Tornar al Born (Avui)

L’altre dia, mentre l’Ajuntament presentava a la premsa el Centre Cultural del Born, pensava en un llibre que m’ha agradat molt de llegir: Detroit, an American Autopsy. Detroit, que havia estat la ciutat més brillant i més rica dels Estats Units, és avui la més pobra i desgraciada. L’autor del llibre, Charlie LeDuff, descriu la descomunal fallida de la ciutat com una metàfora de la crisi que amenaça l’estil de vida americà. Després de viatjar durant uns anys, LeDuff va tornar a casa i es va trobar les avingudes buides, els gratacels abandonats, la policia desmoralitzada i les institucions corcades per la corrupció. En algunes parts de la ciutat hi va veure coiots i cadàvers humans colgats sota la neu; és clar, va escriure un llibre. Mentre que la majoria d’analistes consideren que el cas de Detroit és excepcional, LeDuff hi veu l’ensorrament de tot un món i el futur de moltes grans ciutats americanes, si el país no sap reinventar-se. El llibre recorda que Detroit va ser el bressol de la producció en massa, dels executius amb sou de futbolista i de la cultura del crèdit i del consum desbocat. Detroit va posar el cotxe i la rentadora al centre de la vida de les masses i va restablir l’esperança a Europa quan el totalitarisme va col·lapsar la societat burgesa. Algun problema deu tenir el way of life americà quan el govern dels Estats Units es planteja de crear una unitat de mercat amb Alemanya i la resta de la Unió Europea. Barcelona passa un bon moment, però sempre ha sigut una ciutat avantguardista, igual que Detroit. Els barcelonins som capaços de generar grans ideals de llibertat però també de pervertir-los. Hi pensava l’altre dia tot imaginant-me on hauríem anat a parar si ens haguéssim carregat les runes del Born. Justament perquè la vida urbana es basa en la innovació, la continuïtat és el tresor de les ciutats. L’agonia de Detroit ens recorda que la història és plena de perills i que saber estimar un passat ens ajuda a remuntar els mals moments i a no deixar-nos entabanar quan els interessos es tornen tan petits que pensar a curt termini sembla l’única solució.

L’ombra de 1714 (Singular)

Estic acabant de llegir un llibre sobre la Il•lustració i la Revolució Industrial que m’ha fet pensar en les conseqüències de la derrota de 1714. El llibre de seguida em va interessar perquè l’autor no menysprea el poder de les idees i perquè, tot i centrar-se en el cas britànic, té un enfoc molt europeu. La tesi de l’autor, un tal Joel Mokyr, és que al voltant de 1700 Europa ja estava immersa en la colla de canvis de mentalitat, de progressos tecnològics i de redefinició de les relacions polítiques que acabarien socialitzant la riquesa fins a un punt impensable i fins aleshores desconegut en la història del món.

Mokyr assegura que el fet que els britànics lideressin aquest procés és circumstancial. La revolució industrial l’hauria pogut encapçalar qualsevol altre país del continent i només haurien canviat alguns matisos. Segons Makyr, la Revolució Industrial va ser una obra conjunta dels països europeus promoguda per un ambient intel•lectual i mercantil que es va anar covant a tot el continent. Tal com es planteja el llibre, si la Gran Bretanya es va convertir en el gran taller del món és perquè les idees que van catapultar l’economia europea van trobar a l’Illa el seu millor laboratori.

El llibre explica com la Unió d’Anglaterra amb Escòcia va permetre els britànics d’unificar el mercat interior abans que la resta d’Estats europeus. El fet de tenir unes fronteres protegides pel mar va alliberar l’economia britànica de la destrucció ocasionada per les guerres, i les industries van poder aprofitar millor les innovacions i l’especialització dels treballadors. Per descomptat, el llibre remarca la feina liberalitzadora feta per la Revolució Gloriosa de 1688. L’autor recorda que molts dels instruments que s’associen a la Revolució Industrial s’haurien pogut construir amb el coneixement disponible el 1600. El que va marcar la diferència, insisteix, va ser el clima intel•lectual cada cop més favorable a treure’n rendiment.

