Fer-ho bé (Avui)

Em sembla que les properes setmanes tornarem a sentir el pintoresc ventall d’obvietats que han servit per justificar tanta corrupció i graponeria a casa nostra. Ara sortiran els moderats a dir-nos que, si volem la independència, hem de fer-ho bé. Jo fa anys que vaig aprendre que darrera les afirmacions relacionades amb el seny i la feina ben feta sempre hi ha un ingenu o un barrut. Per això el cas Pujol no m’ha agafat per sorpresa, ni m’ha sorprès la hipocresia de l’Alcalde Trias fent tornar la medalla de la ciutat a l’expresident. Ens hauríem de preguntar si volem pertànyer a un Estat que converteix els nostres polítics en traficants de valors i sentiments per després extorsionar-los i humiliar-los. Hauríem de mirar que els espanyols es preguntessin si volen sacralitzar una Constitució que necessita defensar-se amb el xantatge i els serveis secrets. Llegir com alguns articulistes amenacen els politics catalans de treure’ls els draps bruts si no aturen la Consulta ens hauria de donar pistes sobre la brutalitat amb la qual hem conviscut i la barbàrie que ens espera. Els catalans tendim a menysprear la capacitat de l’Estat per fer-nos mal i la importància del paper que podríem jugar a Europa. La independència de Catalunya fa por perquè la vella Europa del Estats Nació es va construir sobre la nostra desaparició del mapa polític. El cas català no és com l’escocès. Barcelona té una idea pròpia del Continent i capacitat per liderar-la en la seva àrea d’influència. Per això Picasso dormia amb la senyera al capçal del llit. Podem fer tantes estratègies com volguem, però fins que no ens fem responsables de la nostra força i la nostra idea de civilització no ens en sortirem. Si el TC tomba la Consulta, m’agradaria que el Parlament votés de celebrar-la. Si la Consulta se celebra per mandat dels nostres diputats el conflicte estarà servit i només llavors començarem a existir com a nació politica -més enllà de la retòrica. Aleshores, sí que podrem jutjar si els nostres líders ho fan bé o malament.

 

La consulta (Avui)

Ja vaig escriure un article explicant la màquina de triturar que es va posar en marxa amb la consulta d’Arenys de Munt. Des d’aleshores hem vist com es desintegrava el PSC, com Duran i Lleida cremava el seu prestigi i com els discursos no nacionalistes de Ciutadans i de l’UPyD ens feien pensar cada cop més en els sermons de Jose Antonio. També hem escoltat la Sánchez Camacho esbroncant mitja Catalunya com un Guardia Civil i hem vist com Jordi Pujol ens demanava perdó per evadir diners mentre preparava una querella contra els bancs d’Andorra. Últimament hem vist de tot, també com el rei abdicava en el seu fill per no acabar a Estoril amb la família. Enmig del naufragi espanyol, l’independentisme ha estat un filó electoral que ha permès salvar molts mobles, però aquesta etapa s’ha acabat. Per fi som al punt en el qual la màquina de triturar, que no és altra cosa que l’ànima universal i mil·lenària del nostre país, posarà a prova els partits que diuen defensar la llibertat dels catalans. Si el president Mas es refugia en la Constitució, la intensitat del pols entre l’Estat i Catalunya acabarà amb ell i el seu partit. Avui a Espanya només queden dues veritats indiscutibles: l’estructura de l’Estat i la nació catalana. Si Mas vacil·la o el seu partit cau en la temptació d’enquistar el conflicte per poder seguir explotant-lo, és possible que, com ha passat d’altres vegades, l’Estat i Catalunya s’acabin destruint mútuament. Per això penso que, per molt que ara es digui que no, al final sí que es posaran les urnes. Les declaracions dels consellers Ortega o Vila semblen un intent groller de donar aire a l’unionisme per la via de deslegitimar d’entrada del resultat, cas que guanyi el sí a la independència. Per això, abans de posar les urnes, caldrà deixar ben clar que la consulta del 9 N serà legal i vinculant i que alguns líders polítics es van tornar a equivocar considerant que el Tribunal Constitucional tenia més legitimitat que el Parlament per decidir el futur de Catalunya.

