Temo que CiU patirà molt si prevalen les opinions que diuen que Mas ha de triar entre el partit i la família Pujol. No sé si algú es refiarà d’un líder que mata el pare per salvar-se. Sense el llegat de Pujol, CiU és un partit de liberals petitburgesos condemnat a anar a remolc d’ERC. Des que l’expresident va confessar, els roquistes de CDC no han parat de fer el joc a l’estratègia espanyola de portar el conflicte al terreny del ressentiment social. Els espanyols devien comptar amb les misèries del pujolisme per destruir l’independentisme des de dins. No descarto que Pujol confessés per netejar la seva consciència i per posar a prova, al mateix temps, la convicció dels nous sobiranistes que amenaçaven de quedar-se-li el partit de franc, fent-lo passar per tebi davant la història. Fa riure que els mateixos que van fer carrera amb els xiringuitos que va muntar Pujol ara el vulguin enterrar de viu en viu. Acabaran com els diputats de la comissió, que van fracassar davant del Júnior perquè es van deixar vèncer per l’electoralisme i el ressentiment. És curiós que els mateixos que sacralitzen la llei quan es tracta d’evitar un referèndum es passin la presumpció d’innocència dels Pujol pel folre. Suposo que la confessió de l’expresident no provocaria nervis si no ens posés també davant dels fantasmes de la història. Poca gent recorda que, als anys vuitanta, els polítics amb principis que no havien pactat amb el franquisme no els votava gairebé ningú. Pujol va tenir èxit pel mateix motiu que hi ha gent que cau en mans de xarlatans que prometen negocis siderals a canvi de poc esforç. Amb els seus trucs, Pujol va donar temps al franquisme sociològic i a la immigració d’integrar-se a la democràcia catalana. Això és el que fa una ràbia incontrolable als espanyols i als comunistes. Mas no ha de triar entre Pujol i el seu partit sinó entre Espanya i Catalunya. Només amb més amor i amb més coratge podrà superar Pujol. Matar-lo per no pagar el preu de desafiar ara l’Estat convocant un referèndum, no el portarà enlloc.
Articulets
Periodisme moribund (Rac 1)
Si no han vist Ciutat Morta vagin a buscar-lo al You Tube. És un reportatge ideal per fer-se una composició de quin moment vivim. La història és dura, digne d’inspirar una pel.lícula, però no és res de l’altre món. No fa gaire vaig llegir al New Yorker un reportatge sobre un adolescent del Bronx que es va passar cinc anys a la presó esperant que el jutgessin per l’assassinat d’un home que no havia vist mai. A Londres o Nova York aquestes històries passen cada dia. El que resulta excepcional és que a Barcelona les tragèdies més reals les hagi de denunciar el periodisme antisistema. L’impacte de Ciutat Morta no s’explica sense el periodisme escleròtic dels mitjans convencionals. L’onada d’indignació que ha generat és ideal per aquesta Espanya que ha vist com li petaven als nassos tots els oblits de la Transició i que ara va buscant catarsis per canalitzar a favor seu la ira de les seves pròpies víctimes. A Ciutat Morta s’hi enfronten els dos móns que el règim necessita fer xocar per canviar-ho tot sense que res no canvii. D’una banda, unes institucions fosques i corrompudes, i de l’altre una massa de bona gent indignada que diuen voler canviar-ho tot, quan només volen una mica de carinyo. Com ha dit Bernat Dedéu, a Ciutat Morta tothom hi falla menys les víctimes. No és la ciutat que està morta, és el periodisme.
