L’odi (Avui)

L’odi

Anuncis

5 pensaments sobre “L’odi (Avui)

  1. Us faré arribar tres documents i l’adreça d’un videu, tots sobre un mateix tema, per si són del vostre interès.
    Heus ací el primer:

    Subordinats, encara
    Vilaweb 25.01.2015

    Hem desconnectat, hem perdut la por, hem enderrocat murs mentals i psicològics. Tot això diuen que ha passat a Catalunya aquests darrers anys. Però no els hem enderrocats pas tots, els murs mentals. Els catalanoparlants, en general, canviem de llengua tan bon punt algú pronuncia un mot en castellà. Es tracta d’un fenomen descrit en relació amb moltes llengües minoritzades, que aquí s’ha anomenat ‘norma de convergència’ (tot i que es tracta més aviat de ‘advergència’) o ‘norma de subordinació’. El castellà és la llengua per defecte a l’hora d’adreçar-se als desconeguts i als catalans d’origen estranger. El català és, doncs, la llengua marcada, la que es fa retrocedir, la que acaba circumscrita a les interaccions entre catalanoparlants. Per una suposada educació, per costum, per inèrcia, passem al castellà. Es tracta d’un tret de subordinació ben arrelat als nostres caps i transmès a les noves generacions com una norma social més. Als patis de les escoles (i malauradament també en moltes aules) es recrea aquesta norma des del parvulari, d’acord amb l’hàbit social dominant. Cal prendre’n consciència i reflexionar-hi si volem avançar en el camí de la desprogramació. Cal no perdre de vista que ens hi podem jugar la llengua i el model de país.

    Tot això no afecta tan sols els catalanoparlants, evidentment, perquè es tracta de canviar una norma social compartida per tota la comunitat. Ara, el catalanoparlant que ha pres la decisió conscient de no canviar de llengua sap que, de conflictes, n’apareixen ben pocs i que, per contra, de vegades hi ha recompenses. Molts catalans que tenen el castellà com a primera llengua empren el català quan algú se’ls adreça en aquesta llengua; alguns altres continuen parlant en castellà, sense cap problema de comprensió ni cap mostra d’enuig ni d’ofensa –fins i tot n’hi ha que es justifiquen pel fet de no parlar en català.

    La situació és especialment sagnant amb els qui volen fer servir el català i se senten rebutjats, fins i tot discriminats. Molts catalans d’origen estranger es queixen que no troben l’oportunitat d’emprar la llengua, perquè la gent se’ls adreça en castellà i sovint continua parlant en castellà encara que ells es mantinguin en català. En les nostres recerques ens han explicat situacions ben absurdes, comportaments irracionals adoptats per catalanoparlants programats. Sogres que presumeixen del català de les seves joves, après en molt poc temps, però que els parlen en castellà; persones sense trets físics que revelin un origen forà que es queixen que quan algú veu el seu document d’identitat canvia de llengua; alumnes del Consorci que se senten estafats perquè no hi ha manera de fer servir la llengua que aprenen. És amb aquesta gent, sobretot, que podem tenir sorpreses positives. Somriures, complicitat, ‘sí, parla’m en català, que així practico’, ‘com es diu això?, ho dic bé?’. Pensem un moment en aquells amb un aspecte físic que sí que revela un origen forà. Potser són nascuts a Catalunya o adoptats de petits, però, s’ho facin com s’ho facin, a causa de la seva aparença física tothom que no els conegui, o gairebé, se’ls adreçarà en castellà.

    És cert que molts catalans d’origen estranger no aprenen la llengua. Però hauríem de ser honestos a l’hora de valorar aquesta realitat. Som nosaltres mateixos que els dirigim cap a aquesta tria. Sovint l’acollida es vehicula en castellà; de cursos inicials de llengua, se n’ofereixen molts més en castellà que no pas en català i, a més, ben poques vegades algú se’ls adreça en la llengua del país. El procés migratori és prou dur i prou complex perquè a més se’ls exigeixi d’esmerçar temps i esforç a aprendre una llengua que no sembla tenir gaire utilitat, segons tots els indicis, quan n’hi ha una altra a l’abast que ja et serveix per a tot. És ben simptomàtic, en aquest sentit, que sovint aquells que aprenen primer català aprenen castellà després; en canvi, aquells que aprenen primer castellà ja no aprenen català.

    Quin missatge transmetem? Quin model social construïm? Cal reprogramar el nostre comportament lingüístic, deslliurar-nos també d’aquest jou, deixar de col•laborar amb els qui han anat afeblint la llengua i voldrien veure-la reduïda a no res. Cal dir que no és fàcil de trencar una norma social invisible (si us cal una mica de suport, podeu adreçar-vos a Tallers per la llengua, http://www.tallersperlallengua.cat/qui-som.html). De primer origina una violència incòmoda. Amb el temps, però, es converteix en una altra inèrcia, un automatisme tan simple com ho havia estat abans el canvi de llengua.

