Dietari (Despistat)

Dijous (matí)

Quedo amb una estudiosa nordamericana de Pla, que dóna classes a la Universitat de Buffalo. Parla de les beques com si les regalessin, de la vida universitària com si fos alegre i civilitzada, experimento, sense que ella pretengui fer-m’ho notar, la sensació de viure al tercer món. Cada any ve a Catalunya amb una beca o una altra. L’any passat es va estar dos mesos a Calella només per ambientar-se.

-  A l’estiu és una olla insuportable.

-  És veritat que hi ha gent. Però jo estava en un apartament molt bonic dels afores, la mar de tranquila.

Un català excel·lent. Una amabilitat exquisita i aquesta pell desnatada dels blancs nordamericans. Em diu que als Estats Unitys hi ha un interès creixent pel món català i un cert circuit universitari a fer. Li parlo d’ un cronista d’esports anglès, una mica barrut i dandi, de mitjans XIX. El nostre equivalent, Josep Maria Planes, va néixer un segle més tard.  Aquests nordamericans potser trobarien exòtic que algú els expliqués com es forja una tradició sota censura.

Dijous (tarda)

Presentació a Santa Coloma de Farners. Entre el públic l’Anna, el Lluís i el Pere. És el tercer míting que s’empassen. Mentre parlava, pensava en els lectors que em demanen humilitat. Cal ser humil amb les persones que respecten el teu esforç i volen el teu bé; això és una virtut. Fer passar la humilitat per l’ull d’una agulla és humiliar-se. A més, la referència a la universitat on treballo tenia uns ressons inquietants, de plumífer del PCE, de la FAI o de Falange. Hi ha gent que em diu, no contestis: “guarda’t el roc a la faixa”. Es pensen que m’ha ferit l’amor propi, o que vull venjança, però tot plegat és menys artístic. A mi em fa patir la nevera buida. Amb una mica de coixí, la meva filosofia s’elevaria. És el que li vaig dir a un amic meu: “Ben mirat, hi ha gent, que si donés per bo el meu llibre, s’hauria de llençar per la finestra, i tampoc no és això.”  

Divendres

El finançament i l’estatut: tothom diu, encara, que té por que les negociacions fracassin, però, en el fons, això ja és el que la majoria desitja.

Truca el XP per dir-me que la família Ensesa està encantada amb el llibre i que volen deixar-me unes cartes.  Això m’anima perquè coneixien bé Pla i Luján. A la tarda, presentació a Sant Feliu de Guíxols, poble escampat i confús, com si l’haguessin despertat a cops de puny a mig conte de fades; igual que Santa Coloma.

Dissabte

Truca L. molt carinyosa i amable. De sobte aquest diàleg:

-  Fot una calor insuportable

-  Tu rai que tens aire acondicionat

-   Jo, aire condicionat?

-  Si, no? 

- No, on?

- Al menjador…

- [busco amb els ulls]. Ai, sííí!

-  (Ella amb aquell el seu sarcasme trencat) Òstia Vila, tu també. Apunta això al teu dietari: “Visc-a-la-lluna”.

L. ha estat dues vegades a casa meva. Jo fa dos anys i mig que hi visc -em sembla.

La moto del finançament (Rac1)

Un dels pitjors morts que li poden haver tocat a un periodista aquest últim any és seguir les negociacions del finançament. No sé com porten el tema els oients però jo ja fa temps que m’he perdut. Tinc el cap com un timbal de tants terminis i tantes declaracions. El periodisme, teòricament, s’hauria d’ocupar d’explicar la realitat. El teatre hauria de ser terreny dels crítics teatrals. Si en aquest país els polítics no fessin tan teatre, potser es podria discutir alguna cosa seriosament. Quan penso en les energies que perdem dissimulant que no tenim poder, em poso les mans al cap. De vegades, em fa l’efecte que tanta imaginació valdria més dedicar-la a aixecar multinacionals, però aleshores me’n recordo de qui ens recapta els impostos. Tothom ja sap com acabarà això: es vendrà com un èxit i no solucionarà res. Aquest vodevil només ha tingut una cosa bona, i és que ha fet caure unes quantes màscares. Avui ja és impossible commoure’s quan Saura diu que l’oferta de l’Estat encara no és una oferta “digna”, ni indignar-se perquè Iceta diu que el final de la  pel·lícula serà “superguai”. Tant me fa si ens vendran la moto aquesta setmana o la que ve. Jo només espero que el nivell de buidor i de cinisme que ja acceptem en la vida política, no es filtri mai en la vida privada. Si això passa, aleshores sí que adéu país.

