Pandereta (Avui)

Margallo s’ha volgut lluir i ha dit que pels Estats de la mida de Lilliput la vida es tornarà molt dura fora de la Unió Europea. Home, la República del Congo és molt gran i és un país que només destaca per les males notícies –com Espanya els últims anys, on hi ha un mallorquí valent que fa vaga de fam per defensar el sistema educatiu. En canvi, Israel és un país petit que prospera en un entorn dificilíssim gràcies a la feina dels ciutadans i a una aliança intel·ligent amb els Estats Units. És veritat que els canvis de director al New York Times, al Le Monde o l’ampliació de la plantilla al Washington Post fan pudor de socarrim. Aviam si resultarà que els nostres taurons es preparen per fer-ne una de grossa i volen tenir controlat el missatger, com passa a Espanya amb el president Rajoy i els grans diaris de Madrid i un dels que s’edita a Barcelona. Em temo que el món es complicarà en els propers anys. Hi ha la Xina, hi ha Putin, hi ha l’Iran i hi ha el canvi climàtic. Fins i tot hi ha historiadors que treuen llibres atribuint les revoltes contra els reis absolutistes del segle XVII a una baixada brusca de les temperatures. Justament per això, avui, el que seria un problema per nosaltres és ser Hong Kong i haver de negociar amb la Xina. O ser Ucraïna i haver-se-les amb Rússia. Tal com està organitzat el món, per Catalunya a la pràctica no existeix el concepte “fora d’Europa”. A efectes de seguretat i de lliure circulació de les mercaderies ni que volguéssim aillar-nos no ens ho permetrien. La resta, si no ets un país de galtes, no compta. Però Margallo no ho sap perquè encarna molt bé el discurs de pandereta que Espanya té sobre la Unió Europea. Els partits espanyols no s’han tret de sobre el complexe d’inferioritat de l’herència obscurantista. Així hi ha un europeïsme que recorda l’esperit de Bienvenido Mister Marshall i que de vegades sembla que Brussel·les sigui una excusa per fardar de saber idiomes, o de ser una dona de caràcter o de ser un jove super guapo o de fer metàfores patètiques amb els clàssics de la literatura anglesa.

Les europees (Avui)

L’últim Foreign Policy porta dos assajos sobre el futur de les relacions internacionals força interessants. El primer defensa que l’ordre liberal que els Estats Units i Europa han impulsat des de la caiguda del mur de Berlín està en retrocés. Segons Walter Russel Mead, la geopolítica basada en el poder tou i els acords win win –aquest win win que reclamen l’Alfred Bosch i el president Mas– deixarà pas a una geopolítica cada cop més dura, basada en les aliances fortes i la musculatura militar. L’editor de la web The_American_Interest creu que el 2014 ha marcat un punt de no retorn a favor de la cultura “old fashioned” de la Xina, Rússia o l’Iran. Russel Mead creu que el somni americà està més viu en les societats dels països autoritaris que no pas en les velles democràcies i que, mentre Europa viu el somni postmodernista i els Estats Units paeixen la seva decadència, Occident va perdent el control de l’ordre mundial. Els arguments de Russel, ben representats en la premsa americana, són rebatuts per un altre assaig més optimista, que signa John Ikenberry. Segons aquest professor de Princeton, només els il·lusos poden témer un retorn de la geopolítica dels vells temps. Ikenberry recorda que la Xina i Rússia cada cop estan més envoltades de països democràtics i que la seva agressivitat és sobretot de caràcter defensiu. Segons l’acadèmic, les potències autoritàries com a màxim poden aspirar a ser paràsits de l’ordre occidental, però no poden substituir-lo perquè tenen un relat i uns interessos massa regionals. Ikenberry se situa en un corrent, també força explotat, que creu que Occident és el primer beneficiari de l’eclosió de les potències emergents. La intensitat de la discussió deixa clar que és a Europa, en tot cas, i no pas a Espanya on, cada dia més, els catalans ens jugarem els quartos. Dic això perquè quan els polítics lliguen la independència amb les europees poden semblar un pèl oportunistes, però aquest cop tenen raó.

British Style (FCO)

El Financial Times ha publicat un altre d’aquests articles sobre Espanya que semblen escrits per publicar-se a La Vanguardia. El diari demanava dimarts, en una dura editorial, que el president Rajoy fes el favor de buscar una sortida negociada amb els catalans per tal de mantenir la unitat d’Espanya. Ja fa mesos que el diari ha deixat de riure les gràcies a l’independentisme i que va endurint el to cap a Madrid i cap a Barcelona. Fa uns dies, fins i tot va comprar la demagògica versió de Pere Navarro sobre el cop de puny que va rebre a Terrassa a mans d’una dona folla. Sembla que el prestigiós diari dels Landlords anglesos -que jo rebo cada dia a casa, com si fos el Comte de Vila- fins i tot està disposat a escampar la idea d’una pressumpta crispació social a Catalunya, que jo només he detectat en les declaracions de Jordi Cañas i de Loquillo, i en els somnis sadomassoquistes de la Camacho.

