British Style (FCO)

El Financial Times ha publicat un altre d’aquests articles sobre Espanya que semblen escrits per publicar-se a La Vanguardia. El diari demanava dimarts, en una dura editorial, que el president Rajoy fes el favor de buscar una sortida negociada amb els catalans per tal de mantenir la unitat d’Espanya. Ja fa mesos que el diari ha deixat de riure les gràcies a l’independentisme i que va endurint el to cap a Madrid i cap a Barcelona. Fa uns dies, fins i tot va comprar la demagògica versió de Pere Navarro sobre el cop de puny que va rebre a Terrassa a mans d’una dona folla. Sembla que el prestigiós diari dels Landlords anglesos -que jo rebo cada dia a casa, com si fos el Comte de Vila- fins i tot està disposat a escampar la idea d’una pressumpta crispació social a Catalunya, que jo només he detectat en les declaracions de Jordi Cañas i de Loquillo, i en els somnis sadomassoquistes de la Camacho.

Quan vaig ser a Londres, en una enriquidora estada a la Fundació Cañada Blanch, em vaig prendre la molèstia de repassar l’arxiu del Times des de la seva fundació i vaig quedar parat de veure que la política britànica respecte d’Espanya fa més de 200 anys que és sempre la mateixa: els anglesos aprofiten qualsevol ocasió per debilitar l’Estat espanyol; empatitzen amb les raons de la “industriosa” Barcelona i critiquen la intolerància de Madrid, però les coses ja es poden posar tant peludes com tu vulguis que a l’hora de la veritat la idea que Catalunya s’escapi del corral Ibèric els fa més por que una pedregada. Londres té molt clar que l’expansió del seu poder va arribar després del 1714, amb la constitució d’una Espanya anul·lada per les seves pròpies contradiccions. Perquè ho haurien d’oblidar? Sobretot ara que se’ls dispara el populisme antieuropeïsta de la UKIP i l’aristocràcia de la City necessita esprémer algun llimoner per tranquil·litzar els seus Hooligans.

Londres, que ha anat empobrint el seu rerapaís igual que París o que Madrid, i que està envaïda pel capital xinès i àrab, necessita una segona ciutat forta sota la seva òrbita per respirar una mica i mantenir la seva posició a Europa, i Barcelona seria una delegació ideal si no fos perquè existeix aquesta cosa que es diu Catalunya, que sempre acaba tombant els seus plans de negoci. Els lords anglesos sempre s’han posat d’acord amb les 400 famílies catalanes. Josep Pla té alguns homenots, un de cèlebre, d’inclòs en el meu llibre, en els quals en fa molta conya d’aquesta sintonia anglocatalana. Les classes dirigents de Londres i Barcelona tenen un sentit de la ironia molt subtil i sempre s’han posat d’acord tant a l’hora de demanar una mica de liberalisme a Espanya com també a l’hora de tolerar dictadors com Primo de Rivera o Franco, quan ha sigut l’hora d’aturar els deliris revolucionaris de les masses desesperades.

Per això trobo simptomàtica la pujada de la CUP i la popularitat del seu líder David Fernández. És evident que la popularitat de qualsevol polític acostuma a créixer en funció dels motius més baixos. La situació social fa que la cara fosca de la CUP (que la té, igual que la tenen ERC o CiU), pugui ser de gran utilitat a les forces multinacionals que volen impedir la desmembració d’Espanya al preu que sigui. En els propers mesos veurem que, exceptuant Aznar i Franco, els polítics que han governat Madrid no han tingut cap projecte nacional que anés més enllà de gestionar les caritats de França i d’Anglaterra i després les dels Estats Units i Alemanya. Veurem que, des de 1714, les elits catalanes han sigut les úniques que han tingut una idea d’Espanya una mica moderna i refinada, però que aquesta idea és igual d’estúpida que la carpetovetònica castellana. I no sols perquè ha fracassat ja unes quantes vegades, sinó perquè es basa en la destrucció del propi país, com van fer Cavour i Garibaldi a canvi d’unificar Itàlia.