Dietari (Perfeccionistes)

Dilluns

Llegeixo Converses amb Goethe, d’Eckermann. No dubto que Goethe devia ser tan lúcid com diu la llegenda. Eckermann escriu molt bé i li recull sentències boníssimes. M’ha sorprès la manca de sentit de l’humor de tots dos, però; l’admiració incondicional d’Eckermann i la facilitat amb què Goethe perd el sentit del ridícul, quan es posa transcendental. En determinats passatges, el sento parlar amb aquesta veu de flauta que tenen els esperits capats. Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d’home-estàtua que parla de la Veritat com si donés una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs. 

Dimarts

Presentació a la Llibreria 22, de Girona. El Xavier disserta sobre l’antiespanyolisme de Pla. L’interès brutal que genera el tema no només demostra que som un país ocupat; també ens explica perquè ho estem. La inseguretat, la manca de fe,  la por que ens fa desenvolupar cap pensament que no compti amb un suport extern, és això el que ens esclavitza. L’ocupació es veu en el poc “esperit” de  la gent del país. Com que volem estar segurs de tot, al final no estem segurs de res. Com que volem ser perfectes, al final som una merda. Si escoltéssim més la intuïció, no seríem tan superficials. El meu llibre no va contra Espanya ni contra La Vanguardia, sinó molt pitjor, va contra la por que fan Espanya i La Vanguardia. El meu llibre parla del preu i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Pla, però perquè som un país ocupat s’ha convertit en la pilota d’un partit  Catalunya-Espanya: en un bàndol, tots els que respirarien alleujats si Pla ressucités i digués que no és independentista; en l’altre, tots els que esperen que s’aixequi de la tomba i digui que Espanya no s’aguanta per enlloc, per dir clarament què pensen.

-Però si ja sabies que passaria. No et pots queixar!

- Tens raó, tens raó. Però justament perquè ja ho sabia, encara em dol més. He de madurar. Les decepcions no són bones per la salut mental.

Dimecres

Correu d’una lectora sense pèls a la llengua:

Hola Enric! ja tinc el teu llibre (no és la primera edició, tranquil!). He disfrutat moltíssim el capítol de “les dones de Pla” . Veig que ens descrius com màquines racionals. Dius que la emotivitat només ens desborda amb la maternitat. Els homes, en canvi, tendiu a dispersar-vos i això us fa més creatius i somiadors. O sigui que vosaltres somieu i nosaltres toquem de peus a terra. Completament d’acord. Tot plegat, però, m’ha fet pensar en un amic. Crec que us atribuïu un plus de sensibilitat que us fa impossibles en el terreny sentimental. Busqueu una dona que sigui un estímul tant intel·lectual com sensual. Que a part de ser llegida us desperti les fibres més primàries de la vostra sexualitat, vaja. Ho puc entendre. Però em pregunto si en les teves interpretacions de Pla no has trobat un refugi per justificar aquesta poca capacitat de sacrifici i aquest egoisme tant típics del gènere masculí. Bé, això ho dic pel meu amic… parlar de tu no seria just, oi?, no et conec.

Moltes gràcies, m’ho estic passant molt bé.

A.

Dietari (Piranyes)

Dilluns
Em sento com un peix que acaba d’apamar les dimensions exactes de la peixera. Ah!, és això, la vida? I ara què?

- No ho sé, si vols fiquem un tauró ben gros a la peixera perquè et distreguis.
- No cal. Veig que ja tenim piranyes.

Dimarts
Hi ha un sentiment que va per sota i que et commou més enllà de la cuirassa de convencions i prejudicis que et defineixen davant dels altres. Hi ha un sentiment que no fa mitjana amb el món, sinó només amb tu mateix, i que preserva la naturalitat amb què anaves per la vida abans de descobrir la por. És un sentiment molt íntim i fràgil, que parla fluixet i es confon amb d’altres veus. Si en fessis obertament bandera et destruiria, però tot el teatre i tot el pensament que construeixes sense tenir-lo en compte, és buidor i t’endinsa en una vida equivocada.