Els treballs de James Amelang o de Garcia Espuche han deixat prou clar que Barcelona participava de l’esperit que va permetre Londres desenvolupar el model econòmic que acabaria servint de patró a la resta d’Europa. Fins i tot pel que fa a la importància de l’espionatge industrial, el cas anglès fa pensar en el català. Mokyr dóna molta importància a la revolució gloriosa, però a mi se’m fa difícil no pensar en la guerra de successió i en l’efecte que devia tenir en el procés que descriu el llibre. Diria que, derrotant Catalunya el 1714, Espanya va matar la gallina dels ous d’or i que els anglesos van quedar-se en una situació de privilegi davant d’un continent dominat per una França governada per caps d’Estats tirant a egòlatres i despòtics.

Curiosament, és durant els primers anys del segle XVIII que l’economia anglesa supera per sempre l’holandesa. Els impostos sobre el vi francès que van convertir la cervesa i el whisky en les grans begudes nacionals britàniques s’aproven el 1713 –el mateix any de la Pau d’Utrech. Algunes de les lleis sobre la protecció de la propietat i sobre el control de l’especulació bancària que serviran de base perquè l’economia de les illes s’acceleri també són d’aquests mateixos anys. La Unió entre Anglaterra i Escòcia se signa el 1707, l’any de la derrota d’Almansa. El mateix Mokyr dedica pàgines i pàgines a defensar que les guerres colonials promogudes per Londres i París no sols anaven contra les teories econòmiques dels il•lustrats, sinó que van perjudicar la Revolució Industrial més que no pas afavorir-la, com habitualment es creu.

Tot i que el llibre no esmenta per res la Guerra de Successió, és fa difícil no preguntar-se què hauria passat si els holandesos, els alemanys, els austríacs i els catalans haguessin derrotat, juntament amb els anglesos, les forces borbòniques. Hi ha un mapa d’aquella guerra dibuixat per Vicenç Vives el 1950 del qual ja vaig parlar una vegada. Sobre les fronteres de l’Europa de 1705, el gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és molt fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van defensar amb tanta fúria.

És temptador pensar que, sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar estroncat i que la revolució industrial es va haver de refugiar a la Gran Bretanya, mentre la resta d’Europa quedava dividida entre ultramontans arnats i progressistes dogmàtics. Catalunya és com aquelles peces petites que potser no es veuen però que, si fallen, fan que l’engranatge no acabi de rutllar. Em sembla que si trobo el correu electrònic de Joel Mokyr li enviaré el mapa. El vaig veure en la portada d’un llibre d’homenatge a Vicens Vives titulat El naixement i la construcció de l’Estat modern. El llibre de Mokyr porta el títol de The Enlightened Economy: Britain and the industrial revolution 1700-1850. Llegir-lo fa pensar. I ara que tantes coses ens fan creure que encetem un nou període històric estaria bé ser previsors i mirar de no tornar-nos a quedar en el pròleg.

Ciutats místiques (FCO)

Un dels fenòmens que més deu sorprendre els urbanites veterans és que la volada que està agafant el prestigi de les ciutats vagi de bracet d’una rebrotada dels moviments de caràcter nacionalista i fins i tot religiós. Abans de la caiguda del mur de Berlín -i per tant de la globalització-, les ciutats representaven els valors del ciutadà del món, materialista i laic, que només creia en allò que veia i que no donava cap importància a les arrels, ni tampoc gaire al país on vivia.

Amb la globlalització semblava que les nacions es dissoldrien en un mar d’identitats particulars i que el somni dels idealistes de la icària cosmopolita s’acabaria realitzant completament. Fins aleshores, els glorificadors de la ciutat eren intel·lectuals que posaven les esperances de la humanitat en invents com ara el cotxe o la rentadora. Paraules com ànima, pàtria o tradició, no casaven amb el paisatge urbà; semblaven del tot incompatibles. Els temples al voltant dels quals havien crescut les grans ciutats van ser substituïts per centres comercials. Després de la primera meitat del segle XX, potser és normal que la gent s’aferrés als béns materials i que la dimensió espiritual de l’home quedés en quarantena.

