El dietari d’El Matí (Decidit: Junger era un cínic)

 De camí cap a la biblioteca, truco L. i quedem per anar a veure l’exposició de Joaquim Mir. Ahir es va comprar un supecafè acabat de moldre en una botiga xupiguai i això, i el matí assoleiat, l’havien llevat de bon humor. Fullejo Umbral, l’estudi sobre Cela. Escriu molt bé; directe, abundant, amb un desplegament de recursos sensacional, però bruteja. L’escriptor espanyol, quan vol semblar natural, acostuma a brutejar. Sol servir l’espontaneïtat amb un cinisme i un ressentiment cap a la innocència que em molesta. Deu haver excepcions, esclar, però la cosa va per aquí, l’escriptor espanyol es deixa dominar massa per l’orgull.

També llegeixo Marcial i Plató. Quina diferència! Els clàssics no confonen mai la simplicitat amb la grolleria; per ser durs, no necessiten ser truculents; saben semblar senzills sense ser primaris. La serenitat que transmeten no ve de la calma, que no la tenen, sinó de l’esforç que fan per vèncer els foscos sentiments de l’absurd. Sembla que tot ho pensin per primera vegada en un paisatge verge i silenciós.

Quan vaig a tornar els llibres em trobo una vella amiga. La cara dolça i de bona nena de sempre; la cuirassa de dona autosuficient, també, amb què dissimula l’erotisme reprimit a l’altar d’una innocència perduda ja comença a fer molts anys. Seu al costat d’un noi guapo i convencional de qui deu esperar una declaració romàntica. Més enllà de la conversa, que no té cap interès, ens continuem comunicant per la ferida.

A la tarda, truca S, i em proposa que faci un llibre sobre l’amor, en comptes d’una biografia de Pau Casals. Li dic que sempre m’aconsella feines que hauria de fer ell. Dono més voltes al dietari de Junger. Era un cínic (mira que trigar tant a veure-ho!). Tota la crítica de Hitler no val res al costat de la manera com s’aprofita de la seva condició d’oficial nazi per acostar-se a la cultura francesa. Si volia conèixer França haver-se fet de la resistència. El seu tracte amb els escriptors francesos recorda el d’aquests intel•lectuals castellans que es pretenien amics de Pla, Sagarra, Riba i companyia. Una relació basada en una posició d’aventatge prèvia, està més a prop del lladrocini que de l’amistat, sobretot si la sostenen les pistoles. Junger igual: el seu acostament als escriptors francesos (amb tot el partit intel·lectual i literari que en va treure) és repugnant i redueix la seva crítica a Hitler i a l’Holocaust a la pura pedanteria. És allò que li va dir Eugenio Montes a Ridruejo: després de la carrera feta, si realment estava penedit, el que tocava era fotre’s un tret al cap.

Hi ha crisi i fa un temps estranyot, però tothom ha fotut el camp de vacances, quina cosa. Ara es posa a ploure.