    De gent que no obeeix la norma de subordinació, n’hi ha haguda i n’hi ha, però cal anar-ne sumant, fer visible aquest comportament alternatiu, normalitzar-lo i estendre’l. Si no en som capaços, tots plegats, si continuem amagant la llengua, negant-la, no podrem avançar cap a un país on el català sigui la nostra llengua, la llengua de tots.

    Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
    (Mònica Barrieras, Pere Comellas, Montserat Cortès-Colomé, Alicia Fuentes-Calle, M. Carme Junyent)

  2. Heus ací el segon:

    Càlcul del percentatge de manifestacions orals individuals en català que es poden sentir fora de casa, i valoració final dels resultats

    Suposem un conjunt de quatre persones, A, B, M, N.

    ¿Quants grups de dues d’aquestes persones es poden formar per a tenir una conversa? Vegem-ho:

    AB AM AN BM BN MN

    és a dir, en resulten 6 grups de conversa possibles de dues persones.

    Suposem ara que el que volem trobar, amb aquestes mateixes persones, són totes les menes de manifestacions orals possibles tenint només en compte de qui són, aquestes manifestacions orals, i a qui van adreçades. Surten les menes de manifestacions orals següents (entenent que, per exemple, A>B vol dir: A parla a B):

    A>B A>M A>N B>A B>M B>N M>A M>B M>N N>A N>B N>M

    és a dir, en resulten 4.(4 – 1) = 4.3 = 12 menes de manifestacions orals possibles.

    Suposem ara que A i B són catalanoparlants i M i N són castellanoparlants.

    Casos que es poden donar si, a més, ara tenim en compte la llengua d’ús de cada mena de manifestació oral:

    1) Suposem que A i B només parlen català entre ells, i castellà amb els altres, i que M i N parlen castellà amb tothom. En resulten les següents menes de manifestacions orals possibles entre ells:

    en català: A>B, B>A
    en castellà: A>M A>N B>M B>N M>A M>B M>N N>A N>B N>M

    (aquí hi anava un quadre amb fletxes, que feia entrar fàcilment aquestes menes de manifestacions pels ulls — però la vostra web no l’ha agafat)

    és a dir, menes de manifestacions orals possibles en català: 2
    menes de manifestacions orals possibles en castellà: 10

    (proporció de menes de manifestacions orals possibles en català respecte al total: 2 / 12 = 0’17 = 17%)

    és a dir, un 50 % de catalanoparlants donen només un 17% de menes de manifestacions orals catalanes possibles.

    2) Suposem que A i B parlen català amb tothom, i que M i N parlen castellà amb tothom. En resulten les següents menes de manifestacions orals possibles entre ells:

    en català: A>B A>M A>N B>A B>M B>N
    en castellà: M>A M>B M>N N>A N>B N>M

    és a dir, menes de manifestacions orals possibles en català: 6
    menes de manifestacions orals possibles en castellà: 6

    (proporció de menes de manifestacions orals possibles en català respecte al total: 6 / 12 = 0’50 = 50%)

    és a dir, un 50 % de catalanoparlants donen un 50% de menes de manifestacions orals catalanes possibles.

    3) Suposem que A i B parlen català amb tothom, i que M i N parlen castellà entre ells i responen en català sempre que els parlen en català. En resulten les següents menes de manifestacions orals possibles entre ells:

    en català: A>B A>M A>N B>A B>M B>N M>A M>B N>A N>B
    en castellà: M>N N>M

    és a dir, menes de manifestacions orals possibles en català: 10
    menes de manifestacions orals possibles en castellà: 2

    (proporció de menes de manifestacions orals possibles en català respecte al total: 10 / 12 = 0’83 = 83%)

    és a dir, un 50 % de catalanoparlants donen un 83% de menes de manifestacions orals catalanes possibles.

    ———————————-

    Suposem ara que, en comptes d’aquestes quatre persones, considerem les n persones d’una determinada població de més de 100 habitants (poblet, vila, ciutat, comarca, regió, país,…).

    Suposem que, en aquesta població, la proporció de catalanoparlants és p, que la de castellanoparlants és q, que la dels habitants de parles altres que la catalana o la castellana és r, i que la dels que s’identifiquen igualment amb el català i el castellà és s.

    Suposem ara que la proporció de catalanoparlants que parla català amb tothom és u, que la proporció de castellanoparlants que respon en català quan se’ls adrecen en aquesta llengua és v, i que la proporció de parlants de llengües altres que la catalana o la castellana que responen en català quan se’ls adrecen en aquesta llengua és w.

    I suposem també que els qui s’identifiquen igualment amb el català i el castellà parlen normalment català amb els catalanoparlants i castellà amb els castellanoparlants. I que la proporció, entre ells, dels que parlen català amb els del propi grup lingüístic és x, i la dels que hi parlen amb els de llengües altres que la catalana o la castellana és y. (O, amb més bona adaptació a la realitat, podem considerar x com la mitjana de les proporcions amb què els integrants del grup parlen català amb els altres del grup – consideració que no fa variar per a res el càlcul).