Quan vaig ser a Londres, en una enriquidora estada a la Fundació Cañada Blanch, em vaig prendre la molèstia de repassar l’arxiu del Times des de la seva fundació i vaig quedar parat de veure que la política britànica respecte d’Espanya fa més de 200 anys que és sempre la mateixa: els anglesos aprofiten qualsevol ocasió per debilitar l’Estat espanyol; empatitzen amb les raons de la “industriosa” Barcelona i critiquen la intolerància de Madrid, però les coses ja es poden posar tant peludes com tu vulguis que a l’hora de la veritat la idea que Catalunya s’escapi del corral Ibèric els fa més por que una pedregada. Londres té molt clar que l’expansió del seu poder va arribar després del 1714, amb la constitució d’una Espanya anul·lada per les seves pròpies contradiccions. Perquè ho haurien d’oblidar? Sobretot ara que se’ls dispara el populisme antieuropeïsta de la UKIP i l’aristocràcia de la City necessita esprémer algun llimoner per tranquil·litzar els seus Hooligans.

Londres, que ha anat empobrint el seu rerapaís igual que París o que Madrid, i que està envaïda pel capital xinès i àrab, necessita una segona ciutat forta sota la seva òrbita per respirar una mica i mantenir la seva posició a Europa, i Barcelona seria una delegació ideal si no fos perquè existeix aquesta cosa que es diu Catalunya, que sempre acaba tombant els seus plans de negoci. Els lords anglesos sempre s’han posat d’acord amb les 400 famílies catalanes. Josep Pla té alguns homenots, un de cèlebre, d’inclòs en el meu llibre, en els quals en fa molta conya d’aquesta sintonia anglocatalana. Les classes dirigents de Londres i Barcelona tenen un sentit de la ironia molt subtil i sempre s’han posat d’acord tant a l’hora de demanar una mica de liberalisme a Espanya com també a l’hora de tolerar dictadors com Primo de Rivera o Franco, quan ha sigut l’hora d’aturar els deliris revolucionaris de les masses desesperades.

Per això trobo simptomàtica la pujada de la CUP i la popularitat del seu líder David Fernández. És evident que la popularitat de qualsevol polític acostuma a créixer en funció dels motius més baixos. La situació social fa que la cara fosca de la CUP (que la té, igual que la tenen ERC o CiU), pugui ser de gran utilitat a les forces multinacionals que volen impedir la desmembració d’Espanya al preu que sigui. En els propers mesos veurem que, exceptuant Aznar i Franco, els polítics que han governat Madrid no han tingut cap projecte nacional que anés més enllà de gestionar les caritats de França i d’Anglaterra i després les dels Estats Units i Alemanya. Veurem que, des de 1714, les elits catalanes han sigut les úniques que han tingut una idea d’Espanya una mica moderna i refinada, però que aquesta idea és igual d’estúpida que la carpetovetònica castellana. I no sols perquè ha fracassat ja unes quantes vegades, sinó perquè es basa en la destrucció del propi país, com van fer Cavour i Garibaldi a canvi d’unificar Itàlia.

La política del Financial Times respecte Espanya fa temps que em recorda una conversa que vaig tenir amb un alt càrrec convergent ara ja deu fer dos anys. Pel que vaig entendre, a la Plaça Sant Jaume estan convençuts que una part d’Europa pressionarà perquè Madrid ofereixi una sortida negociada a Catalunya i perquè el govern de la Generalitat l’accepti o la plantegi en un referèndum de la manera més convenient i atractiva. Algunes elits de la Unió, mediocres en els seus plantejaments -com s’està veient a Ucraïna-, insistiran perquè es produeixi aquesta tercera via que de moment té tan poc suport social. Si el país aguanta les pressions Brussel.les, que seran en bona part pressions sol·licitades des d’aquí; si l’independentisme es manté, -em deia ara fa dos anys aquest bon convergent- aleshores començarem a tenir possibilitats d’aconseguir marxar d’Espanya. Jo crec que el millor que podria fer el president Mas és passar-se les manies de la City pels collons i deixar que els Estats europeus i els buròcrates de Brussel·les es trobin el problema de la democràcia catalana a sobre.