La Llei (El Punt-Avui)

La paradoxa de la legalitat és que està pensada per encoratjar les persones a actuar de forma virtuosa però que, en canvi, si s’esdevé molt necessària produeix l’efecte contrari. Amb la legalitat passa com amb els incentius econòmics a les empreses. Si no se’n fa un ús prudent es converteixen en una excusa per actuar amb mediocritat, cinisme i covardia. La llei pot servir per mantenir la convivència però també pot servir per minar la intel·ligència i la bondat de la gent. Si hi ha empreses que s’ensorren per una mala política d’incentius, no cal explicar què pot passar en una societat quan l’abús dels incentius es retroalimenta amb l’abús de la llei. Hi pensava llegint la pregunta d’Iceta. És evident que la legalitat ha deixat de representar una idea de justícia, pel PSC, i que només és una excusa per defensar uns interessos econòmics molt concrets. I no faig judici d’intencions. Després de la sentència de l’Estatut, legalment no hi ha cap diferència entre la pregunta de l’Iceta i una que digui: “Vol vostè que Catalunya esdevingui un estat independent?” La diferència només existeix en el camp de l’abús que l’unionisme està fent de la idea de legalitat per dividir Catalunya entre una minoria protegida pel poder i la resta del país. És gràcies a aquest abús que la Sánchez-Camacho o el Jordi Cañas o alguns joves lleons del PP i de Ciutadans i també de CiU s’estan fent un raconet al banc, defensant idees i valors que ni a ells ni als seus avantpassats no els han costat ni un duro –i que per tant són privilegis. La consulta posa de manifest un abús històric que fins ara s’encobria amb retòrica o violència. Per això cal que Mas es cregui l’autoritat que li han donat les eleccions i posi les urnes el 9-N, ni que sigui saltant-se la llei espanyola. Seria fer les coses bé. Poseu les urnes amb determinació i, alehop, la societat catalana i espanyola guanyarà en maduresa. La saviesa sempre ha consistit a saber identificar l’excepció que permet mantenir viva la regla.

 

Fatalisme (Avui)

Dimarts va tornar a quedar en evidència que l’única cosa que podria evitar que el procés d’autodeterminació arribi fins al final serien els tancs de l’exèrcit espanyol, i probablement ni això. Tot i que Rajoy va vestir la intervenció de solemnitat jurídica i institucional, el seu discurs traspuava més fatalisme que convenciment. Es nota que Rajoy no té clar com s’ho farà per defensar l’anomenada sobirania nacional si la Generalitat tira pel dret. Una cosa és atacar l’Estatut o donar carnassa perquè la gent tuitegi bestieses i, una altra, negociar el deute amb Europa i guanyar eleccions a Espanya amb Catalunya intervinguda per la força. Rajoy s’aferra a l’esperança que CiU s’acovardeixi. La seva famosa serenitat és com el silenci dels que callen per fer-se passar per intel·ligents. Els promotors de la tercera via li retreuen que no faci una oferta, però la veritat és que el president no pot oferir res sense debilitar encara més la seva posició. Per Catalunya, aquest debat polític és una magnífica campanya de publicitat. Des que som independentistes, vénen més inversors i Barcelona és més influent. En canvi, per Espanya és un desgast molt inoportú. Els espanyols no faran cap oferta fins que la nostra determinació sigui indiscutible i per tant sigui massa tard. Madrid no dubtaria a castigar-nos, si pogués, però no vol conservar Catalunya a qualsevol preu, per això traça línies vermelles tan clarament. Ningú no pot trair la seva història sense donar una imatge de feblesa i descomposició, i l’Estat ha d’escenificar davant del món i davant dels seus mateixos ciutadans que si Catalunya marxa és perquè realment així ho vol. Alguns diputats es van sorprendre del to conciliador de la delegació catalana; d’altres van escarnir el castellà de la Marta Rovira, com si els polítics espanyols no es mengessin les paraules o no fessin el ridícul quan pronuncien “Turull”, “Bosch” o “Maragall”. Amb l’accent de Rovira n’hi va haver prou per deixar clar que, després de 300 anys, Catalunya continua sense ser Espanya –malgrat la tremenda quantitat de tinta gastada per escriure l