Fer-ho bé (Avui)
Em sembla que les properes setmanes tornarem a sentir el pintoresc ventall d’obvietats que han servit per justificar tanta corrupció i graponeria a casa nostra. Ara sortiran els moderats a dir-nos que, si volem la independència, hem de fer-ho bé. Jo fa anys que vaig aprendre que darrera les afirmacions relacionades amb el seny i la feina ben feta sempre hi ha un ingenu o un barrut. Per això el cas Pujol no m’ha agafat per sorpresa, ni m’ha sorprès la hipocresia de l’Alcalde Trias fent tornar la medalla de la ciutat a l’expresident. Ens hauríem de preguntar si volem pertànyer a un Estat que converteix els nostres polítics en traficants de valors i sentiments per després extorsionar-los i humiliar-los. Hauríem de mirar que els espanyols es preguntessin si volen sacralitzar una Constitució que necessita defensar-se amb el xantatge i els serveis secrets. Llegir com alguns articulistes amenacen els politics catalans de treure’ls els draps bruts si no aturen la Consulta ens hauria de donar pistes sobre la brutalitat amb la qual hem conviscut i la barbàrie que ens espera. Els catalans tendim a menysprear la capacitat de l’Estat per fer-nos mal i la importància del paper que podríem jugar a Europa. La independència de Catalunya fa por perquè la vella Europa del Estats Nació es va construir sobre la nostra desaparició del mapa polític. El cas català no és com l’escocès. Barcelona té una idea pròpia del Continent i capacitat per liderar-la en la seva àrea d’influència. Per això Picasso dormia amb la senyera al capçal del llit. Podem fer tantes estratègies com volguem, però fins que no ens fem responsables de la nostra força i la nostra idea de civilització no ens en sortirem. Si el TC tomba la Consulta, m’agradaria que el Parlament votés de celebrar-la. Si la Consulta se celebra per mandat dels nostres diputats el conflicte estarà servit i només llavors començarem a existir com a nació politica -més enllà de la retòrica. Aleshores, sí que podrem jutjar si els nostres líders ho fan bé o malament.
La consulta (Avui)
Ja vaig escriure un article explicant la màquina de triturar que es va posar en marxa amb la consulta d’Arenys de Munt. Des d’aleshores hem vist com es desintegrava el PSC, com Duran i Lleida cremava el seu prestigi i com els discursos no nacionalistes de Ciutadans i de l’UPyD ens feien pensar cada cop més en els sermons de Jose Antonio. També hem escoltat la Sánchez Camacho esbroncant mitja Catalunya com un Guardia Civil i hem vist com Jordi Pujol ens demanava perdó per evadir diners mentre preparava una querella contra els bancs d’Andorra. Últimament hem vist de tot, també com el rei abdicava en el seu fill per no acabar a Estoril amb la família. Enmig del naufragi espanyol, l’independentisme ha estat un filó electoral que ha permès salvar molts mobles, però aquesta etapa s’ha acabat. Per fi som al punt en el qual la màquina de triturar, que no és altra cosa que l’ànima universal i mil·lenària del nostre país, posarà a prova els partits que diuen defensar la llibertat dels catalans. Si el president Mas es refugia en la Constitució, la intensitat del pols entre l’Estat i Catalunya acabarà amb ell i el seu partit. Avui a Espanya només queden dues veritats indiscutibles: l’estructura de l’Estat i la nació catalana. Si Mas vacil·la o el seu partit cau en la temptació d’enquistar el conflicte per poder seguir explotant-lo, és possible que, com ha passat d’altres vegades, l’Estat i Catalunya s’acabin destruint mútuament. Per això penso que, per molt que ara es digui que no, al final sí que es posaran les urnes. Les declaracions dels consellers Ortega o Vila semblen un intent groller de donar aire a l’unionisme per la via de deslegitimar d’entrada del resultat, cas que guanyi el sí a la independència. Per això, abans de posar les urnes, caldrà deixar ben clar que la consulta del 9 N serà legal i vinculant i que alguns líders polítics es van tornar a equivocar considerant que el Tribunal Constitucional tenia més legitimitat que el Parlament per decidir el futur de Catalunya.
