Pujol i els altres (El Singular)

Jo crec que Jordi Pujol va fer bé d’esbroncar els diputats i de posar-los al seu lloc de polítics insignificants que encara no han demostrat res. Si aconseguim la independència, d’aquí 10 o 15 anys, Pujol tindrà monuments a tot el país i, si fracassem, se’l venerarà en les converses clandestines. En canvi, la major part de la classe política i periodística catalana passarà avall amb la tempesta. Només les figures més brillants les recordarem amb compassió i una mica de vergonya, com es recorden avui els homes més destacats de la Segona República i la guerra.

El pitjor que li pot passar a una persona culta i intel·ligent és que la gent no sàpiga de que està parlant, i això és el que li va passar a Pujol, durant la seva compareixença. L’expresident va oferir als diputats l’oportunitat de lligar el passat amb el futur per donar consistència al moment que estem vivint. Però els nostres representants es van comportar com una classe de mimats i van preferir lluir-se amb preguntes fàcils. Si aquests són els polítics que han de salvar la unitat d’Espanya o aconseguir la independència de Catalunya val més que anem preparant un raconet a l’estranger.

Durant la compareixença de Pujol vaig recordar un article de Gaziel que s’ha utilitzat sovint per atacar el nacionalisme. Parlo d’aquell article que es titula, Cataluña devoradora de hombres. Gaziel també era bastant barrut -i per això no ha acabat de quallar mai entre els lectors, malgrat la qualitat indiscutible de la seva prosa. Amb Pujol hem tornat a veure que no és exactament Catalunya, que devora els seus grans homes. És l’ocupació espanyola i el sentit de l’espectacle de la premsa, combinat amb l’agressiva crueltat que gasten molts catalans, incapaços d’assumir el dolor que els produeix la seva pròpia manca de coratge.

N’hi havia prou que la Gemma Calvet digués que ERC no obriria la boca fins que Catalunya fos independent perquè Pujol pogués tenir un judici just, en un ambient serè. N’hi havia prou que David Fernández reconegués que el “procés” que vivim no hauria estat possible als anys 80, ni als anys 90, sense que hi hagués morts al carrer. Molta gent ha coincidit a dir que la millor intervenció la va fer David Fernández. Jo crec que va agradar pel mateix motiu que, en l’època daurada de l’autonomisme, els pedants deien que l’Albert Ribera era un gran orador. Fernández era el diputat que estava menys en fals. I tot i així va haver de rematar Pujol per acontentar l’estómac sàdic del seu públic.

Mira que a mi Pujol no m’agradava. Per culpa dels seus governs, tots els amics que eren independentistes als 18 anys, als 25 s’havien desentès de la política. Pujol va idiotitzar una generació o més, per poder encabir el país en els límits de l’Espanya constitucional. He anat a escoles catalanistes i puc entendre que algunes persones tinguin mania a Pujol. Però reduir la seva figura a una xafarderia del Lecturas o a una història d’oligarquies corrompudes és miserable i poc intel·ligent.

Divendres l’únic polític capaç d’alliberar Catalunya o de salvar Espanya que vaig veure al Parlament va ser Jordi Pujol. Hi havia la petitor dels autonomistes que voldrien ser independents i no saben com fer-ho i la petitor dels unitaristes que no saben defensar Espanya sense cridar i empastifar-ho tot. Hi havia el Joan Herrera, tocant la flauta per La Caixa, i la Sánchez Camacho avançant-se a les brigades de la policia nacional. Miquel Iceta va poder aprofitar la compareixença de Pujol per catalanitzar l’estètica del PSC, que últimament semblava el partit quinqui. I Convergència va poder agafar aire i guanyar temps, gràcies al coratge combatiu del seu pare fundador.

Mas ha sortit reforçat del sacrifici de Pujol i ara mig país l’adora. No fa tant adorava cegament el vell polític que divendres va engegar a la merda un grapat de diputats, amb tot el dret, per defensar la seva obra.

Anuncis

3 pensaments sobre “Pujol i els altres (El Singular)

  1. Des d’un primer moment vaig veure clar que amb el “cas Pujol” ens volien imposar una agenda política. I lamentablement ho han aconseguit. Potser no haurà estat en el calendari previst a Madrid, i en això encara li hem de donar les gràcies al Sr. Pujol, però per a mi, que em costa empassar-me totes les rodes de molí televisives, amb les semblen combregar tants, ni que vinguin de les preteses cadenes d'”esquerra”, el Sr. Pujol no és un corupte fins que es demostri el contrari. Del que vaig veure de la compareixença, em quedo amb una anècdota, allò de Javier Nart, que tenia diners a Suissa,per por que ETA no els prengués, quin barrut!, la notícia no era nova però jo no n’estava al corrent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s