El trencament (FCO)

L ‘altre dia vaig llegir al twitter una conversa molt interessant entre el Jordi Graupera i l’Enric Juliana, que després el Francesc Marc Àlvaro va recollir en un article. Segons em va semblar entendre, els tres columnistes de La Vanguardia estan d’acord que hi ha prou força popular -que hi ha país- per constituir un Estat independent. Després de dues manifestacions multitudinàries, no sé quantes consultes populars i un concert al Camp Nou amb Lluís Llach i Dyango, la major part de l’opinió publicada ja no posa en dubte que el poble català existeix al marge del cognom de les persones i de les opinions que la gent pugui tenir sobre les coses més contradictòries i diverses.

Ara sembla que l’única preocupació que hi ha és com ens ho hem de fer per separar-nos d’Espanya sense prendre mal. L’Enric Juliana, amb el seu estil florentí, va resumir-ho amb aquesta frase: I amb Maquiavel què fem? En el cas dels països ocupats, Maquiavel recomana al Príncep que si no pot exterminar o reduir un país el millor que pot fer per tal de dominar-lo és mimar la seva elit i donar-li privilegis que la facin poderosa i alhora dependent. No sé quina solució donaria Maquiavel en un cas de tossuderia tan extrema com la catalana. Però per poc que se segueixi la política, sembla que l’únic pla de l’actual classe dirigent barcelonina amb casa a l’Empordà consisteix en abaixar el llistó i guanyar temps, esperant que sorgeixi l’ocasió de presentar-se com el garant de l’ordre si el país esclata.

El trencament anunciat per Aznar no és pas el dels Rodríguez contra els Vila, com s’ha insistit des dels temps de la Transició. El trencament, si es produeix, es donarà entre el món que viu de la xarxa clientelar establida per les elits i la resta del poble català. A Catalunya no hi ha un problema ètnic; hi ha un problema social derivat d’una ocupació política que fa més de 300 anys que dura. Si el país corre el perill de trencar-se és per les desigualtats i les confusions que genera l’existència d’un sistema d’interessos que permet que l’elit faci i desfaci amb la condició d’assegurar la desviació de recursos cap a Espanya i la preeminència de Madrid sobre Barcelona. La gestió d’aquest problema, que només durant el segle XX ja va provocar dues dictadures, és la pedra de toc del procés d’independència.

Després de destruir la nostra aristocràcia i la nostra classe popular, ara la unitat d’Espanya exigeix que l’elit catalana ofereixi en sacrifici la classe mitjana del país. És un fenomen que es podia preveure ja fa anys, i que està escrit en els mapes. En una època en la qual l’economia ha substituït l’ús de la força per l’acumulació d’intel·ligència i de velocitat en les comunicacions, el centralisme no té -si mai les ha tingut- les connotacions irracionals que dibuixa Germà Bel en el seu famós llibre sobre Espanya. L’espanyol mitjà intueix que el futur dels seus fills passa per engrandir la capital del seu país, per això cap diari de Madrid no es preocuparà d’entendre què passa a Catalunya. Saben que el problema no es pot arreglar i que hi haurà guanyadors i perdedors com en qualsevol època de canvi.

