Meditacions d’un català a l’underground (Catalunya Oberta)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/2590

 

Nous productes!

 

Resposta al director del Directe.cat

Estimat sr Puig,

Moltes gràcies per l’oferiment i per l’amabilitat però, per respondre en els seus termes tan educats i intel·ligents, no pel mer fet de ser més amable tindrà més raó ni dirà més la veritat. Primer: és mentida que jo hagi demanat mai res al Directe.cat. Vostès em van demanar una entrevista i jo, agraït, vaig proposar de fer-me-la jo mateix per estalviar feina a la redacció, atès que se’m va dir que anaven curts de gent. Punt dos: el diari em va demanar d’agafar de franc els meus articles i jo vaig donar permís per triar i remenar i reproduir els que la direcció considerés més addients. ¿No és una mica agafat pels pèls escollir un article meu per publicar-lo de franc al diari de vostès i després presentar-lo com una ensabonada d’assalariat? Si fos per mi rai, però el discurs de l’article era la típica merda que, durant anys, s’ha estat llançant damunt dels senyors Prenafeta i Alavedra, i que tant ha ajudat a crear l’ambient actual. Article informatiu? Amb un titular que diu: “Ensabonant Prenafeta”? Si jo no fos tant tonto em pensaria que em pren el pèl. Quin objecte tenia aquell article a banda de fer mal i d’estigmatitzar les persones que defensem una determinada posició? Si l’autor de l’article té ganes d’anar al Via Véneto ja el convidarem però que no es confongui; és veritat que el Lluís Prenafeta fuma puros però la seva panxa no és producte de l’opulència: no he conegut en la meva vida algú que mengi tan poc. Si va al Via Véneto, ara ho entenc, deu ser perquè no li robin la cartera determinats pinxos. I tres: pel que fa als insults, han complert l’efecte que buscaven: expressar un sentiment i provocar una reacció ràpida. Gràcies per haver retirat tan de pressa la meva firma del seu honorable diari. Agraït també dels  elogis al meu llibre sobre Pla. Entenc que el Directe no vulgui reconèixer que s’ha equivocat, però, mentre no ho faci, abans preferiria publicar els meus articles al diari de la Model.

Cordialment,

Enric Vila

Quatre notes

Quatre notes pels amics i pels radicalsocialistes incorporats a la pàgina: atrafegat amb els deures d’anglès, enllestit l’article de la Catalunya Oberta, a punt d’acabar un article per l’Avui, visitada la LSE i feta una cervesa amb J.C.F. Avui em faran els paperots per poder entrar a la universitat i la biblioteca. La senyora que m’acull cuina molt bé però fa trenta anys que viu aquí i aprofita qualsevol ocasió per criticar els anglesos. La base de la vida parisenca és el detall;  la base de la vida a Londres em sembla que és la resistència. Les angleses són més lletges que les franceses però es veu d’una hora lluny que són molt més intel·ligents. Ningú no et mira, la gent no té temps per tenir enveja. Els diaris porten molta porqueria però miren de no barrejar-la amb la moral. L’acadèmia és plena de xinesos i d’espanyols. Una colombiana em diu: “Tu ets espanyol, ho diu al teu DNI”, i jo li dic: “I tu deus ser narcotraficant, ho diuen a les notícies”. Em sembla que a Londres tenen una obsessió pels incendis. Rebo resposta de Joan Puig, el director del Directe.cat. És molt amable, però diu que l’article era informatiu, i jo sóc torero. Miraré de respondre-li quan tingui un moment.

La vostra abominable manca de talent (Carta al Directe.cat)

