Vuit cognoms bascos (FCO)

Llegeixo que Ocho apellidos vascos ha facturat 37 milions d’euros i que va camí de batre tots els records de taquilla. Jo no he vist la pel·lícula, però tothom em diu que fa riure molt i que, alhora, és una immensa collonada. Les paròdies fàcils també juguen un paper en la peripècia humana i es mereixen tenir els seus moments glòria. Malgrat que era molt petit, jo encara recordo l’èxit que tenien els acudits de capellans i monges a finals dels anys setanta. Els meus amics i jo mateix, amb quatre o cinc anys, ens recargolàvem de riure cantant que “Franco tenia el culo blanco” mentre l’autocar ens duia al col.legi.

Després de superar una situació difícil, una mica de frivolitat sempre és un bàlsam saludable. El fenomen del Destape van ser una mica això. La conya sense pretensions ajuda a fer net o, si més no, ajuda a fer saltar les primeres escates d’agror i de ressentiment. Hi ha columnistes que s’han queixat que la pel·lícula banalitza el terrorisme. Suposo que deuen formar part d’aquesta Espanya que ja vivia bé amb una mica d’ETA a les notícies, ni que fos perquè així reforçava el seu complex de superioritat moral de demòcrata cosmopolita -i no nacionalista. El fet que alguns opinadors s’hi hagin posat de cul, segur que ha servit per donar un barnís de transcendència a la comèdia ideal per acabar d’arrodonir el negoci.

Em diuen que l’èxit aparentment inesperat de la pel·lícula ha animat els productors a treballar en una versió catalana de la cosa. M’agradarà veure com se’n surten, perquè no estic segur que es donin, encara, les condicions per repetir el fenomen. Només quan comences a superar un problema, és a dir, quan el deixes de veure com una amenaça seriosa, la conya barata fa riure de debò i pots practicar-la sense quedar com un imbècil. Així com respecte a Euskadi, els espanyols i els bascos s’han tret un pes de sobre, respecte a Catalunya, diria que cal deixar que el panorama polític evolucioni una mica abans de pretendre que les brometes tinguin l’aura necessària d’innocència per fer gràcia a tots els públics.

Una cosa que sí que podrien fer els productors de Ocho apellidos vascos és anar a veure el president Mas i agraïr-li els quartos que han guanyat gràcies a ell. És cert que Aznar va empresonar més terroristes que ningú, però ha sigut Mas i el seu discurs del Dret a Decidir que ha tancat el món etarra en el mausoleu de les mòmies grotesques de la història. Com s’ho faran per fer una pel·lícula sobre les relacions entre Catalunya i Espanya que sigui una catarsi i no una burla, amb la quantitat de ciutadans que encara no estan preparats per acceptar la irònica profunditat d’aquesta paradoxa tan senzilla?

La ràbia espanyola (El Singular)

Si jo fos un d’aquests diputats convergents, republicans o fins i tot d’Iniciativa que corren pel parlament em posaria, com a mínim un dia a la setmana, un d’aquest videos que l’e-noticies penja puntualment del Jordi Cañas o de l’Alícia Sánchez Camacho. I no me’ls posaria a l’ipad o al portàtil, no. Aquests vídeos s’han de veure en pantalla gran i amb uns bons altaveus per copsar la història política que s’amaga darrera la ràbia que traspuen.

Una cosa que no oblidaré mai és la cara que feien alguns diputats de Ciutadans el dia que el president Mas va anunciar que havia arribat l’hora d’exercir el Dret a l’Autodeterminació, la tardor de 2012. Aquell dia vaig entendre què havia sigut el franquisme i fins a quin punt els discursos ideològics disfressen situacions i tares personals, en la política catalana. Vaig veure una cosa que només sabia en la teoria: que la independència podria tenir efectes dramàtics per l’economia i l’autoestima d’algunes persones que han aconseguit una posició social que difícilment haurien assolit en cap altra lloc d’Espanya.

