El caos (Avui)

El fet que el Joan Herrera i la Joana Ortega estiguin cada cop més entusiasmats amb el 9-N alternatiu ja ens hauria de fer veure que ens estem ficant en una ratera. L’independentisme havia sabut clarificar, fins ara, conceptes que la política autonòmica havia corromput. El seu èxit venia de la seva utilitat, de la dosi d’autenticitat i dinamisme que aportava al debat polític. L’independentisme estava tornant la dignitat al poble català, com la va tornar el president Pujol en els primers anys del seu mandat. A poc a poc, però, des que el govern va acatar la suspensió del TC, la política catalana s’està deixant arrossegar cap a l’histerisme provincià del temps de la Segona República. Mentre Mas i Rajoy lluiten per mantenir-se en el poder, l’Estat espanyol es refugia en la llei per portar el país cap a aquell punt en el qual guanya el més bèstia. Creure que Espanya està a punt d’enfonsar-se i, encara més, que el seu ensorrament farà la feina a l’independentisme, és d’inconscients i d’ignorants. Mas va perdre una oportunitat d’or per mantenir el debat en el terreny polític quan va cometre l’error d’acatar la suspensió dictada pel Constitucional. Espanya està fent a través de la justícia el que va fer amb l’exèrcit durant els segles XIX i XX: transformar per la via traumàtica la realitat que no pot canviar a través del suport popular. No cal ser gaire llarg per veure la relació que hi ha entre els anomenats jutges independents i els vells espadones y caudillos. No hauríem de caure en la temptació de creure que el món lliure farà per nosaltres el que no han fet encara els nostres diputats, sobretot tenint en compte la decepció que es van endur les elits republicanes i austriacistes. Mentre l’Estat es prepara per salvar la monarquia, la unitat d’Espanya i la supremacia castellana, al preu que sigui, alguns dels nostres polítics sembla que intenten convertir una revolució democràtica en una festa narcisista. Empetitint la consulta i la desobediència tendirem a fer gran el caos que l’Estat promou per aturar-nos.

La unitat (Avui)

La discussió sobre la unitat em recorda aquell debat sobre els orígens de Montilla dels temps del tripartit. Es discutia si Catalunya havia de tenir un president immigrant, quan la qüestió era que el PSC no s’hauria atrevit mai a presentar-lo si s’hagués dit Puigdomènech. Llavors es volia fer veure que el problema era la immigració quan el problema era la colonització, i ara es vol fer veure que el problema és la unitat, quan el problema és que CiU encara no sap si vol la independència. La unitat és l’excusa dels polítics per dissimular les seves pors i l’eina que l’Estat utilitza per controlar Catalunya. La unitat degrada la política, però serveix als partits per espolsar-se la responsabilitat i després fer-se les víctimes. La unitat és la consagració del discurs de la Catalunya dividida, i és el fil de seda amb el qual l’Estat vol que CiU s’escanyi abans no faci la seva transició. La unitat és l’excusa d’aquests catalans que es troben tan a gust parlant d’independència que encara no estan disposats a gaire res per aconseguir-la. La unitat és una trampa perquè l’Estat pugui desbaratar-ho tot d’un cop, perquè si en necessités dos fins i tot tu que ets tan pacífic et revoltaries. Tota la política de CiU, des del temps del pujolisme, es pot explicar a través d’una tendència molt humana a estigmatitzar i a martiritzar el missatger que porta males notícies. El president Mas és l’Estat a Catalunya i, com ens ensenyen els casos de Pujol i de Companys, la millor manera de cuidar-lo és no seguir-li massa el corrent. Si Mas volia unitat havia de fer un referèndum oficial, i no una votació tan aigualida que sembla pactada amb Rajoy. Si volen, ara els espanyols l’acusaran de desobeir el TC igualment, i tindrem un altre màrtir gratuït i un succedani del 6 d’Octubre. La unitat és com aquest zel sobtat contra la corrupció. Torna la gent hipersensible, i li dóna massa distraccions i excuses.

Pujolejar (Avui)