    En aquestes condicions, la proporció de menes de manifestacions orals individuals possibles en català, respecte al total, serà molt aproximadament la donada per la fórmula (deduïda a l’Annex I):

    P1 = pu + p(1-u)(p+s) + qvpu + rw(pu+sy) + sp + s2x + syr

    ——————————————————-

    Ara bé, aquesta fórmula representa el percentatge de menes de manifestacions orals individuals en català que es podrien sentir fora de casa només en el cas que les quatre menes de parlants es repartissin homogèniament en el territori de la població en qüestió i, a més, no es donés gens el cas que els qui s’identifiquen com a mínim amb el català, els qui s’identifiquen com a mínim amb el castellà i els qui s’identifiquen amb llengües altres que aquestes dues tinguessin més tendència a parlar amb els individus de la seva mateixa identificació lingüística que no amb els de les altres. És un cas extrem, purament hipotètic.

    L’altre cas extrem, també purament hipotètic, fóra que els individus de cada grup lingüístic es trobessin, geogràficament, talment separats dels dels altres grups, que només es poguessin parlar entre ells i mai amb els altres —tret dels qui s’identifiquen igualment amb el català i el castellà, que, situats geogràficament tocant-se amb els grups de catalanoparlants i de castellanoparlants, poguessin relacionar-se normalment tant amb els uns com amb els altres. En aquestes circumstàncies, el percentatge de menes de manifestacions orals individuals en català possibles, sobre el total, vindria donat molt aproximadament per la fórmula (deduïda a l’Annex II):

    P2 = [p2 + 2ps + s2x ] / [p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r2/2 ]

    Doncs bé, com que, en la realitat, els quatre grups lingüístics que considerem, tot i que barrejats, no solen estar repartits de manera proporcional gairebé enlloc del territori i, a més, en alguna mesura, els individus de cada identificació lingüística solen tenir més tendència a parlar amb els de la seva mateixa identificació que no amb els de les altres, tot i també parlar-hi, podem assegurar que el percentatge de menes de manifestacions orals individuals en català, sobre el total, que efectivament es poden sentir fora de casa es troba entre aquests dos valors extrems: el que s’obté de la darrera fórmula i el que s’obté de la immediatament anterior.

    ————————————————-

    En conclusió:

    Si una determinada població té com a mínim 100 habitants, amb una proporció p de catalanoparlants, una proporció q de castellanoparlants, una proporció r de població de parles altres que la catalana i la castellana, i una proporció s de població que s’identifiquen igualment amb el català i el castellà, talment que hi ha una proporció u de catalanoparlants que parlen català amb tothom, una proporció v de castellanoparlants que responen en català sempre que els hi parlen, una proporció w de persones de parles altres que la catalana i la castellana que responen en català sempre que els hi parlen, una proporció x, dels qui s’identifiquen amb el català i el castellà, que parlen català amb els del seu mateix grup lingüístic, i una proporció y, dels d’aquest mateix grup, que parlen català amb els de llengües altres que la catalana i la castellana, llavors, en aquestes condicions, la proporció de menes de manifestacions orals individuals en català, sobre el total, que s’hi poden sentir fora de casa es troba entre els dos valors, extrems, que s’obtindran de les fórmules:

    P1 = pu + p(1-u)(p+s) + qvpu + rw(pu+sy) + sp + s2x + syr
    P2 = [p2 + 2ps + s2x ] / [p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r2/2 ]

    —————————————————-

    Exemples:

    Aplicarem aquestes fórmules, de moment, només al Principat de Catalunya, que és, dels Països Catalans, el que coneixem més bé. Les aplicarem al conjunt de tot el país.

    [1] Proporcions aproximades de la població resident, pels volts de l’any 1980:
    p = 50% = 0’5, q = 50% = 0’5, r = 0%, = 0, s = 0%
    u = 10% = 0’1, v = 10% = 0’1, w = 0% = 0, x = 0%, y = 0%

    P1 = pu + p(1-u)(p+s) + qvpu + rw(pu+sy) + sp + s2x + syr =
    = 0’5.0’1 + 0’5.(1-0’1).(0’5+0) + 0’5.0’1.0’5.0’1 + 0 + 0 + 0 + 0 = 0’28 = 28%

    P2 = [p2 + 2ps + s2x ] / [p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r2/2 ] =
    = [0’52 + 0 + 0] / [ 0’52 + 0 + 0 + 0’52 + 0 + 0 + 0 ] = 0’5 = 50%

    Com a aproximació, agafant arbitràriament de resultat el valor mitjà de P1 i P2, podem dir que, pels volts de l’any 1980, la proporció de manifestacions orals individuals en català que globalment se sentien fora de casa devia ser d’un 39%.