En les cares que feien alguns diputats mentre el president Mas desgranava el seu discurs, no s’hi llegia una preocupació excessiva per la Pàtria. La cara que feien els concernia només a ells, a la seva situació en el món. Feien cara d’intempèrie, aquesta cara d’estupor que fa la gent quan veu fer-se realitat els seus presentiments mes negres. Quan la càmera els va enfocar em van venir al cap tota la colla d’amics i coneguts que han quedat despenjats o que han hagut de marxar a l’estranger de resultes d’aquesta guerra soterrada que oficialment no s’ha produït mai -i encara menys des que tenim la sacrosanta Constitució.

Aquell dia vaig veure tot el que hi havia de baix, de lluita pel rosegó de pa, en l’anomenat debat entre Catalunya i Espanya. I vaig recordar allò que sempre diu l’Enric Ucelay da Cal, que la guerra civil va ser una guerra de la fam. Paradoxes de la política, Franco va durar tant temps perquè ell i els seus seqüaços van llençar els morts de gana contra les classes mitjanes i menestrals de les grans ciutats. L’empremta que el franquisme va deixar en l’esquerra la vam tornar a veure no fa gaire quan Rodríguez Zapatero li va dir a l’entrevistador aquell del sofà Chester: “Me vas a decir que alguien que no sabe inglés no puede gobernar Espanya?”

A partir d’aquí és fàcil d’entendre que la Inés Arrimadas es vegi en cor de donar-nos lliçons de política lingüística o que el bo del Jordi Cañas, que només és un romàntic que un dia va ensopegar amb un convergent més tonto que ell, faci aquests discursos sobre la democràcia i el nazisme. Sobretot, si a més, es té en compte que, a Catalunya, aquesta política franquista de llençar la gosadia que dóna la gana i la ignorància contra els sectors llegits de les ciutats es va fer amb gent de fora del país. Com ja vaig explicar a Breu història de la Rambla, l’espanyolització de Catalunya no va venir de la immigració; va venir de la situació perversa que va suposar que la memòria i la cultura dels nouvinguts esdevingués, per la força de la llei i la propaganda, el marc de referència de prestigi del país i la seva capital.

La qüestió era plantar en el territori rebel una contramemòria, una contracultura que expulsés de l’espai públic l’imaginari del país, perquè Catalunya anés morint en espais petits, contaminats per passions cada dia més petites. Com intentava d’explicar-li l’Antoni Tàpies a un corresponsal del New Yorker, als anys seixanta, no era només la llengua que Madrid prohibia. El sistema de colonització anava més enllà de les escoles i de la censura. El que estava prohibit -i de fet segueix estant prohibit, però en comencem a prescindir- era pensar seriosament en català. En català només es podien tenir idees subsidiàries i petites. És així com el franquisme va aconseguir socialitzar uns discursos que fins aleshores només havien defensat alguns nobles sifilítics i la policia.

I d’aquí ve aquesta ràbia de gos que agafa por que un altre gos li robi l’òs, perquè s’ha vist reflectit en un mirall, que traspua l’oratòria d”alguns polítics unionistes. D’aquí ve que Garcia Albiol o Fernández Díaz gosin parlar els immigrants amb un menyspreu que no es va pas utilitzar amb els espanyols de fa unes dècades. O que la Camacho ens acusi de fer-la sentir “estrangera” i que el Cañas doni, a TV3, les lliçons de pluralitat que no tindria els nassos de donar als mitjans públics de l’Estat. No cal escandalitzar-se. Però cal tenir present que aquesta mala llet no té res a veure amb el respecte a la legalitat ni amb l’amor a Espanya. A manca d’un passat decent per explicar, una de les armes de Madrid són aquestes criatures malcriades per la història que per por de perdre els privilegis són capaços de qualsevol cosa.

És la mateixa cultura del saqueig i la superficialitat que portarà alguns socialistes andalusos a demanar, com sempre fan, el mateix que obtingui Catalunya. Probablement fins i tot si aconseguim la independència.

