Roger Mallola i la tribu del punt mig (Singular)

L’altre dia el Roger Mallola va publicar un article al Nació Digital que era per emmarcar. Parlava d’aquesta tribu intel.lectual que s’ha passat 30 anys xulejant la immigració i la seva descendència. Encara avui aquests savis agiten el fantasma del conflicte per erigir-se com a solució i posar-se com a exemple d’una falsa generositat i d’una falsa voluntat d’entesa. Mallola explicava com, fent veure que treballen pel país, aquest opinadors han treballat sempre per ells mateixos tractant la immigració amb paternalisme i aprofitant les ferides que la història ha deixat en la societat catalana per satisfer la seva vanitat i la seva cartera.

La base de la democràcia és tractar l’altre d’igual a igual. La democràcia està pensada perquè cadascú defensi els seus amors amb el màxim de sinceritat possible. Tractar un col·lectiu amb condescendència com si fos perillós o no pogués representar-se ell mateix és el principi de tota tirania. Aquests opinadors, pretenent que evitaven un conflicte, en realitat feien impossible qualsevol tipus de diàleg entre els catalans de generacions i molts catalans amb arrels a la resta d’Espanya. Gràcies a ells -i a les seves insinuacions- en alguns barris del país encara creuen que la independència comportaria una mena de neteja ètnica i fins fa dos dies molts convergents estaven convençuts que defensar obertament un Estat independent portaria a una mena de revolta social, com aquesta que s’ha donat en alguns barris de França o de Suècia -països sempre sobrevalorats.

La majoria dels opinadors d’aquesta tribu pensen i parlen en català i si es trobessin amb un referèndum no tindrien estómac de votar a favor de seguir a Espanya. Tot i així sempre han fet apologia d’un segment de la població que a les enquestes diu que se sent tant catalana com espanyola, igual que jo podria dir que m’agraden els musclos al vapor. Aquests opinadors s’han passat 30 anys parlant de cohesió social mentre allunyaven a la gent de la cultura i de la llengua del país. Bona part dels Ninis -aquests fills d’enlloc que no saben ni què volen ni qui són- haurien de pesar sobre la seva consciència. També són creació seva partits com Ciutadans o Plataforma per Catalunya que s’alimenten de la mandra i la frivolitat amb la qual s’han tractat durant dècades els temes cabdals de tot país.

Amb el seu bonisme capellanesc aquests defensors dels immigrants han fet aparèixer Catalunya com una farsa o com un capritx sentimental sense cap interès ni transcendència. Com vols prendre’t seriosament una cultura liderada per uns intel·lectuals que ja veus que en el fons treballen per residualitzar-la? Per no haver de reconèixer que som un país ocupat aquesta tribu d’intel·lectuals ha trobat la fórmula de dir que som un país complex -com si la resta de països fossin simples i homogenis com Hitler imaginava la seva Alemanya. Per no enfrontar-se al poder espanyol, s’han fet els valents reivindicant polítiques socials que no es podien pagar i que sovint eren competència de Madrid. Ara, després de defensar “les necessitats de la gent” durant molts anys, diu que defensen el pacte fiscal. És difícil d’oblidar que no fa gaire temps encara tractaven de fanàtics els catalans que denunciaven l’espoli o que, sense ser economistes, no s’havien doblegat.

Quan els espanyols ens diuen nazis o volen destruir la immersió aquesta tribu s’indigna i posa el crit al cel però ha sigut el seu discurs oportunista que ha permès que això pugui passar. Últimament fan més cara de preocupats que de costum. Com que el fantasma de la immigració ha deixat d’espantar el país miren de convertir la crisi en un nou monstre que els permeti seguir manipulant el galliner. Ells, que tant han contribuit a la nostra ruîna amb la seva apologia del ciutadà egoista i desarrelat, parlen de l’atur i de la corrupció sense fer cap autocrítica. Potser els preocupa haver perdut la centralitat, després d’una vida pretenent representar les virtuts del seny i del punt mig.

La llàstima menyspreadora que sentien pels catalans que pagaven el preu de no arronsar-se i la condescendència sibil.lina que mostraven vers el món dels immigrants se’ls està girant en contra. Mallola, que té arrels a Andalusia, els ho deia l’altre dia amb molta dignitat i educació. Us heu quedat parlant sols a les tribunes. Tota la vida donant lliçons de realisme i la realitat us està passant per sobre!

