El caos (Avui)

El fet que el Joan Herrera i la Joana Ortega estiguin cada cop més entusiasmats amb el 9-N alternatiu ja ens hauria de fer veure que ens estem ficant en una ratera. L’independentisme havia sabut clarificar, fins ara, conceptes que la política autonòmica havia corromput. El seu èxit venia de la seva utilitat, de la dosi d’autenticitat i dinamisme que aportava al debat polític. L’independentisme estava tornant la dignitat al poble català, com la va tornar el president Pujol en els primers anys del seu mandat. A poc a poc, però, des que el govern va acatar la suspensió del TC, la política catalana s’està deixant arrossegar cap a l’histerisme provincià del temps de la Segona República. Mentre Mas i Rajoy lluiten per mantenir-se en el poder, l’Estat espanyol es refugia en la llei per portar el país cap a aquell punt en el qual guanya el més bèstia. Creure que Espanya està a punt d’enfonsar-se i, encara més, que el seu ensorrament farà la feina a l’independentisme, és d’inconscients i d’ignorants. Mas va perdre una oportunitat d’or per mantenir el debat en el terreny polític quan va cometre l’error d’acatar la suspensió dictada pel Constitucional. Espanya està fent a través de la justícia el que va fer amb l’exèrcit durant els segles XIX i XX: transformar per la via traumàtica la realitat que no pot canviar a través del suport popular. No cal ser gaire llarg per veure la relació que hi ha entre els anomenats jutges independents i els vells espadones y caudillos. No hauríem de caure en la temptació de creure que el món lliure farà per nosaltres el que no han fet encara els nostres diputats, sobretot tenint en compte la decepció que es van endur les elits republicanes i austriacistes. Mentre l’Estat es prepara per salvar la monarquia, la unitat d’Espanya i la supremacia castellana, al preu que sigui, alguns dels nostres polítics sembla que intenten convertir una revolució democràtica en una festa narcisista. Empetitint la consulta i la desobediència tendirem a fer gran el caos que l’Estat promou per aturar-nos.

Advertisements

8 pensaments sobre “El caos (Avui)

  1. Entenc el teu raonament, però avui no el comparteixo, ja que segueixes donant massa importància als líders i partits i poca o nul.la a la gent. Davant la darrera prohibició que arribarà la setmana vinent, el fet que la votació es dugui a terme, no crec que pugui ser qualificat de
    Certament, crec com tu que hauria estat millor que el govern i el Parlament es plantessin a la primera prohibició i tiressin endavant la consulta. Però no ho van fer, per raons diverses, entre les que no es pot menystenir la por de no ser seguits i suportats per un gran part de la població (penso jo).
    Crec que el qui ara s’ha ficat en una ratonera es en Rajoy i el seu govern, amb llur curtesa de mires estratègiques : aquesta darrera prohibició deixarà les coses més clares, no tant com si ens haguéssim plantat a la primera, però Déu n’hi do. Cal tenir present que a voltes “el millor es el primer enemic del que és bo i possible”. Cal trencar la legalitat havent menat el govern de Rajoy a la més absurda i injustificable de les decisions, que a més no funcionarà, ja que el 9N es podrà votar (a no ser que els cagaelàstics convergents es tirin enrere, però això seria llur defunció política definitiva).
    La teva anàlisis avui em sembla completament errònia, més fruit dels anhels personals, legítims però no pas absoluts, que no pas d’una bona comprensió del que està passant.
    I francament, reduir la votació del 9N a un acte de narcisisme em sembla totalment fora de lloc, per no dir alguna cosa pitjor…

  2. Crear una onada per dominar-la i arrassar un sistema constitucional i refer una Nova Planta. No sé quant temps podria aguantar l’estat una suspensió de l’autonomia… Tot i així, una desconnexió de TV3 un temps podria fer molt mal. Desconec l’estat de les elits i estic massa lluny del poder per saber com està la partida real…

  3. Estic més d’acord amb l’Agustí que no pas amb vós (no gens amb això dels anhels personals, però).
    Allò era una consulta, i també això és una consulta, de mena diferent, és clar, però una consulta, al capdavall.
    ¿Que aquella tenia un contingut governamental més seriós? Sí, certament. Aquesta, en canvi, té un contingut popular molt complet.
    ¿Què és el que fa el valor d’una consulta, la lletra del funcionari, o l’escalf de participació, dedicació gratuïta i sacrifici voluntari del poble?
    ¿No podria ser que a tots plegats se’ns hagués encomanat en alguna mesura l’encarcarament burocraticista de l’Estat espanyol, aquesta cosa morta a què estem enganxats? Pregunto.

