El Rubicó (Avui)

Una lliçó bàsica de les relacions poder passa per entendre que la manera més segura de dominar l’altre és fer-ho a través de la seva força -i, per tant, de la seva identitat. Així ha funcionat la relació entre Catalunya i Espanya: primer l’Estat va caricaturitzar el nostre catolicisme, després va convertir els virreinats en una farsa, després va banalitzar la nostra valentia i així fins al federalisme, el republicanisme, l’europeïsme i el catalanisme. Fins i tot amb el nostre esperit emprenedor ha jugat Madrid, i així hem acabat, en fallida. Quan siguem independents descobrirem que Espanya érem nosaltres passats per la deformació esperpèntica d’un mirall concau. Per això quan Josep Piqué va intentar fer passar el partit d’Aznar per catalanista vaig saber que el catalanisme era mort, i així ho vaig escriure -va ser un dels meus primers articles. Ara l’única sortida que li resta a l’Estat, si no es produeix un canvi d’escenari internacional que avali la violència, és folkloritzar l’independentisme. L’estratègia de CiU passa per donar peixet per aquí. Mas diu que la consulta és Constitucional perquè no serà vinculant -cosa que sempre va insinuar, molt previsorament- i mira de veure aviam si Madrid pica. CiU, que és el partit que realment mana a Espanya -i, per tant, l’únic que pot trencar-la-, guanya d’aquesta manera en qualsevol dels escenaris. Si Madrid accepta l’envit i mira d’adulterar la consulta, segons quin sigui el resultat  sempre podrà passar-se la Constitució pel folre. Si Madrid no juga o no surten els resultats previstos, podrà continuar allargant el discurs a conveniència, fins que la fruita maduri en un sentit o un altre. L’únic que no pot fer Mas és tirar enrera, perquè l’Estat ho aprofitaria per esclafar el país i la mateixa CiU. Es parla dels Tribunals, de la cita del 8 d’abril i de l’opinió de no sé quins empresaris. En realitat Mas ja ha posat la sort de Catalunya en mans dels electors. El president ja ha dit, com Juli Cèsar quan va creuar el Rubicó: “Senyors, deixem que els daus volin ben alt!”

L’ultradreta i l’independentisme (FCO)

El diari que m’agrada més és el Financial Times. De tots els diaris que llegeixo aquest és el que em dóna una visió més sintètica i elaborada del que passa al món. No cal dedicar-li gaire temps. N’hi ha prou d’aturar-se cada dia en un parell o tres d’articles per què el mapa vagi agafant forma i la informació que no pots evitar de processar a través d’altres fonts i altaveus passi per un filtre eficient abans de començar a fer pòsit.

Una cosa que no para de sorpendre’m, des que en sóc lector assidu, és la insistència que el diari posa a remarcar el perill que suposen les desigualtats socials per al bon funcionament del capitalisme i de la democràcia. Quan et canses de llegir que l’u per cent dels nordamericans controla un terç de la economia del país o que el desenvolupament tecnològic destrueix llocs de treball a un ritme molt superior que no pas en crea, és difícil mantenir la calma i no pensar que, realment, les coses s’estan posant peludes.

Amb uns anuncis i uns suplements tan lligats al luxe com els que porta el diari, l’últim que t’esperes és un discurs pessimista, que relativitzi el poder del talent i que, en canvi, assenyali la necessitat de redistribuir la riquesa i controlar les oligarquies nordamericanes i europees. Si jo fos un d’aquests CEOS que va pel món amb uns sous siderals, no sé què en pensaria d’algunes columnes i reportatges que publica el Financial Times. Suposo que estaria massa ocupat gaudint de les bones vistes que ofereixen alguns gratacels per prendre’m la molèstia de llegir-los.

Dic això pensant en la manifestació que milers de ciutadans de diversos països europeus van fer diumenge a Brussel.les a favor de l’autodeterminació. Hi ha espanyols que et diuen que la Unió és un club d’Estats amb la mateixa facilitat que alguns liberals confonen el talent amb els diners i a la inversa. Europa és molt més que un club: és una idea, una bona idea que els vells Estats-Nació van abraçar només quan van haver esgotat totes les altres formes de legitimar-se; és difícil que ara la facin funcionar si s’entesten a reduir-la als límits de la seva tradició política.

