“Chusqueros” (Avui)

L’esclat de l’independentisme té poc a veure amb els greuges fiscals. Els quartos són un argument polític eficaç però només descriuen la superfície del fenomen. Tampoc no crec que sigui just atribuir-lo al fracàs de la Transició. Veient el panorama general, diria que l’independentisme és el principal èxit de la democratització d’Espanya. La independència és l’ambició natural de tot país sense sobirania però amb un grau de llibertat prou elevat per poder-la imaginar. Potser cal recordar l’anticatalanisme estructural de les propassades dictadures espanyoles. Si ens manca un sistema de finançament, o els castellans erosionen la llengua allà on poden, és perquè d’una altra manera ja faria anys que Espanya estaria dividida -o que nosaltres manaríem a Madrid. La democràcia ha posat en evidència que per salvar Espanya cal trencar-la. Però la història ja feia temps que havia deixat clar que l’energia que hem perdut amb guerres i debats ens hauria fet més pròspers amb unes bones fronteres. Alguns catalans volen ajornar la independència espantats per les amenaces vernissades de sentimentalisme democràtic que destil·len els discursos de Madrid. És gros que Rajoy digui que s’estima tant Catalunya que no la vol veure empobrida i fora de la Unió, quan tothom sap que els principals obstacles que trobaria un Estat català vindrien de la ràbia d’espanyols com ell. I és gros veure tants catalanets declarant als jutjats en castellà, mentre alguns opinadors es fan les víctimes i parlen d’exclusió i criminalitzen l’ACN i fins vaticinen xocs violents; i tot perquè els va faltar el talent per treure un milió de persones optimistes al carrer. Avui, el preu de trencar Espanya és tancar la paradeta a una cort de bocamolls que són com aquell exèrcit decadent que saturava la vida espanyola de retòrica xusquera. Pel mateix motiu que l’exèrcit ja no té més oficials que soldats, i s’ha tornat discret, és difícil que Catalunya no assoleixi la independència tard o d’hora. Els votants espanyolistes farien bé de rumiar quin preu volen que pagui Espanya per intentar evitar-ho, sobretot si l’única idea per guanyar dels seus representants és utilitzar la por, les prohibicions i el cinisme.

La culpa és d’Aznar (FCO)

Ningú no en parla però el principal responsable de la situació actual d’Espanya és el president Aznar. Quan va arribar al govern, després d’ensorrar el partit socialista, va voler restaurar l’imperi espanyol a través de l’economia finançera. Aznar va caure en el mateix error que acaba perdent molts tirans, que és la impaciència i la manca d’imaginació. El petit funcionari d’Hisenda va creure que podria convertir Espanya en una gran potència només imitant, de manera superficial, el model econòmic dels Estats Units. Aznar va oblidar que la base de qualsevol poder és l’element d’originalitat que et fa imprescindible fins i tot pels teus mateixos enemics. Amb els diners que venien d’Europa i de les privatitzacions, va impulsar una elit fatxenda i un liberalisme del totxo que no tenia connexió amb el món real.

Aznar i el seu exèrcit d’analistes van confondre, com li passa a la gent sense cultura, la quantitat amb la qualitat. Van ignorar que el poder econòmic que no se suporta en les armes o en la producció especialitzada és fum. Es van pensar que n’hi havia prou de repetir una consigna per fer-la realitat i que amb quatre duros i dos manuals de liberalisme podrien tornar a colonitzar els indis de sudamèrica i acabar amb el problema basc i català. Malgrat els diners invertits en les FAES, els assessors del govern espanyol van ignorar l’equilibri de forces internacionals convençuts que se’l podrien saltar a la torera. Algun dia caldrà explicar la possible relació que hi ha entre l’Atemptat del 11M i aquella aparició d’Aznar a les Açores al costat de Bush i Blair en el moment de màxima eufòria patriòtica. Les posicions de poder tenen un preu i s’han de poder defensar.

