El cap de turc (Rac 1)

Déu me’n guard de defensar Iniciativa. Per mi Iniciativa podria desaparèixer demà mateix. És un partit que concentra tota la inconsistència del país, tota la pedanteria, tota hipocresia i tota la irresponsabilitat. És l’infern empedrat de bones intencions, la combinació més pura del ventall d’inanitats que ens ha dut pel pedregar. El seu pas pel govern ha estat una exhibició de buidor i d’incompetència. El cas d’Horta de Sant Joan és només la cirereta d’una trajectòria exemplar. Cap partit representa tan bé la tradició de demagogs i d’intel·lectuals de casinet que Catalunya ha donat els últims 100 anys. Per això tots els partits tenen algun defecte d’Iniciativa i, en canvi, Iniciativa no té la virtut de cap partit. També per això, a mesura que el decorat cau, a mesura que el públic veu el rei despullat, a mesura que s’agreuja la crisi de credibilitat i s’estén el nerviosisme, els atacs contra Iniciativa augmenten. Els sistemes podrits sempre busquen caps de turc. Els partits, els diaris, els columnistes creuen que ataquen Iniciativa però en realitat s’ataquen ells mateixos, ataquen l’univers de banalitats i  sublimacions cofoistes que fins ara els ha justificat. Tot aquest linxament que pateix Iniciativa té uns emotius colors crepusculars. Veure el monstre devorant-se ell mateix com al final d’una pel·lícula. Potser prendrem mal, però tinc una certa curiositat per veure com acaba tot plegat.

Clica aquí!

Viure de crèdit (Catalunya Oberta)

Hola Joan,

Ja sóc aquí. Vaig arribar dilluns. Volia anar a veure El cónsul de Sodoma, aquesta pel·lícula sobre Gil de Biedma que ha fet tan soroll, però em vaig trobar els cinemes tancats. Com saps, a mi Biedma m’agrada d’aquella manera. Trobo que és un poeta per gent que es mira el mirall amb cara de pena 10 vegades al dia. La seva poesia és el bell reflex de la depressió que segueix l’eufòria del saqueig: Barcelona-Manila, ciutats famoses pel paper dels militars i dels bordells. Alguns amics del poeta s’han ofès perquè el film no el deixa prou bé. Suposo que esperaven una epifania sobre la tragèdia de l’homosexual reprimit per la dictadura. A mi ja m’està bé que s’ofenguin. Ja és hora que els ultratjats no siguem sempre els mateixos. Biedma: t’estimo molt, quan em sentia un miserable et llegia, però que et bombin. I sobretot que bombin als Senyors del Cinema.

La llei del cinema serà el gran èxit del tripartit. Tot el que soscavi els monopolis franquistes és un mèrit que cal reconèixer, i utilitzo el franquisme com el cim d’una política, esclar. Ja sé que no tota la culpa és d’Espanya. Però l’autocrítica ja la faré a casa, ho vaig decidir després de veure la diferència de criteris amb què es rebien els llibres de Pla i de Companys. Per cert, vas llegir l’article sobre Pla i les “centrals atòmiques”? Sempre que els espanyols ens volen prendre el pèl citen a Pla, em recorda aquell aforisme: “Citar algú és el primer pas per convertir-lo en un mico.” De fet, per això li vaig fer un homenatge. I vas veure com rematava l’article el nostre estilós columnista? “El proyecto atómico ampurdanés habría cambiado la historia de Catalunya”. Si se t’acut una idea més petita de Catalunya i de la història ja m’ho faràs saber.

Tal com està organitzat el casino, el debat no dóna per més. Tot es juga entre el petitisme dels apoltronats i la ingenuïtat dels peluts de les enganxines verdes amb un sol i la inscripció: Nuclears, no gràcies. Tenint en compte la política que s’ha fet a la Costa Brava no hauria vingut d’una central nuclear. En canvi, la llei del cinema és una novetat. Reforçarà la llengua dels homes que han donat més talent i més amor al país. Recuperar el múscul lingüístic és el primer pas per agafar consistència. Els catalans tenim un problema d’inconsistència, però la primera inconsistència és creure que som el país que té més inútils per habitant. Et penses que a Anglaterra no estan esverats amb la barra dels polítics i el gruix d’empleats que es passen el dia parlant de solidaritat i no aixequen una palla de terra? Els dilluns i els divendres els senyors de la City i les oficines del govern es fan un tip de rebre emails de treballadors i funcionaris malalts. L’email ha sigut un invent perquè evita als assalariats la molèstia d’haver de sonar convincents, i als amos, la incomoditat de fer-se els tontos. Les webs també donen per molt: ara n’hi ha una que recull quartos per denunciar Blair davant del Tribunal de la Haia per crims contra la humanitat.

