Occitània, delit foll (Catalunya Oberta)

He llegit tot d’una tirada el llibre de l’August Rafanell, La il·lusió occitana. Ho remarco perquè parlem de 1.500 pàgines i això –em penso- fa el detall digne de ser considerat més enllà de les meves manies i aficions. Algun crític ha qualificat l’obra de “catàleg d’inanitats”. Efectivament, els dos volums de l’obra poden semblar, des de l’espanyolisme o des de l’autoodi, una desfilada de figures secundàries i de debats estèrils. Ja se sap que no hi ha res més polititzat que la cultura i que alguns crítics només treballen a gran escala –fins al punt que no percebrien el moviment ni que els passés un elefant per davant del nas. Gairebé em sap greu escriure l’article tan embalat. Però trobo que el llibre és deliciós.

Rafanell no ha escrit tant sols una crònica detallada de l’evolució d’un ideal bonic. El seu llibre no serveix només per explicar, a partir d’un cas pràctic, com es construeixen els països i les llengües, i els límits –sempre incerts- que separen la política de la ciència i de l’art. Rafanell repassa la història contemporània de Catalunya través d’un prisma molt suggerent. Servint-se de l’ideal occitanista, retrata el nostre país com una realitat autònoma en el conjunt d’Europa, més enllà –molt més enllà- de la relació amb Espanya. Això fa que, a diferència de la majoria d’estudis sobre el catalanisme, pel llibre hi circuli un aire fresc molt agradable. Intel·lectualment, és com si de sobte algú et tragués d’una presó. El joc d’interessos i de ressentiments amb Madrid queda relativitzat, i surt un país més ric, que justifica millor la seva misteriosa persistència i la seva càrrega subversiva en l’Europa dels estats-nació.

Rafanell s’endinsa en les arrels de l’imaginari medieval i a partir d’aquestes deus situa Catalunya al mapa amb els seus anhels i les seves febleses. Amb la seva cultura política, també. El llibre es pot veure com el complement de l’estudi d’Enric Ucelay da Cal, El imperialismo catalán. Si Ucelay da Cal estudia l’imperialisme català com un afer intern de l’Estat espanyol, Rafanell l’explica des d’Europa, resseguint la manera com el país s’hi projectava entre finals del segle XIX i mitjans del XX. Tots dos parlen d’un imperalisme de caire regeneracionista i confederal que va fracassar. Però situats en el marc europeu els catalans il·lustres apareixen sota una llum menys escenogràfica: Víctor Balaguer, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, J.V Foix, Joan Estelrich, Mossèn Alcover o Teodor Llorente agafen volada i amplitud. Fins i tot els personatges secundaris brillen, i la galeria de visionaris grotescos que constitueixen les visceres de tot país prenen l’interès literari que es mereixen.

Així descobreixes que la cova ibèrica és un mirall massa complaent i reduccionista. Descobreixes que potser el país és prou gran per no ofegar-s’hi, i que només cal saber mirar-lo. També descobreixes que al costat de l’anguniós Maragall peninsular hi ha un Maragall enamorat de la terra occitana. Descobreixes la força que té la base de les coses, i que Martí de Riquer o Manuel de Montoliu somiaven en un gran unió Occitània abans de treballar per l’integrisme espanyol. Descobreixes els Pirineus com la columna vertebral d’un país que sobrepassa Catalunya. Entens perquè Prat de la Riba va recolzar Alemanya en la primera guerra mundial. T’adones que la França de Vichy va esdevenir una trampa més mortal per l’occitanisme que la República per al catalanisme. A partir del cas Mistral veus fins a quin punt, quan la política s’absté, els escriptors comencen a escriure tan bé que es queden sense públic. I et preguntes qui era més feixista, si Charles Maurras defensant la diversitat ètnica de França o Charles De Gaulle i els seus predecessors promovent-ne l’aniquilació.

El llibre m’ha provocat, en el pla intel·lectual, la mateixa caiguda del cavall que van tenir Maragall o Prat de la Riba el dia que van descobrir que podien anar fins al Roine comunicant-se en català. No m’havia plantejat mai que Montaigne s’entengués amb els seus conciutadans amb un idioma que no fos el francès. No sabia que a la Carcassona del segle XVIII resaven el pare nostre amb el mateix idioma que nosaltres. Mai no m’hauria imaginat que d’Artanyan, el mosqueter gascó de la gran novel·la Dumas, parlés una llengua semblant al català. O que un escriptor com Plàcid Vidal, tan poc noucentista, havia dit, als anys 30, que “el tolosenc i el barceloní es diferencien per lleugeres variacions en la pronuncia”. Tampoc no m’hauria passat mai pel cap que l’escriptor republicà Ramón J. Sender i l’ultra dretà Elías de Tejada podien estar d’acord amb el doctor Trueta a situar l’espai de la catalanitat entre el Roine i Alacant.

