Roger Mallola i la tribu del punt mig (Singular)

L’altre dia el Roger Mallola va publicar un article al Nació Digital que era per emmarcar. Parlava d’aquesta tribu intel.lectual que s’ha passat 30 anys xulejant la immigració i la seva descendència. Encara avui aquests savis agiten el fantasma del conflicte per erigir-se com a solució i posar-se com a exemple d’una falsa generositat i d’una falsa voluntat d’entesa. Mallola explicava com, fent veure que treballen pel país, aquest opinadors han treballat sempre per ells mateixos tractant la immigració amb paternalisme i aprofitant les ferides que la història ha deixat en la societat catalana per satisfer la seva vanitat i la seva cartera.

La base de la democràcia és tractar l’altre d’igual a igual. La democràcia està pensada perquè cadascú defensi els seus amors amb el màxim de sinceritat possible. Tractar un col·lectiu amb condescendència com si fos perillós o no pogués representar-se ell mateix és el principi de tota tirania. Aquests opinadors, pretenent que evitaven un conflicte, en realitat feien impossible qualsevol tipus de diàleg entre els catalans de generacions i molts catalans amb arrels a la resta d’Espanya. Gràcies a ells -i a les seves insinuacions- en alguns barris del país encara creuen que la independència comportaria una mena de neteja ètnica i fins fa dos dies molts convergents estaven convençuts que defensar obertament un Estat independent portaria a una mena de revolta social, com aquesta que s’ha donat en alguns barris de França o de Suècia -països sempre sobrevalorats.

La majoria dels opinadors d’aquesta tribu pensen i parlen en català i si es trobessin amb un referèndum no tindrien estómac de votar a favor de seguir a Espanya. Tot i així sempre han fet apologia d’un segment de la població que a les enquestes diu que se sent tant catalana com espanyola, igual que jo podria dir que m’agraden els musclos al vapor. Aquests opinadors s’han passat 30 anys parlant de cohesió social mentre allunyaven a la gent de la cultura i de la llengua del país. Bona part dels Ninis -aquests fills d’enlloc que no saben ni què volen ni qui són- haurien de pesar sobre la seva consciència. També són creació seva partits com Ciutadans o Plataforma per Catalunya que s’alimenten de la mandra i la frivolitat amb la qual s’han tractat durant dècades els temes cabdals de tot país.

Amb el seu bonisme capellanesc aquests defensors dels immigrants han fet aparèixer Catalunya com una farsa o com un capritx sentimental sense cap interès ni transcendència. Com vols prendre’t seriosament una cultura liderada per uns intel·lectuals que ja veus que en el fons treballen per residualitzar-la? Per no haver de reconèixer que som un país ocupat aquesta tribu d’intel·lectuals ha trobat la fórmula de dir que som un país complex -com si la resta de països fossin simples i homogenis com Hitler imaginava la seva Alemanya. Per no enfrontar-se al poder espanyol, s’han fet els valents reivindicant polítiques socials que no es podien pagar i que sovint eren competència de Madrid. Ara, després de defensar “les necessitats de la gent” durant molts anys, diu que defensen el pacte fiscal. És difícil d’oblidar que no fa gaire temps encara tractaven de fanàtics els catalans que denunciaven l’espoli o que, sense ser economistes, no s’havien doblegat.

Quan els espanyols ens diuen nazis o volen destruir la immersió aquesta tribu s’indigna i posa el crit al cel però ha sigut el seu discurs oportunista que ha permès que això pugui passar. Últimament fan més cara de preocupats que de costum. Com que el fantasma de la immigració ha deixat d’espantar el país miren de convertir la crisi en un nou monstre que els permeti seguir manipulant el galliner. Ells, que tant han contribuit a la nostra ruîna amb la seva apologia del ciutadà egoista i desarrelat, parlen de l’atur i de la corrupció sense fer cap autocrítica. Potser els preocupa haver perdut la centralitat, després d’una vida pretenent representar les virtuts del seny i del punt mig.

La llàstima menyspreadora que sentien pels catalans que pagaven el preu de no arronsar-se i la condescendència sibil.lina que mostraven vers el món dels immigrants se’ls està girant en contra. Mallola, que té arrels a Andalusia, els ho deia l’altre dia amb molta dignitat i educació. Us heu quedat parlant sols a les tribunes. Tota la vida donant lliçons de realisme i la realitat us està passant per sobre!

 

 

El meu pròleg del llibre de Xammar

L’autor, el Quim Torra, m’ha demanat que dediqui el pròleg a parlar d’Eugeni Xammar. M’ha dit xiuxiuejant, a la biblioteca, on es passa hores i hores posseit per febres intel·lectuals cada dia més estranyes: “Situa’l en la tradició periodística catalana, explica què representa.”

La tradició periodística catalana és una cosa que existeix -encara que no es noti- i que, a més a més, és molt important -encara que sembli mentida. D’aquí uns anys els periodistes es faran un tip de riure amb els diaris que es fan avui a Barcelona. Encara riuran més amb els que es feien fa 20 anys o fins i tot 10, cosa que em fa pensar que l’afirmació anterior no és cap tonteria. Fa menys de 10 anys, encara hi havia algun cap de secció que era capaç de tirar a les escombraries un recull d’articles del periodista Josep Maria Planes, com si res: avui, mentre escric aquestes línies, li dediquen un serial a la televisió.