Amb això vull dir que la diferència mai no la marca l’estupidesa, sinó el talent i les facilitats que l’entorn dóna a les persones per desenvolupar-lo. A Londres o París l’estructura t’ajuda, et salven les victòries heretades, igual que a mi em va salvar l’esforç dels meus pares i a tu t’ha salvat l’esforç dels teus. D’on t’ha vingut sinó aquesta segona oportunitat? Tenim el deure de defensar el nostre món perquè els que vinguin darrera ho tinguin més fàcil. Ara els anglesos debaten si volen ser “una potència de primer ordre o un país com Itàlia o Espanya”. S’han quedat sense diners i el govern vol retallar les despeses militars. El públic pressiona perquè es retirin les tropes d’Afganistan sense pensar que si tanquen l’exèrcit a casa acabaran veient la televisió xinesa. Els americans tenen un problema semblant. Obama vol avortar un projecte per anar a la lluna i destinar el pressupost a sanitat. El problema és que els xinesos i els indis no dormen i, com recorda el The Times, perdre la cursa dels estels a la llarga restarà molts més diners a la sanitat americana de la que ara es guanyaran.

“We choose to go to the moon and do the other things not because they are easy, but because they are hard”. Kennedy tenia raó: no tot el que val la pena es pot justificar en beneficis immediats. Aplicat al món nostre d’ambicions microscòpiques això vol dir que o bé fas la llei del cinema i d’altres coses o després no t’estranyi que La Vanguardia sembli La Voz de Castilla. Totes les ciutats importants tenen la seva llengua, i la fan valdre. Les llengües no serveixen només per comunicar-se. Ens podríem comunicar per signes. Les llengües forgen mercats i sistemes d’interessos i reverteixen l’esforç que cal per aixecar el llistó de la intel·ligència al territori que les cultiva. Per això, a les biblioteques de l’Instituto Cervantes, Pla hi té una posició marginalíssima, d’escriptor folklòric. I per això la professora d’anglès m’esbroncava quan, enlloc de dir una paraula anglesa, deia el seu equivalent nordamericà.

Barcelona no és Dublín 1900, on Joyce deia que voler ressucitar el gaèlic era com voler ressucitar una mòmia egipcia. En canvi, sí que és Dublín 1900 pel que fa a l’ambient de ciutat ocupada que l’escriptor descriu a la seva obra. Passeja’t per la web citymayors.com. La davallada de Barcelona contrasta amb la importància que es dóna a la seva marca i els seus actius. En marca i possibilitats, els estudis situen la nostra capital darrera de París i Londres. Això es palpa a les converses i a les llibreries d’Anglaterra. És lògic perquè, ara que a Europa no hi ha guerres, els economistes consideren el pòsit cultural de les ciutats un valor en alça juntament amb el clima i l’esperit bohemi. La gent de talent, diuen, busca l’equilibri entre l’hedonisme i el caliu de les arrels, i tot això ho tenim. En teoria som l’hòstia. A la pràctica potser portem massa temps saquejant l’herència del modernisme i del noucentisme. Per això en els rànquings de toca pela només assolim un lloc destacat entre les ciutats més cares. En les llistes importants tot és baixar estrepitosament -a favor de la capital d’Espanya.

I bé: l’altre dia vaig veure que uns quants amics us aferràveu a una frase de Mossèn Ballarín: “La llibertat és saber dolorosament, pacíficament, silenciosament, que els nostres no arribaran mai. Però que els esperarem sempre”. I una merda (i que em perdoni el mossèn). La llibertat és assumir que “els nostres” som nosaltres. I la resta és transcendentalisme sòrdid de nen malcriat com el de Gil de Biedma, que fa bo de llegir mentre t’empasses les pastilles del psiquiatre.