Fatalisme (Avui)

Dimarts va tornar a quedar en evidència que l’única cosa que podria evitar que el procés d’autodeterminació arribi fins al final serien els tancs de l’exèrcit espanyol, i probablement ni això. Tot i que Rajoy va vestir la intervenció de solemnitat jurídica i institucional, el seu discurs traspuava més fatalisme que convenciment. Es nota que Rajoy no té clar com s’ho farà per defensar l’anomenada sobirania nacional si la Generalitat tira pel dret. Una cosa és atacar l’Estatut o donar carnassa perquè la gent tuitegi bestieses i, una altra, negociar el deute amb Europa i guanyar eleccions a Espanya amb Catalunya intervinguda per la força. Rajoy s’aferra a l’esperança que CiU s’acovardeixi. La seva famosa serenitat és com el silenci dels que callen per fer-se passar per intel·ligents. Els promotors de la tercera via li retreuen que no faci una oferta, però la veritat és que el president no pot oferir res sense debilitar encara més la seva posició. Per Catalunya, aquest debat polític és una magnífica campanya de publicitat. Des que som independentistes, vénen més inversors i Barcelona és més influent. En canvi, per Espanya és un desgast molt inoportú. Els espanyols no faran cap oferta fins que la nostra determinació sigui indiscutible i per tant sigui massa tard. Madrid no dubtaria a castigar-nos, si pogués, però no vol conservar Catalunya a qualsevol preu, per això traça línies vermelles tan clarament. Ningú no pot trair la seva història sense donar una imatge de feblesa i descomposició, i l’Estat ha d’escenificar davant del món i davant dels seus mateixos ciutadans que si Catalunya marxa és perquè realment així ho vol. Alguns diputats es van sorprendre del to conciliador de la delegació catalana; d’altres van escarnir el castellà de la Marta Rovira, com si els polítics espanyols no es mengessin les paraules o no fessin el ridícul quan pronuncien “Turull”, “Bosch” o “Maragall”. Amb l’accent de Rovira n’hi va haver prou per deixar clar que, després de 300 anys, Catalunya continua sense ser Espanya –malgrat la tremenda quantitat de tinta gastada per escriure l

El virus català (FCO)

Escric aquest article sense saber què van dir els diputats catalans i espanyols en la pantomima que es va celebrar ahir al Congrés sobre el nostre Referèndum. Molt més important que la cerimònia de la confusió que es va escenificar ahir, han sigut les notícies que ens han arribat del Vènet aquestes últimes setmanes. La celebració d’un referèndum digital i la construcció d’un tanc domèstic per part de suposats nacionalistes venecians ha omplert de satisfacció alguns periodistes i polítics espanyols que no han entès del tot els canvis que hi ha hagut al món els últims anys.

Als diaris, i també en converses amb amics, sovint surt l’argument que França i Alemanya no permetran que els catalans obrin la llauna de les sobiranies nacionals segellada en el vell pacte de Westfàlia. Alguns intel.lectuals i polítics unionistes creuen realment que la proliferació de moviments separatistes per Europa serà un factor que ajudarà l’Estat a aconseguir el suport internacional que fins ara no ha trobat per fer callar l’independentisme català. Però si els dirigents europeus saben història és probable que acabi passant tot el contrari. De fet, no m’estranyaria que algun dia escoltem les converses d’un diplomàtic europeu o americà dient que cal sacrificar Espanya per salvar França, Itàlia o fins i tot potser Alemanya – que també té els seus reductes de ciutadans inadaptats.

Seria bo de recordar que si Escòcia es disposa a votar aviat sobre la seva independència és perquè fa uns anys va admirar la Generalitat de Jordi Pujol i va voler tenir una autonomia com la de Catalunya. També seria bo de tenir en compte que el terrorisme etarra ha estat derrotat i que no trigarem a veure aquests bascos ferrenys que aixequen troncs i pedres agafant-se de les mans com les nostres assenyades marietes en una via per la llibertat que naturalment passarà per Navarra. Els polítics convergents sempre diuen que Madrid no hauria de subestimar la voluntat del poble català. Jo crec que haurien d’anar a fer una reflexió semblant a Brussel.les. Els catalans hem perdut totes les guerres per la nostra llibertat, però abans sempre hem tingut força per posar Espanya de cap per avall.

