Articulots

by

Runa (Barcino)

L’última ressenya que vaig escriure per Barcino, amb motiu de la publicació de l’extraordinari dietari de Miquel Parets, remarcava una idea en la qual vull insistir: és important que es publiquin tants papers privats com sigui possible. L’única manera d’esvair l’aire de llegenda que té la nostra història –especialment la història que va marcar la constitució dels nacionalismes i dels estats moderns– és recuperar la màxima diversitat de testimonis personals escrits. En un país que ha vist les seves institucions prohibides o folkloritzades, els seus arxius destruïts o saquejats, i les seves acadèmies i poltrones intervingudes i apartades dels debats intel·lectuals d’àmbit europeu, les veus subjectives tenen una importància vital de cara a elaborar discursos polítics que s’aguantin.

Un fenomen que sorprèn, quan t’aboques a llegir correspondències i dietaris d’altres temps, és l’actualitat dels patrons que han marcat les desgràcies del país. Diuen que tots els països estan condemnats a gestionar els mateixos problemes de fons sempre, que ni tant sols en els moments d’esplendor les societats s’alliberen dels gèrmens destructius que els hauran de portar cap a la decadència. Tot i així és una mica inquietant que sigui tan fàcil d’establir paral·lelismes entre la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, la Guerra Civil i la situació que s’està creant davant del nostre nas, aquests últims anys. Continuem patint unes elits incapaces de fer-se respectar en els moments difícils i un poble menut sofert i difícil de doblegar però incapaç de generar líders prou forts per donar un tomb a la història i treure el país dels seus marasmes cíclics.

Aquesta relació entre un ambient de màxima tensió social i un marc de desert polític i intel·lectual és una de les notes dominants dels textos aplegats en les Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714. Llegint les cròniques editades per Agustí Alcoberro i per Mireia Campabadal és difícil comprendre de quin caldo de cultiu va sortir aquell famós discurs de Manuel Ferrer i Sitges. És evident que en una guerra hi ha poc temps per a les disquisicions intel·lectuals, i que la feina espiritual que no s’ha fet es troba a faltar quan comencen les bufetades. Ferrer i Sitges va recitar un discurs èpic, farcit d’erudició i de coneixement sobre el paper de Catalunya en el context hispànic i europeu. El mite diu que les paraules del cavaller barceloní, pronunciades el 6 de juliol de 1713, van decantar la balança a favor dels partidaris de rebutjar el tractat d’Utrech i declarar la guerra a les corones de França i d’Espanya.

Llegint les Cròniques, tant les dels autors botiflers com dels autors patriotes, m’he fet un tip de pensar en uns textos de joventut de Josep Maria Porcioles en els quals el famós alcalde franquista deia que la derrota de 1714 havia d’explicar-se a través de la manca de consciència nacional dels catalans, més que no pas de la potència bèl·lica dels borbons. Tot i que les recerques notarials descriuen una Barcelona del 1700 plena de llibres, els textos traspuen una sensació d’infantilisme i de misèria intel·lectual que ve de lluny, d’un país que ha perdut la cultura del poder i la capacitat de pensar i de parlar de la guerra en una llengua vigorosa. I que, per tant, està condemnat a perdre-ho tot o quasi tot. Si fem cas d’alguns testimonis recollits al llibre, no va ser tant la indiscutible brillantor del discurs com la pressió social del poble menut l’element que va decantar la balança a favor de resistir. Tot i així, més enllà de la urgència que la guerra imposa a la vida diària, seria lògic esperar que el refinament dels arguments de Ferrer i Sitges es traslluïssin d’alguna manera en la prosa de les cròniques i en la Barcelona que descriuen. No és així. Un dels autors assegura, per exemple, que “de los estragos de vuy a 300 anys se’n recorderà”; un altre titula el seu text  Per desengany dels esdevenidors. Tots dos homes escriuen seguint una intuïció sense contingut polític o intel.lectual, que no entén el moll de l’òs de la guerra, ni preveu en quina mesura la resistència arribaria a mantenir el caliu d’un país al límit de l’extinció en una Europa constituïda per Estats cada cop més etnocides i homogeneïtzadors.