El Financial Times és un diari collonut, però una elit europea capaç de pressionar els catalans perquè acceptin un pacte arreglat en un ministeri acabarà creant una Unió que serà un bunyol, com el que han creat a Kiev; és a dir que servirà només perquè uns quants suquin el melindro. Com deia John Kay, en un article al Financial Times ja fa uns anys, una Europa de catalans, piemontesos i holandesos tindria més cohesió que aquesta Unió d’Estats, que es van pensar per un altre panorama geopolític. Tot i així, com que veig que el procés s’allargarà i segurament exigirà un extra de paciència, voldria demanar als tuiteros de la CUP que prediquen les virtuts polítiques de la ràbia que no es passin d’homenets quan arribi el millor moment de la pel·lícula.

Rússia i l’autodeterminació de Catalunya

D’ençà que va esclatar la crisi de Crimea em faig un tip de pensar en un llibre que vaig llegir fa uns mesos sobre el paper de Rússia en l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Segons el seu autor, els principals culpables que la situació sortís de mare l’estiu de 1914 no van ser els alemanys, com diu la interpretació clàssica de Fritz Fisher i els seus deixebles, ni els austríacs, com ha defensat Samuel R. Williamson, ni tampoc els anglesos, com suggereix el supervendes d’origen escocès -exiliat a Harvard- Niall Ferguson, seguint l’estela de Paul W. Schroeder; la culpa ni tant sols seria de la mà negra del Destí, com sostenia el best-seller de Barbara Tuchman Guns of August i, més recentment, Christopher Clark a The Sleepwalkers –tot i les bufetades que clava al nacionalisme serbi.

Per Seen McMeekin, l’autor de l’assaig en qüestió, els principals culpables del cataclisme haurien estat els russos. Rússia hauria explotat el ressentiment del francesos contra els alemanys per arrossegar París i Londres a una guerra que no tenia per objectiu defensar Sèrbia, sinó assegurar el control de l’estret del Bòsfor i dels territoris occidentals d’Ucraïna mitjançant la destrucció dels imperis Otomà i Austrohongarès. Perquè el lector se’n faci una idea, The Russian origins of the First Word War dóna tanta informació que es permet acabar amb aquest paràgraf lapidari: “Si el públic anglès hagués estat informat que havia d’anar a morir i a desagnar-se a les trinxeres per tal de garantir l’ambició de Russia de controlar Constantinoble i l’estret, hi hauria hagut revoltes al carrer. I, tot i així, aquesta és exactament la política que van seguir Asquith, Grey, Churchill i Kitchener, ben manipulats pels russos.”

Buscar culpables en un conflicte que va tenir tants actors, com si la geopolítica fos una novel·la de detectius, és moralment banal, però permet oferir perspectives d’una certa profunditat històrica. La tesi de McMeekin explica a través d’un cas concret el temor que els americans sempre han tingut a la influència que Rússia ha exercit a Europa des de mitjans del segle XVIII. Recordem que sense els russos, ni Napoleó ni Hitler no haurien fracassat de forma tan rotunda. Sense el russos, tampoc no hi hauria hagut un mur de Berlín, ni els cent anys de relativa tranquilitat interior que va permetre les potències continentals d’estendre el seu domini sobre el món, entre 1814 i el 1914. Sense Rússia, fins i tot París potser seria diferent. Al capdavall, si Pere el Gran no hagués tingut l’acudit de construir una ciutat tan artificiosa i espectacular com Sant Petersburg, els deliris de grandesa del baró de Haussmann i de Napoleó III potser haurien estat més mesurats -per alguna cosa els russos es consideren des del segle XV la tercera Roma.

Rússia té tants recursos que gairebé sempre n’ha tingut prou d’arrossegar els seus adversaris fins a l’abisme de les seves pròpies ambicions per debilitar-los i derrotar-los. Això és el que va portar els Estats Units a seguir la política de contenció recomanada per George Kennan -del qual, per cert, s’acaben de publicar uns dietaris magnífics plens de dicteris contra el liberalisme, el desenvolupament tecnològic i la societat de consum. Últimament, fa l’efecte que el Kremlin vol recuperar aquesta vella estratègia contra la Unió Europea; si més no és el que sembla quan s’exposa de forma tan provocativa a patir sancions per haver celebrat un referèndum a punta de pistola en un territori que tothom sap que, en el fons, li pertanyia. Com que les democràcies han de justificar les guerres davant dels electors, Putin pot desgastar el prestigi occidental exhibint múscul. Els càstigs econòmics faran mal a Moscou però també debilitaran Europa, que es veurà privada del capital rus i quedarà encara més supeditada a la política exterior dels Estats Units.

El principal perdedor de la crisi de Crimea, de moment, no és Rússia sinó l’estatus quo europeu. Ara que França, i sobretot Anglaterra -les dues potències nuclears del continent- retallen els pressupostos de defensa, la jugada del Kremlin sembla que vulgui obligar Europa a triar entre ocupar-se de les seves febleses i contradiccions o anar-se empetitint amb gestos de cara la galeria. La incapacitat de les velles potències europees de garantir la seguretat d’Ucraïna després d’haver llançat les seves masses al carrer, estrenyerà encara més els vincles amb els Estats Units dels països del nord i de l’est del continent. Els vells països europeus que conserven el poder militar són massa petits i han perdut força mobilitzadora, mentre que Brussel.les, que podria gaudir del poder i de l’imaginari necessari per arrossegar la gent, no passa de ser un frankeinstein des del punt de vista polític.