Si jo fos un patriota de qualsevol país de la Unió una mica artificial correria a donar via lliure a Catalunya per la seva independència. Com abans els catalans haguem de preocupar-nos d’un Estat, abans deixarem d’escampar el virus del cantonalisme i de l’autodeterminació dels pobles. A més, no és per amenaçar, però aquesta vegada juguem a casa perquè la democràcia és el paradigma dominant. Tot i la crisi econòmica que assola el continent, no estem al 1705, ni al 1808, ni al 1870, ni al 1914, ni molt menys no estem al 1936. Els catalans hem tingut la mania de voler tornar a aparèixer al mapa coincidint amb grans esclats de violència fraticida a Europa, per això els unionistes espanyols s’han acostumat a resistir i a esperar que la situació internacional els ajudés a derrotar-nos.

Ara, deixar que Madrid vagi allargant la situació és una tàctica que pot esclatar al nas de tots els europeus, perquè Espanya ja no és una ballena embarrancada a les costes del continent sinó que és membre de la Unió. Els catalans som especialistes en perdre guerres, és veritat; però som els millors organtizant merders i subvertint esquemes. Si a Brussel.les són intel.ligents veuran que, en el context actual, el mal menor és ajudar-nos a assolir la independència perquè estiguem tranquils i callem d’una vegada.

El Rubicó (Avui)

Una lliçó bàsica de les relacions poder passa per entendre que la manera més segura de dominar l’altre és fer-ho a través de la seva força -i, per tant, de la seva identitat. Així ha funcionat la relació entre Catalunya i Espanya: primer l’Estat va caricaturitzar el nostre catolicisme, després va convertir els virreinats en una farsa, després va banalitzar la nostra valentia i així fins al federalisme, el republicanisme, l’europeïsme i el catalanisme. Fins i tot amb el nostre esperit emprenedor ha jugat Madrid, i així hem acabat, en fallida. Quan siguem independents descobrirem que Espanya érem nosaltres passats per la deformació esperpèntica d’un mirall concau. Per això quan Josep Piqué va intentar fer passar el partit d’Aznar per catalanista vaig saber que el catalanisme era mort, i així ho vaig escriure -va ser un dels meus primers articles. Ara l’única sortida que li resta a l’Estat, si no es produeix un canvi d’escenari internacional que avali la violència, és folkloritzar l’independentisme. L’estratègia de CiU passa per donar peixet per aquí. Mas diu que la consulta és Constitucional perquè no serà vinculant -cosa que sempre va insinuar, molt previsorament- i mira de veure aviam si Madrid pica. CiU, que és el partit que realment mana a Espanya -i, per tant, l’únic que pot trencar-la-, guanya d’aquesta manera en qualsevol dels escenaris. Si Madrid accepta l’envit i mira d’adulterar la consulta, segons quin sigui el resultat  sempre podrà passar-se la Constitució pel folre. Si Madrid no juga o no surten els resultats previstos, podrà continuar allargant el discurs a conveniència, fins que la fruita maduri en un sentit o un altre. L’únic que no pot fer Mas és tirar enrera, perquè l’Estat ho aprofitaria per esclafar el país i la mateixa CiU. Es parla dels Tribunals, de la cita del 8 d’abril i de l’opinió de no sé quins empresaris. En realitat Mas ja ha posat la sort de Catalunya en mans dels electors. El president ja ha dit, com Juli Cèsar quan va creuar el Rubicó: “Senyors, deixem que els daus volin ben alt!”

L’ultradreta i l’independentisme (FCO)

El diari que m’agrada més és el Financial Times. De tots els diaris que llegeixo aquest és el que em dóna una visió més sintètica i elaborada del que passa al món. No cal dedicar-li gaire temps. N’hi ha prou d’aturar-se cada dia en un parell o tres d’articles per què el mapa vagi agafant forma i la informació que no pots evitar de processar a través d’altres fonts i altaveus passi per un filtre eficient abans de començar a fer pòsit.

