El PSC contra l’Avui (Catalunya Oberta)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/2795

 

Si voleu ajudar aquest bloc, visiteu la Rostisseria Ramon (Boqueria, parada: 955-956)

Mmmmmm! Ho tenen tot boníssim!

 

Hi havia una vegada (Rac 1)

El paquet de mesures que ha anunciat el govern per continuar traient suc de l’escandalós cas Millet, lluny de restablir la confiança dels catalans en les institucions, jo crec que l’afeblirà encara més. Un dels factors que més ha desgastat la política els últims anys, ha estat la fe del tripartit en la propaganda. La política s’ha de notar; anunciar-la tant és contraproduent. Quan les paraules fan més soroll que els fets el que tens és un efecte Unió Soviètica o Plaza de Oriente, un teatre abjecte i desmoralitzant. Tothom sap que, en el cas Millet, no ha fallat la llei, sinó el sistema de complicitats. Tothom sap que amb un altre context polític i la mateixa llei, Millet s’hauria picat els dits amb el primer joc de mans. S’imaginen un lladre de gua blanc dissenyant el sistema de seguretat d’una joieria? Doncs això em suggereix tota aquesta prosopopeia sobre el finançament dels partits. El problema de Catalunya no és la llei, sinó la manca de poder polític i la misèria moral amb què s’exerceix el poc que es té. És una dita popular que l’única cosa que corromp més que el poder és la manca de poder. Si els polítics volen realment restablir la nostra confiança, que deixin de tractar-nos com criatures. De veritat que, per menjar-me la sopa, jo ja fa anys que no necessito que em facin l’avió. Una vegada vaig llegir un conte sobre el meu ofici que feia així: Hi havia una vegada un escriptor -que escrivia. Doncs bé: hi havia una vegada un govern -que governava.

Dietari (Hello, London!)

Dilluns

Ja hi som, Londres. La senyora que m’acull em tracta amb aquesta amabilitat dolça i una mica absent de les persones bones que ja no esperen res de la vida. Ho he vist en d’altres persones que han patit, que hi són i que no hi són. Donen i van passant. De vegades, el dolor és tan fort que els costa de creure que la realitat sigui real. Quan he arribat  s’acabava Gent del barri, que aquí encara dura. Hem parlat de l’Angie, aquella dona alcohòlica i despentinada, tan sarcàstica, que figurava la mestressa del pub. Era el meu personatge preferit, no sabia que l’actriu és la dona del guitarrista Bryan May. La meva habitació té un petit lavabo amb dutxa que m’anirà molt bé. Estic en un complex residencial dels afores, una mica entaforat i atapeït. El pis es nou, i està ben cuidat i net, però tot ell té un aire de solució provisional que diu molt de la mestressa.

Dimarts

El porter de l’escola d’anglès sembla un porter de discoteca, li agrada massa dir “my friend”. Dues frases apreses a classe: “We aren’t put on earth to enjoy ourselves”, i “he’s a hen pecked husband”. La primera és facil d’entendre i és molt british, de quan els anglesos dominaven el món i el circuit de forats sadomasoquistes. La segona es diu dels homes que estan casats amb una llauna de senyora. M’ha fet pensar en l’expressió catalana “tenir ulls de pollastre.”  El significat és facil d’imaginar, si penses en una cara. La professora Rottenmeier tenia ulls de pollastre. Els pollastres distingeixen amb molta precisió el gra de la sorra, és a dir que la dita escau a persones torracollons i llepafills. Em sembla que el “hen pecked husban” és una figura estesa a Catalunya -molt més que no pas el hen pecked wife, diguem-ne. Però això no es pas culpa de les catalanes.  Ja he escrit alguna vegada que, sense les nostres belles, no quedarien ni les engrunes del país. Quina culpa en tenen , que després de tantes guerres perdudes, hagin de triar i remenar entre una densitat tan alta de calçases?

Dimecres

Mirant els comentaris que he rebut aquests dies al bloc s’entenen moltes coses -la nostra condició de cornuts, per començar. Des de l’any que vaig publicar el llibre del Barrera que no vivia amb tanta consternació el fàstic de pertànyer a un país tan absurd i tan ple d’imbècils. Aquests dies val més no circular per internet.