Estudia molt i saluda la tortuga de l’Ateneu. Aviat us vindré a veure.

Enric

Dietari (Baixant de la figuera)

Dilluns

Les notes del llibre de l’Abel Cutillas. Les porto a la carpeta dels bitllets d’avió des que vaig marxar i encara no he trobat el moment de fer-li l’article. Les passo a l’ordinador i ja n’escriuré alguna cosa més endavant. Papers i més papers. Tants robots i tanta tecnologia i encara no ens hem alliberat dels papirus.

Abel Cutillas, Per una literatura capitalista (Acontravent)

1.- Escrivim perquè triar damunt d’un paper sempre és més fàcil que triar a la vida.

2.- Triar bé la matèria dels nostres esforços és l’únic antídot contra la malencolia.

3.- Abans el desafiament era domesticar la natura, ara és domesticar-nos a nosaltres mateixos.

4.- El Progrés ha deixat d’interessar, com tots els reptes col·lectius. Ara la paraula màgica és Destí.

5.- La literatura és el mitjà a través del qual passem del nomadisme al sedentarisme intel·lectual. Contra la pèrdua de la innocència, l’Autodisseny.

6.- Fem “plans de vida”. Abans dissenyàvem plans quinquenals i solucions finals. Val més que cadascú es faci el mal que es mereix.

7.- El gènere que encaixa millor amb l’esperit de l’època no és l’autobiografia sinó la confessió (com en totes les èpoques creatives, de fet). Vivim de declaracions d’intencions més que de balanços. Donem més importància a la voluntat que als fets.

8.- L’actitud és una prova de fe i, per tant, d’èxit espiritual. Avui l’èxit consisteix a sentir-se salvat.

9.- L’escriptor capitalista aspira a ser pòstum en vida. El que compta és la salvació de la vida en vida. Escriure per no cansar-se de viure o, per dir-ho com l’autor, per a mantenir l’ “ànim per a la vida”.

10.-L’escriptura és un invent irreversible. Igual que els diners és una eina que devora la seva funció.

11.- L’escriptura ens encadena a l’Aparença. Ens segresta.

12.- L’autor unifica el fons i la forma a través de la seva escriptura i la converteix en l’única realitat. De fet, tothom viu a través de la literatura, però l’escriptor se la fa a mida.

13.- Nietzsche és el nostre Homer. Contra la llum, la visceralitat; contra la vitalitat, la intel·ligència; contra Goethe exclamant “més llum” al llit de mort, les llums de l’escenari.

14.-L’escriptor ha deicxat de ser un il·luminador i ha passat a ser un il·lusionista.

15.- La història ha subsistit perquè la necessitat era més forta que la ferida. Però la ferida ens ha deixat tocats i hem perdut la capacitat de situar els esdeveniments respecte de nosaltres. La genealogia es carrega el concepte de conegut i d’essència.

I això és tot el que tinc escrit. Que la gent compri el llibre.

Dimarts

La Kanitaa ja s’ha recuperat:

-   Avui no vindré a classe –em diu a través del xat del Facebook.

-   Per què?

-   He perdut la veu.

-   La veu? La vas perdre de farra?

-   No a casa.

-   Mirant la televisió?

-   Viatjant al paradís, hahaha

Em sembla que la Kanitaa ha tingut un nadal fructífer. Jo, en canvi, he tornat a Londres acompanyat de tots els monstres. Estic més sensible que una dona enyorant la lluna de mel. (I see you in the moonlight,/ walking the empty wharf at Alicante/ like a soul waiting for the ferry,/ a new soul, still not understanding,/ thinking it is still your honeymoon/ in the happy world, with your whole life waiting,/ Happy, and all your poems still to be found).

Aquestes caigudes de la figuera són entranyables, però. Et donen lliçons que mai no oblides, i et configuren.

Dimecres

La dreta vol controlar-nos els sentiments i l’esquerra el pensament. En aquest esquema els anglesos serien de dretes i els francesos d’esquerra. Com diu el meu petit Schopenhauer aquí tot s’ha de mirar en clau d’illa. Els sentiments són més problemàtics que les idees quan es tracta de conviure en un lloc tancat. Imagina’t que et quedes atrapat en un ascensor: un atac d’histèria seria més emprenyador que no pas un debat d’idees, que encara resultaria distret.