    [2] Proporcions aproximades de la població resident, pels volts de l’any 1980, si els catalanoparlants haguessin parlat amb tothom en català:
    p = 50% = 0’5, q = 50% = 0’5, r = 0% = 0, s = 0% = 0
    u = 100% = 1, v = 10% = 0’1, w = 0% = 0, x = 0% = 0, y = 0% = 0

    P1 = pu + p(1-u)(p+s) + qvpu + rw(pu+sy) + sp + s2x + syr =
    = 0’5.1 + 0’5.(1-1).(0’5+0) + 0’5.0’1.0’5.1 + 0 + 0 + 0 + 0 = 0’53 = 53%

    P2 = [p2 + 2ps + s2x ] / [p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r2/2 ] =
    = [0’52 + 0 + 0] / [ 0’52 + 0 + 0 + 0’52 + 0 + 0 + 0 ] = 0’5 = 50%

    Prenent com abans, el valor mitjà de P1 i P2, tenim que, pels volts de 1980, si els catalanoparlants haguessin parlat amb tothom en català, la proporció de manifestacions orals individuals en català que globalment s’haurien sentit fora de casa hagués estat aproximadament d’un 51%.

    [3] Proporcions aproximades de la població resident actual:
    p = 36% = 0’36, q = 44% = 0’44, r = 12% = 0’12, s = 8% = 0’08
    u = 10% = 0’12, v = 50% = 0’5, w = 10% = 0’1, x = 50% = 0’5, y = 6% = 0’06

    P1 = pu + p(1-u)(p+s) + qvpu + rw(pu+sy) + sp + s2x + syr =
    = 0’36.0’12 + 0’36.(1-0’12).(0’36+0’08) + 0’44.0’5.0’36.0’12 +
    + 0’12.0’1.(0’36.0’12+0’08.0’06) + 0’08.0’36 + 0’082.0’5 +
    +0’08.0’06.0’12 = 0’23 = 23%

    P2 = [p2 + 2ps + s2x ] / [p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r2/2 ] =
    = [0’362 + 2.0’36.0’08 + 0’082.0’5 ] / [0’362 + 2.0’36.0’08 + 0’082.0’5 +
    + 0’442 + 2.0’44.0’08 + 0’082.(1-0’5) + 0’122/2 ] = 0’41 = 41%

    Prenent el valor mitjà de P1 i P2, tenim que, actualment, la proporció de manifestacions orals individuals en català que globalment se senten fora de casa deu ser aproximadament d’un 32%.

    [4] Proporcions aproximades de la població resident actual, si els catalanoparlants parlessin amb tohom en català:
    p = 36% = 0’36, q = 44% = 0’44, r = 12% = 0’12, s = 8% = 0’08
    u = 100% = 1, v = 50% = 0’5, w = 10% = 0’1, x = 50% = 0.5, y = 6% = 0’06

    P1 = pu + p(1-u)(p+s) + qvpu + rw(pu+sy) + sp + s2x + syr =
    = 0’36.1 + 0’36.(1-1).(0’36+0’08) + 0’44.0’5.0’36.1 +
    + 0’12.0’1.(0’36.1+0’08.0’06) + 0’08.0’36 + 0’082.0’5 +
    +0’08.0’06.0’12 = 0’48 = 48%

    P2 = [p2 + 2ps + s2x ] / [p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r2/2 ] =
    = [0’362 + 2.0’36.0’08 + 0’082.0’5 ] / [0’362 + 2.0’36.0’08 + 0’082.0’5 +
    + 0’442 + 2.0’44.0’08 + 0’082.(1-0’5) + 0’122/2 ] = 0’41 = 41%

    Pres el valor mitjà de P1 i P2, en resulta que, actualment, si els catalanoparlants parlessin amb tothom en català, la proporció de manifestacions orals individuals en català que globalment se sentirien fora de casa seria aproximadament d’un 45%.

    ——————————————————-

    Valoració final:

    Prou sabem que aquest model de càlcul és una simplificació extrema d’una realitat complexíssima (ja només per posar-ne uns exemples, remarcarem que no s’hi tenen en compte les converses de tres o més persones, ni el cas de quan una persona s’adreça a unes quantes).

    Tot i això, però, creiem que el model —per la quantificació que fa del fenomen— permet de tenir-ne, encara que només sigui entrevista, una certa visió de conjunt. I permet, per tant, de treure’n conclusions de mena qualitativa.

    Som-hi, doncs.

    En la situació actual, si els catalanoparlants continuessin mantenint-se majoritàriament en la norma d’ús lingüístic de parlar català només entre ells, en resultaria que en aquells àmbits on estan ben barrejats amb la població no catalanoparlant, avui dia molt estesos, el nombre de manifestacions orals individuals en català que s’hi sentirien continuaria essent globalment, com ara, d’un 23%.

    En canvi, si els catalanoparlants canviessin radicalment aquesta norma d’ús per la de parlar a tothom en català, aquesta proporció pujaria globalment a un 48%.

