Mas contra els Zombies (FCO)

L’enquesta que dóna la victòria a ERC en les properes eleccions és la demostració més clara que hem tingut fins ara que el president Mas està portant el procés de manera excel·lent. Per raons que no vénen al cas aquests últims mesos he vist moltes sèries nordamericanes. He vist sèries sobre zombis, sobre invasions extraterrestres, sobre marines islamistes, sobre lladres de guant blanc, sobre polítics sense escrúpols, sobre advocats sense títol i fins i tot sobre justiciers urbans disfressats de Robin Hood, defensant la seva ciutat futurista amb arc i fletxes.

A banda de l’entreteniment, la gràcia que té veure sèries nordamericanes és que et donen una idea de quines coses preocupen el poder més enllà dels discursos que fan els intel·lectuals que gestionen la propaganda del sistema. Les sèries són les novel·les franceses del moment, et diuen cap a on va el món i on són les arrels dels grans conflictes. Ara, per exemple, està de moda dir que el progrés de les nacions depèn de la qualitat de les institucions. És un discurs que serveix perquè alguns diaris semblin seriosos i perquè el Jordi Cañas sembli alguna cosa més que un porter de discoteca. No obstant, el discurs de la crisi institucional emmascara el moll de l’os del problema d’Occident, i és que la gent comú ha perdut la tensió espiritual.

En totes les sèries nordamericanes que he vist el missatge és el mateix: la qualitat de les institucions és un reflex de la qualitat humana de la gent, de la seva capacitat de filar prim a l’hora de prendre decisions morals complexes i de la seva resistència a les excuses que els dolents ens posen sempre. Els Estats Units eduquen el públic per combatre l’enemic interior. No només l’enemic que s’amaga entre la gent, el criminal o el terrorista, o el polític corromput pel poder, sinó també l’enemic que portem dins. Totes les sèries que he vist sembla que treballin per superar l’home massa creat per la cultura dels vells estats-nació. Aquest home petulant i capritxós, que devora més del que produeix perquè ha perdut el contacte amb la terra i no es coneix a ell mateix. Contra la retòrica del polític que atia el fals idealisme i l’enveja de la gent, o contra el columnista que repeteix els tòpics que el fan quedar millor, els americans reivindiquen l’home que defensa els seus amors concrets de les perversions del sistema, si cal saltant-se la llei.

La maduresa ho és tot i el missatge subliminal d’aquestes sèries és que tot s’aguanta per un pèl i que la base de la democràcia i la pau social no està en mans dels polítics, ni dels militars, sinó del coratge i el talent de persones molt diverses que saben qui són i què volen fer amb la seva vida. Occident viu un moment d’estancament i pessimisme, i necessita la força moral dels seus ciutadans per renovar el sistema sense engegar-lo a fer punyetes. El que fa Mas de tirar endavant sense patir pels interessos de partit és el que el fa creïble el procés cap a la independència i el que dóna al país l’oportunitat de crèixer més enllà de les antigues pors i dels vells contes de fades.

La majoria dels columnistes que cobren per equivocar-se diuen que Mas trencarà CiU, però jo diria que més aviat es carregarà el que queda del sistema autonòmic. Per això, els fatxes i l’esquerra franquista estan tan nerviosos. Justament perquè no governa per afavorir el seu partit és més difícil d’aturar i posa més en evidència les ombres xineses del sistema. El pont aeri, que va voler convertir Mas en un ninot, ara acarona el somni d’una ERC esvalotada i impacient que li doni una excusa per tornar a espantar  la gent i recuperar el control sobre el païs. Una part de l’elit encara confia en l’infantilisme de la massa per evitar la independència i branda el fantasma d’una ERC guanyant per poc i d’una convergència trencada i cainita.

Mentre van perdent lectors, algunes capçaleres venen l’estampeta d’un Mas atrapat entre Espanya i Esquerra. Per la seva banda, Mas posa a prova el patriotisme d’ERC i CiU i el coratge dels columnistes que donen lliçons de democràcia mentre publiquen en diaris en els quals està prohibit escriure paraules com independència i referèndum; Mas posa a prova l’idealisme dels nois de la CUP que promouen la cultura de la ràbia, sovint bordant per Twitter com gossos salsitxa. I, per descomptat, apel·la al pragmatisme dels senyors de Barcelona, alguns dels quals podrien perdre part dels seus negocis si posen massa resistència al curs dels esdeveniments.

L’únic que fa Mas és posar a prova la maduresa del país. Està posant les condicions perquè cadascú tingui èxit o es faci mal solet. Ho fa amb una barreja de fe i d’escepticisme. I ho fa per ell mateix, que és el motiu pel qual s’han de fer les coses. Alguns diuen que trencarà CiU i regalarà la Generalitat a ERC. Jo crec que, si Mas i Junqueres saben mantenir el rumb prescindint dels cants de sirena i les ombres xinesques que genera el poder, els que han de patir són els altres partits. I Madrid, naturalment, quan es convoqui el referèndum.

Kraus, entre Viena i Barcelona

Si sabés una mica d’alemany, ara que tothom té tan interès per aprendre’l, un dels autors que més em motivaria a llegir-lo i a perfeccionar-lo seria Karl Kraus. Kraus va viure en la famosa Viena fin de siècle, aquella ciutat tan cavalleresca i tan plena de genis, que va acabar amb el vell imperi austríac de més de 700 anys. La Viena de Kraus era l’última reliquia del món que es va ensorrar el 1714 passat per la guillotina i per la máquina de vapor. Aquesta original combinació, que Kraus anomenava tecnoromanticisme, ajuda a entendre el seu encant i les afinitats que hi ha entre la capital austríaca i Barcelona.

