He llegit tot d’una tirada el llibre de l’August Rafanell, La il·lusió occitana. Ho remarco perquè parlem de 1.500 pàgines i això –em penso- fa el detall digne de ser considerat més enllà de les meves manies i aficions. Algun crític ha qualificat l’obra de “catàleg d’inanitats”. Efectivament, els dos volums de l’obra poden semblar, des de l’espanyolisme o des de l’autoodi, una desfilada de figures secundàries i de debats estèrils. Ja se sap que no hi ha res més polititzat que la cultura i que alguns crítics només treballen a gran escala –fins al punt que no percebrien el moviment ni que els passés un elefant per davant del nas. Gairebé em sap greu escriure l’article tan embalat. Però trobo que el llibre és deliciós.
Rafanell no ha escrit tant sols una crònica detallada de l’evolució d’un ideal bonic. El seu llibre no serveix només per explicar, a partir d’un cas pràctic, com es construeixen els països i les llengües, i els límits –sempre incerts- que separen la política de la ciència i de l’art. Rafanell repassa la història contemporània de Catalunya través d’un prisma molt suggerent. Servint-se de l’ideal occitanista, retrata el nostre país com una realitat autònoma en el conjunt d’Europa, més enllà –molt més enllà- de la relació amb Espanya. Això fa que, a diferència de la majoria d’estudis sobre el catalanisme, pel llibre hi circuli un aire fresc molt agradable. Intel·lectualment, és com si de sobte algú et tragués d’una presó. El joc d’interessos i de ressentiments amb Madrid queda relativitzat, i surt un país més ric, que justifica millor la seva misteriosa persistència i la seva càrrega subversiva en l’Europa dels estats-nació.
Rafanell s’endinsa en les arrels de l’imaginari medieval i a partir d’aquestes deus situa Catalunya al mapa amb els seus anhels i les seves febleses. Amb la seva cultura política, també. El llibre es pot veure com el complement de l’estudi d’Enric Ucelay da Cal, El imperialismo catalán. Si Ucelay da Cal estudia l’imperialisme català com un afer intern de l’Estat espanyol, Rafanell l’explica des d’Europa, resseguint la manera com el país s’hi projectava entre finals del segle XIX i mitjans del XX. Tots dos parlen d’un imperalisme de caire regeneracionista i confederal que va fracassar. Però situats en el marc europeu els catalans il·lustres apareixen sota una llum menys escenogràfica: Víctor Balaguer, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, J.V Foix, Joan Estelrich, Mossèn Alcover o Teodor Llorente agafen volada i amplitud. Fins i tot els personatges secundaris brillen, i la galeria de visionaris grotescos que constitueixen les visceres de tot país prenen l’interès literari que es mereixen.
Així descobreixes que la cova ibèrica és un mirall massa complaent i reduccionista. Descobreixes que potser el país és prou gran per no ofegar-s’hi, i que només cal saber mirar-lo. També descobreixes que al costat de l’anguniós Maragall peninsular hi ha un Maragall enamorat de la terra occitana. Descobreixes la força que té la base de les coses, i que Martí de Riquer o Manuel de Montoliu somiaven en un gran unió Occitània abans de treballar per l’integrisme espanyol. Descobreixes els Pirineus com la columna vertebral d’un país que sobrepassa Catalunya. Entens perquè Prat de la Riba va recolzar Alemanya en la primera guerra mundial. T’adones que la França de Vichy va esdevenir una trampa més mortal per l’occitanisme que la República per al catalanisme. A partir del cas Mistral veus fins a quin punt, quan la política s’absté, els escriptors comencen a escriure tan bé que es queden sense públic. I et preguntes qui era més feixista, si Charles Maurras defensant la diversitat ètnica de França o Charles De Gaulle i els seus predecessors promovent-ne l’aniquilació.
El llibre m’ha provocat, en el pla intel·lectual, la mateixa caiguda del cavall que van tenir Maragall o Prat de la Riba el dia que van descobrir que podien anar fins al Roine comunicant-se en català. No m’havia plantejat mai que Montaigne s’entengués amb els seus conciutadans amb un idioma que no fos el francès. No sabia que a la Carcassona del segle XVIII resaven el pare nostre amb el mateix idioma que nosaltres. Mai no m’hauria imaginat que d’Artanyan, el mosqueter gascó de la gran novel·la Dumas, parlés una llengua semblant al català. O que un escriptor com Plàcid Vidal, tan poc noucentista, havia dit, als anys 30, que “el tolosenc i el barceloní es diferencien per lleugeres variacions en la pronuncia”. Tampoc no m’hauria passat mai pel cap que l’escriptor republicà Ramón J. Sender i l’ultra dretà Elías de Tejada podien estar d’acord amb el doctor Trueta a situar l’espai de la catalanitat entre el Roine i Alacant.
De la realitat que permetia somiar Catalunya com el centre d’un gran espai cultural europeu avui en queda poca cosa. Les guerres mundials van ser molt útils per la política interior dels grans estats. Els catalans som potser els darrers supervivents d’un món esborrat per la socialdemocràcia. L’independentisme d’avui no és altra cosa que la continuació, per vies més pragmàtiques, d’un ideal confederal que es remunta a l’Edat Mitjana. Era possible convertir Barcelona en una Nova York de la Mediterrània? Tenia sentit pensar Catalunya com una Prússia dels Pirineus, comptant tant sols amb la força moral que donen la cultura i l’economia? Què hauria passat si Tolosa, Montpeller i Marsella haguéssin tingut la tradició política de Munich, Hamburg o Milà? El llibre de Rafanaell parla d’un país que podria haver existit en una Europa diferent però també d’una il·lusió que no existia només al cap del quatre il·lusos.
A mi encara em passa com a Jaume Balmes o com a Josep Pla, que se sentien estrangers més enllà de l’Ebre i es trobaven com a casa al nord dels Pirineus. Més enllà dels exèrcits, la demografia i l’idioma no hi ha res? Amb Occitània hi ha una mateixa intuïció del luxe i la bellesa i una història en comú; també hi ha una cultura política basada en el treball en xarxa i un relat que posa Catalunya al centre d’un espai més còmode i atractiu. Per a la política empírica, Occitània ja no és cap negoci. Però com a font d’inspiració, com a metàfora ideològica capaç d’esperonar l’economia i la cultura potser no deixa de ser un bon trumfo. El llibre de Rafanell et llega el somni occità com un palau vell i enteranyinat. No saps gaire què n’has de fer. Però veus que hi ha d’altres maneres d’explicar la història i de pensar-nos més d’acord amb els trets que han donat vida i dinamisme al nostre país.
Dietari a Destemps 