A mi em fan gràcia aquests grans europeïstes que es lamenten de l’ascens de l’ultradreta i l’euroescepticisme, i que després ridiculitzen els països sense estat que demanen de participar a la Unió per ells mateixos, amb veu pròpia. De veritat, no veuen la relació que hi ha entre tots dos fenòmens? Quan la gent no veu el futur clar, s’aferra al territori, que és la principal font de seguretat, de riquesa i de justícia. Uns s’hi aferren a través de la nostàlgia dels Estats, d’un món que coneixen però que difícilment podran ressucitar, i d’altres a través d’un romanticisme cívic que recorda l’univers que va donar les revolucions liberals del segle XIX i va crear els millors productes de la cultura cosmopolita d’entreguerres.

La coincidència de les eleccions franceses amb la important manifestació de diumenge ho ha tornat a posar de manifest: davant de la incertesa que comporta l’esgotament de l’hegemonia occidental, una part dels ciutadans cada cop és més refractària a Brussel·les i una altra, en canvi, demana de tenir-hi veu i vot amb una insistència cada cop més forta. Jo no menysprearia els qui, tot i volent reorganitzar alguns territoris, creuen en el futur d’Europa. Perquè l’alternativa a les seves reivindicacions seran cada cop més els partidaris de refugiar-se en les concepcions més ràncies i passades de rosca dels Estats Nació.

Des de Madrid, sovint ens volen fer triar entre Europa i Catalunya. Però és molt possible que els fets –i les anàlisis macabres d’algunes mòmies com el cardenal Rouco Varela– vagin demostrant que són uns altres pobles i uns altres territoris els que aviat hauran de començar a triar entre la seva idea de nació i la seva idea d’Europa. Al segle XX, ja es van equivocar dues vegades, aviam si tenim sort i, a la tercera, l’encerten una mica.

Violència (El Singular)

En el vídeo se sent algú que crida: “fill de puuuuta”. I llavors veus Jordi Cañas que es tomba enfurismat i comença a caminar cap als manifestants com si fos un brau que volgués embestir-los. Les enrabiades del diputat de Ciutadans han esdevingut un clàssic. En un altre vídeo vam veure com s’indignava agrament amb Josep Rull i li etzivava: “Me estás haciendo burla? Me lo explicas fuera”. I en un altre vam contemplar com esbroncava a crits un historiador vell i jubilat perquè durant una tertúlia li havia dit que en el seu discurs hi havia actituds franquistes (ell que en privat diu que “el franquismo no fue para tanto” i que no ha tingut una experiència directa ni familiar del que han significat les dictadures per Catalunya).

El moment més pintoresc d’aquesta última performance és quan un parell de membres del comitè d’empresa de TV3 aturen Cañas abans que arribi a la gent i miren de calmar-lo. Canviant al català per donar més dramatisme a la seva condició de pobre màrtir, el diputat li pregunta a un dels nois: “tu tens mare?, tu tens mare?”

Tothom sap que, en l’accepció més utilitzada, fill de puta és un vulgar sinònim de mala persona. Precisament un company seu de partit, Juan Carlos Girauta, va retuitejar fa pocs dies un article que començava citant la Real Académia de la Lengua Española per clarificar aquest matís, abans de començar a insultar un independentista que feia comentaris de mal gust al facebook. El fet que Cañas barregi la seva mare tan fàcilment amb la seva feina de polític no ajuda a fer creïble la imatge de noblesa i dignitat que vol donar amb els seus numerets. És realment còmic que un partit que reivindica la convivència i el radicalisme democràtic tingui uns líders tan susceptibles i inflamables.

Segons la saviesa universal només ofenen les veritats, però es veu que en aquest racó de món els delinqüents com el senyor Millet encaixen molt millor els insults i les desqualificacions que no pas alguns polítics unionistes. Parlem de Cañas però també podriem parlar de Juan Carlos Girauta, que va de polític tolerant i liberal i d’uns anys ençà tampoc no està tranquil si no abandona alguna tertúlia catalana abans d’hora. O de l’Anna Grau i la Inés Arrimadas, que també se senten de seguida personalment ofeses i atacades, sinó les tractes com princeses.