La política del Financial Times respecte Espanya fa temps que em recorda una conversa que vaig tenir amb un alt càrrec convergent ara ja deu fer dos anys. Pel que vaig entendre, a la Plaça Sant Jaume estan convençuts que una part d’Europa pressionarà perquè Madrid ofereixi una sortida negociada a Catalunya i perquè el govern de la Generalitat l’accepti o la plantegi en un referèndum de la manera més convenient i atractiva. Algunes elits de la Unió, mediocres en els seus plantejaments -com s’està veient a Ucraïna-, insistiran perquè es produeixi aquesta tercera via que de moment té tan poc suport social. Si el país aguanta les pressions Brussel.les, que seran en bona part pressions sol·licitades des d’aquí; si l’independentisme es manté, -em deia ara fa dos anys aquest bon convergent- aleshores començarem a tenir possibilitats d’aconseguir marxar d’Espanya. Jo crec que el millor que podria fer el president Mas és passar-se les manies de la City pels collons i deixar que els Estats europeus i els buròcrates de Brussel·les es trobin el problema de la democràcia catalana a sobre.

El Financial Times és un diari collonut, però una elit europea capaç de pressionar els catalans perquè acceptin un pacte arreglat en un ministeri acabarà creant una Unió que serà un bunyol, com el que han creat a Kiev; és a dir que servirà només perquè uns quants suquin el melindro. Com deia John Kay, en un article al Financial Times ja fa uns anys, una Europa de catalans, piemontesos i holandesos tindria més cohesió que aquesta Unió d’Estats, que es van pensar per un altre panorama geopolític. Tot i així, com que veig que el procés s’allargarà i segurament exigirà un extra de paciència, voldria demanar als tuiteros de la CUP que prediquen les virtuts polítiques de la ràbia que no es passin d’homenets quan arribi el millor moment de la pel·lícula.

De Kiev a Barcelona

La moguda d’Ucraïna i de Crimea ha posat neguitosa molta gent a Catalunya. Si l’unionisme n’ha fet una lectura esbiaixada, el sobiranisme ha corregut a marcar distàncies massa ràpid. El que passa a Ucraïna afecta Catalunya i és un error amagar el cap sota l’ala. La posició del ministeri de defensa apelant a la sagrada Constitució ucraïnesa i demanant alhora que Brussel.les estableixi bones relacions amb Rússia com a mínim fa somriure. L’espanyolisme era partidari de seguir la política francesa de sacrificar els ucraïnesos de la plaça Maidan per aliar-se amb Rússia, però el vent ha canviat sobtadament de direcció i la genial reacció de Putin ha agafat gairebé tothom amb els pixats al ventre.

Estirant una vella metàfora pujolista, el president Mas ha dit que ni Crimea no és com Catalunya ni Espanya és com el Regne Unit. Molt bé. Però més enllà d’aquesta evidència, el fet és que Putin ha sabut respondre a la victòria que Occident ha celebrat a les portes de casa seva amb un moviment ràpid i brillant que no sols li ha permès salvar els mobles, sinó que li ha servit per atacar la base del prestigi de la Unió Europea. De moment, a Crimea no hi ha hagut ni un mort, i no sols celebrarà aviat un referèndum, sinó que el seu Parlament ja ha declarat la independència per una àmplia majoria. Putin és un sac de ressentiment i sap veure Occident a través de la seva hipocresia. El maquiavèlic desplegament del seu exèrcit a Crimea, acompanyat d’un suport popular amplificat, però molt sòlid, fa aquesta pregunta a les elits europees: la democràcia o la cartera?

Qualsevol forma de poder es basa en la impostura i el que marca la diferència és la capacitat de mantenir-la. Putin deu creure que així com ell no té força per entrar a Ucraïna a pit descobert, tampoc els liders europeus tenen força per obligar Crimea a romandre dins d’Ucraïna contra la voluntat de la majoria de la població. El president rus, ben segur calcula que així com el seu exèrcit perdrà força persuasiva a mesura que els valors occidentals penetrin en la seva àrea d’influència, la millor manera de protegir Rússia de les oligarquies europees és fomentar la fragmentació interna de la Unió, i sobretot donar espai als alemanys en els territoris de l’oest que tradicionalment havien dominat França i Anglaterra. De moment, occident gesticula i parla de sancions, però fins ara tots els càstigs econòmics que s’han posat a Rússia han quedat en poca cosa. Qualsevol que desplegui un mapa del país comprendrà per què.

El merder que hi ha a Ucraïna posa en evidència que les fronteres encara compten molt -sobretot les fronteres que limiten entre imperis-, però també qüestiona els discursos liberals de Washington i de Brussel.les. En un moment en el qual encara tothom té fresc el record de Líbia i de l’Iraq i recorda els límits que han demostrat les revolucions democràtiques en els països àrabs; en un moment en el qual la Unió Europea es presenta com una gran Suïssa però oposa una ambigua resistència a l’autodeterminació dels pobles que viuen en el seu territori, la jugada de Crimea situa Occident en la posició d’haver de demostrar que el seu sistema de llibertats és alguna cosa més que una manera de disfressar els interessos econòmics d’una minoria -com ho va ser, en el segle passat, el nacionalisme.