Escrits en un català vacil·lant, ben farcit de castellanismes, la llengua dels cinc textos accentua la imatge tràgica del setge. És com si les bombes caiguessin sobre un territori ja prèviament envilit, com si afegissin runa a la runa. Amb el rerefons constant del so dels canons, es descriuen aldarulls, execucions, sermons multitudinaris, vaixells que van i vénen de Mallorca amb queviures, combats cruents als peus de les muralles. Amb tan patiment i tanta acció –de vegades tan ben narrada– es troben a faltar reflexions de gruix. Vista a través de qualsevol dels autors del llibre, Barcelona sembla la capital d’un país desdibuixat, amb una consciencia nacional prima, que es defensa com un animal malferit, mossegant i esgarrapant a les palpentes la mort que ve a buscar-lo.

 

by

Mas i Wilson (Singular Digital)

Un dels últims llibres que ha sortit aprofitant l’aniversari de la Primera Guerra Mundial és un assaig d’Adam Tooze titulat The Deluge: The Great War and the Remaking of Global Order (1916-1931). Encara no l’he pogut llegir però, després de fullejar-ne el pròleg -i d’assabentar-me de l’abdicació del rei- no puc deixar de pensar en el panorama que tenim a Espanya.

La tesi de Tooze és que la Segona Guerra Mundial va ser una conseqüència del fals lideratge que els Estats Units van imposar a Europa –i per tant al món- a través del Pacte de Versalles. Tooze diu que els Estats Units van cometre el cinisme i l’error de voler imposar un ordre pacífic, sense dotar-lo de seguretat. L’acadèmic de Yale recorda que el principal nexe d’unió entre els líders dels països totalitaris era l’antiamericanisme. L’Alemanya Nazi, la Itàlia Feixista, el Japó imperialista i la Rússia sovietitzada tenien en comú el fet de veure’s a si mateixos com a països insurgents davant d’unordre opressiu, hipòcrita i decadent, imposat pel capitalisme nordamericà.

Les cròniques i els estudis sobre la Pau de Versalles parlen molt del caràcter vanitós i narcissista del president Woodrow Wilson, i de la intransigència i la manca de tacte que el va acabar aïllant. El ressentiment produït pel fracàs de l’Europa d’entreguerres s’ha projectat molt intensament en la figura del president nordamericà i això ha tingut tendència a amagar els beneficis concrets que els Estats Units van treure com a país de la retòrica grandiloquent i idealista del seu líder. Davant de l’impressionant creixement de l’economia xinesa, tot just ara es comença a assenyalar que, malgrat que els americans es van convertir en la primera potència industrial del món el 1875, difícilment haurien pogut assumir-ne també el lideratge polític imoral sense les dues guerres que van arrassar Europa.

La perspectiva de Tooze posa en evidència perquè els principis de Wilson van triomfar a mesura que el mateix president nordamericà quedava aïllat, cada cop més impotent per controlar les conseqüències perverses del seu discurs. Wilson potser volia salvar Europa, però el capitalisme nordamericà sobretot volia aprofitar la situació per posar els Estats Units al capdavant de l’ordre mundial. La prova més simbòlica de l’aplicació cínica dels valors wilsonians –diu Tooze- és l’absència dels Estats Units en la Societat de Nacions que havia de garantir l’ordre pacífic que propugnava. El plantejament del llibre m’ha cridat l’atenció perquè, per poc que analitzem la situació espanyola, veurem que la força retòrica de l’independentisme corre el perill d’acabar portant el president Mas a una situació semblant, si darrera no hi ha una determinació política molt clara.

Com li va passar a Wilson, el president Mas no sols s’arrisca a ser instrumentalitzat per forces de casa seva sinó que també corre el perill de despertar els dimonis més obscurs dels adversaris polítics del seu país. Entre okupes i monàrquics, aquests dies hem tingut un tast del profit que determinats grups d’interessos intentaran treure de les dinàmiques d’afebliment i fragmentació de l’escenari polític espanyol. Ha passat d’altres vegades a la història i, malgrat que el final no tingui per què ser el mateix, és lògic que es repeteixin els esquemes. Si Convergència no camina amb totes les conseqüències cap a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació -si no es concentra a fer valdre els drets democràtics de Catalunya-, es col·lapsarà entre un partit de l’ordre i un partit de la revolució. Igual que el capitalisme nordamericà va necessitar una aparença d’ordre pacífic i una segona guerra mundial per consolidar el seu lideratge polític i moral sobre les runes d’Europa, hi ha unes elits que necessiten abanderar una il·lusió de regeneració democràtica i una dinàmica de polarització simbòlica i bullanguera per poder liderar Espanya sobre les runes de Catalunya.