Dijous
Em truca el meu amic Jordi Amat per veure com m’he pres la crítica del seu amic Jordi Gracia. Sempre em truca, quan em foten una clatellada. Hem tingut aquest diàleg:

- No l’he llegit. Però diuen que és una crítica molt dura.
- Et diu que hauries de llegir els escrits de Fuster sobre Pla.
- Justament avui m’ha trucat el director de la Fundació Fuster de Sueca per dir-me que està encantat amb el meu llibre i que em paguen el viatge i la conferència, si vaig a presentar-lo. Potser tampoc ha llegit Fuster, aquest noi, i el teu amic Gracia vol anar a donar-los també una conferència.

Dissabte

Presentació a l’Escala. La grolleria de la costa a l’estiu. Els vellets quedaven fora de context, enmig de tan mal gust. Parlant dels bunyols arquitectònics, un vilatà em diu: jo sempre procuro tenir el poble a l’esquena i mirar cap al mar.

Diumenge

Article del Segarreta. Quina mala llet! Estic tip que em mosseguin els turmells: perdo massa temps, amb aquest llibre. La gent, però, quedarà decepcionada, si no responc. No sé si sabré ser tan insultant. He pres aquestes notes bastant enfadat.

Esclar que vaig escriure que Sagarra havia entrat a la Real Academia expressament! Volia veure passar de llarg alguns pedants, donar una vessant pràctica al meu llibre; volia veure com s’indignaven tots els que se l’aguanten amb paper de fumar. Volia donar categoria al llibre, que és un llibre d’escriptor i no de rata de biblioteca, amb veritats més fortes que les enciclopèdies. La idea me la va donar aquella biografia del Martí de Riquer que va guanyar el premi Gaziel, tan celebrada per tots els llepaculs de la ciutat. Justament perquè tothom agafa el rave per les fulles. Justament perquè estic tip de discutir la lletra petita, i que m’escorcollin com un delinqüent, mentre d’altres expliquen la seva versió de la història sense que ningú no els discuteixi res; justament per això, vaig fer servir un exemple fals per explicar una obvietat.

Si t’han de buscar les pessigolles, val més posar-s’hi bé. Les polèmiques controlades serveixen per plantejar temes d’interès. I ara que hem rebaixat la discussió als fets pelats, que el Segarreta ens expliqui perquè va impedir que el seu pare fos enterrat amb una petita senyera com volia el seu amic Joan Alavedra; que ens expliqui perquè Josep Pla va escriure que s’havia tornat “col·laboracionista”; que ens expliqui perquè Martí de Riquer es felicitava, abans de ser demòcrata, que la dictadura hagués “captat” a Sagarra; que ens expliqui quin nivell de desesperació va portar el seu pare a acceptar el càrrec de Conseller de la Sociedad General de Autores, quan era una institució netament franquista; que ens expliqui quina decepció el va portar a recollir el premi d’Alfonso el Sabio, quan era un premi netament franquista; que ens expliqui perquè, a diferència de Pla, Sagarra va acabar col·laborant a La Vanguardia, en la seva etapa més insidiosa. Que ens expliqui perquè Maurici Serrahima va escriure, quan el poeta va morir, que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

Ja es veu que la trapelleria no desmenteix el fons de la qüestió, només la fa més patent. Il·lustra un contrast amb una frase, sense haver d’entrar en detalls més escabrosos. Sagarra no era tan dur com Pla, ni era tan llest. Per això, va perdre els papers i va acabar passant per l’aro, i per això la seva literatura no té el gruix de la de Pla.

No passa res, ningú no és perfecte. A qui no sé si perdonarem és al Segarreta. Tants anys fent el pinxo amb l’herència del poeta! Mentre sembli més el fill de Palacio Valdés que no pas fill del seu pare, que no em vingui amb històries. Els collons s’han de tocar amb les mans una mica netes. El seu article té el cinisme d’ aquell judici contra Néstor Luján per l’article “El catalán se acaba”. Jo ja sé què em faig. Sagarra m’agrada molt, però no era tan bo com Pla. Ho sento. I si al Segarreta li preocupa tant l’honor del pare poeta, que deixi de fer el gandul i li dediqui un bon llibre. Que no deixi la seva memòria en mans de gent que no sap escriure ni cordar-se les sabates. Sagarra no va entrar a la Real Acadèmia. Ara, qui podria entrar-hi és Segarreta. Sagarra no va entrar a la Real Acadèmia i per això la font no apareix ressenyada en l’aparell crític del meu llibre -a diferència de la font del cas Palacio Valdés. La font senzillament no existeix. Però hi ha una font d’inspiració i és aquesta:

