L’ombra de 1714 (Singular)

Estic acabant de llegir un llibre sobre la Il•lustració i la Revolució Industrial que m’ha fet pensar en les conseqüències de la derrota de 1714. El llibre de seguida em va interessar perquè l’autor no menysprea el poder de les idees i perquè, tot i centrar-se en el cas britànic, té un enfoc molt europeu. La tesi de l’autor, un tal Joel Mokyr, és que al voltant de 1700 Europa ja estava immersa en la colla de canvis de mentalitat, de progressos tecnològics i de redefinició de les relacions polítiques que acabarien socialitzant la riquesa fins a un punt impensable i fins aleshores desconegut en la història del món.

Mokyr assegura que el fet que els britànics lideressin aquest procés és circumstancial. La revolució industrial l’hauria pogut encapçalar qualsevol altre país del continent i només haurien canviat alguns matisos. Segons Makyr, la Revolució Industrial va ser una obra conjunta dels països europeus promoguda per un ambient intel•lectual i mercantil que es va anar covant a tot el continent. Tal com es planteja el llibre, si la Gran Bretanya es va convertir en el gran taller del món és perquè les idees que van catapultar l’economia europea van trobar a l’Illa el seu millor laboratori.

El llibre explica com la Unió d’Anglaterra amb Escòcia va permetre els britànics d’unificar el mercat interior abans que la resta d’Estats europeus. El fet de tenir unes fronteres protegides pel mar va alliberar l’economia britànica de la destrucció ocasionada per les guerres, i les industries van poder aprofitar millor les innovacions i l’especialització dels treballadors. Per descomptat, el llibre remarca la feina liberalitzadora feta per la Revolució Gloriosa de 1688. L’autor recorda que molts dels instruments que s’associen a la Revolució Industrial s’haurien pogut construir amb el coneixement disponible el 1600. El que va marcar la diferència, insisteix, va ser el clima intel•lectual cada cop més favorable a treure’n rendiment.

Els treballs de James Amelang o de Garcia Espuche han deixat prou clar que Barcelona participava de l’esperit que va permetre Londres desenvolupar el model econòmic que acabaria servint de patró a la resta d’Europa. Fins i tot pel que fa a la importància de l’espionatge industrial, el cas anglès fa pensar en el català. Mokyr dóna molta importància a la revolució gloriosa, però a mi se’m fa difícil no pensar en la guerra de successió i en l’efecte que devia tenir en el procés que descriu el llibre. Diria que, derrotant Catalunya el 1714, Espanya va matar la gallina dels ous d’or i que els anglesos van quedar-se en una situació de privilegi davant d’un continent dominat per una França governada per caps d’Estats tirant a egòlatres i despòtics.

Curiosament, és durant els primers anys del segle XVIII que l’economia anglesa supera per sempre l’holandesa. Els impostos sobre el vi francès que van convertir la cervesa i el whisky en les grans begudes nacionals britàniques s’aproven el 1713 –el mateix any de la Pau d’Utrech. Algunes de les lleis sobre la protecció de la propietat i sobre el control de l’especulació bancària que serviran de base perquè l’economia de les illes s’acceleri també són d’aquests mateixos anys. La Unió entre Anglaterra i Escòcia se signa el 1707, l’any de la derrota d’Almansa. El mateix Mokyr dedica pàgines i pàgines a defensar que les guerres colonials promogudes per Londres i París no sols anaven contra les teories econòmiques dels il•lustrats, sinó que van perjudicar la Revolució Industrial més que no pas afavorir-la, com habitualment es creu.

Tot i que el llibre no esmenta per res la Guerra de Successió, és fa difícil no preguntar-se què hauria passat si els holandesos, els alemanys, els austríacs i els catalans haguessin derrotat, juntament amb els anglesos, les forces borbòniques. Hi ha un mapa d’aquella guerra dibuixat per Vicenç Vives el 1950 del qual ja vaig parlar una vegada. Sobre les fronteres de l’Europa de 1705, el gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és molt fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van defensar amb tanta fúria.

És temptador pensar que, sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar estroncat i que la revolució industrial es va haver de refugiar a la Gran Bretanya, mentre la resta d’Europa quedava dividida entre ultramontans arnats i progressistes dogmàtics. Catalunya és com aquelles peces petites que potser no es veuen però que, si fallen, fan que l’engranatge no acabi de rutllar. Em sembla que si trobo el correu electrònic de Joel Mokyr li enviaré el mapa. El vaig veure en la portada d’un llibre d’homenatge a Vicens Vives titulat El naixement i la construcció de l’Estat modern. El llibre de Mokyr porta el títol de The Enlightened Economy: Britain and the industrial revolution 1700-1850. Llegir-lo fa pensar. I ara que tantes coses ens fan creure que encetem un nou període històric estaria bé ser previsors i mirar de no tornar-nos a quedar en el pròleg.

