La ràbia espanyola (El Singular)

Si jo fos un d’aquests diputats convergents, republicans o fins i tot d’Iniciativa que corren pel parlament em posaria, com a mínim un dia a la setmana, un d’aquest videos que l’e-noticies penja puntualment del Jordi Cañas o de l’Alícia Sánchez Camacho. I no me’ls posaria a l’ipad o al portàtil, no. Aquests vídeos s’han de veure en pantalla gran i amb uns bons altaveus per copsar la història política que s’amaga darrera la ràbia que traspuen.

Una cosa que no oblidaré mai és la cara que feien alguns diputats de Ciutadans el dia que el president Mas va anunciar que havia arribat l’hora d’exercir el Dret a l’Autodeterminació, la tardor de 2012. Aquell dia vaig entendre què havia sigut el franquisme i fins a quin punt els discursos ideològics disfressen situacions i tares personals, en la política catalana. Vaig veure una cosa que només sabia en la teoria: que la independència podria tenir efectes dramàtics per l’economia i l’autoestima d’algunes persones que han aconseguit una posició social que difícilment haurien assolit en cap altra lloc d’Espanya.

En les cares que feien alguns diputats mentre el president Mas desgranava el seu discurs, no s’hi llegia una preocupació excessiva per la Pàtria. La cara que feien els concernia només a ells, a la seva situació en el món. Feien cara d’intempèrie, aquesta cara d’estupor que fa la gent quan veu fer-se realitat els seus presentiments mes negres. Quan la càmera els va enfocar em van venir al cap tota la colla d’amics i coneguts que han quedat despenjats o que han hagut de marxar a l’estranger de resultes d’aquesta guerra soterrada que oficialment no s’ha produït mai -i encara menys des que tenim la sacrosanta Constitució.

Aquell dia vaig veure tot el que hi havia de baix, de lluita pel rosegó de pa, en l’anomenat debat entre Catalunya i Espanya. I vaig recordar allò que sempre diu l’Enric Ucelay da Cal, que la guerra civil va ser una guerra de la fam. Paradoxes de la política, Franco va durar tant temps perquè ell i els seus seqüaços van llençar els morts de gana contra les classes mitjanes i menestrals de les grans ciutats. L’empremta que el franquisme va deixar en l’esquerra la vam tornar a veure no fa gaire quan Rodríguez Zapatero li va dir a l’entrevistador aquell del sofà Chester: “Me vas a decir que alguien que no sabe inglés no puede gobernar Espanya?”

A partir d’aquí és fàcil d’entendre que la Inés Arrimadas es vegi en cor de donar-nos lliçons de política lingüística o que el bo del Jordi Cañas, que només és un romàntic que un dia va ensopegar amb un convergent més tonto que ell, faci aquests discursos sobre la democràcia i el nazisme. Sobretot, si a més, es té en compte que, a Catalunya, aquesta política franquista de llençar la gosadia que dóna la gana i la ignorància contra els sectors llegits de les ciutats es va fer amb gent de fora del país. Com ja vaig explicar a Breu història de la Rambla, l’espanyolització de Catalunya no va venir de la immigració; va venir de la situació perversa que va suposar que la memòria i la cultura dels nouvinguts esdevingués, per la força de la llei i la propaganda, el marc de referència de prestigi del país i la seva capital.

La qüestió era plantar en el territori rebel una contramemòria, una contracultura que expulsés de l’espai públic l’imaginari del país, perquè Catalunya anés morint en espais petits, contaminats per passions cada dia més petites. Com intentava d’explicar-li l’Antoni Tàpies a un corresponsal del New Yorker, als anys seixanta, no era només la llengua que Madrid prohibia. El sistema de colonització anava més enllà de les escoles i de la censura. El que estava prohibit -i de fet segueix estant prohibit, però en comencem a prescindir- era pensar seriosament en català. En català només es podien tenir idees subsidiàries i petites. És així com el franquisme va aconseguir socialitzar uns discursos que fins aleshores només havien defensat alguns nobles sifilítics i la policia.

I d’aquí ve aquesta ràbia de gos que agafa por que un altre gos li robi l’òs, perquè s’ha vist reflectit en un mirall, que traspua l’oratòria d”alguns polítics unionistes. D’aquí ve que Garcia Albiol o Fernández Díaz gosin parlar els immigrants amb un menyspreu que no es va pas utilitzar amb els espanyols de fa unes dècades. O que la Camacho ens acusi de fer-la sentir “estrangera” i que el Cañas doni, a TV3, les lliçons de pluralitat que no tindria els nassos de donar als mitjans públics de l’Estat. No cal escandalitzar-se. Però cal tenir present que aquesta mala llet no té res a veure amb el respecte a la legalitat ni amb l’amor a Espanya. A manca d’un passat decent per explicar, una de les armes de Madrid són aquestes criatures malcriades per la història que per por de perdre els privilegis són capaços de qualsevol cosa.

És la mateixa cultura del saqueig i la superficialitat que portarà alguns socialistes andalusos a demanar, com sempre fan, el mateix que obtingui Catalunya. Probablement fins i tot si aconseguim la independència.

El virus català (FCO)

Escric aquest article sense saber què van dir els diputats catalans i espanyols en la pantomima que es va celebrar ahir al Congrés sobre el nostre Referèndum. Molt més important que la cerimònia de la confusió que es va escenificar ahir, han sigut les notícies que ens han arribat del Vènet aquestes últimes setmanes. La celebració d’un referèndum digital i la construcció d’un tanc domèstic per part de suposats nacionalistes venecians ha omplert de satisfacció alguns periodistes i polítics espanyols que no han entès del tot els canvis que hi ha hagut al món els últims anys.