Com sempre que hi ha una crisis d’autoritat al món, la guerra psicològica i de prestigi s’ha tornat cruenta. El conflicte d’Ucraïna ens recorda que en la selva de les relacions internacionals els països que se’n surten amb més èxit són els que aprofiten millor les contradiccions de l’enemic i resolen les seves disputes internes amb més solvència. Durant anys s’ha comparat Espanya amb Iugoslàvia i potser era a l’imperi rus que calia anar a buscar el mirall, a la Rússia teocràtica, colonitzadora i irredenta. No crec que els espanyols arribin a treure els tancs, ni que els catalans muntem un sidral com el de Maidan a la Plaça Catalunya. Però, en canvi, em sembla molt probable que Rajoy s’estigui reservant una jugada que faci a la Catalunya convergent la mateixa pregunta que Putin va fer a la Ucraïna de Ianukovitx i que ara està fent a Washington i a Brussel·les: voleu la llibertat o els diners?

Em sembla que la nostra sort dependrà de la inspiració amb què el conjunt del país respongui aquesta pregunta diabòlica i un punt perversa.

Kissinger i el 1714 (FCO)

Una bona manera de comprendre les conseqüències de la derrota de 1714 i fins a quin punt tenien raó els resistents que deien que lluitaven per la llibertat de totes les nacions d’Europa és llegir el llibre de Henry Kissinger, Diplomacy. L’ex secretari d’Estat de Richard Nixon no esmenta Catalunya però dedica un pròleg molt interessant a mirar d’explicar perquè les potències europees van engegar a fer punyetes la seva hegemonia amb dues guerres mundials.

El llibre està escrit després del col·lapse de la Unió Soviètica. Kissinger busca inspiració en la decadència europea per proposar una política de relacions exteriors que permeti als Estats Units gestionar el multilateralisme. Segons Kissinger, els governs nordamericans han basculat sempre entre dues cultures polítiques: l’aïllacionisme i l’intervencionisme. Aquestes dues tendències, diu, haurien nascut com a resposta a la cultura colonial i maquiavèlica dels vells Estats Nació, i compartirien un tret comú, que és l’idealisme. Simplificant, uns voldrien intervenir pensant d’escampar els valors de la democràcia nordamericana i els altres defensarien l’opció aïllacionista convençuts que el país no pot ésser amenaçat des de l’exterior mentre que, en canvi, tota intervenció a l’estranger corre el perill de pervertir els principis liberals de la nació.

La cultura política nordamericana es va fer per oposició a l’europea, diu Kissinger, i pressuposa que l’Estat té el deure d’intentar actuar amb un sentit moral equiparable a les persones que representa. La base política de l’Europa moderna és la raó d’Estat. Aquest concepte, introduït per Richelieu, el va explicar molt bé lord Bolingbroke a propòsit de la pau d’Utrech quan va dir que Anglaterra no té aliats sinó només interessos. Per poc que se segueixi el resum que Kissinger fa de la història del continent, és fàcil arribar a la conclusió que aquesta cultura es consolida després de 1714, quan França aconsegueix arraconar els Habsburg a l’est d’Europa. Després de Napoleó, Metternich intentaria donar una base moral al nou ordre europeu, però seria en va perquè, amb la derrota de 1714, les institucions austríaques van perdre la centralitat política i intel·lectual i, a poc a poc, es van anar momificant.

Com explica Kissinger, Richelieu va introduir la raó d’Estat per evitar que França quedés entrepanada entre l’Imperi espanyol i l’Imperi sacrogermànic que Àustria intentava cohesionar sota el seu lideratge. Richelieu va veure que així com els interessos més cars dels homes tenen un rerefons transcendent, els estats no tenen ànima i es juguen l’existència cada dia. D’entrada, aquesta Realpolítik, és a dir, aquesta política amoral i ultramaterialista, va donar a França un avantatge sobre els seus adversaris, limitats per principis ètics i religiosos. L’època de Lluís XIV va ser el moment daurat d’aquest avantatge; després, però, a mesura que els restants Estats es van veure obligats a adoptar les mateixes estratègies que França aquest avantatge es va anar perdent i va desembocar en una insostenible escalada militar.