Ha sigut una setmana horripilant. Trobar-me lluny de Barcelona no m’ha estalviat ni una gota de dolor per la infàmia que pateixen el Lluís i el Macià. Ja no és la presó, només, ni la sòrdida cultura de comissaria que tenen els espanyols, és la utilització política, vomitivament hipòcrita i immoral, que s’està fent del cas a Catalunya. Sembla que totes les rates de les clavegueres de Barcelona s’hagin posat d’acord per sortir alhora. L’alè podrit de Robespierre que m’arriba fins aquí és profundament desmoralitzant. Fa tres dies que no tinc ni esma per sortir. París em sembla trist. Ni tan sols l’illa de Sant Louis, tan bonica i tan graciosa, que destil·la amb tan bon gust les millors virtuts d’aquest país, no em distreu de cap manera. Les coses boniques em fan venir ganes de plorar. La ràbia no em deixa dormir. M’ha sortit un hemorroide, i li he posat Garzón. Estic disposat a patir una hemorroide per culpa d’un jutge espanyol però no estic disposat a patir-la per cap polític ni cap periodista català. Avui havia aconseguit tenir una tarda serena però quan he arribat a casa m’he trobat al correu aquest article del Directe.cat: http://www.directe.cat/punt-de-mira/ensabonant-prenafeta-17335#comentaris. Com se sol fer amb la gasòfia, el diari l’ha publicat sense signar. No sé qui és el consumidor de polles socialista que l’ha escrit i més igual, tampoc no penso comentar l’article: els fills de puta ja es retraten tots solets. Només diré dues coses. Fa uns mesos la directora del Directe.cat em va demanar si podia reproduir de franc els meus articles i, amb molt de gust, li vaig donar permís. A partir d’ara cada article que publiqueu meu, senyors del Directe, el consideraré robat. També demano que retireu els que ja heu publicat com abans millor, no vull tenir res a veure amb un diari que publica aquesta porqueria. No us enganyeu, i això va per tots els purificadors: el patiment del Lluís i el Macià només taparà durant un temps la vostra abominable manca d’idees, de coratge i de talent. Espero el dia que trobareu  la Justícia, tots aquests que avui n’esteu tan assedegats.

Més món Montilla

(Un fill de puta sempre es retrata ell mateix) 
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=657789

Els que vindran a salvar-vos de la corrupció, IMBÈCILS

http://www.libertaddigital.com/opinion/jose-garcia-dominguez/la-trastienda-51566/

Estimat mestre Berlin (Catalunya Oberta)

Aquests últims mesos he tornat a llegir Isaiah Berlin. Aquest pensador jueu, russoparlant, nascut a Letònia poc abans de la revolució boltxevic i exiliat de ben jove a la Gran Bretanya, va tenir el seu moment daurat a Catalunya a finals del segle XX, quan jo el vaig conèixer. Me’l va fer llegir un professor canari de la facultat de Comunicació Blanquerna que es deia Carles Ruiz i tenia l’amabilitat de donar les classes en català.

El teló d’acer havia caigut, la reunificació d’Alemanya removia Europa, Rússia havia perdut les últimes colònies i Barcelona era un carnaval de relativistes. Era el temps del populisme multicultural. Qualsevol porqueria que vingués de fora era una meravella. El nacionalisme tenia la culpa de tot i tothom criticava els Estats Units però vivia cofoi sota la seva hegemonia. Ruiz donava ètica del periodisme i ens va fer llegir El fuste torcido de la humanidad, l’obra de Berlin potser més coneguda.

El llibre em va fer molta impressió. Igual que Montaigne uns anys abans, en aquell país mediatitzat pels clixés dels historiadors marxistes, els complexes pujolistes i la caspa de les últimes mòmies de la Gauche Divine, el discurs de Berlin tan intel·ligent i tan flexible, tan càlid i tan sensible a la condició humana, tan empíric i profund, em va enlluernar. En els seus llibres m’hi vaig trobar còmode, amb permís per circular-hi i sentir-m’hi persona. Hi vaig trobar una visió del món que no violentava els meus sentiments de català, ni el testimoni dels meus avantpassats.

El nucli de la seva doctrina, el pluralisme de valors, em va semblar una superació del relativisme i de l’anomenat pensament feble -que n’era la destil·lació més trista. En aquella època, la manera més segura d’arribar a bon port era explicar contes de fades. Tothom podia dir estupideses amb la condició que fossin optimistes i es cantessin amb entusiasme. Recordo un filòsof que defensava el final de la història amb més convicció que Fukuyama. Recordo molts discursos de postal, que parlaven de tolerància, igualtat i llibertat amb l’alegria que els nens fan la carta als reis.

