He quedat amb el J.S. i hem anat a menjar uns espaghettis. D’Itàlia i els seus encants hem anat a parar a l’encant de les dones. Com ens agraden, les dones! Els homes emmarats tenim una concepció potser una mica massa pastoral de l’amor: som enamoradissos, però no acabem de concretar. Ens defineix aquella màxima de Joubert: “Hi ha homes inconstants perquè no estimen les dones, jo sóc inconstant perquè me les estimo totes”. Una mare excepcional, que t’eixampli l’ànima de tant donar-te amor, té aquest inconvenient: totes t’hi fan pensar però cap no la iguala, totes caben dins el teu cor però cap no l’omple. Això t’estalvia numerets de tot o res, les passions desesperades, però et deixa en un dubte permanent emprenyador. Posats a triar, el meu amic té debilitat per les italianes. Diu que les italianes li agraden fins i tot més que les catalanes. La dona catalana la troba un pèl estirada i sentenciosa, una mica “avergonyida de la seva bellesa”; és a dir, la troba massa decent. La dona italiana és un producte més equilibrat. D’una banda, és picant i altiva, com l’andalusa, té aquesta barreja de tradicionalisme i de sensualitat que produeixen els paisatges agraïts, com el mediterrani; de l’altre, venir dels romans li ha deixat un pòsit de civilització que ve de fàbrica, una cultura que ni tant sols ha d’educar. De la mamma italiana, que és eròtica i inquisitorial, la catalana té massa del segon ingredient i poc del primer. En aquest país tan desgraciat, d’homes incapaços de sostenir un estat o de crear-lo, la dona ha hagut d’aguantar el tipus i fer tots els papers de l’auca, ha hagut de cridar i de treballar com una mula i això li ha donat un toc pudorós i masculinitzat que no l’afavoreix. Ni que sigui només per aquest motiu, perquè la dona catalana no hagi de continuar balafiant el seu potencial, és important que Catalunya sigui independent. No entenc perquè cap polític català no ho diu això. Que no hi ha cavallers?
Dietari a Destemps 
Amic Vila, si parlem de dones, hem de parlar de França.
Ningú les iguala.
Has encetat un gran tema, sobre el qual se’n parla poc. Tens molta raó, aquest dèficit d’erotisme de seguida es fa patent si voltes una mica pel món i t’adones com les gasten per altres indrets.
Hòstia! Aquest article és la idem!
Crec que un tema relacionat que dóna per a molt és l’impacte psicològic que ha tingut la immigració sobre la dona autòctona: especialment la immigració eslava i llatinoamericana.
A mi m’agrada més la dona catalana bàsicament perquè no es disfressa ni es pinta tant com l’espanyola. La veig més natural. I si em permeteu la boutade, perquè parla català.
Ah! M’emporto la citació de Foubert al Diccitionari, on precisament diumenge en vaig publicar una que diu: “La simplicitat no ha corromput mai el gust.”
Per cert, em podries dir si aquesta citació també pertany al llibre Pensaments? [exacte, el que no et puc dir és la pàgina]
Salut.
(Per al.lusions)
Ara entenc la pressa salvatge de l’independentisme basc. [ueeeeeeeeeeeeee!! bona, aquesta!!,]
Veig que algú defensa la naturalitat de la dona catalana. Bé, cadascú té els seus gustos, però sense un mínim d’artifici l’erotisme queda molt limitat. I sempre és més divertit estar envoltat de senyoretes amb escots audaços i faldilles curtes, que no pas amb texans amples, camisotes, jerseiots i rebequetes.
Perdó per fer un comentari que no està directament relacionat amb aquest article en concret, però no trobeu que usar un argument com “la meva nació és Catalunya, la seva és Espanya, un punt de vista legítim”, etc. i després callar quan els membres de la Brunete mediàtica vomiten llur verí és una covardia, o més aviat una presa de pèl, perquè aquests personatges de qui tenen por alguns dels nostres “outspoken” infants terribles no mantenen, ni de bon tros, la posició recíproca? Per contra, sostenir que Catalunya és la nació a què un català deu fidelitat ho consideren -o diuen que ho consideren- una al.lucinació, un signe de nacional-socialisme, ignorància, fanatisme, tot allò.
