El Rubicó (Avui)

Una lliçó bàsica de les relacions poder passa per entendre que la manera més segura de dominar l’altre és fer-ho a través de la seva força -i, per tant, de la seva identitat. Així ha funcionat la relació entre Catalunya i Espanya: primer l’Estat va caricaturitzar el nostre catolicisme, després va convertir els virreinats en una farsa, després va banalitzar la nostra valentia i així fins al federalisme, el republicanisme, l’europeïsme i el catalanisme. Fins i tot amb el nostre esperit emprenedor ha jugat Madrid, i així hem acabat, en fallida. Quan siguem independents descobrirem que Espanya érem nosaltres passats per la deformació esperpèntica d’un mirall concau. Per això quan Josep Piqué va intentar fer passar el partit d’Aznar per catalanista vaig saber que el catalanisme era mort, i així ho vaig escriure -va ser un dels meus primers articles. Ara l’única sortida que li resta a l’Estat, si no es produeix un canvi d’escenari internacional que avali la violència, és folkloritzar l’independentisme. L’estratègia de CiU passa per donar peixet per aquí. Mas diu que la consulta és Constitucional perquè no serà vinculant -cosa que sempre va insinuar, molt previsorament- i mira de veure aviam si Madrid pica. CiU, que és el partit que realment mana a Espanya -i, per tant, l’únic que pot trencar-la-, guanya d’aquesta manera en qualsevol dels escenaris. Si Madrid accepta l’envit i mira d’adulterar la consulta, segons quin sigui el resultat  sempre podrà passar-se la Constitució pel folre. Si Madrid no juga o no surten els resultats previstos, podrà continuar allargant el discurs a conveniència, fins que la fruita maduri en un sentit o un altre. L’únic que no pot fer Mas és tirar enrera, perquè l’Estat ho aprofitaria per esclafar el país i la mateixa CiU. Es parla dels Tribunals, de la cita del 8 d’abril i de l’opinió de no sé quins empresaris. En realitat Mas ja ha posat la sort de Catalunya en mans dels electors. El president ja ha dit, com Juli Cèsar quan va creuar el Rubicó: “Senyors, deixem que els daus volin ben alt!”

Amor (Avui)

La feina més important que està fent el procés cap a la independència és netejar el país d’actituds iròniques i pessimistes. Aquest màrqueting que alguns articulistes troben infantil i d’altres consideren una manifestació neofeixista només és una alegre botifarra al sistema de pedanteria que ha sigut la base de la colonització. Des que Franco va morir, el discurs hegemònic havia obrat sempre en la direcció de relativitzar la memòria de la repressió sense deixar de recordar-nos la nostra condició de poble derrotat. La base de l’autonomisme consistia a fer-nos sentir febles i culpables de tot. Es tractava d’ofegar-nos en la nostra pròpia força reprimida. Malgrat que els casos no tenen res a veure, Espanya ens tractava com Europa sovint tracta els alemanys, que cada dia veuen com se’ls elogia i se’ls demana que liderin el continent, i alhora se’ls recorda Hitler i el nazisme cada cinc minuts. El discurs que feia mal no era el de la COPE. El discurs tòxic el feia una veu interior –de vegades embolicada amb la senyera, d’altres amb la bandera del perfeccionisme o de la llibertat–, que vivia de criminalitzar qualsevol forma d’amor que donés un excés de personalitat a les coses del país. Llavors, els menyspreus ens feien mal perquè volíem el reconeixement de la resta de l’Estat; les amenaces ens feien por perquè Madrid tenia els mitjans i la gent per acomplir-les, però també perquè havíem deixat de creure en la força de l’amor. Si ara l’unionisme se sent coaccionat és perquè ha perdut els instruments que li permetien anar tirant sense esforçar-se. La frase sonarà cursi, però la democràcia es va inventar perquè cadascú pogués perseguir els seus amors de manera que la voluntat tendís a triomfar sobre la mandra i que la decadència no conquerís mai el cor de la societat. Si alguna cosa ha canviat últimament és el paper polític de l’amor. Per això ens hem tornat sords per algunes lleis i alguns discursos. I quan ens acusen de trencar la convivència o de violar la Constitució, no entenem què ens volen dir