by

Fear Paralysis Reflex (Singular)

Dijous passat, havia d’anar al Born a presentar la xerrada que van donar el Conseller Francesc Homs i l’Alfred Bosch sobre l’Arxiduc Carles, al cicle Herois de 1714, i com que feia tard vaig agafar un taxi. De seguida que vaig donar l’adreça, el taxista, que era un nano de 28 anys, de Palau de Plegamans, es va posar a parlar de política. Potser inspirat per la visió de la immensa senyera que presideix el centre cultural, el noi va començar a fer-me aquestes petites confessions inofensives que la gent de vegades fa als estranys amb la idea d’agafar una mica de distància i d’aclarir algun dubte personal.

El taxista em va explicar que ve de família catalanoparlant però que ell sempre compra llibres en castellà, perquè llegint-los s’hi troba més còmode. Em va dir que no entenia per què li passa això, si a diferència dels seus pares va rebre l’educació català, i que li sabia greu, però que tampoc no se’n feia mala sang. També em va explicar que amb els amics que conserva de l’escola parla en castellà, perquè la majoria “tenen pares de fora”, però que, tot i així, la majoria són independentistes. Em va semblar que mirava de saber fins a quin punt tenia dret a il·lusionar-se amb el país, tot i que tampoc no el vaig veure massa espantat per la possibilitat que els polítics el traïssin.

L’endemà, dinant amb uns amics, em vaig trobar una situació semblant. Un comensal amb xalet a l’Empordà se’m va presentar dient: “Hola, sóc franquista i independentista”. El comentari em va fer gràcia perquè resumeix molt bé un estat d’esperit que veig a tot arreu. L’èxit de l’independentisme és que les pors, els prejudicis i els sistemes ideològics que fins fa dos dies mantenien el país fragmentat en espais mentals estancs i permetien controlar-lo, han saltat pels aires. No és tant que la gent cregui que la independència serà bufar i fer ampolles com que la gent s’ha cregut que té dret a sentir-se catalana i a voler la independència al marge de la carraca que li serveixen als diaris i a les teles de Madrid.

L’independentisme es troba en aquell moment dolç de l’home que ha seduit la dona que li agrada amb una posada en escena interessant i divertida i només necessita un pretext per dur-la a casa i abaixar-li les calcetes. Fins ara ERC, CiU i la CUP, i també Iniciativa, s’han beneficiat de l’ambient de confiança i vitalitat creat per les bases independentistes. Fins ara la gent ha treballat i els partits han recollit els vots, sense necessitat d’arriscar-se ni posar en joc massa interessos. Tant és així que si les previsions per aquestes europees s’acompleixen, el panorama polític català haurà fet un tomb que pocs experts haurien cregut possible fa només tres anys. No obstant, em sembla que aquest cicle s’ha acabat.

Em sembla que, després d’aquestes eleccions, s’obrirà una etapa nova més complicada i institucional, que demanarà oficialitzar les il·lusions i les energies que han anat transformant la política catalana. En els propers mesos els polítics hauran de prendre el relleu a la gent i demostrar l’audàcia i la llibertat d’esperit que fins ara ha tingut l’independentisme de base. Per això és important que tothom vagi a votar. És important que no hi hagi gaire espai per la sospita i les excuses. A Madrid confien que el Referèndum del nou de novembre no es farà i que això enverinarà prou la situació per arribar a controlar-la. Jo no crec que tot depengui del Referèndum.

A mi em sembla que l’independentisme ha fet amb el país una mica el que Cruyff i Laporta van fer amb el Barça. En els propers mesos veurem si els partits són capaços de desenvolupar aquest esperit des de la política, o bé han quedat estancats en la retòrica rondinaire del culer nuñista, que no sabia ni guanyar ni perdre. Si la política fallés, llavors ja veuríem què quedaria més tocat, si l’independentisme o l’actual sistema de partits. Però jo crec que ara tot depèn d’allò que els psicòlegs en diuen Fear Paralysis Reflex. Ara és el moment ideal perquè els nostres polítics consultin els psicòlegs i vegin aquells reportatges del National Geographic, en els quals una guineu caça un conill que en comptes de fugir corrent s’ha quedat immòbil, confiant que el sotabosc el protegia.