Carles Santacana. El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), pg. 46

“Creo que es fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino senzillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo… Sagarra ha sido una excelente baza del Estado contra el catalanismo, el cual desea precisamente intel·lectuales perseguidos, y hubiera preferido mil veces un Sagarra encarcelado o incluso fusilado, para tener un mártir al estilo García Lorca””

Això ho va escriure Martí de Riquer, en uns informes que Falange va intentar fer desaparèixer. El gran erudit posava Sagarra com a exemple d’intel·lectual captat pel règim. Segarreta ha seguit el mateix camí però sincerament, i sense cap raó ni categoria. Em fa l’efecte, llegint l’article, que en el fons li molesta més el que dic de Pla i de La Vanguardia, que no pas la qüestió de l’Acadèmia. El dia que deixi de parasitar el seu pare, el dia que deixi de donar la raó als que van voler comprar-lo per no reconèixer que va equivocar-se, el dia que vulgui donar al món alguna cosa, quan deixi de fer el fantasma, aleshores que vingui a demanar-me el títol de doctor. Mentrestant, que es fiqui les lliçons de periodisme al cul.

Josep C. Vergés

Dinar amb Josep C. Vergés, el fill de l’editor de Destino. Té la mateixa planta nòrdica, d’home culte i ben alimentat, del seu pare. La mateixa cara angulosa, d’actor de cine, que el fa semblar més alt que no és. Els cabells blancs. Les celles blanques, però frondoses i desordenades, de científic apassionat. Els seus ulls blaus, d’un blau gèlid incandescent i una mica deformats per la graduació de les ulleres també emfatitzen el purità fogós que crema sota la seva sotana de civilització.

Dinem amb un amic comú, bonhomiós, xerraire, una mica despentinat, en un restaurant llardós però de bona cuina casolana, de Gràcia. He entrat amb tanta empenta que Vergés ha hagut de comptar fins a deu, en algun moment, em penso. Però res: les normals dificultats d’ensamblatge entre un home de cultura anglosaxona i un llatí desmanegat com jo. De seguida hem trobat el to, i fins hem demanat el mateix menú: cigrons, peus de porc i peres al vi.

Vergés m’ha regalat un llibre seu, Corruptors i corruptes. M’ha dit que el meu llibre estava molt bé, però que Pla s’hauria fomut una mica de la passió amb què m’agafo les coses.  M’ha fet l’efecte d’una persona d’obsessions molt definides: el liberalisme, la corrupció, la fallida de Destino i l’intent de genocidi cultural contra Catalunya, heus aquí els seus temes preferits, d’estudi i de conversa. En l’àmbit personal, Franco, García Valdecasas, Baltasar Porcel, Pujol, Duran i Lleida i Narcís Serra, són els seus fantasmes principals.

Em sembla que és una persona una mica traumatitzada. Té tots els símptomes del supervivent, de l’individu atrapat en una intimitat més forta que ell, com aquests soldats que tornen de la guerra i no s’adapten a la pau perquè han viscut massa coses que no poden entendre o compartir. És com si hagués viscut el franquisme de massa a prop i no ho hagués paït. Com si no pogués oblidar tota la merda que el seu pare es va empassar per tirar endavant Destino, i necessités redimir-lo. El seu últim llibre, Un país tan desgraciat, està dominat per aquesta dolorosa adoració del pare. El llibre recull les cartes creuades que es van enviar tots dos quan ell estudiava a l’estranger i, llegint-lo, veus que aquest home bull en un deliri d’autoexigències i de records que el sobrepassen, que arrossega la creu d’una infantesa intensa i plena de contradiccions. D’una banda l’amor dels pares; de l’altre la misèria moral de la dictadura.

M’ha parlat de les paelles que s’organitzaven, quan era petit, al jardí de la seva casa de Pedralbes amb els grans escriptors del moment. M’ha parlat de la poca gràcia que li feien els nens a Néstor Luján, de les baralles entre Cela i J.Sender, de la xenofòbia soterrada de Jiménez de Parga: “tothom n’estava encantat -m’ha dit- perquè va ser el primer castellà que tolerava els catalans, però mai li vam arrencar ni un bon dia”. També m’ha fet cinc cèntims de l’odi contra els catalans que el seu pare va tastar en el bàndol franquista durant la guerra.