Els sentiments és preferible dominar-los, quan la distància és curta. Els anglesos se suposa que tenen sentiments, esclar, com se suposa que els tenen tots els éssers humans, però ni la seva cara ni la seva llengua no estan fetes per expressar-los. La mala fama que en aquesta illa han tingut sempre els sentiments ha deixat una petja en la fesomia i els costums de la gent. Això dóna una homogeneïtat a la vida pública que contrasta amb la llibertat de la vida privada, que també és molt visible.

Aquest contrast, que la immigració ha reduit però no ha matat, és la base de la fascinació que produeix el país. D’aquí també ve que quan els anglesos aconsegueixen posar-se d’acord políticament la seva unitat resulti tan enlluernadora. Aleshores són un sol home. Als francesos, en canvi, sempre els ha sobrat espai per gesticular –com als espanyols.

Resumint: així com per conviure en situacions complicades has de controlar els sentiments, l’única manera de cohesionar territoris habitats per gent de climes i cultures diferents és centralitzar el pensament.

A mi també m’engavanyen els sentiments, però no sé controlar-los, per això necessito viure una mica apartat, i vaig sempre a destemps.

When I resembled Kevin Spacey (modest composition)

Last week I received an email from an old friend with a photo of Kevin Spacey attached. My friend wrote me: “Ei, mate, you wouldn’t say that you and Kevin were so similar, would you? The picture showed Kevin Spacey looking directly at the camera, sporting a daring sun glasses latest fashion. It’s true, look at the photo of my facebook’s profile and you’ll see: I appear in the same provocative attitude, garnished with a similar sunglasses and, yes, we resemble. However, I don’t mind to say that there were a time when we resembled each other even more, and without sunglasses.

It was when I still had hair in my head. At this time Kevin Spacey wasn’t so well known, and American Beauty had just arrived in the cinemas of Barcelona. It was saturday night and I had to meet some friends at a party. As I said, I wasn’t completely bald yet. Nevertheless, my hair had began to fall out and I was worried about ending up like a balloon. I didn’t feel as Casanova. I rather felt like Kevin Spacey in the famous shower scene of American beauty. I felt ugly, even more ugly that I usually feel. Despite I had had my hair cut by the best hairdresser of Barcelona, I recently had had a failed flirtation and I didn’t arrive at the party in the best espirits.

When I got to the party and knocked on the door drinks had started flowing. I heard noises indoors and two girls who came to open fast enough. I guessed they were little bit tipsy, but I should confess that I never could have guessed what they were going to do. They opened the door and, suddenly, at unisound, like it was a prepared performance, they began to shout: “Ahhh! It’s Kevin Spacey. Kevin has come to the party. Come and see, folks. Kevin Spacey is here!” My mood changed immediately. I started laughing non stop. And I don’t want to show off –men should be discrete and modest- but thanks to Kevin Spacey I had a very very inspired night.

P.d. Què voleu que faci, a mi aquestes compositions em fan il·lusió. Totes les correccions que feu els lectors seran benvingudes.

Lluny del galliner (Catalunya Oberta)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/3516

Clica aquí!

Dietari (El poder i la calma)

Dilluns

Dos xicots parlen d’amor al metro. El que es confessa s’ha tret el barret de llana i el va rebregant entre les mans mentre desenvolupa la història. Sembla un pa de pessic mossegat, pobre. Tot i els estrepitosos esgarips del vagó entenc que li han pispat la noia mentre s’ho pensava. Potser la noia no li convenia, però acaba la palinòdia mirant a terra amb un somriure moix, com dient, quina merda, tu, aquesta era la bona. Aleshores, l’amic li passa la mà per l’espatlla i li diu:

- Don’t worry, mate. No tindràs la puta sort de morir-te sol. Tard o d’hora una dona s’enamorarà de tu i et destrossarà la vida.

