Londres – Barcelona

El Financial Times del cap de setmana portava un article de Simon Kuper sobre el delicat futur de Londres que m’ha fet pensar en Barcelona i en la campanya de les municipals. Kuper hi explica que la capital de la Gran Bretanya corre el risc de morir d’èxit si no és capaç de capitalitzar un espai supra estatal que inclogui ciutats del continent com ara Rotterdam o Lille, o fins i tot Brussel.les i París. 

Com diu Kuper, per evitar que Londres acabi expulsant el talent de la ciutat necessita començar a pensar-se com el centre d’una xarxa que vagi més enllà de les fronteres de la Gran Bretanya. El columnista del FT considera que l’objectiu de Londres hauria de ser convertir-se en el centre d’un territori metropolità d’uns 36 milions d’habitants d’aquí a un parell de dècades. El caràcter multinacional d’aquest espai treuria pressió a les ciutats del nord d’Anglaterra, que podrien construir la seva pròpia esfera d’influència i beneficiar-se de la posició internacional de la capital del seu país. 

 Per una ciutat que fa pagar més d’un milió d’euros de mitjana per pisos de tres habitacions, la manera més eficaç de mantenir el dinamisme és fidelitzar una tribu de treballadors que visqui en ciutats satèl.lits molt ben connectades, amb habitatges i serveis assequibles. La referència que Kuper té pel Londres del futur és el Tòquio dels trens bala, però adaptat a la cultura cosmopolita de Unió Europea. El mateix articulista hi ha dies que deixa els nens a l’escola de París, on viu, i se’n va a King Cross a treballar, gràcies al ferrocarril que travessa el canal de la Mànega. 

 Aquest centralisme ferroviari és el que Madrid està impulsant des del temps del president Aznar, però en la versió de caire més nacionalista i xinesa. Sovint els catalans ridiculitzem els diners que l’Estat s’ha gastat en l’AVE com una inversió inútil. Jo crec que encara sort que, mentre endeutàvem la Generalitat, la crisi financera ens va venir a rescatar dels plans geopolítics de Madrid. La regió metropolitana de Barcelona és una de les àrees del sud d’Europa més importants, juntament amb Milà, Roma i la capital d’Espanya. Només el Gran Londres i illa de França, dinamitzada per París, tenen unes dimensions, una població i una riquesa netament superiors a la nostra capital. 

Barcelona promet molt però és la competència directa de Madrid al sud d’Europa. Sense un estat que li permeti construir un espai de relacions més gran que Catalunya i, sobretot, sense prou capacitat per relacionar-se lliurement amb la resta del món, Barcelona té tots els números per anar-se asfixiant en el turisme, la cultura clientelar i l’imaginari estrafet del Cobi. Si en un context de gran mobilitat i competència Londres pot acabar ofegada pel luxe i l’hedonisme, la capital de Catalunya corre el risc de tornar a perdre el tren de la història per manca d’ambició i d’idees clares. Això no només perjudicaria els barcelonins, també faria mal a la resta de ciutats i pobles del nostre país i de tot l’entorn mediterrani. 

Per tant, em costa d’entendre que l’alcalde Trias miri de separar el debat independentista de les eleccions municipals. Avui dia no hi ha cap tema que afecti tant el futur de Barcelona com la independència de Catalunya. La capacitat d’atraure empreses i capital humà de qualitat; la capacitat de tenir uns marcs fiscals i legals a la mida de les necessitats; la capacitat de protegir i d’enriquir la resta de ciutats catalanes, i d’establir relacions productives amb d’altres urbs mediterrànies, depèn en gran part de la capacitat de maniobra que li reportaria a Barcelona ser la capital d’un Estat independent. 

Després de dècades d’esgotar el rerapaís per salvar les engrunes de l’imperi, Londres comença a repensar-se per no perdre el tren de la segona globalització. Estaria bé que, després de dècades de viure acomplexada per la història, Barcelona superés els discursos i els debats de diari provincial i és fes responsable de la seva força i la seva posició a Europa. Tot i que avui ens sembli impossible, tenim números per trobar-nos vivint, d’aquí uns anys, pendents dels horaris de l’AVE deMadrid. Si badem, Catalunya pot acabar com la Provença, convertida en una natura morta plena de restaurants, de joves amb xandall i de turistes rics.

Els discursos d’esquerres que diuen que la independència no és una prioritat, senzillament menteixen. Ho poden comprovar en les zones del sud de França on creix el front nacional. Le Pen diu que la culpa és de la immigració. Però no cal ser gaire observador per veure que el problema principal és la manca d’energia de la gent i la poca audàcia dels polítics d’aquests llocs que en comptes de lluitar per fer valdre la seva terra van adormir-se en els llorers de la cursileria i de les excuses vestides de grans paraules tranquilitzadores.

Anuncis

Un pensament sobre “Londres – Barcelona

  1. Sembla una mena de bonus track del teu darrer llibre. Seplèndit. Es un toc d´atenció gens catastrofista per bé que inquietant. Cal anar explicant aquesta geopolitica que els podemistes catalans no veuen o no volen veure… per no acabar sent una Occitània 2. O una inmensa botiga de barrets mexicans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s