Al final m’ha deixat anar: “Al meu pare li vaig sentir dir una vegada: els castellans ens ho han robat tot, no ens deixen fer res, però almenys encara som aquí. A Hendaia Franco no es va enfadar amb Hitler per un problema de dominis territorials, com es diu, sinó perquè Hitler no va voler ajudar-lo a solucionar el problema català”.

Ara veig que està explicat literalment al seu llibre. Sigui o no veritat, aquest testimoni de por, donat pel fill de l’editor més important de l’espanya franquista, no és cap broma. Ni tampoc és cap broma que hagi passat desapercebut. Com a mínim referma la tesi del meu llibre que el Pla moralista el forja la repressió castellana. Demostra fins a quin punt els catalans hem fet, en l’Espanya moderna, el paperet dels jueus. Ara, esclar: dient aquestes coses no m’estranya que tanta gent aprofiti el dolor de Vergés per fer-lo passar per un home que no hi toca. Segons m’ha dit, Pla creia en la viabilitat comercial del català força més que no pas el seu pare. “Destino -li deia a Pla- no es pot fer en català. Però estic disposat a perdre diners fent un altre setmanari en català de seguida que la censura em doni permís.” Naturalment, la censura mai no li va donar el permís i aquest setmanari, que s’havia de dir L’observador, va acabar donant nom, previ pagament dels drets registrats, al diari que el Lluís Prenafeta va muntar a primers dels anys noranta, en castellà: El observador.

Hem quedat que repetirem. Quan s’ha aixecat de taula m’he adonat que té els peus plans; també he vist que sordeja. Viu a Zurich i ve a Barcelona només de tant en tant. La combinació de bona educació, memòria i patiment, m’ha fet impressió.  Hauria de recollir més testimonis com aquest.

Dietari (Mosqueter Cutillas)

Dilluns
Dinar amb l’Abel Cutillas: la meva edat, les meves samarretes negres i el meu pessimisme presumit. És prim i rústeg, i té un aire juvenil trencat per unes magnífiques celles peludes de savi atormentat.

Com que és de poble la vida li pesa més que a mi: jo sóc de l’eixample, i a l’eixample és possible arribar a vell sense notar gaire la vida. No m’he llegit encara el seu últim llibre, La mort de Miquel Bauçà. Però em vaig llegir fa uns dies un assaig que li treurà el Quim, molt bo. L’ha titulat Per una literatura capitalista. També el podria haver titulat Per una literatura narcisista, però aleshores es perdria l’efecte sarcàstic.

La tesi del llibre és que la literatura ha deixat d’ocupar-se del món per convertir-se en una estratègia de salvació personal. Abans escrivíem perquè vivíem i ara només escrivim per què no sabem com viure; és a dir que el món té un regust cada cop més irreal i que la nostra existència és cada dia més autista. Això és així perquè el pensament s’ha fet massa conscient i volem dominar-ho tot massa. Hauríem de recular, però la voluntat només té forces per anar endavant. El seu assaig també m’ha agradat perquè és l’explicació teòrica del meu llibre.

Dimarts
Trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist, trist. Quan estic trist escric encarcarat.

Dimecres
Presentació del llibre a La Central. Sam Abrams fa una presentació molt generosa i erudita. Despulla el llibre entre grans elogis, mentre jo m’aguanto el riure com si em fessin pessigolles als peus. Rebre elogis és horrible però rebre crítiques és molt pitjor -sobretot en aquest país de crítics tan fluixets.

Dijous
Un lector em diu: “No et despullis tant, a la gent li interessen les teves idees no els teus sentiments”. Com dir-li a una noia guapa: calla i llepa.

Divendres
Llegeixo La mort de Miquel Bauçà del Cutillas. Molt bé. Estil lliure i groller. Podria depurar-lo però aleshores el seu discurs d’escriptor amb la voluntat prematurament desgastada li quedaria artificial. Li agrada massa sentir-se minúscul, fins al punt que sona a excusa. Però tots tenim els nostres trucs i en general és molt bo.