Dijous

Aquests dies que era a París, a ca la Xènia, em deixava portar pel seu costum de dir, abans de tancar la porta de casa: “Me’n vaig a París!” Aleshores, sortia de l’Ile de Sant Louis per un dels ponts i ja era a París. Ara que em trobo a Londres (tècnicament, com a mínim) he de caminar fins a l‘underground pel voral d’una carretera atrotinada i aguantar 33 minuts dins d’un vagó humit i ple de gent, que sembla el ventre d’una oruga. Quan he sortit aquest matí, li he dit a la mestressa: “Me’n vaig a la fàbrica”, i s’ha posat a riure. M’agrada molt, Londres, però és una fàbrica. Em sembla una fàbrica quan hi vaig i m’ho sembla quan me’n torno. A París semblava que cada dia fos divendres. Tu miraves les terrasses i la gent sempre feia cara de poder allargar el café o el vinet una estoneta més. Aquí ningú no bada, tothom fa cara de portar entre mans un assumpte capital. Suposo que per això els anglesos es van inventar l’esport i els pubs, i els francesos els drets de l’home.

Nous productes!

El mur (Catalunya Oberta)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/2678

Nous productes!!

Conduir (Benzina)

Hi ha una pau, fins i tot diria que una mística de la conducció, que surt en molts anuncis però que és absolutament real i certa. Us agrada conduir? A mi molt. No tinc cotxe, ni mai no n’he tingut. És possible que no n’arribi a tenir mai –els meus gustos són caríssims. Però m’agrada conduir. Si pot ser per carreteres que conegui  i a determinades hores del dia: o molt d’hora o molt tard, o a l’hora que tothom dina o sopa. L’important és que la circulació no sigui espessa i que el cotxe tingui espai per lliscar a cor que vols.

Si el viatge és fluid, els pensaments també flueixen. No us penseu que sóc un Fitipaldi. Sempre vaig a la velocitat que diu la llei. I ara que els ecologistes l’han restringit, encara vaig més còmode. L’altre dia estava al País Valencià. Els dirigents del sud no es preocupen tant per les persones com a Catalunya i la gent circula esperitada. Vaig tornar tranquil de veure que, a còpia de multes i radars, aquí hem fet un salt endavant. Quin estrés, tanta pressa! Amb quina rapidesa ens avesem als bons costums! Sempre he cregut que la velocitat és per la patuleia que no té res al cap ni sap on va.

El moviment, quan és civilitzat, és lent, i ordena les idees. Fa que els pensaments aflorin, que s’agermanin o canviïn de parella i que, si no tenen consistència, pluf, s’extingeixin com una bombolleta de sabó. Hi ha un ritme en la conducció que afavoreix l’activitat cerebral. Si no tens res al cap és lògic que no el trobis ni el respectis -totxo!- i converteixis el moviment en un objectiu per si mateix –que guarneixis el cotxe com un gall d’indi, que t’agradi fer soroll amb el motor  i que corris com un boig. Quan m’aturo a una gasolinera sempre em fixo en aquests ionquis de la pressa que omplen el dipòsit com si es punxessin una dosi, amb els ulls vidriosos i desorbitats. Els tancaria a tots a la presó.

Com que tinc idees -ho sento-  conduir m’ordena el cap. Com que no tinc cotxe, però, i l’he de demanar, sovint recorro al remei peripatètic. Camino, camino i camino. M’agrada abandonar-me a la màgia del moviment. El cos es torna dòcil i deixa que l’ànima s’elevi sense protestar.  L’ànima necessita llibertat però és important que el cos no protesti o munti un drama. Per tenir el cos content cal ocupar-lo, si pot ser amb activitats senzilles, com ara conduir. El cos és com una dona, no en podem prescindir per viure i ens ha de durar molts anys, de manera que cal saber mimar-lo i  enganyar-lo, cal saber donar-li una mica de peixet. L’ànima és graciosa i diletant, viu en tensió perpètua amb l’infinit. El cos no està per òsties, és histèric i totalitari, tot ho vol ara mateix, cal domesticar-lo perquè no et lligui massa curt o et faci mal.