González com a mínim sabia quin era el seu lloc i mai no va intentar passar per davant de França i d’Alemanya; tot el contrari, va bastir el prestigi espanyol a redós seu. Aznar, amb la típica barra de castellà que arriba a la Xina i al cap de dos dies ja hi vol manar, va utilitzar els aventatges d’una Europa que no havia contribuit a construir per impulsar descaradament els seus somnis nacionalistes. Com fan sovint els espanyols, Aznar pretenia pagar-se els deliris de grandesa amb els diners dels altres i encara donar tota mena de lliçons. Zapatero ja s’ho va trobar fet i, com que sempre havia guanyat de carambola, només va haver de reduir la mida de les banderes per poder seguir tirant de veta. L’espanyol mitjà, educat en la retòrica de la Maribel Verdú que surt a defensar els pobres del pervers sistema econòmic amb un collaret de Cartier, es va pensar que amb el tarannà de Zapatero Espanya aniria encara millor.

Mentre hi havia vaques grasses la comèdia del miracle espanyol feia gràcia perquè prestigiava la Unió Europea davant del món i dels països de l’est. Espanya certificava la suposada icària europea per contraposició al policia nordamericà, pragmatic i militzaritzat. Ara que la crisi ha posat de manifest les relacions de poder entre les democràcies occidentals, però, els espanyols han descobert que els diners s’han de tornar quan no tens força per robar-los. Mentre Alemanya repatria l’or i els Estats Units veu retornar a casa les multinacionals que s’havien instal·lat a la Xina, es va posant en manifest que Aznar va dilapidar la frescor que hauria pogut donar a Espanya el fet d’arribar tard a la democràcia copiant models caducs i lligant el patriotisme als diners fàcils.

Una Espanya compromesa amb el dret a l’autodeterminació i el dret a la lliure associació de les nacions hauria pogut ser un mirall inspirador de cara a aquesta Europa que no acaba de trobar una identitat prou forta i flexible per afrontar amb eficàcia els perills comuns. Però mentre Alemanya comprava la seva reunificació i la seva independència dels Estats Units amb modèstia i austeritat, Aznar va hipotecar els estalvis de la classe mitjana de l’Estat per impulsar la seva unidad de Destino en lo universal. Com en els temps de l’or d’Amèrica, l’elit espanyola ha estirat més el braç que la màniga. Ara que els miratges de la globalització s’han esvaït es veu que el cosmopolitisme és una impostura si no planta les arrels ben fondes en la força d’una tradició local. I que el perill no és el nacionalisme, com repeteix amb cinisme la propaganda de Madrid, sinó la idea de l’economia –és a dir, el pla de negoci- que sempre, sempre, hi ha darrere.

 

Justícia (FCO)

El 2009, en ple escàndol del cas Pretòria, es va publicar un llibre de l’Amayrta Sen titulat The idea of Justice que em va consolar força de l’alè podrit de Robespierre que es respirava a Barcelona. El premi Nobel d’Economia hi explicava que els Estats Nació europeus, de resultes de la influència que va tenir l’universalisme francès en la seva formació, han tendit a confondre interessadament la Legalitat amb la Justícia. Sen és d’origen bengalí i viu amb un peu als Estats Units i un peu a l’India, vull dir que té una visió perifèrica d’Occident molt útil ara que la globalització ens obliga a revisar-nos.

El llibre ens recorda que la Justícia és una idea abstracta, mentre que la llei és una idea concreta, que té una aplicació territorial i humana limitada i, per tant, imperfecta. A través de diferents exemples, Sen aprofundeix en aquell aforisme de Pascal que diu que el jutge no és just perquè sigui jutge sinó perquè porta toga. Isaiah Berlin ja va explicar, en plena febrada multiculturalista, que les ideologies han tendit a fer-nos oblidar que les decisions morals són tràgiques. Els grans valors humans solen ser incompatibles entre ells perquè estan lligats a un espai i un temps i la profunditat d’una cultura consisteix en la capacitat de gestionar les imperfeccions de manera sostenible. El llibre de Sen ens recorda que qualsevol legalitat emana d’uns valors socials i d’uns interessos territorials concrets i que, per tant, té unes elits i un centre de poder politic com a màxims beneficiaris, per més que se li doni una aparença d’infalibilitat universalista per fer-la més creible i fàcil d’obeir.