L’abisme (Avui)
Revolta (Avui)
Les europees (Avui)
L’últim Foreign Policy porta dos assajos sobre el futur de les relacions internacionals força interessants. El primer defensa que l’ordre liberal que els Estats Units i Europa han impulsat des de la caiguda del mur de Berlín està en retrocés. Segons Walter Russel Mead, la geopolítica basada en el poder tou i els acords win win –aquest win win que reclamen l’Alfred Bosch i el president Mas– deixarà pas a una geopolítica cada cop més dura, basada en les aliances fortes i la musculatura militar. L’editor de la web The_American_Interest creu que el 2014 ha marcat un punt de no retorn a favor de la cultura “old fashioned” de la Xina, Rússia o l’Iran. Russel Mead creu que el somni americà està més viu en les societats dels països autoritaris que no pas en les velles democràcies i que, mentre Europa viu el somni postmodernista i els Estats Units paeixen la seva decadència, Occident va perdent el control de l’ordre mundial. Els arguments de Russel, ben representats en la premsa americana, són rebatuts per un altre assaig més optimista, que signa John Ikenberry. Segons aquest professor de Princeton, només els il·lusos poden témer un retorn de la geopolítica dels vells temps. Ikenberry recorda que la Xina i Rússia cada cop estan més envoltades de països democràtics i que la seva agressivitat és sobretot de caràcter defensiu. Segons l’acadèmic, les potències autoritàries com a màxim poden aspirar a ser paràsits de l’ordre occidental, però no poden substituir-lo perquè tenen un relat i uns interessos massa regionals. Ikenberry se situa en un corrent, també força explotat, que creu que Occident és el primer beneficiari de l’eclosió de les potències emergents. La intensitat de la discussió deixa clar que és a Europa, en tot cas, i no pas a Espanya on, cada dia més, els catalans ens jugarem els quartos. Dic això perquè quan els polítics lliguen la independència amb les europees poden semblar un pèl oportunistes, però aquest cop tenen raó.
El taló d’Aquil·les (Avui)
Podria semblar que la principal esperança de l’Estat és que ERC i CiU es barallin. L’última enquesta del CEO dibuixa un panorama ajustat, amb els convergents i els republicans disputant-se la victòria a les europees i a les autonòmiques. Fa dos anys les mateixes enquestes preveien una majoria absoluta del president Mas que no es va produir, probablement pel sospitós suport que li van donar alguns sectors minoritaris que ara defensen la tercera via a ultrança i que ja comencen a posar tota mena d’excuses apocalíptiques per dir que estan disposats a fer el que calgui per salvar la unitat d’Espanya. Tot i així, la rivalitat entre CiU i ERC no és el veritable taló d’Aquil·les del país. La rivalitat entre CiU i ERC és natural, tant per la qualitat dels dirigents de la resta de partits com per la neteja de complexos que han efectuat la normalització lingüística i les xarxes socials d’internet. Els resultats de l’enquesta del CEO que haurien de preocupar són els que reflecteixen la pujada de la CUP. El fet que David Fernàndez encapçali la llista de polítics més valorats i que el seu partit augmenti tant en intenció de vot dóna a entendre que el conflicte social cada dia és més a prop de desbordar el conflicte nacional. Aquesta situació, que ja s’ha produït en d’altres ocasions, és la que ha de preocupar. La CUP és un partit que ha fet de la desqualificació i de l’exaltació de la ràbia i la derrota un tret identitari. L’enfortiment d’aquesta cultura política decadent i nihilista, combinada amb les ganes que alguns sectors tenen de trucar a la policia com van fer els seus avis als anys trenta, és el que Madrid podria aprofitar per imposar-se. En algun moment potser CiU haurà de triar entre mantenir l’ordre o mantenir Catalunya dins la legalitat espanyola. Espero que, a despit de les pressions, els seus dirigents sabran mantenir l’autenticitat abans de permetre que el referèndum esdevingui una eina insuficient per començar a arreglar les coses.