Abans d’increpar Cañas, els treballadors de TV3 havien insultat d’altres polítics i no n’hi va haver cap que tingués l’egoisme d’anar a encendre encara més els ànims dels treballadors. Un polític cobra per no convertir els conflictes en una cosa personal i és poc noble tocar temes sensibles amb un verb esmolat i després emprenyar-te com una mona a la primera de canvi. Si en comptes de buscar merder, Cañas defensés la unitat d’Espanya amb més gràcia i sentit constructiu probablement no li dirien fill de puta tan sovint. Trobo que diu molt de la situació política actual que el partit que reivindica més els valors cosmopolites de l’Estat tingui un discurs tan contaminat per la violència que ha forjat Espanya i tan impermeable al retrocés que aquesta mateixa violència ha experimentat a tot el món, en els últims setanta anys.

Com explica Steven Pinker en el llibre The better angels of our nature, el descens de la violència és una de les notícies més bones de la història des de la derrota del nazisme i, en canvi, és una de les menys valorades i tingudes en compte pels polítics i pels intel·lectuals. No és només que les actituds violentes hagin perdut glorificadors, sinó que els canvis tecnològics, culturals i mercantils la fan cada cop més contraproduent i cara. Sense aquest fenomen que el psicòleg de Harvard descriu amb una profusió tan rica d’exemples -i que s’ha vist tan bé les últimes setmanes a Crimea-, Catalunya no s’hauria atrevit a plantejar-se un procés d’independència. Suposo que és per aquest motiu que alguns polítics unionistes s’esforcen a parlar com si el món no hagués canviat i que, d’altres, s’han convertit directament en un bidó de gasolina amb potes, buscant entre la multitud una espurna que els encengui.

Madrid té prou gent per provocar un merder que desacrediti els partidaris de la independència. Però no està en la situació d’obligar Catalunya a mantenir-se dins d’Espanya contra la seva voluntat a mitjà o llarg termini -si la humanitat segueix evolucionant en la mateixa direcció. A Rússia, la majoria dels ciutadans estaven a favor d’annexionar-se la península de Crimea, però més del 70 per cent estava en contra d’aconseguir-ho per la força. No només ha sigut la comunitat internacional que ha obligat Putin a vigilar les formes en la seva audaç maniobra política. Amb això vull dir que el partit determinant entre Catalunya i Espanya no es jugarà en el Congrés dels diputats, ni al Tribunal Constitucional, si no que es jugarà al carrer entre els nacionalistes catalans que volen mantenir l’ordre com sigui i els no nacionalistes cosmopolites tolerants que, abans que l’ordre sigui català, sembla que preferirien destruir-lo.

Amor (Avui)

La feina més important que està fent el procés cap a la independència és netejar el país d’actituds iròniques i pessimistes. Aquest màrqueting que alguns articulistes troben infantil i d’altres consideren una manifestació neofeixista només és una alegre botifarra al sistema de pedanteria que ha sigut la base de la colonització. Des que Franco va morir, el discurs hegemònic havia obrat sempre en la direcció de relativitzar la memòria de la repressió sense deixar de recordar-nos la nostra condició de poble derrotat. La base de l’autonomisme consistia a fer-nos sentir febles i culpables de tot. Es tractava d’ofegar-nos en la nostra pròpia força reprimida. Malgrat que els casos no tenen res a veure, Espanya ens tractava com Europa sovint tracta els alemanys, que cada dia veuen com se’ls elogia i se’ls demana que liderin el continent, i alhora se’ls recorda Hitler i el nazisme cada cinc minuts. El discurs que feia mal no era el de la COPE. El discurs tòxic el feia una veu interior –de vegades embolicada amb la senyera, d’altres amb la bandera del perfeccionisme o de la llibertat–, que vivia de criminalitzar qualsevol forma d’amor que donés un excés de personalitat a les coses del país. Llavors, els menyspreus ens feien mal perquè volíem el reconeixement de la resta de l’Estat; les amenaces ens feien por perquè Madrid tenia els mitjans i la gent per acomplir-les, però també perquè havíem deixat de creure en la força de l’amor. Si ara l’unionisme se sent coaccionat és perquè ha perdut els instruments que li permetien anar tirant sense esforçar-se. La frase sonarà cursi, però la democràcia es va inventar perquè cadascú pogués perseguir els seus amors de manera que la voluntat tendís a triomfar sobre la mandra i que la decadència no conquerís mai el cor de la societat. Si alguna cosa ha canviat últimament és el paper polític de l’amor. Per això ens hem tornat sords per algunes lleis i alguns discursos. I quan ens acusen de trencar la convivència o de violar la Constitució, no entenem què ens volen dir