De la realitat que permetia somiar Catalunya com el centre d’un gran espai cultural europeu avui en queda poca cosa. Les guerres mundials van ser molt útils per la política interior dels grans estats. Els catalans som potser els darrers supervivents d’un món esborrat per la socialdemocràcia. L’independentisme d’avui no és altra cosa que la continuació, per vies més pragmàtiques, d’un ideal confederal que es remunta a l’Edat Mitjana. Era possible convertir Barcelona en una Nova York de la Mediterrània? Tenia sentit pensar Catalunya com una Prússia dels Pirineus, comptant tant sols amb la força moral que donen la cultura i l’economia? Què hauria passat si Tolosa, Montpeller i Marsella haguéssin tingut la tradició política de Munich, Hamburg o Milà? El llibre de Rafanaell parla d’un país que podria haver existit en una Europa diferent però també d’una il·lusió que no existia només al cap del quatre il·lusos. 

A mi encara em passa com a Jaume Balmes o com a Josep Pla, que se sentien estrangers més enllà de l’Ebre i es trobaven com a casa al nord dels Pirineus. Més enllà dels exèrcits, la demografia i l’idioma no hi ha res? Amb Occitània hi ha una mateixa intuïció del luxe i la bellesa i una història en comú; també hi ha una cultura política basada en el treball en xarxa i un relat que posa Catalunya al centre d’un espai més còmode i atractiu. Per a la política empírica, Occitània ja no és cap negoci. Però com a font d’inspiració, com a metàfora ideològica capaç d’esperonar l’economia i la cultura potser no deixa de ser un bon trumfo. El llibre de Rafanell et llega el somni occità com un palau vell i enteranyinat. No saps gaire què n’has de fer. Però veus que hi ha d’altres maneres d’explicar la història i de pensar-nos més d’acord amb els trets que han donat vida i dinamisme al nostre país.

Anuncis

23 pensaments sobre “Occitània, delit foll (Catalunya Oberta)

  1. Gracies, moltes gracies. Sempre he estat enamorat d’Occitania. No oblidis que Catalunya en te un tros (Val d’Aran). L’altre dia a la mani de l’11 de setembre hi havvia banderes amb la creu occitana, i stands al passeig Lluis Companys sobre aquest pais vei i germa. Em vaig emocionar en sentir parlar un home gran de Tolosa en occita amb una noia jove aranesa, i en poder entrenrde’ls. Occitania m’es mes propera sens dubte que la Calanda que visito sovint per raons familiars, per exemple, i que esta a nomes 15 km de la franja!

    • Si Catalunya té un tros d’Occitània, potser el millor és que la Vall d’Aran (en català es diu així; oi que no dius ‘London’?) deixi de ‘pertànyer’ a Catalunya. Oi que diuen que no són catalans? Doncs apa. El primer que hauríem de fer quan siguem lliures és preguntar-los si volen ser catalans. Si no, bon vent i que se’n vagin a Occitània, Espanya, França o on vulguin.

      • Hi estic d’acord, que suiguin d’on vulguin. Dic Val d’Aran i no dic London perque Londres no forma part del meu pais, i crec que mentre sigui aixi es mereix un tracte linguistic especial. Quan siguem independents i no ens puguin donar pel sac, a TV1 que diguin Lerida, mentrestant que empassin saliva i diguin Lleida. Aixi jo seguire escrivint Vielha i Val d’Aran.

  2. L’article m’ha agradat. Si seguim com fins ara, segur que els catalans acabem com els occitans. O potser hauria de dir que tot acaba aviat, quan acabem nosaltres.

  3. Bé, molt bé; només un detallet: Pla no s’hauria sentit estranger més enllà de l’Ebre. Si de cas, més enllà del Sénia. Mai no entendré com és que tant vostès com els del sud prescindeixen tan alegrement d’aquella franja de trenta quilòmetres d’ample.

  4. Palumbus, no t’emprenys home, això de l’Ebre només es per abreujar. Anomenem accidents geogràfics importants per a establir fronteres psicològiques, tal com “Africa comença als Pirineus”, “més enllà de l’Elba”, “al sud del Sahara”, etc… quan, generalment, les comunitats que viuen a una banda i altra tenen una forta afinitat.
    Es una convenció del llenguatge. Comprén que el Sénia no pot esser frontera psicològica si hom pot mantenir una conversa amb un altre que estigui a l’altra banda del riu. I sense cridar.

  5. La francesització d’Occitània és quasi total, però hi roman un substrat compartit amb Catalunya, català i occità són llengües més que germanes, i hi ha una continuïtat de paisatge i de certs trets culturals entre el nostre país i el seu. Avui Occitània ha esdevingut el sud de França, però Catalunya no hauria de renunciar a tenir-hi una relació privilegiada. Per situar-nos a Europa i al món la nostra relació amb França hauria de ser tan profunda, o més, que la nostra relació amb Espanya, i el vincle amb Occitània ens hi hauria d’ajudar.

