Dilluns
Les notes del llibre de l’Abel Cutillas. Les porto a la carpeta dels bitllets d’avió des que vaig marxar i encara no he trobat el moment de fer-li l’article. Les passo a l’ordinador i ja n’escriuré alguna cosa més endavant. Papers i més papers. Tants robots i tanta tecnologia i encara no ens hem alliberat dels papirus.
Abel Cutillas, Per una literatura capitalista (Acontravent)
1.- Escrivim perquè triar damunt d’un paper sempre és més fàcil que triar a la vida.
2.- Triar bé la matèria dels nostres esforços és l’únic antídot contra la malencolia.
3.- Abans el desafiament era domesticar la natura, ara és domesticar-nos a nosaltres mateixos.
4.- El Progrés ha deixat d’interessar, com tots els reptes col·lectius. Ara la paraula màgica és Destí.
5.- La literatura és el mitjà a través del qual passem del nomadisme al sedentarisme intel·lectual. Contra la pèrdua de la innocència, l’Autodisseny.
6.- Fem “plans de vida”. Abans dissenyàvem plans quinquenals i solucions finals. Val més que cadascú es faci el mal que es mereix.
7.- El gènere que encaixa millor amb l’esperit de l’època no és l’autobiografia sinó la confessió (com en totes les èpoques creatives, de fet). Vivim de declaracions d’intencions més que de balanços. Donem més importància a la voluntat que als fets.
8.- L’actitud és una prova de fe i, per tant, d’èxit espiritual. Avui l’èxit consisteix a sentir-se salvat.
9.- L’escriptor capitalista aspira a ser pòstum en vida. El que compta és la salvació de la vida en vida. Escriure per no cansar-se de viure o, per dir-ho com l’autor, per a mantenir l’ “ànim per a la vida”.
10.-L’escriptura és un invent irreversible. Igual que els diners és una eina que devora la seva funció.
11.- L’escriptura ens encadena a l’Aparença. Ens segresta.
12.- L’autor unifica el fons i la forma a través de la seva escriptura i la converteix en l’única realitat. De fet, tothom viu a través de la literatura, però l’escriptor se la fa a mida.
13.- Nietzsche és el nostre Homer. Contra la llum, la visceralitat; contra la vitalitat, la intel·ligència; contra Goethe exclamant “més llum” al llit de mort, les llums de l’escenari.
14.-L’escriptor ha deicxat de ser un il·luminador i ha passat a ser un il·lusionista.
15.- La història ha subsistit perquè la necessitat era més forta que la ferida. Però la ferida ens ha deixat tocats i hem perdut la capacitat de situar els esdeveniments respecte de nosaltres. La genealogia es carrega el concepte de conegut i d’essència.
I això és tot el que tinc escrit. Que la gent compri el llibre.
Dimarts
La Kanitaa ja s’ha recuperat:
- Avui no vindré a classe –em diu a través del xat del Facebook.
- Per què?
- He perdut la veu.
- La veu? La vas perdre de farra?
- No a casa.
- Mirant la televisió?
- Viatjant al paradís, hahaha
Em sembla que la Kanitaa ha tingut un nadal fructífer. Jo, en canvi, he tornat a Londres acompanyat de tots els monstres. Estic més sensible que una dona enyorant la lluna de mel. (I see you in the moonlight,/ walking the empty wharf at Alicante/ like a soul waiting for the ferry,/ a new soul, still not understanding,/ thinking it is still your honeymoon/ in the happy world, with your whole life waiting,/ Happy, and all your poems still to be found).
Aquestes caigudes de la figuera són entranyables, però. Et donen lliçons que mai no oblides, i et configuren.
Dimecres
La dreta vol controlar-nos els sentiments i l’esquerra el pensament. En aquest esquema els anglesos serien de dretes i els francesos d’esquerra. Com diu el meu petit Schopenhauer aquí tot s’ha de mirar en clau d’illa. Els sentiments són més problemàtics que les idees quan es tracta de conviure en un lloc tancat. Imagina’t que et quedes atrapat en un ascensor: un atac d’histèria seria més emprenyador que no pas un debat d’idees, que encara resultaria distret.
Els sentiments és preferible dominar-los, quan la distància és curta. Els anglesos se suposa que tenen sentiments, esclar, com se suposa que els tenen tots els éssers humans, però ni la seva cara ni la seva llengua no estan fetes per expressar-los. La mala fama que en aquesta illa han tingut sempre els sentiments ha deixat una petja en la fesomia i els costums de la gent. Això dóna una homogeneïtat a la vida pública que contrasta amb la llibertat de la vida privada, que també és molt visible.
Aquest contrast, que la immigració ha reduit però no ha matat, és la base de la fascinació que produeix el país. D’aquí també ve que quan els anglesos aconsegueixen posar-se d’acord políticament la seva unitat resulti tan enlluernadora. Aleshores són un sol home. Als francesos, en canvi, sempre els ha sobrat espai per gesticular –com als espanyols.
Resumint: així com per conviure en situacions complicades has de controlar els sentiments, l’única manera de cohesionar territoris habitats per gent de climes i cultures diferents és centralitzar el pensament.
A mi també m’engavanyen els sentiments, però no sé controlar-los, per això necessito viure una mica apartat, i vaig sempre a destemps.