Si disposes de banda sonora dins del cotxe -a més de la matèria gris per treballar-, sovint trobaràs que el viatge se’t fa curt. A mi de vegades em passa que, després de tres o quatre hores conduint, em sap greu haver arribat a lloc i deixo passar uns quants aparcaments, igual que al llit deixo passar una estona abans de llevar-me. Avui dia el cotxe més senzill incorpora aparells de Mp3 i de CD. Els automòbils que jo puc prendre prestats, però, només tenen ràdiocassette, i és un detall empipador perquè la torturada geografia del país, i suposo que les males comunicacions, fan que molt sovint la sintonia es perdi en el millor moment. La meva emissora preferida és Rac 105. Fa uns anys la cadena va treure uns recopil·latoris d’èxits que jo considero el cànon del bon conductor. Per conduir és important que la música sigui banal i tranquila, que no t’obligui a fer cap esforç intel·lectual. Cal estar per la carretera. Cal estar una mica pel paisatge, si fa bon dia. I cal deixar explaiar-se els pensaments, escoltar la teva pròpia veu, aprofitar que el cos està distret per entrar en debats peluts i estèrils, o rememorar velles escenes.

La música només ha d’acompanyar. Si de tant en tant pots descarregar l’adrenalina que genera la tensió de pensar i de conduir cantant una cançó, n’hi ha ben bé prou. Algunes persones posen la música com si estiguessin al cinema o la volguessin compartir amb el cotxe del costat; són els animals que condueixen com si fugissin de la policia. Com he dit, jo no corro mai. Prefereixo el clima d’intimitat que es crea quan no has de posar tota l’energia al volant. Quan era petit em sabia de memòria tots els models d’automòbils del mercat i jugava amb el meu avi a encertar-los. Ara que m’he fet gran dels cotxes només m’interessa la càlida bombolla que crea una bona conducció, i arribar a lloc, naturalment. Conduir m’agrada, sobretot, perquè acostumo a sortir del cotxe més amic de mi mateix.

Meditacions d’un català a l’underground (Catalunya Oberta)

Sóc al metro de Londres. Dret. M’estic fent pipí i el tren s’ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s’ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot.

Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m’ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l’experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d’octubre del New York Book of Review parlava de l’èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se’l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se.

Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l’últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l’imperi i per això l’odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m’acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s’honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s’han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d’Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l’estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d’aigua.

A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s’atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l’enveja, el ressentiment o l’utopisme. La demagògia que s’ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d’uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car.

Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l’Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d’anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s’han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d’inquisidors.

A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d’alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: “This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform”. Goodbye.

Nous productes!

 

 

Resposta al director del Directe.cat

Estimat sr Puig,

Moltes gràcies per l’oferiment i per l’amabilitat però, per respondre en els seus termes tan educats i intel·ligents, no pel mer fet de ser més amable tindrà més raó ni dirà més la veritat. Primer: és mentida que jo hagi demanat mai res al Directe.cat. Vostès em van demanar una entrevista i jo, agraït, vaig proposar de fer-me-la jo mateix per estalviar feina a la redacció, atès que se’m va dir que anaven curts de gent. Punt dos: el diari em va demanar d’agafar de franc els meus articles i jo vaig donar permís per triar i remenar i reproduir els que la direcció considerés més addients. ¿No és una mica agafat pels pèls escollir un article meu per publicar-lo de franc al diari de vostès i després presentar-lo com una ensabonada d’assalariat? Si fos per mi rai, però el discurs de l’article era la típica merda que, durant anys, s’ha estat llançant damunt dels senyors Prenafeta i Alavedra, i que tant ha ajudat a crear l’ambient actual. Article informatiu? Amb un titular que diu: “Ensabonant Prenafeta”? Si jo no fos tant tonto em pensaria que em pren el pèl. Quin objecte tenia aquell article a banda de fer mal i d’estigmatitzar les persones que defensem una determinada posició? Si l’autor de l’article té ganes d’anar al Via Véneto ja el convidarem però que no es confongui; és veritat que el Lluís Prenafeta fuma puros però la seva panxa no és producte de l’opulència: no he conegut en la meva vida algú que mengi tan poc. Si va al Via Véneto, ara ho entenc, deu ser perquè no li robin la cartera determinats pinxos. I tres: pel que fa als insults, han complert l’efecte que buscaven: expressar un sentiment i provocar una reacció ràpida. Gràcies per haver retirat tan de pressa la meva firma del seu honorable diari. Agraït també dels  elogis al meu llibre sobre Pla. Entenc que el Directe no vulgui reconèixer que s’ha equivocat, però, mentre no ho faci, abans preferiria publicar els meus articles al diari de la Model.