Aquests anys de gràcia (FCO)

A poc a poc es va acostant l’hora de veure si el president Mas és capaç o no de vèncer la temptació de voler fer la truita sense trencar els ous. Tots els que diuen que és un home tràgic, tots els que diuen que és un mediocre, tots els que diuen que és un messiànic, tots els que volen evitar com sigui, no ja la independència, sinó que el país faci un acte net que li torni l’orgull i l’autoestima, confien que els sentiments traeixin el president i que al final els ous quedin intactes. L’últim capítol de The Walking Dead acaba amb una de les heroïnes mossegada per un zombi després de provocar, sense voler, una matança entre dos bàndols. “Volia evitar que hi hagués morts”, va repetint mentre agonitza davant dels seus amics, que no poden fer res per salvar-la.

Diuen els entesos que el president no sap si convocar el referèndum el 2014 o el 2016. Segons es fa circular, la idea seria esperar que el PP perdés la majoria absoluta per mirar d’aconseguir, amb un Estat més feble, pactar una consulta legal. Jo no tinc una pressa especial per arribar al referèndum, però si aquest és el pla, potser val més apartar-se’n i esperar que la sang no ens esquitxi. La broma de la legalitat és com la broma del federalisme. La majoria dels nostres apologetes de la legalitat venen del comunisme i del federalisme. No n’han encertat ni una; ara, tots tenen uns cotxes molt macos. La sortida legal es va acabar el dia que El Mundo i la policia van adulterar les últimes eleccions atemptant contra la imatge de Mas.

Ajornar el referèndum té els seus avantatges. Serviria per posar el PSOE al costat del PP, per fer més pedagogia a l’estranger i per donar temps a les fornades que no han crescut intoxicades per l’escola franquista d’agafar experiència. Tot i així, els països estan subjectes a la seva circumstància –igual que les persones. I en aquests moments la imatge de la guàrdia civil retirant les urnes seria una victòria fins i tot en el pitjor dels casos. Que això –una acció repressiva de Madrid– vagi a favor nostre és un fet excepcional en la nostra història. Seria una victòria perquè mataria excuses i fantasmes i perquè vivim uns temps en els quals protestar s’ha tornat inusualment barat.

Difícilment el caràcter del país i les formes que ha pres l’independentisme tornaran a tenir mai tant valor polític com tenen ara. Arreu del món la gent surt al carrer. Des de Turquia fins al Brasil, des d’Atenes fins a Estocolm, una onada de protestes qüestiona els governs. De vegades les manifestacions serveixen per incorporar algun matís al sistema. Però la veritat és que una època s’està ensorrant i que per això és més fàcil protestar que governar. El paisatge s’omple de farsants i és gairebé impossible distingir entre la veritat i la mentida. Pertot arreu apareixen corbs que s’alimenten de la por, dels dubtes i de la insatisfacció dels ciutadans. Les figures públiques es tornen caricatures. Alguns escriptors i empresaris fan grans sermons sobre el talent que ells no han tingut el valor de posar a prova.

Malgrat la importància que es dóna al carrer, el que definirà el futur no seran les manifestacions dels indignats ni els moviments tipus Beppe Grillo, sinó la resposta de les elits. El que salvarà Catalunya serà tenir unes elits que responguin per la seva cultura i per la seva economia en un món cada cop més inestable. En el fons la independència va d’això. La situació de la Generalitat és el mirall d’una situació internacional ampliada per la feblesa institucional del país. En els moments de crisi els pàries s’enfilen al carro de la història però la festa i el xampany duren el temps just que costa passar d’un ordre a un altre. Ja sé que una elit no s’improvisa i que, si la tinguéssim, no estaríem en aquest fangar. Però una elit tampoc no es forja a còpia de cursets i de discursos. Sense un Estat o sense un sistema d’interessos prou tens i comprometedor al voltant de la voluntat de tenir-lo no començarem a jugar de debò, això també hem de saber-ho.