  4. Simplement hem referia (i potser anhel no era la millor paraula per fer-ho), al fet de creure que calia plantar-se i trencar amb la legalitat espanyola just després de la primera impugnacio. Es legitim voler-ho, jo també n’era partidari, pero si no s’ha fet, no s’ensorra el procés ni aquest entra en una ratonera, almenys no per ara. Sino, com expliques que el govern del Rajoy després de riure’s i fer mofa de la nova via empresa, ara corren i treuen el Sant Cristo Gros ? Si, ja sé que son una colla de beneits, però això no ho explica pas tot. Tenen por, perquè potser ara s’estan adonant que tot el procés és viu per la gent, malgrat els politics i no pas gràcies a ells. No hi fa res que la Forcadell i la Muriel no siguin grans oradores, el poble és més intel.ligent del que a voltes creiem. I seria absurd que tu caiguessis en el mateix error que el govern del Rajoy i en Salvador Sostres d’intentar analitzar i comprendre la situacio en clau de forces politiques (que també) deixant de banda el poble.

  5. Per anhels personals entenc que vol dir desitjos, el que tu voldries que passés.

    A mi deixeu-me ser càndid is suposar que si tothom s’acaba sumant al 9-9-N és perquè s’adonen que la corrent de la societat és molt forta com per tractar de desviar-se’n. Res de narcisisme: els tenim on els podem fer mal. Ridiculitzar el 9-9-N ja ho van intentar i en tres dies van veure que no funcionava. Si el prohibeixen fan el ridícul i no serveix per res perquè votarem igualment. Si ens aturen a cop de porra o de tanc, ens traiem tots les màscares i hi perden ells. Tinguem una mica de fe en nosaltres mateixos, que la jugada és bona. No és narcisisme, és deixar-los a ells davant del món com el que són: un estat opressor sense cap altra raó que la força.

    Hem d’acabar declarant la independència i necessitarem països que ens reconeguin com a estat i aturin els seus tancs per la via diplomàtica. Us recordo que nosaltres no tenim exèrcit, que fa set-cents anys que no guanyem cap guerra i que som covards i indisciplinats de mena. Tingueu clar que amb raons a Castella no la convencerem que ens deixi marxar per caure ella a la ruïna, i a hòsties perdem… doncs l’únic que queda és la comunitat internacional. Per tant, no ens enganyem, caldrà una mica de sang o, com a mínim, algun o altre blau a la cara per forçar aquests a mullar-se.

    Bé, per ser honestos, a més de l’opció de la raó, la guerra i la DUI amb reconeixement internacional, n’hi ha una quarta: Trucar l’Obama, convertir-nos en un altre Puerto Rico i deixar que es fotin la UE per on vulguin. Però aquesta última requereix una claredat i unitat d’idees que a Catalunya no s’ha tingut mai, ni pot passar que es tingui, per tant, la descartarem també.

    Tenim un trumfo no gens menyspreable: penseu que països com França, Anglaterra, fins i tot Portugal i altres no estarien encantats de veure Espanya caure tres o quatre o deu graons avall? Públicament a dia d’avui diuen el que han de dir, però només caldria donar-los una raó darrera la qual es puguin excusar sense que se’ls vegi el llautó. Per tant, anem a parar la galta i guanyar-nos un ull de vellut, companys, perquè no n’hi ha d’altra. Crec que Mas i Junqueras ho saben, el problema és encertar quan ens hem de deixar fotre l’hòstia perquè faci prou mal, però no tant com per matar-nos. Cadascú, és clar, té la seva opinió sobre això i aquí és on alguns hi veieu el caos.

    Com a post-data, confessaré, però, que l’única cosa que em fa dubtar de tota la teoria del 9-9-N és l’entusiasme sobtat d’en Duran. Aquest sí que fa por.

  6. Es a dir, que fin si tot entens que les operacions anticorrupció que s’expandeixen allà per les Castelles, donen peixet a Podemos?. Per salvar l’Espanya irreformàble?. Em crida l’atenció que Felip, guarda’t en formol aquets dies, sigui un convidat de pedra, mentre que la seva dona intenta convidar al de la coleta i els de la tercera via, babegen desesperats per veure el moment. Fins hi tot l’implosió espanyola estaria sota control? L’objectiu seria altra volta, Catalunya? El testament de Franco va tant lluny?. Es clar que sense cap força real, el teatre després de la funció, retorna a la calma lampedusiana i en això, et dono la raó. Si després de l’experiència independentista d’intempèrie al llarg d’aquets anys de transició cap a l’extermini ens diu que l’engany, no té límits, també ens diu que no ho podem fer tot sols. Ballem doncs mentre podem, amb les armes que tenim. Estimem fins a autoinmolar-nos. No en debades aquest moviment era contra això, vull dir, contra l’extermini abans d’hora. I si no hi ha victòria final, segur que deixarem rastre. Segur que ens recordaran. Love Runs Out.

  7. Jo tampoc ho veig clar. D’un escenari de possible ruptura politica, s’ha retrocedit al temps del butifarrendum d’Arenys, on Mas fa el posible per seguir dins de la legalitat espanyola. No hi veig el guany.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s