The idea of justice em va ajudar a comprendre perquè la derrota de 1714 va ser tan traumàtica i perquè encara avui la plorem, i perquè Espanya sovint utilitza la justicia com si fos una pistola. Si la llengua és el cor de les pàtries, la idea de justícia és l’ànima dels Estats. Així com la llengua protegeix els països de l’assimilació, la justícia assegura als països la seva independència, la seva cohesió i l’eficàcia del seu sistema de repartiment. Al segle XIX, amb el Codi Civil de Napoleó encara fresc, Alexander Herzen comparava el sistema legal francès amb un jardí de Versalles i es preguntava si cap ciutadà de París seria capaç de valorar la “bellesa” de la llei anglesa, que equiparava amb un bosc frondós. És allò que deia Montesquieu parlant dels Drets Humans, que en sa vida havia vist cap home i que, en canvi, havia conegut uns quants francesos, alemanys o russos. Per ser eficaç, la llei ha d’encarnar una tradició, un sentit del gust pastat pel temps i la cultura perquè, com que la llei és de naturalesa imperfecta, no n’hi ha prou amb el raonament per respectar-la, calen motivacions de caire espiritual com ara el sentit de l’honor.

Quan vaig llegir la frase de Herzen de seguida em vaig preguntar a quina idea de bellesa es podia associar la justícia espanyola, quin ideal de món representava. Facin l’exercici. Hi ha una idea de bellesa catalana i una idea de bellesa castellana que fàcilment podem remetre a un ideal de Justícia. Ara, la idea de bellesa espanyola, si existeix, és tirant a xata. Hi ha una retòrica de la justícia superficial, feta de préstecs i de tòpics, igual que hi ha una retòrica de la bellesa artificiosa i desmemoriada, que sempre mira de forçar la realitat per adaptar-la a l’aparença més que no pas a l’inrevés. N’hi ha prou d’observar el patrimoni arquitectònic. L’estat espanyol no ha sabut sintetitzar una idea genuïna de civilització i ara que vénen les vaques magres els casos de corrupció ens recorden que l’èxit de la Transició va consistir, sobretot, a socialitzar el suborn -perquè ningú no deu ser tan ingenu de pensar que tota aquesta col·lecció de casos hauria sigut possible sense la complicitat de mig país.

Com em diu Roger Mallola, si fóssim en una altra època ja tindríem l’exèrcit passejant per Catalunya i ocupant el govern de Madrid en nom de la justícia. Per sort, en l’Espanya democràtica la justícia se sent il·lustrada i el màxim que pot fer per legitimar-se és perseguir la corrupció amb aquest estil de lavativa. El discurs oficial s’ha passat 30 anys estigmatitzant tot allò que hauria pogut donar contingut a l’Estat per evitar debats que posessin en qüestió la història i el model territorial. La democràcia demanava ciutadans racionalistes, amb una identitat difosa, que no es deixessin dur pels mirallets del sentimentalisme o de les causes col·lectives. Demanava espanyols pragmàtics i individualistes, que es concentressin en progressos personals tangibles i, realment, l’èxit ha sigut rotund. Un amic meu enginyer, que va deixar el ram tip d’haver de fer la vista grossa, m’explica que ell va veure desviar, en 10 quilòmetres de via d’AVE, 3 milions d’euros en diner negre. Segur que això té alguna cosa a veure en el fet que Espanya tingui una xarxa ferroviària tan extensa d’alta velocitat i que fins i tot l’independentisme hagi abusat del discurs de la butxaca.