Mas pot triar una data o una altra, però haurà de fer un acte de fe en el país, perquè el moment de fer l’anunci no serà mai perfecte. En els processos de transició, la intel·ligència difícilment la trobes a primera línia. A primera línia hi ha les mòmies i els oportunistes que s’aferren a les idees que els enfonsaran. L’atractiu del projecte català és que, venint del carrer no és, com la majoria de moviments que broten arreu del món, una reacció utòpica o destructiva, purament conjuntural, fruit de la desesperació. Ara bé: per guanyar una protesta cal saber acabar-la, trobar la manera i el moment de donar-li forma estrictament política. Com dic, aquest ambient que ens fa interessants i converteix els tricornis de la guàrdia civil en una arma a favor nostre no durarà sempre. El clima pot canviar i els mateixos que ara ens veuen amb simpatia dins i fora del país ens poden veure, segons com bufi el vent, com un enemic o un problema. Jo no menysprearia el marge que ens estan donant aquests anys de gràcia.

Ciutats místiques (FCO)

Un dels fenòmens que més deu sorprendre els urbanites veterans és que la volada que està agafant el prestigi de les ciutats vagi de bracet d’una rebrotada dels moviments de caràcter nacionalista i fins i tot religiós. Abans de la caiguda del mur de Berlín -i per tant de la globalització-, les ciutats representaven els valors del ciutadà del món, materialista i laic, que només creia en allò que veia i que no donava cap importància a les arrels, ni tampoc gaire al país on vivia.

Amb la globlalització semblava que les nacions es dissoldrien en un mar d’identitats particulars i que el somni dels idealistes de la icària cosmopolita s’acabaria realitzant completament. Fins aleshores, els glorificadors de la ciutat eren intel·lectuals que posaven les esperances de la humanitat en invents com ara el cotxe o la rentadora. Paraules com ànima, pàtria o tradició, no casaven amb el paisatge urbà; semblaven del tot incompatibles. Els temples al voltant dels quals havien crescut les grans ciutats van ser substituïts per centres comercials. Després de la primera meitat del segle XX, potser és normal que la gent s’aferrés als béns materials i que la dimensió espiritual de l’home quedés en quarantena.

Amb els milions de desplaçats que van provocar la Primera i la Segona Guerra Mundial, el valor tel·lúric de la terra es va passar a considerar definitivament un problema a superar. Amb la globalització, i amb el record de les guerres provocades pel nacionalisme d’estat, semblava que la relació entre l’espai i el mercat cada cop seria més feble i que això dissoldria tot tipus de fronteres, espacials i temporals. La tecnologia semblava pensada per eliminar qualsevol distància, especialment econòmica. El negoci immobiliari va ser l’última reminiscència d’una idea del benefici basat en la quantitat que va condicionar la vida política d’Europa des que vam entrar en l’època moderna.

Perquè ens entenguem: fins a l’edat mitjana l’economia es basava en el producte. Després, va passar a basar-se cada cop més en la productivitat i l’estandarització. Els avenços tecnològics van canviar la relació entre l’espai i el mercat, i van transformar la cultura i la política. A l’edat mitjana els espais urbans creixien de forma més o menys orgànica.  A poc a poc, les noves necessitats del mercat van començar a ordenar i a segmentar l’espai. La ciutat es va fragmentar en barris cada cop més homogenis, que reflectien una visió cada vegada més parcial i controlada del conjunt del món. Una ciutat perd l’ànima quan perd la diversitat. La segmentació social mata l’encant del paisatge urbà perquè el teatralitza; perquè n’elimina la memòria i l’atzar i només en deixa l’espectacle -o la vulgaritat.

Segrestades per l’obsessió de produir, les ciutats es van convertir en galliners que l’elit gestionava per tenir mà d’obra barata i alimentar els exèrcits colonials. A mesura que el producte torna a guanyar protagonisme alguns valors que en temps de l’obsessió quantitativa semblaven esotèrics tornen a considerar-se importants. La globalització ha trencat l’aliança entre l’economia i els Estats, i ha tornat a posar la ciutat al centre de l’esperança dels homes. Així, els vells centres històrics de les ciutats occidentals -començant pels Downtowns dels Estats Units- ens tornen a recordar els vincles que les persones sempre han establert, de manera natural, amb la terra i amb els avantpassats. Aquest últim daltabaix ens ha ensenyat que una casa en propietat dóna estabilitat en temps de vaques grasses però que pot convertir-se en un llast quan van mal dades.

A tothom li agrada tenir un lloc físic al qual poder tornar, però quan deixes de tenir l’estómac segrestat i només depèn de tu omplir-lo aleshores sobretot el que trobes a faltar és tenir una ànima. El producte s’ha tornat tan important que la premsa de Londres està entusiasmada amb la descoberta que el príncep Guillem té en el seu ADN rastres d’un avantpassat de l’India. Esperen que això ajudi a legitimar-lo com a líder de la Commonwealth.  Sense l’obsessió per la productivitat no s’explica l”holocaust, ni el gulag ni la gran fam de la Xina de Mao. Veurem què som capaços de fer a partir d’ara en nom de la qualitat del producte. Sembla que per la puresa de la sang ja no ens hem de preocupar.