 

 

Dietari telegràfic (5.10.08)

Vaig a la biblioteca com qui va a la mili, a fer-me un home. Cal donar armes al cervell, si tens un cor que tot ho vol i per tot s’emociona. L’ideal seria aprendre a utilitzar el cor per viure i la intel·ligència per consolar-se, no? On hi ha prou intel·ligència tot tendeix a l’amor i la serenitat, teòricament. Espero que els llibres m’elevin però, si no, m’és igual. A la biblioteca assaboreixo la voluptuositat de la disciplina i de la petita humiliació que representa veure’t resumit en una frase que no és teva. Llegeixo com un condemnat i m’agrada. Gairebé cada dia m’hi estic cinc o sis hores tancat i m’ho passo teta. Avui, l’entusiasme m’ha fet oblidar que els dilluns la biblioteca no obre, però. I no era l’únic. Després de parlar amb el vigilant, en el moment de girar cua, una noia se m’adreça: “Qué ha dicho?, no entiendo una mierda de francés”. “Ja som a casa”, he pensat. De seguida he vist que la noia tenia ganes de xerrar. Era simpàtica i, sobretot, era de Salamanca: he cregut que em quedaria una bona entrada per la web i hem anat a prendre un vas de vi.
Coses que m’ha dit: que si les vaques circulessin pel centre de Salamanca el turista es faria una idea més exacte de la ciutat; que s’hi viu en un rusticisme cavernari impressionant, que es consumeix demagògia anticatalana a punta pala, que no costa trobar-hi pintades contra Catalunya; que va voler organitzar una acte a favor del retorn dels papers a la universitat i es va quedar més sola que la una; fins i tot li van robar la pancarta que havia preparat. Em diu, fent grans moviments d’incomprensió amb el cap: “En tiempos de Felipe González el gobierno nos prometio un museo de la guerra civil a cambio de los papeles y la gente prefirió estos papeles que durante 50 años no han interesado a nadie!”. Vol marxar a viure a l’estranger. Però a Salamanca, amb els 1200 euros de la beca doctoral passa el mes, paga una hipoteca i encara estalvia. Em parla amb aquell to professoral que adopten els castellans quan es posen seriosos. Impossible discutir-hi: escoltar i callar i, de tant en tant, provocar-la. “El problema de Espanya fue Fernando VII”, em diu amb gran aplom, i afegeix: “Yo soy una afrancesada”. “Ah!, Y el francés?”, pregunto. “Ya lo dijo Unamuno, la tragedia del castellano son las vocales”, donant a entendre que el castellà és tan fàcil que torna la gent idiota per les llengües. Parlem de literatura: Stendhal, “un cafre”, i Balzac una porqueria al costat de Flaubert. No vol tenir fills: “un muchacho no me va impedir leer ni un libro”. Truculenta: “no me gusta dar, sólo me gusta recibir”. Una vida emocionant: l’amargor de les dones que no tenen forces per deixar d’admirar l’home que les ha deixat. Té milers de discos de jazz i de llibres. Quixotesca. M’he acomiadat una mica enfarfegat

Dietari Telegràfic (4.9.08)

Biblioteca Nacional de París. Més de 3 euros l’entrada; però quina biblioteca! El conjunt d’edificis és faraònic, la desfilada d’estudiants permanent, l’engranatge administratiu impecable. Visito la sala de literatures estrangeres. Marsé, Mendoza i companyia estan a la secció de literatura espanyola, amb Umbral, Unamuno i tota la colla; Ramon Llull, Ausias March, Pla, Fusté i companyia estan a la secció de literatura catalana. Ni rastre de les discussions estúpides que promou Madrid, i alguns castellans de Barcelona i de València. A la secció de literatura espanyola trobo Incerta Glòria de Joan Sales. Aviso a la bibliotecària, que pren nota de l’error, i es mobilitza. M’instal•lo a la sala de literatura francesa. Llegeixo les memòries de Simenon. Té una prosa molt efectiva i pinta de macarra (és belga, i escriu amb el cigarret penjant-li a la boca). Parla del misteri de la dona. Res l’ha interessat més que les dones, diu. En la dona li ha semblat intuir-hi el secret de la bellesa de la vida. Completament d’acord. L’home corrent no té cap interès; la dona tot, i el més graciós és que la majoria no ho saben (encara). Fa dies que hi dono voltes: l’home té por de les seves febleses, la dona té por de la seva força. Les dones tenen tanta capacitat d’estimar que és més suportable l’amor de moltes dones que el d’una sola, que t’acaba planxant (si no tens capacitat pel cinisme ni el lladrocini). Simenon diu que no creu ni en l’amor ni en la pornografia, sinó en la tendresa, que és una síntesi modesta dels dos extrems. Curiosament, a més de les mares (la seva sobretot), exalta les putes. Diu que són les dones més honrades amb qui ha tractat; no en conec cap, però no m’estranyaria. El sexe gratis tampoc no l’he conegut encara.
Aquesta nit, L’Amie Louis…