Als diaris, i també en converses amb amics, sovint surt l’argument que França i Alemanya no permetran que els catalans obrin la llauna de les sobiranies nacionals segellada en el vell pacte de Westfàlia. Alguns intel.lectuals i polítics unionistes creuen realment que la proliferació de moviments separatistes per Europa serà un factor que ajudarà l’Estat a aconseguir el suport internacional que fins ara no ha trobat per fer callar l’independentisme català. Però si els dirigents europeus saben història és probable que acabi passant tot el contrari. De fet, no m’estranyaria que algun dia escoltem les converses d’un diplomàtic europeu o americà dient que cal sacrificar Espanya per salvar França, Itàlia o fins i tot potser Alemanya – que també té els seus reductes de ciutadans inadaptats.

Seria bo de recordar que si Escòcia es disposa a votar aviat sobre la seva independència és perquè fa uns anys va admirar la Generalitat de Jordi Pujol i va voler tenir una autonomia com la de Catalunya. També seria bo de tenir en compte que el terrorisme etarra ha estat derrotat i que no trigarem a veure aquests bascos ferrenys que aixequen troncs i pedres agafant-se de les mans com les nostres assenyades marietes en una via per la llibertat que naturalment passarà per Navarra. Els polítics convergents sempre diuen que Madrid no hauria de subestimar la voluntat del poble català. Jo crec que haurien d’anar a fer una reflexió semblant a Brussel.les. Els catalans hem perdut totes les guerres per la nostra llibertat, però abans sempre hem tingut força per posar Espanya de cap per avall.

Si jo fos un patriota de qualsevol país de la Unió una mica artificial correria a donar via lliure a Catalunya per la seva independència. Com abans els catalans haguem de preocupar-nos d’un Estat, abans deixarem d’escampar el virus del cantonalisme i de l’autodeterminació dels pobles. A més, no és per amenaçar, però aquesta vegada juguem a casa perquè la democràcia és el paradigma dominant. Tot i la crisi econòmica que assola el continent, no estem al 1705, ni al 1808, ni al 1870, ni al 1914, ni molt menys no estem al 1936. Els catalans hem tingut la mania de voler tornar a aparèixer al mapa coincidint amb grans esclats de violència fraticida a Europa, per això els unionistes espanyols s’han acostumat a resistir i a esperar que la situació internacional els ajudés a derrotar-nos.

Ara, deixar que Madrid vagi allargant la situació és una tàctica que pot esclatar al nas de tots els europeus, perquè Espanya ja no és una ballena embarrancada a les costes del continent sinó que és membre de la Unió. Els catalans som especialistes en perdre guerres, és veritat; però som els millors organtizant merders i subvertint esquemes. Si a Brussel.les són intel.ligents veuran que, en el context actual, el mal menor és ajudar-nos a assolir la independència perquè estiguem tranquils i callem d’una vegada.

Violència (El Singular)

En el vídeo se sent algú que crida: “fill de puuuuta”. I llavors veus Jordi Cañas que es tomba enfurismat i comença a caminar cap als manifestants com si fos un brau que volgués embestir-los. Les enrabiades del diputat de Ciutadans han esdevingut un clàssic. En un altre vídeo vam veure com s’indignava agrament amb Josep Rull i li etzivava: “Me estás haciendo burla? Me lo explicas fuera”. I en un altre vam contemplar com esbroncava a crits un historiador vell i jubilat perquè durant una tertúlia li havia dit que en el seu discurs hi havia actituds franquistes (ell que en privat diu que “el franquismo no fue para tanto” i que no ha tingut una experiència directa ni familiar del que han significat les dictadures per Catalunya).

El moment més pintoresc d’aquesta última performance és quan un parell de membres del comitè d’empresa de TV3 aturen Cañas abans que arribi a la gent i miren de calmar-lo. Canviant al català per donar més dramatisme a la seva condició de pobre màrtir, el diputat li pregunta a un dels nois: “tu tens mare?, tu tens mare?”

Tothom sap que, en l’accepció més utilitzada, fill de puta és un vulgar sinònim de mala persona. Precisament un company seu de partit, Juan Carlos Girauta, va retuitejar fa pocs dies un article que començava citant la Real Académia de la Lengua Española per clarificar aquest matís, abans de començar a insultar un independentista que feia comentaris de mal gust al facebook. El fet que Cañas barregi la seva mare tan fàcilment amb la seva feina de polític no ajuda a fer creïble la imatge de noblesa i dignitat que vol donar amb els seus numerets. És realment còmic que un partit que reivindica la convivència i el radicalisme democràtic tingui uns líders tan susceptibles i inflamables.

Segons la saviesa universal només ofenen les veritats, però es veu que en aquest racó de món els delinqüents com el senyor Millet encaixen molt millor els insults i les desqualificacions que no pas alguns polítics unionistes. Parlem de Cañas però també podriem parlar de Juan Carlos Girauta, que va de polític tolerant i liberal i d’uns anys ençà tampoc no està tranquil si no abandona alguna tertúlia catalana abans d’hora. O de l’Anna Grau i la Inés Arrimadas, que també se senten de seguida personalment ofeses i atacades, sinó les tractes com princeses.

Abans d’increpar Cañas, els treballadors de TV3 havien insultat d’altres polítics i no n’hi va haver cap que tingués l’egoisme d’anar a encendre encara més els ànims dels treballadors. Un polític cobra per no convertir els conflictes en una cosa personal i és poc noble tocar temes sensibles amb un verb esmolat i després emprenyar-te com una mona a la primera de canvi. Si en comptes de buscar merder, Cañas defensés la unitat d’Espanya amb més gràcia i sentit constructiu probablement no li dirien fill de puta tan sovint. Trobo que diu molt de la situació política actual que el partit que reivindica més els valors cosmopolites de l’Estat tingui un discurs tan contaminat per la violència que ha forjat Espanya i tan impermeable al retrocés que aquesta mateixa violència ha experimentat a tot el món, en els últims setanta anys.