Contra tota aquesta tonteria, Berlin t’explicava que les nacions i els grups ètnics existeixen, que els individus topen, que els valors morals tenen un preu pràctic, que la raó sense imaginació no és res, que els objectius nobles sovint són incompatibles entre ells i que el sacrifici i la tragèdia són elements essencials de la vida individual i col·lectiva.

Com Montaigne, Berlin no deia coses gaire originals, s’explicava amb estil i arguments sòlids. Més que un filòsof acadèmic o un ideòleg amb un sistema clar, em va semblar un moralista amb molt sentit comú i molta cultura. Tot i que acabava de morir (era el 1997), no vaig dubtar que la seva obra duraria. Ara, rellegint-lo, he arrodonit la imatge que em vaig fer d’ell. El clima ha canviat. Hem passat del cofoisme al cinisme, Estats Units ha perdut força i comencem a tenir por. Berlin continua funcionant, però li ha caigut una mica la pintura i se li nota més allò que tenia de producte d’una època.

Berlin es pot considerar, per biografia, un supervivent del nazisme i del comunisme. El seu pensament no s’entén sense les massacres del segle XX i les contradiccions que això li va generar. El seu pluralisme de valors és una doctrina de mínims. En aquest sentit fa pensar en Montaigne i en Josep Pla i es pot dir que és un dels pares de l’Europa d’avui, poruga i escèptica, tot i que això és més responsabilitat dels seus deixebles, que no pas d’ell. Berlin buscava una alternativa al perfeccionisme que havia dut el món fins a la II Guerra Mundial. La seva obra és un intent de refer l’esperit europeu amb els pedaços d’una trencadissa moral apocalíptica. El seu pluralisme no és el pluralisme sense subjecte de determinada demagògia actual que parla a la gent com si estigués tot pagat. Entre la frívola fugida endavant del relativisme i la càrrega vanitosa de l’existencialisme, Berlin va buscar un terme mig, serè i constructiu.

Més moralista que ideòleg, més comprensiu que prescriptiu, amb la seva actitud els jueus no haurien aconseguit un Estat ni Churchill hauria guanyat la guerra. Ell mateix reconeixia que la seva fascinació per determinats romàntics venia de la manca de coratge que trobava faltar dins seu. No amagava la provisionalitat de les seves tesis, ni el fet que eren fruit d’una Europa decadent. Però el seu pensament és fidel a la idea nuclear del seu discurs, segons la qual el valor d’un sistema moral és proporcional al dolor amb què hom sacrifica unes prioritats en benefici d’unes altres. Berlin va voler assegurar la base, perquè d’altres poguessin continuar. No volia deixar passar el centenari del seu naixement sense donar-li les gràcies.

 

Clica aquí!

Món Montilla

Pressumpció d’innocència segons la guàrdia civil//Periodisme segons El Periódico// Informació, segons Maika Navarro:

www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=657238

Els meus

Escric aquesta entrada com un llamp, mentre preparo les maletes. Demà al matí me’n vaig tres mesos de Barcelona, i me n’aniré molt trist. Veure com la Guàrdia Civil grapejava el Lluís Prenafeta i el Macià Alavedra m’ha sabut molt greu. No sé de què els acusa Garzon. Però el Lluís i el Macià són i seran sempre amics meus, això primer. Després, jo la justícia espanyola no la reconec. Aquí és ple d’ànimes pures, nornalment atees, que parlen de la justícia com si la impartís Déu. No, encara que sembli mentida, la justícia espanyola la imparteix l’Estat espanyol. La imparteixen els mateixos que il·legalitzen partits per guanyar eleccions, els mateixos que utilitzen el Tribunal Constitucional per frenar estatuts aprovats per referèndum, els mateixos que van enfonsar el banc de Pujol als anys 80 (per després quedar-se’l), els mateixos que van enfonsar el banc de Pere Coromines als anys 30 (mentre es redactava l’Estatut de Núria); els mateixos que van detenir independentistes indiscriminadament el 1992, els mateixos que no han aconseguit, encara, alternar-se en el poder sense polititzar la justícia de manera barroera i utilitzar-la com una arma contra l’adversari.