    En el primer cas, la situació podria dur a la desmoralització progressiva dels catalans conscients i a un inici, ben aviat, de part dels no conscients (probablement, de bona part dels joves, per comoditat), del pas següent en el procés de substitució lingüística, que consistiria a parlar-se entre ells i amb tothom, sempre, en castellà. Cosa que seria el començament del final de la llengua catalana com a llengua viva i, en conseqüència, el començament del final del poble català com a tal.

    En el segon cas, la situació podria dur a un augment de la moral dels catalans conscients, a una catalanització creixent dels no catalanoparlants que usen el català, i a un procés de catalanització progressiu dels àmbits, cada dia més estesos, on estan uns i altres barrejats, les quals coses podrien dur, a més, a la catalanització, per via d’exemple, de bona part dels no catalanoparlants que encara no fan servir el català. I, tot plegat, seria el començament d’una efectiva restitució de la llengua catalana a un dels territoris que li són propis. I també, per via d’exemple, podria ser el començament d’un efectiu procés de restitució de la llengua catalana a la resta de territoris.

    Annex I

    Càlcul de l’expressió de P1

    Tenim que:

    n — nombre d’individus de la població

    p — proporció de catalanoparlants
    q — proporció de castellanoparlants
    r — proporció de parlants de llengua altra que la catalana o la castellana
    s — proporció de parlants que s’identifiquen amb el català i el castellà

    u — proporció de catalanoparlants que parlen amb tothom en català
    v — proporció de castellanoparlants que responen en català sempre que els hi parlen
    w — proporció dels de llengües altres que responen en català sempre que els hi parlen
    x — proporció dels de llengua cat. i cast. que parlen català amb els del seu grup lingüístic
    y — proporció dels de llengua cat. i cast. que parlen català amb els de llengües altres

    Es complirà que:

    np — nombre de catalanoparlants
    nq — nombre de castellanoparlants
    nr — nombre de parlants de llengües altres que la catalana o la castellana
    ns — nombre de parlants que s’identifiquen igualment amb el català i el castellà

    i també:

    npu — nombre de catalanoparlants que parlen català amb tothom
    np(1-u) — nombre de catalanoparlants que només parlen català amb els parlants de com a mínim català
    nqv — nombre de castellanoparlants que responen en català quan se’ls adrecen en català
    nrw — nombre dels de llengua altra que responen en català quan se’ls adrecen en català
    nsx — nombre dels de llengua cat. i cast. que parlen català amb els del seu grup lingüístic
    nxy — nombre dels de llengua cat. i cast. que parlen català amb els de llengües altres

    Llavors, tindrem que:

    el nombre de menes de manifestacions orals catalanes possibles serà:

    de part dels catalanoparlants:
    npu.(n-1) — les dels que parlen català amb tothom
    np(1-u).(np+ns -1) — les dels altres

    de part dels castellanoparlants:
    nqv.npu — les dels que parlen català quan els parlen català

    de part dels de llengües altres:
    nrw.(npu+nsy) — les dels que parlen català quan els parlen català

    de part dels qui s’identifiquen amb el català i el castellà:
    ns.np — les que els resulten de parlar amb els catalanoparlants
    nsx.(ns-1) — les que els resulten de parlar amb els del seu propi grup lingüístic
    nsy.nr — les que els resulten de parlar amb els de llengües altres

    i el nombre total de menes de manifestacions orals possibles serà:

    n(n-1)

    La proporció de menes de manifestacions orals catalanes possibles, respecte al total, serà doncs:

    P = [ npu(n-1) + np(1-u)(np+ns-1) + nqv.npu + nrw.(npu+nsy) + ns.np + nsx.(ns-1) + nsy.nr ] / [ n(n-1) ]

    Com que n és prou gran, podem aproximar el valor de P igualant-lo al del seu límit quan n tendeix a infinit.

    P = lim ( [ npu.(n-1) + np(1-u).(np+ns-1) + nqv.npu + nrw.(npu+nsy) + ns.np + nsx.(ns-1) + nsy.nr] / [n(n-1) ] )

    és a dir,

    P = … = pu + p(1-u)(p+s) + qvpu + rw(pu +sy) + sp + s2x + syr

    Per tant, el valor de P cercat vindrà donat per la fórmula:

    P = pu + p(1-u)(p+s) + qvpu + rw(pu+sy) + sp + s2x + syr

    Annex II

    Càlcul de l’expressió de P2

    Treballem amb les mateixes variables que en l’Annex I.