Si mirem quines potències emergeixen després de 1714, veurem que tenen un caràcter marcadament autoritari i expansionista. Veurem que es generalitza la idea segons la qual els homes i els territoris s’han d’adaptar a les lleis de l’Estat i no a l’inversa (les lleis de l’Estat, als homes i els territoris) com pretenia el constitucionalisme català. Durant el segle XVIII, Prússia i Rússia venen a substituir Polònia i Àustria en el sistema polític europeu. Polònia i Austria eren estats multinacionals amb una filosofia política similar a la Corona d’Aragó. Mentre nosaltres anem quedant sepultats en l’oblit, el resultat de la guerra de successió no sols deixa Europa en mans de França i la Gran Bretanya, sinó que posa el pessimisme de Hobbes en situació de conquerir el centre de la cultura política europea.

Hobbes és un anglès que escriu el seu famós Leviatan durant una estada a París, on havia anat a raure fugint de la guerra civil al seu país. El fet il·lustra el paper que jugarien França i Anglaterra en l’Europa posterior a 1714 i el clima de crispació perpètua que va escampar entre els països del continent. Cal pensar que quan va començar la guerra de successió Anglaterra tot just s’havia assegurat una monarquia parlamentària. Durant tot el conflicte el perill que tornés a esclatar una guerra civil o que es produís un retrocés en les llibertats surava en l’ambient de Londres. Els anglesos van tancar uns acords de pau molt favorables i França no va aconseguir el domini absolut del continent que pretenia. Llegint Kissinger, però, tens la sensació que els Estats Units només van acabar de fer el camí cap a la democràcia que, a Europa, va quedar estroncat quan els anglesos ens van abandonar.

Tots som fills de Montserrat Caballé (FCO)

He seguit amb molt d’interès el cas de la Clara Ponsatí. No fa gaires anys -realment en fa molt pocs- si la doctora Ponsatí hagués acusat a la Càtedra Príncipe de Asturias de vetar-la per independentista no sols no hauria tingut cap repercussió als mitjans sinó que hauria estat presa per boja i avui la seva carrera estaria acabada -se la consideraria una persona problemàtica.

No ho dic per treure mèrit a la denúncia. Conec el caràcter discret i resolutiu de l’acadèmica i em sembla que ens ha fet un favor a tots. No obstant, seria perillós oblidar que, fins no fa gaire, molts dels que ara s’indignen i demanen explicacions -fins i tot a la mateixa universitat de Georgetown- no haurien dubtat de fer l’orni i abandonar la professora a la seva sort.

Segur que als Estats Units la democràcia funciona millor que a Espanya però el problema que ha tingut la doctora Ponsatí no té a veure amb la democràcia sinó amb la nostra manca de poder. El problema és que no hi ha cap institució que defensi la catalanitat amb un mínim de força. Mentre la raó d’Estat era omnipotent, qualsevol discurs que qüestionés el nucli del poder era fàcil d’eliminar sense contemplacions. Ara que les fronteres militars han canviat, també han canviat les fronteres de l’heterodòxia política i acadèmica i això genera una incertesa que ens dóna aire i ens permet reivindicar-nos.

Sempre que hi ha una crisi forta els marginats de la història tenen l’oportunitat de fer sentir la seva veu, però poques vegades aquesta veu té prou substància i s’expressa amb prou grandesa i determinació per arribar a consolidar-se. A Catalunya hem tingut molta capacitat d’adaptació i això ens ha permès fer la viu viu i de vegades fer coses brillants sense deixar de Ser. No obstant, a l’hora de defensar els nostres interessos, ni tan sols aquests últims 30 anys de democràcia no hem tingut gaire èxit més enllà del àmbit individual -cosa que com s’ha vist tampoc acaba sent una solució.

El cas de la Ponsatí m’ha fet pensar en alguns amics meus descarrilats i en una nota escrita durant un viatge a Viena, que recorda d’on venim i amb quina rapidesa ha canviat l’ambient. No la transcric per escarnir la Montserrat Caballé si no per recordar que fins no fa gaire pràcticament tothom donava per bo callar o canviar de pensament per defensar interessos molt més petits que els de la cantant. És bo tenir-ho present. La transició catalana no anirà gaire lluny si és una transició a l’espanyola, cofoista i desmemoriada, que es treu les puces de sobre i agafa els raves per les fulles.

Aquí va el text.