En l’actual clima d’hipersensibilitat i estancament, el referèndum de Crimea ha donat una inesperada força a la manifestació que els catalans tenim previst celebrar a Brusel.les el proper 30 de març, al costat d’altres pobles europeus. La Unió ha de millorar la seva integració política i desenvolupar una estratègia pròpia de seguretat si no vol acabar convertida en un territori de frontera entre imperis, però mai no podrà fer-ho si les seves institucions no evolucionen. Com bé saben els americans, la millor manera de controlar Rússia no és atacar-la directament, sinó derrotar-la per comparació. Cal deixar que el Kremlin sucumbeixi als seus fantasmes, mentre s’ofereix d’alternativa un sistema més eficaç i atractiu. És així que els referèndums d’Escòcia i Catalunya, posats al costat del de Crimea, han agafat una sobtada significació. Catalunya i Escòcia, igual que el Vènet o Flandes o el País Basc, poden significar per a la Rússia de Putin el que el que va significar el programa de defensa nuclear de Reagan –la famosa guerra de les galàxies- per la Rússia dels 80, una sageta enverinada al taló d’Aquiles de la tirania. Brussel·les hauria de veure que els pobles que reclamen el dret a l’autodeterminació dins les fronteres europees són una oportunitat per redimensionar el poder insuficient i egoista dels Estats i cohesionar el conjunt de la Unió a través d’una realitat més forta i més viva

De Kiev a Barcelona

La moguda d’Ucraïna i de Crimea ha posat neguitosa molta gent a Catalunya. Si l’unionisme n’ha fet una lectura esbiaixada, el sobiranisme ha corregut a marcar distàncies massa ràpid. El que passa a Ucraïna afecta Catalunya i és un error amagar el cap sota l’ala. La posició del ministeri de defensa apelant a la sagrada Constitució ucraïnesa i demanant alhora que Brussel.les estableixi bones relacions amb Rússia com a mínim fa somriure. L’espanyolisme era partidari de seguir la política francesa de sacrificar els ucraïnesos de la plaça Maidan per aliar-se amb Rússia, però el vent ha canviat sobtadament de direcció i la genial reacció de Putin ha agafat gairebé tothom amb els pixats al ventre.

Estirant una vella metàfora pujolista, el president Mas ha dit que ni Crimea no és com Catalunya ni Espanya és com el Regne Unit. Molt bé. Però més enllà d’aquesta evidència, el fet és que Putin ha sabut respondre a la victòria que Occident ha celebrat a les portes de casa seva amb un moviment ràpid i brillant que no sols li ha permès salvar els mobles, sinó que li ha servit per atacar la base del prestigi de la Unió Europea. De moment, a Crimea no hi ha hagut ni un mort, i no sols celebrarà aviat un referèndum, sinó que el seu Parlament ja ha declarat la independència per una àmplia majoria. Putin és un sac de ressentiment i sap veure Occident a través de la seva hipocresia. El maquiavèlic desplegament del seu exèrcit a Crimea, acompanyat d’un suport popular amplificat, però molt sòlid, fa aquesta pregunta a les elits europees: la democràcia o la cartera?

Qualsevol forma de poder es basa en la impostura i el que marca la diferència és la capacitat de mantenir-la. Putin deu creure que així com ell no té força per entrar a Ucraïna a pit descobert, tampoc els liders europeus tenen força per obligar Crimea a romandre dins d’Ucraïna contra la voluntat de la majoria de la població. El president rus, ben segur calcula que així com el seu exèrcit perdrà força persuasiva a mesura que els valors occidentals penetrin en la seva àrea d’influència, la millor manera de protegir Rússia de les oligarquies europees és fomentar la fragmentació interna de la Unió, i sobretot donar espai als alemanys en els territoris de l’oest que tradicionalment havien dominat França i Anglaterra. De moment, occident gesticula i parla de sancions, però fins ara tots els càstigs econòmics que s’han posat a Rússia han quedat en poca cosa. Qualsevol que desplegui un mapa del país comprendrà per què.