No diuen pas que “com que la seva nació és Espanya” i la nostra Catalunya és perfectament normal i lògic que vulguem la independència, la normalització del català, etc. Digueu-li això a personatges com el Caja, el Girauta o el Cañas i veureu com les gasten. De nazis per munt. Francament no necessitem farsants que potser escrivien bé, però un sol llibre que ja han escrit i no tenen res més a dir. Tots els jovenets té un possible llibre bo al cap, en què el seu talent s’esgota. [Perdona però no entenc on vols anar a parar]
M’agraden molt les italianes, ara catalanes tinc un gran cor per estimar-vos, també!
Això de parlar de dones encara engresca 🙂 Papillon deia, a la seva estada a Figueres, que la dona catalana és la més bonica i intel.ligent. Tot i que és cert com també es diu aqui i deia aquell director de TV3 -se’l criticà molt- “li falta glamour”. Prefereixo la intel.ligència.
Després d’anar a Itàlia vaig considerar la romana una barreja de madrilenya i andalusa. Diuen que la nòrdica s’entrega, l’anglesa l’endemà ni et saluda, i òbviament el glamour el tenen les del país del glamour.
Les italianes es treuen molt de profit -massa, la majoria semblen putes cares- però no hi ha cosa més estreta que la dona italiana. Ni més estúpida. El seu aspecte és pur escalfabraguetisme vanitós, després no és que no vulguin follar, sinó és que no volen ni dir-te hola. Així de calents van els italians, i així són de enfarfegadorament plastes, acostumats com estan, pobres, a haver d’arrosegar-se com gossos per aconseguir una simple mirada. La majoria de catalans -gens donats al romanticisme adulador perquè les catalanes, amb menys, ja es mostren disposades- no tocaran en sa vida una sola teta italiana. Quan vaig anar d’Erasmus, cap català ni cap espanyol es va menjar una nadiua. Ara, els Stefanos i companyia van fer festa grossa amb l’embotit ibèric.
Em pensava que l’article seria més contundent, però res de res. Com bona ciutadana del món que sóc, puc refermar i assegurar que la dona catalana és seca i estirada. És avorrida i previsible, molt semblants les unes de les altres. No m’estranya que aquí aneu necessitats d'”exotisme”, i que quan trobeu una dona una mica diferent de la resta us flipeu tant.
Ànims, o viatja.
Ho dic seriosament., hi ha poca dona catalana que la sàpiga xuclar., costa ensenyar-les però sí que és veritat que li posen interès i al final se’n surten prou bé., aquesta és la veritat i les Italianes com molt bé diu L’Astrid són unes estretes que no follen amb tú sinó es veuen ja vestides de blanc., molts estius a Formentera amb amics i vinga a empaitar Italianes i elles vinga a calentar però després alhora de la veritat rien des rien., dificilment veuràs a Formentera una italiana amb els pits enlaire i ja no diguem nua del tot, en canvi les catalanes es despiloten amb una alegria i facilitat que dona gust.,per tant la catalana no la xucla bé per naturalesa però és disciplinada alhora d’aprendre i al final la xucla amb solvència i la Italiana no la xucla fins que no es casa amb tú., l’interrogant almenys per mi és la qualitat de les mamades de les Italianes… [Sedueix-ne una i casat-t’hi ]
és que estic casat i molt enamorat de la meva dona., saludus crack i podries seduir-la tú i així ens treus del dubte….[ah, doncs no sé si a la teva dona li agradarien els detalls del comentari anterior. Si li ensenyes i no es queixa, si no et surt amb el cuento que expliques la seva intimitat i tot això, si riu: aleshores et felicito per la tria]
Buff la meva dona es fa un tip de riure., en serio, no és per presumir, però és així., té els seus defectes com tothom, però el defecte de l’afectació no és precisament el seu…saludus mestre!!! [Doncs visca!!]