Com explica Steven Pinker en el llibre The better angels of our nature, el descens de la violència és una de les notícies més bones de la història des de la derrota del nazisme i, en canvi, és una de les menys valorades i tingudes en compte pels polítics i pels intel·lectuals. No és només que les actituds violentes hagin perdut glorificadors, sinó que els canvis tecnològics, culturals i mercantils la fan cada cop més contraproduent i cara. Sense aquest fenomen que el psicòleg de Harvard descriu amb una profusió tan rica d’exemples -i que s’ha vist tan bé les últimes setmanes a Crimea-, Catalunya no s’hauria atrevit a plantejar-se un procés d’independència. Suposo que és per aquest motiu que alguns polítics unionistes s’esforcen a parlar com si el món no hagués canviat i que, d’altres, s’han convertit directament en un bidó de gasolina amb potes, buscant entre la multitud una espurna que els encengui.

Madrid té prou gent per provocar un merder que desacrediti els partidaris de la independència. Però no està en la situació d’obligar Catalunya a mantenir-se dins d’Espanya contra la seva voluntat a mitjà o llarg termini -si la humanitat segueix evolucionant en la mateixa direcció. A Rússia, la majoria dels ciutadans estaven a favor d’annexionar-se la península de Crimea, però més del 70 per cent estava en contra d’aconseguir-ho per la força. No només ha sigut la comunitat internacional que ha obligat Putin a vigilar les formes en la seva audaç maniobra política. Amb això vull dir que el partit determinant entre Catalunya i Espanya no es jugarà en el Congrés dels diputats, ni al Tribunal Constitucional, si no que es jugarà al carrer entre els nacionalistes catalans que volen mantenir l’ordre com sigui i els no nacionalistes cosmopolites tolerants que, abans que l’ordre sigui català, sembla que preferirien destruir-lo.

Rússia i l’autodeterminació de Catalunya

D’ençà que va esclatar la crisi de Crimea em faig un tip de pensar en un llibre que vaig llegir fa uns mesos sobre el paper de Rússia en l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Segons el seu autor, els principals culpables que la situació sortís de mare l’estiu de 1914 no van ser els alemanys, com diu la interpretació clàssica de Fritz Fisher i els seus deixebles, ni els austríacs, com ha defensat Samuel R. Williamson, ni tampoc els anglesos, com suggereix el supervendes d’origen escocès -exiliat a Harvard- Niall Ferguson, seguint l’estela de Paul W. Schroeder; la culpa ni tant sols seria de la mà negra del Destí, com sostenia el best-seller de Barbara Tuchman Guns of August i, més recentment, Christopher Clark a The Sleepwalkers –tot i les bufetades que clava al nacionalisme serbi.

Per Seen McMeekin, l’autor de l’assaig en qüestió, els principals culpables del cataclisme haurien estat els russos. Rússia hauria explotat el ressentiment del francesos contra els alemanys per arrossegar París i Londres a una guerra que no tenia per objectiu defensar Sèrbia, sinó assegurar el control de l’estret del Bòsfor i dels territoris occidentals d’Ucraïna mitjançant la destrucció dels imperis Otomà i Austrohongarès. Perquè el lector se’n faci una idea, The Russian origins of the First Word War dóna tanta informació que es permet acabar amb aquest paràgraf lapidari: “Si el públic anglès hagués estat informat que havia d’anar a morir i a desagnar-se a les trinxeres per tal de garantir l’ambició de Russia de controlar Constantinoble i l’estret, hi hauria hagut revoltes al carrer. I, tot i així, aquesta és exactament la política que van seguir Asquith, Grey, Churchill i Kitchener, ben manipulats pels russos.”

Buscar culpables en un conflicte que va tenir tants actors, com si la geopolítica fos una novel·la de detectius, és moralment banal, però permet oferir perspectives d’una certa profunditat històrica. La tesi de McMeekin explica a través d’un cas concret el temor que els americans sempre han tingut a la influència que Rússia ha exercit a Europa des de mitjans del segle XVIII. Recordem que sense els russos, ni Napoleó ni Hitler no haurien fracassat de forma tan rotunda. Sense el russos, tampoc no hi hauria hagut un mur de Berlín, ni els cent anys de relativa tranquilitat interior que va permetre les potències continentals d’estendre el seu domini sobre el món, entre 1814 i el 1914. Sense Rússia, fins i tot París potser seria diferent. Al capdavall, si Pere el Gran no hagués tingut l’acudit de construir una ciutat tan artificiosa i espectacular com Sant Petersburg, els deliris de grandesa del baró de Haussmann i de Napoleó III potser haurien estat més mesurats -per alguna cosa els russos es consideren des del segle XV la tercera Roma.

Rússia té tants recursos que gairebé sempre n’ha tingut prou d’arrossegar els seus adversaris fins a l’abisme de les seves pròpies ambicions per debilitar-los i derrotar-los. Això és el que va portar els Estats Units a seguir la política de contenció recomanada per George Kennan -del qual, per cert, s’acaben de publicar uns dietaris magnífics plens de dicteris contra el liberalisme, el desenvolupament tecnològic i la societat de consum. Últimament, fa l’efecte que el Kremlin vol recuperar aquesta vella estratègia contra la Unió Europea; si més no és el que sembla quan s’exposa de forma tan provocativa a patir sancions per haver celebrat un referèndum a punta de pistola en un territori que tothom sap que, en el fons, li pertanyia. Com que les democràcies han de justificar les guerres davant dels electors, Putin pot desgastar el prestigi occidental exhibint múscul. Els càstigs econòmics faran mal a Moscou però també debilitaran Europa, que es veurà privada del capital rus i quedarà encara més supeditada a la política exterior dels Estats Units.