Explico això perquè la socialització del sobiranisme a la qual estem assistint és instint de la supervivència en estat pur, en el sentit més tràgic i més material del terme. Després d’anys idealitzant Vicens Vives i la seva visió estrafeta del pactisme, poc a poc es va veient que Ferran Soldevila encaixa millor amb els mapes que avui divulguen els economistes i els problemes geopolítics que sempre ha plantejat la llibertat de Catalunya, per no entrar en d’altres consideracions que ara es farien llargues. Jo no crec que Dyango hagi canviat, em sembla que és el món que avui és diferent. Tampoc no som l’únic país amb una classe mitjana descontenta i empobrida, igual que a primers del segle XX no vam ser l’únic país que tenia una classe obrera cada cop més explotada i combativa.

Aquí, com que l’elit dirigent té el cul llogat, és veritat que les coses pengen més d’un fil. Però per salvar la situació jo no comptaria massa amb Maquiavel, que només serveix quan tens míssils, ni molt menys amb els miracles, tot i que en sóc un gran admirador. El perill real de trencadissa no ve de la desconnexió entre Catalunya i Espanya, com diuen els nacionalistes espanyols. El factor que pot desencadenar un trencament, aquest trencament que somien alguns espanyolistes, és que es vagi generant una distància insalvable entre les necessitats de la majoria de la població i la xarxa d’interessos clientelars que tenen escampada pel país els homes que fins ara decidien les regles del debat polític.

Això, com que la gent té consciència, provocarà contradiccions molt comprensibles, que ja veurem com es resolen i que donaran alguns senyals. Perquè el perill que corre Catalunya no és Espanya, que no té quartos ni per pagar el iot del rei. És que la xarxa de gent intel·ligent capaç de fer-se responsable del país més enllà dels seus interessos més concrets no sigui prou forta. És veritat que es pot morir de voluntat de ser, però també es pot morir de murrieria i de passotisme. De fet podem morir de moltes coses, fins i tot de cofoisme, com hem vist últimament. Ara, el que converteix els derrotats en morts vivents no és el fracàs, és la vergonya de no haver fet el que calia. Diria que per això celebrem el 1714 i, en canvi, odiem el 1939. Per això, també, ens trobem que fins i tot ara que tothom elogia Joan Sales encara no sabem com tractar la República i la dictadura sense un indispensable mínim de cursileria.

Aquests anys de gràcia (FCO)

A poc a poc es va acostant l’hora de veure si el president Mas és capaç o no de vèncer la temptació de voler fer la truita sense trencar els ous. Tots els que diuen que és un home tràgic, tots els que diuen que és un mediocre, tots els que diuen que és un messiànic, tots els que volen evitar com sigui, no ja la independència, sinó que el país faci un acte net que li torni l’orgull i l’autoestima, confien que els sentiments traeixin el president i que al final els ous quedin intactes. L’últim capítol de The Walking Dead acaba amb una de les heroïnes mossegada per un zombi després de provocar, sense voler, una matança entre dos bàndols. “Volia evitar que hi hagués morts”, va repetint mentre agonitza davant dels seus amics, que no poden fer res per salvar-la.

Diuen els entesos que el president no sap si convocar el referèndum el 2014 o el 2016. Segons es fa circular, la idea seria esperar que el PP perdés la majoria absoluta per mirar d’aconseguir, amb un Estat més feble, pactar una consulta legal. Jo no tinc una pressa especial per arribar al referèndum, però si aquest és el pla, potser val més apartar-se’n i esperar que la sang no ens esquitxi. La broma de la legalitat és com la broma del federalisme. La majoria dels nostres apologetes de la legalitat venen del comunisme i del federalisme. No n’han encertat ni una; ara, tots tenen uns cotxes molt macos. La sortida legal es va acabar el dia que El Mundo i la policia van adulterar les últimes eleccions atemptant contra la imatge de Mas.