En l’època burgesa, Viena i Barcelona van destacar per les seves excentricitats en una Europa malalta de materialisme i de raó. Totes dues ciutats havien estat forjades per la geografia i la frontera, si bé Viena va tenir, fins ben entrat el segle XX, més sort que Barcelona. La va tenir en el  segle XVII, quan la cavalleria polonesa la va salvar dels Turcs, i la va tenir el 1945, quan va caure en mans dels americans en comptes de quedar en poder dels russos. Totes dues ciutats representaven un univers que estava més enllà del seu país i van alçar un món de fantasia que van pagar caríssim en el seu moment de màxim esplendor, però que encara avui constitueix un dels pilars del seu encant.

El 1900, els ciutadans de Viena no pensaven en Àustria com en un conjunt de provincies d’una republica homogènia. Les lleis austríaques de 1900 eren aplicades per funcionaris ancorats el 1750. Els vienesos parlaven d’Àustria com els barcelonins van parlar durant molts segles d’Aragó o més tard d’Espanya. Això, en l’Europa dels estats centralistes i homogenis, va omplir les elits dirigents de totes dues capitals de complexos i de confusions. Barcelona i Viena 1900 eren ciutats que pensaven el món en termes diferents a les restants grans capitals europees. Per exemple, havien desenvolupat un culte a la idea de ciutadania molt marcat i molt antic -anterior a la revolució francesa.

Totes  dues ciutats vivien immerses en una barreja de medievalisme i d’optimisme tecnològic que les va acabar ensorrant en el moment de màxim predomini dels estats-nació.  Les contradiccions de Viena i Barcelona no eren només materials. L’ensorrada que van patir no s’explica sense les contradiccions entre tradició i modernitat que van elevar la vida artistica al mateix temps que ensorraven la política. La revolució anarquista i la inconsciència lírica amb la qual els austríacs es van apuntar a una guerra de trinxeres que havia de destruir el seu vell imperi parteixen de les mateixes reminiscències medievals que ha donat a ambdues ciutats la seva àura i el seu misteri

Kraus és una de les figures més interessants de la famosa Viena fin de siècle. No és tan conegut com Stefan Zweig, o com un Freud, un Wittgenstein o un Schonberg, ni per descomptat com un Hitler. Però potser perquè no era vienès -la seva llengua materna era el txec- sabia atacar la ciutat amb ferotgia sense deixar-la d’estimar. Llegir Kraus va bé per entendre les contradiccions de l’Europa dels estats-nació, i també per veure com afectava  la idea de progrés a les societats urbanitzades amb arrels medievals fortes. Kraus tenia una taula al cafè central i publicava un diari que es deia Die Fackel, que escrivia tot solet. Conscient que la gran Viena imperial era un gegant amb peus de fang, va dedicar la seva carrera a mirar de reformar la consciència de les elits que finalment van ensorrar-la.

Acomplexada per la força de la tradició francesa, l’elit austríaca s’esforçava a adaptar la realitat a les aparences, i aquesta va ser la mina literària de Kraus, que no es va haver de moure de la ciutat per deixar una obra extensíssima. Els vienesos eren més elegants que els barcelonins però també eren gent de formes sibil·lines; s’havien convertit en experts a fugir del moll de l’os dels problemes abordant-ne els aspectes marginals amb la màxima agudesa. Igual que alguns pensadors catalans com Balmes o Francesc Pujols, Kraus s’adonava que la destrucció de la cultura mediterrània perpetrada pels països nòrdics suposava una greu pèrdua de sentit comú per a la civilització europea.

Mentre Thomas Mann somiava a liderar ofensives contra les línies franceses, Kraus veia que les guerres acabarien destruint Europa, perquè eren conflictes d’expansió econòmica disfressats de romanticisme. Quan va arribar la primera guerra mundial només ell va tenir el valor de denunciar que la majoria d’escriptors consagrats, com ara Stefan Zweig, s’havien venut l’ànima per un destí a les oficines. Va denunciar l’espectacle dels grans escriptors que no només guanyaven diners amb la guerra, sinó que es prestaven a escriure pamflets de propaganda per salvar la pell evitant d’anar al front.

Kraus es va quedar sol advertint del desastre que suposaria la Primera Guerra Mundial i després va ser un dels crítics de Hitler més ferotges. Va denunciar la decadència cultural que produïa la repressió sexual de la dona i, convençut que l’ofici militar només tenia sentit entre la noblesa, abominava d’una escola que feia creure als joves que les guerres eren com a les novel·les. En resum, era un esperit escandalitzat pel gir materialista que havia fet la cultura europea i especialment per la barra de la premsa i els polítics.

Per descomptat, les crítiques no li van servir per res excepte pel plaer d’escriure. Ha passat per un satíric malhumorat, però tenia molts amics i el temps ha demostrat que rere el seu enginy hi havia un pensament de gruix. En amors va ser tirant a desgraciat i les dones li van treure més el son que no pas els plets que va haver d’afrontar pels articles que publicava al seu diari. Curiosament el seu gran amor va ser una aristòcrata de la família Guicciardini, descendent el pensador renaixentista que tants elogis va fer de Barcelona.