10.4.2007

“… Aquest migdia hem tornat a quedar al Hall de l’Hotel, i allà l’hem trobat, donant conversa a l’ambaixador amb la corbata una mica torçada. Venien d’una reunió i ens esperaven per dinar. El quadre era graciós perquè el Lluís és baix i rodonet i l’ambaixador ja he dit que és un armari d’home. Parlaven: el Lluís amb la seva gesticulació napolitana i l’altre amb el gest ample i buit de les persones distants i protocolàries.

De sobte una senyora grassa, vestida d’un vermell extrem, els ha interromput. Era més alta que el Lluís i per fer conjunt amb el seu vestit estrafolari duia un barret també vermell ple de flors blanques. Volia saber si el Lluís era el marit de la Montserrat Caballé. La Caballé tenia actuació a l’òpera aquesta nit i resulta que sempre que viatja a Viena es fa allotjar al Sacher. La senyora estava convençuda que el Lluís era el seu marit i, astorat, el Lluís li deia que no però la senyora no se’l creia i insistia.

– Digui-li a la seva muller que vull ajudar Andorra a ser un país independent, li deia la dona en el moment que hem arribat nosaltres.

Continua llegint

Patriotes catalanes (Avui)

Un dels motius pels quals dedico tants articles a la independència és perquè vull veure més patriotes catalanes en minifaldilla. Estic segur que quan siguem lliures les nostres dones tindran més fama que les de París i Nova York. Tants segles d’espoli, i de veure els homes més virils assassinats o fracassats, han fet que les nostres dones siguin fortes com un roure, però massa virtuoses i poc corporals. La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d’estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d’espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid. M’entristeix veure tantes patriotes amb aire mongívol, vestides amb parracs i bosses grans, com si arrosseguessin una gran penitència i una gran responsabilitat. Amb els homes desarmats, les nostres dones han hagut de tenir massa paciència i de fer massa exercicis espirituals. A còpia de defensar l’honor de la nació han agafat gust pel martiri i han perdut l’instint pels capricis cars. Avesades a triar entre cínics i fatxendes o entre falsos sants i beneitons, la dona catalana té tendència a ser una mica bleda, prepotent i inquisitorial. Jo ja tinc decidit que em gastaré la part que em toca de l’espoli omplint la meva aimada de diamants i roba cara, i també li compraré els ginys sexuals més futuristes i de formes més diverses. Amb el seu sentit del limit, forjat durant centúries d’opressió, la dona catalana és la gran esperança d’Occident, però necessita reconciliar-se amb el seu cos. Jo, que pel meu caràcter indomable he tastat figues de molts paners, puc dir que les locals són les millors. Tot i així, encara que la independència és evident que no farà miracles, si alliberéssim el país estic segur que moltes parelles catalanes no semblarien olles a pressió. Em sap greu, i no afavoreix l’economia, que els homes més sencers i les dones més fermes del país sovint no tinguin més remei que aparellar-se amb estrangers.

La Cup (Punt/Avui)

Els detalls més significatius del debat d’investidura es van produir  durant el discurs del portaveu de la CUP, David Fernàndez. Mentre Jordi  Cañas es va encendre, el president Mas va agrair el to de Fernàndez i el va rebatre amb un grau d’empatia que hauria estat impensable fa uns  anys. La conseqüència més positiva del resultat electoral és que ha  obligat els partits a deixar de banda el folklore guerracivilista.  Alguns tertulians atien els fantasmes del passat, però al carrer no hi  ha la divisió dels anys 30, i la memòria històrica potser aquest cop  servirà d’alguna cosa. La CUP desperta l’inconscient polític del país  més profund i democràtic, i més castigat per la repressió. La CUP ve  dels càtars, dels remences, dels segadors, dels últims defensors de la  Barcelona el 1714 i també dels carlins i els anarquistes –abans que  fossin espanyolitzats, després de l’assassinat del Noi del Sucre. Els  nois de la CUP són fills de la tradició de la defensa de la terra i, si  són prou disciplinats per no cremar-se a foguerades, tindran un paper  influent ara que els mapes i la geografia s’han tornat tan importants.  És veritat que el seu discurs antisistema costa d’empassar a les elits  europees. De fet, representen tots els valors pels quals l’Europa  colonial sempre ha tendit a mirar d’aniquilar-nos. Tot i així, Europa ja no és el centre del món, i la CUP diu veritats que podrien ajudar a  regenerar l’ànima del continent i la xarxa urbana que els estats nació  han destruït els últims 300 anys. Amb la seva memòria d’elefant, la CUP  infondrà coratge al Parlament i posarà en evidència el fals idealisme  democràtic de partits com Ciutadans, més pensats per valencianitzar el  país i per canviar els beneficiaris de la corrupció que no pas per  convertir Catalunya en Suïssa. Amb la CUP, es veurà fins a quin punt els partits d’herència comunista o feixista tendeixen a sacralitzar les  lleis. Ara sí que podem dir que ja hi som tots. El president Mas, que  representa la capacitat de resistència del país; Junqueras, que és  l’astut, i Fernández, que és el més valent de tots.