Ajornar el referèndum té els seus avantatges. Serviria per posar el PSOE al costat del PP, per fer més pedagogia a l’estranger i per donar temps a les fornades que no han crescut intoxicades per l’escola franquista d’agafar experiència. Tot i així, els països estan subjectes a la seva circumstància –igual que les persones. I en aquests moments la imatge de la guàrdia civil retirant les urnes seria una victòria fins i tot en el pitjor dels casos. Que això –una acció repressiva de Madrid– vagi a favor nostre és un fet excepcional en la nostra història. Seria una victòria perquè mataria excuses i fantasmes i perquè vivim uns temps en els quals protestar s’ha tornat inusualment barat.

Difícilment el caràcter del país i les formes que ha pres l’independentisme tornaran a tenir mai tant valor polític com tenen ara. Arreu del món la gent surt al carrer. Des de Turquia fins al Brasil, des d’Atenes fins a Estocolm, una onada de protestes qüestiona els governs. De vegades les manifestacions serveixen per incorporar algun matís al sistema. Però la veritat és que una època s’està ensorrant i que per això és més fàcil protestar que governar. El paisatge s’omple de farsants i és gairebé impossible distingir entre la veritat i la mentida. Pertot arreu apareixen corbs que s’alimenten de la por, dels dubtes i de la insatisfacció dels ciutadans. Les figures públiques es tornen caricatures. Alguns escriptors i empresaris fan grans sermons sobre el talent que ells no han tingut el valor de posar a prova.

Malgrat la importància que es dóna al carrer, el que definirà el futur no seran les manifestacions dels indignats ni els moviments tipus Beppe Grillo, sinó la resposta de les elits. El que salvarà Catalunya serà tenir unes elits que responguin per la seva cultura i per la seva economia en un món cada cop més inestable. En el fons la independència va d’això. La situació de la Generalitat és el mirall d’una situació internacional ampliada per la feblesa institucional del país. En els moments de crisi els pàries s’enfilen al carro de la història però la festa i el xampany duren el temps just que costa passar d’un ordre a un altre. Ja sé que una elit no s’improvisa i que, si la tinguéssim, no estaríem en aquest fangar. Però una elit tampoc no es forja a còpia de cursets i de discursos. Sense un Estat o sense un sistema d’interessos prou tens i comprometedor al voltant de la voluntat de tenir-lo no començarem a jugar de debò, això també hem de saber-ho.

Mas pot triar una data o una altra, però haurà de fer un acte de fe en el país, perquè el moment de fer l’anunci no serà mai perfecte. En els processos de transició, la intel·ligència difícilment la trobes a primera línia. A primera línia hi ha les mòmies i els oportunistes que s’aferren a les idees que els enfonsaran. L’atractiu del projecte català és que, venint del carrer no és, com la majoria de moviments que broten arreu del món, una reacció utòpica o destructiva, purament conjuntural, fruit de la desesperació. Ara bé: per guanyar una protesta cal saber acabar-la, trobar la manera i el moment de donar-li forma estrictament política. Com dic, aquest ambient que ens fa interessants i converteix els tricornis de la guàrdia civil en una arma a favor nostre no durarà sempre. El clima pot canviar i els mateixos que ara ens veuen amb simpatia dins i fora del país ens poden veure, segons com bufi el vent, com un enemic o un problema. Jo no menysprearia el marge que ens estan donant aquests anys de gràcia.

El sorpaso d’ERC (Avui)