Purgatori (FCO)

A mesura que ens endinsem en “territori desconegut” es fa més i més difícil de comentar l’actualitat sense caure en el ridícul. Veure com els diaris i televisions s’aferren a petites polèmiques per condemnar les bestieses de Madrid o per jutjar l’acció del govern fa gràcia fins que arriba el dia de la setmana que et toca de fer l’article. La situació em recorda quan era petit i sortíem a buscar caragols encabat de ploure -la terra humida, l’aire perfumat i cel encara ple de núvols. Recordo que abans de poder-nos menjar els caragols havíem d’esperar uns dies. En arribar a casa, la mare els rentava amb aigua fresca i els deixava dins d’un pot tapat amb un escorredor perquè alliberessin tota la bava. El procés durava entre 10 o 15 dies. Empresonats per un trist escorredor que feia de tapadora, els caragols s’arrossegaven per l’interior del recipient cada vegada més afeblits i desorientats.

L’única cosa que tenien per recordar la seva vida anterior eren uns branquillons de romaní que la mare els posava per aromatitzar-los abans de bullir-los. Els branquillons anaven quedant arrebossats amb el moc dels animalons i, a mesura que passaven els dies, el pot quedava fet un fàstig. Els caragols després sortien boníssims -tan bons que quan me’ls servien em semblava mentida que dels camins de sorra i les rieres que jo feia amb bicicleta en sortís una delicia com aquella. D’aquest procés tan rudimentari se’n deia purgar els caragols. Es tractava que els animalons anessin alliberant les toxines que poguessin provocar-nos una indigestió, de manera que arribada l’hora de posar-los a la cassola estiguessin ben purificats. Per cert, ara recordo que l’escorredor anava fixat amb una xarxa perquè els caragols tenen més força que no sembla i si et confiaves alçaven l’escorredor i s’escapaven.

I bé, tant que es parla de l’estratègia de Mas com si la política fos una ciència més que un art, i em fa l’efecte que el president només està mirant de dur a terme amb Catalunya el que la meva mare feia amb els caragols. En purga la bava -la mala bava. Abans de creuar el riu deixa que tothom s’esbravi, que els fantasmes aflorin i que les toxines i els confusionismes acumulats a còpia de derrotes vagin quedant al marge de la discussió empesos per la mateixa força de la realitat. Mira que la tropa -i especialment l’oficialitat dubtosa- es trobi en la millor posició per guanyar les batalles, que és aquella en la qual els soldats, a més de tenir motius fonamentats per voler guanyar, no tenen manera de fugir o de rendir-se. Alguns patriotes es queixen de la quantitat d’autonomistes que Mas ha fitxat sense veure que l’alternativa li deixaria l’esquena descoberta. La principal intuïció de Mas, una intuïció que em sembla que el guia des que va començar a fer circular això del Dret a Decidir, és que cap país té dret a esperar que la comunitat internacional protegeixi allò que ell mateix no té la força de defensar pel seu compte.

Aquesta doctrina, que hauríem de tenir més apresa perquè és la que ens van aplicar el 1714, demana que tothom tingui com més clars millors els interessos que hi ha en joc, tant els col·lectius com els particulars, que sovint són els que decanten els conflictes. La transició nacional, suposo que Mas ho té clar, ha de passar, sobretot, per un canvi de caràcter nacional. Tampoc no és res extraordinari. El caràcter és el vehicle de la intel·ligència en un entorn determinat. Quan l’entorn canvia és lògic que nosaltres també canviem -encara que això no sigui una cosa de dos dies i encara que alguns vells interessats es resisteixin a modificar les velles etiquetes. Un lider ha de vèncer l’abisme que s’obre entre l’experiència del seu poble i el futur on vol portar-lo. Això va fer Pujol els primers anys de la Generalitat i això, vull creure, és el que Mas està mirant de fer. Una prova que ho estaria aconseguint és que cada vegada que el Jordi Cañas o la Sánchez-Camacho apel·len a la llei em fa la sensació de veure com els creixen sobre el cap unes petites banyetes. Aquest curiós fenomen també em recorda que la purga dels caragols té un temps establert, passat el qual la indigestió torna a ser tan probable com segura.

Kissinger i el 1714 (FCO)

Una bona manera de comprendre les conseqüències de la derrota de 1714 i fins a quin punt tenien raó els resistents que deien que lluitaven per la llibertat de totes les nacions d’Europa és llegir el llibre de Henry Kissinger, Diplomacy. L’ex secretari d’Estat de Richard Nixon no esmenta Catalunya però dedica un pròleg molt interessant a mirar d’explicar perquè les potències europees van engegar a fer punyetes la seva hegemonia amb dues guerres mundials.

El llibre està escrit després del col·lapse de la Unió Soviètica. Kissinger busca inspiració en la decadència europea per proposar una política de relacions exteriors que permeti als Estats Units gestionar el multilateralisme. Segons Kissinger, els governs nordamericans han basculat sempre entre dues cultures polítiques: l’aïllacionisme i l’intervencionisme. Aquestes dues tendències, diu, haurien nascut com a resposta a la cultura colonial i maquiavèlica dels vells Estats Nació, i compartirien un tret comú, que és l’idealisme. Simplificant, uns voldrien intervenir pensant d’escampar els valors de la democràcia nordamericana i els altres defensarien l’opció aïllacionista convençuts que el país no pot ésser amenaçat des de l’exterior mentre que, en canvi, tota intervenció a l’estranger corre el perill de pervertir els principis liberals de la nació.

