La veritat (el singular)

L’historiador Sir Richard J. Evans explica en el seu últim llibre que el 1970 es va trobar a Hamburg sopant amb els membres d’una fundació de l’Alemanya Federal que l’havia premiat per les seves recerques sobre el nazisme. A l’hora dels parlaments, el filantrop que havia creat el xiringuito i que pagava el sopar i els premis, va celebrar la imminent entrada de la Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea com un pas important en la col.laboració de les diverses branques de la raça anglosaxona. Un altre membre de la fundació va elogiar el règim d’Apartheid que llavors imperava a Sud Àfrica. Evans diu que se li va acudir donar un cop d’ull a la biblioteca que hi havia a la sala i que es va adonar que era plena d’obres que avui qualificaríem de negacionistes. L’endemà, la portera de la casa on s’allotjava li va dir que havia conegut l’Albert Speer, l’arquitecte del Berlín Nazi i ministre d’armament de Hitler -que llavors complia condemna a la presó de Spandau. Tan sols va comentar que era un home molt amable, de maneres exquisites.

Trobo que l’anècdota de Sir Evans explica fins a quin punt els processos de depuració de la memòria són lents i limitats i com cada poble supera el seu passat de la manera que li surt més econòmica. La història està feta de dades objectives, però sense el paper que hi juguen la imaginació i la política no tindria gaire interès. Si partint de l’anècdota de Sir Evans comparem el procés de desnazificació que va viure Alemanya amb el procés de Transició que vam viure a l’Estat espanyol resulta fàcil d’entendre que quaranta anys de democràcia no hagin estat suficients per resoldre la questió de Catalunya -o per posar les bases per fer-ho. Justament aquest diumenge, l’Enric Juliana feia dir al seu amic portuguès que Espanya té pendent una cita amb la veritat. L’escriptor Magallhaes és un home intel.ligent, a mi em va canviar la visió de les avantguardes catalanes en un sol sopar. Però, francament, dubto que es pugui establir una veritat compartida entre Madrid i Barcelona que no sigui profundament traumàtica.

Sense anar més lluny, aquests dies el tuiter va ple de referències a les monedes que l’Estat ha posat en circulació amb la efigie del nou rei Felip VI vestit de militar i la inscripció “70 años de paz”. El fet que la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre faci europeïsme utilitzant una consigna que recorda els 25 años de Paz de Franco; el fet que passi per alt les tres decàdes de repressió -una, dues i tres- que els ciutadans de l’Estat, i especialment els catalans, van patir des de la caiguda del règim nazi fins a la dissolució de la dictadura, no crec que respongui a una estratègia malèvola o conscient. Com ens ensenya l’anècdota de Sir Evans, cada nació s’acaba relacionant amb el passat com més li convé, per molta pressió i per molts morts objectius que li posis sobre la taula. El fet que l’Estat reivindiqui “70 años de Paz” en el 40 aniversari de l’execució de Puig Antich podria ser una casualitat, però curiosament representa una manera d’afrontar el passat que es dóna en tota la cadena intel.lectual de la cultura espanyola.

Aquests últims mesos, per exemple, jo mateix he seguit amb sorpresa la recepció absolutament acrítica que ha tingut la reedició dels dos volums que el periodista Augusto Assia va publicar, després de la segona guerra mundial, sobre la seva estada en el Londres del Blitz. El consens entre els articulistes de la premsa espanyola sobre la reedició de Cuando yunque, yunque i Cuando Martillo, martillo ha sigut impressionant. Segons totes les patums de la crítica l’exemple d’Assia s’alçaria com “una lliçó moral” enmig de la ignomínia del primer franquisme. Assia hauria estat un corresponsal lúcid, profètic, pedagògic, un home que va veure venir la barbàrie nazi i la va combatre des del primer dia, malgrat la dictadura i el sentiment germanòfil de molts dels seus lectors. Només Plàcid Garcia-Planas, en un article a Frontera Digital, ha centrat la figura del periodista de La Vanguardia desenterrant els articles que va escriure poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Assia, ens recorda Garcia-Planas a cop d’hemeroteca, va justificar les invasions nazis de Txecoslovàquia i de Polònia i va tractar França i la Gran Bretanya com els principals obstacles per a la pau a Europa, mentre Hitler es dedicava a fer el piròman. No explico més coses de l’article perquè és tan bo que s’ha de llegir sencer, però vull afegir un detall que li ha passat per alt i que il.lustra fins a quin punt serà dificil de trobar una veritat compartida entre Madrid i Barcelona que no sigui traumàtica. En el pròleg de la reedició dels dos volums, Ignacio Peyró confon Juan Pujol Martínez amb Joan Pujol Garcia. Diran que es tracta d’un error d’erudició, però em sembla que és un error que no hauria passat desapercebut sense la cultura que ha fet possible campanyes com aquesta de “70 años de Paz”. Pujol Martínez va ser cap de premsa i propaganda del govern de Burgos durant la guerra civil, mentre que Pujol Garcia és -sisplau, tregui’s el barret- l’espia que va ajudar els aliats a enganyar els nazis en el desembarc de Normandia.

Peyró, que és un escriptor intel.ligent i molt civilitzat, em diu que va llegir que eren la mateixa persona en un parell de llibres i que ho va donar per bo, tot i que li va semblar estrany. Pel que he pogut trobar, el primer va néixer a Múrcia el 1883 i va flirtejar amb l’anarquisme abans de passar-se al falangisme, mentre que el segon era fill d’una familia de catalanistes benestants i va néixer a Barcelona el 1912 -exactament al carrer Muntaner, número 70. El problema, per descomptat, no és que el prologuista s’equivoqués, això passa a les millors famílies. El que resulta significatiu és que ni un sol dels nombrosos glosadors entusiastes que ha tingut la reedició d’Assia no hagi parat atenció a una confusió d’aquesta mena, tenint eines com el Google i el Youtube, i tan disposats com semblaven tots a marcar distàncies amb el feixisme. Els textos semblen tan ocupats a celebrar que el periodisme espanyol tingui una veta digne de les bones intencions de la Constitució, que aquest detall els passa per alt -igual que els articles pronazis que el corresponsal va escriure abans de tornar-se anglòfil.

De fet, llegint la crítica i el pròleg és fàcil fer-se aquest raonament: si Assia era un heroic liberal i, al mateix temps, va ser el periodista més ben pagat de la dictadura franquista, per què no podria ser que un falangista hagués salvat Europa? A partir d’aquí provin d’imaginar-se com raonarem si l’Estat celebra els “100 años de Paz” amb Catalunya dins.

No vull ni pensar-hi.

(En aquest link hi trobaran el fabulós article de Garcia Planes: http://www.fronterad.com/?q=cuando-adolf-hitler-fascinaba-a-augusto-assia)

Anuncis

Un pensament sobre “La veritat (el singular)

  1. La gente se olvida de lo que hizo o dijo, cuando le conviene. Ni siquiera sesudos historiadores y audaces periodistas estan vacunados contar la desmemoria. O nos echamos todos en el diván o la historia se repetirá una y otra vez.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s