Una mica més i em desmaio. Ara que començava a recuperar el romanticisme…

Justament un dels motius pels quals sempre he cregut que necessitava una dona –l’activitat òbvia a banda- és per morir-me tranquil. Morir, com vaig néixer, acompanyat d’una dona que m’estimi. Morir  deixant enrera una bruixa també deu ser un descans, però d’una altre mena. El problema és que no tinc cap pressa per morir-me: potser per això em fan tanta nosa i tanta falta, les dones. No sé on vaig llegir: “No puc fer res bé perquè prop del que vull sempre hi ha una dona”. És això: ja t’hi pots posar del cantó que vulguis. Si sempre és la mateixa, o bé és que no tens sang o és que t’ha tocat la loteria.

Dimarts

Acabat el llibre de Philip Dwyer sobre Napoleó, The Path To Power. Llegint-lo vaig apuntar en un paperot: “França és un país d’ambiciosos i Anglaterra un país d’administradors”. L’administrador és un senyor que s’asseu a la cadira i dirigeix l’orquestra. A les cinc de la tarda vol estar prenent el te amb la família. Quan li posen problemes es torna perillós perquè té més pressa que no pas escrúpols a resoldre’ls. L’ambiciós, en canvi, és un busca raons. Necessita tenir problemes com l’aire que respira. En els nivells de Napoleó, més que un busca raons és un suicida aferrat a la vida pel fanatisme. Per això és tan irascible, exagerat i mentider. Per això tot ho revesteix de transcendentalisme. Per això canvia de camisa quan li convé i mai no dubta a sacrificar qui sigui quan en depèn el seu interès, perquè en cada problema s’hi juga la vida. Queda clar que Napoleó era molt més intel·ligent que la majoria, però en el llibre també queda clar que sense un ambient de fanàtics com ell no hauria pogut fer res.

No guanya el bé, guanya la força. Això tant serveix per explicar la vida de Napoleó com la de Hitler. Tenim la sort que el mal tendeix a cremar la força amb una notable rapidesa. Ara recordo que, en el llibre sobre el Dia D, Beevor explica que els anglesos mai no van deixar de fer l’hora del te durant la invasió de Normandia. Grans administradors de la força, els fellows de Montgomery: el gruix de baixes en el desembarc el van posar els canadencs i els americans; els anglesos comptaven els morts un per un. Eisenhower els trobava uns llepafils, però no era vanitat, sinó el cinisme que dóna la consciència de les pròpies limitacions. Pel que fa a Napoleó, les seves victòries no tenien tant a veure amb la tàctica com amb l’empenta desesperada del seu exèrcit de morts de gana; la revolució francesa és un fenomen demogràfic, si mires la sang que corre per França entre 1789 i 1815. Una gran menstruació, per dir-ho com el Sostres. Per cert, es calcula que en temps de Napoleó, només 3 milions dels 24 parlaven francès amb fluïdesa.

Dijous

Neva. És emocionant caminar pel carrer i que nevi. El dia que vaig anar a veure Billie Elliot va ser un espectacle. En sortir del metro em vaig trobar la carretera que porta fins a casa convertida un camí de conte. Les borles queien del cel massivament però sense pressa. La neu il·luminava la nit  i semblava que els angels estiguessin fent una guerra de coixins.  Caminava sol, només van passar un parell de cotxes molt a poc a poc. La neu havia quallat i donava un aire virginal al paisatge destartalat del barri. Va ser una passejada tan poètica que vaig escriure a M. per tornar-li a agrair les entrades. Sempre que estic a punt d’assumir que sóc un marginat, em surten aquestes gangues.

Diumenge

Els dies que dic “no puc” celebro tenir una mica de memòria i recordar les altres vegades que he dit “no puc” i he tirat endavant. Aquests dies que el món em cau a sobre i em sento com si hagués sortit despullat de casa me’ls prenc com una crisi de creixença. Em concentro en les altres vegades que he trobat el futur massa costerut i espero, deixo que les hores passin, que la calma escombri el plom de les meves ales. Quina altra cosa podria fer?