La cultura política nordamericana es va fer per oposició a l’europea, diu Kissinger, i pressuposa que l’Estat té el deure d’intentar actuar amb un sentit moral equiparable a les persones que representa. La base política de l’Europa moderna és la raó d’Estat. Aquest concepte, introduït per Richelieu, el va explicar molt bé lord Bolingbroke a propòsit de la pau d’Utrech quan va dir que Anglaterra no té aliats sinó només interessos. Per poc que se segueixi el resum que Kissinger fa de la història del continent, és fàcil arribar a la conclusió que aquesta cultura es consolida després de 1714, quan França aconsegueix arraconar els Habsburg a l’est d’Europa. Després de Napoleó, Metternich intentaria donar una base moral al nou ordre europeu, però seria en va perquè, amb la derrota de 1714, les institucions austríaques van perdre la centralitat política i intel·lectual i, a poc a poc, es van anar momificant.

Com explica Kissinger, Richelieu va introduir la raó d’Estat per evitar que França quedés entrepanada entre l’Imperi espanyol i l’Imperi sacrogermànic que Àustria intentava cohesionar sota el seu lideratge. Richelieu va veure que així com els interessos més cars dels homes tenen un rerefons transcendent, els estats no tenen ànima i es juguen l’existència cada dia. D’entrada, aquesta Realpolítik, és a dir, aquesta política amoral i ultramaterialista, va donar a França un avantatge sobre els seus adversaris, limitats per principis ètics i religiosos. L’època de Lluís XIV va ser el moment daurat d’aquest avantatge; després, però, a mesura que els restants Estats es van veure obligats a adoptar les mateixes estratègies que França aquest avantatge es va anar perdent i va desembocar en una insostenible escalada militar.

Si mirem quines potències emergeixen després de 1714, veurem que tenen un caràcter marcadament autoritari i expansionista. Veurem que es generalitza la idea segons la qual els homes i els territoris s’han d’adaptar a les lleis de l’Estat i no a l’inversa (les lleis de l’Estat, als homes i els territoris) com pretenia el constitucionalisme català. Durant el segle XVIII, Prússia i Rússia venen a substituir Polònia i Àustria en el sistema polític europeu. Polònia i Austria eren estats multinacionals amb una filosofia política similar a la Corona d’Aragó. Mentre nosaltres anem quedant sepultats en l’oblit, el resultat de la guerra de successió no sols deixa Europa en mans de França i la Gran Bretanya, sinó que posa el pessimisme de Hobbes en situació de conquerir el centre de la cultura política europea.

Hobbes és un anglès que escriu el seu famós Leviatan durant una estada a París, on havia anat a raure fugint de la guerra civil al seu país. El fet il·lustra el paper que jugarien França i Anglaterra en l’Europa posterior a 1714 i el clima de crispació perpètua que va escampar entre els països del continent. Cal pensar que quan va començar la guerra de successió Anglaterra tot just s’havia assegurat una monarquia parlamentària. Durant tot el conflicte el perill que tornés a esclatar una guerra civil o que es produís un retrocés en les llibertats surava en l’ambient de Londres. Els anglesos van tancar uns acords de pau molt favorables i França no va aconseguir el domini absolut del continent que pretenia. Llegint Kissinger, però, tens la sensació que els Estats Units només van acabar de fer el camí cap a la democràcia que, a Europa, va quedar estroncat quan els anglesos ens van abandonar.

Ciutats en el desert (FCO)

Recordo un The economist que portava la foto d’uns xinesos fent tai xi amb mascareta envoltats d’una boira de color de plom afrosament densa. Cada hivern la pol·lució paralitza Beiging i algunes altres ciutats de la Xina. Si els nivells de contaminació acceptables se situen en un límit de 25, Beiging pot arribar a tocar un nivell de 1000. Està acceptat que milers de xinesos moren cada any per culpa de la pol·lució. Els càncers de pulmó s’han multiplicat per cinc en els últims 30 anys de progrés econòmic. L’augment del nivell de vida ha sigut proporcional a la tendència de la gent a protestar per les coses que no li agraden i la mala qualitat de l’aire és un motiu de queixa recurrent.

Els americans, que la saben molt llarga, fa anys que publiquen els nivells de pol·lució de Beiging a través de l’ambaixada i el servei s’ha fet tan famós que enguany, per primer cop, el govern va començar a fer públiques les dades d’una setantenta de ciutats del país. Les ciutats occidentals van trigar anys a netejar l’aire que els va deixar el procés d’industrialització i és difícil que la Xina pugui fer compatible el creixement i l’ecologia, per això alguns xinesos s’empipen si els insinues que els ossos polars i les tortugues marines es moren per culpa seva.

Tot i així, a mesura que la Xina va deixant enrere la gana, alguns ciutadans comencen a criticar la política de condicionar-ho tot a l’economia. També van sortint experts que pensen que la Xina és un polvorí perquè ha esgotat la base del seu creixement que consistia a portar gent del camp a la ciutat i a fer-la treballar barat. És un fet que els sous s’han disparat i que moltes empreses americanes se’n tornen a fabricar als Estats Units. Alguna multinacional que s’ha quedat, com ara HP, ha multiplicat per cinc els sous dels treballadors en un any. Així alhora que la majoria dels experts donen per fet que la Xina esdevindrà una economia més gran que els Estats Units ben aviat, hi ha un rum-rum que fa que certa gent que se la miri amb aprensió, com si qualsevol dia pogués fer un pet com un aglà.