Ja ho he dit més d’una vegada: la justícia espanyola no ha condemnat mai cap dolent de debò, per això Espanya és com és. Fa un temps, quan tenia la columna quinzenal de l’Avui, vaig escriure un article que es titulava Torna l’ogre. Hi he pensat molt, aquesta tarda. En l’article hi deia que, davant la crisi que patim, amb un Estat que ha esgotat les reserves econòmiques a copia d’espoliar i de privatitzar, el govern exacerbaria el populisme. Ja tenim l’ogre aquí. En plena crisi, no hi ha res millor que jugar a perseguir corruptes per distreure l’atenció. Quan les coses no van bé, la terregada es torna molt receptiva als culebrots estil “Los ricos también lloran”. A més, no m’empasso que els atacs a la Trias Fargas i a la Fundació Catalunya oberta tinguin res d’innocents. Sempre que a Catalunya neix un brot d’intel·ligència que Espanya no paga i no controla sorgeix algun problema.

Si finalment el Lluís i el Macià són trobats culpables d’alguna cosa, només els podré retreure que hagin fet massa el Robin Hood. A diferència de la majoria de polítics actuals, el Macià i el Lluís s’haurien guanyat millor la vida dedicant-se a l’activitat privada. Tots dos han donat el millor d’ells mateixos al país, i no els embolico amb la bandera, parlo de coses concretes. Parlo del Copca i del finançament, parlo de TV3, parlo de Catalunya Ràdio, parlo la Fundació Catalunya Oberta, parlo de com han protegit la llibertat d’expressió d’una colla d’escriptors que, sense la seva tasca i el seu mestratge, ho hauria tingut encara més difícil per exposar els seus punts de vista: parlo del Jordi Graupera, parlo del Salvador Sostres, parlo de l’Astrid Bierge, i parlo de mi, naturalment. I d’un planter de joves del qual sentirem a parlar molt aviat.

No sé si s’han embutxacat alguna cosa que no és seva. Però si s’arribés a provar que ho han fet, els hauré de donar les gràcies per la part que me n’ha tocat. Jo no la penso pas tornar. L’experiència m’ha fet massa sensible als matisos perquè una toga bruta m’impressioni. Un país és un sentit de la justícia. Mentre no existeixi una justícia catalana, qualsevol que hagi treballat a favor de la llibertat de Catalunya és dels meus. El moralisme dels desesperats, vingui de la terregada o vingui determinats polítics sense idees, em fa vomitar. Enmig de tota aquesta merda, Lluís i Macià, la vostra superioritat. Aguanteu, que el final serà molt bonic. Ara és l’hora de fer servir Maquiavel.

Un govern de fireta (Rac 1)

Jo crec que la base de qualsevol societat és, i serà sempre, per més formigó i tecnologia que hi tirem a sobre, una cosa tan primària com la propietat i l’explotació de la terra. Els pagesos catalans tenen d’entrada tota la meva simpatia. Crec que si el país hagués crescut més de cara als pagesos, la pedanteria urbanita hauria tingut més de gruix i tots hi hauríem sortit guanyant. També crec que el tripartit, especialment la seva branca ecologista, no ha sabut tractar amb la pagesia. No conec un sol ramader o agricultor que estigui content amb els salvadors de balenes. Això hauria de fer pensar tots aquests predicadors de l’amor a la natura que van a donar lliçons a pagès sense haver munyit mai una vaca ni plantat una ceba. La Catalunya social no s’acaba a l’àrea metropolitana. Si ens carreguem els pagesos en comptes d’un pais tindrem un parc temàtic. Tots els països amb mentalitat de poder, començant pels Estats Units, donen un tracte preferent a l’agricultura. Dit això, la policia és la policia i m’emprenya que els pagesos estovessin els mossos. Si els pedants del canvi climàtic coneixessin la història sabrien que no hi ha col·lectiu més irreductible i més bèstia que els pagesos, i haurien previst la situació. Els pagesos són la base del país. Un govern que no sàpiga tractar-los, dirigir-los i reprimir-los amb eficàcia, un govern que no tingui un discurs sòlid sobre l’explotació de la terra, és un govern de fireta.