Catalunya radioactiva (Rac 1)

L’alcalde d’Ascó faria bé d’apuntar-se al PP o al PSOE. Com es pot, en nom d’un partit català, intentar convertir Ascó en el gran cementiri nuclear espanyol sense passar abans pel Parlament de Catalunya? Si això no és un tema de país, ja em diran quin ho és. Un alcalde no pot prendre una decisió tan important. A la Gran Bretanya fa una colla d’anys que debaten i rumien aquest tema. El 2006 una comissió d’experts va determinar que no hi ha tecnologia suficient per garantir la seguretat d’un cementiri nuclear a llarg termini. El govern va haver de canviar els seus plans i crear una altra comissió. Aquesta comissió encara estudia, enmig de debats al Parlament britànic i escocès i també a la premsa, la ubicació provisional dels cementiris, mentre no es troba una solució millor. La idoneïtat de l’emplaçament no depèn del fet que ja aculli una central nuclear, sinó de factors geològics i naturals. A més, requereix el suport total de la població afectada. La jugada de Zapatero entra dins del seu estil deslleial i populista. Però de l’alcalde d’Ascó n’esperàvem més. I que no surti amb els llocs de treball. Les crisis passen i els residus duren 10.000 anys. Has de tenir una idea molt petita del teu poble i la seva gent per hipotecar-lo d’aquesta manera, de sota mà; hipotecant de retruc tot el país.

La desgràcia catalana (Catalunya Oberta)

Carta de resposta al Jordi:

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/3415

Clica aquí!

Mentalitat franquista (Rac 1)

Demà respondré la carta del Jordi. Avui, la píndoleta.

La decisió de l’ajuntament de Vic tenia un aventatge: forçava la redistribució dels immigrants pel país més d’acord amb les necessitats i les possibilitats i, d’aquesta manera, treia munició al partit neofalangista de l’Anglada. La resolució de l’advocat de l’Estat té una altra aventatge. Una vegada tens un immigrant a casa és una imprudència, a banda d’una actitud poc cristiana, negar-li el pa i la sal. Com sempre, el problema és la ficció espanyola, aquest Estat fet per mantenir la unidad nacional a qualsevol preu, de manera grollera i rudimentària. El problema és que l’Estat no té política d’immigració, excepte si la mentalitat franquista es considera una política. A l’estat la immigració li va bé per quatre motius senzills. Perquè homogeneïtza l’Estat, perquè el populitza, perquè sosté l’economia sumergida i perquè augmenta el poder d’Espanya a Europa sense necessitat de treballar la intel·ligència, purament per demogràfia. Per això les fronteres són una malla i tota la política consisteix a fer discursos bonistes i lleis que no s’entenen. Si Catalunya tingués competències d’immigració, la immigració seria una oportunitat magnífica. Però justament perquè Catalunya té unes dinàmiques econòmiques i socials pròpies molt fortes i mal aprofitades, no tenir aquesta política converteix els immigrants en un problema i en carn de populisme.

Sr. Benet, perdoni’l (Resposta de Jordi Amat)

Nota: Jordi Amat em demana que publiqui aquesta carta seva.

Benvolgut Enric,

em va fer il·lusió saber que te’n recordaves de mi i de la meva feina de formigueta. Jo et segueixo llegint el teu bloc, clar, i sovint m’inquieta pensar que perdo el temps aquí mentre tu et fas un man allà. Però les coses són com són i més val tenir la consciència definida dels propis límits, saber què podem i sabem fer. Cal, sobretot, no perdre el temps. I jo l’omplo treballant. Treballant ara en la biografia de Josep Benet.

Ja sabia que en Benet no et queia massa simpàtic. De fet, entenent que la simpatia és fruït de la dinàmica de relació que s’estableix entre dos individus, segurament, generalitzant, podríem convenir que Benet, fruït d’un caràcter complex i torturat, no era un home simpàtic. Què hi farem!

Si era o no era repel·lent, en canvi, és una cosa distinta: és un sentiment que depèn de la percepció que tinguis d’algú. Si tu el trobaves i el trobes repel·lent, no cal parlar-ne més. A tu et generava aquesta reacció epidèrmica i ja està. A mi no. I a molta gent tampoc. A la seva manera, malgrat que la vida li va posar totes les travetes del món, sí va cultivar un cert encant. La prova és que amb unes condicions de partida pèssimes (econòmiques, físiques, morals) va ser un home estimat pel poble. I el seu encant, per mi, va ser la seva fe i la seva honestedat. Són dos trets morals pels quals sento un gran respecte.