El principal perdedor de la crisi de Crimea, de moment, no és Rússia sinó l’estatus quo europeu. Ara que França, i sobretot Anglaterra -les dues potències nuclears del continent- retallen els pressupostos de defensa, la jugada del Kremlin sembla que vulgui obligar Europa a triar entre ocupar-se de les seves febleses i contradiccions o anar-se empetitint amb gestos de cara la galeria. La incapacitat de les velles potències europees de garantir la seguretat d’Ucraïna després d’haver llançat les seves masses al carrer, estrenyerà encara més els vincles amb els Estats Units dels països del nord i de l’est del continent. Els vells països europeus que conserven el poder militar són massa petits i han perdut força mobilitzadora, mentre que Brussel.les, que podria gaudir del poder i de l’imaginari necessari per arrossegar la gent, no passa de ser un frankeinstein des del punt de vista polític.

En l’actual clima d’hipersensibilitat i estancament, el referèndum de Crimea ha donat una inesperada força a la manifestació que els catalans tenim previst celebrar a Brusel.les el proper 30 de març, al costat d’altres pobles europeus. La Unió ha de millorar la seva integració política i desenvolupar una estratègia pròpia de seguretat si no vol acabar convertida en un territori de frontera entre imperis, però mai no podrà fer-ho si les seves institucions no evolucionen. Com bé saben els americans, la millor manera de controlar Rússia no és atacar-la directament, sinó derrotar-la per comparació. Cal deixar que el Kremlin sucumbeixi als seus fantasmes, mentre s’ofereix d’alternativa un sistema més eficaç i atractiu. És així que els referèndums d’Escòcia i Catalunya, posats al costat del de Crimea, han agafat una sobtada significació. Catalunya i Escòcia, igual que el Vènet o Flandes o el País Basc, poden significar per a la Rússia de Putin el que el que va significar el programa de defensa nuclear de Reagan –la famosa guerra de les galàxies- per la Rússia dels 80, una sageta enverinada al taló d’Aquiles de la tirania. Brussel·les hauria de veure que els pobles que reclamen el dret a l’autodeterminació dins les fronteres europees són una oportunitat per redimensionar el poder insuficient i egoista dels Estats i cohesionar el conjunt de la Unió a través d’una realitat més forta i més viva

De Kiev a Barcelona

La moguda d’Ucraïna i de Crimea ha posat neguitosa molta gent a Catalunya. Si l’unionisme n’ha fet una lectura esbiaixada, el sobiranisme ha corregut a marcar distàncies massa ràpid. El que passa a Ucraïna afecta Catalunya i és un error amagar el cap sota l’ala. La posició del ministeri de defensa apelant a la sagrada Constitució ucraïnesa i demanant alhora que Brussel.les estableixi bones relacions amb Rússia com a mínim fa somriure. L’espanyolisme era partidari de seguir la política francesa de sacrificar els ucraïnesos de la plaça Maidan per aliar-se amb Rússia, però el vent ha canviat sobtadament de direcció i la genial reacció de Putin ha agafat gairebé tothom amb els pixats al ventre.

Estirant una vella metàfora pujolista, el president Mas ha dit que ni Crimea no és com Catalunya ni Espanya és com el Regne Unit. Molt bé. Però més enllà d’aquesta evidència, el fet és que Putin ha sabut respondre a la victòria que Occident ha celebrat a les portes de casa seva amb un moviment ràpid i brillant que no sols li ha permès salvar els mobles, sinó que li ha servit per atacar la base del prestigi de la Unió Europea. De moment, a Crimea no hi ha hagut ni un mort, i no sols celebrarà aviat un referèndum, sinó que el seu Parlament ja ha declarat la independència per una àmplia majoria. Putin és un sac de ressentiment i sap veure Occident a través de la seva hipocresia. El maquiavèlic desplegament del seu exèrcit a Crimea, acompanyat d’un suport popular amplificat, però molt sòlid, fa aquesta pregunta a les elits europees: la democràcia o la cartera?

Qualsevol forma de poder es basa en la impostura i el que marca la diferència és la capacitat de mantenir-la. Putin deu creure que així com ell no té força per entrar a Ucraïna a pit descobert, tampoc els liders europeus tenen força per obligar Crimea a romandre dins d’Ucraïna contra la voluntat de la majoria de la població. El president rus, ben segur calcula que així com el seu exèrcit perdrà força persuasiva a mesura que els valors occidentals penetrin en la seva àrea d’influència, la millor manera de protegir Rússia de les oligarquies europees és fomentar la fragmentació interna de la Unió, i sobretot donar espai als alemanys en els territoris de l’oest que tradicionalment havien dominat França i Anglaterra. De moment, occident gesticula i parla de sancions, però fins ara tots els càstigs econòmics que s’han posat a Rússia han quedat en poca cosa. Qualsevol que desplegui un mapa del país comprendrà per què.

El merder que hi ha a Ucraïna posa en evidència que les fronteres encara compten molt -sobretot les fronteres que limiten entre imperis-, però també qüestiona els discursos liberals de Washington i de Brussel.les. En un moment en el qual encara tothom té fresc el record de Líbia i de l’Iraq i recorda els límits que han demostrat les revolucions democràtiques en els països àrabs; en un moment en el qual la Unió Europea es presenta com una gran Suïssa però oposa una ambigua resistència a l’autodeterminació dels pobles que viuen en el seu territori, la jugada de Crimea situa Occident en la posició d’haver de demostrar que el seu sistema de llibertats és alguna cosa més que una manera de disfressar els interessos econòmics d’una minoria -com ho va ser, en el segle passat, el nacionalisme.