Una cosa que no para de sorpendre’m, des que en sóc lector assidu, és la insistència que el diari posa a remarcar el perill que suposen les desigualtats socials per al bon funcionament del capitalisme i de la democràcia. Quan et canses de llegir que l’u per cent dels nordamericans controla un terç de la economia del país o que el desenvolupament tecnològic destrueix llocs de treball a un ritme molt superior que no pas en crea, és difícil mantenir la calma i no pensar que, realment, les coses s’estan posant peludes.

Amb uns anuncis i uns suplements tan lligats al luxe com els que porta el diari, l’últim que t’esperes és un discurs pessimista, que relativitzi el poder del talent i que, en canvi, assenyali la necessitat de redistribuir la riquesa i controlar les oligarquies nordamericanes i europees. Si jo fos un d’aquests CEOS que va pel món amb uns sous siderals, no sé què en pensaria d’algunes columnes i reportatges que publica el Financial Times. Suposo que estaria massa ocupat gaudint de les bones vistes que ofereixen alguns gratacels per prendre’m la molèstia de llegir-los.

Dic això pensant en la manifestació que milers de ciutadans de diversos països europeus van fer diumenge a Brussel.les a favor de l’autodeterminació. Hi ha espanyols que et diuen que la Unió és un club d’Estats amb la mateixa facilitat que alguns liberals confonen el talent amb els diners i a la inversa. Europa és molt més que un club: és una idea, una bona idea que els vells Estats-Nació van abraçar només quan van haver esgotat totes les altres formes de legitimar-se; és difícil que ara la facin funcionar si s’entesten a reduir-la als límits de la seva tradició política.

A mi em fan gràcia aquests grans europeïstes que es lamenten de l’ascens de l’ultradreta i l’euroescepticisme, i que després ridiculitzen els països sense estat que demanen de participar a la Unió per ells mateixos, amb veu pròpia. De veritat, no veuen la relació que hi ha entre tots dos fenòmens? Quan la gent no veu el futur clar, s’aferra al territori, que és la principal font de seguretat, de riquesa i de justícia. Uns s’hi aferren a través de la nostàlgia dels Estats, d’un món que coneixen però que difícilment podran ressucitar, i d’altres a través d’un romanticisme cívic que recorda l’univers que va donar les revolucions liberals del segle XIX i va crear els millors productes de la cultura cosmopolita d’entreguerres.

La coincidència de les eleccions franceses amb la important manifestació de diumenge ho ha tornat a posar de manifest: davant de la incertesa que comporta l’esgotament de l’hegemonia occidental, una part dels ciutadans cada cop és més refractària a Brussel·les i una altra, en canvi, demana de tenir-hi veu i vot amb una insistència cada cop més forta. Jo no menysprearia els qui, tot i volent reorganitzar alguns territoris, creuen en el futur d’Europa. Perquè l’alternativa a les seves reivindicacions seran cada cop més els partidaris de refugiar-se en les concepcions més ràncies i passades de rosca dels Estats Nació.

Des de Madrid, sovint ens volen fer triar entre Europa i Catalunya. Però és molt possible que els fets –i les anàlisis macabres d’algunes mòmies com el cardenal Rouco Varela– vagin demostrant que són uns altres pobles i uns altres territoris els que aviat hauran de començar a triar entre la seva idea de nació i la seva idea d’Europa. Al segle XX, ja es van equivocar dues vegades, aviam si tenim sort i, a la tercera, l’encerten una mica.

Violència (El Singular)

En el vídeo se sent algú que crida: “fill de puuuuta”. I llavors veus Jordi Cañas que es tomba enfurismat i comença a caminar cap als manifestants com si fos un brau que volgués embestir-los. Les enrabiades del diputat de Ciutadans han esdevingut un clàssic. En un altre vídeo vam veure com s’indignava agrament amb Josep Rull i li etzivava: “Me estás haciendo burla? Me lo explicas fuera”. I en un altre vam contemplar com esbroncava a crits un historiador vell i jubilat perquè durant una tertúlia li havia dit que en el seu discurs hi havia actituds franquistes (ell que en privat diu que “el franquismo no fue para tanto” i que no ha tingut una experiència directa ni familiar del que han significat les dictadures per Catalunya).