Ara, els apologetes de la Constitució i del racionalisme comencen a descobrir que sense l’element emocional és impossible fer complir la llei. Manar consisteix a transformar el valor d’allò que prens en un valor superior. Per això diuen que manar és un art i no s’ensenya a les universitats de Dret. La corrupció pot ser consubstancial al poder, però la manca de cultura i de talent només és consubstancial a les elits de determinats països on la tradició ha estat suplantada per un sistema de pedanteria i un model xavacà de creixement.

Espanyolades (Rac 1)

Estaran d’acord amb mi que el temps és un gran discriminador. Amb el temps, tot allò que té valor guanya categoria; la cosa de pa sucat amb oli, en canvi, es despinta i tard o d’hora surt la mona o el mico. Un detall que sempre m’ha cridat l’atenció d’Espanya és la facilitat amb què es creen gegants i la rapidesa amb què es tornen ridículs. És com si no hi hagués prou maquillatge o prou catifes al món per amagar la tara. En la imatge de l’estadista de les Azores enviant a prendre pel recte quatre peluts, hi ha resumida tota la història d’Espanya. Aznar o el Centinela de Occidente parlant amb veu de flauta. Aznar o Isabel la Catòlica més bruta que una guilla. Aznar o el rei esbroncant Chávez com una verdulera.  Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit. El bon gust és el resultat de l’harmonia que dóna la consistència, igual que el mal gust és la victòria de la feblesa i del complex. Quan es comprèn això, no cal explicar perquè l’estètica ha tingut molta menys importància a Espanya que l’exèrcit. Hi ha el gust castellà i hi ha el gust català. Ara: el mal gust espanyol no té límits. Per això no anem mai més enllà del mal menor. De la monarquia a la República, i d’Aznar a Zapatero. Contra l’heroi de Perejil, el Diàleg de Civilitzacions en mans d’un xarlatà, venedor de serpentines.

La loteria (Rac 1)

No voldria ofendre ningú, però em sembla molt més honorable estafar hisenda o prostituir-se o atracar un banc, que no pas fer-se ric amb la loteria. Fins i tot l’especulació immobiliaria, que és una activitat que celebro veure ensorrada, em sembla una manera menys miserable de guanyar diners. Aquesta demagògia dels nens orfenets i de la providència il·luminant un desgraciat, aquests espectacles d’eufòria flamenca que la televisió ens ofereix cada any amb gent que celebra que s’ha fet rica sense treballar, em fan molta pena. La loteria forma part de tota una col·lecció de rituals obscurantistes que em fereixen la sensibilitat, com ara els programes del cor, els judicis paral·lels, els toros o les processons de Setmana Santa. Què es pot esperar d’un home que deu la seva fortuna a la loteria i no se’n dóna vergonya? Si encara s’hagués trobat els diners passejant pel carrer es podria parlar de gràcia divina. Però la loteria només és una estafa de l’Estat. És com si un lladre t’organitza una festa a casa per poder robar les carteres dels convidats. Si a mi em toqués la loteria, em jugaria els quartos en un casino o amb els trilers de les rambles. Quan Carles III va inventar la loteria per espoliar els mexicans va tenir una gran idea, però eren altres temps. És increïble que el sistema de l’ase i la pastanga funcioni amb gent alfabetitzada. És la demostració que la gent prefereix deixar-se prendre el pèl, que aixecar el cul de la cadira.

Botiiiiiijos!! (Rac 1)