El merder que hi ha a Ucraïna posa en evidència que les fronteres encara compten molt -sobretot les fronteres que limiten entre imperis-, però també qüestiona els discursos liberals de Washington i de Brussel.les. En un moment en el qual encara tothom té fresc el record de Líbia i de l’Iraq i recorda els límits que han demostrat les revolucions democràtiques en els països àrabs; en un moment en el qual la Unió Europea es presenta com una gran Suïssa però oposa una ambigua resistència a l’autodeterminació dels pobles que viuen en el seu territori, la jugada de Crimea situa Occident en la posició d’haver de demostrar que el seu sistema de llibertats és alguna cosa més que una manera de disfressar els interessos econòmics d’una minoria -com ho va ser, en el segle passat, el nacionalisme.

Com sempre que hi ha una crisis d’autoritat al món, la guerra psicològica i de prestigi s’ha tornat cruenta. El conflicte d’Ucraïna ens recorda que en la selva de les relacions internacionals els països que se’n surten amb més èxit són els que aprofiten millor les contradiccions de l’enemic i resolen les seves disputes internes amb més solvència. Durant anys s’ha comparat Espanya amb Iugoslàvia i potser era a l’imperi rus que calia anar a buscar el mirall, a la Rússia teocràtica, colonitzadora i irredenta. No crec que els espanyols arribin a treure els tancs, ni que els catalans muntem un sidral com el de Maidan a la Plaça Catalunya. Però, en canvi, em sembla molt probable que Rajoy s’estigui reservant una jugada que faci a la Catalunya convergent la mateixa pregunta que Putin va fer a la Ucraïna de Ianukovitx i que ara està fent a Washington i a Brussel·les: voleu la llibertat o els diners?

Em sembla que la nostra sort dependrà de la inspiració amb què el conjunt del país respongui aquesta pregunta diabòlica i un punt perversa.

Oh, Europa! (El Singular)

Els americans ja comencen a dir-ho. El cas català no és un afer intern d’Espanya sinó de la Unió Europea. El Singular recollia l’altre dia un article de l’Atlantic Council que ho explicava molt bé. El moviment independentista apel·la als fonaments de la Unió Europea i la pregunta que li fa a Brussel·les no quedarà sense resposta, ni deixarà de tenir conseqüències, per més que les autoritats comunitàries mirin cap a una altra banda.

A diferència del procés escocès, que compta amb la cobertura del govern britànic, el cas català tard o d’hora obligarà Europa a posicionar-se d’una manera o una altra a favor de les tesis de Madrid o Barcelona. Els intents d’estigmatitzar el cas català equiparant-lo amb el populisme de la Lliga Nord no funcionaran perquè no responen a cap realitat. La Lliga Nord no connecta amb els ideals humanistes que alimenten el prestigi de la Unió Europea. Catalunya sí.

El cas català és especial no només per la seva tradició i perquè s’ha forjat de baix a dalt, sinó perquè té davant un adversari que també representa una excepció dins del context comunitari. No sé si algú s’ha parat a pensar que les elits de Madrid constitueixen potser l’únic grup important de dirigents europeus que va acabar el segle XX millor que el va començar. A la llotja del Bernabeu, i en determinats ambients de Barcelona, no hi ha l’experiència d’esfondrada i d’humiliació que ha marcat la cultura política europea dels últims 70 anys.

La guerra civil la van guanyar els que ja manaven i no va generar la purga política, el sentiment de culpa, ni el debat d’idees que la primera i la segona guerra mundial han generat a Europa. A Espanya, la immensa majoria d’intel·lectuals que parlen del nazisme no saben, ni per herència familiar, ni per experiència personal, que és tenir l’Estat en contra. Els més valents s’han oposat, com a molt, a un status quo autonòmic, normalment amb les esquenes ben cobertes. Espanya, a més, no va ser reconstruida ni salvada pels americans, i això també fa que sigui un país peculiar, ancorat en una idea de la democràcia una mica abstracte i primària.

El cas català és important perquè a Espanya s’hi troben, cara a cara, l’Europa decimonònica i nostàlgica, i la possible Europa del futur, que encara no sabem del tot com es concretarà. La negativa d’Obama a criticar l’independentisme a petició de la Moncloa potser té a veure amb tot això. El cas català obligarà Europa a aclarir-se, a eliminar retòriques supèrflues i autoenganys. Catalunya és l’Europa dels ciutadans que es paguen l’idealisme de la seva butxaca mentre que Espanya és l’Europa dels Estats on l’individu paga i calla i de tant en tant crema contenidors. És normal que els americans segueixin amb atenció el procés català, deuen tenir ganes de saber amb qui tracten quan parlen amb el continent.

Aquests anys de gràcia (FCO)

A poc a poc es va acostant l’hora de veure si el president Mas és capaç o no de vèncer la temptació de voler fer la truita sense trencar els ous. Tots els que diuen que és un home tràgic, tots els que diuen que és un mediocre, tots els que diuen que és un messiànic, tots els que volen evitar com sigui, no ja la independència, sinó que el país faci un acte net que li torni l’orgull i l’autoestima, confien que els sentiments traeixin el president i que al final els ous quedin intactes. L’últim capítol de The Walking Dead acaba amb una de les heroïnes mossegada per un zombi després de provocar, sense voler, una matança entre dos bàndols. “Volia evitar que hi hagués morts”, va repetint mentre agonitza davant dels seus amics, que no poden fer res per salvar-la.

