La unitat (Avui)

La discussió sobre la unitat em recorda aquell debat sobre els orígens de Montilla dels temps del tripartit. Es discutia si Catalunya havia de tenir un president immigrant, quan la qüestió era que el PSC no s’hauria atrevit mai a presentar-lo si s’hagués dit Puigdomènech. Llavors es volia fer veure que el problema era la immigració quan el problema era la colonització, i ara es vol fer veure que el problema és la unitat, quan el problema és que CiU encara no sap si vol la independència. La unitat és l’excusa dels polítics per dissimular les seves pors i l’eina que l’Estat utilitza per controlar Catalunya. La unitat degrada la política, però serveix als partits per espolsar-se la responsabilitat i després fer-se les víctimes. La unitat és la consagració del discurs de la Catalunya dividida, i és el fil de seda amb el qual l’Estat vol que CiU s’escanyi abans no faci la seva transició. La unitat és l’excusa d’aquests catalans que es troben tan a gust parlant d’independència que encara no estan disposats a gaire res per aconseguir-la. La unitat és una trampa perquè l’Estat pugui desbaratar-ho tot d’un cop, perquè si en necessités dos fins i tot tu que ets tan pacífic et revoltaries. Tota la política de CiU, des del temps del pujolisme, es pot explicar a través d’una tendència molt humana a estigmatitzar i a martiritzar el missatger que porta males notícies. El president Mas és l’Estat a Catalunya i, com ens ensenyen els casos de Pujol i de Companys, la millor manera de cuidar-lo és no seguir-li massa el corrent. Si Mas volia unitat havia de fer un referèndum oficial, i no una votació tan aigualida que sembla pactada amb Rajoy. Si volen, ara els espanyols l’acusaran de desobeir el TC igualment, i tindrem un altre màrtir gratuït i un succedani del 6 d’Octubre. La unitat és com aquest zel sobtat contra la corrupció. Torna la gent hipersensible, i li dóna massa distraccions i excuses.

Anuncis

Un pensament sobre “La unitat (Avui)

  1. Crec que diumenge, a la plaça Catalunya, la Carme Forcadell es va passar.

    Quina paraula més lletja, exigir. Demanar al nostre President tal o tal altra cosa està bé. Exigir-li res, en canvi, no n’està, de bé. ¿Que potser ens pensem que és el nostre criat? És humiliar, això. Els catalans ens hem de tractar entre nosaltres d’igual a igual, i a ell li hem de reconèixer, a més, el paper de president, que vol dir el de primer entre tots, el de màxim responsable.

    Tinc entès que la nostra tradició, la de l’època en què érem lliures, és la de república amb rei. El poble, representat pels tres braços a les Corts o per la Generalitat, pactava amb el primer entre iguals, que era el rei. Pactava, no exigia. És aquest el nostre sentit de la democràcia.

    A en Mas li toca fer un paper equivalent al que abans feia el rei. És un paper molt respectable i molt necessari. I difícil, alhora. És el de coordinar les diverses necessitats i anhels del poble, i trobar-hi un desllorigador. Aquest paper mereix un respecte específic, afegit al que ens devem els uns als altres. I en Mas, de moment, si ens posem la mà al cor i considerem desapassionadament la seva actuació fins ara en el procés, està fent justament això, i prou bé. ¿Què més volem?

    Si no li tenim aquest respecte, estem perduts. Demostrarem al món que no som capaços de respectar bonament ni l’autoritat pròpia, i acabarem sotmesos a una autoritat exterior. L’espanyola, ara per ara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s