L’Holocaust i Catalunya (FCO)

Dissabte passat una colla de personalitats del món de la ploma van publicar una redacció al Punt Avui demanant al diari que em faci fora de la feina. La causa de la indignació que ha portat aquesta gent tan bona a demanar el meu cap va ser un comentari sobre un article de Matthew Tree que qualificava l’Abel Cutillas d’antisemita. Tree s’afegia a una colla d’intel·lectuals que han escrit un llibre col·lectiu per estigmatitzar l’escriptor de Vinaixa, total per un aforisme magnífic que diu que la supervivència dels jueus és un miracle i la prova de l’existència de Déu. Cutillas ja comença a ser més famós que Joan Fuster, que també va saltar a la fama gràcies als insults dels provincians del seu moment.

La veritat és que trobo sospitosa la susceptibilitat dels intel·lectuals que defensen els jueus –o els palestins–  amb grans gestos i paraules. Si tantes hores de patir les dediquessin a pagar el preu de defensar amb determinació la seva terra tot seria més senzill i no perdríem tantes energies. Enlloc com a Catalunya no es veu tan clar que l’Holocaust es vol convertir en una ideologia d’Estat al servei del mateix sistema que el va fer possible, una mica com va passar amb el comunisme, i amb totes les concepcions del món que no distingeixen entre la idea i la vida i, per tant, no admeten crítica ni dissidència. És una llàstima, perquè així malgastem la millor oportunitat que Europa té de no morir consumida pels remordiments, que és salvar Catalunya.

La idea sonarà exòtica, però els catalans som l’últim poble dialèctic del continent, som els últims supervivents de la concepció totalitària de la vida imposada pels vells Estat nació. Per això podem ser materialistes i alhora muntar referèndums en caixes de cartró. Per això no ens dissolem, ni deixem de parlar la nostra llengua. Per això podem dir el que ens doni la gana de l’Holocaust, igual que els gitanos -tot i que mai com si l’haguéssim viscut, esclar. Un amic israelià em diu que Europa es va suïcidar matant els seus jueus. Jo crec que s’està suïcidant ara enquistant el discurs sobre l’Holocaust.

La millor manera d’encobrir un crim és denunciar-lo, moralitzar-lo fins al punt que ningú no en pugui parlar lliurement, que no se’n pugui aprendre, que les víctimes no puguin créixer a través seu. Això és el que fan els serfs de l’Estat Nació, aquests que només s’estimen els jueus per la seva condició de víctimes. Congelen el temps, impedeixen l’evolució del discurs sobre l’Holocaust perquè no derivi en una crítica més àmplia, que posaria en evidència el fondo de la crisi d’Europa i les bases del seu antic poder: l’extermini, per la violència o la resignació, d’unes ètnies per unes altres.

Així com l’antisemitisme i el comunisme van servir per vehicular el ressentiment dels pobles esclavitzats pels Estats, ara molts sacerdots de l’Holocaust també es recluten entre les víctimes indignades de l’època; igual que la resta de petits col·lectius viscerals de gent que perd la mesura quan s’ajunta. La qüestió és impedir tota mirada individual sobre el passat per no haver de reconèixer que l’extermini tecnològic dels jueus només va ser l’últim eslabó d’una concepció del poder que es disfressa de cultura però que es basa en la força bruta, i que va oficialitzar l’Estat espanyol, va continuar a l’estat francès i que l’estat nazi alemany va portar fins a les últimes conseqüències.

Jo no crec que hi hagi cap pecat que no tingui redempció, perquè això donaria un poder infinit a les víctimes. Però els vells estats nació, convençuts que són la forma històrica definitiva, volen enfonsar Europa amb ells, i per això permeten bromes sobre Mahoma que no tolerarien mai sobre l’Holocaust, i per això encara té més prestigi Hobbes que Spinoza. Però els catalans –fills bords de David- la podem salvar, perquè nosaltres també hem sobreviscut de miracle. De manera que això és el que hauríem de provar de fer, sabent que hi haurà víctimes despistades que ens tiraran porqueria a sobre. Em sap molt greu si el to provocatiu de l’article ha disgustat persones concretes. Ho dic de debò. Però no deixo de pensar que ha posat de manifest la idea substancial que hi defensava.