Amb els milions de desplaçats que van provocar la Primera i la Segona Guerra Mundial, el valor tel·lúric de la terra es va passar a considerar definitivament un problema a superar. Amb la globalització, i amb el record de les guerres provocades pel nacionalisme d’estat, semblava que la relació entre l’espai i el mercat cada cop seria més feble i que això dissoldria tot tipus de fronteres, espacials i temporals. La tecnologia semblava pensada per eliminar qualsevol distància, especialment econòmica. El negoci immobiliari va ser l’última reminiscència d’una idea del benefici basat en la quantitat que va condicionar la vida política d’Europa des que vam entrar en l’època moderna.

Perquè ens entenguem: fins a l’edat mitjana l’economia es basava en el producte. Després, va passar a basar-se cada cop més en la productivitat i l’estandarització. Els avenços tecnològics van canviar la relació entre l’espai i el mercat, i van transformar la cultura i la política. A l’edat mitjana els espais urbans creixien de forma més o menys orgànica.  A poc a poc, les noves necessitats del mercat van començar a ordenar i a segmentar l’espai. La ciutat es va fragmentar en barris cada cop més homogenis, que reflectien una visió cada vegada més parcial i controlada del conjunt del món. Una ciutat perd l’ànima quan perd la diversitat. La segmentació social mata l’encant del paisatge urbà perquè el teatralitza; perquè n’elimina la memòria i l’atzar i només en deixa l’espectacle -o la vulgaritat.

Segrestades per l’obsessió de produir, les ciutats es van convertir en galliners que l’elit gestionava per tenir mà d’obra barata i alimentar els exèrcits colonials. A mesura que el producte torna a guanyar protagonisme alguns valors que en temps de l’obsessió quantitativa semblaven esotèrics tornen a considerar-se importants. La globalització ha trencat l’aliança entre l’economia i els Estats, i ha tornat a posar la ciutat al centre de l’esperança dels homes. Així, els vells centres històrics de les ciutats occidentals -començant pels Downtowns dels Estats Units- ens tornen a recordar els vincles que les persones sempre han establert, de manera natural, amb la terra i amb els avantpassats. Aquest últim daltabaix ens ha ensenyat que una casa en propietat dóna estabilitat en temps de vaques grasses però que pot convertir-se en un llast quan van mal dades.

A tothom li agrada tenir un lloc físic al qual poder tornar, però quan deixes de tenir l’estómac segrestat i només depèn de tu omplir-lo aleshores sobretot el que trobes a faltar és tenir una ànima. El producte s’ha tornat tan important que la premsa de Londres està entusiasmada amb la descoberta que el príncep Guillem té en el seu ADN rastres d’un avantpassat de l’India. Esperen que això ajudi a legitimar-lo com a líder de la Commonwealth.  Sense l’obsessió per la productivitat no s’explica l”holocaust, ni el gulag ni la gran fam de la Xina de Mao. Veurem què som capaços de fer a partir d’ara en nom de la qualitat del producte. Sembla que per la puresa de la sang ja no ens hem de preocupar.

 

Kraus, entre Viena i Barcelona

Si sabés una mica d’alemany, ara que tothom té tan interès per aprendre’l, un dels autors que més em motivaria a llegir-lo i a perfeccionar-lo seria Karl Kraus. Kraus va viure en la famosa Viena fin de siècle, aquella ciutat tan cavalleresca i tan plena de genis, que va acabar amb el vell imperi austríac de més de 700 anys. La Viena de Kraus era l’última reliquia del món que es va ensorrar el 1714 passat per la guillotina i per la máquina de vapor. Aquesta original combinació, que Kraus anomenava tecnoromanticisme, ajuda a entendre el seu encant i les afinitats que hi ha entre la capital austríaca i Barcelona.

En l’època burgesa, Viena i Barcelona van destacar per les seves excentricitats en una Europa malalta de materialisme i de raó. Totes dues ciutats havien estat forjades per la geografia i la frontera, si bé Viena va tenir, fins ben entrat el segle XX, més sort que Barcelona. La va tenir en el  segle XVII, quan la cavalleria polonesa la va salvar dels Turcs, i la va tenir el 1945, quan va caure en mans dels americans en comptes de quedar en poder dels russos. Totes dues ciutats representaven un univers que estava més enllà del seu país i van alçar un món de fantasia que van pagar caríssim en el seu moment de màxim esplendor, però que encara avui constitueix un dels pilars del seu encant.