Diuen els entesos que el president no sap si convocar el referèndum el 2014 o el 2016. Segons es fa circular, la idea seria esperar que el PP perdés la majoria absoluta per mirar d’aconseguir, amb un Estat més feble, pactar una consulta legal. Jo no tinc una pressa especial per arribar al referèndum, però si aquest és el pla, potser val més apartar-se’n i esperar que la sang no ens esquitxi. La broma de la legalitat és com la broma del federalisme. La majoria dels nostres apologetes de la legalitat venen del comunisme i del federalisme. No n’han encertat ni una; ara, tots tenen uns cotxes molt macos. La sortida legal es va acabar el dia que El Mundo i la policia van adulterar les últimes eleccions atemptant contra la imatge de Mas.

Ajornar el referèndum té els seus avantatges. Serviria per posar el PSOE al costat del PP, per fer més pedagogia a l’estranger i per donar temps a les fornades que no han crescut intoxicades per l’escola franquista d’agafar experiència. Tot i així, els països estan subjectes a la seva circumstància –igual que les persones. I en aquests moments la imatge de la guàrdia civil retirant les urnes seria una victòria fins i tot en el pitjor dels casos. Que això –una acció repressiva de Madrid– vagi a favor nostre és un fet excepcional en la nostra història. Seria una victòria perquè mataria excuses i fantasmes i perquè vivim uns temps en els quals protestar s’ha tornat inusualment barat.

Difícilment el caràcter del país i les formes que ha pres l’independentisme tornaran a tenir mai tant valor polític com tenen ara. Arreu del món la gent surt al carrer. Des de Turquia fins al Brasil, des d’Atenes fins a Estocolm, una onada de protestes qüestiona els governs. De vegades les manifestacions serveixen per incorporar algun matís al sistema. Però la veritat és que una època s’està ensorrant i que per això és més fàcil protestar que governar. El paisatge s’omple de farsants i és gairebé impossible distingir entre la veritat i la mentida. Pertot arreu apareixen corbs que s’alimenten de la por, dels dubtes i de la insatisfacció dels ciutadans. Les figures públiques es tornen caricatures. Alguns escriptors i empresaris fan grans sermons sobre el talent que ells no han tingut el valor de posar a prova.

Malgrat la importància que es dóna al carrer, el que definirà el futur no seran les manifestacions dels indignats ni els moviments tipus Beppe Grillo, sinó la resposta de les elits. El que salvarà Catalunya serà tenir unes elits que responguin per la seva cultura i per la seva economia en un món cada cop més inestable. En el fons la independència va d’això. La situació de la Generalitat és el mirall d’una situació internacional ampliada per la feblesa institucional del país. En els moments de crisi els pàries s’enfilen al carro de la història però la festa i el xampany duren el temps just que costa passar d’un ordre a un altre. Ja sé que una elit no s’improvisa i que, si la tinguéssim, no estaríem en aquest fangar. Però una elit tampoc no es forja a còpia de cursets i de discursos. Sense un Estat o sense un sistema d’interessos prou tens i comprometedor al voltant de la voluntat de tenir-lo no començarem a jugar de debò, això també hem de saber-ho.

Mas pot triar una data o una altra, però haurà de fer un acte de fe en el país, perquè el moment de fer l’anunci no serà mai perfecte. En els processos de transició, la intel·ligència difícilment la trobes a primera línia. A primera línia hi ha les mòmies i els oportunistes que s’aferren a les idees que els enfonsaran. L’atractiu del projecte català és que, venint del carrer no és, com la majoria de moviments que broten arreu del món, una reacció utòpica o destructiva, purament conjuntural, fruit de la desesperació. Ara bé: per guanyar una protesta cal saber acabar-la, trobar la manera i el moment de donar-li forma estrictament política. Com dic, aquest ambient que ens fa interessants i converteix els tricornis de la guàrdia civil en una arma a favor nostre no durarà sempre. El clima pot canviar i els mateixos que ara ens veuen amb simpatia dins i fora del país ens poden veure, segons com bufi el vent, com un enemic o un problema. Jo no menysprearia el marge que ens estan donant aquests anys de gràcia.

Kissinger i el 1714 (FCO)

Una bona manera de comprendre les conseqüències de la derrota de 1714 i fins a quin punt tenien raó els resistents que deien que lluitaven per la llibertat de totes les nacions d’Europa és llegir el llibre de Henry Kissinger, Diplomacy. L’ex secretari d’Estat de Richard Nixon no esmenta Catalunya però dedica un pròleg molt interessant a mirar d’explicar perquè les potències europees van engegar a fer punyetes la seva hegemonia amb dues guerres mundials.