El cap de turc (Rac 1)

Déu me’n guard de defensar Iniciativa. Per mi Iniciativa podria desaparèixer demà mateix. És un partit que concentra tota la inconsistència del país, tota la pedanteria, tota hipocresia i tota la irresponsabilitat. És l’infern empedrat de bones intencions, la combinació més pura del ventall d’inanitats que ens ha dut pel pedregar. El seu pas pel govern ha estat una exhibició de buidor i d’incompetència. El cas d’Horta de Sant Joan és només la cirereta d’una trajectòria exemplar. Cap partit representa tan bé la tradició de demagogs i d’intel·lectuals de casinet que Catalunya ha donat els últims 100 anys. Per això tots els partits tenen algun defecte d’Iniciativa i, en canvi, Iniciativa no té la virtut de cap partit. També per això, a mesura que el decorat cau, a mesura que el públic veu el rei despullat, a mesura que s’agreuja la crisi de credibilitat i s’estén el nerviosisme, els atacs contra Iniciativa augmenten. Els sistemes podrits sempre busquen caps de turc. Els partits, els diaris, els columnistes creuen que ataquen Iniciativa però en realitat s’ataquen ells mateixos, ataquen l’univers de banalitats i  sublimacions cofoistes que fins ara els ha justificat. Tot aquest linxament que pateix Iniciativa té uns emotius colors crepusculars. Veure el monstre devorant-se ell mateix com al final d’una pel·lícula. Potser prendrem mal, però tinc una certa curiositat per veure com acaba tot plegat.

Clica aquí!

Lluny del galliner (Catalunya Oberta)

Estimada Àstrid,

Aquesta és l’última carta que puc escriure des de Londres (ohhhh). Tu sempre em dius que les dones sou princeses i que els gestos gratuïts dels homes els necessiteu com les flors l’aigua per viure. Deixa’m quedar com un gentleman abans de tornar a Barcelona. Digues als teus pretendents que no s’alarmin, explica’ls que la carta és un d’aquests gestos estètics que les senyores que s’ho mereixen inspiren als senyors que valen la pena. Les converses de mascles, a més, s’han tornat difícils. A Catalunya tothom viu amb els sentiments a flor de pell però molt lluny dels altres. La banalitat és l’única matèria de conversa que s’accepta -com sol passar en els guettos. Per tant, jo ara em poso a escriure les meves ruqueries i tu fes com les parisenques, que són les reines en l’art de fingir interès, mentre pensen en una altra cosa.

Com saps, els mesos que he estat aquí m’he fet un tip de rumiar. He pres notes sobre el que he vist i he llegit molt. Els diaris són intel·ligents, fins i tot a tu t’agradarien. En treuries pasta de novel·la, hi trobaries vides marcades per l’atzar i debats morals autèntics, basats en casos individuals. Als diaris no hi surt qualsevol, has d’haver patit com una bèstia o ser molt important per aparèixer-hi. Els debats polítics tenen volada. Sobretot, es parla de la Xina. Es diu que els xinesos marcaran el segle XXI igual que els nordamericans van marcar el segle XX. Sembla que a la Xina les ciutats comencen a fer aquella pudor de nou de trinca que els Estats Units feien tot just fa un segle. Que et semblaria un món a la mida dels xinesos? La setmana passada la professora d’anglès ens va demanar que presentéssim a la classe algun tema que ens “apassionés” i l’estudiant xinès va estar dos dies dubtant entre dos temes: els dinosaures i els virus. Tu diràs: és biòleg, doncs és economista. És un economista apassionat per l’extinció dels dinosaures i la capacitat mortífera dels virus. Em temo que en un món a la mida dels xinesos el friquisme i l’angoixa augmentarien encara més, no trobes?