Com sempre que hi ha una crisis d’autoritat al món, la guerra psicològica i de prestigi s’ha tornat cruenta. El conflicte d’Ucraïna ens recorda que en la selva de les relacions internacionals els països que se’n surten amb més èxit són els que aprofiten millor les contradiccions de l’enemic i resolen les seves disputes internes amb més solvència. Durant anys s’ha comparat Espanya amb Iugoslàvia i potser era a l’imperi rus que calia anar a buscar el mirall, a la Rússia teocràtica, colonitzadora i irredenta. No crec que els espanyols arribin a treure els tancs, ni que els catalans muntem un sidral com el de Maidan a la Plaça Catalunya. Però, en canvi, em sembla molt probable que Rajoy s’estigui reservant una jugada que faci a la Catalunya convergent la mateixa pregunta que Putin va fer a la Ucraïna de Ianukovitx i que ara està fent a Washington i a Brussel·les: voleu la llibertat o els diners?

Em sembla que la nostra sort dependrà de la inspiració amb què el conjunt del país respongui aquesta pregunta diabòlica i un punt perversa.

La unitat (El singular)

L’impacte que ha tingut la proposta de la tercera via no ve la seva viabilitat sinó justament del fet que és absurda. La seva força radica en la seva absurditat en la mesura que dóna als navegants més actius i espavilats el senyal inequívoc que hi ha una part de la classe dirigent disposada a qualsevol destrossa per evitar la independència. L’actitud dels moderats, rera la seva retòrica conciliatòria, és en realitat una actitud amenaçadora i després de la seva entrada a escena és probable que emergeixin discursos nerviosos i una mica pessimistes. En la mesura que la por es filtri entre les files de l’independentisme, veurem, per exemple, com augmentarà el número de veus que apel·laran a la unitat, que és com apel·lar al federalisme o al comunisme.

Jo penso que cridar a la unitat, en el fons només serveix per nedar i guardar la roba. La unitat és una excusa per si van maldades o bé és un mite que es construeix a posteriori, quan ja has guanyat o ja has perdut la partida. Ni tant sols els discursos de Churchill, que tanta fama tenen, van congriar massa unitat entre el poble britànic fins que es va guanyar la guerra -es poden consultar uns quants estudis sobre el tema-. La independència americana també va ser cosa d’uns quants, hi ha una sèrie dedicada a John Adams que ho explica. La unitat d’una nació, si existeix, no es manifesta en una votació convencional, ni en una declaració, ni en un debat ni en un conjunt d’articles. La unitat és instintiva i només es manifesta en situacions realment desesperades.

Ja sé que molta gent demana la unitat de bona fe però apel·lar als instints amb arguments ideològics a mi em sembla contraproduent i hipòcrita. Gaziel, per exemple, va proposar al president Companys sacrficar-ho tot a la unitat dels catalans, però ell no va sacrificar ni va arriscar res per ajudar a assolir-la. Només quan -per un error de càlcul- ja no va tenir res a perdre va començar a dir què pensava d’alguns temes importants, es va posar a escriure en el seu idioma i es va situar inequívocament en el seu bàndol. Un pot apel·lar a la unitat per fer discursos èpics, o per espolsar-se les responsabilitats de sobre, però val més que tothom tingui ben clar que si un dia assolim realment la unitat voldrà dir que els espanyols ens han tornat a tancar al soterrani. Llavors tornarem a tenir un sol escriptor, un sol poeta, un sol polític i un sol article per escriure. I alguns dels que ara s’obsessionen amb la unitat trobaran que la monotonia del país els engavanya.

Jo miraria de no confondre la unitat amb el poder, ni molt menys amb la capacitat d’uns líders per plantejar-se uns objectius i dur-los a terme. És una forma de tirar-se pedres a la pròpia teulada que es pot pagar molt cara.

L’ombra de 1714 (Singular)

Estic acabant de llegir un llibre sobre la Il•lustració i la Revolució Industrial que m’ha fet pensar en les conseqüències de la derrota de 1714. El llibre de seguida em va interessar perquè l’autor no menysprea el poder de les idees i perquè, tot i centrar-se en el cas britànic, té un enfoc molt europeu. La tesi de l’autor, un tal Joel Mokyr, és que al voltant de 1700 Europa ja estava immersa en la colla de canvis de mentalitat, de progressos tecnològics i de redefinició de les relacions polítiques que acabarien socialitzant la riquesa fins a un punt impensable i fins aleshores desconegut en la història del món.

Mokyr assegura que el fet que els britànics lideressin aquest procés és circumstancial. La revolució industrial l’hauria pogut encapçalar qualsevol altre país del continent i només haurien canviat alguns matisos. Segons Makyr, la Revolució Industrial va ser una obra conjunta dels països europeus promoguda per un ambient intel•lectual i mercantil que es va anar covant a tot el continent. Tal com es planteja el llibre, si la Gran Bretanya es va convertir en el gran taller del món és perquè les idees que van catapultar l’economia europea van trobar a l’Illa el seu millor laboratori.

El llibre explica com la Unió d’Anglaterra amb Escòcia va permetre els britànics d’unificar el mercat interior abans que la resta d’Estats europeus. El fet de tenir unes fronteres protegides pel mar va alliberar l’economia britànica de la destrucció ocasionada per les guerres, i les industries van poder aprofitar millor les innovacions i l’especialització dels treballadors. Per descomptat, el llibre remarca la feina liberalitzadora feta per la Revolució Gloriosa de 1688. L’autor recorda que molts dels instruments que s’associen a la Revolució Industrial s’haurien pogut construir amb el coneixement disponible el 1600. El que va marcar la diferència, insisteix, va ser el clima intel•lectual cada cop més favorable a treure’n rendiment.