També hi ha la teoria que els xinesos tenen els Estats Units agafats pels collons perquè han comprat bona part del seu deute, però podria ser exactament el revés, perquè, com obligues el primo de Zumosol a pagar els seus deutes si és un client que no et pots permetre perdre i no el pots amenaçar militarment? El que sembla clar, mirant el preu del diner dels Estats Units i de la Xina, i ara la devaluació de l’euro, és que s’està gestant una mena de guerra comercial. Quan l’economia va malament una de les sortides habituals és la indústria armamentística. Una altra indústria que creix quan es necessiten diners ràpids és la de la construcció, sobretot si hi ha més urgència de diners que no pas idees -aquí en sabem alguna cosa.

A la Xina i d’altres països asiàtics emergents els americans han guanyat un cabàs de quartos dissenyant ciutats del no res. Són ciutats que pretenen tenir totes les comoditats de la vida occidental i aparentment cap dels seus defectes. Aquestes ciutats es presenten amb tota la mena de complements futuristes. El problema és que el valor d’una ciutat, igual que el valor d’una dona, depèn de la història destil·lada, dels encants que ja estan amortitzats. En una ciutat nova de trinca tot s’ha de pagar, per això la majoria d’aquests projectes urbans d’ultimíssima generació no acaben d’arrencar, malgrat les promeses d’una vida idíl·lica que fan les promotores.

Per part dels americans és una jugada intel·ligent portar les relacions internacionals al terreny de les ciutats perquè amb els paradigmes dels Estats nació, materialistes i quantitatius, Occident ho tindria cru per competir amb Àsia. No obstant això, ara es veu que els xinesos han introduït la moda de les ciutats instantànies a l’Àfrica. Naturalment a l’Àfrica el futurisme és més limitat -limitat per la limitació de diners- i els nous complexos urbanístics que els xinesos hi edifiquen en nom dels negocis i el progrés ni tan sols es justifiquen des del punt de vista de la recerca tecnològica. N’he vist fotos i algunes d’aquestes urbs noves de trinca, com ara l’angolesa Nova Cidade de Kilamba, a més d’estar més buides que el desert, semblen una versió repintada de Bellvitge.

Mucha policía (Singular Digital)

A Espanya tenen tendència a qualificar-nos de nazis. Probablement el pioner va ser Diego Sevilla, tot i que la història no el recordi. El 1963, en plena dictadura de Franco, Sevilla va titllar de nazi el llibre de Joan Fuster El país valenciano. Aleshores Sevilla era el president de la Diputació de València, de manera que l’insult tenia un inquietant aire d’acusació oficial. De fet Sevilla no sols va titllar el famós llibre de Fuster de nazi, també el va qualificar de comunista i de separatista, tot alhora, posant un adjectiu darrera l’altre. Era l’hivern de 1963 i encara no feia vint anys que els supervivents de la División Azul havien tornat de Rússia, on havien anat a ajudar l’exèrcit de Hitler plens d’entusiasme i d’esperit solidari. Les imatges de l’holocaust que havien commocionat el món eren una mica més recents; Goering i els seus amics no van ser penjats fins el 1946.

L’aliança amb els Estats Units havia permès Franco girar pàgina sense problemes i el feixisme estava mal vist fins i tot a Espanya. Malgrat que era prou gran per saber com les gastava el règim, Fuster va quedar esparverat per la campanya que la premsa va muntar contra el seu llibre i especialment per aquest insult que, aleshores, encara no estava tan gastat com ara. L’escriptor de Sueca explica l’episodi en una carta a Pla el febrer de 1963. Jo la vaig llegir en un llibre d’Isidre Crespo dedicat a la relació entre tots dos escriptors, un d’aquests llibres editats a València que aquí llegeixen quatre gats i que em va deixar un amic que no veig gairebé mai -per culpa meva. Fuster escriu a l’autor del Quadern Gris qualificant Sevilla d’energumen i Pla li respon que els atacs demostren que està tenint un èxit que ningú no s’esperava. Crida l’atenció l’èmfasi que posa a recomanar-li que eviti de menysprear els espanyols que l’ataquen. El llibre és una victòria política i la política demana paciència, li diu Pla.

Em sembla que l’escriptor de Palafrugell veia molt clar que un atac sense solta ni volta és tan perillós com un elogi desmesurat. La llibertat comença per la capacitat de pensar al marge de les trampes emocionals que et paren amics i enemics per controlar-te. Per mi, encara que no sigui tan periodïstic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol del año. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta.

Jo, personalment, no he llegit ni tampoc no he conegut mai cap espanyol interessat a tenir raó, tocant a la qüestió de Catalunya. Ni tan sols Ortega i Gasset, amb les seves idees de gran pensador europeu, hi veia gaire clar quan entrava en aquest tema. Quan un espanyol parla de Catalunya li surt el policia; vegades és un policia bo i d’altres un policia dolent, però sempre li surt el policia. Tan se val que l’espanyol hagi nascut aquí, si és un espanyol autèntic li sortirà el policia. Per això el franquisme va funcionar, dintre de tot, encara que alguns fessin veure que hi estaven en contra o que el combatien.

Per acabar explicaré una anècdota. Quan l’Enric Juliana va presentar Modesta España a Barcelona -a la seu de RBA- va ser còmic de veure com un inofensiu discurs del conseller Mascarell va acabar amb el Secretari de cultura de l’Estat, José Maria Lasalle, parlant amb gran erudició de la matança de jueus que els romans van fer a Masada, el 73 després de Crist. L’auditori de patums va quedar escandalitzat pel to d’advertència que es desprenia del paral.lelisme. A mi no em va estranyar. L’únic objectiu de tot espanyol quan parla de Catalunya és preservar l’autoritat. És perfectament humà. Els beneficis de la dominació són superiors a la vanitat de demostrar dos dits de front. Però això no vol dir que no el tinguin. De vegades, com el senyor Lacalle, fins i tot aconsegueixen demostrar que la brutalitat i la lectura no són incompatibles.