  6. Això que diu en Marc sobre que Occitania li es més propera que Aragó, per exemple, no deixa d’esser un efecte subjectiu, però te algunes bases reals, si ens atenim als aspectes lingüstics-històrics. Es veritat que la frontera es més sobtada cap al sud que cap al nord. Alguna cosa es veu que falla.

    Bé l’anomalia crec que es deu a la desaparició de l’aragonès (no ara, al ségle XIV) i altres varietats de romanç aragonès i valencià, per raons polítiques. El castellà va cobrir el nitxol que, diguem-ne “naturalment” li hagués correspós a una altra llengua. El castellà no es va formar en contacte amb el català, però després (ambdós) van ocupar una terra fins a posar-se en contacte. En canvi, el català si que es va formar en contacte amb l’occità. Per dir-ho així, català i occità son parents en primer grau, amb el castellà en segon.

    Com més al sud, més sobtada es la frontera. Com més al nord, més suau; de fet, els lingüistes no es posen d’acord sobre algunes parles de la Ribagorça, no saben si apuntarles com a catalanes o aragoneses, i en diuen “parles de transició”.

    Al sud en canvi, no hi ha transició; a un poble es parla valencià i al del costat castellà, que son parents de segon grau. La frontera es molt clara, naturalment com a resultat de la expansió d’una unitat política amb les seves fronteres, exercits del rei i recabdadors d’impostos, per a sobre d’una realitat preexistent.

    A Occitania no hi son pas aquesta mena de fronteres, perque els antics comtats de Tolosa, Provença, etc… no son en absolut equivalents als regnes del sud.

  7. Albert, sobre la relació amb França, hi ha hagut intents de apropament, però han estat coartats. Sense anar més lluny, era un dels projectes del pres. Maragall, que ja sabeu que li va passar. Espanya sempre ho ha tractat d’impedir, en nom dels interesos de la nació. No hi ha altra situació a Europa i al món que a travers d’Espanya. Que Catalunya no pugui establir ponts ni al sud ni al nord, que no s’hi pugui posar d’acord per fer res, es una de les més persistents i prioritaries estrategies nacionals. (o sigui dels poderosos de Madrid). De fet en l’actualitat les Com.Autónomes, actuen com a trampes centralistes més que res.
    En el contexte actual d’internacionalització de l’economia, això equival a la provincialització total. Soposo que ho deixaràn de fer quan ja no ens tinguin por, perque l’Area.M. de Bcn encara fa un xic de respecte.

  8. Boníssim Enric, sensacional.

    Allò que ens cal per deixar de pensar en Madrid i refer el nostre món. Perquè Occitània, si no és el nostre món, n’és un de ben proper.

    Gràcies!

  9. Com a professor de literatura sempre havia repetit als meus alumnes que la koiné dels trobadors tenia una continuïtat amb el català medieval (salvant la morfologia) que hauria suposat (en cas d’unió política)un estàndard comunicacional. Aquest estàndard mprobablement seria la llengua nacional de totes aquestes terres, des de Tours fins a Alacant.

  10. Tot i que per molts motius ideologics el personatge d’en Luis Racionero no m’agrada, el seu llibre Cercamon es una bona aproximacio literaria a la relacio entre aquestes dues terres germanes.

    No coneixia el llibre, però pel que vostè comenta, val la pena llegir-lo. Moltes gràcies per la referència.

    Que tingui un molt bon dia.

  11. Ja des de ben petitet (gràcies a l’escola) Occitània és el meu referent moral. Crec que el Jaume I es va equivocar renunciant-hi amb el tractat de Corbeil del 1258, és clar que no tenia massa alternatives després de la desfeta del seu eixelebrat (per no dir una altra cosa) pare. El que sí que no pots fer és després dividir el regne en trossos pels teus fills, afeblint la nació. Resultat: ni Occitània ni Països Catalans, Catalunya es troba ben sola en aquesta Europa dels estats. Algú hauria d’estudiar algun dia per què sempre tenim uns governants tan inútils…

    Aconsello a tots els que us agradi el tema d’Occitània de llegir un llibre boníssim: “Els càtars. Problema religiós, pretext polític” del Jesús Mestre i Godes.

  12. Curiosament, diumenge passat vaig visitar Montsegur. I vaig reposar uns bons minuts davant de la pedra que, al Pla dels Cremats, recorda els bons homes i les bones dones que hi moriren per no renegar de la seva fe. El mateix monòlit, per la banda de darrere, hi té una pintada anònima: “Occitània Independenta”. Uns quilòmetres més enllà, en direcció a la Mediterrània, hi ha un altre castell, Queribus, sobre l’antiga frontera entre les terres catalanes i occitanes, un dels darrers reductes dels faidits occitans i de cavallers catalans fidels.
    Recomano fervorosament a tothom pujar fins dalt de Queribus, admirar la plana i la mar en la llunyania, i meditar encara que només sigui un minut. És una de les millors maneres que conec d’aprofitar el temps: els sentits es desvetllen i el cervell desperta.

    Se canta que cante, canta pas per ièu
    canta per ma mia qu’es al luènh de ièu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s