“Chusqueros” (Avui)

L’esclat de l’independentisme té poc a veure amb els greuges fiscals. Els quartos són un argument polític eficaç però només descriuen la superfície del fenomen. Tampoc no crec que sigui just atribuir-lo al fracàs de la Transició. Veient el panorama general, diria que l’independentisme és el principal èxit de la democratització d’Espanya. La independència és l’ambició natural de tot país sense sobirania però amb un grau de llibertat prou elevat per poder-la imaginar. Potser cal recordar l’anticatalanisme estructural de les propassades dictadures espanyoles. Si ens manca un sistema de finançament, o els castellans erosionen la llengua allà on poden, és perquè d’una altra manera ja faria anys que Espanya estaria dividida -o que nosaltres manaríem a Madrid. La democràcia ha posat en evidència que per salvar Espanya cal trencar-la. Però la història ja feia temps que havia deixat clar que l’energia que hem perdut amb guerres i debats ens hauria fet més pròspers amb unes bones fronteres. Alguns catalans volen ajornar la independència espantats per les amenaces vernissades de sentimentalisme democràtic que destil·len els discursos de Madrid. És gros que Rajoy digui que s’estima tant Catalunya que no la vol veure empobrida i fora de la Unió, quan tothom sap que els principals obstacles que trobaria un Estat català vindrien de la ràbia d’espanyols com ell. I és gros veure tants catalanets declarant als jutjats en castellà, mentre alguns opinadors es fan les víctimes i parlen d’exclusió i criminalitzen l’ACN i fins vaticinen xocs violents; i tot perquè els va faltar el talent per treure un milió de persones optimistes al carrer. Avui, el preu de trencar Espanya és tancar la paradeta a una cort de bocamolls que són com aquell exèrcit decadent que saturava la vida espanyola de retòrica xusquera. Pel mateix motiu que l’exèrcit ja no té més oficials que soldats, i s’ha tornat discret, és difícil que Catalunya no assoleixi la independència tard o d’hora. Els votants espanyolistes farien bé de rumiar quin preu volen que pagui Espanya per intentar evitar-ho, sobretot si l’única idea per guanyar dels seus representants és utilitzar la por, les prohibicions i el cinisme.

Pobres (Avui)

El monogràfic sobre la pobresa va servir, sobretot, perquè cada partit fes la seva demagògia i perquè Esquerra no se sentís tan pressionada pel seu suport a CiU. Ah, i també perquè uns quants tertulians se les donessin de sensibles, utilitzant el patiment dels nens per satisfer la seva vanitat. El president Mas va fer un comentari que posat en el context del dia sonava populista però que era força cert: el govern té més responsabilitat que no pas marge de maniobra. Alguns líders de l’oposició es van quedar tan amples relacionant l’augment de la pobresa amb la gestió del govern i d’altres directament van convertir els pobres en una barricada contra l’independentisme. És increïble l’estómac que tenen alguns polítics erigint-se en protectors dels indefensos, com si ells no haguessin contribuït a inflar el deute i a generar una bombolla immobiliària i financera indecent. La lluita contra la pobresa no depèn d’uns pressupostos, ni d’una legislatura, ni d’una política més d’esquerra o de dretes. Si a Suïssa o a Alemanya o a Dinarmarca la pobresa està més controlada és perquè els polítics fa anys que treballen amb més discreció i hi ha menys bocamolls. Els polítics haurien de vigilar com gesticulen perquè la manca de pudor fa que semblin més culpables. La pobresa es combat amb actituds i compromisos de llarg abast, que comprenen des de la cultura fins a la geopolítica i fins i tot la guerra. Que els nostres polítics es tirin els pobres pel cap mentre la Legión passeja un jesucrist cruxificat per Barcelona fa ganes de plorar. El mínim que li pot passar a un país que manté un cos de militars amb aquest historial i que fa aquesta fila fins i tot quan va de gala és tenir molts pobres -com, de fet, gairebé sempre ha tingut Espanya. Fa pena que hi hagi tants polítics que només tracten Catalunya com un país quan en poden treure vots. Més enllà de la corbata, el més semblant que jo he vist a un polític de dretes és un polític d’esquerres, exceptuant casos molt comptats