Breu història de la Rambla (FCO)

Sr./ Sra.,

Breu història de la Rambla parteix de dos principis generals: el primer, que els Estats han perdut el monopoli del coneixement i que les ciutats els han pres el relleu com a unitat de comprensió del món i, el segon, que la Rambla és el carrer de Barcelona que serveix per explicar millor l’excepcionalitat que representa Catalunya dins d’Europa i el paper que hi juguem els catalans.

He mirat d’escriure un llibre fresc i curt, i també tumultuós, on passessin moltes coses en poc temps igual que passava a la Rambla en les seves millors èpoques. El llibre es pot llegir com una història de Catalunya explicada a través del seu carrer major o com una mena de llibre de visita que recull observacions i anècdotes protagonitzades per figures més o menys famoses que han passat per Barcelona en una època o una altra.

Un dia vam comentar amb el Quim Torra les dificultats que es trobaria l’Ajuntament per reformar la Rambla a causa del monopoli que n’ha tingut certa esquerra i de l’ús que el franquisme en va fer per mitificar la misèria a la qual havia condemnat els espanyols. De seguida vaig pensar que una manera de fer feina podia consistir a mirar de reconciliar el carrer amb la ciutat. A molts barcelonins la Rambla ens entristeix perquè ens sembla que no representa els valors de la Catalunya que nosaltres ens imaginem els dies optimistes, quan marxem de viatge i ens enyorem o llegim a les hemeroteques els articles dels anys daurats de la nostra premsa.

Com que la primera condició de l’amor és el coneixement, he mirat de comprendre el paper que el passeig ha jugat en la història del país i la seva capital. He mirat d’explicar els ideals que la Rambla va arribar a representar, i el món que a través seu van arribar a veure els vianants quan hi feien vida. He mirat de transmetre les il·lusions i les converses que circulaven pel passeig en la seva millor època i d’explicar com, després de 1714, la vida de la Rambla va modernitzar la identitat dels catalans.

El llibre repassa la història del passeig, però també l’evolució de la seva imatge i el procés històric que ha fet que molts barcelonins avui la menyspreïn o la trobin xavacana. Al meu entendre, el prestigi de la Rambla és fruit de la lluita del país per reprendre el camí que va estroncar la derrota de 1714. Així s’explica que aquest famós passeig, que havia de glorificar un rei absolutista i una Espanya castellana, s’acabés convertint en un símbol de la democràcia i la catalanitat abans de caure en les grapes del franquisme i dels anys de propina que van venir després.

Si entenem la història d’Europa com una lluita entre l’Estat i la Ciutat, entendrem perquè la Rambla encara avui fascina als turistes. Entre el segle XVII i el segle XVIII les ciutats van passar de ser un espai de llibertat a convertir-se en una presó dedicada al cultiu de mà d’obra barata i de carnassa per als exèrcits. Els reis van anar posant les ciutats al seu servei i van utilitzar-ne la força per homogeneïtzar els seus territoris i crear una indústria militar i mercantil depredadora, basada en el prestigi de la quantitat.

L’atracció gairebé hipnòtica que exerceixen les grans capitals parteix de la seva posició originària com a representants de la força d’aquest poder constituït. L’encant de Barcelona, i especialment l’encant de la Rambla, ve de representar tot el contrari. En pocs carrers com a la Rambla es veu tan clar que una ciutat és el resultat de la tensió que s’estableix entre els interessos de la gent i els interessos del poder. La Rambla ens recorda que els plans dels urbanistes i els buròcrates tenen un límit i que, a diferència de la majoria de ciutats d’Europa, Barcelona no s’ha deixat mai dominar del tot.

Mentre que la majoria de països són producte dels Estats, a Catalunya la consciència nacional s’ha forjat a les ciutats. La Rambla és única perquè, a banda dels Estats Units, cap altre país ha reivindicat la llibertat amb el romanticisme i la passió que ho ha fet Catalunya. La Rambla és fruit de la lluita per la supervivència d’un país que després de 1714 va quedar fora de context i que, en certa forma, és la baula perduda d’alguns valors positius que Europa va anar arraconant amb el pas de l’edat mitjana a l’època moderna.

A través d’anècdotes i de testimonis, el llibre explica una història crua i bèstia, plena de violència i de decepcions. La gràcia és que ho fa sense dramatisme, amb el punt de joc i d’alegria que demana el passeig i que, personalment, a mi sempre m’ha permès mantenir la moral alta en tots els àmbits de la vida. Com que el llibre es planteja a través de la idea que la Rambla és un mirall de les relacions entre el poder i la ciutat, alguns lectors potser trobaran a faltar un final més incisiu, que relacioni de forma més directa el vincle entre la poca qualitat de la Rambla actual i la política dels últims 30 anys. Ara que tothom escriu llibres sobre la independència, però, jo ja sóc postindependentista i dono moltes coses per enteses. Per això vaig preferir guardar-me uns quants rocs a la faixa i acabar amb flors i violes, explicant perquè la Rambla és una oportunitat que hem d’aprofitar.

Naturalment, són lliures de comprar el llibre que vulguin: però jo si fos de vostès, mira, aquest Sant Jordi compraria el meu.