 

Mas contra els Zombies (FCO)

L’enquesta que dóna la victòria a ERC en les properes eleccions és la demostració més clara que hem tingut fins ara que el president Mas està portant el procés de manera excel·lent. Per raons que no vénen al cas aquests últims mesos he vist moltes sèries nordamericanes. He vist sèries sobre zombis, sobre invasions extraterrestres, sobre marines islamistes, sobre lladres de guant blanc, sobre polítics sense escrúpols, sobre advocats sense títol i fins i tot sobre justiciers urbans disfressats de Robin Hood, defensant la seva ciutat futurista amb arc i fletxes.

A banda de l’entreteniment, la gràcia que té veure sèries nordamericanes és que et donen una idea de quines coses preocupen el poder més enllà dels discursos que fan els intel·lectuals que gestionen la propaganda del sistema. Les sèries són les novel·les franceses del moment, et diuen cap a on va el món i on són les arrels dels grans conflictes. Ara, per exemple, està de moda dir que el progrés de les nacions depèn de la qualitat de les institucions. És un discurs que serveix perquè alguns diaris semblin seriosos i perquè el Jordi Cañas sembli alguna cosa més que un porter de discoteca. No obstant, el discurs de la crisi institucional emmascara el moll de l’os del problema d’Occident, i és que la gent comú ha perdut la tensió espiritual.

En totes les sèries nordamericanes que he vist el missatge és el mateix: la qualitat de les institucions és un reflex de la qualitat humana de la gent, de la seva capacitat de filar prim a l’hora de prendre decisions morals complexes i de la seva resistència a les excuses que els dolents ens posen sempre. Els Estats Units eduquen el públic per combatre l’enemic interior. No només l’enemic que s’amaga entre la gent, el criminal o el terrorista, o el polític corromput pel poder, sinó també l’enemic que portem dins. Totes les sèries que he vist sembla que treballin per superar l’home massa creat per la cultura dels vells estats-nació. Aquest home petulant i capritxós, que devora més del que produeix perquè ha perdut el contacte amb la terra i no es coneix a ell mateix. Contra la retòrica del polític que atia el fals idealisme i l’enveja de la gent, o contra el columnista que repeteix els tòpics que el fan quedar millor, els americans reivindiquen l’home que defensa els seus amors concrets de les perversions del sistema, si cal saltant-se la llei.

La maduresa ho és tot i el missatge subliminal d’aquestes sèries és que tot s’aguanta per un pèl i que la base de la democràcia i la pau social no està en mans dels polítics, ni dels militars, sinó del coratge i el talent de persones molt diverses que saben qui són i què volen fer amb la seva vida. Occident viu un moment d’estancament i pessimisme, i necessita la força moral dels seus ciutadans per renovar el sistema sense engegar-lo a fer punyetes. El que fa Mas de tirar endavant sense patir pels interessos de partit és el que el fa creïble el procés cap a la independència i el que dóna al país l’oportunitat de crèixer més enllà de les antigues pors i dels vells contes de fades.

La majoria dels columnistes que cobren per equivocar-se diuen que Mas trencarà CiU, però jo diria que més aviat es carregarà el que queda del sistema autonòmic. Per això, els fatxes i l’esquerra franquista estan tan nerviosos. Justament perquè no governa per afavorir el seu partit és més difícil d’aturar i posa més en evidència les ombres xineses del sistema. El pont aeri, que va voler convertir Mas en un ninot, ara acarona el somni d’una ERC esvalotada i impacient que li doni una excusa per tornar a espantar  la gent i recuperar el control sobre el païs. Una part de l’elit encara confia en l’infantilisme de la massa per evitar la independència i branda el fantasma d’una ERC guanyant per poc i d’una convergència trencada i cainita.

Mentre van perdent lectors, algunes capçaleres venen l’estampeta d’un Mas atrapat entre Espanya i Esquerra. Per la seva banda, Mas posa a prova el patriotisme d’ERC i CiU i el coratge dels columnistes que donen lliçons de democràcia mentre publiquen en diaris en els quals està prohibit escriure paraules com independència i referèndum; Mas posa a prova l’idealisme dels nois de la CUP que promouen la cultura de la ràbia, sovint bordant per Twitter com gossos salsitxa. I, per descomptat, apel·la al pragmatisme dels senyors de Barcelona, alguns dels quals podrien perdre part dels seus negocis si posen massa resistència al curs dels esdeveniments.