Un dels arguments més utilitzats pels polítics i comentaristes contraris a la independència és que ERC es menjarà CiU a les pròximes eleccions. L’infal·lible Duran i Lleida advertia l’altre dia al president Mas que “quan algú fa el discurs d’una altra formació política sempre acaba guanyant l’original”. L’Albert Rivera i el Jordi Cañas, que han passat de menysprear els temes identitaris a embolicar-se amb la bandera i utilitzar la història dels seus papis i mamis immigrants per reivindicar Espanya, auguren que CiU acabarà com la UCD. Després tenim l’Enric Millo, que ha vingut a substituir la Sánchez Camacho, la diva caiguda de la política catalana. Millo, que fa el discurs de Camacho però sense l’escot i les faldilles, assegura que el president Mas està segrestat pels radicals d’ERC i que ens portarà pel pedregar. Segons les enquestes que es publiquen a la premsa, si ara es convoquessin eleccions l’astut Junqueras es menjaria l’electorat del pobre ingenu Mas. Tampoc no es pot dir que les enquestes demostressin gaire precisió en els últims comicis. Però fins i tot així els líders no trien el context en el qual han de governar. Liderar consisteix a gestionar l’espai incert que s’obre entre allò que hi ha establert i allò que es vol aconseguir. Tot polític que vol transformar un país corre el risc d’estirar més el braç que la màniga o bé de quedar curt. De moment, veient com Iniciativa i el PSC s’han doblegat al joc de la consulta, i com el PP es va abraçant a les mòmies del franquisme, no em sembla que el president Mas fili poc prim. Fins i tot Rubalcaba, el gran Fouché espanyol, sembla una imitació de Zapatero. Qui pot negar que el seu discurs sobre la Constitució fa pensar en la comèdia que el seu exlíder va fer per entabanar els catalans amb l’Estatut. Si alguna cosa està passant, diria jo, és que ERC i CiU s’han apoderat de la centralitat i que, senzillament, alguns enyoren el temps en el qual era el PSC de Maragall el partit que feia la competència als convergents.

Purgatori (FCO)

A mesura que ens endinsem en “territori desconegut” es fa més i més difícil de comentar l’actualitat sense caure en el ridícul. Veure com els diaris i televisions s’aferren a petites polèmiques per condemnar les bestieses de Madrid o per jutjar l’acció del govern fa gràcia fins que arriba el dia de la setmana que et toca de fer l’article. La situació em recorda quan era petit i sortíem a buscar caragols encabat de ploure -la terra humida, l’aire perfumat i cel encara ple de núvols. Recordo que abans de poder-nos menjar els caragols havíem d’esperar uns dies. En arribar a casa, la mare els rentava amb aigua fresca i els deixava dins d’un pot tapat amb un escorredor perquè alliberessin tota la bava. El procés durava entre 10 o 15 dies. Empresonats per un trist escorredor que feia de tapadora, els caragols s’arrossegaven per l’interior del recipient cada vegada més afeblits i desorientats.

L’única cosa que tenien per recordar la seva vida anterior eren uns branquillons de romaní que la mare els posava per aromatitzar-los abans de bullir-los. Els branquillons anaven quedant arrebossats amb el moc dels animalons i, a mesura que passaven els dies, el pot quedava fet un fàstig. Els caragols després sortien boníssims -tan bons que quan me’ls servien em semblava mentida que dels camins de sorra i les rieres que jo feia amb bicicleta en sortís una delicia com aquella. D’aquest procés tan rudimentari se’n deia purgar els caragols. Es tractava que els animalons anessin alliberant les toxines que poguessin provocar-nos una indigestió, de manera que arribada l’hora de posar-los a la cassola estiguessin ben purificats. Per cert, ara recordo que l’escorredor anava fixat amb una xarxa perquè els caragols tenen més força que no sembla i si et confiaves alçaven l’escorredor i s’escapaven.

I bé, tant que es parla de l’estratègia de Mas com si la política fos una ciència més que un art, i em fa l’efecte que el president només està mirant de dur a terme amb Catalunya el que la meva mare feia amb els caragols. En purga la bava -la mala bava. Abans de creuar el riu deixa que tothom s’esbravi, que els fantasmes aflorin i que les toxines i els confusionismes acumulats a còpia de derrotes vagin quedant al marge de la discussió empesos per la mateixa força de la realitat. Mira que la tropa -i especialment l’oficialitat dubtosa- es trobi en la millor posició per guanyar les batalles, que és aquella en la qual els soldats, a més de tenir motius fonamentats per voler guanyar, no tenen manera de fugir o de rendir-se. Alguns patriotes es queixen de la quantitat d’autonomistes que Mas ha fitxat sense veure que l’alternativa li deixaria l’esquena descoberta. La principal intuïció de Mas, una intuïció que em sembla que el guia des que va començar a fer circular això del Dret a Decidir, és que cap país té dret a esperar que la comunitat internacional protegeixi allò que ell mateix no té la força de defensar pel seu compte.

