. Ni tant dolents són (som) uns, ni tant bones són (sou) les altres.

      • No es tracta de bons i dolents. Les vostres opinions demostren que el feminisme continua essent imprescindible i que sou uns incults pel que fa a les tendències feministes actuals (que no han abandonat el sentit igualitari i la reivindicació de l’equilibri).

  5. Totalment d’acord amb el senyor Robert S, el senyor Vila “ens deu” un llibre sobre les dones.

    Per altra banda, el lligam entre pais ocupat i homes calçasses (o homes castrats)ha estat ben analitzat en el cas del Québec per en Jean-Philippe Trottier en el seu llibre “Le grand mensonge du féminisme. ou le silence sur la triple castration de l’home au Québec”, publicat per Michel Brûlé éditions, Montréal, 2007.
    Vaig gaudir col.laborant-hi com a lector critic i comentarista de les versions prèvies. Crec que valdria la pena que vostè senyor Vila el llegis. Si li interessa podem fer-li arribar gratuitament, si m’indica a quina adreça.

    Pot consultar l’index a aquesta adreça web:
    http://www.vigile.net/Le-grand-mensonge-du-feminisme [I tant q m’interessa!: C/comte Urgell, 280 3er 2a Barcelona

    Que passi un molt bon dia,

    • Doncs demà mateix sortirà per correu i esperem que Correos de Espana no extravii ni tardi massa a fer-li arribar. Li serà una bona lectura d’estiu i si serveix per a incitar-lo a escriure un llibre sobre opressio nacional catalana i homes calçasses, ja em daré per ben pagat.

      Que passi un molt bon dia

  6. “Sovint els catalans, enduts pel narcisisme moral típic de l’esclau, oblidem que la dona també juga i que, en una partida, no sempre hi ha la possibilitat de triar una opció o d’escollir el moment de fer una cosa. En general, la feminitat no depèn tant de les decisions que es prenen com de l’actitud amb què s’executen. Tot és més senzill, i no cal fer tanta comèdia. Era la naturalitat que es respirava en la dona el que ha posat tothom tan nerviós, perquè, volem o no, ens interpel·la i fins i tot ens deixa en evidència”. `[Molt bo, touché]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s