L’únic que fa Mas és posar a prova la maduresa del país. Està posant les condicions perquè cadascú tingui èxit o es faci mal solet. Ho fa amb una barreja de fe i d’escepticisme. I ho fa per ell mateix, que és el motiu pel qual s’han de fer les coses. Alguns diuen que trencarà CiU i regalarà la Generalitat a ERC. Jo crec que, si Mas i Junqueres saben mantenir el rumb prescindint dels cants de sirena i les ombres xinesques que genera el poder, els que han de patir són els altres partits. I Madrid, naturalment, quan es convoqui el referèndum.

Kraus, entre Viena i Barcelona

Si sabés una mica d’alemany, ara que tothom té tan interès per aprendre’l, un dels autors que més em motivaria a llegir-lo i a perfeccionar-lo seria Karl Kraus. Kraus va viure en la famosa Viena fin de siècle, aquella ciutat tan cavalleresca i tan plena de genis, que va acabar amb el vell imperi austríac de més de 700 anys. La Viena de Kraus era l’última reliquia del món que es va ensorrar el 1714 passat per la guillotina i per la máquina de vapor. Aquesta original combinació, que Kraus anomenava tecnoromanticisme, ajuda a entendre el seu encant i les afinitats que hi ha entre la capital austríaca i Barcelona.

En l’època burgesa, Viena i Barcelona van destacar per les seves excentricitats en una Europa malalta de materialisme i de raó. Totes dues ciutats havien estat forjades per la geografia i la frontera, si bé Viena va tenir, fins ben entrat el segle XX, més sort que Barcelona. La va tenir en el  segle XVII, quan la cavalleria polonesa la va salvar dels Turcs, i la va tenir el 1945, quan va caure en mans dels americans en comptes de quedar en poder dels russos. Totes dues ciutats representaven un univers que estava més enllà del seu país i van alçar un món de fantasia que van pagar caríssim en el seu moment de màxim esplendor, però que encara avui constitueix un dels pilars del seu encant.

El 1900, els ciutadans de Viena no pensaven en Àustria com en un conjunt de provincies d’una republica homogènia. Les lleis austríaques de 1900 eren aplicades per funcionaris ancorats el 1750. Els vienesos parlaven d’Àustria com els barcelonins van parlar durant molts segles d’Aragó o més tard d’Espanya. Això, en l’Europa dels estats centralistes i homogenis, va omplir les elits dirigents de totes dues capitals de complexos i de confusions. Barcelona i Viena 1900 eren ciutats que pensaven el món en termes diferents a les restants grans capitals europees. Per exemple, havien desenvolupat un culte a la idea de ciutadania molt marcat i molt antic -anterior a la revolució francesa.

Totes  dues ciutats vivien immerses en una barreja de medievalisme i d’optimisme tecnològic que les va acabar ensorrant en el moment de màxim predomini dels estats-nació.  Les contradiccions de Viena i Barcelona no eren només materials. L’ensorrada que van patir no s’explica sense les contradiccions entre tradició i modernitat que van elevar la vida artistica al mateix temps que ensorraven la política. La revolució anarquista i la inconsciència lírica amb la qual els austríacs es van apuntar a una guerra de trinxeres que havia de destruir el seu vell imperi parteixen de les mateixes reminiscències medievals que ha donat a ambdues ciutats la seva àura i el seu misteri

Kraus és una de les figures més interessants de la famosa Viena fin de siècle. No és tan conegut com Stefan Zweig, o com un Freud, un Wittgenstein o un Schonberg, ni per descomptat com un Hitler. Però potser perquè no era vienès -la seva llengua materna era el txec- sabia atacar la ciutat amb ferotgia sense deixar-la d’estimar. Llegir Kraus va bé per entendre les contradiccions de l’Europa dels estats-nació, i també per veure com afectava  la idea de progrés a les societats urbanitzades amb arrels medievals fortes. Kraus tenia una taula al cafè central i publicava un diari que es deia Die Fackel, que escrivia tot solet. Conscient que la gran Viena imperial era un gegant amb peus de fang, va dedicar la seva carrera a mirar de reformar la consciència de les elits que finalment van ensorrar-la.

Acomplexada per la força de la tradició francesa, l’elit austríaca s’esforçava a adaptar la realitat a les aparences, i aquesta va ser la mina literària de Kraus, que no es va haver de moure de la ciutat per deixar una obra extensíssima. Els vienesos eren més elegants que els barcelonins però també eren gent de formes sibil·lines; s’havien convertit en experts a fugir del moll de l’os dels problemes abordant-ne els aspectes marginals amb la màxima agudesa. Igual que alguns pensadors catalans com Balmes o Francesc Pujols, Kraus s’adonava que la destrucció de la cultura mediterrània perpetrada pels països nòrdics suposava una greu pèrdua de sentit comú per a la civilització europea.

