Fer-ho bé (Avui)

Em sembla que les properes setmanes tornarem a sentir el pintoresc ventall d’obvietats que han servit per justificar tanta corrupció i graponeria a casa nostra. Ara sortiran els moderats a dir-nos que, si volem la independència, hem de fer-ho bé. Jo fa anys que vaig aprendre que darrera les afirmacions relacionades amb el seny i la feina ben feta sempre hi ha un ingenu o un barrut. Per això el cas Pujol no m’ha agafat per sorpresa, ni m’ha sorprès la hipocresia de l’Alcalde Trias fent tornar la medalla de la ciutat a l’expresident. Ens hauríem de preguntar si volem pertànyer a un Estat que converteix els nostres polítics en traficants de valors i sentiments per després extorsionar-los i humiliar-los. Hauríem de mirar que els espanyols es preguntessin si volen sacralitzar una Constitució que necessita defensar-se amb el xantatge i els serveis secrets. Llegir com alguns articulistes amenacen els politics catalans de treure’ls els draps bruts si no aturen la Consulta ens hauria de donar pistes sobre la brutalitat amb la qual hem conviscut i la barbàrie que ens espera. Els catalans tendim a menysprear la capacitat de l’Estat per fer-nos mal i la importància del paper que podríem jugar a Europa. La independència de Catalunya fa por perquè la vella Europa del Estats Nació es va construir sobre la nostra desaparició del mapa polític. El cas català no és com l’escocès. Barcelona té una idea pròpia del Continent i capacitat per liderar-la en la seva àrea d’influència. Per això Picasso dormia amb la senyera al capçal del llit. Podem fer tantes estratègies com volguem, però fins que no ens fem responsables de la nostra força i la nostra idea de civilització no ens en sortirem. Si el TC tomba la Consulta, m’agradaria que el Parlament votés de celebrar-la. Si la Consulta se celebra per mandat dels nostres diputats el conflicte estarà servit i només llavors començarem a existir com a nació politica -més enllà de la retòrica. Aleshores, sí que podrem jutjar si els nostres líders ho fan bé o malament.

 

La consulta (Avui)

Ja vaig escriure un article explicant la màquina de triturar que es va posar en marxa amb la consulta d’Arenys de Munt. Des d’aleshores hem vist com es desintegrava el PSC, com Duran i Lleida cremava el seu prestigi i com els discursos no nacionalistes de Ciutadans i de l’UPyD ens feien pensar cada cop més en els sermons de Jose Antonio. També hem escoltat la Sánchez Camacho esbroncant mitja Catalunya com un Guardia Civil i hem vist com Jordi Pujol ens demanava perdó per evadir diners mentre preparava una querella contra els bancs d’Andorra. Últimament hem vist de tot, també com el rei abdicava en el seu fill per no acabar a Estoril amb la família. Enmig del naufragi espanyol, l’independentisme ha estat un filó electoral que ha permès salvar molts mobles, però aquesta etapa s’ha acabat. Per fi som al punt en el qual la màquina de triturar, que no és altra cosa que l’ànima universal i mil·lenària del nostre país, posarà a prova els partits que diuen defensar la llibertat dels catalans. Si el president Mas es refugia en la Constitució, la intensitat del pols entre l’Estat i Catalunya acabarà amb ell i el seu partit. Avui a Espanya només queden dues veritats indiscutibles: l’estructura de l’Estat i la nació catalana. Si Mas vacil·la o el seu partit cau en la temptació d’enquistar el conflicte per poder seguir explotant-lo, és possible que, com ha passat d’altres vegades, l’Estat i Catalunya s’acabin destruint mútuament. Per això penso que, per molt que ara es digui que no, al final sí que es posaran les urnes. Les declaracions dels consellers Ortega o Vila semblen un intent groller de donar aire a l’unionisme per la via de deslegitimar d’entrada del resultat, cas que guanyi el sí a la independència. Per això, abans de posar les urnes, caldrà deixar ben clar que la consulta del 9 N serà legal i vinculant i que alguns líders polítics es van tornar a equivocar considerant que el Tribunal Constitucional tenia més legitimitat que el Parlament per decidir el futur de Catalunya.

Corrupció (Avui)