(Ara diré una cosa que no li agradarà: fins ara em pensava que el Sostres i jo estàvem sols. Però veig que hi ha un altre boig, que es diu Cutillas. Només ens cal un altre boig més i podrem ressucitar els tres mosqueters -que, naturalment i com sap tothom, eren quatre.)

http://cultura.e-noticies.cat/milions-de-persones-canviarien-el-nom-de-catalunya-pel-de-barca-29649.html

Ernest Folch a El Periódico

Una doble bufetada

¿Un dietari a les llistes de llibres més venuts? He intentat indagar en aquest fenomen paranormal i per això he llegit, he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila (A contra vent). En pocs dies me l’havia recomanat tanta gent que gairebé m’havia fet desconfiar, i he tingut la sensació que aquest és el llibre del moment de l’elit catalana que freqüenta el nacionalisme.  Polítics, periodistes, escriptors, tothom parla d’aquest assaig, però gairebé tots, sense saber-ho, li fan mal. Perquè aquest no és un llibre que es pugui apropiar cap ideologia, ni hi ha cap ideologia que se salvi en aquest llibre, ni és tampoc un llibre que reflexioni sobre Josep Pla tot i que ho faci, i encara menys és un dietari tot i que en tingui la forma. El més interessant d’aquest llibre és que ens propina una doble bufetada. La primera és divertida perquè és formal: és una desconstrucció radical i valenta de l’assaig, fins al punt que a la meitat del llibre tenim més la sensació de ser en una novel·la que en una biografia. La forma de dietari és només un pretext, i un dels enganys amb què l’autor juga amb nosaltres: com diu ell al final «posats a quedar atrapat en una forma, que la forma sigui meva». La segona bufetada és més dolorosa perquè aquest llibre no és un assaig sobre Josep Pla per molt que ho pretengui un títol que encara no entenc ni l’intent de fer de l’escriptor català el protagonista del llibre. La segona bufetada és una reflexió explícita i implícita sobre el nostre país, la ignorància que tenim del nostre passat i la incapacitat que tenim per anar endavant tots plegats. El llibre comença sent un dietari i acaba tenint una forma nova; comença sent una reflexió sobre Josep Pla i acaba sent una mena de novel.la. Tot és arbitrari i fins i tot capritxós, però almenys és el producte d’algú que se sent lliure i no està disposat a sotmetre’s a cap forma i molt menys a cap idea. Quan el lector arriba al final, respira tranquil perquè se li fa evident una gran paradoxa: no devem estar tan malament com pretén Enric Vila quan ell mateix ha estat capaç d’escriure un llibre com aquest.

El moment de Mas (FCO)

El principal enemic de Mas quan esdevingui president de la Generalitat no seran ni els socialistes, ni l’atur, ni l’Estat espanyol: serà la famosa ambigüitat de CiU. No cal tenir gaire nas per veure que vivim un final d’etapa. El món viu una època de transició. La sacsejada és general i, com passa en tots els moments de canvi, hi haurà guanyadors i perdedors, països que sortiran reforçats i països que diran adéu al tren de la història. Per ara, encara tot és possible. L’avantatja d’aquests processos és que democratitzen les oportunitats; però, per contra, cada decisió té repercussions més grans que en les èpoques tranquil·les.
 
A Catalunya, com ja va passar durant el primer terç del segle XX, la desorientació podria sortir-nos cara. La crisi de la política a tot el món, per força s’ha de sentir més a Catalunya, on els polítics tenen tan poc poder. El desprestigi de la política catalana cal buscar-lo més en aquest fet, que no pas en el tripartit. La crisi de valors és general. A tot arreu, el sistema ha ensenyat el llautó i el polític ha esdevingut un rei despullat. A tot arreu, l’elector escolaritzat és un analfabet moral. El primer que hem d’entendre, per sortir del pou, és que no som tan especials, ni en els defectes ni en les virtuts. El model sorgit de les guerres mundials, al qual Espanya va arribar tard a causa de la dictadura, s’ha esgotat i ha escombrat tota una cultura política.
 
Si als països importants, els polítics miren de refer el seu lideratge amb un discurs moral i nacional potent, aquí, on les institucions són tan febles, la recepta val per partida doble. Com en tots els moments difícils, el futur del països dependrà de l’exemple que donin els seus líders. Dependrà de la seva capacitat de destriar el gra de la palla i de dir cap on cal anar. Els gestors de la calma, els tecnòcrates i les vedettes, fracassaran. El poder ara cal crear-lo i tornar a legitimar-lo, i això vol dir que cal picar molta pedra i fer-ho amb molta audàcia. 
 