L’altre dia, mentre Mas presentava la seva alternativa al 9-N, no podia deixar de pensar en Jordi Pujol. El president Mas pujolejava. Des que s’han carregat Pujol, en aquest país tot déu pujoleja. Fins i tot el Quim Arrufat semblava un vell convergent l’altre dia entrevistat per l’Antoni Bassas. Deu ser la por a la llibertat, o la por que les coses surtin de mare. Mas pujolejava, manipulava les pors i els desitjos del país com la CiU dels vells temps, amb aquell xantatge de nosaltres o Espanya. Amb aquella superioritat moral que dóna representar l’statu quo i, alhora, poder presentar-se com a víctima –perquè l’Estat ja paga el preu per tu–. L’altre dia, Mas em va semblar tan audaç que més que el president de Catalunya, feia l’efecte de ser el president d’un partit polític. Això em semblaria molt bé si no fos que parlava a un país que ja no existeix o que és fulla morta. Si no fos que, a diferència dels temps de Pujol, ara les mitges veritats resten. El que matarà CiU no serà el cas Pujol, serà no haver entès que s’ha acabat el pujolisme. La independència va sobretot de tornar el significat a les paraules, de posar fi al tu ja m’entens i als jocs de guarderia, va de tornar la qualitat al país i a la política. Per salvar la tercera via, Mas va desgastar el seu capital polític: aquesta és la veritat, i aquesta és la seva unitat de porcellana. Sense Mas, avui no es pot fer la independència. Però aviat es veurà que, amb Mas, tampoc no es pot fer, i llavors CiU acabarà com el PSC, convertit en una agència de col·locació. El que Mas es carregarà amb la seva comèdia de don perfecto no serà el país, serà l’espai de centredreta. Això és el que obliden els que somien en un partit del president per extorquir Espanya. De moment, la consulta participativa només és el macarró traient a passejar la seva noia en roba interior amb l’esperança que el client barbut la compri. Ens agradi o no, així serà mentre CiU no tingui força per presentar-se sola amb un programa igual d’independentista que la CUP i Esquerra.

Pujol i els altres (El Singular)

Jo crec que Jordi Pujol va fer bé d’esbroncar els diputats i de posar-los al seu lloc de polítics insignificants que encara no han demostrat res. Si aconseguim la independència, d’aquí 10 o 15 anys, Pujol tindrà monuments a tot el país i, si fracassem, se’l venerarà en les converses clandestines. En canvi, la major part de la classe política i periodística catalana passarà avall amb la tempesta. Només les figures més brillants les recordarem amb compassió i una mica de vergonya, com es recorden avui els homes més destacats de la Segona República i la guerra.

El pitjor que li pot passar a una persona culta i intel·ligent és que la gent no sàpiga de que està parlant, i això és el que li va passar a Pujol, durant la seva compareixença. L’expresident va oferir als diputats l’oportunitat de lligar el passat amb el futur per donar consistència al moment que estem vivint. Però els nostres representants es van comportar com una classe de mimats i van preferir lluir-se amb preguntes fàcils. Si aquests són els polítics que han de salvar la unitat d’Espanya o aconseguir la independència de Catalunya val més que anem preparant un raconet a l’estranger.

Durant la compareixença de Pujol vaig recordar un article de Gaziel que s’ha utilitzat sovint per atacar el nacionalisme. Parlo d’aquell article que es titula, Cataluña devoradora de hombres. Gaziel també era bastant barrut -i per això no ha acabat de quallar mai entre els lectors, malgrat la qualitat indiscutible de la seva prosa. Amb Pujol hem tornat a veure que no és exactament Catalunya, que devora els seus grans homes. És l’ocupació espanyola i el sentit de l’espectacle de la premsa, combinat amb l’agressiva crueltat que gasten molts catalans, incapaços d’assumir el dolor que els produeix la seva pròpia manca de coratge.

N’hi havia prou que la Gemma Calvet digués que ERC no obriria la boca fins que Catalunya fos independent perquè Pujol pogués tenir un judici just, en un ambient serè. N’hi havia prou que David Fernández reconegués que el “procés” que vivim no hauria estat possible als anys 80, ni als anys 90, sense que hi hagués morts al carrer. Molta gent ha coincidit a dir que la millor intervenció la va fer David Fernández. Jo crec que va agradar pel mateix motiu que, en l’època daurada de l’autonomisme, els pedants deien que l’Albert Ribera era un gran orador. Fernández era el diputat que estava menys en fals. I tot i així va haver de rematar Pujol per acontentar l’estómac sàdic del seu públic.

Mira que a mi Pujol no m’agradava. Per culpa dels seus governs, tots els amics que eren independentistes als 18 anys, als 25 s’havien desentès de la política. Pujol va idiotitzar una generació o més, per poder encabir el país en els límits de l’Espanya constitucional. He anat a escoles catalanistes i puc entendre que algunes persones tinguin mania a Pujol. Però reduir la seva figura a una xafarderia del Lecturas o a una història d’oligarquies corrompudes és miserable i poc intel·ligent.

Divendres l’únic polític capaç d’alliberar Catalunya o de salvar Espanya que vaig veure al Parlament va ser Jordi Pujol. Hi havia la petitor dels autonomistes que voldrien ser independents i no saben com fer-ho i la petitor dels unitaristes que no saben defensar Espanya sense cridar i empastifar-ho tot. Hi havia el Joan Herrera, tocant la flauta per La Caixa, i la Sánchez Camacho avançant-se a les brigades de la policia nacional. Miquel Iceta va poder aprofitar la compareixença de Pujol per catalanitzar l’estètica del PSC, que últimament semblava el partit quinqui. I Convergència va poder agafar aire i guanyar temps, gràcies al coratge combatiu del seu pare fundador.

Mas ha sortit reforçat del sacrifici de Pujol i ara mig país l’adora. No fa tant adorava cegament el vell polític que divendres va engegar a la merda un grapat de diputats, amb tot el dret, per defensar la seva obra.