En aquells temps, tu explicaves que Manuel Brunet era el creador de l’expressió “oasi català”, i et preguntaven: “Qui? El corresponsal a Madrid de La Vanguardia?” Josep Pla, que té un gran article contra el bilingüisme, es posava com a exemple de bilingüisme alegre i militant. Gaziel l’havien llegit quatre gats. Carles Capdevila, tres. Irene Polo ningú no sabia qui era -tot i que els grups de gais i lesbianes ja eren actius i cada dia sortia algun socialista de l’armari. Rafael González, Valentí Castanys o Just Cabot eren noms d’un altre món, com avui encara. Eugeni Xammar amb prou feines es coneixia. La ignorància i la manca de curiositat dels periodistes era tan sorprenent que un principiant com jo en tenia prou d’anar a llegir quatre articulistes a l’hemeroteca per semblar una ploma original.

Si repassen la bibliografia veuran què vull dir. El 1998 acabava de sortir L’ou de la serp, el primer recull d’articles de Xammar que va tenir un cert ressò. El volum Periodisme i el llibre de memòries 60 anys d’anar pel món, publicats uns anys abans, si havien tingut alguna difusió important, a la Universitat no me la van fer notar. A més, el proleg del recull esmentat, L’ou de la serp, anava a càrrec de la senyoreta Charo González, que en un altre volum més recent, Crónicas de Berlín, pretén que el catalanisme de Xammar no té res a veure amb el seu periodisme. Com si ara diguéssim que Espanya  i l’espanyolisme no tenen cap importància en l’obra de la Generació del 98. En fi, val més deixar estar aquests saquejadors de tombes que de tant en tant ens envien. Si llegeixen el llibre de Torra i després el recull esmentat -ho facin pel senyor Xammar!-, ja entendran fins on pot arribar la tonteria patriòtica espanyola.

El fet és que, a poc a poc, la tradició periodística catalana va recuperant pes, i és previsible que el procés s’acceleri a mesura que ens allunyem del gran forat negre. Xammar n’és un representant important. Els estudiosos el posen, juntament amb Gaziel i Josep Pla, en la tríada que va modernitzadar la premsa catalana en la dècada dels anys 20 del segle passat. Tots tres van néixer en l’últim quart del XIX i van viure d’aprop l’apoteosi d’això que s’ha anomenat la societat de masses. Va ser un gran moment pel periodisme a tot Europa. Aleshores els Pirineus encara eren una frontera mental altíssima. A la península, la llibertat de pensament i la responsabilitat individual eren aficions de pocs adeptes. No sé si més enllà de les aparences això ha canviat gaire, aquests costums costen d’implantar. Però no es pot negar que la mandra, la retòrica i la superstició eren cadenes encara més dures de rosegar que del que són avui dia.

La qüestió és que, arribats a meitat dels anys vint, Gaziel, Pla i Xammar havien rodat per tot el continent i, esclar, van agafar una manera d’enfocar les coses tan europea que ja no se’n van poder desfer mai més. Van quedar condemnats a sentir-se extranys a casa seva per tota la vida. Però la seva aportació a la cultura catalana va ser fabulosa, en bona part encara en vivim.

Gaziel li va donar, a la nostra premsa, la categoria i el sentit comercial; Pla la perspicàcia, el pensament i la sensualitat; Xammar la velocitat i l’humorisme. Tots tres van donar exemple, a tothora, d’independència i sentit crític, entesos no com una medalla que un es penja sinó com una actitud que cal estar disposat a defensar davant del poder i a pagar cara. Tots tres van convertir el fet de tenir un criteri i un estil propi en un motiu d’orgull i, també, en un camí treballós però factible de negoci. Xammar, a diferència de Pla i Gaziel, no es va tornar a instal·lar a Catalunya fins que hi va venir a morir, a primers dels anys setanta. Ja ho veurà el lector d’aquest llibre, va viure més anys a l’estranger que a casa seva. Probablement preferia no posar proves dures a l’única idea romàntica que duia al cor: Catalunya. Això, al meu entendre, el deixa en un cert desaventatge respecte els altres dos perquè les personalitats creixen i es forgen bregant amb l’entorn sentimental, amb la dura realitat….

Si voleu continuar llegint compreu el llibre del Quim Torra, Periodisme, permetin!, La vida d’Eugeni Xammar a través dels seus articles (Símbols editors). La biografia encara és millor que el meu pròleg!

Torna Xammar!!

Presentació, a la Fonda Europa de Granollers, de la biografia d’Eugeni Xammar que ha escrit el Quim Torra, Periodisme? Permetin! (Símbol Editors) Hi havia el Quim Torra, naturalment; jo, que he escrit el pròleg, i una acurada selecció del bo i millor del món periodístic i cultural: l’editor de Quaderns Crema i El Acantilado, Jaume Vallcorba; l’escriptor i gran expert en Marcel Proust, Amadeu Cuito; el director del Singular Digital, Antoni Aira; el director d’edicions de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, Francesc Canosa; l’articulista de La Vanguardia Anton Maria Espadaler, la jove poetessa Anna Balbona, la joveníssima escriptora Astrid Bierge, a més un llarg etcètera i, en el cor de tots, Xavier Pla, Josep Maria Casasús i Vicent Sanchís que no han pogut venir però se’n morien de ganes. Després dels parlaments hem sopat una mica a base de macarrons, de tripa i d’unes mandonguilles amb bolets que eren un homenatge gloriós al sotabosc català i no es podien tastar sense repetir. Hem menjat bé i hem fet tertúlia que era la filosofia de vida del vell Xammar. A la Fonda Europa, Xammar hi vivia sis mesos l’any i hem trobat a faltar una fotografia recordant-lo, al costat de la que ja hi ha de Josep Pla. La gira promocional és tanca dijous al matí a l’Ateneu de Barcelona. Hi sou tots convidats. I a comprar el llibre del Quim, que està molt ben documentat i és molt divertit, també. Tornen Xammar i companyia, i els qui no estiguin a la moda els marginarem en un racó.