Els diputats (Avui)

De moment no hi ha ningú, amb poder o amb càrrecs a Catalunya, que tingui autoritat moral per jutjar Pujol. Per això el cas genera tanta crispació i per això l’Estat mira d’utilitzar-lo per evitar –o per contaminar– el nostre referèndum. I per això l’expresident es pot permetre de tractar el Parlament com si fos una minyona. És divertit veure els polítics i els intel·lectuals autonomistes -i fins i tot els antiautonomistes- reivindicant l’autoritat del Parlament. Jo crec que Pujol demostra molta intel·ligència fent botifarra als diputats i dient que passarà després de la Diada. Pujol sap que els diputats no s’hauran guanyat el dret a jutjar-lo fins que no demostrin que defensen Catalunya fins a les ultimes conseqüències, com ha fet ell –amb tot el mal gust i totes les perversions que es vulguin–. Si els diputats volen fer passar Pujol per una comissió d’investigació hauran de ser capaços de desobeir el TC i, si cal, proclamar la independència. Hauran de demostrar que s’estimen la veritat més que Pujol. Si no, Pujol es convertirà en un màrtir i l’autoodi i la confusió que ja va acabar amb tanta gent malalta durant la Transició tornarà a escampar-se pel país com una marea negra. Els diputats s’hauran de preguntar en nom de quina justícia i de quin país jutgen Pujol, i actuar en conseqüència –encara que per ell i potser pel seu partit el resultat sigui el mateix–. Tant se val que Josep Pla tractés Pujol de milhomes, que Joan Ferrater el considerés un energumen i que Joan Sales en quedés decebut. Quan els diputats jutgin Pujol, vulguin o no també estaran jutjant la persecució contra la cultura catalana, les arrels franquistes de l’Estat i la via pacífica d’alliberament–robar però no matar– que va triar el catalanisme. S’estaran jutjant ells mateixos i estaran jutjant el terrorisme d’ETA i totes les guerres nacionals d’alliberament. I també les grans famílies de Barcelona, que no serien el que són sense la hipocresia i els pecats que han comès contra el país.

L’efecte Pujol (Rac1)

Després del cas Pujol, em sembla que Convergència s’ho juga tot el 9 de novembre. Si Mas no posa les urnes o cau en la temptació de pactar amb el PSC una pregunta constitucional, els convergents tenen els dies comptats. Amb la pressió que els caurà a sobre, el partit de Mas només té dues opcions: o bé resignar-se a passar per un partit de mafiosos, o bé recollir el desafiament de l’Estat i lluitar per demostrar que, amb totes les perversions, el partit ha estat, per damunt de tot, una eina de país. Si els convergents no es juguen la cara pels seus electors en el moment decisiu, ja poden tancar la paradeta. L’home que es va revoltar contra el franquisme, que va ser torturat, que va salvar l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i que va garantir l’estabilitat de socialistes i populars, morirà com un gos, mentre Fraga descansa en pau. Si Mas es doblega a la justícia espanyola, Pujol serà jutjat pels mateixos catalans en clau espanyola, i no sols rematarà el seu pare polític, sinó que posarà les bases d’una persecució a mort contra la direcció de Convergència. Si Mas vol sobreviure ha de deixar de dir que la consulta no serà vinculant, i anar de cara a barraca cap al 9-N ni que sigui recolzant-se en ERC, com un soldat ferit, enmig del camp de batalla.

Fer-ho bé (Avui)

Em sembla que les properes setmanes tornarem a sentir el pintoresc ventall d’obvietats que han servit per justificar tanta corrupció i graponeria a casa nostra. Ara sortiran els moderats a dir-nos que, si volem la independència, hem de fer-ho bé. Jo fa anys que vaig aprendre que darrera les afirmacions relacionades amb el seny i la feina ben feta sempre hi ha un ingenu o un barrut. Per això el cas Pujol no m’ha agafat per sorpresa, ni m’ha sorprès la hipocresia de l’Alcalde Trias fent tornar la medalla de la ciutat a l’expresident. Ens hauríem de preguntar si volem pertànyer a un Estat que converteix els nostres polítics en traficants de valors i sentiments per després extorsionar-los i humiliar-los. Hauríem de mirar que els espanyols es preguntessin si volen sacralitzar una Constitució que necessita defensar-se amb el xantatge i els serveis secrets. Llegir com alguns articulistes amenacen els politics catalans de treure’ls els draps bruts si no aturen la Consulta ens hauria de donar pistes sobre la brutalitat amb la qual hem conviscut i la barbàrie que ens espera. Els catalans tendim a menysprear la capacitat de l’Estat per fer-nos mal i la importància del paper que podríem jugar a Europa. La independència de Catalunya fa por perquè la vella Europa del Estats Nació es va construir sobre la nostra desaparició del mapa polític. El cas català no és com l’escocès. Barcelona té una idea pròpia del Continent i capacitat per liderar-la en la seva àrea d’influència. Per això Picasso dormia amb la senyera al capçal del llit. Podem fer tantes estratègies com volguem, però fins que no ens fem responsables de la nostra força i la nostra idea de civilització no ens en sortirem. Si el TC tomba la Consulta, m’agradaria que el Parlament votés de celebrar-la. Si la Consulta se celebra per mandat dels nostres diputats el conflicte estarà servit i només llavors començarem a existir com a nació politica -més enllà de la retòrica. Aleshores, sí que podrem jutjar si els nostres líders ho fan bé o malament.