El 1900, els ciutadans de Viena no pensaven en Àustria com en un conjunt de provincies d’una republica homogènia. Les lleis austríaques de 1900 eren aplicades per funcionaris ancorats el 1750. Els vienesos parlaven d’Àustria com els barcelonins van parlar durant molts segles d’Aragó o més tard d’Espanya. Això, en l’Europa dels estats centralistes i homogenis, va omplir les elits dirigents de totes dues capitals de complexos i de confusions. Barcelona i Viena 1900 eren ciutats que pensaven el món en termes diferents a les restants grans capitals europees. Per exemple, havien desenvolupat un culte a la idea de ciutadania molt marcat i molt antic -anterior a la revolució francesa.

Totes  dues ciutats vivien immerses en una barreja de medievalisme i d’optimisme tecnològic que les va acabar ensorrant en el moment de màxim predomini dels estats-nació.  Les contradiccions de Viena i Barcelona no eren només materials. L’ensorrada que van patir no s’explica sense les contradiccions entre tradició i modernitat que van elevar la vida artistica al mateix temps que ensorraven la política. La revolució anarquista i la inconsciència lírica amb la qual els austríacs es van apuntar a una guerra de trinxeres que havia de destruir el seu vell imperi parteixen de les mateixes reminiscències medievals que ha donat a ambdues ciutats la seva àura i el seu misteri

Kraus és una de les figures més interessants de la famosa Viena fin de siècle. No és tan conegut com Stefan Zweig, o com un Freud, un Wittgenstein o un Schonberg, ni per descomptat com un Hitler. Però potser perquè no era vienès -la seva llengua materna era el txec- sabia atacar la ciutat amb ferotgia sense deixar-la d’estimar. Llegir Kraus va bé per entendre les contradiccions de l’Europa dels estats-nació, i també per veure com afectava  la idea de progrés a les societats urbanitzades amb arrels medievals fortes. Kraus tenia una taula al cafè central i publicava un diari que es deia Die Fackel, que escrivia tot solet. Conscient que la gran Viena imperial era un gegant amb peus de fang, va dedicar la seva carrera a mirar de reformar la consciència de les elits que finalment van ensorrar-la.

Acomplexada per la força de la tradició francesa, l’elit austríaca s’esforçava a adaptar la realitat a les aparences, i aquesta va ser la mina literària de Kraus, que no es va haver de moure de la ciutat per deixar una obra extensíssima. Els vienesos eren més elegants que els barcelonins però també eren gent de formes sibil·lines; s’havien convertit en experts a fugir del moll de l’os dels problemes abordant-ne els aspectes marginals amb la màxima agudesa. Igual que alguns pensadors catalans com Balmes o Francesc Pujols, Kraus s’adonava que la destrucció de la cultura mediterrània perpetrada pels països nòrdics suposava una greu pèrdua de sentit comú per a la civilització europea.

Mentre Thomas Mann somiava a liderar ofensives contra les línies franceses, Kraus veia que les guerres acabarien destruint Europa, perquè eren conflictes d’expansió econòmica disfressats de romanticisme. Quan va arribar la primera guerra mundial només ell va tenir el valor de denunciar que la majoria d’escriptors consagrats, com ara Stefan Zweig, s’havien venut l’ànima per un destí a les oficines. Va denunciar l’espectacle dels grans escriptors que no només guanyaven diners amb la guerra, sinó que es prestaven a escriure pamflets de propaganda per salvar la pell evitant d’anar al front.

Kraus es va quedar sol advertint del desastre que suposaria la Primera Guerra Mundial i després va ser un dels crítics de Hitler més ferotges. Va denunciar la decadència cultural que produïa la repressió sexual de la dona i, convençut que l’ofici militar només tenia sentit entre la noblesa, abominava d’una escola que feia creure als joves que les guerres eren com a les novel·les. En resum, era un esperit escandalitzat pel gir materialista que havia fet la cultura europea i especialment per la barra de la premsa i els polítics.