Mones (Avui)

L’endemà que Oriol Junqueras anunciés el fitxatge d’Ernest Maragall, el president de la Fecac va titllar de mandrosa i de racista una persona tan educada i tan treballadora com la Montserrat Carulla. Aquest és, em sembla, un dels objectius que perseguia el fitxatge de l’exconseller del tripartit: anar despullant a poc a poc la mona. Tot i que a can PSC diguin que els és igual, la incorporació de Maragall a les files d’Esquerra és el moviment més important que s’ha produït a la política catalana des que el president Mas va anunciar el seu compromís de celebrar un referèndum. La figura de Maragall fa ràbia no sols dins del PSC, sinó també en l’entorn convergent més díscol, que un dia et vota CiU i un altre, Esquerra. Junqueras sap que, per tal que el camí cap a la independència tingui possibilitats d’acabar bé, Esquerra no pot créixer aprofitant-se de les contradiccions dels convergents. Jo diria que el líder d’ERC té clar que, ara mateix, ell no podria liderar un procés separatista perquè, per raons històriques que no cal explicar, ni té quadres massa experimentats, ni el seu control sobre el partit és prou sòlid, ni les posicions sobiranistes dins de CiU estan completament consolidades. Tot i que Maragall no és un signe de renovació, compleix la funció per a la qual està pensat el seu fitxatge: d’una banda, contribueix a fer més difícil que Pere Navarro pugui atribuir-se sense fer el ridícul una continuïtat amb el catalanisme; i, de l’altra, obre una veta de creixement per a ERC més realista, que substitueix el discurs d’aviam qui té més collons i és més patriota per la confrontació d’imaginaris en l’eix esquerra-dreta, que fins ara era terreny dels espanyols. I aquesta és la jugada: el fitxatge de Maragall protegeix Mas dels que el volen fer descarrilar i assegura un creixement ordenat per a Esquerra. No és un fitxatge que busqui vots, sinó posar el partit en la situació de créixer en la direcció correcta –sobretot si el plet amb Madrid s’allarga.

Covards (Avui)

El fet que Millet representi tan bé el descrèdit d’un món en descomposició hauria de ser suficient per no fer-ne gaire sang. Jo entenc –i de vegades és molt sa– que la ràbia et porti a clavar un bon cop de puny. Però aquesta gent que s’acarnissa amb els morts civils a les portes dels jutjats em fa un fàstic insondable. Ho trobo molt covard. Aquests dies és difícil no sentir-se incòmode amb la humanitat escoltant els comentaris que alguns tertulians dediquen a Fèlix Millet. Ja quan va esclatar el cas Pretòria, que va quedar en no res, vaig mirar de fer notar l’abominable manca de talent dels aficionats a la guillotina. Amb el cas Millet, sembla que tots els frustrats i tots elsglandllèpols del país hagin tornat a trobar-se a la plaça per vomitar el seu ressentiment. És curiós que la mateixa gent que va pel món de virtuosa i tolerant sigui la que té les pulsions més venjatives. L’obsessió és tan grossa que fins i tot n’hi ha que, com que no quedarien satisfets d’escarnir la salut d’aquest home vell i deshonrat, diuen que en realitat Millet no s’ha trencat res i que tot és un muntatge. No hi ha res més espanyol que aquesta idea policial de la justícia i del poder que encoratja el poble a esbravar-se amb caps de turc. A tot arreu la massa és igual, però la unitat d’Espanya s’ha forjat especialment amb aquest tipus de grisalla humiliada i espantada que sempre té els atacs de dignitat justament quan li surten gratuïts. És difícil de seguir el cas Millet i no deprimir-se pensant com ens ho farem per remuntar després d’haver caigut tan baix, fins i tot si aconseguim ser independents. Per mi el mirall de la decadència no és Millet, sinó la ràbia incontrolable que genera. No cal ser gaire llest per adonar-se que hi ha moltes maneres de robar i que la llei, si és útil i existeix, no és pas per donar una mesura del món absoluta, sinó perquè la societat no s’hagi de rebaixar a l’altura dels criminals.