Cabdills (Avui)
El president Mas diu que ha trobat la manera de fer que Madrid tingui “molt difícil” d’impedir el referèndum. No cal ser Rochefoucauld per saber que la política és disfressa i dissimulació. Per governar cal saber treure’s els conills del barret sota els límits i els encants d’una il·lusió. Aznar va fer creure als espanyols que vivien en una potència mundial i, després de la fotografia de les Açores, el miratge va esclatar pels aires amb els morts d’Atocha. Zapatero va vendre l’Espanya plural, però es va suïcidar humiliant Maragall i negant una crisi de pel·lícula. La consulta del 9 de novembre és una d”aquestes fites que solen marcar un punt d’inflexió en un procés polític. Els espanyols creuen que la consulta no es farà o que, si es fa, el ridícul serà tan espantós que la podran deslegitimar com si fos un altre 6 d’octubre. La moderació dels diaris de Madrid i la comedieta satànica de Pedro J. a TV3, està pensada en aquests termes. Jo, que les havia vist venir gairebé totes des de l’any 2000, no tinc ni idea de què passarà. No puc competir amb les afirmacions de visionari que fan molts analistes i polítics assenyats. Només sé que la història es construeix a través de fets que tothom havia coincidit a no pensar que es produirien i que, quan es produeixen, l’únic que els polítics poden fer és adaptar-s’hi millor o pitjor. Fins ara, l’independentisme n’ha tingut prou d’anar desmuntant els tòpics de l’autonomisme i de la Transició. A partir del 9 de novembre, entrarem en una fase més complicada, en la qual tothom estarà més organitzat i molt més neguitós. Espanya és un país cabdillista i per això tanta gent creu que Mas és el problema o la solució. Jo crec que el destí d’Espanya no havia estat mai tant en mans de la voluntat democràtica de la gent. Aquesta vegada l’examen de misèries i virtuts l’haurem de passar tots. No només Mas o Rajoy. I espera’t que Escòcia guanyi el referèndum o que l’independentisme no es desinfli al primer revés, com esperen a Madrid.
Fatalisme (Avui)
Dimarts va tornar a quedar en evidència que l’única cosa que podria evitar que el procés d’autodeterminació arribi fins al final serien els tancs de l’exèrcit espanyol, i probablement ni això. Tot i que Rajoy va vestir la intervenció de solemnitat jurídica i institucional, el seu discurs traspuava més fatalisme que convenciment. Es nota que Rajoy no té clar com s’ho farà per defensar l’anomenada sobirania nacional si la Generalitat tira pel dret. Una cosa és atacar l’Estatut o donar carnassa perquè la gent tuitegi bestieses i, una altra, negociar el deute amb Europa i guanyar eleccions a Espanya amb Catalunya intervinguda per la força. Rajoy s’aferra a l’esperança que CiU s’acovardeixi. La seva famosa serenitat és com el silenci dels que callen per fer-se passar per intel·ligents. Els promotors de la tercera via li retreuen que no faci una oferta, però la veritat és que el president no pot oferir res sense debilitar encara més la seva posició. Per Catalunya, aquest debat polític és una magnífica campanya de publicitat. Des que som independentistes, vénen més inversors i Barcelona és més influent. En canvi, per Espanya és un desgast molt inoportú. Els espanyols no faran cap oferta fins que la nostra determinació sigui indiscutible i per tant sigui massa tard. Madrid no dubtaria a castigar-nos, si pogués, però no vol conservar Catalunya a qualsevol preu, per això traça línies vermelles tan clarament. Ningú no pot trair la seva història sense donar una imatge de feblesa i descomposició, i l’Estat ha d’escenificar davant del món i davant dels seus mateixos ciutadans que si Catalunya marxa és perquè realment així ho vol. Alguns diputats es van sorprendre del to conciliador de la delegació catalana; d’altres van escarnir el castellà de la Marta Rovira, com si els polítics espanyols no es mengessin les paraules o no fessin el ridícul quan pronuncien “Turull”, “Bosch” o “Maragall”. Amb l’accent de Rovira n’hi va haver prou per deixar clar que, després de 300 anys, Catalunya continua sense ser Espanya –malgrat la tremenda quantitat de tinta gastada per escriure l
Dietari a Destemps 