El merder que s’ha organitzat entre el PP i el PSOE arran dels casos Gurtel i Palma Arena em recorda un article que el periodista Augusto Assia va publicar ara deu fer, aproximadament, uns 77 anys. Era estiu, plena canícula, i Assia estava a Alemanya, on feia de corresponsal. El periodista explicava que un extremeny havia irromput, de sobte, al carrer de Berlín on vivia acompanyat d’un ase i bramant: “botijos!, botijos!” Assia venia a dir que amb aquesta concepció del comerç potser es podia anar per Espanya però que, amb als alemanys, calia emprar una mica més d’intel·ligència. Aplicat a la política, fa dies que socialistes i populars em fan pensar en aquest extremeny. Cap idea, només una gran manca de sentit del ridícul; com a molt, una sòrdida avarícia de saquejadors discutint-se pel botí. La veritat és que veure PP i PSOE parlant amb tanta prosopopeia de la Justícia fa riure. Ahir, per exemple, un tribunal d’Itàlia va condemnar a cadena perpètua un oficial nazi, de 90 anys, per fer matar uns quants civils a la Toscana, durant la II Guerra Mundial. No sé si m’entenen. Un país és un sentit de la justícia, i el problema és que en tota la història d’Espanya la llei no ha tingut mai cap moment brillant. A Espanya la Justicia no ha condemnat mai dolents, només bandarres i encara gràcies; per això els polítics se la tiren pel cap com si fos un lluç podrit i per això el polítics semblen peixeteres.

Un tuf estrany (Avui)

No sé si saben, els signants del paperot sobre la lengua común, que Hitler també deia que els territoris no tenen drets, per justificar l’expansionisme. Hitler també deia que els drets eren de les persones. És veritat que afegia que aquests drets només es podien obtenir per la via de la guerra, però també és veritat que, això, els apologetes de la lengua común no necessiten dir-ho: el resultat de les guerres i dictadures que hi ha hagut a Espanya ja els soluciona el problema. L’actitud dels signants del paperot, i de l’expresident madrileny Joaquín Leguina qualificant Montilla i Chacón de xarnegos redimits, té un tuf estrany. ¿Cal recordar el zel amb què Hitler denunciava la discriminació dels alemanys txecoslovacs i hongaresos per desestabilitzar aquests països i justificar-ne la germanització? ¿Cal recordar Göring a Nuremberg? “Perquè la gent vagi a la guerra només has de fer que se senti atacada”. La insistència amb què Madrid intenta excitar els catalans de cultura castellana que viuen a Catalunya, per girar-los contra el país i evitar que s’integrin, és indignant. Convertir virtuts dels catalans com ara el bilingüisme i el pactisme, en febleses, és una mala política. Potser el castellà és tan universal que fins i tot el parlen els extraterrestres. Però és covard intentar que la immigració faci la feina que no han pogut fer els exèrcits i les dictadures. És innoble utilitzar com si fossin soldats de primera línia les famílies que van venir aquí a millorar la seva vida.

El melic africà d’Espanya

Els explicaré una historieta: Som als anys 50,  les polítiques d’extermini cultural i la immigració van fent feina. Després de 300 anys, la cultura catalana per fi penja d’un fil i es calcula que amb 25 anys estarà liquidada. Aleshores una colla d’intel·lectuals castellans disgustats amb la mateixa dictadura que han col·laborat a imposar, tipus Ridruejo i Laín Entralgo, proposen un pacte a Carles Riba, Foix i companyia. Intercediran a favor de la cultura catalana a canvi que els intel·lectuals catalans donin carta de normalitat al bilingüisme imposat per la força de les armes i la immigració induida. Aquests castellans saben que l’única possibilitat de treure Espanya de la caverna passa per Catalunya i s’hi acosten amb el pretext d’un diàleg absurd, com tots els diàlegs a punta de pistola. Explico això perquè també va passar abans amb Primo de Rivera, i en l’època del desastre del 1898 i perquè sempre passa el mateix. Cada vegada que els castellans han aconseguit reduir Espanya al seu melic africà, hi ha quatre avergonyits que vénen a Catalunya amb abraçades i manifestos. Després, quan Espanya remunta progressivament es produeix el moviment invers i tornen els deliris de grandesa. Hi ha una gran part de la comunitat castellana que mai no en té prou. I una altra que manté una complicitat vergonyosa. Per molt que ho digués Franco, l’espanyol no existeix, igual que no existeix el britànic: existeix el castellà, i aquest país es diu Catalunya no castelluna. Cal estar malalt per no entendre una cosa tan senzilla. Que vagin al psiquiatre. O es que comprin soldadets de plom, els Fernando Savater i companyia