Fanstasmes (Avui)

Benvolgut Hermann, m’ha corprès la seva carta a l’Arturo Mas. Ens ho havia d’haver dit abans, que el seu pare era nazi. Sobretot si resulta que era un nazi penedit. Havia de tenir fetge per quedar-se a l’Espanya de Franco, si estava tan escaldat pel nacionalisme i per les dictadures. Però ara entenc millor els seus articles. Tots tenim la mania de veure la palla a l’ull de l’altre, oi? I com diuen els poetes, no sols hem de pagar pels vicis que adquirim, sinó que també hem de batallar amb els que ens toquen per herència. Mas ha de vigilar, cert. Però vostè hauria de tenir molta cura quan projecta els seus fantasmes, no fos cas que prenguessin una forma imprevista –com li va passar a son pare. Espanya és una gàbia de fantasmes perillosa. No ha vist la cara de guàrdia civil que fa Sánchez-Camacho quan afirma que Catalunya no és una nació? Per què es pensa que molesta que es recordi que el pare de Lara era franquista o que el president de la CEOE era partidari d’una dictadura militar, el 1980? Molesta perquè encara té importància. Igual que és important que el conseller del “diàleg” amb Madrid faci homenatges a Puig i Cadafalch, el polític que va regalar la Mancomunitat a Primo de Rivera. És exagerat que la Generalitat el porti als tribunals, suposo que hi ha por que algun boig es prengui seriosament els seus articles. Però no pateixi que Mas no organitzarà cap estat nazi. Encara que volguéssim, aquí no hi ha prou voluntaris per fer amb el castellà el que Espanya fa amb el català des de fa segles. Si Mas desperta tants atacs de banyes és perquè ha deixat els hereus de la dictadura sols davant dels seus fantasmes. En comptes de llegir la Constitució com si fos l’Alcorà i de prostituir els seus traumes a la premsa, reflexioni més sobre el seu pare. Veurà que l’Arturo Mas ha volat cap al segle XXI i que vostè és un detritus de la guerra freda.

El castella en perill (ElSingular)

A mesura que passa el temps i s’acosta el referèndum l’ogre espanyol va encabritant-se i, encegat, persegueix cada dia amb més fervor els vells fantasmes de la història i del franquisme. Era de calaix que qualsevol camí cap a la independència ens obligaria a travessar el foc de la persecució linguística. Si després de la dictadura Madrid va permetre la immersió és perquè creia que el català estava tocat de mort i perquè no podia organitzar una democràcia que fos creïble sense la complicitat de Catalunya.
La judicialització de l’educació és un cop molt fort per al país però també és una conseqüència dificil de dissimular del fracàs del discurs espanyolista, de la seva propaganda i de les seves mentides. Observi’s que les famílies que han portat la immersió als tribunals han hagut d’imposar per la via judicial el que els seus representants polítics no han aconseguit introduir per la via democràtica. Realment transmet molta confiança aquesta justícia espanyola que, en afers tan delicats com ara l’educació, és capaç d’abolir d’un dia per l’altre uns costums refrendats pels electors durant més de trenta anys.
El problema d’acabar amb la immersió és que hi ha molts nois que no agafaran prou seguretat per utilitzar el català si no l’aprenen bé a l’escola. Generalitat no es pot insubordinar, perquè la Moncloa podria aprofitar-ho per retirar-li les competències en educació i per desencadenar el conflicte polític abans d’hora. A l’Estat li interessa arribar al nou de novembre havent creat un clima caòtic i crispat. Per això els polítics unionistes criden tant i per això la prioritat del nostre govern  ha de ser protegir les criatures i actuar amb prudència i discreció.
Durant 40 anys, l’Estat ha fet tot el possible per mirar d’idiotitzar la immigració i utilitzar-la per fer les funcions que els jutges i la policia no podien fer en una Espanya democràtica. El resultat és l’abraçada entre la Forcadell i el president de Súmate. I que el defensor més decidit dels Països Catalans al Parlament és un diputat que es diu Fernàndez. Ah, sí i que el millor columnista d’El Mundo és un català separatista educat amb la immersió.
Jo, com més espanyols sento dient que el referèndum no es farà, més em fa l’efecte que el 9 de novembre acabarem votant. Cada dia cal ser menys intel.ligent per veure que si a la llengua castellana l’amenaça algun perill no ve precisament de l’independentisme.