    Suposem, a més, que, en la població, la proporció d’amazighs és r1, la d’àrabs r2, la de romanesos r3,… i així successivament per a la resta de grups lingüístics presents en la població. Es complirà:

    r1 + r2 + r3 + … = r

    Tindrem, llavors, que el nombre de menes de manifestacions orals catalanes possibles seria:

    de part dels catalanoparlants:
    np.(np-1) — amb els del seu grup lingüístic
    np.ns — amb els qui s’identifquen amb el català i el castellà

    de part dels qui s’identifiquen amb el català i el castellà:
    ns.np — amb els catalanoparlants
    nsx.(ns-1) — amb els del seu grup lingüístic

    el nombre de menes de manifestacions orals castellanes possibles seria:

    de part dels castellanoparlants:
    nq.(nq-1) — amb els del seu grup lingüístic
    nq.ns — amb els qui s’identifiquen amb el català i el castellà

    de part dels qui s’identifiquen amb el català i el castellà:
    ns.nq — amb els castellanoparlants
    ns(1-x).(ns-1) — amb els del seu grup lingüístic

    i el nombre de menes de manifestacions orals no catalanes ni castellanes possibles seria:

    nr1.( nr1-1) — de part dels amazighs
    nr2.( nr2-1) — de part dels àrabs
    nr3.( nr3-1) — de part dels romanesos
    . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

    Així, doncs, el nombre de menes de manifestacions orals catalanes possibles vindria donat per:

    C = np.(np-1) + 2np.ns + nsx.(ns-1)

    i, el total de menes de manifestacions orals possibles, de la mena que fos, per:

    T = np.(np-1) + 2np.ns + nsx.(ns-1) + nq.(nq-1) + 2nq.ns + ns(1-x).(ns-1) + nr1.( nr1-1) + nr2.( nr2-1) + …

    Per tant, la proporció de menes de manifestacions orals catalanes possibles, sobre el total, seria:

    P = C/T

    valor que, aproximat per mitjà del seu límit quan n tendeix a infinit, dóna:

    P = lim C/T = … = [ p2 + 2ps + s2x ] / [ p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r12 + r22 + r32 +… ]

    Així, doncs, en el cas hipotètic que els individus de cada identificació lingüística només es parlessin entre ells i mai amb les de les altres, la proporció de menes de manifestacions orals catalanes possibles, respecte del total, vindria donada per la fórmula:

    P = [ p2 + 2ps + s2x ] / [ p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r12 + r22 + r32 +… ]

    Ara bé, com que sabem que es compleix la doble desigualtat:

    0 < r12 + r22 + r32 +… < r2

    en resultarà que el valor de P es trobarà entre els dos valors que s’obtindran de les fórmules següents:

    Pm = [ p2 + 2ps + s2x ] / [ p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r2 ]
    PM = [ p2 + 2ps + s2x ] / [ p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + 0 ]

    Com a aproximació, doncs, i per simplificar, prendrem com a valor de P, arbitràriament, entre aquests dos valors, el valor intermedi que obtindrem de la fórmula següent:

    P = [ p2 + 2ps + s2x ] / [ p2 + 2ps + s2x + p2 + 2qs + s2(1-x) + r2/2 ]

    ————————————————————————–

  3. I heus ací el tercer document:

    Les llengües en la Catalunya independent
    Carme Junyent

    Ja fa uns mesos vaig llegir en un tuit que, als anys 70, els independentistes eren els filòlegs i que ara ho són els economistes. Potser sí, i potser per això el debat sobre la llengua ha estat notablement absent en les propostes per la Catalunya independent, si més no si tenim en compte la recurrència del tema en la nostra vida quotidiana. I no vull dir amb això que no se n’hagi parlat. Jo mateixa vaig participar en un debat organitzat per ERC amb Eduard Voltas i Albert Branchadell, ambdós partidaris de l’oficialitat o cooficialitat del castellà. El que va ser simptomàtic d’aquell debat és que, segons els organitzadors, no hi havia volgut assistir ningú que estigués clarament a favor de l’oficialitat única del català. Potser aquesta dificultat estava relacionada amb el fet que, pocs dies abans, Oriol Junqueras havia publicat un article on es manifestava a favor de l’oficialitat del castellà. També Artur Mas s’ha pronunciat a favor d’aquesta opció i, per tant, potser el debat és inútil, però jo no voldria deixar d’aportar alguna reflexió sobre aspectes que s’haurien de tenir en compte.

    El primer aspecte és la idea mateixa d’oficialitat. Per a alguns, el concepte d’oficialitat ja apareix com una garantia de protecció, fins i tot quan ells mateixos afirmen que no va ser així en el cas de l’irlandès. Hi ha altres casos que podríem prendre en consideració: la majoria d’estats africans tenen una llengua europea com a «oficial» que no ha aconseguit bandejar les llengües africanes. Però no cal anar tan lluny: el català és oficial a casa nostra i jo diria que és prou evident que no para de recular (i no estic parlant d’Andorra, on la reculada encara és més evident). L’oficialitat sembla que només funciona quan la llengua ja està implantada, o bé quan es disposa de la força bruta per imposar-la; i, en el cas del català, em sembla que el primer cas no es dóna i el segon no volem que es doni.

    El segon aspecte és el bilingüisme, entès com l’ús equitatiu, alternatiu o com es vulgui de dues llengües en una societat. I això no existeix, si més no de manera estable. No es coneix cap societat, ni històricament ni arreu del món, en la qual tots els membres hagin parlat les dues mateixes- llengües durant diverses generacions. La sociolingüística canònica diu que això sempre acaba en normalització o en substitució. Aquesta deu ser la teoria, perquè a l’hora de la veritat sempre s’acaba en substitució. De fet, la bilingüització de la societat és el pas previ i imprescindible perquè es doni la substitució, ja que ningú no pot deixar de parlar una llengua si no en té una altra. El bilingüisme com a objectiu ens porta, doncs, a la substitució.