Mentre Thomas Mann somiava a liderar ofensives contra les línies franceses, Kraus veia que les guerres acabarien destruint Europa, perquè eren conflictes d’expansió econòmica disfressats de romanticisme. Quan va arribar la primera guerra mundial només ell va tenir el valor de denunciar que la majoria d’escriptors consagrats, com ara Stefan Zweig, s’havien venut l’ànima per un destí a les oficines. Va denunciar l’espectacle dels grans escriptors que no només guanyaven diners amb la guerra, sinó que es prestaven a escriure pamflets de propaganda per salvar la pell evitant d’anar al front.

Kraus es va quedar sol advertint del desastre que suposaria la Primera Guerra Mundial i després va ser un dels crítics de Hitler més ferotges. Va denunciar la decadència cultural que produïa la repressió sexual de la dona i, convençut que l’ofici militar només tenia sentit entre la noblesa, abominava d’una escola que feia creure als joves que les guerres eren com a les novel·les. En resum, era un esperit escandalitzat pel gir materialista que havia fet la cultura europea i especialment per la barra de la premsa i els polítics.

Per descomptat, les crítiques no li van servir per res excepte pel plaer d’escriure. Ha passat per un satíric malhumorat, però tenia molts amics i el temps ha demostrat que rere el seu enginy hi havia un pensament de gruix. En amors va ser tirant a desgraciat i les dones li van treure més el son que no pas els plets que va haver d’afrontar pels articles que publicava al seu diari. Curiosament el seu gran amor va ser una aristòcrata de la família Guicciardini, descendent el pensador renaixentista que tants elogis va fer de Barcelona.

Kissinger i el 1714 (FCO)

Una bona manera de comprendre les conseqüències de la derrota de 1714 i fins a quin punt tenien raó els resistents que deien que lluitaven per la llibertat de totes les nacions d’Europa és llegir el llibre de Henry Kissinger, Diplomacy. L’ex secretari d’Estat de Richard Nixon no esmenta Catalunya però dedica un pròleg molt interessant a mirar d’explicar perquè les potències europees van engegar a fer punyetes la seva hegemonia amb dues guerres mundials.

El llibre està escrit després del col·lapse de la Unió Soviètica. Kissinger busca inspiració en la decadència europea per proposar una política de relacions exteriors que permeti als Estats Units gestionar el multilateralisme. Segons Kissinger, els governs nordamericans han basculat sempre entre dues cultures polítiques: l’aïllacionisme i l’intervencionisme. Aquestes dues tendències, diu, haurien nascut com a resposta a la cultura colonial i maquiavèlica dels vells Estats Nació, i compartirien un tret comú, que és l’idealisme. Simplificant, uns voldrien intervenir pensant d’escampar els valors de la democràcia nordamericana i els altres defensarien l’opció aïllacionista convençuts que el país no pot ésser amenaçat des de l’exterior mentre que, en canvi, tota intervenció a l’estranger corre el perill de pervertir els principis liberals de la nació.

La cultura política nordamericana es va fer per oposició a l’europea, diu Kissinger, i pressuposa que l’Estat té el deure d’intentar actuar amb un sentit moral equiparable a les persones que representa. La base política de l’Europa moderna és la raó d’Estat. Aquest concepte, introduït per Richelieu, el va explicar molt bé lord Bolingbroke a propòsit de la pau d’Utrech quan va dir que Anglaterra no té aliats sinó només interessos. Per poc que se segueixi el resum que Kissinger fa de la història del continent, és fàcil arribar a la conclusió que aquesta cultura es consolida després de 1714, quan França aconsegueix arraconar els Habsburg a l’est d’Europa. Després de Napoleó, Metternich intentaria donar una base moral al nou ordre europeu, però seria en va perquè, amb la derrota de 1714, les institucions austríaques van perdre la centralitat política i intel·lectual i, a poc a poc, es van anar momificant.

Com explica Kissinger, Richelieu va introduir la raó d’Estat per evitar que França quedés entrepanada entre l’Imperi espanyol i l’Imperi sacrogermànic que Àustria intentava cohesionar sota el seu lideratge. Richelieu va veure que així com els interessos més cars dels homes tenen un rerefons transcendent, els estats no tenen ànima i es juguen l’existència cada dia. D’entrada, aquesta Realpolítik, és a dir, aquesta política amoral i ultramaterialista, va donar a França un avantatge sobre els seus adversaris, limitats per principis ètics i religiosos. L’època de Lluís XIV va ser el moment daurat d’aquest avantatge; després, però, a mesura que els restants Estats es van veure obligats a adoptar les mateixes estratègies que França aquest avantatge es va anar perdent i va desembocar en una insostenible escalada militar.