El moment més pintoresc d’aquesta última performance és quan un parell de membres del comitè d’empresa de TV3 aturen Cañas abans que arribi a la gent i miren de calmar-lo. Canviant al català per donar més dramatisme a la seva condició de pobre màrtir, el diputat li pregunta a un dels nois: “tu tens mare?, tu tens mare?”

Tothom sap que, en l’accepció més utilitzada, fill de puta és un vulgar sinònim de mala persona. Precisament un company seu de partit, Juan Carlos Girauta, va retuitejar fa pocs dies un article que començava citant la Real Académia de la Lengua Española per clarificar aquest matís, abans de començar a insultar un independentista que feia comentaris de mal gust al facebook. El fet que Cañas barregi la seva mare tan fàcilment amb la seva feina de polític no ajuda a fer creïble la imatge de noblesa i dignitat que vol donar amb els seus numerets. És realment còmic que un partit que reivindica la convivència i el radicalisme democràtic tingui uns líders tan susceptibles i inflamables.

Segons la saviesa universal només ofenen les veritats, però es veu que en aquest racó de món els delinqüents com el senyor Millet encaixen molt millor els insults i les desqualificacions que no pas alguns polítics unionistes. Parlem de Cañas però també podriem parlar de Juan Carlos Girauta, que va de polític tolerant i liberal i d’uns anys ençà tampoc no està tranquil si no abandona alguna tertúlia catalana abans d’hora. O de l’Anna Grau i la Inés Arrimadas, que també se senten de seguida personalment ofeses i atacades, sinó les tractes com princeses.

Abans d’increpar Cañas, els treballadors de TV3 havien insultat d’altres polítics i no n’hi va haver cap que tingués l’egoisme d’anar a encendre encara més els ànims dels treballadors. Un polític cobra per no convertir els conflictes en una cosa personal i és poc noble tocar temes sensibles amb un verb esmolat i després emprenyar-te com una mona a la primera de canvi. Si en comptes de buscar merder, Cañas defensés la unitat d’Espanya amb més gràcia i sentit constructiu probablement no li dirien fill de puta tan sovint. Trobo que diu molt de la situació política actual que el partit que reivindica més els valors cosmopolites de l’Estat tingui un discurs tan contaminat per la violència que ha forjat Espanya i tan impermeable al retrocés que aquesta mateixa violència ha experimentat a tot el món, en els últims setanta anys.

Com explica Steven Pinker en el llibre The better angels of our nature, el descens de la violència és una de les notícies més bones de la història des de la derrota del nazisme i, en canvi, és una de les menys valorades i tingudes en compte pels polítics i pels intel·lectuals. No és només que les actituds violentes hagin perdut glorificadors, sinó que els canvis tecnològics, culturals i mercantils la fan cada cop més contraproduent i cara. Sense aquest fenomen que el psicòleg de Harvard descriu amb una profusió tan rica d’exemples -i que s’ha vist tan bé les últimes setmanes a Crimea-, Catalunya no s’hauria atrevit a plantejar-se un procés d’independència. Suposo que és per aquest motiu que alguns polítics unionistes s’esforcen a parlar com si el món no hagués canviat i que, d’altres, s’han convertit directament en un bidó de gasolina amb potes, buscant entre la multitud una espurna que els encengui.

Madrid té prou gent per provocar un merder que desacrediti els partidaris de la independència. Però no està en la situació d’obligar Catalunya a mantenir-se dins d’Espanya contra la seva voluntat a mitjà o llarg termini -si la humanitat segueix evolucionant en la mateixa direcció. A Rússia, la majoria dels ciutadans estaven a favor d’annexionar-se la península de Crimea, però més del 70 per cent estava en contra d’aconseguir-ho per la força. No només ha sigut la comunitat internacional que ha obligat Putin a vigilar les formes en la seva audaç maniobra política. Amb això vull dir que el partit determinant entre Catalunya i Espanya no es jugarà en el Congrés dels diputats, ni al Tribunal Constitucional, si no que es jugarà al carrer entre els nacionalistes catalans que volen mantenir l’ordre com sigui i els no nacionalistes cosmopolites tolerants que, abans que l’ordre sigui català, sembla que preferirien destruir-lo.