 

 

by

L’arca de Noé (El Singular Digital)

El dia de Sant Jordi vaig baixar fins a la llibreria que la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas han obert a tocar del mercat de Sant Antoni, la llibreria Calders (aquesta llibreria que s’anuncia assegurant que és experta en llibres -tal és el nivell de confusió que hem estat capaços de crear en aquest país-) i em vaig comprar dos clàssics. El primer clàssic que vaig triar, un cop vaig aconseguir obrir-me pas a cops de colze entre la massa de clients que s’abraonaven sobre els llibres com un tumult de xinesos, va ser Carta a mi mujer. Francisco Umbral, tot i que és espanyol, m’agrada. El seu cinisme inofensiu i diletant, de Valle Inclán pujat de to per l’efecte de l’alcohol i els lligacames, combinats amb les drogues farmacèutiques, sempre m’ha semblat inspirador. El segon llibre que vaig posar a la bossa va ser una traducció catalana de Leaves of grass, publicada per Edicions de 1984. Walt Whitman és un patriota antic, anterior a l’automòbil i el nazisme, i al sentit de l’èpica del Valentí Puig i el Jordi Cañas. En aquest país tan ple de cavallets de fusta, llegir Whitman és una mica com rentar-se. No sé fins a quin punt això va arribar influir en el fet que fos el primer best-seller de la llibreria. L’altre motiu que em ve al cap – a banda del fet que els amos són experts en llibres- és el cava que se sol servir en les festes d’inauguració.

Ara que obre la Calders em sap greu haver de confessar que des que m’he avesat a comprar a la web d’Amazon i a llegir el meu kindle paperwhite, que guardo sempre a la tauleta de nit com si fos la Biblia en català, editada pels monjos de Montserrat, cada dia necessito menys entrar a les llibreries a comprar o a somiar. Per culpa d’Amazon cada dia llegeixo menys llibres traduïts i si no fos per l’Umbral i per un articulista català que tenen llogat en un diari de Madrid per dissimular que estan amb l’aigua al coll, m’oblidaria que existeix Espanya o fins i tot la llengua castellana -instrument d’una ideologia destructiva, segons em va explicar el catedràtic de lingüística José Luis Moreno Cabrera, aquest dissabte a la Orxateria Valenciana. A mi, poques coses em farien tan feliç com que la llibreria del Cutillas pogués tirar endavant. Si el Cutillas és capaç de mantenir viva la Calders, serà la primera vegada que veuré un amic culte que se’n surt sense haver de marxar a l’estranger o rebaixar-se a fer trampes de gitano. Quan penso en la carnisseria silenciosa que he viscut el últims anys, em poso introspectiu i em sento com aquests soldats del desembarcament  de Normandia o de la defensa de Bastogne que de tant en tant es paraven a palpar-se el cos, incrèduls de no haver estat foradats encara per la trajectòria d’una bala equivocada

A la gent li agrada cantar i ballar i manifestar-se però no sé si s’arriba a fer una idea de l’esforç que costa defensar el sentit de les paraules o introduir un matís decisiu en un discurs. Si al final no ens en sortim i els bascos es beneficien de la nostra desgràcia, i els valents que es van rendir d’entrada o que han viscut d’expremer el poble com una taronja del Majèstic vénen a passar-nos la seva covardia de cadàver tòxic per la cara, que quedi oberta la llibreria del Cutillas, com una Arca de Noé plena d’il.lusions i de petits fracassos èpics, i de paraules dites amb amor, que al final són les que compten i es recorden. Tot i que seria molt bonic, i jo encara penso que és possible, acabar la processó amb una botifarra com aquella de l’Urruti, Urruti t’estimo, que us follin malparits!, i anar a celebrar el resultat del Referèndum a la Calders amb una provisió whisky escocès i de vodka rus i unes quantes noies del PP d’aquestes que saben vestir-se i pentinar-se amb cura, per ensenyar-los les meravelles de les nostres lletres i de la nostra terra, i també per començar a escriure la resta de la Història nacional amb el traç gruixut d’un penis decidit i alegre, mentre la festa dels sonambuls va omplint de colors i de consignes el cel de la plaça Sant Jaume.