Les pistoles (Avui)

Al final, l’Alícia ha tret l’argument de les pistoles. Ha deixat de banda les frases paternalistes, les metàfores gastades, les comparacions odioses i, després de tants anys de xerrameca, ha posat damunt la taula l’únic argument que realment ha tingut sempre, la raó que explica que les converses entre Barcelona i Madrid no portin mai enlloc. Ara entenc millor que l’Alícia se senti gairebé tan assetjada com els bascos amenaçats per ETA. Quan tu confies que les pistoles arribaran on no arriba el teu talent, tan se val que les pistoles siguin constitucionals, acabes donant per descomptat que tothom que no pensa com tu també en porta una. És així que l’Alícia pot comparar l’independentisme català amb el terrorisme etarra i l’endemà dir que Rajoy suspendrà l’autonomia si el govern no desconvoca el referèndum. També és així que la germana de Miguel Ángel Blanco es deixa utilitzar d’una manera tan trista i que la política espanyola ha anat perdent categoria. Algun dia algú haurà d’explicar el mal que ha fet l’article constitucional que encomana la preservació de la unitat d’Espanya a l’exèrcit. Si els polítics espanyols haguessin confiat més en la feina ben feta i menys en les seguretats adquirides gràcies a l’exèrcit ens hauríem estalviat una quantitat immensa de grisor. El PP creu que radicalitzant el seu discurs evitarà la fuga de vots cap a la ultradreta, però justament ha sigut la seva demagògia la que ha alimentat els partits que ara li fan la competència. És veritat que Rajoy podria suspendre l’autonomia i deixar fora de la llei el govern de Mas. Però i després què, Alícia? Potser acarones la idea de ser la presidenta de “tots els catalans” per designació directa de Madrid. O potser vols que sigui el PSOE el que negociï els termes de la nostra independència.

Pedagogia (Avui)

Llegint els diaris de Madrid, fins i tot els més intel·lectuals, ja veus que l’únic pla que se li podria acudir a Rajoy per evitar la independència és anar amb tot el pes de la Constitució cap al xoc de trens, amb tancs i tot, si es dóna l’ocasió i hi ha diners per a gasolina. Per això és una bona idea que el govern català vagi a fer pedagogia a les Espanyes. En temps de Pujol la pedagogia era inútil. Però ara ja no es tracta d’anar a fer-se perdonar, sinó de jugar la batalla de l’opinió allà on pot ser decisiva. Per evitar la independència, els líders del PP semblen capaços de qualsevol cosa. Per sort, ara amb la democràcia la gent vota. Qualsevol mesura que el govern de Madrid prengui contra Catalunya haurà de ser ratificada per l’electorat, en les eleccions que vinguin. No hem de fer-nos il·lusions, però sí que hem de tenir en compte que, en aquesta pugna, tots els que xumen de la mamella de l’Estat no tenen res a guanyar i molt a perdre. Els espanyols –i catalans– que es juguen el seu estatus defensaran la unitat d’Espanya amb dents i ungles. Ara encara hi ha certa prudència però, segons com vagin les coses, veurem opinadors justificant qualsevol bestiesa per poder pagar el cangur de la nena. Es tracta, doncs, de punxar el globus. Mentre els sectors polititzats es dretanitzen, l’espanyol mitjà potser està més per solucions pràctiques que per seguir grans discursos patriòtics. Per això convé que el diàleg que Mas no trobarà en Rajoy el busqui en altres sectors de la societat espanyola. Si els polítics de Madrid no haguessin de fer de policia, es podrien dedicar a tasques més constructives. La independència també és un regeneracionisme. I en tot cas, algú ha d’explicar als espanyols que l’enfrontament només convé a una minoria i que tot el mal que l’Estat faci a la llibertat dels catalans l’acabaran pagant per via indirecta, com ha passat sempre en la història