Els treballs de James Amelang o de Garcia Espuche han deixat prou clar que Barcelona participava de l’esperit que va permetre Londres desenvolupar el model econòmic que acabaria servint de patró a la resta d’Europa. Fins i tot pel que fa a la importància de l’espionatge industrial, el cas anglès fa pensar en el català. Mokyr dóna molta importància a la revolució gloriosa, però a mi se’m fa difícil no pensar en la guerra de successió i en l’efecte que devia tenir en el procés que descriu el llibre. Diria que, derrotant Catalunya el 1714, Espanya va matar la gallina dels ous d’or i que els anglesos van quedar-se en una situació de privilegi davant d’un continent dominat per una França governada per caps d’Estats tirant a egòlatres i despòtics.

Curiosament, és durant els primers anys del segle XVIII que l’economia anglesa supera per sempre l’holandesa. Els impostos sobre el vi francès que van convertir la cervesa i el whisky en les grans begudes nacionals britàniques s’aproven el 1713 –el mateix any de la Pau d’Utrech. Algunes de les lleis sobre la protecció de la propietat i sobre el control de l’especulació bancària que serviran de base perquè l’economia de les illes s’acceleri també són d’aquests mateixos anys. La Unió entre Anglaterra i Escòcia se signa el 1707, l’any de la derrota d’Almansa. El mateix Mokyr dedica pàgines i pàgines a defensar que les guerres colonials promogudes per Londres i París no sols anaven contra les teories econòmiques dels il•lustrats, sinó que van perjudicar la Revolució Industrial més que no pas afavorir-la, com habitualment es creu.

Tot i que el llibre no esmenta per res la Guerra de Successió, és fa difícil no preguntar-se què hauria passat si els holandesos, els alemanys, els austríacs i els catalans haguessin derrotat, juntament amb els anglesos, les forces borbòniques. Hi ha un mapa d’aquella guerra dibuixat per Vicenç Vives el 1950 del qual ja vaig parlar una vegada. Sobre les fronteres de l’Europa de 1705, el gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és molt fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van defensar amb tanta fúria.

És temptador pensar que, sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar estroncat i que la revolució industrial es va haver de refugiar a la Gran Bretanya, mentre la resta d’Europa quedava dividida entre ultramontans arnats i progressistes dogmàtics. Catalunya és com aquelles peces petites que potser no es veuen però que, si fallen, fan que l’engranatge no acabi de rutllar. Em sembla que si trobo el correu electrònic de Joel Mokyr li enviaré el mapa. El vaig veure en la portada d’un llibre d’homenatge a Vicens Vives titulat El naixement i la construcció de l’Estat modern. El llibre de Mokyr porta el títol de The Enlightened Economy: Britain and the industrial revolution 1700-1850. Llegir-lo fa pensar. I ara que tantes coses ens fan creure que encetem un nou període històric estaria bé ser previsors i mirar de no tornar-nos a quedar en el pròleg.

El trencament (FCO)

L ‘altre dia vaig llegir al twitter una conversa molt interessant entre el Jordi Graupera i l’Enric Juliana, que després el Francesc Marc Àlvaro va recollir en un article. Segons em va semblar entendre, els tres columnistes de La Vanguardia estan d’acord que hi ha prou força popular -que hi ha país- per constituir un Estat independent. Després de dues manifestacions multitudinàries, no sé quantes consultes populars i un concert al Camp Nou amb Lluís Llach i Dyango, la major part de l’opinió publicada ja no posa en dubte que el poble català existeix al marge del cognom de les persones i de les opinions que la gent pugui tenir sobre les coses més contradictòries i diverses.

Ara sembla que l’única preocupació que hi ha és com ens ho hem de fer per separar-nos d’Espanya sense prendre mal. L’Enric Juliana, amb el seu estil florentí, va resumir-ho amb aquesta frase: I amb Maquiavel què fem? En el cas dels països ocupats, Maquiavel recomana al Príncep que si no pot exterminar o reduir un país el millor que pot fer per tal de dominar-lo és mimar la seva elit i donar-li privilegis que la facin poderosa i alhora dependent. No sé quina solució donaria Maquiavel en un cas de tossuderia tan extrema com la catalana. Però per poc que se segueixi la política, sembla que l’únic pla de l’actual classe dirigent barcelonina amb casa a l’Empordà consisteix en abaixar el llistó i guanyar temps, esperant que sorgeixi l’ocasió de presentar-se com el garant de l’ordre si el país esclata.

El trencament anunciat per Aznar no és pas el dels Rodríguez contra els Vila, com s’ha insistit des dels temps de la Transició. El trencament, si es produeix, es donarà entre el món que viu de la xarxa clientelar establida per les elits i la resta del poble català. A Catalunya no hi ha un problema ètnic; hi ha un problema social derivat d’una ocupació política que fa més de 300 anys que dura. Si el país corre el perill de trencar-se és per les desigualtats i les confusions que genera l’existència d’un sistema d’interessos que permet que l’elit faci i desfaci amb la condició d’assegurar la desviació de recursos cap a Espanya i la preeminència de Madrid sobre Barcelona. La gestió d’aquest problema, que només durant el segle XX ja va provocar dues dictadures, és la pedra de toc del procés d’independència.

Després de destruir la nostra aristocràcia i la nostra classe popular, ara la unitat d’Espanya exigeix que l’elit catalana ofereixi en sacrifici la classe mitjana del país. És un fenomen que es podia preveure ja fa anys, i que està escrit en els mapes. En una època en la qual l’economia ha substituït l’ús de la força per l’acumulació d’intel·ligència i de velocitat en les comunicacions, el centralisme no té -si mai les ha tingut- les connotacions irracionals que dibuixa Germà Bel en el seu famós llibre sobre Espanya. L’espanyol mitjà intueix que el futur dels seus fills passa per engrandir la capital del seu país, per això cap diari de Madrid no es preocuparà d’entendre què passa a Catalunya. Saben que el problema no es pot arreglar i que hi haurà guanyadors i perdedors com en qualsevol època de canvi.