Els dos partits (FCO)

A Catalunya estan creixent dos grans partits que aviat s’escamparan per tot Europa: el partit de l’esperança i el partit de la por. Penseu què hauria passat si el juliol de 1936 els carrers de Barcelona no haguessin estat presos pel terror; si el gruix del país s’hagués desfet de les rancúnies, les presses i els temors i s’hagués concentrat a defensar la llibertat i l’ordre. Ja sé que simplifico. Però què hauria passat si la democràcia hagués resistit a Catalunya, com va resistir quatre anys més tard a la Gran Bretanya? Quin missatge hauríem enviat a Europa, si els catalans -no pas els anarquistes, els comunistes o els republicans- haguessin vençut el feixisme?

Aquesta vegada val més que ens fem les preguntes correctes perquè, per més errors que cometi Madrid, i més grotescos que sonin alguns dels seus discursos, la història ens tornarà a posar a prova. Des de la Transició hem vist com els homes més brillants abandonaven la rectitud dels esperits superiors per especular amb els diners i la política; hem vist com es promovia una literatura frívola i com els joves creixien menyspreant la idea de la responsabilitat i de l’honor. Maria Antonieta repartia croissants a l’entrada del palau amb una alegria cada dia més desesperada per tenir la gent contenta. Quan es perd el sentit de la transcedència també s’acaba perdent el sentit de la realitat.

L’esquerra està desorientada perquè encara no ha reconegut fins a quin punt el colonialisme i el postcolonialisme van contribuir a sufragar l’estat del benestar. Sap greu dir-ho però els diners dels nostres hospitals se’ls gasten a Dubai amb els Lamborginis que la ciutat ha posat als policies perquè patrullin amb glamur. Les retallades van quedar vistes per sentència amb les grans manifestacions contra la guerra de l’Iraq. N’hi ha prou de mirar-se sèries nordamericanes per veure com es van gestant formes de tirania cada dia més sofisticades, i com la crisi de valors dóna una major influència a les actituds individuals.

Com sempre que s’ensorra un món, les virtuts que normalment s’atribueixen a la moral -sensibilitat, honestedat, empatia, decència, etcètera- esdevenen valors polítics d’alt voltatge. La circumstància històrica ha canviat i amb els canvis ens tocarà créixer o naufragar. Lincoln o Churchill no haurien destacat sense l’enrunament que van viure al seu voltant. Ens pensàvem que la caiguda del mur de Berlin ens havia deixat la gestió del dia a dia i ens ha deixat un merder de ca l’ample. Les grans potències democràtiques no saben què volen. Sense els grans sistemes ideològics de pretext, viuen atrapades entre els interessos de les grans corporacions i el caràcter infantil i capritxós de la massa ciutadana que han mal educat.

Catalunya ha viscut segles en un món hostil i l’esfondrament de les velles hegemonies ens dóna marge per millorar la situació i una experiència valuosa, que a molts d’altres països ve de nou. Europa viuun revifament de la tradició molt convenient. No obstant això, em fa l’efecte que, a Catalunya més que enlloc, el futur vindrà determinat per la relació que s’estableixi entre els partits l’esperança i de la por. No són partits que es corresponguin a l’independentisme i a l’espanyolisme, tot i que de cara enfora ho pugui semblar. Llançats a la intempèrie, en els propers anys les actituds i situacions individuals tindran més importància que les institucions i els clans vigents. Totes les transicions queden marcades per petites accions individuals de caràcter heroic o mesquí que es poden enquadrar en un d’aquests dos partits, i que marquen el destí de generacions.

La casa gran dels catalans (FCO)

Des de la meva llarga i privilegiada convalescència, vaig veient que les notícies i els debats agafen un aire cada vegada més absurd, com enels últims temps del tripartit. Els comentaristes treuen la lupa i es fixen en detalls petits per no haver de veure el quadre tot sencer, el magnífic i inquietant mural en el qual va quedant immersa Catalunya. Mentre la crisi de Corea, amb aquelles masses tan ben uniformades, ens recorden que el segle XX no ha estat del tot paït a l’Àsia, aquí describim el desconcert espanyol i europeu com si la ironia o la indignació ens eximís de definir-nos.

És com si pel fet de ser un país demogràficament modest haguéssim de pensar en petit. Suposo que el periodisme ja és així i que quan la gent té por del futur despista i prefereix mirar de donar substància a paraules que ja només són ombres, encara que tinguin un depriment regust cendrós. Del dolor que produeix aferrar-se a les cendres del passat -i no a allò que n’heretem de viu- en neix l’ira que acostuma a fer els canvis tan difícils i traumàtics. Jo, per això, davant dels pessimistes i els esceptics, tendeixo a protegir-me fins i tot més que no pas dels carteristes.

També cal dir que en aquest país els diners encara estan en mans de l’elit unionista i que no sols estem voltats de catalans amb vocació de fregaplats sinó que també moltes figures públiques actuen amb la humana prudència de mirar d’assegurar-se que cauran dempeus més enllà de com girin els daus. Jo també tinc por, però tinc l’avantatge que  no he cregut mai en el món que està morint. Havent-me educat a cavall de la guerra freda i de la caiguda del mur de Berlín tampoc no he contribuït mai a vendre la pel.lícula que ens ha dut fins aquí. Suposo que la culpa és de les noies de la meva generació: com que les catalanistes em semblaven mamis hippies escurçades i les cosmopolites frívoles a més no poder, em vaig anar desencantant. No he tingut mai cap món millor per oferir i, potser per això, quan el Rock’nRoll em va fallar vaig agafar afició a escriure.