    El tercer aspecte és la política lingüística. I aquí cal fer una distinció: hi ha una política adreçada a la difusió de les llengües dominants, que funciona com un procés acumulatiu i que, amb l’argument de la comunicació, ens fa víctimes del mercat i ens deixa sense recursos; i n’hi ha una altra de destinada a la preservació de les llengües amenaçades. Ambdues han fracassat. La primera perquè, amb la seva lògica imperialista, conculca els drets humans; la segona perquè calca els models de la primera com si fossin els únics possibles i, en no tenir els mateixos recursos, no pot implementar-los (ja ho va dir Max Weinreich: «Una llengua és un dialecte que té exèrcit i armada»). Però sobretot han fracassat perquè han partit sempre de les llengües i no dels vincles entre parlants o de les xarxes de comunicació.

    Finalment, un altre aspecte que entra en joc és la comunicació. Encara que sigui una obvietat, cal recordar que el més important per comunicar-se no és compartir un codi, sinó tenir alguna cosa per dir. Si tenim alguna cosa per aportar, segur que hi ha algú que ho vol rebre, i no podem oblidar que la humanitat s’ha comunicat sempre, compartís o no el codi lingüístic. Les estratègies per comunicar-se són molt diverses, ja sigui l’adaptació lingüística en el cas de llengües emparentades, el desenvolupament de pidgins, l’adopció d’alguna lingua franca o, senzillament, aprendre la llengua del veí, per no parlar dels codis gestuals o l’intercanvi de mots en contactes esporàdics. Per què s’insisteix, doncs, que per comunicar-se cal compartir un codi i, sobretot, que, quantes menys llengües, més comunicació? Doncs perquè l’homogeneïtzació lingüística és una forma de control. Des del professor que no deixa que els seus alumnes parlin en romanès perquè «no entén què diuen» fins al propietari d’una plantació que fueteja l’esclau perquè parla en la seva llengua, la negació de la llengua de l’altre és una forma d’arrabassar-li el seu espai de llibertat. I si ens preguntem si la comunicació ha millorat després d’haver eliminat la meitat del patrimoni lingüístic en pocs segles, la resposta no sembla que pugui ser positiva. No es coneix cap poble que hi hagi guanyat alguna cosa pel fet d’haver abandonat la llengua i, en canvi, la majoria —si no tots— dels que ho han fet hi han perdut molt i de forma irreparable. Tenint en compte aquests aspectes —que l’oficialitat no és garantia de res, que el bilingüisme és en ell mateix una amenaça, que la política lingüística convencional no té èxit i que la comunicació no és real si no hi ha intercanvi—, quina dinàmica de les llengües s’hauria de desenvolupar en una Catalunya independent?

    El primer que cal tenir clar és si optem per la diversitat lingüística, perquè, si no, no cal que ens hi posem. Al català li queden molt poques generacions. La mort de les llengües és un fenomen global i, per això, és inútil la planificació que afecta només llengües aïllades. O capgirem el procés conjuntament o no ens en sortirem. I la independència ens dóna també la possibilitat de desenvolupar estratègies alternatives.

    Si creiem que val la pena preservar la diversitat lingüística, aleshores no podem passar per alt un fet evident: la revitalització lingüística només té sentit en els territoris on s’han desenvolupat les llengües; ningú no espera salvar el cherokee a les Canàries o el bretó a Chiapas. Si algú espera que el català es recuperi, hem de suposar que espera que ho faci en els territoris on es parla la llengua —Catalunya en el cas que ens ocupa. Aquesta és, doncs, la nostra responsabilitat, això és el que podem aportar al món.

    Una altra cosa que no podem oblidar és que la composició demolingüística del nostre país ha canviat molt en els darrers anys. Quan es fan plantejaments de bilingüisme o cooficialitat, fa la sensació que la percepció del país és la mateixa que se’n tenia fa 30 anys. En aquell moment potser es podia tractar de dues llengües en joc, però ara més d’un 10% de la població no té ni el català ni el castellà com a primera llengua, i les seves llengües també formen part del nostre país. Si els fonaments d’un país independent s’han de posar deixant de banda una part dels seus membres, em sembla que és un mal començament.

    D’altra banda, no podem ignorar el fet que aquesta diversitat ens ha arribat en el moment que més la necessitàvem, un moment en què la dinàmica implacable del bilingüisme ja ens estava portant a una fase de recessió. Hi ha qui ha percebut aquest canvi demolingüístic com una nova amenaça, i pot ser-ho si ens obstinem a negar als nouvinguts el català com a llengua d’acollida, perquè si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el restabliment de l’equilibri lingüístic és gairebé impossible.