El llibre està escrit després del col·lapse de la Unió Soviètica. Kissinger busca inspiració en la decadència europea per proposar una política de relacions exteriors que permeti als Estats Units gestionar el multilateralisme. Segons Kissinger, els governs nordamericans han basculat sempre entre dues cultures polítiques: l’aïllacionisme i l’intervencionisme. Aquestes dues tendències, diu, haurien nascut com a resposta a la cultura colonial i maquiavèlica dels vells Estats Nació, i compartirien un tret comú, que és l’idealisme. Simplificant, uns voldrien intervenir pensant d’escampar els valors de la democràcia nordamericana i els altres defensarien l’opció aïllacionista convençuts que el país no pot ésser amenaçat des de l’exterior mentre que, en canvi, tota intervenció a l’estranger corre el perill de pervertir els principis liberals de la nació.

La cultura política nordamericana es va fer per oposició a l’europea, diu Kissinger, i pressuposa que l’Estat té el deure d’intentar actuar amb un sentit moral equiparable a les persones que representa. La base política de l’Europa moderna és la raó d’Estat. Aquest concepte, introduït per Richelieu, el va explicar molt bé lord Bolingbroke a propòsit de la pau d’Utrech quan va dir que Anglaterra no té aliats sinó només interessos. Per poc que se segueixi el resum que Kissinger fa de la història del continent, és fàcil arribar a la conclusió que aquesta cultura es consolida després de 1714, quan França aconsegueix arraconar els Habsburg a l’est d’Europa. Després de Napoleó, Metternich intentaria donar una base moral al nou ordre europeu, però seria en va perquè, amb la derrota de 1714, les institucions austríaques van perdre la centralitat política i intel·lectual i, a poc a poc, es van anar momificant.

Com explica Kissinger, Richelieu va introduir la raó d’Estat per evitar que França quedés entrepanada entre l’Imperi espanyol i l’Imperi sacrogermànic que Àustria intentava cohesionar sota el seu lideratge. Richelieu va veure que així com els interessos més cars dels homes tenen un rerefons transcendent, els estats no tenen ànima i es juguen l’existència cada dia. D’entrada, aquesta Realpolítik, és a dir, aquesta política amoral i ultramaterialista, va donar a França un avantatge sobre els seus adversaris, limitats per principis ètics i religiosos. L’època de Lluís XIV va ser el moment daurat d’aquest avantatge; després, però, a mesura que els restants Estats es van veure obligats a adoptar les mateixes estratègies que França aquest avantatge es va anar perdent i va desembocar en una insostenible escalada militar.

Si mirem quines potències emergeixen després de 1714, veurem que tenen un caràcter marcadament autoritari i expansionista. Veurem que es generalitza la idea segons la qual els homes i els territoris s’han d’adaptar a les lleis de l’Estat i no a l’inversa (les lleis de l’Estat, als homes i els territoris) com pretenia el constitucionalisme català. Durant el segle XVIII, Prússia i Rússia venen a substituir Polònia i Àustria en el sistema polític europeu. Polònia i Austria eren estats multinacionals amb una filosofia política similar a la Corona d’Aragó. Mentre nosaltres anem quedant sepultats en l’oblit, el resultat de la guerra de successió no sols deixa Europa en mans de França i la Gran Bretanya, sinó que posa el pessimisme de Hobbes en situació de conquerir el centre de la cultura política europea.

Hobbes és un anglès que escriu el seu famós Leviatan durant una estada a París, on havia anat a raure fugint de la guerra civil al seu país. El fet il·lustra el paper que jugarien França i Anglaterra en l’Europa posterior a 1714 i el clima de crispació perpètua que va escampar entre els països del continent. Cal pensar que quan va començar la guerra de successió Anglaterra tot just s’havia assegurat una monarquia parlamentària. Durant tot el conflicte el perill que tornés a esclatar una guerra civil o que es produís un retrocés en les llibertats surava en l’ambient de Londres. Els anglesos van tancar uns acords de pau molt favorables i França no va aconseguir el domini absolut del continent que pretenia. Llegint Kissinger, però, tens la sensació que els Estats Units només van acabar de fer el camí cap a la democràcia que, a Europa, va quedar estroncat quan els anglesos ens van abandonar.