Explico això perquè la socialització del sobiranisme a la qual estem assistint és instint de la supervivència en estat pur, en el sentit més tràgic i més material del terme. Després d’anys idealitzant Vicens Vives i la seva visió estrafeta del pactisme, poc a poc es va veient que Ferran Soldevila encaixa millor amb els mapes que avui divulguen els economistes i els problemes geopolítics que sempre ha plantejat la llibertat de Catalunya, per no entrar en d’altres consideracions que ara es farien llargues. Jo no crec que Dyango hagi canviat, em sembla que és el món que avui és diferent. Tampoc no som l’únic país amb una classe mitjana descontenta i empobrida, igual que a primers del segle XX no vam ser l’únic país que tenia una classe obrera cada cop més explotada i combativa.

Aquí, com que l’elit dirigent té el cul llogat, és veritat que les coses pengen més d’un fil. Però per salvar la situació jo no comptaria massa amb Maquiavel, que només serveix quan tens míssils, ni molt menys amb els miracles, tot i que en sóc un gran admirador. El perill real de trencadissa no ve de la desconnexió entre Catalunya i Espanya, com diuen els nacionalistes espanyols. El factor que pot desencadenar un trencament, aquest trencament que somien alguns espanyolistes, és que es vagi generant una distància insalvable entre les necessitats de la majoria de la població i la xarxa d’interessos clientelars que tenen escampada pel país els homes que fins ara decidien les regles del debat polític.

Això, com que la gent té consciència, provocarà contradiccions molt comprensibles, que ja veurem com es resolen i que donaran alguns senyals. Perquè el perill que corre Catalunya no és Espanya, que no té quartos ni per pagar el iot del rei. És que la xarxa de gent intel·ligent capaç de fer-se responsable del país més enllà dels seus interessos més concrets no sigui prou forta. És veritat que es pot morir de voluntat de ser, però també es pot morir de murrieria i de passotisme. De fet podem morir de moltes coses, fins i tot de cofoisme, com hem vist últimament. Ara, el que converteix els derrotats en morts vivents no és el fracàs, és la vergonya de no haver fet el que calia. Diria que per això celebrem el 1714 i, en canvi, odiem el 1939. Per això, també, ens trobem que fins i tot ara que tothom elogia Joan Sales encara no sabem com tractar la República i la dictadura sense un indispensable mínim de cursileria.

Aquests anys de gràcia (FCO)

A poc a poc es va acostant l’hora de veure si el president Mas és capaç o no de vèncer la temptació de voler fer la truita sense trencar els ous. Tots els que diuen que és un home tràgic, tots els que diuen que és un mediocre, tots els que diuen que és un messiànic, tots els que volen evitar com sigui, no ja la independència, sinó que el país faci un acte net que li torni l’orgull i l’autoestima, confien que els sentiments traeixin el president i que al final els ous quedin intactes. L’últim capítol de The Walking Dead acaba amb una de les heroïnes mossegada per un zombi després de provocar, sense voler, una matança entre dos bàndols. “Volia evitar que hi hagués morts”, va repetint mentre agonitza davant dels seus amics, que no poden fer res per salvar-la.

Diuen els entesos que el president no sap si convocar el referèndum el 2014 o el 2016. Segons es fa circular, la idea seria esperar que el PP perdés la majoria absoluta per mirar d’aconseguir, amb un Estat més feble, pactar una consulta legal. Jo no tinc una pressa especial per arribar al referèndum, però si aquest és el pla, potser val més apartar-se’n i esperar que la sang no ens esquitxi. La broma de la legalitat és com la broma del federalisme. La majoria dels nostres apologetes de la legalitat venen del comunisme i del federalisme. No n’han encertat ni una; ara, tots tenen uns cotxes molt macos. La sortida legal es va acabar el dia que El Mundo i la policia van adulterar les últimes eleccions atemptant contra la imatge de Mas.

Ajornar el referèndum té els seus avantatges. Serviria per posar el PSOE al costat del PP, per fer més pedagogia a l’estranger i per donar temps a les fornades que no han crescut intoxicades per l’escola franquista d’agafar experiència. Tot i així, els països estan subjectes a la seva circumstància –igual que les persones. I en aquests moments la imatge de la guàrdia civil retirant les urnes seria una victòria fins i tot en el pitjor dels casos. Que això –una acció repressiva de Madrid– vagi a favor nostre és un fet excepcional en la nostra història. Seria una victòria perquè mataria excuses i fantasmes i perquè vivim uns temps en els quals protestar s’ha tornat inusualment barat.

Difícilment el caràcter del país i les formes que ha pres l’independentisme tornaran a tenir mai tant valor polític com tenen ara. Arreu del món la gent surt al carrer. Des de Turquia fins al Brasil, des d’Atenes fins a Estocolm, una onada de protestes qüestiona els governs. De vegades les manifestacions serveixen per incorporar algun matís al sistema. Però la veritat és que una època s’està ensorrant i que per això és més fàcil protestar que governar. El paisatge s’omple de farsants i és gairebé impossible distingir entre la veritat i la mentida. Pertot arreu apareixen corbs que s’alimenten de la por, dels dubtes i de la insatisfacció dels ciutadans. Les figures públiques es tornen caricatures. Alguns escriptors i empresaris fan grans sermons sobre el talent que ells no han tingut el valor de posar a prova.

Malgrat la importància que es dóna al carrer, el que definirà el futur no seran les manifestacions dels indignats ni els moviments tipus Beppe Grillo, sinó la resposta de les elits. El que salvarà Catalunya serà tenir unes elits que responguin per la seva cultura i per la seva economia en un món cada cop més inestable. En el fons la independència va d’això. La situació de la Generalitat és el mirall d’una situació internacional ampliada per la feblesa institucional del país. En els moments de crisi els pàries s’enfilen al carro de la història però la festa i el xampany duren el temps just que costa passar d’un ordre a un altre. Ja sé que una elit no s’improvisa i que, si la tinguéssim, no estaríem en aquest fangar. Però una elit tampoc no es forja a còpia de cursets i de discursos. Sense un Estat o sense un sistema d’interessos prou tens i comprometedor al voltant de la voluntat de tenir-lo no començarem a jugar de debò, això també hem de saber-ho.