El fet és que fa molt temps que em fa l’efecte que Catalunya viu en petit el gran desconcert d’Europa i de tot Occident. Per això durant uns anys escrivia els meus articles amb una maça i un martell. Molta gent es pensava que era un boig però el meu propòsit era demolir com més aviat millor tot el que l’escenari tenia d’enganyós. Vivíem com Maria Antonieta en un món de cartró pedra i es tractava de desmuntar-lo abans no caiguéssim presoners en el nostre propi palau. Ara em fa gràcia veure pragmàtics impacients o que troben que Mas no és un líder prou perfecte. La nostra transició és la transició de tots els europeus -amb el peculiar perill que fa cinc segles que som la baula feble de la llibertat, i amb l’avantatge que no hem tingut una participació central en la configuració del món que s’enfonsa, per això estem una mica més il·lusionats i per tant més vius.

Fins i tot suposant que demà assolíssim la independència, el camí serà llarg i demanarà un sentit afinat de la continuïtat i de la relació entre les generacions. Quan penso en els perfeccionistes i en els impacients recordo aquella frase de Gombrowicz: “Després de fer la guerra contra Rússia i Alemanya caldrà fer la guerra contra Polònia”. El nostre ressorgiment no té a veure només amb la nostra tan glossada voluntat de ser. També cal tenir en compte el col·lapse del món que ens va anar marginant des de mitjans del segle XVI -procés que a les universitats encara està per explicar.

Europa afronta, després de la farsa postmoderna, el buit més gran des del Renaixement. Enmig d’aquest pelegrinatge general cap encara no se sap ben bé on, els catalans hi tindrem alguna cosa seriosa a dir si fem la nostra mudança particular, adaptada al temps. Per què ens entenguem, més enllà del referèndum, hem de passar de la casa gran del catalanisme a la casa gran dels catalans. Es tracta de canviar de casa abans que l’antiga ens caigui a sobre, però cal fer-ho amb tanta paciència i pragmatisme com determinació. Tots heu vist Titànic, oi? Els homes grans, les dones i els nens, primer.

Les giragonses (FCO)

Aquí i allà, ara diuen que el PP estudia despenjar-se amb una oferta irrebutjable que posi CIU al caire del trencament. Pedro J. ja va venir oferint diners a canvi d’acabar amb la immersió. Ara alguns estrategs es plantegen d’oferir-nos diners, llengua i reconeixement nacional a canvi de renunciar a la independència. Jo crec que és igual les giragonses que facin les altes esferes de Barcelona i de Madrid: el procés acabarà amb independència o amb un gran merder, però no tindrà un final vulgar. No en sabem nosaltres –tan mediocres com som amb algunes coses– de realitzar finals vulgars.

Des de l’Estatut que l’elit catalana intenta estabilitzar la relació amb Madrid, amb els resultats que hem anat veient. La crisi seria més suau si s’hagués analitzat la situació amb realisme quan tocava. Ara pot fer por de veure que molts dels experts que han de salvar el país són els mateixos que han anat embolicant la situació en nom del seny i la moderació. En tot cas, en procés tirarà a terra totes les mascarades que el poder s’inventi mentre la franja mitjana del país pugui resistir. Si aquest pal de paller s’esfondra, vindrà la veneçualització de Catalunya: les Alícies operades i els Jordi Cañas amb el seu racionalisme tunejat.

Hi ha dinàmiques històriques que estan per damunt de la voluntat de pacte o de resignació d’un país. Europa inicia un pelegrinatge incert i ja fa temps que es va veient que amb l’anomenada Transició Nacional passarà com amb la crisi i les preferents, que les elits aniran fent discursos fins que la bola ens esclati a les mans. Val més preparar-se, perquè el Renaixement s’ha acabat i els nostres savis encara estan al bosc buscant bolets. No és només que Europa estigui en crisi, és el pensament occidental que, a còpia d’explotar Descartes, ja només és capaç de donar gremlins com l’Arcadi Espada. Per això cada vegada hi ha més gent que torna posar les seves esperances en el Papa. I per això en certa manera torna la Masia catalana.

Per primera vegada en la història, les classes dirigents tenen una formació més fluixa o igual que una part significativa de l’opinió pública del país. Ara veurem els límits de l’idealisme i també del materialisme, i sabrem si es pot educar la gent en uns valors i aconseguir que hi renunciïn sense produir una trencadissa espiritual irreparable, com la que paguen encara algunes excolònies. Jo crec que el procés s’ho endurà tot per davant mentre el pal de paller aguanti. Si no aguanta l’estrebada desesperada dels senyors del pont aeri, tant se valen les condicions del pacte que s’estableixi amb Espanya. Tot el que quedi en el radi de Madrid serà vampiritzat. Ho marca l’auge de les grans ciutats a tot el món, les etapes de la història d’Espanya des de Felip II i la famosa faula de la granota i l’escorpí.

El poder té una lògica recargolada i manipuladora, però les seves subtileses només tenen efecte –i possibilitats de donar resultats constructius– quan actua sobre unes bases històriques d’una certa solidesa. Qualsevol que miri la pintura en gran veurà que el conflicte amb Madrid que estem patint va més enllà de Catalunya i d’Espanya, i que les generacions polítiques són com les fulles, també tenen les seves estacions i els seus períodes. Tot i els atacs de pessimisme que genera cada gest de CiU o ERC, cal ser realistes. En el fons les coses difícilment podrien anar millor. Els espanyols també hauran de triar què volen ser de grans. Com abans acceptin la nostra llibertat abans es treuran de sobre els seus cacics. Això ningú no ho diu perquè és un gran tabú, però és un dels grans reptes que tenen per davant.