El món ens necessita. El món ens necessita i nosaltres necessitem el món. Si l’estada a Londres m’ha servit d’alguna cosa és per veure que Catalunya no la salvarem quedant-nos a casa. Cal sortir fora. No només per conèixer d’altres maneres de fer i per donar-nos a conèixer; sobretot per descobrir-nos a nosaltres mateixos! Per escoltar la nostra veu una mica reposadament. A Espanya tothom crida. He quedat parat de la quantitat de soroll que suportem. Cal sortir del galliner o, si més no, viure-hi amb un peu a fora, buscar un espai de transició que ens relacioni amb la vida sense passar per les ofenses de Madrid ni els nostres traumes. La primera cosa que cal aprendre és a viure separat. Quan algú et parla de molt a prop, llançant-te capellans, perds la perspectiva i la capacitat de pensar positivament. És igual que quan estimes molt una cosa o tens por de perdre-la, corres el perill de matar-la tu mateix. Em fa l’efecte que rebaixant el nivell d’excitació, ens queixaríem menys i treballaríem més.

Tot plegat és molt senzill. Si tens un ull de poll, evitaràs passar pels llocs on te’l trepitgen o, si jugues un partit, punyeta, deixa estar el penalty injust, oblida els cracs lesionats i estigues per la pilota. Un país és un punt de partida. Viure dels èxits dels teus avantpassats és gairebé tan patètic com viure de les seves derrotes. Un país ha de ser un estímul, no un quadre per emmarcar. És bo saber que Flandes i el Quebec tenen unes seus precioses, a Londres, amb unes grans banderes penjant enmig del carrer, i que nosaltres només hi tenim un despatxet. És bo saber que n’hi hauria prou amb la vaixella de l’ambaixada espanyola per pagar les nostres delegacions. És bo saber que l’Instituto Cervantes té la seu en una gran casa luxosa mentre l’Institut Ramon Llull passa amb una taula i un ordinador ambulant. (Per cert: diuen que els cursos de català no interessen però has de contractar un detectiu per saber quan els comencen.) Tot això és important dir-ho, però encara és més important de dir que no he trobat cap català servint en les cadenes de menjar ràpid  -igual que no hi he trobat suïssos, francesos o alemanys. En canvi, hi he trobat força espanyols, i dependents d’altres països amb estat. Haver nascut a Catalunya també deu tenir alguna avantatge, pregunto.

Sempre que algú em diu que som uns perdedors penso que ho diu per ell. Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit. Aquesta frase a Catalunya pot sobtar, però aquí l’he provada i ningú no me la discuteix. I bé: quants països sense exèrcit des de fa com a mínim tres cents anys tenen el nostre potencial? Després de tantes bufetades encara hi som. Tenim una experiència a explotar i un sentit del gust per exportar. He llegit el japonès Kenichi Ohmae, que parla de la decadència dels Estats nació i del futur de les regions-estat, entre les quals cita “the Languedoc-Roussillon region, centered on Tolouse, with its tight linkages with Catalonia”. També he llegit el gurú aquest nord americà, el Richard Florida, i he vist el seu mapa basat en l’activitat lumínica. Saps que ens situa al centre d’una de les quaranta “megaregions” megaplenes de talent que diu que han de protagonitzar el futur? No diries mai amb quin espai coincideix el territori de què parlen tots dos: amb el que August Rafanell descriu a La il·lusió occitana, amb l’univers de Pla, de Maragall, de Prat de la Riba i del doctor Trueta. La realitat és tossuda i la base de les coses costa de matar. Però, esclar, tenim el cervell tan estovat que necessitem que les bones notícies ens les donin els japonesos o els nordamericans.

Hauríem d’escoltar més la inspiració. Ara que el món es reorganitza no és lògic que ens preocupi més quin dia desapareixerem que no pas com aprofitarem les oportunitats. Ara que el futur és dels emprenedors, aquest pessimisme només amaga mandra de competir i por a la llibertat. La política és important. La punyetera independència és important. Però qui diu que les coses s’hagin de fer en un ordre preestablert? Ara que l’auge de la Xina afavoreix el Mediterrani, ara que l’afebliment de les fronteres ha ressucitat la geografia, ara que les solidaritats naturals i el treball en xarxa tenen més bona propaganda que el saqueig i l’amenaça, ara que el futur treballa en contra dels estats que ens volen anihilar, quin sentit tenen les nostres actituds tan defensives? Tenim una herència per descobrir i per explotar. Vivim amb una mina sota els peus que ni la de Califòrnia. Però esclar, per treure l’or, hauríem d’agafar el pic i la pala. N’hi ha prou de sortir a respirar per adonar-se’n. En el fons, no hi ha res com ser català. Segur que tu també hi estàs d’acord, Àstrid. Espero que la teva novel·la vagi endavant i que, quan surti, deixis calba d’enveja la Zadie Smith.

Fins aviat, darling

Enric

Clica aquí!