Cordialment,

Enric Vila

Quatre notes

Quatre notes pels amics i pels radicalsocialistes incorporats a la pàgina: atrafegat amb els deures d’anglès, enllestit l’article de la Catalunya Oberta, a punt d’acabar un article per l’Avui, visitada la LSE i feta una cervesa amb J.C.F. Avui em faran els paperots per poder entrar a la universitat i la biblioteca. La senyora que m’acull cuina molt bé però fa trenta anys que viu aquí i aprofita qualsevol ocasió per criticar els anglesos. La base de la vida parisenca és el detall;  la base de la vida a Londres em sembla que és la resistència. Les angleses són més lletges que les franceses però es veu d’una hora lluny que són molt més intel·ligents. Ningú no et mira, la gent no té temps per tenir enveja. Els diaris porten molta porqueria però miren de no barrejar-la amb la moral. L’acadèmia és plena de xinesos i d’espanyols. Una colombiana em diu: “Tu ets espanyol, ho diu al teu DNI”, i jo li dic: “I tu deus ser narcotraficant, ho diuen a les notícies”. Em sembla que a Londres tenen una obsessió pels incendis. Rebo resposta de Joan Puig, el director del Directe.cat. És molt amable, però diu que l’article era informatiu, i jo sóc torero. Miraré de respondre-li quan tingui un moment.

La vostra abominable manca de talent (Carta al Directe.cat)

Ha sigut una setmana horripilant. Trobar-me lluny de Barcelona no m’ha estalviat ni una gota de dolor per la infàmia que pateixen el Lluís i el Macià. Ja no és la presó, només, ni la sòrdida cultura de comissaria que tenen els espanyols, és la utilització política, vomitivament hipòcrita i immoral, que s’està fent del cas a Catalunya. Sembla que totes les rates de les clavegueres de Barcelona s’hagin posat d’acord per sortir alhora. L’alè podrit de Robespierre que m’arriba fins aquí és profundament desmoralitzant. Fa tres dies que no tinc ni esma per sortir. París em sembla trist. Ni tan sols l’illa de Sant Louis, tan bonica i tan graciosa, que destil·la amb tan bon gust les millors virtuts d’aquest país, no em distreu de cap manera. Les coses boniques em fan venir ganes de plorar. La ràbia no em deixa dormir. M’ha sortit un hemorroide, i li he posat Garzón. Estic disposat a patir una hemorroide per culpa d’un jutge espanyol però no estic disposat a patir-la per cap polític ni cap periodista català. Avui havia aconseguit tenir una tarda serena però quan he arribat a casa m’he trobat al correu aquest article del Directe.cat: http://www.directe.cat/punt-de-mira/ensabonant-prenafeta-17335#comentaris. Com se sol fer amb la gasòfia, el diari l’ha publicat sense signar. No sé qui és el consumidor de polles socialista que l’ha escrit i més igual, tampoc no penso comentar l’article: els fills de puta ja es retraten tots solets. Només diré dues coses. Fa uns mesos la directora del Directe.cat em va demanar si podia reproduir de franc els meus articles i, amb molt de gust, li vaig donar permís. A partir d’ara cada article que publiqueu meu, senyors del Directe, el consideraré robat. També demano que retireu els que ja heu publicat com abans millor, no vull tenir res a veure amb un diari que publica aquesta porqueria. No us enganyeu, i això va per tots els purificadors: el patiment del Lluís i el Macià només taparà durant un temps la vostra abominable manca d’idees, de coratge i de talent. Espero el dia que trobareu  la Justícia, tots aquests que avui n’esteu tan assedegats.

Més món Montilla

(Un fill de puta sempre es retrata ell mateix) 
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=657789