El New Yorker de fa una setmana portava un article interessant sobre Indonèsia. El signava Pankaj Mishra –un dels intel·lectuals estel·lars de la globalització– i parlava sobre el paper que la corrupció fa en els estats artificials d’història trista. Mishra explicava que la corrupció, combinada amb una bona descentralització política, havia sigut un ciment extraordinari a l’hora de nacionalitzar i cohesionar les elits d’un país tan divers i mal girbat com Indonèsia. Els polítics que s’indignen amb la corrupció haurien d’aprofundir en les anàlisis, per resultar creïbles, encara que això fes perillar la unitat d’Espanya. Es dirà que Espanya no té res a veure amb Indonèsia, però el patró de construcció de l’Estat modern ha estat ben igual. Després d’una ferotge dictadura centralista, l’entrada d’Indonèsia a la modernitat ha passat per un procés de descentralització que ha donat a les elits locals l’ocasió de reproduir els vicis de la capital. Ara, igual que Espanya, però al seu nivell, Indonèsia es troba en un punt mort, en un moment d’esgotament d’un model que ja no dóna per més. És penós que els polítics parlin tant de corrupció i tan poc de les condicions que l’han fet possible. És indignant que Xavier Trias o Duran i Lleida utilitzin el cas Pujol per fer-se els purs. Pujol va poder tirar de beta perquè a Madrid tenien clar que la corrupció era un ciment unificador. Diré més: Pujol havia de de tirar de beta perquè la corrupció era la garantia que el catalanisme es mantindria en un nivell sentimental –d’inconcreció i de greuge permanent. No és casualitat que la consulta hagi fet saltar pels aires tanta farsa. La consulta és el primer element de concreció de la política catalana des de la Transició. L’èxit de l’independentisme ve del fet que, fins ara, per ser catalanista i no ser un desgraciat calia ser un corrupte. Els diaris haurien d’explicar el paper que la corrupció ha tingut com a preservador de la unitat d’Espanya. Si no, Pujol acabarà sent, com Companys, el menys dolent de tots.

Pujolisme (Avui)

Després de la roda de premsa que el president Mas va fer ahir a Madrid encara tinc el dubte de si el govern tirarà endavant la consulta, cas que l’Estat no l’autoritzi. Entenc que tot dirigent té dret a guardar-se algun roc a la faixa. Però després del cas Pujol penso que hi ha un clar interès a liquidar Convergència, i que les possibilitats del partit per superar el mal pas no es basen tant a predicar la transparència, sinó a tirar pel dret. Perdoneu que no purifiqui l’article amb aigua beneïda. Tothom sap que la màfia siciliana va començar com un moviment separatista; tothom sap que sense diners no hi ha poder; tothom sap que l’home és feble. Tothom sap que l’Estat protegeix qui li convé i subvenciona diaris, intel·lectuals i periodistes per canals diversos. I tothom pot veure que l’objectiu de la confessió de Jordi Pujol sobretot és retre acte de vassallatge, no pas reconèixer una herència que alguns familiars del president fins i tot dubten que existeixi. Em temo que Pujol ha volgut salvar els mobles particulars a canvi d’entregar el tòtem del nacionalisme a Madrid i donar una mica d’aire als catalans que viuen de la unitat d’Espanya. Si no hi ha consulta el 9-N, el destí de Pujol es podria convertir en el resum de la desfeta que vindrà. Portaran CiU pel camí del PSC. Si CiU no demostra que tres dècades de victòries electorals tenien un objectiu superior que conservar el poder autonomista, els diaris i la policia utilitzaran la merda acumulada del passat per enfonsar-la i dividir el país. Si CiU no defensa sense ambigüitats els somnis de la gent que, sovint a contracor, els ha votat durant tants anys, és probable que la cloaca pujolista acabi per empastifar-ho tot. La millor opció dels convergents és desobeir l’Estat per obeir els seus electors. Això sí que seria superar el pujolisme: destruir la comèdia abans que la comèdia es torni destructiva. Si Mas no posa les urnes el 9-N, difícilment podrà fer net.

 

Anticatalans (II)

He vist la fotografia d’una palestina i d’un israelià fent-se un petó a través del mur. Era una estampa que explica per què els unionistes que s’oposen a la consulta corren el perill de tornar-se anticatalans per manca d’audàcia, encara que aquesta perspectiva els escandalitzi o els sembli impossible. A la imatge em remeto. La foto no mostrava 10.000 enamorats fent-se un petó, tot just hi havia una parella. El discurs de la tolerància i de l’amor de seguida sona cínic barrejat amb la política. L’amor no va de protegir les coses que nosaltres estimem, sinó de protegir les coses que estimen els altres. Quan l’unionisme diu que defensar Espanya davant “de la tribu” et porta a la “mort civil” no recorda que la “mort civil” era fins fa dos dies el destí de tot català que treballés per la independència. Per això cal fer la consulta. Perquè l’han impulsat els exclosos de la història, perquè no s’explica a través del victimisme partidista dels partits autonomistes. La consulta és fruit de l’esforç d’un ventall divers de catalans que van seguir l’exemple dels catalans que, en temps més durs, van preservar la llengua perquè ara alguns puguin donar lliçons de bilingüisme. La consulta uneix més que polititza. El problema és que molts unionistes, igual que molts independentistes, se senten exclosos d’una Catalunya que havien preferit ignorar, més que no pas estimar o tolerar. Els unionistes diuen que Madrid els ha abandonat, però jo diria que Madrid els utilitza. Per això dedueixo que, si cal, es tornaran anticatalans. Jaque sembla impossible. Tan impossible com semblava que un avió turístic fos abatut a Ucraïna en un conflicte que s’hauria pogut evitar amb menys discursos i unes urnes. I també entenent una cosa: i és que néixer en un lloc, no et fa nacionalment d’aquell lloc. Compte de pensar que la pertinença a un estat o una nació és un determinisme administratiu o essencialista. Això és doctrina nazi i és millor votar.