Les esquerres (Avui)

A tot Europa ara es parla molt de la crisi de les esquerres. Els periodistes lamenten que les esquerres tradicionals s’hagin convertit en partits de centre desdibuixats i cínics. L’altre dia, a la BBC, un periodista deia que l’única esquerra que representa realment els seus votants és la grega –és a dir, l’única que ja no té marge per l’endeutament ni la retòrica–. Mentre Hollande veu ensorrar-se la seva popularitat, Islàndia s’ha tret de sobre el govern que va salvar el país de la bombolla financera i a Itàlia l’esquerra ha estat sobrepassada per dos pallassos d’idees extremistes. Diem que l’esquerra està desorientada i que no té discurs però aquesta manca de discurs només és un reflex de la irresponsabilitat de les elits europees. L’esquerra vivia de les plusvàlues del postcolonialisme i de les subvencions americanes mentre reivindicava el comerç just i atacava per sistema la política dels Estats Units. L’esquerra era la vàlvula d’escapament dels països europeus traumatitzats per dues guerres mundials. Era l’impost revolucionari que pagaven els rics per protegir-se del ressentiment social dels pobres, i del nacional, en els casos de països sotmesos com ara Catalunya i Escòcia. Des del segle XVII, sempre que el món s’ha eixamplat Europa ha tingut problemes financers i ha hagut de reformar els seus sistemes polítics i el seu ordre intern. Al final són faves comptades. Cal ser naïf o molt cínic per creure que els privilegis de l’estat del benestar realment els pagues tu amb els teus impostos mentre a l’Índia, a la Xina o a Bangla Desh hi ha gent que encara treballa en règim de semiesclavatge. L’esquerra era el conte de fades que s’explicava perquè la gent anés a dormir satisfeta i amb la consciència ben tranquil·la. Ara és el decorat que cau perquè s’han acabat els diners que el mantenien. La crisi de l’esquerra és la crisi d’unes elits europees que es van creure durant massa temps les seves pròpies mentides. Quan els que manen deixen de donar la cara, tard o d’hora emergeix el populisme.

Hollande juga a la Grande Armée (FCO)

La mateixa setmana que la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus (ICEC) presentava a Barcelona la campanya per recollir un milió de signatures a favor de l’autodeterminació dels pobles, les portades dels diaris anaven plenes d’imatges dels Mirage francesos intervenint a Mali. Sense rebre crítiques obertes, la guerra impulsada per París ha aixecat entusiasmes sospitosos i silencis suspicaços. L’últim número de The Economist inclou una peça irònica titulada una cosa així com ara: “Diccionari per entendre el nou doble llenguatge francès”. No hi ha cap referència a la guerra, però no fa falta. La intervenció ha provocat poques discussions entre els membres del Consell de Seguretat de la ONU, on hi ha Rússia i la Xina. Justament per això a ningú no se li escapa que França ha tornat a anar a la seva, quan més motius hi hauria perquè, en l’àmbit militar, els països democràtics anessin tots a la una.

De moment, els tuaregs ja han dit que estan contra la intervenció francesa i que esperaven resoldre el conflicte per la via política, com a Kosovo, establint acords amb els Estats Units. Mentre França persegueix la seva grandeur a l’Àfrica, el Japó i la Xina amenacen de fer-se la guerra i Israel es planteja un atac preventiu contra l’Iran. La militarització de la vida política internacional posa en perill les fites de la globalització i amenaça de donar una mala sortida a la crisi, intensificada en bona part per l’entrada de les antigues colònies europees a l’economia mundial. A Europa, com ja ha passat d’altres vegades, un augment de la tensió militar serviria per aturar els moviments democratitzadors i per estroncar el procés d’integració política que tan necessari és per mantenir la pau al món. El continent serà una referència dels valors democràtics o no serà referència de res. La història, la demografia, la cultura no ens permeten jugar cap altre paper, per més que Zapatero-Hollande miri d’amagar les promeses que ha incomplert jugant a fer de petit Napoleó.

França es reivindica en nom d’una Europa que no existeix ni té sentit perquè les bases del contracte social que l’havia fet possible s’han extingit i perquè el món només serà favorable als països democràtics si el talent i la cultura es consoliden com la base de l’economia. Les fronteres militars han canviat i els països europeus que viuen millor són els que tenen una despesa militar modesta, i aposten per delegar la defensa en els Estats Units i l’OTAN. Mentre Irlanda recull els fruits de la política d’austeritat, i la Gran Bretanya redueix la despesa militar i accepta referèndums d’autodeterminació, Hollande juga a la Grande Armée. Amb la seva cara de burgeset del II Imperi, el president socialista ens recorda quin país va introduir a Europa la cultura política dels otomans, mentre els turcs es plantaven a les portes de Viena. París busca una solució a la crisi amb una medicina que, a Europa, ja no podria funcionar ni tan sols destruint la unitat tan fatigosament forjada. Des de fa uns anys, alguns països han pretès que les fronteres no eren importants, alhora que la seva política es dedicava a sacralitzar-les. Ara, amb la crisi, cada dia se’ls veu més el llautó.