Si mirem quines potències emergeixen després de 1714, veurem que tenen un caràcter marcadament autoritari i expansionista. Veurem que es generalitza la idea segons la qual els homes i els territoris s’han d’adaptar a les lleis de l’Estat i no a l’inversa (les lleis de l’Estat, als homes i els territoris) com pretenia el constitucionalisme català. Durant el segle XVIII, Prússia i Rússia venen a substituir Polònia i Àustria en el sistema polític europeu. Polònia i Austria eren estats multinacionals amb una filosofia política similar a la Corona d’Aragó. Mentre nosaltres anem quedant sepultats en l’oblit, el resultat de la guerra de successió no sols deixa Europa en mans de França i la Gran Bretanya, sinó que posa el pessimisme de Hobbes en situació de conquerir el centre de la cultura política europea.

Hobbes és un anglès que escriu el seu famós Leviatan durant una estada a París, on havia anat a raure fugint de la guerra civil al seu país. El fet il·lustra el paper que jugarien França i Anglaterra en l’Europa posterior a 1714 i el clima de crispació perpètua que va escampar entre els països del continent. Cal pensar que quan va començar la guerra de successió Anglaterra tot just s’havia assegurat una monarquia parlamentària. Durant tot el conflicte el perill que tornés a esclatar una guerra civil o que es produís un retrocés en les llibertats surava en l’ambient de Londres. Els anglesos van tancar uns acords de pau molt favorables i França no va aconseguir el domini absolut del continent que pretenia. Llegint Kissinger, però, tens la sensació que els Estats Units només van acabar de fer el camí cap a la democràcia que, a Europa, va quedar estroncat quan els anglesos ens van abandonar.

Historiadors, periodistes i Puigcercós

El País publica aquestes notes, escrites el 31 de desembre de 1933, pel qui va ser diputat d’ERC, el doctor Joan Solé i Pla.

“En Companys en el fons és un malalt de ment, un anormal excitable i depressible cíclicament; té fòbies violentes d’enveja i de grandesa violenta, arravatada, seguides de fòbies de por, de persecució, d’aclaparament extraordinari i a voltes ridícules. Quantes voltes el Sr. Macià, amb energia, renyant-lo, excitant-li l’amor propi l’havia tingut d’arrencar d’aquest aplanament en què plorava i gemegava com una dona enganyada! (…) “

“Per ésser ministre botava, plorava, sospirava. Arribà a la fi a ésser ministre a Madrid, de cop quedà tan parat i aixafat que res el feia tornar en sí. Què feu ell a Marina? Sols posar en ridícul als catalans i a Catalunya per llocs de distracció i amb les dametes amb qui anava”

“Em parla de les ganes que té d’ésser president de la Generalitat, ell que té les eleccions i les masses a les mans, que ell amb son nom pot guanyar, que vol que ens convencem que serà cada dia més nacionalista, que ell serà si cal separatista, que no li fa por la república catalana. Que ha vingut a parlar amb mi, que ell es el nostre amic, que ell necessita dues crosses per caminar, que ell ja té la republicana, que nosaltres podem proporcionar-li la nacionalista, que ell es traurà de dins el passat dolent, i que son interior serà nou, bo, honorable.”

Aquestes notes estaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, arxiu que es va fer perquè els historiadors del país tinguessin un lloc fresquet per anar a dormir. Ara, sense voler, algú les ha trobat. En el fons, no diuen res que no diguin els llibres de Claudi Ametlla o de Jesús Pabón. Però en la informació, l’historiador Josep Termes, gran especialista en el moviment obrer català, diu que el testimoni del diputat d’ERC és molt important. Josep Maria Solé i Sabaté treu ferro a l’assumpte, però jo l’he sentit explicar, en petit comitè, la fonda decepció que li va generar endinsar-se en la figura de Companys. A Enric Ucelay da Cal no li vé de nou del testimoni de Solé i Pla, perquè té el tema estudiat (és l’únic que ha parlat de Companys seriosament). M’agradaria saber què pensa d’aquestes notes l’historiador comunista Andreu Mayayo que va fer a Sàpiens aquella ressenya del meu llibre, inventant-se cites i tot, per desacreditar-lo. També m’agradaria saber què pensa el director de la revista, senyor Creus, que es va negar a demanar-li que rectifiqués les cites inventades. Ah! i també voldria saber l’opinió de Josep Maria Figueras, ell que ha escrit tant sobre Companys i té l’Arxiu Nacional al costat de casa. Voldria saber què en pensen tots aquests historiadors que deien que el meu llibre era només literatura. És veritat que el llibre meu tenia vocació literària, però hi ha molta més història que la que han estat venent ells sobre el catalanisme durant 30 anys. Els hauria de caure la cara de vergonya. Els fets es poden interpretar, però amagar-los és mesquí.