Dic això perquè Mas, que va ser designat pels seus dots de bon gestor, haurà de canviar de pell. No crec que pugui administrar cap herència. Més aviat haurà de decidir si vol liquidar el negoci o reformar-lo de cap a peus, si vol representar el principi del final o el principi del començament. Mas haurà de liderar un moviment, més que no pas un partit o un govern. Per aturar l’espiral autodestructiu en què ha entrat el país, haurà d’explicar quina Catalunya vol per d’aquí 15 anys i situar les seves decisions en aquest marc. Per motivar els catalans, els haurà de deixar somiar, i encarrilar el país en alguna direcció. Haurà de definir horitzons i els mitjans per arribar-hi, posant al centre Catalunya i no pas la voluntat d’Espanya. L’oportunitat de Mas vindrà en un moment d’importància decisiva. No podrà governar veient-les venir. La seva situació recordarà aquella sentència de Roosevelt: “En una situació difícil la pitjor decisió és no prendre decisions”. De la tenacitat de Mas, ningú no en dubta; caldrà veure, però, amb quina audàcia pren la iniciativa.

El Mal (Avui)

El Sostres fa bé de parlar tant del Mal, en els seus articles. L’acceptació del Mal és l’assignatura pendent d’aquest país. Aquesta sensació d’estar a punt d’ofegar-nos en la nostra pròpia merda ve del fet que no en volem reconèixer l’existència. El complex d’inferioritat i el nostre infantilisme vénen del mateix problema. No es pot construir una cultura com Déu mana, elaborar una idea de Bé útil per a la vida, si abans no es reconeix el Mal. El pensament necessita un adversari per créixer. El caràcter només es forja passant proves de foc. La intel·ligència no serveix per evitar els conflictes, sinó per afrontar-los amb audàcia i després llegir-ne el resultat. Hi ha Mal quan es nega la intuïció i l’experiència, quan es redueix el talent a una qüestió de càlcul, quan es busca el camí curt. El Mal creix amb la mandra i amb la por que t’impedeixen prendre la iniciativa; és tot allò que pertorba el goig de desplegar la intel·ligència, que és la base de la llibertat. Hi ha el Mal de trepitjar l’altre però també el de deixar-se trepitjar. El catalanisme, per exemple, va néixer com una resposta eufemística a un Mal que els catalans no teníem forces per combatre. Autojustificant-nos, no acceptant el Mal que ens feien, vam deixar de veure el Mal dins nostre, vam diluir el blanc i el negre, i això ens ha anat empetitint. Amb el Mal, no s’hi pot fer mitjana. S’hi pot pactar per guanyar temps si estàs desesperat, però finalment guanyar o perdre només es tracta de l’amor i l’exigència amb què defenses allò que creus que és just.

Incendis rendibles (Rac 1)

La culpa dels incendis és de gas natural. Ho he sentit a dir alguna vegada a un amic meu biòleg, amb ganes de provocar. Abans, la necessitat d’escalfar-se amb llenya mantenia els boscos més o menys nets de combustible; ara, gràcies al meravellós invent del gas, el combustible s’acumula al bosc i a l’estiu crema de forma descontrolada. Evidentment no defensaré que tornem a l’estufeta de llenya. Però sí que crec que hauríem de buscar la manera d’aprofitar el potencial energètic dels nostres boscos. S’imaginen la quantitat bestial d’energia que es dilapida en un incendi? Què deu costar tot aquell combustible cremant inútilment? Quanta activitat positiva podria generar? Probablement, poques vegades a la història Catalunya ha tingut tant bosc i tan mal aprofitat. No entenc, tant que es parla d’energies renovables, perquè ningú no es planteja una explotació energètica dels nostres boscos. Si els cremessim nosaltres, probablement no es cremarien tan sovint; les coses útils tenen més resistència a la destrucció. És una pena aquesta constant que fa que un estiu no sembli estiu, si no es produeixen uns quants incendis desbocats. Els incendis formen part del cicle dels boscos mediterranis però hauríem de mirar que no es produïssin tan sovint o, com a mínim, d’una forma tan absurda i poc rendible.