Aquesta doctrina, que hauríem de tenir més apresa perquè és la que ens van aplicar el 1714, demana que tothom tingui com més clars millors els interessos que hi ha en joc, tant els col·lectius com els particulars, que sovint són els que decanten els conflictes. La transició nacional, suposo que Mas ho té clar, ha de passar, sobretot, per un canvi de caràcter nacional. Tampoc no és res extraordinari. El caràcter és el vehicle de la intel·ligència en un entorn determinat. Quan l’entorn canvia és lògic que nosaltres també canviem -encara que això no sigui una cosa de dos dies i encara que alguns vells interessats es resisteixin a modificar les velles etiquetes. Un lider ha de vèncer l’abisme que s’obre entre l’experiència del seu poble i el futur on vol portar-lo. Això va fer Pujol els primers anys de la Generalitat i això, vull creure, és el que Mas està mirant de fer. Una prova que ho estaria aconseguint és que cada vegada que el Jordi Cañas o la Sánchez-Camacho apel·len a la llei em fa la sensació de veure com els creixen sobre el cap unes petites banyetes. Aquest curiós fenomen també em recorda que la purga dels caragols té un temps establert, passat el qual la indigestió torna a ser tan probable com segura.

Parlament autonòmic (Avui)

Ara es vol escampar la idea que la majoria favorable a la Declaració de Sobirania obtinguda al Parlament és insuficient per anar cap a la independència. Una part dels opinadors no vol entendre que el Parlament és una institució autonòmica i que, per tant, el seu paper en aquest procés haurà de ser secundari, si es va de veres. El poble català no pot estar en mans de 135 diputats engreixats per l’Espanya Autonòmica que no haurien pogut fer carrera política sense l’acceptació tàcita de l’espoli fiscal, de la destrucció de la cultura catalana a València i a les Illes Balears i de la marginació de les memòries que qüestionaven la unitat d’Espanya. Legitimar el Parlament és una forma indirecta de legitimar la Constitució. La nova legitimitat només es podrà construir a partir dels líders dels partits que es van presentar a les eleccions dient que farien un referèndum que no cabia en la legalitat vigent i que, tot i així, van treure una majoria indiscutible. Donar al Parlament una legitimitat que no sigui merament instrumental és trair el mandat dels electors. Una prova que els nostres diputats estan lligats als interessos de Madrid és que, mentre al carrer cada cop hi ha més germanor entre els catalanoparlants i els castellanoparlants, en el Parlament la divisió cada vegada és més marcada i violenta. La Declaració de Sobirania no ha posat en evidència la realitat social, sinó els mecanismes que han servit per fer xantatge al país durant 30 anys de democràcia. Igual que l’Estat espanyol, el Parlament autonòmic trontolla perquè la política ha servit de refugi a massa gent en un país construït sobre bases injustes i anticatalanes. Si Catalunya vol un estat no pot fiar-ho tot a un grup de persones preocupades per conservar –legítimament– una posició social que encara està massa lligada al règim que es vol superar. El Parlament pot servir de pont per creuar el riu, però difícilment podrà representar el país que vol la independència. Per això cal fer un referèndum.

