Pujol i els altres (El Singular)

Jo crec que Jordi Pujol va fer bé d’esbroncar els diputats i de posar-los al seu lloc de polítics insignificants que encara no han demostrat res. Si aconseguim la independència, d’aquí 10 o 15 anys, Pujol tindrà monuments a tot el país i, si fracassem, se’l venerarà en les converses clandestines. En canvi, la major part de la classe política i periodística catalana passarà avall amb la tempesta. Només les figures més brillants les recordarem amb compassió i una mica de vergonya, com es recorden avui els homes més destacats de la Segona República i la guerra.

El pitjor que li pot passar a una persona culta i intel·ligent és que la gent no sàpiga de que està parlant, i això és el que li va passar a Pujol, durant la seva compareixença. L’expresident va oferir als diputats l’oportunitat de lligar el passat amb el futur per donar consistència al moment que estem vivint. Però els nostres representants es van comportar com una classe de mimats i van preferir lluir-se amb preguntes fàcils. Si aquests són els polítics que han de salvar la unitat d’Espanya o aconseguir la independència de Catalunya val més que anem preparant un raconet a l’estranger.

Durant la compareixença de Pujol vaig recordar un article de Gaziel que s’ha utilitzat sovint per atacar el nacionalisme. Parlo d’aquell article que es titula, Cataluña devoradora de hombres. Gaziel també era bastant barrut -i per això no ha acabat de quallar mai entre els lectors, malgrat la qualitat indiscutible de la seva prosa. Amb Pujol hem tornat a veure que no és exactament Catalunya, que devora els seus grans homes. És l’ocupació espanyola i el sentit de l’espectacle de la premsa, combinat amb l’agressiva crueltat que gasten molts catalans, incapaços d’assumir el dolor que els produeix la seva pròpia manca de coratge.

N’hi havia prou que la Gemma Calvet digués que ERC no obriria la boca fins que Catalunya fos independent perquè Pujol pogués tenir un judici just, en un ambient serè. N’hi havia prou que David Fernández reconegués que el “procés” que vivim no hauria estat possible als anys 80, ni als anys 90, sense que hi hagués morts al carrer. Molta gent ha coincidit a dir que la millor intervenció la va fer David Fernández. Jo crec que va agradar pel mateix motiu que, en l’època daurada de l’autonomisme, els pedants deien que l’Albert Ribera era un gran orador. Fernández era el diputat que estava menys en fals. I tot i així va haver de rematar Pujol per acontentar l’estómac sàdic del seu públic.

Mira que a mi Pujol no m’agradava. Per culpa dels seus governs, tots els amics que eren independentistes als 18 anys, als 25 s’havien desentès de la política. Pujol va idiotitzar una generació o més, per poder encabir el país en els límits de l’Espanya constitucional. He anat a escoles catalanistes i puc entendre que algunes persones tinguin mania a Pujol. Però reduir la seva figura a una xafarderia del Lecturas o a una història d’oligarquies corrompudes és miserable i poc intel·ligent.

Divendres l’únic polític capaç d’alliberar Catalunya o de salvar Espanya que vaig veure al Parlament va ser Jordi Pujol. Hi havia la petitor dels autonomistes que voldrien ser independents i no saben com fer-ho i la petitor dels unitaristes que no saben defensar Espanya sense cridar i empastifar-ho tot. Hi havia el Joan Herrera, tocant la flauta per La Caixa, i la Sánchez Camacho avançant-se a les brigades de la policia nacional. Miquel Iceta va poder aprofitar la compareixença de Pujol per catalanitzar l’estètica del PSC, que últimament semblava el partit quinqui. I Convergència va poder agafar aire i guanyar temps, gràcies al coratge combatiu del seu pare fundador.

Mas ha sortit reforçat del sacrifici de Pujol i ara mig país l’adora. No fa tant adorava cegament el vell polític que divendres va engegar a la merda un grapat de diputats, amb tot el dret, per defensar la seva obra.

Els diputats (Avui)

De moment no hi ha ningú, amb poder o amb càrrecs a Catalunya, que tingui autoritat moral per jutjar Pujol. Per això el cas genera tanta crispació i per això l’Estat mira d’utilitzar-lo per evitar –o per contaminar– el nostre referèndum. I per això l’expresident es pot permetre de tractar el Parlament com si fos una minyona. És divertit veure els polítics i els intel·lectuals autonomistes -i fins i tot els antiautonomistes- reivindicant l’autoritat del Parlament. Jo crec que Pujol demostra molta intel·ligència fent botifarra als diputats i dient que passarà després de la Diada. Pujol sap que els diputats no s’hauran guanyat el dret a jutjar-lo fins que no demostrin que defensen Catalunya fins a les ultimes conseqüències, com ha fet ell –amb tot el mal gust i totes les perversions que es vulguin–. Si els diputats volen fer passar Pujol per una comissió d’investigació hauran de ser capaços de desobeir el TC i, si cal, proclamar la independència. Hauran de demostrar que s’estimen la veritat més que Pujol. Si no, Pujol es convertirà en un màrtir i l’autoodi i la confusió que ja va acabar amb tanta gent malalta durant la Transició tornarà a escampar-se pel país com una marea negra. Els diputats s’hauran de preguntar en nom de quina justícia i de quin país jutgen Pujol, i actuar en conseqüència –encara que per ell i potser pel seu partit el resultat sigui el mateix–. Tant se val que Josep Pla tractés Pujol de milhomes, que Joan Ferrater el considerés un energumen i que Joan Sales en quedés decebut. Quan els diputats jutgin Pujol, vulguin o no també estaran jutjant la persecució contra la cultura catalana, les arrels franquistes de l’Estat i la via pacífica d’alliberament–robar però no matar– que va triar el catalanisme. S’estaran jutjant ells mateixos i estaran jutjant el terrorisme d’ETA i totes les guerres nacionals d’alliberament. I també les grans famílies de Barcelona, que no serien el que són sense la hipocresia i els pecats que han comès contra el país.