La mateixa hipocresia pedantesca trobo en el discurs que ara s’ha posat de moda entre alguns periodistes de pintar Puigcercós com una cosa pròxima a l’ordre i la serietat. Deixant de banda la malaltia mental, Puigcercós és el mateix tipus de polític que Companys. Com el president màrtir, la seva gran força és la seva absoluta irresponsabilitat. Empastifa tot el que toca i sempre ressucita políticament perquè no té cap consciència de les seves limitacions: això el fa impossible de desmoralitzar. Si tingués un mínim d’humilitat no aspiraria a ser president, contribuiria al país en la mesura de les seves possibiltats.

Que Montilla vulgui ser president de Catalunya sense tenir cap formació, ho puc entendre, perquè tant se li enfot el país, però que un català com Montilla s’atreveixi a organitzar tot el sidral que Puigcercós ha muntat dins d’ERC per aquest fi, em revolta. Un dia explicaré la trobada que vam tenir al Tirsa amb Puigcercós. És un home que no té cap idea. És un camaleó com Companys. Com ell, tant li fot dir una cosa com l’altre perquè l’únic que té al cap és el desig de manar. Quan té el poder, però, mai no sap què fer-ne si no el pot utilitzar contra algú, perquè ja he dit que no té cap idea. És igual de frívol i presumit que el seu enemic Carod però sense estudis. No gaire menys mandrós. Més amant del joc dubtós. Com que s’ofereix a tothom que el pot ajudar, sempre troba espavilats que es pensen que el podran fer servir de putxinel·li. És un error: a tothom se li escapa de les mans perquè, com Companys, és un supervivent nat i la política és la seva única raó de viure, la base de la seva seguretat personal: això li dóna la força dels desesperats. Més que Puigcercós, però, que és com és, em preocupa que l’entorn no tingui força per corregir les seves aspiracions desaforades i donar-li una sortida digna per ell i pel país. Em dol que l’ajudin tots aquests que només han tingut dicteris fàcils per Montilla i han atacat ERC quan calia desgastar els socialistes. Em dol perquè em recorda el país analfabet que som, que sempre busca el camí curt, que sempre comença la casa per la teulada, que no aprèn mai que la solidesa dels resultats sempre és proporcional al camí que has recorregut per assolir-los, total, que mai accepta el preu de les coses que anhela i per tant sempre s’estavella contra el mateix problema. Si jo fos espanyol, em pixaria de riure.

Au!, ja m’he desfogat.

Decadència o llibertat?

He llegit un article de Pilar Rahola a La Vanguardia dient que el catalanisme fa un segle que no inventa res de nou i que per això el país està en decadència. No hi estic d’acord. El catalanisme no ha inventat res de nou perquè no calia. El catalanisme complia una missió que consistia a disfressar políticament un anhel de llibertat que no es podia expressar de manera clara i pacífica. ¿Cal recordar que Prat, Macià, Companys i Pujol van passar per la presó? ¿Cal recordar el 23-F? El catalanisme va ser una resposta constructiva a una barbàrie que en gran part ja no existeix. Era dir: mirem de treballar per les nostres coses sense que ens enviïn l’exèrcit i ens ensorrin l’economia. Aquesta actitud ha tingut inconvenients, com ara promocionar la figura del murri i del cínic, del pedant que s’embolica amb la bandera i ha fet tornar boja gent massa honesta; també ha creat la cultureta i ens ha estovat l’idioma; però ha servit per anar tirant, de vegades amb cofoisme. La incomoditat actual no ve de la decadència del país sinó de la desaparició de les amenaces que justificaven el catalanisme. La incomoditat actual és la incomoditat de la llibertat. Ve del fet que s’acaben les excuses, que ara podem ser el que vulguem. La decadència són les màscares que cauen, i ens obliguen més enllà de la retòrica. El catalanisme ja només és la coartada de quatre ben pagats, que discuteixen sobre uns pressupòsits que han canviat. Comença a ser una horterada, com l’espanyolisme. Amb permís: mori el catalanisme, visca Catalunya!