Per descomptat, les crítiques no li van servir per res excepte pel plaer d’escriure. Ha passat per un satíric malhumorat, però tenia molts amics i el temps ha demostrat que rere el seu enginy hi havia un pensament de gruix. En amors va ser tirant a desgraciat i les dones li van treure més el son que no pas els plets que va haver d’afrontar pels articles que publicava al seu diari. Curiosament el seu gran amor va ser una aristòcrata de la família Guicciardini, descendent el pensador renaixentista que tants elogis va fer de Barcelona.

Tots som fills de Montserrat Caballé (FCO)

He seguit amb molt d’interès el cas de la Clara Ponsatí. No fa gaires anys -realment en fa molt pocs- si la doctora Ponsatí hagués acusat a la Càtedra Príncipe de Asturias de vetar-la per independentista no sols no hauria tingut cap repercussió als mitjans sinó que hauria estat presa per boja i avui la seva carrera estaria acabada -se la consideraria una persona problemàtica.

No ho dic per treure mèrit a la denúncia. Conec el caràcter discret i resolutiu de l’acadèmica i em sembla que ens ha fet un favor a tots. No obstant, seria perillós oblidar que, fins no fa gaire, molts dels que ara s’indignen i demanen explicacions -fins i tot a la mateixa universitat de Georgetown- no haurien dubtat de fer l’orni i abandonar la professora a la seva sort.

Segur que als Estats Units la democràcia funciona millor que a Espanya però el problema que ha tingut la doctora Ponsatí no té a veure amb la democràcia sinó amb la nostra manca de poder. El problema és que no hi ha cap institució que defensi la catalanitat amb un mínim de força. Mentre la raó d’Estat era omnipotent, qualsevol discurs que qüestionés el nucli del poder era fàcil d’eliminar sense contemplacions. Ara que les fronteres militars han canviat, també han canviat les fronteres de l’heterodòxia política i acadèmica i això genera una incertesa que ens dóna aire i ens permet reivindicar-nos.

Sempre que hi ha una crisi forta els marginats de la història tenen l’oportunitat de fer sentir la seva veu, però poques vegades aquesta veu té prou substància i s’expressa amb prou grandesa i determinació per arribar a consolidar-se. A Catalunya hem tingut molta capacitat d’adaptació i això ens ha permès fer la viu viu i de vegades fer coses brillants sense deixar de Ser. No obstant, a l’hora de defensar els nostres interessos, ni tan sols aquests últims 30 anys de democràcia no hem tingut gaire èxit més enllà del àmbit individual -cosa que com s’ha vist tampoc acaba sent una solució.

El cas de la Ponsatí m’ha fet pensar en alguns amics meus descarrilats i en una nota escrita durant un viatge a Viena, que recorda d’on venim i amb quina rapidesa ha canviat l’ambient. No la transcric per escarnir la Montserrat Caballé si no per recordar que fins no fa gaire pràcticament tothom donava per bo callar o canviar de pensament per defensar interessos molt més petits que els de la cantant. És bo tenir-ho present. La transició catalana no anirà gaire lluny si és una transició a l’espanyola, cofoista i desmemoriada, que es treu les puces de sobre i agafa els raves per les fulles.

Aquí va el text.

10.4.2007

“… Aquest migdia hem tornat a quedar al Hall de l’Hotel, i allà l’hem trobat, donant conversa a l’ambaixador amb la corbata una mica torçada. Venien d’una reunió i ens esperaven per dinar. El quadre era graciós perquè el Lluís és baix i rodonet i l’ambaixador ja he dit que és un armari d’home. Parlaven: el Lluís amb la seva gesticulació napolitana i l’altre amb el gest ample i buit de les persones distants i protocolàries.

De sobte una senyora grassa, vestida d’un vermell extrem, els ha interromput. Era més alta que el Lluís i per fer conjunt amb el seu vestit estrafolari duia un barret també vermell ple de flors blanques. Volia saber si el Lluís era el marit de la Montserrat Caballé. La Caballé tenia actuació a l’òpera aquesta nit i resulta que sempre que viatja a Viena es fa allotjar al Sacher. La senyora estava convençuda que el Lluís era el seu marit i, astorat, el Lluís li deia que no però la senyora no se’l creia i insistia.

– Digui-li a la seva muller que vull ajudar Andorra a ser un país independent, li deia la dona en el moment que hem arribat nosaltres.

Continua llegint