No dubto que fos vanitós. No ho era tant com tu, que ho ets d’una manera explosiva i candorosa (fruït d’un complex de superioritat encantador, retroalimentat dia sí dia també per la caverna d’independentistes de torn), però ho era. I probablement la seva vanitat va anar creixent i es va afermar perquè era l’únic mecanisme de supervivència per algú que des de l’any 1939 va haver d’edificar la seva biografia i el seu projecte de vida (Ortega, recordes?) damunt de la runa més absoluta.

Ja has llegit les seves memòries? I el Peiró? Si no els has llegit, qualsevol judici sobre Benet serà errat. Allà veuràs (o hauràs vist) com n’era de tètric el seu petit món. Després, un cop llegits els dos llibres, faràs com jo faig cada dia: donar les gràcies per haver crescut amb una família normal. Quina mania que tens, per cert, a parlar dels meus pares (ja ho vas fer, d’una manera grollera, a l’article dels descarats). Aquests apriorismes fossilitzats a la teva màquina de raonar són una cotilla que t’impedeix aprofundir en la teva veritat. Els complexos de Benet? Sí, clar, com tu i com jo. I com tothom. I ell potser més. Tots tenim tancat a la memòria el nostre particular i intransferible “cuarto de les rates”, com diu una cançó magnífica del Sisa. El seu “cuarto” era molt, massa sòrdid.

De portes cap endins, doncs, la vanitat és un factor real per entendre Benet. De portes cap enfora, sempre, ho és un catalanisme radical. Radical i intel·ligent. Si no subratlles això, després d’haver legitimat Pla tal com ho fas i rentabilitzes, realment t’estàs fent unes trampes fenomenals. Aquesta dosi de demagògia no te la pots permetre. Que els teus hooligans s’ho empassin ja em sembla bé. Tothom ha de mimar la parròquia. Que tu, a tu mateix, et donis gat per llebre, ja em sembla més preocupant.

M’explico discrepant del teu darrer paràgraf. A la Barcelona ocupada (per dir-ho amb la teva expressió, que també era la de Benet, i no és la meva ni la de Pla), a la Barcelona dels anys quaranta, qui dinava a restaurants cars amb el meu Dionisio Ridruejo –falangista descarat- no era pas Josep Benet. Era Josep Pla, el prosista més important de la nostra literatura. Després, per cert, quan Ridruejo va trencar amb el sistema, va començar a menjar menys amb Pla i dinar més amb Benet. Benet feia altres coses. A la Barcelona totalitària dels quaranta, mentre Pla i Ridruejo es menjaven un arròs al Set Portes (pagant Puig Palau o Vergés), ell, que només tenia vint anys i era pobre, buscava la manera de mantenir viva la flama de la catalanitat sense claudicacions i sense ambicions personals.

No sé què passava a París, t’ho confesso, malgrat que he llegit alguns llibres sobre la cosa, però sembla mentida que no sàpigues fins a quin punt, a la teva ciutat, el règim collava. Si no ho saps, ja te’n parlaré amb detall o llegeix L’intent de genocidi. Vist amb ulls d’ara la activitat resistencial de Benet et semblarà naïve. Pensava on podien penjar-se seneyres, picava a les portes de la burgesia capada demanant diners per mantenir els intel·lectuals que no volien transigir amb el castellà, creava plataformes de trobada entre catalans resistents, establia relacions amb partits de l’exili, editava una petita revista amb doctrina política i carregant a mort contra el règim. Si l’haguessin enganxat no dic que l’haguessin pelat, però gairebé. Calia tota l’astúcia de Pla i, a més, molta valentia personal. Benet, des de l’ombra, la va tenir. Jo, crec, no l’hagués tinguda.

Allò que jo em pregunto, i acabo repreguntant, és el següent. Seríem on som si tothom hagués actuat com el meu i el teu admirat Pla? Com seria avui Catalunya sense gent com Benet? Sense veritables resistents? Quin relat podríem fer del nostre poble?

No et preocupis si aquest Nadal no vas donar senyals de vida. Entenc que la fama té aquestes servituds i la família aquests dies exigeix més que mai. Els meus pares i probablement també els teus. Ja ens veurem al meu àtic coquetó o a la London School. Tenim, sí, un dinar pendent.

Una abraçada,

Jordi