 

El dret d’intentar-ho (FCO)

Cada vegada és veu més clar que l’únic interès d’aquestes eleccions és veure si el president Mas aconsegueix o no la majoria absoluta. Tot i que hi ha patriotes que volen creure el contrari, com més diputats estiguin al servei de Mas més força tindrà Catalunya per plantejar la independència, dins o fora de la Unió Europea. La millor manera de desgastar Duran i Lleida  és votar Mas, i la millor manera de tornar a deixar en ridícul el federalisme barrut del PSC i d’Iniciativa, és votar Mas. És veritat que el president no diu la paraula independència ni que el matin, però i què? La diuen els diaris espanyols, europeus i nordamericans; la diu la gent del carrer, la diu TV3. La diu Intereconomia. La diu la meva dona de fer feines, que no havia parlat mai el català abans d’entrar a casa meva, i la diu la meva ex, que també és filla d’immigrants i que no va entendre mai que fos tan de la ceba. Ara, quan ens veiem, sempre em pregunta quan serem independents.

El president Mas s’ha compromès a ser un instrument del poble, una corretja de transmissió de la voluntat democràtica del país. Com que vibra més amb la idea de democràcia que d’independència, potser no planteja el pols amb l’Estat com el plantejarien un Laporta, un López Tena o un Oriol Junqueras. No obstant, les accions de les persones cal jutjar-les en funció dels seus principis, no dels nostres. Per exemple, Junqueras diu que és independentista des d’abans de néixer però, des que ell mana, l’única aportació que el seu partit ha fet al procés que estem vivint ha sigut esprémer la qüestió del castellà com Iniciativa esprem les retallades, amb un discurs fatu i paternalista. Cal recordar que mentre ERC va ser incapaç de reaccionar quan el Tripartit portava el país cap a la ruïna, Mas no ha dubtat a donar un cop de timó de seguida que ha vist que s’estimbava. Ja veurem si se’n sortirà, però quan es parla de la covardia de Convergència és bo recordar la llarga agonia del tripartit, i les infinites baixades de pantalons d’Esquerra. I les seves escissions: Reagrupament i Solidaritat.

L’Oriol Junqueras té molt bona fusta però està a mig coure, com el Mas d’aquella etapa en la qual semblava un putxinel·li. Com més independentistes de pedra picada prestin el vot a Mas més marge de maniobra tindrà el president, i més responsable serà del resultat dels seus actes. La gent demanava a Mas que confiés en el país, que tingués coratge, li deien que el recolzava tot un poble. Aquest estiu, abans de la manifestació, cada vegada que el convidaven a sopar en una torre de l’empordà, el president acabava amb el cap com un timbal d’escoltar que deixés estar el pacte fiscal i que anés cara barraca. Bé, ara que ha fet un pas endavant trobo que té dret a intentar-ho a la seva manera i seria just que el país respongués donant-li un vot de confiança. Primerament, perquè si no protegim els líders polítics que s’exposen, no anirem, enlloc. Segon, perquè l’única sortida segura i agradable que té Mas i la generació que l’ha dut fins al poder és portar el país cap a la independència. I tercer perquè si CiU ha de fracassar val més que sigui de manera neta i clara.

Si la temptació de Mas pot ser aigualir el mandat popular, la temptació del votant independentista podria ser deixar-se dur pel purisme i la desconfiança. Ja sabem que en aquest país l’escepticisme i la crítica es porten fins a la petulància més extrema. La llibertat de Catalunya, però, exigirà molta paciència i molta tenacitat, i resoldre una cosa després de l’altra. Tota persona que tingui una visió una mica profunda de la vida veurà que el president Mas no està en posició de perjudicar el país, sinó més aviat de perjudicar-se a si mateix. Per això cal donar-li una oportunitat i recolzar-lo mentre sigui possible. Només si CiU té majoria absoluta la cosa començarà a anar de debò. I si les coses no van per on havíem quedat sempre podem muntar més manifestacions. O votar ERC d’aquí a quatre anys, quan el partit de Junqueras no es pugui destruir amb un parell de titulars de diari i quatre atacs de fatxenderia, com va passar en l’època del tripartit.

Tenint en compte com ha evolucionat el panorama els últims anys,  em sembla que no són els partits els que tenen la paella pel mànec, sinó la voluntat de la gent ben organitzada.

Cap amor no és possible ni cap esperança no es fa realitat, si tens por que t’enganyin.