    Per què, doncs, ens pot ser favorable aquest canvi? Encara que la sociolingüística convencional hagi concebut les societats homogènies com el paradís natural de les llengües, el fet és que aquestes societats són molt més vulnerables quan hi arriba una altra llengua. En canvi, quan ens fixem en societats que han preservat la llengua tot i haver tingut les mateixes pressions que altres llengües que han desaparegut, el que ens trobem són societats molt multilingües on les llengües no estan jerarquitzades i, per això, funcionen en tots els sentits de la comunicació.

    A les llengües de la immigració cal afegir-hi encara dues llengües més que tenen un paper prou rellevant socialment: l’anglès i l’espanyol (o castellà. Hi ha qui encara s’embranca en qüestions terminològiques, però tots sabem de què parlem).Ambdues formen part d’aquest projecte de Catalunya trilingüe que sembla l’ideal a atènyer de manera indiscutible i indiscutida. La veritat és que no deixa de meravellar-me aquesta submissió a les lleis de l’imperi quan es tracta de l’anglès. El món acadèmic, artístic, empresarial, tothom en fi, hi inverteix tot el que pot sense cap mena de reciprocitat. Això sí que és l’èxit de la colonització, tothom disposat a fer el que calgui per obtenir el que ens imposen.

    Seria bo preguntar-nos quanta creativitat estem perdent en l’empresa i quantes estratègies comunicatives estem desballestant. Els Erasmus han aconseguit que alumnes italians i catalans es comuniquin entre ells en anglès, després de segles de veïnatge lingüístic on ningú no havia trobat a faltar una llengua pont. Sovint s’apel•la a la funció del llatí a l’edat mitjana per justificar la necessitat d’una llengua franca, però caldria recordar que el renaixement va arribar justament amb la reivindicació dels vernacles. I amb això no estic negant la utilitat de l’anglès, però ni és útil per a tothom ni es pot passar per alt que el seu ús ens està furtant molts recursos. Sempre dic als meus alumnes que és una llengua que s’ha de saber però no s’ha de fer servir, perquè una cosa és saber què diuen i una altra vendre fins i tot la veu.

    Pel que fa a l’espanyol, no deixa de sorprendre la poca fe en les persones d’aquells que en volen l’oficialitat per por de perdre vots. Sembla raonable creure que, quan algú opta per la independència, la llengua és només una part de l’opció, i segurament no és la més important. Costa de creure que algú vulgui la independència en espanyol, i, si és així, potser val més que voti en contra. Que l’espanyol seguirà sent una llengua ben viva a la Catalunya independent només ho pot dubtar algú que visqui fora del món. Però que sigui una llengua familiar no vol dir que hagi de seguir sent la llengua per defecte, sobretot si volem que el català sobrevisqui. El compromís dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua és imprescindible per a la supervivència del català i la restauració de l’equilibri ecolingüístic.

    D’altra banda, no podem oblidar que entre un 5 i un 6% de catalans parlen varietats americanes de l’espanyol. Aquestes varietats han estat considerades com una mena d’anomalia a corregir, sobretot a l’escola. Si això és així és perquè encara estem sota el mandat de la RAE, però amb la independència res no justifica que propugnem un model de castellà que ben segur que no és d’aquí. Això ens dóna la possibilitat també de desenvolupar una nova relació amb la llengua on totes les varietats siguin benvingudes i no reprimides.

    És ben sorprenent que, davant d’un repte tan formidable com la independència, el debat sobre la llengua s’hagi limitat als arguments de sempre. Tenim l’oportunitat de promoure una convivència lingüística sense exclusions i amb un objectiu comú, com és revitalitzar la llengua del país. Aquesta empresa ens ofereix unes possibilitats de cohesió que la història segur que ens agrairia: en el moment que s’hi havia de ser, hi vam ser tots i vam recuperar la llengua.

    I, en canvi, ens emboliquem amb oficialitats inútils perquè ignorem les persones i aprofitem l’avinentesa per perpetuar la colonització i enfortir l’imperialisme. Si ja sabem que les fórmules conegudes ens porten a l’extinció, per què no assajar-ne de noves més justes i, potser, més eficaces? Ben segur que la llengua s’ho mereix.

    ______________________________________________________________________
    Carme Junyent és professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. També és autora d’alguns llibres sobre diversitat lingüística, llengües de la immigració a Catalunya i activitats didàctiques per al coneixement de la diversitat lingüística. És membre dels comitès científics de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, Informe UNESCO sobre les llengües del món, Linguamón, Casa de les Llengües. Ha dirigit les exposicions Les llengües a Catalunya, La diversitat lingüística a Catalunya, estratègies per a la convivència i Les llengües dels catalans, entre d’altres. 15

  4. El segon document és un intent de quantificació de les conseqüències del canvi de llengua que he fet fa poc motivat per la lectura del primer document.

    Si us interessa, no crec que us sigui gaire còmode de llegir tal com ha quedat a la vostra web. Si voleu us el puc fer arribar de qualsevol altra manera que em digueu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s