Mas pot triar una data o una altra, però haurà de fer un acte de fe en el país, perquè el moment de fer l’anunci no serà mai perfecte. En els processos de transició, la intel·ligència difícilment la trobes a primera línia. A primera línia hi ha les mòmies i els oportunistes que s’aferren a les idees que els enfonsaran. L’atractiu del projecte català és que, venint del carrer no és, com la majoria de moviments que broten arreu del món, una reacció utòpica o destructiva, purament conjuntural, fruit de la desesperació. Ara bé: per guanyar una protesta cal saber acabar-la, trobar la manera i el moment de donar-li forma estrictament política. Com dic, aquest ambient que ens fa interessants i converteix els tricornis de la guàrdia civil en una arma a favor nostre no durarà sempre. El clima pot canviar i els mateixos que ara ens veuen amb simpatia dins i fora del país ens poden veure, segons com bufi el vent, com un enemic o un problema. Jo no menysprearia el marge que ens estan donant aquests anys de gràcia.

Roger Mallola i la tribu del punt mig (Singular)

L’altre dia el Roger Mallola va publicar un article al Nació Digital que era per emmarcar. Parlava d’aquesta tribu intel.lectual que s’ha passat 30 anys xulejant la immigració i la seva descendència. Encara avui aquests savis agiten el fantasma del conflicte per erigir-se com a solució i posar-se com a exemple d’una falsa generositat i d’una falsa voluntat d’entesa. Mallola explicava com, fent veure que treballen pel país, aquest opinadors han treballat sempre per ells mateixos tractant la immigració amb paternalisme i aprofitant les ferides que la història ha deixat en la societat catalana per satisfer la seva vanitat i la seva cartera.

La base de la democràcia és tractar l’altre d’igual a igual. La democràcia està pensada perquè cadascú defensi els seus amors amb el màxim de sinceritat possible. Tractar un col·lectiu amb condescendència com si fos perillós o no pogués representar-se ell mateix és el principi de tota tirania. Aquests opinadors, pretenent que evitaven un conflicte, en realitat feien impossible qualsevol tipus de diàleg entre els catalans de generacions i molts catalans amb arrels a la resta d’Espanya. Gràcies a ells -i a les seves insinuacions- en alguns barris del país encara creuen que la independència comportaria una mena de neteja ètnica i fins fa dos dies molts convergents estaven convençuts que defensar obertament un Estat independent portaria a una mena de revolta social, com aquesta que s’ha donat en alguns barris de França o de Suècia -països sempre sobrevalorats.

La majoria dels opinadors d’aquesta tribu pensen i parlen en català i si es trobessin amb un referèndum no tindrien estómac de votar a favor de seguir a Espanya. Tot i així sempre han fet apologia d’un segment de la població que a les enquestes diu que se sent tant catalana com espanyola, igual que jo podria dir que m’agraden els musclos al vapor. Aquests opinadors s’han passat 30 anys parlant de cohesió social mentre allunyaven a la gent de la cultura i de la llengua del país. Bona part dels Ninis -aquests fills d’enlloc que no saben ni què volen ni qui són- haurien de pesar sobre la seva consciència. També són creació seva partits com Ciutadans o Plataforma per Catalunya que s’alimenten de la mandra i la frivolitat amb la qual s’han tractat durant dècades els temes cabdals de tot país.

Amb el seu bonisme capellanesc aquests defensors dels immigrants han fet aparèixer Catalunya com una farsa o com un capritx sentimental sense cap interès ni transcendència. Com vols prendre’t seriosament una cultura liderada per uns intel·lectuals que ja veus que en el fons treballen per residualitzar-la? Per no haver de reconèixer que som un país ocupat aquesta tribu d’intel·lectuals ha trobat la fórmula de dir que som un país complex -com si la resta de països fossin simples i homogenis com Hitler imaginava la seva Alemanya. Per no enfrontar-se al poder espanyol, s’han fet els valents reivindicant polítiques socials que no es podien pagar i que sovint eren competència de Madrid. Ara, després de defensar “les necessitats de la gent” durant molts anys, diu que defensen el pacte fiscal. És difícil d’oblidar que no fa gaire temps encara tractaven de fanàtics els catalans que denunciaven l’espoli o que, sense ser economistes, no s’havien doblegat.

Quan els espanyols ens diuen nazis o volen destruir la immersió aquesta tribu s’indigna i posa el crit al cel però ha sigut el seu discurs oportunista que ha permès que això pugui passar. Últimament fan més cara de preocupats que de costum. Com que el fantasma de la immigració ha deixat d’espantar el país miren de convertir la crisi en un nou monstre que els permeti seguir manipulant el galliner. Ells, que tant han contribuit a la nostra ruîna amb la seva apologia del ciutadà egoista i desarrelat, parlen de l’atur i de la corrupció sense fer cap autocrítica. Potser els preocupa haver perdut la centralitat, després d’una vida pretenent representar les virtuts del seny i del punt mig.

La llàstima menyspreadora que sentien pels catalans que pagaven el preu de no arronsar-se i la condescendència sibil.lina que mostraven vers el món dels immigrants se’ls està girant en contra. Mallola, que té arrels a Andalusia, els ho deia l’altre dia amb molta dignitat i educació. Us heu quedat parlant sols a les tribunes. Tota la vida donant lliçons de realisme i la realitat us està passant per sobre!